Coses per fer a Barcelona al maig

Sí, sí… molta nostàlgia pel Barça de Guardiola i el “Copa, Lliga i Champions”, però les blaugranes han aconseguit dos triplets en els últims cinc anys. I si guanyen la final de la UEFA Women’s Champions League 2026, que se celebrarà a l’estadi Ullevaal d’Oslo, a Noruega, contra l’Olympique de Lió, ho poden tornar a fer.

Per presenciar aquest moment històric del Barça, Barcelona ofereix una manera gratuïta de veure el partit en comunitat, per sentir el clam que sap tothom, al parc de les Glòries.

En aquest ja-no-tan-nou pulmó verd de Barcelona s’hi instal·larà una pantalla gegant per veure el partit final de la Champions, que es disputarà el dissabte dia 23 de maig a partir de les 18 h (et recomanem anar-hi bastant abans per agafar lloc). A més, el parc de les Glòries és l’espai ideal per a fer una mica de pícnic abans del partit i agafar forces per animar.

El parc de les Glòries, ple d’activitats que no et pots perdre

Si encara no hi has passejat, et recomanem que hi facis un cop d’ull, perquè és un espai ple de vida al centre de la ciutat. Els caps de setmana, per exemple, hi trobaràs l’espai de jocs de 0 a 99 anys, on es pot triar entre un centenar de jocs de taula i jugar-hi allà mateix. I entre setmana, toparàs amb gent ballant tot tipus de ritmes en trobades improvisades o organitzades, com les del Marvin, que fa classes de zumba silencioses on cadascú duu auriculars amb música sincronitzada per endinsar-se en el so. 

Per estar al dia dels plans gratuïts a la ciutat, pots consultar la nostra llista, on segur que trobaràs una opció que s'adapta a tu.

CosmoCaixa acull l’exposició Extraterrestres. Hi ha vida fora de la Terra? del 25 de febrer de 2025 al 30 d’agost de 2026: un llibre obert de gran rigor científic que resol i posa de manifest alguns dels dubtes que existeixen sobre el nostre lloc en el cosmos, què significa vida o com la literatura i el cinema han construït un imaginari col·lectiu sobre els extraterrestres. La mostra ha comptat amb l’ajuda i el suport d’experts i assessors científics. Per fer-ho, es val d’audiovisuals, interactius, experiències sensorials immersives i alguns objectes i plànols originals de la NASA o d’altres institucions de prestigi. Per exemple, podreu veure escenografies amb maquetes com la del rover Perseverance o la de l’helicòpter Ingenuity.

De què va? La bellesa és un tema que ens obsessiona. Com una ombra o un elefant rosa que ens persegueix allà on anem, però que en realitat entenem ben poc i que és difícil d’encabir dins d’un sol calaix. Potser perquè n’hi ha molts on posar-lo. Aquesta és la intenció d’El culte a la bellesa, una exposició al CCCB que es pot visitar fins al 8 de novembre i que fuig de tancar la bellesa en una única capsa; i si ho fa, és a la manera del gat de Schrödinger: és viva i morta alhora i totes les possibilitats hi són latents.

Per què hi heu d'anar? Una mostra tan bella com inquietant que recorre l’evolució dels ideals de bellesa al llarg de la història, analitza com s’han construït els cànons estètics i reivindica els cossos i les belleses exclosos de la norma. Posa en diàleg obres d’art, documents, objectes històrics i instal·lacions contemporànies per abordar temes com l’estatus, la salut, l’edat, el gènere o la raça. Presenta, entre d’altres, obres de William Hogarth, Angelica Dass, Laura Aguilar, Juno Calypso, Zed Nelson, Shirin Fathi, Narcissister, Ismael Smith, Isidre Nonell, Josep Masana, Colita, Sandra Gamarra, Esther Ferrer, Regina José Galindo, Maria Alcaide, Colectivo Ayllu, Lorenza Böttner, Marina Vargas, Arvida Byström, Harriet Davey o Renaissance Goo x Baum & Leahy.

De què va? Els colors de la ciutat ara competeixen amb els del “mestre del color”, que aterra en una exposició al CaixaForum. L’explosió cromàtica d'Henri Matisse es podrà veure en aquest museu de la ciutat fins al 16 d'agost en el marc de l’exposició Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura, organitzada en col·laboració amb el Centre Pompidou de París amb l’objectiu de mostrar al públic barceloní com el geni francès va revolucionar l'art del segle XX. 

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix prop d'un centenar d'obres per explicar per què la seva visió de la pintura va ser (i en molts casos, continua sent) una llar acollidora per a la modernitat i una influència per a generacions de creadors posteriors. Ara bé, en l’exposició no hi ha només obres de Matisse, sinó que les 45 obres del pintor fauvista dialoguen amb 49 peces d'altres gegants de l'art com Picasso, Braque, Derain, Raoul Dufy, Le Corbusier o Sonia Delaunay. Un dels grans reclams és la presència de 'La Moulade', una peça clau pintada a Cotlliure que va marcar el naixement del moviment fauve i que serveix com a eix central d'aquesta col·lecció inèdita a la ciutat.

De què va? Mikel Adán Tolosa presenta a l’espai Rampa del Centre d’Art La Capella Perquè m’agrada viure aquí, un conjunt d’escultures florals fetes de mantega que qüestionen quina influència exerceix el material en la representació. Aquesta exposició gratuïta es pot visitar fins el 5 de juliol.

Per què hi heu d'anar? El projecte té l’origen en un episodi menor de la biografia artística de l’escultor Manolo Hugué (1872-1945). Durant els seus anys de joventut, Hugué va fer una sèrie d’escultures, avui desaparegudes, fetes amb mantega i que, de fet, van ser exposades com a reclam publicitari d’una mantegueria.

De què va? Entre el 18 de juny i el 6 de setembre, el centre KBr de Fundació Mapfre reuneix dues exposicions que dialoguen des de llocs aparentment allunyats però amb una mateixa pregunta de fons: què pot revelar i com de fonda pot arribar a ser una fotografia?

Per què hi heu d'anar? D’una banda, la primera retrospectiva europea de Minor White, una de les figures més influents de la fotografia nord-americana del segle XX; de l’altra, una revisió de l’obra de Joaquín Tusquets de Cabirol, autor fonamental per entendre una determinada mirada sobre la Catalunya de postguerra. Aquí podeu comprar una entrada conjunta.

De què va? És la nova exposició de Lúa Coderch a Can Framis – Fundació Vila Casas (que es pot visitar fins l'11 d'octubre). La mostra parteix d’una intuïció senzilla però inquietant: en un moment en què sembla que tot és visible, potser el que escasseja no són les imatges sinó la capacitat d’imaginar-les. I davant d’aquest esgotament, Coderch no proposa recuperar una mirada original, sinó atendre allò que encara no sabem veure.

Per què hi heu d'anar? Les peces —escultures, vídeo, intervencions tèxtils i instal·lacions— construeixen un recorregut entre processos físics i imatges mentals: el creixement vegetal, els llamps, les percepcions que neixen dins l’ull o els anells d’un arbre convertits en una mena de projecció cap al futur. A mesura que avança l’exposició, la visió deixa de ser una cosa estable per convertir-se en una forma d’espera.

De què va? Entre la contenció i l’excés, entre el càlcul i la intuïció, entre el seny i la rauxa, el Disseny Hub Barcelona proposa tornar a mirar l’arquitectura catalana no com una successió d’estils, sinó com una conversa que travessa generacions i que reapareix, amb formes diferents, en la manera d’habitar i donar forma al territori.

Per què hi heu d'anar? Seny i rauxa. Notícia de l’arquitectura catalana, que es pot visitar fins el 6 de setembre, reuneix més de 500 peces per construir un relat que travessa un segle i mig d’arquitectura feta a Catalunya. Però el recorregut no segueix una cronologia convencional ni una història de noms il·lustres: la mostra busca connexions, repeticions i tensions entre projectes de moments molt diferents per preguntar-se si existeix una continuïtat profunda en la manera de construir al país.

De què va? El Centre d’Arts Santa Mònica acull L’assalt de la il·lusió, que es pot visitar fins al 27 de setembre, una exposició coral que reuneix treballs de diversos artistes per analitzar com l’art ha contribuït a construir allò que entenem com a realitat. A través d’una posada en escena canviant i plena de trampes visuals, la mostra connecta tècniques històriques de representació amb problemàtiques actuals com la postveritat, la manipulació mediàtica o la irrupció de la intel·ligència artificial.

Per què hi heu d'anar? L’exposició està concebuda com un trajecte en moviment constant. Miralls, vels i parets mòbils configuren un espai que es transforma a mesura que el visitant avança, generant una sensació d’inestabilitat que afecta directament la percepció. Pintura, fotografia, vídeo i instal·lació conviuen en un mateix recorregut, fent evident com cada llenguatge construeix una idea diferent de realitat.

De què va? Fins al 6 de setembre, el Museu Tàpies acull la mostra El moviment perpetu del mur, una exposició que explora el paper que la noció de mur va desencadenar en l’obra d’Antoni Tàpies des del context de la Segona Guerra Mundial fins a les dècades posteriors, tant a nivell simbòlic com pictòric i físic.

Per què hi heu d'anar? A través d’aquest recorregut es plantegen noves perspectives sobre el desenvolupament del seu llenguatge pictòric i sobre la relació entre obra, espai i espectador. L’exposició pren com a punt de partida quatre exposicions individuals que l’artista va realitzar durant aquesta dècada —a les Galerías Layetanas de Barcelona (1950 i 1954), a la Galerie Stadler de París (1956) i a la Sala Gaspar de Barcelona (1960). Cadascuna d’aquestes mostres presentava grups d’obres diferents i també solucions de muntatge diverses. El projecte analitza com aquests dispositius expositius —la il·luminació, la disposició de les obres o el color de les parets— poden influir en la percepció i interpretació de la pintura. Alhora, també explica com l’obra de Tàpies va ser interpretada per crítics, pensadors i historiadors de l’art del moment, i com es connecta amb debats presents en el pensament artístic contemporani.

De què va? Fins al 28 de setembre de 2026, el MACBA acull Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat, la primera exposició a l’Estat espanyol dels artistes Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme. La mostra reuneix obres que recorren gairebé dues dècades de la seva trajectòria i reflexionen sobre la memòria, l’exili i les formes de resistència davant l’opressió i l’espoli de Palestina.

Per què hi heu d'anar? A través de veus, cançons, sons i imatges, els artistes connecten experiències personals amb històries col·lectives de lluita i, en una aparent paradoxa, posen l’accent en la importància de l’alegria, de l’amor i de la imaginació col·lectiva com a formes poderoses de resistència, fins i tot —i sobretot— en condicions extremes.

De què va? El MACBA acull La tercera torsió, un projecte de l’artista Anna Moreno que revisita alguns dels projectes utòpics dels anys setanta impulsats per l’arquitecte Ricardo Bofill. A través del cinema, la instal·lació i la investigació artística, l’exposició planteja una reflexió sobre les tensions entre les aspiracions utòpiques de l’arquitectura moderna i les realitats socials i polítiques que sovint en van impedir la materialització.

Per què hi heu d'anar? El projecte pren com a eix central el film The Terminal Beach, que documenta l’estat actual d’un assentament nòmada construït el 1979 al desert algerià per l’estudi de Ricardo Bofill. Aquest projecte, concebut dins del període més experimental de l’arquitecte, va quedar inconclús i exemplifica les contradiccions entre el somni utòpic i la realitat política i social de l’època.

De què va? Un matrimoni decideix separar-se però, conscient de com la notícia pot afectar els seus tres fills, viu el procés de ruptura al llarg d'un any. Les quatre estacions marcaran la reunió d'aquesta família trencada en un petit poblet en un entorn rural.

Per què l’has de veure? Per la barreja de drama quotidià amb l'experimentació artística pròpia de l'islandès Hlynur Pálmason (Godland). El cineasta trenca expectatives amb una estructura narrativa gens convencional, onírica a estones, extravagant i plena de símbols, i construida quasi per vinyetes que no oculten el dolor de la situació, però que aposten per un lluminós i molt particular sentit de l'humor que travessa la trama. Melancòlica i visualment elegant, amb un evocador ús del paisatge, El amor que permanece demostra que no tot està inventat en gèneres aparentment tan suats com el melodrama de divorcis.

Quan s'estrena? El 7 d'agost.

Dir.: Hlynur Pálmason (Islàndia, Dinamarca, Suècia, França, 2025). 109 min.

De què va? Una bateria de mòbil, una guspira, una maleta incendiada... i un avió que ha de fer un aterratge d'emergència en alta mar. Si no tinguessin prou trauma, els supervivents encara s'hauran d'enfrontar a un altre perill mortal: els taurons.

Per què l’has de veure? No us enganyarem dient-vos que aquesta és la pel·lícula de les vostres vides. Però en ple estiu, és una proposta ideal si voleu estar fresquets en una sala i, sobretot, si sou aficionats al cinema de sèrie B i a la sharksploitation més desacomplexada. D'alguna manera, el director Renny Harlin es fa una picada d'ull a sí mateix, com a autor de la molt reinvidicable Deep blue sea (1999). Aquí, el cineasta compta amb Aaron Eckhart i Ben Kingsley com a protagonistes per construir una pel·lícula amb aromes de L'aventura del Posidó (1972). I compte perquè En mar abierto té coproducció catalana de Nostromo Pictures, es va rodar a Canàries i d'entre els professionals espanyols hi destaquen el compositor de la banda sonora Fernando Velázquez, la dissenyadora de producció Laia Colet i el supervisor d'efectes especials Pau Costa. Pura diversió sense pretensions.

Quan s'estrena? El 7 d'agost.

Dir.: Renny Harlin (EUA, Espanya, 2026). 110 min.

De què va? De la nit al dia, i després d'un inexplicable fenòmen còsmic, un barri suburbà nord-americà és literalment transportat fins a un bosc prehistòric. Un matrimoni en crisi i els seus dos fills adolescents s'hauran d'enfrontar, a partir d'aquí, a perills inimaginables.

Per què l’has de veure? Per seguir comprovant que David Robert Mitchell és un dels grans renovadors del cinema de gènere, després de dos clàssics moderns del terror com It follows (2014), de la qual ja prepara una seqüela, i Lo que esconde Silver Lake (2018). Ara aprofundeix en la febre juràssica amb un relat de nostàlgica ciència-ficció que converteix un barri residencial dels anys 80 en camp per córrer per a dinosaures i altres criatures prehistòriques. Amb producció de J.J. Abrams (etern creador de la sèrie Perdidos) i confessats aires spielberguians (com els de Jurassic Park, els efectes especials són responsabilitat d'Industrial Light and Magic), però també amb l'evident influència de clàssics com la sèrie La dimensió desconeguda, la pel·lícula és un festival d'imaginació i reinterpretacions, i compta amb una parella protagonista amb el carisma d'Anne Hathaway i Ewan McGregor. El gaudi està assegurat.

Quan s'estrena? El 14 d'agost.

Dir.: David Robert Mitchell (EUA, 2026). 100 min.

De què va? La troballa d'una bomba alemanya de la Segona Guerra Mundial sense explotar en unes obres al centre de Londres obliga a una evacuació immediata de tot un barri. Enmig del caos i mentre un grup d'artificiers treballa per desactivar l'explosiu abans no provoqui la destrucció de la zona, una banda de lladres aprofita l'avinentesa per buidar la cambra cuirassada d'un banc dins del perímetre de seguretat. 

Per què l’has de veure? Perquè és un entreteniment de primeríssima divisió, que juga amb les constants del cinema d'atracaments perfectes però que afegeix la cardíaca tensió del tic-tac d'una bomba que pot devastar una gran ciutat. De fet, la detecció de l'explosiu amb la qual s'inicia aquest absorbent thriller no és cap invenció dels guionistes: en els darrers 80 anys, aquest tipus de troballes ha estat freqüent, herència dels bombardejos nazis a la capital anglesa durant l'anomenat Blitz. Cuenta atrás no només gestiona el suspens de forma magnífica, també resulta juganera amb els seus ben mesurats girs de guió. Aaron Taylor-Johnson (l'etern aspirant a convertir-se en el nou James Bond) i Sam Worthington (Avatar) són els protagonistes d'una pel·lícula sòlida i trepidant, que va directe al moll de l'os des del primer minut.  

Quan s'estrena? El 14 d'agost.

Dir.: David Mackenzie (Regne Unit, 2026). 98 min.

De què va? A través de naixements, funerals i casaments, quatre generacions de xinesos s'enfronten a les profundes transformacions d'un país que, a principis dels 90, deixa enrere un model de vida per obrir-se als avançaments tecnològics. En aquest context, un nen veu com els seus pares marxen a la gran ciutat a la recerca de feina, mentre ell es queda vivint al seu poble, a càrrec de familiars i veïns de la seva comunitat rural.

Per què l’has de veure? D'entrada, perquè arriba amb l'aval de l'Ós de Plata a Millor Direcció a la Berlinale, aconseguit per Huo Meng. El cineasta xinès explica una història sabent bé de què parla, perquè va néixer i créixer en un poble similar al de la seva ficció. De fet, l’experiència del personatge principal amb la pobresa, els pares migrants i la divisió entre les antigues tradicions de la vida rural i un ràpid procés de modernització a partir dels anys 90, és la de tota una generació de xinesos, també la del mateix director. Vivir la tierra funciona com a radiografia de la revolució politicoeconòmica des dels ulls d’un nen i dels qui l’envolten, i també com a homenatge dels immensos sacrificis i l’ardu treball de les generacions que van precedir el cineasta Huo Meng. Tota una joia.

Quan s'estrena? El 14 d'agost.

Dir.: Huo Meng (Xina, 2025). 132 min.

De què va? El xofer d’un periodista implicat en política, la mare que alimenta els insurgents, l’esposa d’un ric empresari, l’home que radicalitza les seves postures després de patir una agressió dels colons israelians, l’oficial britànic extremadament violent... tot un seguit de personatges que viuen la insurrecció del poble palestí contra els britànics, l'any 1936. Un fet històric crucial que, juntament amb l'arribada massiva de jueus que fugien d'Europa, seria el preludi de la posterior Guerra Àrab-Israeliana de 1948 i de la creació de l’Estat d’Israel.

Per què l’has de veure? Perquè arriba en un moment ben pertinent i ajuda a donar context a un conflicte del qual seguim veient i vivint les conseqüències. La mirada polièdrica que proposa Annemarie Jacir contribueix a la idea de la cineasta palestina: “El personatge principal del film és la revolta mateixa”, diu Jacir, que compta amb actors del prestigi de Jeremy Irons, Robert Aramayo (guanyador del BAFTA per Incontrolable) i Liam Cunningham. Palestina'36 agafa les formes de melodrama d'època per explicar l'aixecament popular anticolonial més gran i perllongat contra l'Imperi Britànic. Tota una lliçó de memòria històrica.

Quan s'estrena? El 14 d'agost.

Dir.: Annemarie Jacir (Palestina, Regne Unit, França, 2025). 119 min.

De què va? Després de la inesperada mort del seu germà, una noia descobreix el món ocult que ell solia freqüentar: a l'anomenat Búnker, la Lola penetrarà en un espai abandonat transformat en l’epicentre de festes clandestines i batalles de ball, i trobarà una nova família que comparteix la mateixa passió per la música i la dansa.

Per què l’has de veure? Per donar la benvinguda a Estel Díaz, directora catalana provinent de la inesgotable pedrera de l'ESCAC, que signa el seu primer llargmetratge després de treballar en sèries com Bienvenidos al Edén i Ena. La reina Victoria Eugenia. És també destacable la constel·lació de noves cares que ofereix: una Zoe Bonafonte que es reconfirma després de la seva celebrada presentació a El 47 (i compte perquè aviat la veurem a Ruega por nosotras, de Daniel Monzón), cal afegir tota una força de la natura com Ruslana (cantant hispano-ucraïnesa coneguda pel programa Operación Triunfo 2023) i a un Marc Soler que, després de Viva, comença a estar a totes les salses. Amb una magnífica banda sonora i una notable feina en les coreografies, A fuego contribueix també a dues reflexions ben oportunes en els temps que vivim: d'una banda, la salut mental dels nostres joves, i de l'altra, sobre els efectes de la gentrificació i la crisi d'habitatge provocada en gran part per la impunitat amb què grans fons voltor acumulen habitatges sense que ningú els pari els peus. 

Quan s'estrena? El 21 d'agost.

Dir.: Estel Díaz (Espanya, 2026). 90 min.

De què va? Fa molts anys que un respectadíssim director de cinema no veu la seva filla. Però, en un intent d'acostament, decideix oferir-li el personatge protagonista de la seva nova pel·lícula. Ella accepta, conscient de l'oportunitat professional, però amb els dubtes de si realment vol acostar-se a l'home que, de ben petita, la va abandonar i que ha creat una nova família. 

Per què l’has de veure? Perquè l'equip format per Rodrigo Sorogoyen i la seva coguionista Isabel Peña han demostrat sobradament ser una parella creativa de molta alçada, després de les excel·lents As bestas, El reino, Que Dios nos perdone i la sèrie Antidisturbios. Amb aquest El ser querido tornen a fer màgia, amb una història d'afectes trencats, ferides obertes, retrets latents, silencis i frustrats intents de redempció. Amb uns immensos Javier Bardem i Victoria Luengo com a protagonistes (cap dubte que s'enduran tots els premis d'interpretació de la temporada), el film s'inicia amb una primera escena d'uns vint minuts, que mostra l'incòmode retrobament entre pare i filla en un restaurant. La intrahistòria ens diu que no van assajar-la junts, per tal de reproduir els nervis i la tensió pròpia d'aquesta trobada, i el resultat és extraordinari: la pel·lícula comença ben amunt, i, a partir d'aquí, es dispara l'amalgama d'emocions i sentiments entre dos personatges que han de conviure amb un passat de traumes i males decisions. Sorogoyen i Peña hi afegeixen una capa narrativa més: gran part d'El ser querido es desenvolupa en el rodatge del film que podria sanar alguna de les cicatrius entre cineasta i actriu. I, entre toxicitats masclistes i rancúnia acumulada, aquest mecanisme fa que la ficció dins la ficció (poques vegades s'ha explicat millor el cinema dins del cinema) sigui una més que poderosa arma dramàtica per argumentar una improbable reconciliació. Sense dubte, una de les pel·lícules de l'any.

Quan s'estrena? El 26 d'agost.

Dir.: Rodrigo Sorogoyen (Espanya, 2026). 135 min.

De què va? En un planeta postapocalíptic, després de que una pandèmia letal hagi acabat amb gran part de la població, un jove pilot acompanyat del seu inseparable gos ha de mirar de sobreviure, plantant cara a saquejadors i buscant altres persones que, com ell, encara no han sucumbit al virus. 

Per què l’has de veure? Per començar, respecte màxim pel veteraníssim Ridley Scott: a punt de fer 89 anys, el cineasta britànic, autor d'obres mestres com Alien o Blade Runner, continua actiu i és motiu de celebració. Aquí adapta la novel·la homònima de Peter Heller per construir un relat distòpic sobre l'esperança en una situació límit. Jacob Elordi, ja convertit en una dels noms fonamentals per entendre la renovació de cares a Hollywood, encapçala un repartiment on brillen Margaret Qualley, Guy Pearce i Josh Brolin. La constelación del perro aposta per l'humanisme contra la violència, fugint dels habituals relats postapocalíptics per posar el focus en les peripècies emocionals d'uns personatges que oscil·len entre la resignació i la fe.

Quan s'estrena? El 26 d'agost.

Dir.: Ridley Scott (EUA, 2026). 100 min.

De què va? L'arqueòleg Tadeo Jones i la seva estimada Sara ara són pares d'una nena, l’Olímpia. I això ha fet que una gelosa Mòmia no porti gens bé haver deixat de ser el centre d'atenció. Serà llavors quan un desig inoportú, demanat al geni de la llàntia meravellosa de Les mil i una nits, porti la parella a viatjar de la mítica ciutat perduda de Paititi fins al més profund de l’Orient Mitjà, on es troba la cova d’Alí Babà i els quaranta lladres. 

Per què l’has de veure? La pel·lícula no necessita presentació després de que les tres entregues anteriors hagin acumulat vuit milions d'espectadors. Nascut de la imaginació d'Enrique Gato com a paròdia d'Indiana Jones, el personatge de Tadeo Jones és tota una assegurança de vida per nens i grans disposats a anar al cinema, i és que aquesta és, probablement, la gran aposta del cinema familiar d'aquest estiu. Amb picades d'ull a la trilogia Retorn al futur, Titanic i Mad Max, plena d'un delirant sentit de l'humor, la pel·lícula manté l'essència de la saga i no decebrà els fans.

Quan s'estrena? El 26 d'agost.

Dir.: Enrique Gato (Espanya, 2026). 90 min.

Si hi ha algun gènere teatral que tots els catalans dominem, ens dediquem o no professionalment a la interpretació, és el dels dinars familiars. Cadascú es coneix les seves coses, però qui més qui menys domina la litúrgia implícita de l’ocasió, treu les seves millors armes per sobreviure l’àpat i fa les filigranes necessàries per abordar o evitar temes concrets. Com que tot plegat ens resulta familiar –mai més ben dit–, pujar-ho a l’escenari funciona de meravella.

I més si és amb un repartiment encapçalat per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, els pares d’una família convencional que han fet un canvi de vida i han marxat de la ciutat a perseguir la fantasia eco amb la que tot urbanita ha fet volar coloms algun cop. Els acompanyen, amb gairebé el mateix grau de protagonisme, Sara Espígul, Miranda Gas i Júlia Bonjoch, que són les seves tres filles i Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati, que fan de les parelles de les filles. I aquest elenc, precisament, és un dels principals encerts del muntatge. No només perquè tots ells són professionals excel·lents i sòlids, sinó perquè és tan coral que no se sap dir qui és el protagonista de la història.

Aquest 2026 el Brunch Electronik Festival se celebra entre els dies 7 i 9 d'agost al Parc del Fòrum, amb noms rutilants de l'escena electrònica internacional, que van del house progressiu d'Eric Prydz al tecno alemany de Paul Kalkbrenner, passant per tota mena d'artistes com CamelPhat, Floating Points, Acid Arab, Jamie Jones, Seth Troxler, Deborah De Luca, I Hate Models i 999999999, amb l'afegit d'una jornada de tancament amb el duo francès The Blaze.

Hi haurà vaques sagrades veteranes i actuals: vegeu la presència d'un monstre de l'electrònica, pare fundador del techno actual com Jeff Mills, al costat de l'astre de l'r&b haitià Kaytranada –que ofereix al Brunch l'únic concert a la península d'enguany–, i que amb Miss Monique i Paul Kalkbrenner encapçalen la jornada de divendres. 

Dissabte serà el torn d'artistes tan importants com Eric Prydz, Cassius i Floating Points (en format live) i la col·laboració a quatre mans de BASKKA & Sally C, a més del directe d'Acid Arab, I Hate Models i molts més. La jornada de diumenge servirà de traca final amb el DJ set de The Blaze a més de Mind Against, Parra for Cuva, RY X (DJ set) i Marian Ariss. 

Els dies 15 i 16 d'agost, coincidint amb la Festa Major de Gràcia, els Jardins de la Sedeta es converteixen en l'escenari del Festigàbal, un dels festivals gratuïts més esperats de l'estiu a Barcelona. Organitzat per l'Heliogàbal, aquest petit certamen aposta per una programació que combina artistes emergents i noms consolidats de l'escena musical independent catalana.

Durant dues nits, el públic gaudeix a l'aire lliure de concerts que van del pop i l'indie a l'electrònica i els sons urbans. El cartell d'enguany compta amb noms com Ouineta, Fades, Balma, Gigi Ros, Habla de mí en presente, Partiperes, Irieix i Ypnosi, mentre que DJ Cobo i Ryna DJ són els encarregats de posar el punt final a cadascuna de les jornades amb les seves sessions.

La primera vegada va ser a la Sala Upload, dins del Gambeat Weekend 2018, quan tot just començaven. Després ens han anat visitant regularment al Primavera Sound, però ja teníem ganes de tornar-los a veure en una sala de Barcelona. En aquest temps, Amyl and the Sniffers han crescut tant que no només omplen un Razzmatazz, sinó dos, i a més en plenes vacances: les cites són els dies 18 i 19 d'agost.

Des de Melbourne i partint del pub-rock australià dels 70, el grup liderat per la carismàtica Amy Taylor s'ha convertit en una de les propostes més excitants dels darrers anys. Amb un directe incendiari i ple d'himnes del punk rock més actual, un concert en sala d'Amyl and the Sniffers és probablement ara mateix una de les millors maneres de treure de sobre tot l'estrés acumulat durant l'any. 

Prepareu-vos per suar de valent ballant i cridant al ritme de Jerkin' Hertz, You're a star i Security i a les ordres i ben a prop d'una de les millors front women del rock actual, qui sap si la pròxima vegada ja ompliran el Sant Jordi. 

Ja sabem que a l'agost baixa força l'activitat de música en viu a Barcelona, però hi ha alternatives com les Nits en Viu al Poble Espanyol que animen el mes en què la ciutat sembla adormida. Però només ho sembla, perquè teniu ganes de gresca i us hi acosteu de dimecres a diumenge la trobareu: hi ha programats 27 directes al llarg de 21 nits temàtiques a la carpa, que queda descoberta durant el període estival.

Els dimecres hi trobareu la Fiesta Caribe, dedicada a la salsa i la batxata amb classes de ball incloses i els directes de Yadira Ferrer i la formació Eurosalsa; els dijous, tindreu Rock & Grill, amb homenatges a bandes clàssiques com The Cure, Joy Division, The Rolling Stones, The Beatles, AC/DC, Guns N' Roses, Iron Maiden, Judas Priest, Motörhead i Metallica. Els divendres és el torn del Queens’ Nights, nits monogràfiques tribut a grans icones del pop (Madonna, Tina Turner, ABBA i Amy Winehouse) i espectacle drag/cabaret amb Dramas de Honor; finalment, els dissabtes tindreu les festes Fritanga!, un format de vespreig urbà i rumba amb grups com Tumbalotó, Set de Rumba, David Canal, Alma de Boquerón i Piratas Rumbversions.

A més, el diumenge 30 d'agost hi ha una jornada de clausura solidària en benefici de l'associació Rock Pels Xuklis (suport a joves amb càncer) amb tributs a Barricada i Los Suaves. 

Brunch Electronik recupera un dels espais més emblemàtics de la seva història i torna als Jardins de Joan Brossa, a Montjuïc, el 23 i 30 d'agost, i el 5 i 13 de setembre. Després de les obres de remodelació del parc, el festival celebra el retorn a aquest escenari amb quatre jornades a l'aire lliure que combinen música electrònica, gastronomia i activitats per a tots els públics.

El cartell reuneix alguns dels noms més destacats de l'escena electrònica internacional, com ARTBAT, Marco Carola, Solomun i el b2b entre Dennis Cruz i Josh Baker. Cada cita compta amb dos escenaris: el Main Stage by Estrella Damm, amb els principals caps de cartell, i el Green Stage by Yamaha, dedicat a segells i col·lectius com Unreleased, Diynamic i Les Enfants Brillants, que impulsen el talent local i les noves tendències de la música electrònica.

El festival Mas i Mas va néixer a Barcelona fa més de vint anys per omplir l'agost de música en directe, un mes en què tradicionalment la ciutat es buidava d'activitat cultural. Durant tot aquest temps, ha anat creixent i ara encara l'edició més ambiciosa –la 23a–, amb una quarantena de concerts durant sis mesos –de l'1 d'abril al 6 de setembre– en diverses sales de Barcelona, les 1 i 3 del Jamboree –que és la seu del festival–, el Palau de la Música, la sala 2 de Razzmatazz, La Paloma i Paral·lel 62. 

Inaugurarà el festival la vibrafonista californiana Sasha Berliner, el dimecres 1 d'abril al Jamboree, però hi ha molts altres noms internacionals al programa. I el jazz és la columna vertebral del programa, esclar, però no només. Per exemple, el nigerià Seun Kuti, representant de l'afrobeat, gènere de qui el seu cèlebre pare Fela Kuti en va ser pioner, amb el seu grup Egypt80; això serà el 7 de maig a Razzmatazz 2.

També hi seran Ghost-Note, la banda de funk, jazz i hip-hop liderada pels bateria i el percussionista d'Snarky Puppy, Robert Sput Searight i Nate Werth, que arriben amb un elenc de músics que han treballat amb artistes com Prince, Snoop Dogg, Kendrick Lamar, Herbie Hancock i Erykah Badu, el 6 de juliol al Jamboree; i la cantant de soul i R&B brasilera-noruega Charlotte Dos Santos, el 16 de maig també al soterrani de la plaça Reial. 

Després de fer sold out a les tres nits consecutives a Madrid amb més de 150.000 entrades venudes, The Weeknd ha escoltat els fans catalans: l’artista canadenc afegeix una nova data a Barcelona, l'1 de setembre de 2026, dins de la seva gira mundial After hours til dawn. El concert tindrà lloc a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, un escenari a l’altura de l’espectacle visual i sonor que acompanya aquesta gira mastodòntica i que l'artista ja va trepitjar el juliol de 2023. 

El tour, produït per Live Nation, començarà el 20 d’abril a Ciutat de Mèxic i passarà per ciutats com Rio de Janeiro, São Paulo, París, Amsterdam, Milà, Londres, Madrid i Barcelona, abans de posar punt final a un recorregut que celebra la trilogia d’àlbums After hours (2020), Dawn FM (2022) i Hurry up tomorrow (2025). A més, The Weeknd vindrà acompanyat de Playboi Carti en totes les dates europees i britàniques, mentre que Anitta farà de telonera a Mèxic i al Brasil. 

Ja ho va avançar a la seva cançó, i ara Aitana reitera que és una “superestrella” amb l’anunci de la seva gira mundial. Mesos després d’actuar a l’Estadi Olímpic de Barcelona davant de 40.000 fans, l’artista de Sant Climent de Llobregat torna a la ciutat. 

Aitana donarà el tret de sortida a la gira Cuarto Azul World Tour el 14 de març del 2026 al festival de Lollapalooza, a l'Argentina, i passarà per 24 ciutats d’arreu del món, entre les quals hi ha Barcelona. L’ex concursant d’Operación Triunfo actuarà a la capital catalana els dies 4, 5, 7 i 8 de setembre, al Palau Sant Jordi. 

El Festival Altaveu és una de les cites musicals més veteranes de Catalunya, i celebra la seva 37a edició del 10 al 13 de setembre a Sant Boi de Llobregat. Fidel al seu nom, el festival combina artistes consolidats amb noves veus i aposta per propostes que van més enllà de les tendències del moment.

La programació es reparteix entre tres espais de la ciutat: la plaça de l'Ajuntament, que acull els concerts gratuïts; els Jardins de l'Ateneu, amb actuacions per 1 €; i al Teatre Cal Ninyo, amb l'entrada a 6 €.

El festival arrenca amb un concert per commemorar els 50 anys de la Diada de 1976 a Sant Boi. Artistes com Lluís Gavaldà, Mushkaa & Greta, Els Amics de les Arts, Joan Garriga, Pastora i Naim Smaili reinterpreten cançons de l'època i també toquen temes propis.

Al cartell trobem noms com Los Sírex, pioners del pop-rock estatal; Dan Peralbo i el Comboi, una de les formacions més destacades de rock català entre els joves; 091, grup de referència del rock espanyol; i La Perra Blanco, que recupera l'energia més salvatge del rock-and-roll. També hi actuaran Sr. Chinarro, Syd de Palma, Juana Everett, Arnau Obiols, Silvio, Kris Tena, Jordi Ganchitos i carlaperezvas, entre d'altres.

Com és habitual, el festival reserva un espai per al talent emergent amb Altaveu Frontera, el concurs que ha impulsat artistes com Love of Lesbian i Sidonie i que aquest any presenta als guanyadors Leyre Estruch i Dualizz.

La programació es completa amb Altaveu+, que amplia l'experiència musical amb activitats paral·leles com una exposició dedicada a les tribus urbanes, la Fira del Disc i del llibre musical i l'Altaveu en família, una proposta pensada perquè petits i grans descobreixin conjuntament la música indie.

Les entrades dels concerts de pagament ja estan a la venda i es poden adquirir a la web de l'ajuntament de Sant Boi de Llobregat, a través d'Entrapolis.

Un reguitzell de crítiques entusiastes precedeixen la nova vista dels islandesos Sigur Rós a Barcelona, aquesta vegada amb els 41 músics de l'Orquestra Simfònica del Vallès per interpretar el seu disc nés recent, Átta (2023), tot i que no renuncien a altres peces molt estimades de la seva discografia. La cita és l'11 de setembre, a l'Auditori del Forum i només té una altra data a l'Estat espanyol, la el 15 del mateix mes al Palacio Euskalduna de Bilbao.  

Es tracta d'una última oportunitat per veure la gira que Sigur Rós van emprendre fa un temps amb el director Robert Ames i orquestres dels països que visiten, i que ja ha passat pel Royal Albert Hall de Londres, la Sala Santa Cecilia de Roma, la Salle Pleyel de París, el Bozar de Brussel·les, l'Auditorio Nacional de Ciutat de Mèxic i la Konzerthaus de Viena. Entre les orquestres amb qui han col·laborat, hi ha la London Contemporary Orchestra (LCO), la Wordless Music Orchestra, la Tallinn Chamber Orchestra, la Taiwan National Symphony Orchestra, Resound Collective, la Brisbane Philharmonic i la Melbourne Symphony Orchestra, entre altres.