Què fer a Barcelona el desembre

Gràcia Territori Sonor torna a activar el dispositiu LEM del 4 al 26 d'octubre amb la 29a edició del festival internacional de músiques experimentals. Seran una trentena de concerts en onze espais de Gràcia i d'altres districtes com el C.A.T., el Museu de la Música, el Centre Cívic La Sedeta, l'Espai Jove La Fontana i el Convent de San Agustí, entre d’altres. Destaca la presentació del primer àlbum en 25 anys dels mítics Superelvis (12/10); la del segon treball que fan junts els veterans de l'escena experimental Pelayo Arrizabalaga i Eli Gras (4/10), i la del nou àlbum de Tiger Menja Zebra (11/10).

Hi haurà, també, perles com l'intercanvi amb el festival Signal de Sardenya que ens porta al Convent de Sant Agustí el percussionista Giacomo Salis i el músic electrònic Stefano Manconi, el mateix dia que també actua l'artista de Porto Dullmea (18/10). El Col·lectiu Free't presenta el seu primer àlbum 'Sotabosc' (2024), música de cambra experimental que explora el regne que s'amaga sota els arbres al C.C. Cotxeres Borrell (19/10).

Ull a la rabiüda llegenda 'underground' que ens visita: The Black Halos és una banda de punk-rock canadenc que a mitjan anys noranta va sacsejar l'escena de Vancouver. La seva aproximació sorollosa i cruixent al punk dels 70 aviat els va fer destacar en l'onada de la marea grunge fins a cridar l'atenció del segell Sub Pop, que no va trigar a signar-los després de presenciar una de les seves incendiàries actuacions. Aviat van editar el seu debut i un any més tard, gravarien 'The Violent Years' (2001), que els va posar definitivament al mapa, un dels discos de referència del punk rock de la primera dècada del segle XXI i avui clàssic de culte.

El festival gratuït de música electrònica Ameba Parkfest estrena ubicació: al Parc de la Gran Via de l'Hospitalet de Llobregat. Un cop més, l'Associació de Música Electrònica de Barcelona (Ameba), entitat sense afany de lucre que té per objectiu de crear vincles entre la comunitat de l'escena electrònica de la ciutat, ofereix dotze hores de música gratuïta. Serà el dissabte 26 d'octubre de les 12 a les 00 h. 

Aquesta vegada hi haurà les actuacions en directe del productor Dive Dibosso, membre fundador dels pioners del hip-hop a Catalunya 7 Notas 7 Colores, i de la cantant, compositora d'afrobeat, soul i electrònica Marga Mbande, fundadora del col·lectiu Afrolab Basement. Croyale, Janux, La Sofy, Toni Morales, Uroz i Just Claudia són els DJ i artistes de l'escena local que conformen un cartell eclèctic, on hi haurà lloc pel house, per la bass music, pel twerk i els ritmes més diversos.

Nick Cave & the Bad Seeds actuaran per fi al Palau Sant Jordi. Aquesta serà la seva estrena al recinte olímpic, ja que l'anterior intent va ser posposat i finalment cancel·lat per culpa de la pandèmia. Sí que vam poder tornar a veure'ls en directe al Primavera Sound 2022, on l'australià va tornar a oficiar una nit èpica, però veure'l al Sant Jordi serà tota una novetat.

Es tracta de la gira del seu nou treball, 'Wild God', que es publica el 30 d'agost. "Espero que l'àlbum tingui l'efecte [en el públic] que ha tingut en mi", diu Cave sobre l'àlbum. "Surt de l'altaveu i jo deixo que m'elevi. És un disc complicat, però també profund i alegrement contagiós. No hi ha mai un pla mestre quan fem un disc. Els discos reflecteixen millor l'estat emocional dels escriptors i músics que els han interpretat. Escoltant això, no ho sé, sembla que som feliços", afegeix l'australià.

Ginestà no és el primer duo de germans artistes que triomfa. Els joves andreuencs Júlia i Pau Serrasolsas, acompanyats de la guitarrista Andrea Puig i el bateria i productor Xicu, porten uns anys enfilats sobre l'imparable tren del pop català, amb lletres que connecten les coses d'estar per casa amb el Tot, com amb 'De tot el món', i reivindicacions casolanes; 'L'Eva i la Jana', una història d'amor homosexual, o 'La meva sort', que posa per sobre de tot l'estima per a un mateix. La poesia es barreja entre melodies més 'mainstream', creant temes que enganxen.

Després d'estrenar disc, 'Vida meva', i fer la volta per diversos festivals al llarg d'aquest 2024 (com Strenes, Cruïlla o Canet Rock), paren pel Time Out Market el divendres 25 d'octubre de 20h a 21h, un concert que us sortirà de franc. A banda, al Market també hi trobareu una gastronomia de deu sota el mateix sostre i vistes per treure l'alè.

El Mas i Mas Festival va néixer per omplir de música l'agost a Barcelona, un mes en què gairebé ningú més s'atrevia a programar concerts. 20 anys més tard, creix per convertir-se en una temporada de sis mesos, en la qual, del 4 de maig al 27 de novembre es podran veure 24 actuacions d'artistes d'aquí i internacionals a sales com les sales Jamboree 1 i 3, Paral·lel 62, la Sala Apolo i La Paloma.

Ja sabem com costen els dilluns, per això és important tenir un pla emocionant que ens ajudi a completar el primer dia de la setmana. Sabent que cada dilluns, a les 19 h, podeu gaudir d'una sessió de jazz, acompanyada d'un bon mos i una bona beguda, afrontareu el dia amb molta més il·lusió. Apunteu a l'agenda les Jazz Nights by Família Torres de cada dilluns, dins la programació cultural gratuïta del Time Out Market Barcelona.

El 9 de setembre tindrem The Summer Lovers, amb un repertori que va del blues al swing, passant pel jazz i el boogaloo; el 16 serà el torn del trio de la vocalista Diana Palau; el 23, de la cantant Sandra Murga, també en format trio; i, el 30, de Marina Sen, amb un repertori de R&B, house, neo soul i disco.

La programació continua durant els dilluns d'octubre i novembre amb The Summer Lovers (7/10 i 4/11), April Gallo (14/10 i 18/11), Sandra Murga (21/10), Marina Sen (28/10 i 11/11). 

Aprofiteu per fer un mos i una copa, abans i després del concert: al Market trobareu el millor del menjar i beure de Barcelona sota un mateix sostre (i amb unes vistes espectaculars)!

Hi ha obres que tenen un heroi amagat, algú que només surt a saludar el dia de l'estrena i que, si la peça funciona, és en gran part mèrit seu. Pot ser el dissenyador de so, l'escenògrafa... Sí, cal que els intèrprets que són sobre l'escenari excel·leixin, que hagin tingut un bon guia en el director, però la base ve de fora, d'algú que no hi serà cada funció. I en el cas d''Un matrimoni de Boston' lluu per tots els costats la feina que ha portat a terme Joan Sellent traduint un text molt trapella de David Mamet.

D'entrada, perquè ha de fer que en català sonin perfectament bé els tres registres de les tres dones que té al teatre: l'Anne (Emma Vilarasau), una dona madura amb aires de refinament burgès; la Claire (Marta Marco), que podria representar la classe mitjana; i la Catherine (Emma Arquillué), la criada immigrant que pateix alguns problemes amb l'idioma. Bona part dels gags són lingüístics i la mecànica de l'obra depèn de què ens empassem el punt de partida inicial. Les actrius s'ajusten al paper i tot flueix de manera meravellosa.

A 'Oncle Vània', Txékhov ens presenta un xoc descarnat entre els que viuen capcots fent possibles les il·lusions dels altres i els posseïdors de la terra, entre els que surten cada dia de casa per treballar i els que s'hi queden a pensar. David Mamet, a 'Glengarry Glen Ross' va fer una operació semblant, més urbana, més occidental, tot situant el conflicte en una agència immobiliària on, seguint les noves maneres d'impuls neoliberal, els seus treballadors s'enfronten al repte d'haver de vendre el màxim possible: el guanyador rebrà un BMW, els dos últims de la llista seran acomiadats.

Rigola ha agafat aquest Mamet magnífic dels anys 80 com si fes Txékhov, com si tornés a dirigir aquell meravellós 'Vania' de 2017-2018, on tenia cinc actors que, sense gairebé bellugar-se, desplegaven un drama existencial de primera magnitud entre els guanyadors i els perdedors de sempre. Al final de la funció, l'únic que volies era abraçar Luis Bermejo i Irene Escolar. Aquí hi ha poca metafísica (no hi ha un personatge com Àstrov, el metge amant dels arbres), però molta contemporaneïtat.

"S'humilia sense contemplacions, es menteix sense manies, s'insulta i es demonitza"

Se'n diuen de gruixudes: s'humilia sense contemplacions, es menteix sense manies, s'insulta i es demonitza. En un combat dialèctic de primera magnitud que els intèrprets assumeixen com si fossin ells mateixos, i no cap personatge, els que estiguessin exhibint el gran mapa de la maldat quotidiana. Perquè 'Glengarry Glen Ross' ens mostra això: què estem disposats a fer per guanyar un maleït cotxe i perquè no ens despatxin d'una feina fastigosa.

Té molts moments que fan aturar el temps, el Mamet de Rigola. Però ens podríem quedar amb el relat de Francesc Garrido quan torna a l'oficina després de vendre “sis unitats” d'una tacada. Hi ha rebombori, perquè la nit anterior han entrat a robar. Ell, aliè a tot, intenta narrar la seva gesta. Porta una mala ratxa i està eufòric. La seva cap, Miranda Gas, se'l mira per sobre de l'espatlla, mentre el seu antic deixeble, Pep Ambròs, l'observa amb un posat de falsa admiració. Garrido no es deixa ni un detall. Està feliç. Però és un perdedor i Mamet s'hi acarnissarà.

"De vegades, una mirada pot ferir més que l'insult més groller"

Tots els actors i les actrius d'aquest muntatge tenen el seu moment de glòria, sovint entomant els atacs furibunds dels altres, com Gas, que ni Mike Tyson tombaria. A un cantó o l'altre del ring, es fan miques. No els cal cridar gaire. De vegades, una mirada pot ferir més que l'insult més groller. I en aquest teatre es veu tot, i tot compta.

Rigola, que ja va dirigir el mateix Mamet fa vint anys al Lliure amb tota la parafernàlia d'aleshores, ha retrobat el camí contemporani d'aquell 'Vania', tot treient-se de sobre quilos de nostàlgia. Els venedors sèniors, a 'Glengarry Glen Ross', no es cansen de dir que abans tot era millor. No sé si s'ho acaben de creure.

No és fàcil trencar la quarta paret en un teatre i fer, per exemple, que els espectadors estiguin temptats d'abandonar la butaca per sortir a manifestar-se al Paral·lel. I aquesta versió d''Els miserables' amb què Miquel Mas Fiol tanca la 'Trilogia de la Condició Milennial', aconsegueix moltes d'aquestes coses tan complexes que sovint passen per fer entrar al carrer a l'escenari. Aquesta, però, no és la seva única virtut.

D'entrada, agafa 'Els miserables' de Victor Hugo de manera gairebé literal, tot i que amb els mitjans d'una sala de proximitat de Barcelona. És a dir, amb un únic intèrpret disposat a fer tots els papers del musical i és un goig veure Gerard Franch passant de Jean Valjean a Cosette, entre molts d'altres, mentre res no li funciona. Al cap de poc comencen les sorpreses i cada vegada que sembla que l'espectacle és a punt d'estimbar-se, un gir, una frase, un gest, fan que torni a enlairar-se.

El primer acte de 'La gavina' és un dels inicis més impactants de la història del teatre. L'engeguen dos personatges secundaris, un dels quals, Maixa (Clara de Ramon), ja ens dona el to de l'obra: el món és un lloc on és impossible ser feliç. Acte seguit, entrarà en escena el protagonista, Kóstia (Nil Cardoner), i el seu oncle Àlex (Sorin, en l'original, David Selvas). El jove Konstantin Treplev està nerviós perquè la seva actriu, Nina (Daniela Brown), no arriba. N'està bojament enamorat i estan a punt de representar davant la família una obra que ha escrit ell i que fuig de les convencions de l'època.

En diu pestes, del teatre del moment, en Kóstia. Ell, jove, coratjós, rabiós com un 'angry young man', vol canviar-ho tot, com un Hamlet que ha vist el fantasma del seu pare i decideix passar a l'acció. Diu, per exemple, que s'ha de representar la vida no com és, ni com hauria de ser, sinó com “apareix als nostres somnis”. Tota una declaració d'intencions provinent d'un muntatge capitanejat per un home, Julio Manrique, que s'estrena amb 'La gavina' com a director del Teatre Lliure.

'Ànima' podia haver-se desenvolupat com tots els musicals d'època, amb prínceps blaus, belles dorments, un biaix de gènere pudent i tot el sucre que vulguin. I, de fet, el musical que ha estrenat el TNC, ambientat als anys 30 del segle passat, als EUA, sembla que ha d'anar per aquí. Perquè tenim la nostra protagonista, la Greta (Paula Malia), que marxa del seu poble per provar sort a Hollywood, i deixar enrere la pobresa i una vida planificada. La salvarà un home caritatiu? No, una història creada el 2024 no pot ser com 'Cantant sota la pluja'.

I això que tenim tot l'univers Disney al davant, el del naixement de l'imperi, el de la creació de 'Blancaneu', el primer llargmetratge animat i en color de la història. El somni de la Greta és treballar per al gran Walter (Oriol Burés). No ho aconseguirà a la primera, com ja podíem esperar. L'argument, tanmateix, anirà agafant tocs de comèdia d'embolics, més enllà de la història de formació i superació d'una dona que ho té tot en contra. I fins i tot riurem. En aquesta complexitat hi ha el punt a favor d''Ànima'. I una direcció escènica de Gara Roda que sap treure suc a un giratori capaç de transformar l'escena en pocs instants.

Les portes donen molt de joc, al teatre. Fins al punt que hi ha una subespècie de comèdia que basa tot el seu mecanisme en això, en portes que s'obren i es tanquen, amb la sorpresa de qui hi ha darrere. A 'Turisme rural', Jordi Galceran esprem el gènere amb un afegit paranormal que fa que la seva peça tingui més capes, a banda de confrontar dos urbanites que van al camp a contemplar un paisatge sense preocupar-se de res més i una família local que odia profundament els de ciutat.

Però no hi ha comèdia sense còmics. I en calen de molt bons perquè aquí no es tracta només de fer-nos petar de riure, sinó també de crear una certa angoixa, un cert misteri, perquè tot d'una que la Laura (Mireia Portas) i el Roger (Ivan Labanda) arriben al turisme rural per passar un cap de setmana romàntic per 'encarregar' un nen, ja comencen a passar coses estranyes. La mestressa, l'Anna (Anna Güell), apareix per la porta fumejant del menjador desbaratada, com si fos una bruixa de pa sucat amb oli, per donar pas al Pere (Lluís Villanueva), equipat amb una serra elèctrica estil 'La matança de Texas'.

Quan Rousseau (Pep Planas) li acaba de confessar a Voltaire (Josep Maria Flotats) que, efectivament, va abandonar els seus cinc fills, Flotats mira el públic, fa una pausa i s'asseu. Són cinc segons que fan que el que acaba de dir Rousseau no caigui en sac buit, perquè el públic copsi la gravetat del moment. És un dels clímaxs de la funció. Un petit detall, potser minúscul, la pausa, el moviment, que fa volar molt amunt aquesta versió de 'La disputa' de Jean-François Prévand que tenim al Romea.

En altres mans, el retrobament entre Voltaire i Rousseau, entre mestre i deixeble, podria haver estat un pal fenomenal. Però en braços de Flotats esdevé una lliçó magistral de com es pot fer teatre popular a partir de les idees. Perquè aquí es parla de rivalitat, de veritat i de mentida, d'ètica, de moral, de religió, i no hi ha ni un segon en què els espectadors mirin el sostre o badallin.

Cada dècada, com a mínim, hauria de tenir la seva versió de 'Tirant lo Blanc', almenys per veure on érem i on som. Perquè és impossible sortir del Romea després de la versió del clàssic de Joanot Martorell que ha ordit Joan Arqué sense comparar-la amb la que va muntar Calixto Bieito el 2008. Són dos espectacles radicalment diferents. L'un, un esgraó més per a un director que avança amb pas ferm. L'altre, obra d'un geni. L'un, amb Judit Neddermann a l'escenari i llibret de Màrius Serra. L'altre, amb música de Carles Santos i lletra de Marc Rosich. Dos universos divergents centrats en la mateixa obra.

Per començar, Bieito va col·locar una passarel·la a la platea, comptava amb catorze intèrprets sobre l'escenari i tot tenia un aire operístic. Arqué fa l'obra a la italiana, té vuit actors i actrius i el muntatge té flaire folk. En tots dos casos, s'han pres riscos i s'ha decantat l'obra cap a una banda o cap a l'altra. Bieito posava més èmfasi en el caire sexual de la novel·la mentre que Arqué dubta entre si decantar-se per aquí o buscar més el xoc de civilitzacions, entre cristianisme i Islam. El 'Tirant' de Bieito era una festassa carnal, bèl·lica. El d'Arqué matisa molt bé que vivim un altre temps i que, potser, cal matisar els clàssics.

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables.

L'obra, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses

Si es dediquessin a les trilogies, 'Le congrès ne marche pas' podria ser la tercera part d'una mena de compendi sobre l'origen del món d'avui, engegat amb la versió d'Aristòfanes d''Els ocells' (la democràcia, 2019), continuat amb 'De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda' (el canvi climàtic, 2021) i rematat amb l'obra actual, que, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses. Perquè els assistents al conclave de Viena, 25 anys després de la Revolució Francesa i del pas per la guillotina de Lluís XVI, encara creien que el món no havia canviat, encara creien que eren allà per la gràcia de Déu, i que el poble havia d'aguantar els seus excessos.

De què va? El CCCB homenatja a una de les figures més importants de la història del cinema. Agnès Varda, fotògrafa, artista, cineasta i pionera de la Nouvelle Vague és estimada i reconeguda arreu de França com una figura maternal i inspiradora. Però la coneixem, els catalans?

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en la vida, l’obra i les històries fascinants d’aquesta creadora lliure, moderna i compromesa amb el seu entorn polític que, fins i tot abans que Truffaut o Godard, Varda va obrir el camí del moviment cinematogràfic de la Nouvelle Vague, trencant normes i clixés en les més de quaranta pel·lícules que va filmar entre llargmetratges, curtmetratges, ficcions i documentals. 

De què va? “Si hi ha un edifici de Barcelona fet a mida per acollir les escultures de pedra dels millors artistes contemporanis, aquest ha de ser La Pedrera”. Penelope Curtis, comissària d’aquesta nova exposició i exdirectora de la Tate Britain de Londres, ho tenia claríssim. Per això, quan li van demanar que preparés una exposició sobre l’escultora Barbara Hepworth a la Casa Milà, ella va fer una contraproposta que consistia a agrupar els grans creadors que van treballar la pedra després de la Segona Guerra Mundial sota el mateix sostre, cortesia d’Antoni Gaudí. 

Per què hi heu d'anar? Per veure com la llum que ve del Passeig de Gràcia s’escola primer pels balcons i els finestrals de La Pedrera i, després, llisca entre les corbes, els forats i les transparències de les escultures del seu interior. Peces de Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza ens ensenyen com, a mitjan segle XX, la pedra va deixar de ser un material associat al classicisme i els valors occidentals per a ser un camp d’experimentació artística. 

De què va? Les parets del MACBA, sempre d’un blanc immaculat gairebé quirúrgic, s’han tenyit de blau marí i taronja per l’ocasió. L’exposició dedicada a Mari Chordà, una icona del feminisme i l’art de casa nostra, per fi honora la trajectòria que aquesta gran artista sempre ha merescut. 

Per què hi heu d'anar? Per divagar entre obres plenes de color i símbols sobre el plaer, el desig, la sexualitat i la maternitat. Hi descobrireu l'empenta d'una creadora avançada al seu temps que va participar en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, va fundar una editorial feminista i va obrir un bar amb les amigues en la grisor del franquisme i la transició. En les vagines, secrecions i cossos gestants hi sentireu vibrar el caràcter sincer i combatiu de la Mari Chordà, que també hem intentat plasmar en aquesta entrevista. 

De què va? Madola ha estat sempre compromesa amb un mateix material: la ceràmica. La terra, l’aigua, l’aire i el foc són els pilars d’aquesta pràctica ancestral que ha dominat al llarg dels seixanta anys de trajectòria, durant els quals l’artista ha consolidat un treball escultòric que ens parla dels gestos més senzills i, a la vegada, dels més espirituals.

Per què hi heu d'anar? Per vibrar amb el misteri de les seves peces, que són a la vegada una casa i un temple, un vas i un calze, una taula i un altar, una capsa i una urna, una pedra i un monument.

De què va? La gran exposició de l’Any Tàpies arriba a Barcelona després de ser presentada al Bozar de Brussel·les i al Reina Sofia, a Madrid. S'hi agrupen més de cent obres procedents d’arreu del món, algunes de les quals es presenten a Barcelona per primera vegada. 

Per què hi heu d'anar? Per explorar en profunditat la figura de Tàpies, tot fent un recorregut del 1943 al 2011 que no se centra en la vida de l'artista, sinó en com Tàpies anava situant-se al món, relacionant-se amb l’art i amb ell mateix al llarg de la seva trajectòria. Les obres permeten conèixer les investigacions plàstiques que van obsessionar a l’artista durant tota la vida i que el van dur a experimentar amb tota mena de suports, tècniques i materials: hi ha dibuixos, collages, pintures, objectes i escultures de paper, cartó, fusta, pols de marbre, bronze o vernís. 

De què va? Cinquanta anys després de la seva mort, la Fundació Vila Casas recupera la figura de  Francesc Domingo i Segura amb una exposició que reuneix obres de totes les seves etapes artístiques.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir la figura d'aquest artista, originari de Sant Just Desvern, que va desenvolupar la seva carrera al costat de Josep Llorens Artigas fins a esdevenir un referent de l’art proletari. La trajectòria de Domingo culmina amb una autèntica traducció cultural en la seva etapa del Brasil, on sublimarà el tema de la maternitat, que beu de les marededeus de l’art romànic i gòtic catalans. A São Paulo, l’artista explorarà la presència que la muntanya de Montserrat i la Moreneta tenen en l’imaginari dels emigrants, símbol de l’enyorança per la terra.

De què va? Tuan Andrew Nguyen és el guanyador de la vuitena edició del Premi Joan Miró, un reconeixement que destaca artistes que mantenen el llegat de Joan Miró i els seus ideals. Nascut a Saigon i criat com a refugiat als Estats Units un cop acabada la guerra, aquest artista utilitza la seva experiència personal i la història del seu país com a fil conductor de la seva obra. Així, d’entrada, pot semblar sorprenent que un artista vietnamita faci art que s’assembli al que Miró va cultivar al llarg de la seva trajectòria. Però els seus mòbils metàl·lics (més grans o més petits, alguns daurats i d’altres platejats, inspirats en l'obra de Calder) tenen una essència mironiana innegable. 

Per què hi heu d'anar? Els mòbils de Nguyen estan fets amb fragments de bombes i projectils que es van utilitzar durant la Guerra del Vietnam. Ens parlen de la violència d'aquest conflicte mortífer, però també tenen el seu costat sanador: són peces sonores, afinades per tal d’emetre freqüències amb propietats guaridores, similars a les d’un gong. Així, l’obra de Nguyen ens convida fer un camí del trauma bèl·lic a la sanació col·lectiva. 

De què va? Alfons Flores és un dels nostres millors escenògrafs. Al llarg de la seva trajectòria s’ha dedicat a la construcció de llocs imaginaris en teatres i espais escènics. Des dels seus inicis a la companyia de teatre independent Grup d’Acció Teatral fins als teatres d’òpera més prestigiosos del món, Flores ha construït espais imaginaris per a prop de dos-cents projectes teatrals i operístics.

Per què hi heu d'anar? Perquè el centre d’art Tecla Sala converteix aquestes escenografies en material expositiu, transformant els telons, objectes i maquinàries que coronaven els escenaris en materials de museu, tot mantenint l’essència del treball d’aquest escenògraf contemporani. 

De què va? El Museu d’Arqueologia de Catalunya és un d’aquests espais que els barcelonins tenim oblidats i en els quals només pensem quan ens els topem de cara si sortim a fer una volta per Montjuïc. Però el MAC fa uns anys que treballa per recuperar l’esplendor de l’edifici del 1929, i ara han renovat la seva exposició permanent fent-la brillar al màxim per convertir-se en un museu de visita obligada. 

Per què hi heu d'anar? Per veure més de dos-cents objectes (alguns dels quals constitueixen veritables tresors de l'arqueologia nacional i de la península Ibèrica) en un espai de 1.000 m², que ens mostren l’Imperi Romà com la primera societat globalitzada d'Occident 

Després de l'exitosa 'Joker', que ho va petar en taquilla i va convertir el ball baixant escales del seu protagonista en tota una icona antisistema, arriba una seqüela que arrenca allà on acabava la primera: amb el protagonista esperant judici pels seus crims. La gran particularitat d'aquesta segona part és que agafa la forma de musical. I, en aquest sentit, no és capriciosa l'elecció de Lady Gaga per posar-se la disfressa de Harley Quinn, el personatge que fins ara coneixíem en pantalla amb el rostre de Margot Robbie. L'actriu i cantant interpreta l'interès romàntic d'un Joker enamorat per primera vegada a la seva vida, i ens regala un grapat de cançons. També Joaquin Phoenix, recordem-lo guanyador de l'Oscar pel film original, s'atreveix a cantar, amb veu cavernosa, temes com el 'For once in my life' d'Stevie Wonder i el 'Ne me quitte pas' de Jacques Brel. Rebuda amb disparitat d'opinions al passat Festival de Venècia, Joker: Folie à Deux es sosté en el seu virtuosisme estètic i visual, en números musicals magníficament filmats i en el carisma de la seva parella protagonista.

Dir.: Todd Phillips (EUA, 2024). 138 min. Estrena: 4 d'octubre

Explica Pilar Palomero que amb la seva nova pel·lícula ha tractat de trobar la bellesa en quelcom tan dur com és el dol i la pèrdua. Adaptació de la novel·la 'Un corazón demasiado grande', d'Eider Rodríguez, el tercer llargmetratge de la cineasta aragonesa (després de les aplaudides i premiades 'Les nenes' i 'La maternal') mira de cara a la mort, a partir de la història d'una dona que, per petició de la seva filla adolescent, torna a acostar-se al seu exmarit, ajudant-lo en el dia a dia de la seva malaltia terminal. La saviesa davant de la càmera de Patricia López Arnaiz ('20.000 especies de abejas') i Antonio de la Torre, i la llum de la debutant Marina Guerola, llueixen en aquest relat delicat i emocionant, que confirma Palomero com una de les cineastes més rellevants de l'actual cinema espanyol.

Dir.: Pilar Palomero (Espanya, 2024). 101 min. Estrena: 4 d'octubre

Si no heu vist 'Bottoms' (un disbarat que capgira com un mitjó les clàssiques comèdies d'institut i que trobareu a Prime Video amb el títol 'El club de las luchadoras'), feu-ho, i us veureu conquerits per una de les millors comèdies de l'any passat, que unia tres dels talents que estan revolucionant l'escena còmica nord-americana: la cineasta Emma Seligman i les actrius Ayo Edebiri (coneguda per la sèrie 'The Bear') i Rachel Sennott, parella de fet al show de Comedy Central Ayo and Rachel Are Single. Seligman també havia comptat amb la segona en un altre film imperdible, 'Shiva Baby' (disponible a Filmin). Tot aquest context, al qual hem de sumar-li la feina humorística a les xarxes sociales que havia col·locat en el mapa a Rachel Sennott, serveix per fer valdre l'ascens d'aquesta nova musa de l'indie. Ella és la protagonista, per fi, d'aquest 'Antes era divertido', dramedy on amplia els seus registres, afegint tons dramàtics al seu personatge, una comediant que arrodoneix la seva nòmina fent de cangur.

Dir.: Ally Pankiw (EUA, 2023). 105 min. Estrena: 4 d'octubre

El mateix dia que es compleixen els 20 anys de la mort de Christopher Reeve s'estrena un commovedor documental que posa el focus en dos moments clau: l'elecció que el va portar a protagonitzar 'Superman' (1978) i l'accident d'equitació que el va paralitzar de coll cap avall i el va deixar condemnat a una cadira de rodes. Evitant el relat cronològic, el film es planteja, quasi, com un diàleg entre l'home d'abans i el de després de la caiguda. Així, ens parla de com un alumne de Juilliard (on va coincidir amb el que seria el seu amic de l'ànima, Robin Williams) és escollit per vestir la capa i l'S gegant del fill de Kripton, convertint-se en una estrella internacional de la nit al dia. Reflexiona sobre la frustració provocada per una indústria que el va encasellar. I no evita zones fosques en aspectes relatius a la seva paternitat, per exemple. I, ja després de l'accident, veurem com Reeve fa servir la tragèdia per fer sentir la seva veu, exercint d'activista i aconseguint notables millores en la qualitat de vida de tots aquells que han patit lesions medul·lars. Prepareu els mocadors!

Dir.: Ian Bonhôte & Peter Ettedgui (EUA, 2024). 106 min. Estrena: 10 d'octubre

Carolina Yuste ens reconfirma que és una de les millors actrius del país posant-se a la pell de l'única dona policia que es va infiltrar en la banda terrorista ETA. La seva història, en mans de la cineasta Arantxa Echevarría ('Carmen y Lola'), es converteix en un trepidant thriller que parla del sacrifici personal d'algú que ho va deixar tot enrere per mirar d'aconseguir informació que ajudés a destruir el Comando Donosti, convivint amb el terror a ser descoberta durant els vuit anys que va passar fent-se passar per algú altre. Yuste brilla amb llum pròpia en un retrat d'aquella Euskadi complexa que, fins fa no gaire, patia atemptats dia sí i dia també. Al repartiment, també hi són Luis Tosar, Nausicaa Bonín i Victor Clavijo.

Dir.: Arantxa Echevarría (Espanya, 2024). 118 min. Estrena: 11 d'octubre

Demi Moore torna al cinema per la porta gran amb la qual va ser guanyadora del premi a Millor Guió al passat Festival de Canes. A les ordres de la cineasta francesa Colarie Fargeat (recupereu 'Revenge', la seva òpera prima), Moore posa tota la carn a la graella en aquesta faula gore, a estones repugnant, sempre divertida, que parla del pànic al pas del temps. I més quan la protagonista pateix insuportables pressions i maltractaments pel simple fet de bufar espelmes. Com el seu personatge a la ficció, una famosíssima actriu que ha acabat com a conductora d'un programa televisiu de fitness per senyores, també Demi Moore ha patit els efectes de fer-se gran en una indústria que penalitza fonamentalment les dones que passen dels 40. Amb tones de sang i d'humor negríssim, 'La sustancia' proposa una mena de variació femenina i feminista d''El retrat de Dorian Gray', mostrant els perills de buscar, com es diu al film, “la millor versió de tu mateixa”. Margaret Qualley (la filla d'Andie MacDowell, a la que hem vist a 'Érase una vez... en Hollywood' o a 'Kinds of Kindness') dona una magnífica rèplica a Moore en una pel·lícula tant provocadora com eficaç en el seu potent missatge.

Dir.: Coralie Fargeat (EUA, 2023). 140 min. Estrena: 11 d'octubre

“Aquesta brossa és pura ficció que sensacionalitza mentides desacreditades des de fa molt de temps. Com els judicis il·legals de Biden, la pel·lícula és pura difamació i una interferència electoral per part de les elits de Hollywood”, deia el portaveu de la campanya de Donald Trump poc després que 'The apprentice' fos projectada al Festival de Canes, anunciant mesures en forma de demanda judicial. És probable que aquestes paraules facin una millor promoció que mil anuncis i portin encara més públic als cinemes, per veure aquest retrat de la joventut de l'ara aspirant a la reelecció a la presidència dels Estats Units. Dirigit per l'iranià nacionalitzat danès Ali Abassi ('Holy spider'), el film se centra en la relació de Trump amb el seu mentor, el corrupte i manipulador advocat Roy Cohn. Sebastian Stan (el Soldat d'Hivern de la Marvel) es posa a la pell de Trump, i Jeremy Strong (el Kendall Roy de la sèrie 'Succession') ho fa a la de Cohn.

Dir.: Ali Abbasi (EUA, 2024). 120 min. Estrena: 11 d'octubre

Guanyadora del Lleó d'Or al darrer Festival de Venècia, i posicionada ja com a una de les favorites a acumular nominacions als pròxims Oscar, la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar, la primera que roda en anglès (després dels seus curtmetratges 'La voz humana' i 'Extraña forma de vida'), ens submergeix en una història de reactivada amistat femenina i mort imminent. El cineasta manxec adapta la novel·la de Sigrid Nuñez 'Cuál es tu tormento', i fa un exercici d'austeritat formal i sobrietat en el to, per resseguir els darrers dies de vida d'una dona amb un càncer terminal que li demana a una amiga que l'acompanyi en la seva decisió d'aplicar-se l'eutanàsia. “És una pel·lícula sobre una dona que agonitza en un món que també està agonitzant”, explicava el director. I, amb la complicitat de dues enormes actrius com Tilda Swinton i Julianne Moore, 'La habitación de al lado' penetra en racons incòmodes per, d'alguna manera, oferir llum al final del túnel.

Dir.: Pedro Almodóvar (Espanya, 2024). 107 min. Estrena: 18 d'octubre

Quin començament, el de la carrera de la nova pel·lícula de Mar Coll, amb presència al palmarès del prestigiós Festival de Locarno. La cineasta catalana, que va enlluernar amb el seu debut amb 'Tres dies amb la família' (2009), i que no signava un llarg des de 'Tots volem el millor per a ella' (2013), torna ara amb una mirada insòlita i radical a la maternitat, posant el focus en el penediment i rebuig després de tenir un fill. Sobre el llibre de Katixa Agirre 'Les mares no', Coll i la seva coguionista habitual Valentina Viso mostren el retrat d'una escriptora que acaba de tenir un nadó i, obsessionada amb un cas real d'infanticidi, comença a fantasejar-hi com a possibilitat. Entre el drama i el terror, 'Salve María' presenta el primer rol protagonista al cinema de Laura Weissmahr (membre del col·lectiu teatral VVAA), acompanyada d'Oriol Pla.

Dir.: Mar Coll (Espanya, 2024). 111 min. Estrena: 31 d'octubre

Amb la complicitat de Martin Scorsese en categoria de productor, Rodrigo Cortés ('Buried', 'El amor en su lugar') torna a rodar en castellà per adaptar la inadaptable novel·la homònima d'Enrique Rubio. “Escriu com no s'escriu, i pensa com no es pensa, que és el què fan els veritables escriptors... 'Escape' no s'assembla a res (bravo) i rebenta qualsevol cotilla. És 'El comte de Montecristo' a l'inrevés, 'Papillon' a l'inrevés, 'La fuga de Alcatraz' a l'inrevés”, escrivia el cineasta sobre un llibre que ara porta a la pantalla. La proposta és tan hipnòtica com desconcertant, perquè ens condueix al fons de la ment d'un jove amb un trastorn mental i una voluntat després de viure un trauma: baixar del món. Mario Casas trenca prejudicis amb un personatge complicadíssim, que, des de la primera escena, només desitja que la justícia el fiqui a la presó i llenci la clau ben lluny. En aquest singular viatge, Cortés compta amb un repartiment de luxe: Anna Castillo, José Garcia, Albert Pla, Guillermo Toledo, Blanca Portillo, José Sacristán...

Dir.: Rodrigo Cortés (Espanya, 2024). 120 min. Estrena: 31 d'octubre

Tots coneixem el gat de les tires còmiques Garfield, sabem que li encanta la lasanya i que odia els dilluns. Aquesta vegada haurà de sortir de casa per embarcar-se en una hilarant aventura amb el gos Odie, que no és gaire espavilat, i amb Vic, el pare de Garfield, a qui hauran d'ajudar a fer un atracament. És una pel·lícula apta per a tots els públics i està bé saber que en versió original les veus dels protagonistes són de Chris Pratt i Samuel L. Jackson.

Dir. Mark Dindal (Estats Units, 2024). Estrena l'1 de maig. 

Abandonada per la seva mare quan era més petita, la Shenxiu s'enfila en un creuer amb la seva nova família. Allà, se sentirà cridada pel mar i descobrirà Deep Sea, un restaurant elegant  submarí regentat per animals marins, però el que no sap és que tot allò amaga algun secret que té veure amb la seva mare. Una pel·lícula xinesa amb una proposta visual fascinant. No recomanada per a menors de 7 anys.

Dir. Tian Xiaopeng (Xina, 2024). 112 min. Estrena el 5 de maig. 

Què passaria si això dels amics imaginaris fos veritat? Què passaria si quan tots pensem que han desaparegut de la nostra vida hi hagués una nena que els pogués veure i ens descobrís que segueixen vius? Aquesta és la premissa de 'Amigos imaginarios', el film de John Krasinski que ens submergeix en una aventura que tindrà per objectiu el retrobament amb aquests amics a priori invisibles. Amb Ryan Reynolds, John Krasinski, Cailey Fleming, Fiona Shaw i veus de Phoebe Waller-Bridge, Louis Gossett Jr. i Steve Carell.

Dir. John Krasinski (Estats Units, 2024). 104 min. Estrena el 17 de maig. 

La Juliette i la Carme són dues germanes de 4 i 8 anys que descobreixen un passatge secret que les conduirà al Regne dels Vents. Allà es transformaran en dues gatetes i a més les separaran, de manera que s'hauran d'esforçar per retrobar-se i tornar a casa seva, ajudades per la cantant Selma. Premi del Públic en el Festival d'Annecy, aquest film de Benoît Chieux és un viatge màgic fascinant. Recomanada per a infants a partir de 6 anys.

Dir. Benoît Chieux (França i Bèlgica, 2023). 80 min. Estrena el 31 de maig. 

Després de tres aventures desafiant la mort i derrotant dolents de classe mundial, Po, el Guerrer Drac (Omar Chaparro), és cridat pel destí per prendre's un descans. Específicament, se li demana que es converteixi en el líder espiritual de la Vall de la Pau. En aquesta nova producció codirigida per Mike Mitchell, apareixerà una malvada anomenada La Camaleona, qui ha posat els seus ulls al Bastó de la Saviesa de Po, el qual li donarà el poder de convocar tots els malvats mestres que Po ha derrotat al regne dels esperits.

Dir. Mike Mithcell (Estats Units 2024) Estrenada el 8 de març.