Restaurants i bars de Barcelona que han tancat en els últims mesos

Si no hi vau menjar mai, mala sort. A vint metres de La Rambla també s'hi podia menjar bé. Aquest restaurant casolà, que va obrir l'any 2000 i va ser dels primers que van revifar el Raval, oferia cada dia de la setmana un menú immillorable, on s'hi ajuntaven preus ajustats, bon producte i racions generoses (també en dissabte): al migdia  la clientela era local i al vespre turistes espavilats que sabien que les tapes eren bones i una cervesa a la seva magnífica terrassa costava poc més de dos euros.  

El Senyor Parellada era el paradigma de la fonda urbana a Barcelona. En Ramon Parellada, de nissaga centenària de restauradors, el va obrir l'any 1983 amb l'objectiu de traslladar a Barcelona l'esperit de la Fonda Europa, on ell de petit trescava entre olles d'escudella i el record –o la presència– de clients com Josep Pla o Xènius. 

Aquí s'hi menjava una cuina catalana popular d'alt nivell, bé fos sípia amb mandonguilles o un bon arròs, a molt bon preu –bé fos a la cubana, amb verdures o de muntanya i altres clàssics de la terra com els peus de porc amb bolets.

La bona oferta del Senyor Parellada, feta amb esperit tradicional i popular, però també amb aires de frescor, va fer que el restaurant abastés diverses generacions de famílies de ciutat i comarques que s'acostaven els caps de setmana per menjar com un burgès a preus assequibles i fer festa. La seva pèrdua és la d'un bocí de la personalitat de Born.

Semblava que els anys no passessin per a aquest restaurant, un dels espais més emblemàtics de la ciutat i al mateix temps un dels que passava més desapercebut. L'Agut, obert el 1924 i sempre dins de la mateixa família, va ser un oasi entre la multitud de restaurants que poblen el Gòtic, on encara avui dia es podia gaudir de la millor cuina tradicional de fonda posada al dia. A la carta abundaven plats de guisat i sofregit, com els peus de porc farcits de botifarra negra i salsa de bolets, i era dels pocs llocs de Barcelona on encara servien cervells a la romana. I el seu menú de migdia (a 11,90 a la barra!) era d'un altre món. 

Excel·lents arrossos en una terrassa privilegiada davant del mar. Els entrants, amb carxofes farcides de brandada de bacallà també eren molt recomanables. La propietat del restaurant
–quinta generació de la família que va fundar el negoci fa 60 anys, quan es deia Casa Costa– no va poder remuntar els cops econòmics que van suposar els tancaments i les reobertures. Una veritable llàstima: aquí hi venia a menjar la gent normal que volia celebrar alguna cosa, i també mega-estrelles com Halle Berry.

Després de dissabte 23 de gener aquest petit i deliciós restaurant asiàtic de Gràcia ja no tornarà a aixecar la persiana. En Jordi Brau, cuiner, hoteler, fill de català i italiana i viatger, va viure set anys al Sud-est asiàtic, on una tibetana refugiada al Nepal li va permetre compartir fogons en una paradeta d'un mercat. La curiositat, el fet de saber viure i el bon gust van fer la resta i durant gairebé deu any va compartir el seu amor per la gastronomia oriental al Momos. La pandèmia, però, l'ha obligat a tancar el local.

El Santa Marta era el lloc ideal de la Barceloneta per fer el vermut: a peu de platja, amb una terrassa esplèndida i espaiosa, i tan a prop del mar que tenies la sensació que et capbussaries en l'onada. Durant anys va ser propietat del venecià Mauri –qui també fou soci del Xemei– i els seus 'spritz' i cerveses ben tirades –a preu local– eren tota una garantia en un barri turístic. Adéu també als seus boníssims sandvitxos italians amb pa blanc (els 'tramezzini'), piadines i pizzes. Quan escampi la boia de la covid el trobarem molt a faltar. 

Després de sis anys "d'un viatge increïble ple d'alegria, duresa i molta feina", el xef Sergi de Meià anuncia que tanca el seu restaurant homònim, un dels emblemes del producte de proximitat i la filosofia radical km 0 a Barcelona. De Meià, un cuiner creatiu de molt talent, oferia el millor del territori i la temporalitat en una carta curta de cuina catalana desacomplexada. "La crisi de la Covid ha acabat d'accelerar el procés però la deicisió ja estava presa. Espero retrobar-vos en els propers projectes, explica. De Meià va ser el primer cuiner de Monvínic, i també pioner dels entrepans d'autor amb Fastvínic.

El Monvínic era un lloc exquisit i extraordinari: Premi FAD el 2009 i on a més d’un bar de vins i restaurant, hi havia una biblioteca, salons i una privilegiada taula del xef a la cuina. Era un celler obert al món, amb 3.000 referències, I un funcionament impecable, essent considerat com a millor bar de vins del món. La cuina també era una meravella: hi van passar Sergi de Meià, Ariadna Julián i Guillem Oliva, tres grans xefs a qui la Michelin va denegar el premi de manera injusta. La covid-19 va ser l'estocada final a una sagnia de pèrdues acumulades per mirar l'excel·lència i no pas la cartera.   

Quina llàstima. El Schilling com a local de restauració té un segle d'antiguitat, i la seva última encarnació data del 1996. A un pas de la Rambla, durant l'últim mig segle ha tingut fases de cocteleria, bar nocturn i “moderneo”, però la meva preferida era la més recent: una majestuosa cafeteria diürna en la qual prendre cafè, entrepans i cervesa i vins de qualitat a preus assequibles. L'espai (columnes de ferro restaurades, fusta noble antiga) era impagable, així com el bon tracte dels treballadors i el poder tenir a la teva disposició tota la premsa del dia. Massa de barri en un barri que ja no ho és. Després del tancament, va aparèixer amb nocturnitat el cartell del nou negoci. Comença per “Taco” i acaba per “Bell”. Depriment.

La Tanda, una de les sorpreses més agradables del 2019 –un solvent restaurant de cuina catalana amb esperit de fonda, però no exempt d'elaboracions amb un cert risc i innovació, recordo unes sardines fumades amb pernil i figues, o unes kokotxas de lluç arrebossades i per dins pur pil-pil– acaba de tancar. Al seu lloc, s'anuncia l'obertura de Turturro, una hamburgueseria gurmet. Em consta que la propietat continua sent la mateixa, i segur que estaran ben bones. Però no n’hi ha ja molta hamburgueseria com per perdre un bon restaurant?

Situat al cor del Barri Gòtic, aquest restaurant de cuina casolana era dels escassos de la zona dirigits al client local (encara que acollia amb idèntica hospitalitat a tothom, esclar). Els plats del menú canviaven cada dia, i podien incloure una sopa de carbassa o amanida, seguit de botifarra amb patates a l'all saltades. Després de quasi 40 anys de servei, la seva propietària i cuinera, la Mercè Boadas, tenia previst jubilar-se a finals del 2021, però la crisi ha accelerat el procés. 

En aquest elegant restaurant / saló de te d'estil art déco, podies menjar una pasta francesa amb forma de petxina de pelegrí d'una banda i la protuberància d'un ‘pezoncito’ de l'altra. Aquí feien la versió clàssica i també dolces i salades amb sabors de fantasia, extraordinàries. I també es podia esmorzar i sopar a base de madeleines, patés i formatges, així com prendre un dels millors cafès de Poblenou. A mitjans de maig va començar el dia amb un cartell de "Es lloga".

Shibui, tot un clàssic de la gastronomia japonesa a Barcelona, pel vessant japonès 'cool', ha baixat la persiana, després de tres lustres dedicats en cos i ànima a la gastronomia japonesa més ortodoxa. Si alguna cosa el va distingir va ser una barreja de classicisme, estètica i servei modern, gairebé eivissenc: jugadors famosos van ser clients habituals en el seu moment de glòria.

A una ciutat en la qual un hoteler munta el millor museu privat d'art egipci d'Europa, no és estrany que un reconegut interiorista com Beriestain creés un restaurant unit al seu 'concept store'. La decoració del Cafè Jaime Beriestain era molt acurada i semblava més un cafè per a residents de l'exclusiu barri londinenc de Hampstead que un restaurant (i funcionava a manera de salonet de casa per la clientela rica). Va tancar a finals del mes d'abril.

Una llàstima: el  Gutai era un gastrobar asiàtic que reunia un bon grapat de plats del sud-est amb esperit de menjar de carrer, agermanats amb occident: molta varietat, a preus interessants i una cocteleria marciana. Una cuina descontextualitzada d'allò més original.         

Davant els restaurants descaradament 'low cost' o seguidors de modes gastronòmiques, el 130 Restaurant, amb el xef Carlos Novo al capdavant, va apostar per la creació i la cerca de plats nous, en lloc del reciclatge d'idees. No hi trobàveu patates braves o croquetes, sinó cuina d'autor arriscada i meditada.  

Columnes estriades, nimfes de bronze, llums de globus suspeses i panells de fusta ajudaven a replicar un clàssic ambient parisenc. El Gran Cafè no era cap restaurant històric obert el 1920 –com deien a la web– sinó que va obrir el 1970, just després que tanqués la botiga de màquines de cosir Wertheim (de la que va heretar el terra i el mobiliari). Però ves, s'hi podia menjar de manera decent, que això al carrer Avinyó ja és dir. 

El Piscis era un altar kitsch: la seva sala amb llums vermells i sofàs d'escai hauria de ser proclamada patrimoni de la humanitat. Un dels enclavaments canalles més indomables de la ciutat ha tancat. Recordeu-los amb afecte: els propietaris ja tenien edat de jubilar-se i no els podem exigir que estiguessin al peu del canó nocturn només perquè vosaltres sou una colla de dipsòmans irredimibles!

Aquest veterà establiment d'especialitats alemanyes, amb tapes, entrepans i d'una variada i ben documentada carta de cerveses, va obrir el 1934. Això implica que ha resistit una guerra civil, la foscor del franquisme, diverses crisis econòmiques i fins i tot un incendi l'any 1985 que el va devastar del tot. I amb la maleïda covid-19 anuncien que han tancat temporalment fins que la situació millori. Bé, almenys aixpò significa que algun dia podrem tornar a seure a la barra i demanar una bona pilsner i una salsitxa amb xucrut. 

El Grupo Mosquito oferia en aquest simpatiquíssim local de Poblenou –a més de tones d'espai, simpatia i una terrassa fenomenal– una carta de grans èxits de la gastronomia del sud-est asiàtic més que solvent, a preus populars. Per uns miserables 12 euros per cap, quedàveu ben plens de pitança de la bona. Arribaran altres restaurants asiàtics al barri: però segur que ni tan bons ni simpàtics com aquest. Els veïns trobarem molt a faltar.

Macondo, el poble fictici creat per Gabriel García Márquez, té un restaurant a Barcelona. El Restaurante Macondo és allò que se’n diu un descobriment. Al Macondo barceloní hi feien cuina caribenya i el resultat era fantàstic. I ja fa un lustre que van obrir, l'any 2015, un projecte impulsat per les ganes de difondre i celebrar la bellesa del Carib i la seva brutal gastronomia. A la seva web han anunciat que tanquen temporalment: esperem que ben aviat puguem tornar a tastar delícies com el cebiche caribeny de llagostins amb cítrics.

Bunsen, una cadena d'hamburgueseria irlandesa nascuda el 2013, va fer una aposta fortíssima instal·lant-se en una cantonada de Ferran a tocar Sant Jaume. I el producte era de qualitat i a preus atractius: carn de vaca directament de camps irlandesos picada cada matí 'in situ', al restaurant, barrejant-se, només amb sal i pebre uns segons abans de ser cuinada. Ara bé, pel fet de trobar-se en la zona zero de l'hecatombe del turisme a Barcelona, han abaixat la persiana. 

Els fans del motor tenen un altre motiu d'infelicitat (si els sumem les restriccions de mobilitat, i la recuperació de la zona de baixes emissions). El Ace Cafe va fer públic el seu tancament a finals de maig: "les circumstàncies provocades pel Covid 19 han pogut amb nosaltres i amb tota la pena del món lamentem comunicar-vos que el Ace Cafè Barcelona no tornarà a obrir les seves portes". L’Ace Cafe Barcelona va obrir al 2016, recuperant la passió pel motor i la cultura 'racer' del Ace Cafe original de Londres, que va ser un 'greasy spoon' –restaurant barat per a curriquis– amb assortidors de gasolina, freqüentat per mods i roquers.

En els temps de desarrollisme en què van començar a obrir pollastreries a tort i a dret, el local que més pollastres va rostir va ser una cooperativa gallega que, a més de criar-los, va obrir dos locals a Barcelona on comprar-los fets. Una a Marià Cubí i l'altre, el primer, al Barri de Sant Pere. I de fet aquest darrer Piolindo va subsistir de manera digna l'embat del turisme i la gentrificació. A més de rostisseria, tenia menú de migdia a 9,90 € (12 € el cap de setmana) més que digne i ben preparat, que valia la pena tastar. Sobretot per un bacallà a la llauna decent, i un pollastre a l'ast sucós.

Barcelona va gaudir del primer restaurant a obscures del sud d'Europa. Dans Le Noir, que formava part d'una cadena que té restaurants a Londres i Moscú, i on oferia un sopar sensorial totalment a les fosques, on els cambrers eren invidents que ens guiaven a través d'un menú tancat. Era una experiència tant única com colpidora, i molt recomanable, però una proposta així de singular i especialitzada no va poder resistir la crisis galopant. 

I un altre motiu de tristesa, ara per als fans del bàsquet: el maig passat va tancar l'NBA Cafe de la Rambla, que a més d'oferir una bona cuina de brasa nord-americana, tenia en els seus 1200 m2 una gran quantitat d'imatges de la lliga nord-americana, moments memorables en vídeo i marxandatge. Era lloc de visita obligada pels fans d'aquest esport, on es reunien per menjar i veure partits; i també va ser l'únic espai que l'NBA va obrir a Europa d'aquestes característiques.