Què fer a Barcelona el desembre

Ladilla Rusa, que acaben de publicar la hilarant 'Madre mía el asco que me das', inauguren el 24 de febrer la 12a edició del Curtcircuit, el cicle de concerts de l'ASACC que reivindica la música en directe en la proximitat de les sales de concerts. De moment, hi ha 32 artistes confirmats que faran una quarantena llarga de concerts a 30 sales de Catalunya, Menorca, València i el País Basc, durant la primavera i la tardor del 2024.

El festival Empremtes creix passant dels onze concerts d’edicions anteriors als 28 d’aquesta tercera temporada. Marwan (19 de gener), Sofía Ellar (27 de gener), Blaumut (1 de febrer), Marina Rossell (3 de febrer), La Bien Querida (10 de febrer), Mazoni (24 de febrer), Las Migas (5 d'abril), Roger Mas (13 d'abril), Las Karamba (25 d'abril) i Celtas Cortos (27 d'abril) són alguns dels artistes d’aquest festival centrat en la música d’autor que s’escampa per unes quantes sales de Barcelona com l’Apolo, Razzmatazz, el Casino l’Aliança, el New Fizz i la Wolf fins ben entrada la primavera.

Awamba Buluba Rock 'n' Roll Club commemora el seu onzè aniversari el 18 d'abril amb una festa a la Sala Apolo, amb Ray Collins i Los Torontos com a convidats de luxe. Fa onze anys, aquest club, dels pocs de Barcelona que programen rock and roll internacional en la seva acepció més àmplia, es va inaugurar al Marula Café de Barcelona i des de llavors ha organitzat més de 700 concerts, traslladant-se també a ciutats com Madrid, Bilbao i Buenos Aires, amb moments àlgids que queden pel record: sobretot nits de 'search and destroy' absolutes com la de Dave Kusworth dels Jacobites o la llegenda punk USA The Real Kids. 

Mägo de Oz portarà de gira el seu nou disc 'Alicia en el Metalverso' (disponible a partir del 26 de gener de 2024). Es tracta del Feliz No Cumpleaños Tour, que passarà per la sala Razzmatazz de Barcelona, el 26 d'abril de 2024, i també per Girona, l'endemà. És el dinovè disc d'estudi del grup de heavy madrileny liderat per Txus di Fellatio, amb Rafa Blas a la veu, que substitueix l'anterior cantant Zeta.  

Un centenar d'actuacions conformaran el programa del Barnasants 2024, que s'inicia el 26 de gener al Teatre Joventut de L'Hospitalet i que s'allargarà fins a finals de maig. Les Kol·lontai seran les encarregades de donar el tret de sortida a aquesta nova edició, que commemora el 50è aniversari de la Revolució dels Clavells amb un concert col·lectiu el 13 d'abril dirigit per Núria Piferrer 'Névoa' i també amb un cartell commemoratiu de Julia Solans. 

Fa ja 35 anys que el guitarrista japonès Ichiro Suzuki va crear el Festival de Guitarra de Barcelona, una programació de concerts que ha esdevingut ja un clàssic de l'agenda barcelonina, amb un estil eclèctic que no es limita a l'instrument de les sis cordes. A més de Toto i Andrés Calamaro, passaran pel Guitar Malú, Ismael Serrano, Maria Hein (acompanyada de Julieta, Mushkaa i Plan-et), Marcel i Júlia, Andrea Motis, Mikel Izal, Xoel López, Coque Malla, Rodrigo Cuevas i Los Tigres del Norte, entre molts altres.

Era molt fàcil estavellar-se contra 'El día del Watusi', contra una novel·la que és un somni, un programa i una decepció, que està aixecada al voltant d'una gran mentida i que provoca calfreds tant d'esgarrifança com de goig en el lector. L'intent d'Iván Morales de fer-se-la seva i muntar-la ja hauria merescut uns quants elogis. Però el que ha aconseguit amb aquest equip d'intèrprets capitanejats per Enric Auquer no és d'aquest món, una funció catàrtica, que respecta la font sense deixar-se vèncer, per doblegar-la al llenguatge teatral tot fent servir tot el que teatre permet: vivència.

Morales ha construït una peça immersiva que trenca a cops de maça la quarta paret. Són una mica més de quatre hores, sí, però surts del teatre preguntant quan la tornen a fer. I, els que no coneixen la novel·la, la majoria d'espectadors, amb unes ganes terribles de paladejar-la. El mèrit de tot plegat rau en el punt de vista i una orquestra molt ben afinada.

“Què és la vida?”, li pregunta la Fujiko al Tetsuo. Fa sis anys que són en una residència per a gent gran i ella té Alzheimer. S'acaba de despertar i no ha reconegut el seu marit com a tal. Diu que encara no s'han casat, que és el seu promès i demana a la direcció del centre que posin un biombo entre els dos llits, per pudor. Ell intenta seguir-li el corrent, no trasbalsar-la ni contradir-la. Per això, quan li llança la pregunta, ell li demana que la contesti ella. “La vida és l'amor”, li diu la Fujiko.

Blai Bonet, als seus dietaris, va deixar anotada una frase determinant: “A l'horabaixa de la vida, serem jutjats sobre l'amor”. I 'Lluna plena', la novel·la d'Aki Shimazaki que Àlex Rigola ha adaptat al teatre, parla d'això. Perquè la Fujiko (Lluïsa Castell) i el Tetsuo (Andreu Benito) han passat tota la vida junts, des que els van arranjar el casament. Van tenir dos fills, van patir el tràngol de perdre una filla. Però, s'han estimat?

Jordi Casanovas ha tornat a demostrar que, quan es tracta de portar un cas judicial al teatre, per extrem que sigui, ell sap com fer-ho i, a més, lliurar-nos una obra impecable. Fa cinc anys, va estrenar al desaparegut Teatro Kamikaze de Madrid 'Jauría', un text protagonitzat per María Hervás i dirigit per Miguel del Arco que va deixar el públic bocabadat per com tractava els fets de 'La Manada', aquella nit de Sant Fermí a Pamplona en què una noia va ser violada per cinc homes. Casanovas no es va inventar res. Va utilitzar únicament el material públic del judici, com ja va fer a 'Ruz-Bárcenas', el duel entre l'antic tresorer del Partit Popular i el jutge que va instruir el seu cas.

'Màquina Hamlet', o 'La màquina Hamlet', com han decidit titular-la a la Sala Atrium, és el cim del teatre postdramàtic de l'últim quart del segle XX. Una obra de només nou pàgines en què Heiner Müller va destil·lar tot el coneixement que havia adquirit del text clàssic de Shakespeare després de prop de trenta anys d'estudi, i d'obsessió, a banda d'abocar-hi la seva biografia. Un exercici de depuració dur i espinós que ho deixa tot en mans del director d'escena, obligat a interpretar cadascuna de les paraules del dramaturg alemany, decisives totes, cap d'arbitrària.

Marc Chornet ha decidit situar-la en una habitació d'hotel i comptar amb només dos intèrprets (Xavier Torra Xuriguera i Anna Pérez Moya), i apostar-ho tot al disseny de so, una cosa que ja va fer Bob Wilson en una de les més icòniques posades en escena de la peça, als anys 80. D'aquí que ofereixi auriculars als espectadors, que no rebran instruccions ni res de semblant, sinó que els faran servir per immergir-se més profundament en la peça.

De què va? Aquesta gran instal·lació comprèn quatre dècades de treball amb 'fotocollage' de l'artista Pep Duran Esteva. Totes les obres que podem veure a l’exposició són inèdites i estan fetes amb papers que el creador ha anat intervenint al llarg de tots aquests anys.

Per què hi heu d'anar? Perquè l'artista, que ve del món de l’escenografia, transforma el museu en un escenari on el públic pot trobar petites intervencions, al llarg del recorregut de la mostra, que actuen com escenes, diàlegs o monòlegs oberts. 

De què va? L’accés a la planta -2 de la Fundació Tàpies s’ha llevat cobert d’un fil vermell que teixeix una immensa teranyina. Les escales que ens condueixen a les sales d’exposició ara semblen una cova cap a l’infern, però en realitat només ens donen la benvinguda a les creacions de Chiharu Shiota, una artista japonesa que presenta aquesta mostra sorprenent i plena de simbolismes. 

Per què hi heu d'anar? Perquè l’obra de Chiharu Shiota ens parla de la fragilitat de la vida, de la memòria i del vincle amb la terra a través d’aquestes teranyines de color carmí que, a dins, atrapen objectes quotidians com unes sabates o unes claus. 

De què va? Una casa unifamiliar de propietat, envoltada de gespa, amb piscina al jardí del darrere i un parell de cotxes dormint al garatge. Segurament aquesta és la idea que aflora al cap de la majoria quan sent l’expressió “somni americà”. El CCCB dedica una mostra als reptes de la ciutat agafant d’excusa aquest model urbanístic suburbial.

Per què hi heu d'anar? Des de l’inici dels suburbis amb la revolució industrial, passant per l’auge de la vida en urbanitzacions perifèriques després de la Segona Guerra Mundial, l’exposició explora també la part fosca de la vida residencial i els futurs postsuburbials que ens esperen.

De què va? Aquesta mostra del CaixaForum és un recorregut pels 5.000 anys de pensament espiritual, però fixant-nos en el poder femení i la seva materialització en escultures, objectes sagrats i obres d’art de diversos continents, des del món antic fins a l’actualitat.

Per què hi heu d'anar? Per gaudir de 154 peces del British Museum, que entren en diàleg amb obres contemporànies per fer-nos reflexionar sobre el poder femení i la feminitat, i la seva relació històrica amb ideals com la saviesa, la passió, el desig, la guerra, la justícia o la misericòrdia.

De què va? Consuelo Kanaga, fotògrafa nord-americana, va retratar els conflictes socials de la seva època al llarg de sis dècades.

Per què hi heu d'anar? Des de la pobresa urbana fins a la lluita pels drets dels treballadors, passant pel terror de la segregació racial i la desigualtat social, Kanaga va abordar gèneres de tota mena i es va fer especialment famosa pels retrats de la comunitat afroamericana, que mostraven amb emotivitat, tècniques formals modernistes i una política documental radical, la realitat social d’aquest grup. 

De què va? Una investigació sobre la vida i obra de Carles Santos feta per Ona Balló i Elena Lasala en col·laboració amb la Filmoteca de Catalunya i el Museu de la Música de Barcelona. La mostra, que es pot veure del 14 de març al 21 de juliol al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, ofereix una visió completa de la figura de l'artista i la trasllada al moment actual. 

Per què hi heu d'anar? La idea de l'exposició neix de l'estreta relació que van mantenir Joan Brossa i Santos durant la seva joventut i de com aquest vincle va influir positivament a la trajectòria artística d'ambdós.

De què va? L’exposició de ceràmiques de Miquel Barceló a La Pedrera duu un nom que fa referència a l’admiració que l’artista sent per les civilitzacions que van viure i crear abans que nosaltres. La mostra comprèn tres dècades de treball, des de les primeres obres africanes, de 1994, fins a la producció més recent. 

Per què hi heu d'anar? Per ser rebuts, a l'entrada, per una paret blava d'on treuen el cap peixos salvatges, que són alguns dels animals presents a les creacions del mallorquí. A través de la ceràmica, que per l'artista és només una altra forma de pintura, conviureu amb tonyines, toros, crancs, cérvols, calaveres i pedres volcàniques, tot endinsant-vos en l'imaginari natural i primitiu de l'artista mallorquí.  

De què va? Del paper que va jugar l'art en l'antijudaïsme, durant l'època medieval.

Per què hi heu d'anar? Per entendre que si bé la diferència existeix, l'alteritat es construeix, a través d'un recull obres d'art de tota mena que ens permeten conèixer quin retrat se'n va fer, dels jueus i els conversos, per part dels cristians, a l'Espanya d'entre el 1285 i el 1492. 

De què va? Agafes el torn en una sala d’espera. Quan et criden, entres en una sala, t’estires en un llit i et mors. Així comença el recorregut laberíntic, immersiu i lúdic en què consisteix la nova exposició de l’Arts Santa Mònica. Sota el títol ‘L’altre costat’, la mostra et convida a abandonar la vida material per explorar el més enllà: per alguns artistes això vol dir els somnis, per altres, l’inconscient, el plaer, la mort o la resurrecció.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir obres de 10 artistes locals i internacionals recorrent una exposició laberíntica. Peces d'art que són inflables on moure el cos, constel·lacions que pengen del sostre, instal·lacions que et permeten tenir un diàleg amb tu mateix i obres d'art que parlen i no et deixen desviar la mirada cap a un altre lloc. 

De què va? Aquesta exposició explora la cultura fotogràfica popular a casa nostra, que va créixer amb força entre finals del segle XIX i fins a l’esclat de la guerra civil, en el mateix moment que la fotografia amateur arribava també en altres zones d’Europa.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer la fotografia popular catalana, els temes i els motius visuals recurrents del gènere. 

L'atzar uneix dos perdedors en plena fugida endavant i els porta a compartir un viatge en cotxe des de València fins a la ciutat romanesa de Constanza. I, mentre travessen Europa, amb aturades als Aiguamolls de l'Empordà i a terres italianes o hongareses, tots dos aniran vivint una transformació íntima que els descobrirà parts desconegudes d'ells mateixos. Pau Durà (director de 'Formentera lady' i, com a actor, l'etern Pol de 'Plats bruts') dirigeix i signa el guió amb Ana M. Peiró d'una lluminosa, tendra i melancòlica road movie. I ho fa amb la complicitat de la seva carismàtica parella protagonista, Javier Gutiérrez i un Luis Zahera que va guanyar la Bisnaga de Plata al Festival de Màlaga amb una emocionant interpretació allunyada de la seva imatge.

Dir. Pau Durà (Espanya, 2024). 100 min. Estrena: 5 d'abril.

Hi ha pel·lícules que, més enllà d'altres consideracions, es justifiquen pels seus duels interpretatius. Passa amb aquesta singular comèdia d'època, basada en fets reals, que es posa en les invencibles mans d'Olivia Colman i Jessie Buckley. Dues actrius magnífiques convertides en veïnes en guerra en una trama que ens porta fins a una petita població anglesa, fa cent anys. Una dona soltera rep un seguit de cartes plenes d'insults i menyspreus obscens, i els prejudicis de la policia i de la mateixa receptora de les missives posen el focus cap a la mare vídua que viu a la casa del costat. La sospitosa és una dona lliure, que es declara atea, té un nòvio negre amb qui conviu sense estar casada, s'emborratxa a la taverna del poble, és irlandesa, malparlada i no es deixa lligar per cap convenció social. Amb tots els números per ser mal vista pel veïnat, recelós pel seu comportament escandalós, serà acusada d'escriure aquestes cartes i portada a judici. L'encantador esperit de les velles comèdies de la productora Ealing sobrevola en un film que també juga amb els elements del 'whodunnit' i amb una denúncia del sexisme socialment instal·lat.

Dir. Thea Sharrock (Regne Unit, 2023). 102 min. Estrena: 5 d'abril.

L'orgull freak de David Galán Galindo, director d'aquella reivindicable mirada al món dels superherois que era 'Orígenes secretos' (2020), el porta ara a fixar-se en l'auge del rap i en les comèdies d'institut per signar un vestit a mida per un Julián López a qui envolta d'alguns dels seus eterns companys chanantes, com Carlos Areces i Raúl Cimas. En aquesta comèdia sobre peterpans tirant a rucs a la recerca d'una segona oportunitat, López és un raper que estira les glòries passades i encara viu amb els seus pares, i que es matricula a la universitat per culpa d'una aposta. Que un senyor de 40 i tants comparteixi sortides i bromes amb nois i noies de 20 resulta tan poc edificant que només s'entén amb la comicitat del seu protagonista. Amb Miren Ibarguren i Antonio Resines completant el repartiment, 'Matusalén' s'abraça al sentit del ridícul i a la vergonyeta aliena per oferir una comèdia tan inofensiva com solvent, que no canvia el món, però demostra el talent dels seus intèrprets.

Dir. David Galán Galindo (Espanya, 2024). 119 min. Estrena: 5 d'abril.

La sang, suor i llàgrimes de l'icònic discurs de Churchill es pot aplicar a aquesta bogeria trepidant i, a estones, lisèrgica en la que s'hi barregen mafiosos i assassinats, culturistes i anabolitzants, sexe salvatge i la caiguda del Mur de Berlín. I, anant cap a Las Vegas, dues dones lesbianes, Katy O'Brien i una Kristen Stewart que, projecte a projecte, segueix demostrant una personalitat a prova de bombes fugint del que Hollywood li havia destinat en temps de la saga 'Crepuscle'. Després d'una estimulant òpera prima, 'Saint Maude' (2019), la cineasta britànica Rose Glass proposa ara un còctel que escapa a les expectatives: 'Sangre en los labios' és un sorprenent i provocador neo-noir que no s'assembla a cap altre neo-noir, amb aires dels primers Coen i de 'Drive', de David Lynch i de 'Thelma & Louise'. Un festival passat de rosca amb el segell de la productora A24, la més cool del segle XXI.

Dir. Rose Glass (EUA, 2024). 104 min. Estrena: 12 d'abril.

25 anys després d'un sonat debut amb 'Solas', l'andalús Benito Zambrano dirigeix ara la que defineix com la seva pel·lícula més necessària. I és que pocs miralls tan potents com el que ens posa davant del nas 'El salto', així es titula al·ludint a l'arriscadíssim pas que molts migrants fan, mirant de creuar la tanca (o les tanques) de Melilla per arribar a Europa. Zambrano dona el protagonisme a un jove guineà que treballa a Madrid amb papers d'algú que no és ell, que viu en un pis ple d'africans com ell, i que espera un nadó amb la seva parella, una altra migrant sense papers. Detingut per la policia i expulsat del país, el nostre home mirarà de tornar a fer el perillosíssim viatge d'entrada a Espanya que tantes i tantes persones proven cada dia, moltes vegades perdent la vida en l'intent. Zambrano aposta pel cinema social sense artificis ni coartades, amb humanitat i empatia, i amb un missatge directe i contundent que ens fa reflexionar sobre els intolerants temps que vivim.

Dir. Benito Zambrano (Espanya, 2024). 90 min. Estrena: 12 d'abril.

Alex Garland és un visionari gestor d'apocalipsis: ho va demostrar sobradament com a guionista de '28 días después' i de la seva seqüela setmanal (per cert, filmada pel canari Juan Carlos Fresnadillo). Després de dirigir 'Ex Machina' i 'Men', ara presenta un altre escenari al límit: els Estats Units viu immersos en una cruenta guerra civil, amb un president que ha tancat la paradeta de l'FBI i que ha comès el pecat d'actuar militarment contra civils. Un grapat de periodistes, que barregen el desencant d'uns i l'entusiasme dels més joves, travessen el país amb Washington com a final de trajecte, amb la voluntat d'aconseguir una entrevista amb el màxim mandatari abans que les forces rebels arribin a la Casa Blanca. Esgarrifa veure la pel·lícula per una versemblança que, en els polaritzats temps que corren, la fa més propera a la predicció que a la distopia. Amb Kirsten Dunst com a cap de cartell, la pel·lícula compta amb Wagner Moura (el Pablo Escobar de 'Narcos') i Cailee Spaeny ('Priscilla'), en una road movie que sap combinar magníficament l'impacte de la premissa, la violència d'escenes que gelen la sang i un punt de vista narratiu que deixa marge al públic per omplir els buits que el guió no vol explicar. Una de les pel·lícules de l'any.

Dir. Alex Garland (EUA, 2024). 109 min. Estrena: 19 d'abril.

Dracs i masmorres a l'antiga Xina imperial, bruixots i una nena amb misteriosos poders que té en les seves mans el futur de la humanitat. Amb aquestes eines, el català Salvador Simó (director de l'excel·lent 'Buñuel y el laberinto de las tortugas') signa, juntament amb el xinès Li Jianping, una aventura amb ànima del cinema dels anys 80 i 90. 'Guardiana de dracs' adapta la primera de les sis novel·les homònimes de Carole Wilkinson i aposta per l'ambició, amb aquesta multimilionària fantasia animada en 3D coproduïda entre Espanya i Xina que arriba a les cartelleres disposada a plantar cara als monstres de l'animació nord-americana.

Dir. Salvador Simó i Li Jianping (Espanya-Xina, 2024). 99 min. Estrena: 19 d'abril.

Quan encara tenim fresca la seva aparició com a Ken a la darrera gala dels Oscar, Ryan Gosling estrena nova pel·li. 'El especialista' adapta una vella sèrie televisiva dels 80 protagonitzada per Lee Majors, sobre un doble d'escenes d'acció que arrodoneix el seu sou fent de caçarrecompenses. I, a la seva manera, li dona un inesperat tomb, potenciant els dots humorístics de Gosling i de la seva magnífica partenaire, Emily Blunt. Així doncs, barrejant comèdia, acció i romanticisme, el film és també una carta d'amor a una professió, la d'especialista de seqüències perilloses, que va ser la feina del director del film, David Leitch, doble habitual durant anys d'un Brad Pitt a qui va acabar dirigint a la frenètica 'Bullet train'. Prepareu crispetes i a gaudir.

Dir. David Leitch (Estats Units, 2024). 125 min. Estrena: 26 d'abril.

El món del tenis professional serveix de context, i de macguffin, en la nova història romàntica de Luca Guadagnino ('Call me by your name'), que el cineasta sicilià defineix com la seva primera comèdia. I ara planteja una relació entre Josh O'Connor ('The Crown'), Mike Feist ('West Side Story') i una Zendaya que assaboreix l'èxit de 'Dune 2', convertida en l'epicentre d'un triangle amorós amb morbo, marcat per la competitivitat i el fracàs, i que li serveix a Guadagnino per continuar parlant de desig, de cossos i de passions.

Dir. Luca Guadagnino (Estats Units, 2024). Estrena: 26 d'abril.

Liliana Torres torna a experimentar amb l'autoficció, com venia fent a 'Family tour' (2013) i a '¿Qué hacemos mal?' (2021), i, amb la complicitat de Maria Rodríguez Soto com a protagonista, reflexiona sobre com les dones són permanentment jutjades o estigmatitzades quan prenen segons quines decisions. A 'Mamífera', la protagonista i la seva parella (Enric Auquer) comparteixen valors i mirades sobre el futur, i el seu passa per no tenir fills. Però un embaràs accidental posarà al damunt de la taula la fortalesa de les seves eleccions vitals. Lluminosa i plena de veritat, la pel·lícula es va presentar mundialment al prestigiós festival South by Southwest d'Austin (Texas), i Maria Rodríguez va endur-se el premi a millor interpretació, un magnífic aval per aquesta pel·lícula valenta que explora el qüestionament d'algunes normes no escrites però imposades socialment.

Dir. Liliana Torres (Espanya, 2024). 93 min. Estrena: 26 d'abril.

Després de tres aventures desafiant la mort i derrotant dolents de classe mundial, Po, el Guerrer Drac (Omar Chaparro), és cridat pel destí per prendre's un descans. Específicament, se li demana que es converteixi en el líder espiritual de la Vall de la Pau. En aquesta nova producció codirigida per Mike Mitchell, apareixerà una malvada anomenada La Camaleona, qui ha posat els seus ulls al Bastó de la Saviesa de Po, el qual li donarà el poder de convocar tots els malvats mestres que Po ha derrotat al regne dels esperits.

Dir. Mike Mithcell (Estats Units 2024) Estrena 8 de març.
​

Una pel·lícula sobre la importància del positivisme malgrat tot vagi en contra. Patrick no és com totes les altres papallones que l'envolten. Té una ala molt més petita que l'altra i no li permet volar amb normalitat. Això complica integrar-se amb el grup. Tot i això, Patrick reconeixerà que les seves diferències ho fan realment únic i que no ha de voler ser igual als altres per estimar-se.

Dir. Sophie Roy (Canadà 2024). Estrena el 26 de gener.  

Com en Willy es va convertir en Wonka? Aquesta és la premissa de la que té més números per ser la pel·lícula familiar per excel·lència d’aquest Nadal. Paul King, guionista i director dels films de Paddington, agafa els personatges de Roald Dahl i en fa una preqüela que promet estar plena de màgia, xocolata i fantasia. Amb Thimotée Chalamet fent de Wonka jovenet i Hugh Grant d’Oompa-Loompa.

Dir. Paul King (Regne Unit, 2023). Estrena el 6 de desembre.

Com va fer a 'Blancaneu' (2012), el cineasta Pablo Berger torna a deixar de banda els diàlegs en la seva primera experiència amb l’animació. I ho fa dibuixant una deliciosa faula que reflexiona sobre l’amistat, l’amor i les ruptures, a partir de la insòlita relació que neix entre un gos i un robot en una Nova York habitada per animals. Situada als anys 80 i al ritme del 'September' d’Earth Wind & Fire, el film adapta el còmic homònim de Sara Varon.

Dir. Pablo Berger (Espanya, 2023). 90 min. Estrena el 6 de desembre.

Illumination, l’estudi d’animació de ‘Minions’, ‘Gru, el meu dolent preferit’ i ‘Canta’, proposa una comèdia que segueix les vacances d’una família d’ànecs que vol arribar a Jamaica des de Nova Anglaterra, passant per nova York. Però, esclar, com acostuma a passar a les pel·lícules, res surt tal com estava previst. Humor, expressivitat marca de la casa, i una història sobre superar les pors i obrir-nos al món.

Dir. Benjamin Renner (EUA, 2023). Estrena el 22 de desembre.

L’amistat, la família i l’acceptació de la diferència són els temes d’aquest llargmetratge d’animació canadenc sobre una petita beluga que encara no ha crescut ni ha canviat de color, com tots els seus companys. Per demostrar la seva valentia, emprendrà un perillós viatge cap al Gran Nord.

Dir. Christine Dallaire-Dupont i Nicola Lemay (Canadà, 2023) . Estrena el 27 de desembre.