Què fer a Barcelona el desembre

ACTUALITZACIÓ: El concert d'Oques Grasses de dilluns 5 d'octubre a l'Estadi Olímpic s'ajorna al dia 8 a causa de les afectacions per la pluja

Després de 14 anys sobre els escenaris, Oques Grasses s’acomiada del seu públic, i ho farà amb quatre grans concerts que pretenen passar a la història. El grup creat a la comarca d’Osona es convertirà en la primera banda que canta en català a actuar a l’Estadi Olímpic, i ho farà per dir l’adeu definitiu. 

Oques Grasses han anunciat a través de les seves xarxes socials que faran el seus últims concerts el 5, el 7, el 9 i el 10 d’octubre del 2026 al recinte barceloní, un dels més grans de l’Estat. Malgrat que no se sap la raó –o raons– de la decisió, la banda ha escrit a Instagram que “les coses maques a vegades han d’acabar per recordar-les sempre més així”. 

Els fans del ritme tenen una cita obligada aquest octubre. Cimafunk és un dels fenòmens més elèctrics de la música llatina actual: fusiona els ritmes afrocubans amb el funk nord-americà i en treu un groove caribeny que sona fresquíssim. Aquest 9 d’octubre a les 20.30 h tocarà a la Sala Paral·lel 62 acompanyat de la seva banda La Tribu, en una proposta del cicle Cruïlla Concerts.

Des del seu debut, Cimafunk s'ha guanyat l'admiració de figures com George Clinton, líder del mític Parliament-Funkadelic, o l'històric del jazz Chucho Valdés, que n'ha elogiat la capacitat de fusionar tradicions per crear una cosa nova. Amb tres nominacions als Grammy, ha passat per festivals com el Glastonbury i el Coachella, a més de triomfar a les xarxes amb el seu Tiny Desk per a NPR. Aquest 9 d'octubre, Cimafunk & La Tribu fan parada a Barcelona per presentar el seu nou disc, Te toca, en una vetllada que promet ser una festa.

De ser un nen de La Boca a Buenos Aires, Argentina, improvisant amb 13 anys en tornejos de freestyle a convertir-se en una de les figures més importants de l'escena urbana argentina. Amb només 24 anys, el raper i compositor Trueno ja compta amb dos Grammys Llatins: a la millor fusió/interpretació urbana per Tranky funky (2024) i l'altre a la millor cançó de rap/hip-hop per Fresh (2025).

Dos mesos després d'estrenar Turr4zo (abril de 2026), el seu quart àlbum d'estudi, on barreja el trap i el hip-hop per parlar de la identitat, l'èxit i el barri; iniciava el Turr4zo World Tour a Londres, una gira que el va portar fins al Japó i aterra a Espanya amb tres dates: el 13 d'octubre al Palau Sant Jordi de Barcelona, el 16 d'octubre al Camp de Futbol de Tasagaya a Tenerife i, finalment, el 21 d'octubre al Movistar Arena de Madrid.

S'havia de dir Durruti Superstar, però l'Arnau Tordera va fer un musical que es deia Sardana Superstar. A més a més, la Rigoberta Bandini també va fer Jesucrista Superstar i van pensar que havien de canviar el nom. Per això, l’escriptor Tuli Márquez i el músic Guillem Caballero (Els Surfing Sirles, Chaqueta de Chándal) van optar per Durruti T'estimo, un eslògan que ja existia i que uneix la història de l’anarquisme amb la memòria futbolística de Barcelona.

El musical que explica la trepidant història de l’anarquista Buenaventura Durruti, estrenat al Mercat de Música Viva de Vic i al BAM de l’any passat, és ara també un doble disc publicat per Bankrobber que surt el 17 de juliol. La Companyia Les Solidàries, un supergrup de set membres que inclou el mateix Caballero i músics com Joan Colomo, el presenta a La [2] de la Sala Apolo el 14 d’octubre d’aquest i any.

The Lemon Twigs tocaran aquest dijous 15 d'octubre a la Sala Paral·lel 62 per presentar Look for your mind!, el sisè treball d'estudi d'aquests germans prodigi amb fixació pel món retro.

Brian i Michael D'Addario, fills del compositor Ronnie D'Addario, van debutar d’adolescents amb Do Hollywood (4AD, 2016) i unes idees musicals claríssimes, i de seguida van cridar l’atenció dels fans de l’indie i el rock. Amb cada publicació, la crítica musical s'ha anat enamorant del duet i del seu virtuosisme, un pastitx deliciós on s’hi reconeix la influència de tòtems Beatles, els Beach Boys o els Byrds, però que, sense que te n'adonis, et transporta a un espai completament nou. Una fantasia musical que beu dels 60 i els 70 sense semblar mai una imitació.

Del 16 al 25 d'octubre, Barcelona celebra una nova edició de Ciutat Flamenco, el festival organitzat pel Taller de Músics que enguany arriba a la 33a edició amb una programació dedicada a reivindicar el talent flamenc creat a Catalunya. Diferents espais de la ciutat acullen estrenes, espectacles de dansa, concerts i noves propostes escèniques.

La programació s'inaugura amb l'estrena a Catalunya de Guacamayo, de José Maldonado, una peça que fusiona flamenc i pintura. A més, arriba per primera vegada al territori Más que baile, d'Ana Morales, Premi Nacional de Dansa 2022. També passen pel festival artistes com Yoel Vargas, Esperanza Garrido, Jordi Latorre, Lorena Oliva i Víctor Franco. I es manté la seva aposta pel talent emergent amb Districte Flamenco, amb tres peces de petit format de joves creadors.

El Pony Pisador farà un últim concert a Barcelona aquest 2026 en una vetllada que promet ser una festa. I és que, a més de l'espectacle propi de la banda, amb l'humor, el ritme i el virtuosisme imprevisible que els caracteritzen, comptarà amb uns convidats de luxe del món del folk i de la cançó catalana: Alosa, Les Anxovetes, la Balkan Paradise Orchestra, La Baula, La Cosina, Germà Negre, Joan Garriga, Trèvol, Magalí Sare i Mar Pujol.

Un concert que saltarà de les cançons de mariners a les danses catalanes i de la música celta a la mediterrània, passant pel iòdel, el cant gutural i les referències a El senyor dels anells o els Monty Python. Serà aquest divendres 16 d'octubre a les 20 h a la sala La Paloma, dins del cicle Directes Estrella Damm 150.

Els novaiorquesos The Strokes, uns dels principals exponents del retorn al rock de guitarres a principis dels 2000 gràcies a l'èxit del seu debut Is this it? (2001), tornaran a actuar a Barcelona 23 anys després del seu últim concert en un recinte tancat, ja que després, de trepitjar els escenaris de Razzmatazz el 2002 i del Pavelló Olímpic de la Vall d'Hebron el 2003, només els hem vist en format festival, en dues edicions de Primavera Sound, el anys 2015 i el 2022. 

Serà el pròxim 20 d'octubre al Palau Sant Jordi, en l'única data que oferiran a l'Estat espanyol. Aquesta vegada, Julian Casablancas i companyia presentaran el nou disc Reality awaits, sis anys després de l'anterior The new abnormal (2020). De moment ja han ensenyat una primera cançó, Going shopping, on sorpren l'ús –subtil, això sí–, de l'autotune. El aquest disc, enregistrat a Costa Rica i a altres parts del món, una altra vegada amb Rick Rubin a la producció, es publica el 25 de juny.

Els fans de l'indie estan d'enhorabona. Band of Horses celebren vint anys de l'àlbum Everything all the time amb una gira que inclou dues úniques dates a l'Estat. La primera serà a Barcelona, aquest dimecres 21 d'octubre a les 20.30 h a Razzmatazz. Un concert sense teloners i amb tot l'espai necessari per repassar un dels seus treballs més icònics, a més d'altres fites de la seva trajectòria.

El passat 20 de març, Band of Horses ja van publicar una edició remasteritzada d'Everything all the time, incloent-hi notes del productor, l'EP de la gira del 2005 i alguns temes inèdits, com ara una maqueta de The funeral. La gira An evening with Band of Horses – Celebrating 20 years of 'Everything all the time' reivindica un llegat que, per a molts, va més enllà de l'indie rock per ser tota una celebració generacional. Els temes de Band of Horses van marcar una era no només per haver sonat en desenes de pel·lícules i sèries, sinó també pel segell inconfusiblement mil·lennial de la banda: lletres profundes i honestes que capten l'ansietat d'una època, i una música punyent, amb cadència d'himne i un deix oníric que evoca l'esperança d'aquells primers anys 2000.

El coronavirus va posar en qüestió pilars fonamentals que donàvem per garantits; un d’ells, el teatre. Entre videotrucades amb amics remullades de vi va néixer el 2020 a Temporada Alta l’obra Bouvetøya. Llavors era una reivindicació de l’ara i aquí, indispensable en el teatre. Ara, pocs anys més tard, en plena celebració dels 50 anys del Teatre Lliure, han passat tantes coses que la pandèmia ha quedat enrere.

Ivan Benet, Cristina Genebat, Julio Manrique i Sergi Pompermayer escriuen col·laborativament un conte distòpic on un grup d’artistes ha perdut el nord i el seny a causa d’una nova gran crisi, i emprèn un viatge cap a la remota l’illa Bouvet, a tocar de l’Antàrtida. La colleta està formada, precisament, per ells i alguns dels seus inestimables companys de trajectòria artística (Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Xavier Ricart, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet), de manera que la complicitat està servida.

La pandèmia no ens va fer millors, però sí que va fer madurar el teatre de Josep Maria Miró (El principi d'Arquimedes, La majordoma). De la ciutat al poble, la seva escriptura va guanyar múscul i mitjançant estructures menys previsibles va arrelar amb força en la tradició. El cadell és el seu text més ambiciós i, per extensió, de tot el nostre panorama escènic actual.

L'obra riu explora l'ocàs d'una masia pairal durant el segle XX, tal com va fer Rodoreda amb els burgesos de Mirall trencat. Hi ha una foscor en el retrat que remet a Víctor Català, jerarquies i violències amb el regust del millor drama rural de Guimerà. L'oralitat viva del català fuig de la folklorització per generar una peça d'estructura literària molt complexa i, alhora, d’una teatralitat que galopa. Tot un esdeveniment.

Dos mesos i mig després de l’estrena, ja sense la xafogor del Teatre Grec, la controvèrsia de L’òpera de tres rals de Marta Pazos arriba al Lliure més lleugera. Tot i el rodatge, l'èpica de la caiguda de Mackie el Navalla continua sense tallar prou. En l’obra que enceta el cinquantenari del teatre, el gris s’imposa: domina l’escenografia i els vestuaris, impregna també els coloms, leitmotiv visual que accentua la monotonia. La vedet Marta Bernal rep el públic amb desimboltura cabaretera, però la promesa de trencar la quarta paret s’esvaeix quan l’espectacle es tanca sobre ell mateix.

A la Fabià Puigserver, la proximitat reforça el magnetisme plàstic de la proposta. Pazos porta Brecht i Weill cap a un univers entre l’expressionisme alemany i el formalisme escènic de Robert Wilson, amb maquillatges arlequinescos i cossos de dibuix animat. Les coreografies de Mabel Olea, basades en la deformació i els moviments d’autòmat, completen un llenguatge corporal exigent que el conjunt no sempre resol amb precisió.

Si hi ha algun gènere teatral que tots els catalans dominem, ens dediquem o no professionalment a la interpretació, és el dels dinars familiars. Cadascú es coneix les seves coses, però qui més qui menys domina la litúrgia implícita de l’ocasió, treu les seves millors armes per sobreviure l’àpat i fa les filigranes necessàries per abordar o evitar temes concrets. Com que tot plegat ens resulta familiar –mai més ben dit–, pujar-ho a l’escenari funciona de meravella.

I més si és amb un repartiment encapçalat per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, els pares d’una família convencional que han fet un canvi de vida i han marxat de la ciutat a perseguir la fantasia eco amb la que tot urbanita ha fet volar coloms algun cop. Els acompanyen, amb gairebé el mateix grau de protagonisme, Sara Espígul, Miranda Gas i Júlia Bonjoch, que són les seves tres filles i Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati, que fan de les parelles de les filles. I aquest elenc, precisament, és un dels principals encerts del muntatge. No només perquè tots ells són professionals excel·lents i sòlids, sinó perquè és tan coral que no se sap dir qui és el protagonista de la història.

Sis hores de teatre, sí. Sis hores d'homes parlant sobre els drets, les llibertats, l'homosexualitat i la compassió, exactament. Aquest és el repte de 'L'herència': voler entrar en aquest món aixecat per Matthew López i no tenir la intenció de marxar-ne. Sis hores en què ens endinsarem en les vides de l'Eric Glass, en Toby Darling, en Walter Poole, l'Adam MacDowell, en Henry Wilcox, viatjarem als anys 80, a Nova York, enmig de la brutal epidèmia de sida, i tornarem al nostre temps, al final del segon mandat de Barack Obama i al primer de Donald Trump, en un viatge d'anada i tornada que ens farà saltar alguna llàgrima. Perquè potser no en sabem res, de tot allò, o potser ho hem oblidat.

“Què és un artista?” es pregunta el mateix Oscar Wilde a través de la veu i el cos d’Àngels Gonyalons en un prefaci que ens adverteix que els textos no són morals o immorals: només estan o ben o mal escrits. L’autor serà el narrador de la seva pròpia història i, aquests dies al Romea, ho fa a través d’una de les millors diccions de Catalunya.

El desplegament de talent de Gonyalons és de nota, fa gairebé tots els papers de l’auca: també és Dorian Gray, el protagonista obsessionat amb la seva bellesa i joventut; Basyl Hayward, el pintor encarregat de retratar-lo, Sybil Vane, actriu i el primer gran amor de Dorian; i també Lord Henry, amic i mala influència per en Dorian.

2025 ha estat, sens dubte, el de Roc Bernadí i el d'Albert Salazar. Fa uns mesos l'un estava triomfant amb El dia de la marmota al Coliseum i l'altre, amb L'herència al Lliure. A finals d'anys els ha tocat compartit escenari i ser, respectivament, Eddie i Mickey, els germans de sang que va crear Willy Russell a primers dels anys 80 del segle passat, una tragèdia grega amb totes les de la llei passada pel sedàs contemporani de la diferència de classes, molt britànic i molt d'aquella època, inicis del thatcherisme.

El lletrista i compositor britànic va traslladar a l'Anglaterra del seu temps el que podria haver escrit Èsquil fa 25 segles. En bona mesura, Germans de sang és una Orestea, amb dos germans bessons separats en néixer, el destí dels quals fa que, realment, mai no visquin allunyats l'un de l'altre. Russell va ser molt modern en la seva època narrant el final cronològic de la història just al començament, amb la mort de l'Eddie i en Mickey. La funció comença amb els germans estirats a terra i la seva mare cantant ja el hit del musical, el No pot ser veritat.

El que fa Cristina Clemente a Dones de ràdio és extremament complicat, a l'abast de molt pocs autors: una comèdia a partir d'una situació tràgica sense deixar-se pel camí ni una engruna de sensibilitat. Sap que no pot fotre-se'n, del càncer de mama, ni del drama que travessen milions de dones. Però pot crear una situació, uns mecanismes, que provoquin aquesta cosa tan estranya que és riure, o almenys esbossar un somriure, mentre plores.

I tot això és possible perquè disposa d'un director que es pren molt seriosament això del teatre i que sap ensumar els èxits, que sap subratllar frases i fer moure les peces com un escaquista, fins i tot qui té la idea de col·locar un pedrot gegant al mig de l'escena, sobre el qual giraran les seves criatures. Sergi Belbel, mestre de Clemente, ha assumit el text com si es tractés de Yasmina Reza o de Neil Simon, com si fos un clàssic contemporani, cosa que no tinc cap dubte que Dones de ràdio acabarà sent: amb la tirada que té l'autora a Europa i Amèrica Llatina, ja es deuen estar barallant per adaptar-la.

L'aparició d'un vell conegut a una casa que arriba per provocar un terrabastall de proporcions diverses és un dels motors recurrents del teatre, des d'Oncle Vània a Göteborg. I Lucy Kirkwood utilitza el mateix esquer a Els fills per fer-nos capbussar en una obra de gran abast ideològic i moral sobre la responsabilitat de les generacions més grans respecte a les que venen darrere. Tot el que planteja és tan vigent que fa feredat i no hi ha res sobrer, en aquesta obra.

Aquí, doncs, tot comença amb l'arribada de la Rose (Emma Vilarasau) a la llar de la Hazel (Mercè Arànega) i en Robin (Jordi Boixaderas). Tots tres són físics, es coneixen de tota la vida, però fa prop de 40 anys que no es veuen. No sabrem el motiu de la visita de la vella amiga fins al final i serà important. El món de la funció és un lloc que acaba de patir un accident nuclear i, per tant, podríem dir que estem davant d'una peça de caire apocalíptic, d'una apocalipsi concreta, fins i tot quotidiana. Però Kirkwood és prou hàbil per presentar-nos tres personatges sèniors (estan jubilats), amb cartes amagades i una relació íntima per sucar-hi pa.

De què va? Pintor, poeta, crític d’art, activista i agitador cultural. Totes les cares de Josep Maria de Sucre surten a la llum en l’exposició que els Espais Volart de la Fundació Vila Casas dediquen a aquesta polifacètica (i injustament oblidada) figura de la nostra cultura, coincidint amb el 140è aniversari del seu naixement. 

Per què hi heu d'anar? Des dels rostres expressius i primitivistes que pintava partint de la misèria i el patiment humà que va viure fent d’oficial criminalista als Jutjats de Barcelona, fins a la numerosa documentació que el situa com a un dels més importants promotors i impulsors de la modernitat a Catalunya, la mostra aprofundeix en aquesta doble cara: del promotor artisticosocial, al pintor ple d’intensitat expressiva. 

De què va? Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas transformen les més de sis dècades que Romà Vallès va dedicar a l’art en una exposició. Vallès va ser una de les veus més destacades de l’informalisme català i sempre va apostar per la modernitat i l’experimentació, allunyant-se de les modes. Sota el comissariat de Conxita Oliver i Bel Vallès, la mostra ens permet descobrir fascetes més desconegudes de l’artista, com la seva vessant pedagògica, interessada en l’art infantil i en l’educació visual. 

Per què hi heu d'anar? A Romà Vallès (Barcelona, 1923-2015), la figuració li quedava curta per a plasmar al llenç tot allò que ell volia expressar. Va passar-se la seva trajectòria buscant aquest “horitzó abstracte” que ara serveix de nom per a l’exposició que el reivindica com una figura clau per la renovació de l’avantguarda catalana de la segona meitat del segle XX. Des del seu rebuig a l’academicisme a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, passant per les primeres obres influïdes per Cézanne i Picasso, fins al moment crucial de 1955, quan pinta la seva primera peça abstracta després d’un viatge decisiu a París. 

De què va? “Si Gaudí fos viu avui, treballaria amb els materials més innovadors possibles i, per tant, de ben segur que li interessaria l’art digital”. Maria Bernat és la directora de Casa Batlló Contemporary, un nou espai situat a la segona planta d’aquest emblemàtic edifici del Passeig de Gràcia que va néixer amb un objectiu clar: fusionar el llegat gaudinià amb l'art d'avantguarda i les noves tecnologies. Ara, l’espai s’ha aliat amb la Fundació Joan Miró per estrenar una exposició immersiva que explora les connexions entre l’obra de Gaudí, Miró i Joaquim Gomis gràcies a l’ús de la fotogrametria i la intel·ligència artificial. 

Per què hi heu d'anar? L’exposició du el títol de Gaudí-Miró-Gomis: Deconstructed i compta amb la participació de l’estudi creatiu londinenc Tomorrow Bureau. Ells han estat els encarregats de digitalitzar una selecció d’escultures de Joan Miró i de fotografies de Gomis, crucials per entendre l’obra d’Antoni Gaudí. El resultat són dues peces d’art digital immersiu: Miró – Unearthed, que revela detalls, textures i secrets materials invisibles a l'ull humà de l’obra de Joan Miró i Gomis – Living Archive, que converteix les fotografies que Gomis va fer de l’arquitectura gaudiniana en noves composicions visuals i les acompaya d’una atmosfera sonora immersiva gravada arreu de Catalunya. 

De què va? 

“Les escultures han de ser a l’aire lliure, enmig de la natura”, pontificava Joan Miró. La nova mostra fa realitat aquest desig amb l’obertura del l’històric Jardí dels Xiprers de Montjuïc, un espai que fins ara només era visitable dins d’algunes activitats puntuals del programa de la Miró. El jardí, dissenyat per J.C.N Forestier, i integrat dins el traçat històric dels Jardins de Laribal, ara serà una sala expositiva més i formarà part del recorregut de la col·lecció. Per aquest motiu, s’hi ha instal·lat l’escultura Dona (1970), una peça de bronze que, en aquest cas, és un exemplar pòstum que es va fer l’any 1997 amb el finançament de la Diputació de Barcelona i que es va fondre a Verona, a la Fonderia Artistica Bonvicini. L’obra d’art dialogarà amb la resta de peces de l’exposició, però també amb els xiprers del jardí, que simbolitzen la connexió entre el cel i la terra, una idea que Miró mirava de plasmar en el seu art

Per què hi heu d'anar?.  Aquesta relectura de la col·lecció duu el nom de Joan Miró. Cercles, que fa referència als processos de pensament i de creació de l’artista, però també a una carpeta de treball de Miró, datada dels anys 50. En aquesta carpeta, que s’exposa per primera vegada a la Fundació, Miró relacionava imatges del cosmos amb formes circulars que l’ésser humà havia deixat plasmades en manifestacions culturals de tota mena. La carpeta també demostra que Miró creava sempre en relació a l’espai: aquesta és, de fet, la tesi de l’exposició que se sosté en les investigacions de l’artista i investigadora Marta Ricart, comissària de la mostra juntament amb Montaner, i guanyadora de la beca Pilar Juncosa 2016.

De què va? La bellesa és un tema que ens obsessiona. Com una ombra o un elefant rosa que ens persegueix allà on anem, però que en realitat entenem ben poc i que és difícil d’encabir dins d’un sol calaix. Potser perquè n’hi ha molts on posar-lo. Aquesta és la intenció d’El culte a la bellesa, una exposició al CCCB que es pot visitar fins al 8 de novembre i que fuig de tancar la bellesa en una única capsa; i si ho fa, és a la manera del gat de Schrödinger: és viva i morta alhora i totes les possibilitats hi són latents.

Per què hi heu d'anar? Una mostra tan bella com inquietant que recorre l’evolució dels ideals de bellesa al llarg de la història, analitza com s’han construït els cànons estètics i reivindica els cossos i les belleses exclosos de la norma. Posa en diàleg obres d’art, documents, objectes històrics i instal·lacions contemporànies per abordar temes com l’estatus, la salut, l’edat, el gènere o la raça. Presenta, entre d’altres, obres de William Hogarth, Angelica Dass, Laura Aguilar, Juno Calypso, Zed Nelson, Shirin Fathi, Narcissister, Ismael Smith, Isidre Nonell, Josep Masana, Colita, Sandra Gamarra, Esther Ferrer, Regina José Galindo, Maria Alcaide, Colectivo Ayllu, Lorenza Böttner, Marina Vargas, Arvida Byström, Harriet Davey o Renaissance Goo x Baum & Leahy.

De què va? És la nova exposició de Lúa Coderch a Can Framis – Fundació Vila Casas (que es pot visitar fins l'11 d'octubre). La mostra parteix d’una intuïció senzilla però inquietant: en un moment en què sembla que tot és visible, potser el que escasseja no són les imatges sinó la capacitat d’imaginar-les. I davant d’aquest esgotament, Coderch no proposa recuperar una mirada original, sinó atendre allò que encara no sabem veure.

Per què hi heu d'anar? Les peces —escultures, vídeo, intervencions tèxtils i instal·lacions— construeixen un recorregut entre processos físics i imatges mentals: el creixement vegetal, els llamps, les percepcions que neixen dins l’ull o els anells d’un arbre convertits en una mena de projecció cap al futur. A mesura que avança l’exposició, la visió deixa de ser una cosa estable per convertir-se en una forma d’espera.

De què va? Com dissenyarem, ara que cada vegada hi haurà més escassetat de matèries primeres? La nova exposició permanent del DHub intenta respondre aquesta pregunta. Sota el nom ‘Matter Matters. Dissenyar amb el món’, la comissària Olga Subirós fa un recorregut pel passat, el present i el futur de la matèria, des de l’extractivisme colonial al moment de crisi climàtica actual. 

Per què hi heu d'anar? La mostra aglutina, en una superfície de 1.000 m², més de 700 peces de creadors nacionals i internacionals. Algunes peces són de rabiosa actualitat, i d’altres són peces de les col·leccions històriques del Museu del Disseny: la idea és que entre elles hi hagi un diàleg per explicar com el disseny ha estat un agent clau en les transformacions que ha patit el món des que els humans vam començar a fer-nos-el nostre. 

De què va? El Museu d’Arqueologia de Catalunya és un d’aquests espais que els barcelonins tenim oblidats i en els quals només pensem quan ens els topem de cara si sortim a fer una volta per Montjuïc. Però el MAC fa uns anys que treballa per recuperar l’esplendor de l’edifici del 1929, i ara han renovat la seva exposició permanent fent-la brillar al màxim per convertir-se en un museu de visita obligada. 

Per què hi heu d'anar? Per veure més de dos-cents objectes (alguns dels quals constitueixen veritables tresors de l'arqueologia nacional i de la península Ibèrica) en un espai de 1.000 m², que ens mostren l’Imperi Romà com la primera societat globalitzada d'Occident 

De què va? “Ara que comencem a parlar del tema, surten dones que han avortat de sota les pedres”, diu la cineasta Marta Duran Lozano en un moment de Les culpables. Ella mateixa va prendre la decisió d'aturar el seu embaràs quan tenia 17 anys, i d'aquelles vergonyes i d'aquells silencis imposats neix una pel·lícula que transita entre la realitat i la representació d'altres realitats: a partir de més d'un centenar de testimonis de dones que van viure fets similars, sis noies expliquen i escenifiquen experiències pròpies i/o alienes vinculades amb l'avortament.

Per què l’has de veure? Impulsada pel Master en Documental de Creació de la Pompeu Fabra, tot un segell de prestigi, aquest magnífic llargmetratge presenta un mosaic de veus que convergeixen en una mateixa vivència que acaba sent col·lectiva. A mig camí entre el documental i la posada en escena, Les culpables aposta, justament, per acabar amb l'etiqueta, per treure's del damunt el pes de la culpa de tantes i tantes nenes, adolescents i dones que no van voler ser mares quan un accident o una imprudència amenaçaven amb estroncar les seves vides.

Testimonis que parlen de la manca d'educació sexual, de l'ús d'anticonceptius, de les regles irregulars que endarrerien les sospites d'un embaràs, d'una certa inconsciència (“no pensava que em podria passar a mi”), de tests fets al lavabo de l'institut, de l'autonegació (“en aquell moment no m'ho podia permetre”), de projeccions (“durant un parell de dies vaig fantasiejar amb tenir-lo”), de xocs anímics i pors lògiques, d'avortaments clandestins i legals.

I, en molts casos, de la manca d'empatia de la parella, de la família i de professionals de la salut. Tot plegat fins arribar a la decisió final, presa en soledat i marcada pel tabú. “Sempre em pregunto per què la gent no en parla”, sentirem a dir. Les culpables, i la seva directora en primera persona, ho fan, obrint la porta a la sanació d'un impacte emocional que comparteixen totes les dones que han avortat.

Quan s'estrena? L’1 d'octubre.

Dir.: Marta Duran Lozano (Espanya, 2026). 85 min.

De què va? Un poderós magnat del petroli provoca una catàstrofe ecològica que fins i tot podria arribar a desencadenar una guerra nuclear. Un desastre però també una oportunitat per donar-li la volta als fets i convertir-se en salvador de la humanitat.

Per què l’has de veure? Descrita com una comèdia de proporcions bíbliques, la nova pel·lícula del mexicà Alejandro González Iñárritu planteja una realitat pre-apocalíptica ben singular. Un entregat Tom Cruise, envellit, calb i panxut (no és nova la seva tirada a disfressar-se, recordeu-lo divertidíssim i transformadíssim a Tropic Thunder), fa tota una exhibició de recursos en una interpretació que els especialistes en la carrera dels Oscar pronostiquen que podria significar la primera estatueta de la seva carrera després de tres nominacions.

Acariciant un gatet, potser una picada d'ull als clàssics dolents de les pel·lis Bond, Cruise esdevé l'estrella d'una funció que també deixa espai per Sandra Hüller (Anatomia d'una caiguda) i per recuperar un John Goodman que torna al cinema després de set anys d'absència, posant-se a la pell del dictatorial president dels Estats Units (una altra picada d'ull als nostres dies?).

Amb l'espectacularitat visual que suposa haver-la rodat en VistaVision, l'aposta de González Iñárritu per la sàtira política pot recordar a la icònica Doctor Strangelove (1964) d'Stanley Kubrick, tot i que la personalitat del director de Birdman o Amores perros assegura una mirada completament insòlita que de ben segur polaritzarà les reaccions de crítics i espectadors.

Quan s'estrena? 2 d'octubre.

Dir.: Alejandro González Iñárritu (EUA, 2026). 128 min.

De què va? Naza és el terme que fa servir l'exèrcit israelià per denominar els danys colaterals. Un eufemisme, perquè parlem de milers de víctimes civils en un genocidi retransmès en directe a tot el món. Naza és, també, el títol d'una pel·lícula que, durant 80 minuts, presenta els testimonis d'una vintena de militars, experts en inteligència i funcionaris, de l'estat d'Israel. Des d'un terrat de Tel Aviv, i amb la cara tapada, expliquen a càmera moltes de les barbaritats comeses pel govern de Netanyahu en nom de ves a saber quina justícia.

Per què l’has de veure? Premi Especial del Jurat al darrer Festival de Venècia, i probablement la pel·lícula-esdeveniment i el més gran impacte que s'hi va projectar, aquest documental és un cop de puny a l'estómac que hauria de convèncer el més negacionista, al major defensor de les accions comeses per Israel contra el poble palestí.

Yuval Abraham i Rachel Szor, dos cineastes israelians que ja van codirigir la molt rellevant No other land (2024), llavors signant-la amb els palestins Basel Adra i Hamdan Ballal, han aixecat un film rigorós i documentat fins a l'infinit. Veure com els testimonis donen detalls de la maquinària assassina israeliana posa els pèls de punta. La crueltat i la indecència de les paraules que escoltem indignaran l'espectador, però també el deixarà emocionalment devastat.

En un moment de Naza, s'hi veu projectat un altre documental, el monumental Shoah (1985) de Claude Lanzmann, que explicava l'Holocaust jueu comès per l'exèrcit nazi en primera persona: el paral·lelisme de genocidis està servit. Absolutament imprescindible.

Quan s'estrena? El 2 d'octubre.

Dir.: Yuval Abraham & Rachel Szor (Regne Unit, 2026). 80 min.

De què va? Jeff Horwitz, periodista de The Wall Street Journal, entra en contacte amb Frances Haugen, ex treballadora de Facebook que li fitra milers de documents interns que demostren que la companyia de Mark Zuckerberg era perfectament conscient dels efectes nocius de les seves xarxes socials. Aquestes proves ajuden al reporter a completar una investigació que publicarà al diari el setembre de 2021 sota el títol de The Facebook Files. Les revelacions desencadenaran un escrutini polític i judicial sobre l'empresa.

Per què l’has de veure? Per l'impacte en les nostres vides de la història que s'explica. Aquest perfecte complement de la fabulosa La xarxa social (aquesta, “complement”, és la paraula que els seus responsables fan servir i no pas “seqüela”, perquè en realitat canvia el focus de l'original) reflecteix una investigació periodística real sobre com les grans tecnològiques, propietàries de Facebook, Instagram, Tiktok i X, han impulsat l'extrema dreta, la polarització salvatge i la desinformació, i també han afectat la salut mental dels adolescents, i no només.

En mans d'un reconegut idealista com Aaron Sorkin, El precio de la red és, també, un homenatge al periodisme de veritat, cada vegada menys freqüent. Qui fora creador de la sèrie El Ala Oeste de la Casa Blanca és una assegurança de vida per no perdre's la pel·lícula, com ho és també el record d'aquella La xarxa social (2010) que ell mateix va escriure i que va dirigir David Fincher. Un altre poderós reclam és el seu trio protagonista: Jeremy Allen White (tota una estrella gràcies a The Bear), Mikey Madison (guanyadora de l'Oscar a Millor Actriu per Anora) i un Jeremy Strong (guanyador de tots els premis per Succession) que hereta el personatge de Zuckerberg de Jesse Eisenberg. D'alguna manera, El precio de la red és el Tots els homes del president (1976) dels nostres dies.

Quan s'estrena? El 9 d'octubre.

Dir.: Aaron Sorkin (EUA, 2026). 112 min.

De què va? Quan només tenia 14 anys, la Lucila va veure com la seva mare fugia d'una realitat que l'ofegava, i abandonava Mèxic per buscar-se la vida a Madrid. Anys més tard seguirà les seves passes amb el seu germà petit, però hi ha massa ferides obertes i la jove decideix prendre el seu propi camí i instal·lar-se a Barcelona, on seguirà trobant els mil i un entrebancs que han de superar tants i tants migrants que arriben a Europa cada dia.

Per què l’has de veure? Per conèixer el costat creatiu de l'actor Diego Luna, moltíssim més que el Cassian Andor de l'univers Star Wars. La seva interessant carrera com a cineasta (en pel·lícules com Abel o sèries com Todo va a estar bien, a Netflix) el porta a la seva pel·lícula més madura: un relat sobre la migració i el desarrelament, el racisme i el classisme, però sobretot una història sobre l'absència materna i les conseqüències emocionals que comporta.

En aquest sentit, la protagonista de Ceniza en la boca és una dona jove que va perdre massa aviat la innocència, i que s'ha dedicat a les cures (al seu germà petit, primer, i després als nadons i ancians dels quals es fa càrrec en arribar a Espanya) sense que a ella s'hagi sentit cuidada mai. En aquest sensible retrat humà brilla la jove actriu mexicana Anna Díaz, que carrega amb tot el pes de la narració a les esquenes. Rodada en part a Barcelona, i amb més presència de la llengua catalana que moltes pel·lícules espanyoles situades a casa nostra, Ceniza en la boca esdevé cinema social i polític des de la intimitat i l'empatia.

Quan s'estrena? El 9 d'octubre.

Dir.: Diego Luna (Mèxic-Espanya, 2026). 97 min.

De què va? Després de sobreviure a un escape room mortal, l'Edu i la Marina, la Vicky i el Rai, es retroben cinc anys més tard en un local de moda instal·lat en l'antic parc d'atraccions de Montjuïc. De seguida s'adonaran que la seva trobada potser no és tan casual. Un vell túnel del terror els posarà de nou en perill, i els farà plantar cara a les seves pròpies contradiccions vitals.

Per què l’has de veure? Amb més de 200.000 espectadors en les seves quatre temporades als escenaris (als cinemes catalans també va funcionar molt bé), Escape room fou tot un èxit que es va repetir amb la seva segona entrega, que va portar als teatres a 162.000 persones. Adaptar les funcions al cinema encaixa perfectament amb la voluntat de Joel Joan de fer pel·lícules comercials en català. La fòrmula és intel·ligent i molt més que eficaç: barrejar la comèdia esbojarrada i el terror lleuger, amb l'esperit Scooby-Doo i, fins i tot, de les velles paròdies d'Abbott i Costello.

Amb una excel·lent feina en la direcció artística i el disseny de decorats, i repetint la química del pòquer protagonista (el mateix Joel Joan, Ivan Massagué, Mònica Pérez i Paula Vives), Escape room 2 manté tambié la capacitat de riure's de si mateixa i de seguir fent befa del moviment independentista des de dins (no cal recordar la implicació personal i la ideologia de Joel Joan), com ja passava a l'original. Una divertida opció per seguir creient que és possible fer un cinema en català pensat pel gran públic.

Quan s'estrena? El 9 d'octubre.

Dir.: Hèctor Claramunt (Espanya, 2026). 88 min.

De què va? La visita d'uns veïns especialment sorollosos quan es deixen anar sexualment converteix una agradable nit de vi i formatge (i un pernil que no és pernil) en una bomba de rellotgeria que amenaça l'estabilitat dels seus amfitrions, un matrimoni de llarga durada que no sembla passar pel seu millor moment.

Per què l’has de veure? “Hauríem d’estar sempre enamorats. I, justament per aquesta raó, no ens hauríem de casar mai”. Amb aquesta cita d'Oscar Wilde, que pertany a una de les seves obres, comença la versió nord-americana de la catalana Sentimental (2020), amb la qual Cesc Gay autoadaptava la seva obra teatral Els veïns de dalt. El cineasta barceloní ha vist com el seu reeixit text ha viatjat pels escenaris de mig món i com aterrava a diverses cinematografies: se n'han fet remakes a Itàlia, França, Suïssa, Rússia, la República Txeca o Corea del Sud, abans d'arribar a Hollywood.

En mans d'Olivia Wilde a la direcció i de la parella Rashida Jones-Will McCormack al guió, La invitación amplia l'univers escrit per Gay i presenta una agredolça comèdia, lleugera i profunda a parts iguals, sobre rutines i toxicitats en el món de la parella. A estones, sembla fer una picada l'ull a Qui té por de Virginia Woolf? (1965) i al cinema de Woody Allen: de fet, la pel·lícula està dedicada a una tal Diane... Keaton, en qui una estupenda Olivia Wilde sembla inspirar-se per compondre un dels quatre personatges protagonistes.

Els altres tres són Seth Rogen, Edward Norton i Penélope Cruz, i tots ells, entregadíssims, funcionen com un rellotge suís. Si heu gaudit amb Sentimental o Els veïns de dalt, no patiu: amb La invitación trobareu noves perspectives i un trajecte narratiu que va una mica més enllà, per servir-nos una de les comèdies més intel·ligents arribades del cinema nord-americà en els darrers temps.

Quan s'estrena? El 16 d'octubre.

Dir.: Olivia Wilde (EUA, 2026). 108 min.

De què va? Promesa del karate des de joveneta, Sandra Sánchez ha de deixar l'esport durant uns quants anys per ajudar a les cures de la seva mare malalta. Convençuda del seu potencial i malgrat la seva edat, torna a entrenar-se amb l'objectiu d'assolir grans fites. Preparada per Jesús del Moral, Sánchez aconseguirá obrir-se pas fins arribar a competir pel campionat del món en la modalitat de kata, i formar part de la delegació espanyola als Jocs Olímpics de Tòquio de 2020, celebrats l'any 21 per culpa de la pandèmia.

Per què l’has de veure? Per l'aposta de fer un biopic a l'americana de factura molt cuidada, posant el focus en una llegenda de l'esport espanyol que potser no ha estat tan mediàtica com d'altres: campiona del món i medalla d'or a les Olimpiades, Sandra Sánchez i el seu entrenador (i parella a la vida real) Jesús del Moral van participar activament en la preparació d'aquesta pel·lícula, convertint l'actriu protagonista en, quasi bé, una karateka de nivell després d'any i mig de dur entrenament.

Qui es posa a la pell de la protagonista és Andrea Ros, intèrpret amb una interessant carrera paral·lela com a divulgadora de temes vinculats a la maternitat (podeu seguir-la a @madremente o al podcast La vida secreta de las madres), en una èpica història de superació, d'amor i d'amistat amb la gran rival de l'esportista, la japonesa Kiyou Shimizu.

Quan s'estrena? El 30 d'octubre.

Dir.: Aritz Moreno (Espanya, 2026). 110 min.

De què va? Després de trencar amb cinc anys d'intensa relació sentimental, en Leo i la Lorea viuen ara les conseqüències emocionals de la ruptura: la tristor, la recerca d'una improbable llum al final del túnel, aquell dolor a l'ànima que no sembla voler marxar mai. Paral·lelament, ell transita les responsabilitats familiars i el descobriment d'antics secrets de llarg abast enterrats, mentre ella troba una inesperada amistat que tindrà molt d'inspiradora i transformadora. Seguir endavant és, però, la gran lluita que tots dos han d'encarar després del desamor.

Per què l’has de veure? Per la lucidesa a l'hora de parlar d'una experiència que, qui més qui menys, tots coneixem de primera mà. En el seu primer llargmetratge després del merescut èxit de la sèrie Yo, adicto, el cineasta Javier Giner torna a comptar amb uns espectaculars Oriol Pla i Marina Salas per oferir un drama tan demolidor com ple d'esperança sobre el desèrtic camí fins a la reconstrucció personal després de tocar fons.

I enmig del caos d'una ruptura amorosa, l'entorn només ofereix precarietat i solitud. Dues històries creuades de supervivència emocional en una pel·lícula plena de melancolia que afegeix un evident posicionament polític en assumptes com la manca d'oportunitats laborals, les cures a la gent gran o els drets LGTBIQ+. Per damunt de tot, Esta soledad emociona per la seva càrrega de veritat i per una preciosa conclusió. Excel·lent, el debut al cinema de Giner.

Quan s'estrena? El 30 d'octubre.

Dir.: Javier Giner (Espanya, 2026). 110 min.

De què va? Una inexplicable massacre sacseja una petita comunitat de Corea del Sud i posa en alerta la policia local. El cap de la investigació i una jove agent esperen reforços per enfrontar-se a una amenaça que no acaben de comprendre, mentre un grup de caçadors surt a la recerca dels aparents culpables de la matança, siguin qui siguin i vinguin d'on vinguin. 

Per què l’has de veure? El director de The Yellow Sea (2010) o El extraño (2016) proposa la seva obra més ambiciosa a tots els nivells. Posant el focus en els grans blockbusters nord-americans sense perdre el seu segell d'autor, el coreà Na Hong-jin aposta pel cinema de gènere: l'acció i la ciència-ficció s'emparenten de forma tan espectacular com sorprenent i vertiginosa, picant l'ullet al kaiju eiga (o cinema de monstres) japonès, i afegint-hi tocs d'humor en una muntanya russa que agafa de la mà a l'espectador per servir-li dues hores i mitja de pura diversió.

I compte amb la molt particular intervenció en el projecte de dues estrelles com Michael Fassbender i Alicia Vikander. Hope és tot un insòlit espectacle convertit en cult-movie des del seu pas pel Festival de Canes. De ben segur no us deixarà indiferents.

Quan s'estrena? El 30 d'octubre.

Dir.: Na Hong-jin (Corea del Sud, 2026). 160 min.