Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Oriol Broggi, teatre i nostàlgia

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Oriol Broggi
@ Iván Moreno

Oriol Broggi, teatre i nostàlgia

Per què La Perla 29 s'ha convertit en la companyia del moment

Per Andreu Gomila
Advertising

És la compayia del moment. Dirigida per l'home del moment. La Perla 29 d'Oriol Broggi, possiblement el director més sol·licitat de Catalunya (i d'Espanya), que acabarà la temporada actual amb mitja dotzena de muntatges a les espatlles entre el setembre passat i el juny que ve -"acabaré mig boig", confessa-. I Premi Time Out 2013. Fins i tot tenen temple propi, on els fidels teatrers que els segueixen acudeixen quan se'ls crida des del minaret: la Biblioteca de Catalunya. La culpa de tot plegat la té una manera de fer cuinada a foc lent, amb cura, nodrida a base d'elements propis que han deixat créixer, formats a base d'adorar el teatre de Peter Brook, tenir molt en compte la ciutat (el país) on treballen i una poètica recognoscible i molt potent. Ara mateix, el Lliure de Gràcia té en cartell 'Adiós a la infancia', coproducció de La Perla, dirigida per Broggi, al voltant de l'obra novel·lística de Juan Marsé adaptada dramàticament per Pau Miró. La quadratura del cercle del que és aquesta companyia nascuda el 1999, instal·lada entre Gràcia i el Raval, i que representa avui dia el que va ser el Lliure dels anys 70.

Broggi és el gran responsable de tot plegat, perquè la troupe ha crescut així que ell madurava com a artista. I no amaga que el seu referent és aquell teatre que van aixecar al carrer Montseny els Pasqual, Lizaran, Puigserver, Soldevila, Lecina, Alcañiz i companyia. "No vaig conèixer Fabià Puigserver, però l'admiro molt, tot allò que representa, la feina que va fer, la manera de treballar", apunta Broggi. "Ells, als 70, van dir: farem les obres com si fóssim el Berliner Ensemble [el teatre fundat per Bertolt Brecht], amb el mateix rigor i el mateix esforç. Van dir: ens agrada molt el teatre de Bergman i aquí hi ha una companyia que el sap fer", afegeix.

El director creu que La Perla comença a estar a aquell nivell, comparable a les grans companyies europees. La clau? "Que res del que facis no quedi a mitges, que el que facis sigui pataclan", diu, tot referint-se al mecanisme que et provoca admiració, bé quan contemples l'escena del balcó de 'Cyrano de Bergerac', bé la dels pallassos de '28 i mig', bé la del judici de 'Luces de Bohemia'.

Però no tot ha estat arribar i moldre. Hi va haver una època en què es deia que a Broggi li anaven bé les coses perquè era de família barcelonina il·lustre (és net del doctor Moisès Broggi). Xafarderies de bugaderia medieval a banda, ell, tanmateix, assegura que no ho ha fet tot bé. "No sabia fer de director -diu- i ara vinc de Madrid i la gent del Teatro Español -hi ha dirigit el 'Tirano Banderas' de Valle-Inclán- em tractava de vostè". Creu, per exemple, que hi va haver una època en què volia córrer massa i es va estavellar. Parla d''El cercle de guix caucasià' del TNC. "Va ser com si hagués volgut fer una òpera massa d'hora", reconeix.

Ara, esclar, ho faria tot d'una altra manera, però sense sotracs ni fracassos, no hi ha art ni artistes. De fet, l'òpera el crida i ens revela que va parlar amb el director sortint del Liceu, Joan Matabosch, per materialitzar el seu debut al colisseu de la Rambla. Fins i tot va negociar amb els responsables del teatre líric la possibilitat d'aixecar òperes de petit format (barroques, operetes, sarsueles...) a la Biblioteca. No se'n va sortir, però tornarà a atacar!

La Perla ha crescut per etapes. Broggi parla dels espectacles que, de tant en tant, et fan pujar un graó, i en el seu cas queda clar que són tres, per ordre cronològic: 'Luces de Bohemia', 'Incendis' i 'Cyrano de Bergerac'. Bons espectacles, èxits comercials, que els han permès arribar allà on no havien arribat mai. '28 i mig', estrenat al juny passat, és el que més els representa, pel caire màgic, d'acudit i comercial que posseïa. No en tenim cap dubte. I es tracta d'un interludi de cara a l'inici del que podria ser la nova etapa de la companyia. Per exemple, apostem per 'Translation', peça de Brian Friel que dirigeix Ferran Utzet i que ja es troba a la sala d'assaig. 'Cels', de Wajdi Mouawad, serà la passa següent. "Buscarem una nova estètica", avisa Broggi.

I per això, alhora, pretèn ampliar la nòmina de col·laboradors de la companyia. A més d'Utzet, ja han incorporat Pau Miró amb 'Adiós a la infancia', i li agradaria comptar amb Julio Manrique com a director, Jordi Casanovas, Mario Gas i, per què no, amb Àlex Rigola.

"Tenim una obsessió -aclareix Broggi-: fa tres o quatre anys vam començar a crear vincles amb coses que passen a la ciutat perquè passin coses. No sé per què la ciutat és incapaç de crear-los i nosaltres volíem fer-los encara que fos artificialment". 'Adiós a la infancia' és une exemple clar d'això: Broggi i La Perla, Marsé, Sisa, Miró, Marc Artigau, al Lliure de Gràcia. A més, no hem d'oblidar que el món de Marsé, de Si te dicen que caí a Caligrafía de los sueños gira al voltant de l'antiga vila.

El director confessa que la idea de sortida era treballar amb Sisa, construir un espectacle de creació que els agradés als dos i que portés Broggi als anys d'infantesa, quan va veure 'Antaviana' i 'Nit de Sant Joan'. "Busquem el món de Marsé perquè és un món molt de La Perla i anem al Lliure de Gràcia perquè quan era la cooperativa La Lleialtat, el jove Marsé hi anava a ballar", aclareix. Un món, "fet de derrotats, de gent que està fotuda, dels que han perdut en la vida", que  també és molt proper a l'univers Broggi.

L'obra s'articula a base d''aventis', és a dir, aventuretes de pirates, indis, vaquers i espadatxins, molt de la postguerra, que retraten el món deprimit de la canalla d'aleshores. Aventuretes a través de les quals es van fent grans mentre comencen a entendre què és l'amor, el sexe, la política, i es desenganyen del món dels adults. Una mica com ells, com La Perla i Broggi, nens grans que miren el món 'des del tot és possible' sense oblidar-se que la vida no és un camí de roses.

També t'agradarà

Advertising
Advertising

El camí de 'Cels'

Teatre

La Perla 29 d’Oriol Broggi ens obre la porta mentre aixequen una peça immensa de Wajdi Mouawad: cinc setmanes que ens han permès veure com neix una obra de teatre, ‘Cels’, que aspira a la millor de la temporada. Passin i vegin...

Lluís Homar és 'Terra baixa'

Teatre

Entrevista a l'actor, que assumeix el repte d'interpretar tot sol al Teatre Borràs l'obra de Guimerà, amb Pau Miró com a director d'escena Lluís Homar està pletòric. Per ser més exactes, està eufòric. Ho diu ell mateix. Assegura, veu ferma, convençut, content, que està en un d'aquells moments dolços de la vida i que tot té a veure amb l'amor. I és un home de 57 anys que s'emociona quan li preguntem els seus lligams afectius amb Terra baixa, l'obra que va posar de llarg a Temporada Alta i que ja és al Borràs. És un home que és la història viva del teatre i del cinema català. Un amant que vol tornar alguna cosa al públic, a la gent. Fa prop de 35 anys, va veure Michael Pennington fent de Hamlet a l'Aldwych Theatre de Londres per a 1.200 persones. "Vaig veure un actor que es mostrava com a ésser humà". I això és el que vol fer ell amb l'obra d'Àngel Guimerà, mostrar-se com a Lluís Homar mentre interpreta el clàssic dels clàssics del teatre català. Per què? Doncs, perquè, confessa, està en un moment vital en què veu les coses clares, en un d'aquells instants en què "comences a entendre de què va la vida". I 'Terra baixa' té una mica a veure amb tot això. Té a veure amb què és una obra que ha marcat la seva vida, amb què ha crescut, amb què s'ha fet. Als 17 anys, Homar va fer per primer vegada de Manelic. Era a Horta. I Josep Montanyès el va veure. De seguida li va proposar de passar a formar part de la companyia Teatre de l'Escorpí, embrió dels que fundarien el Teatre Lliure el 1

Advertising
Advertising

Guillem Clua fa 'Gust de cendra'

Teatre

Entrevistem el dramaturg, que per fi estrena a Barcelona una obra que va triomfar als EUA ¿Tenies ganes que es veiés a Barcelona 'Gust de cendra'? La veritat és que sí. Ja farà set anys que vaig escriure l'obra i mai no s'ha presentat a Barcelona. He de reconèixer que tinc alguna reticència, ja que és un dels meus primers textos i ara li veig mil defectes, però no deixa de ser una obra important en la meva carrera, que em va obrir moltes portes, especialment a Nova York. El més natural hauria estat estrenar-la a Barcelona en el seu moment, però no va poder ser així. Més val tard que mai. Explica'm com va anar l'aventura americana d'aquesta obra. L'obra va sorgir de dues experiències que vaig viure: un viatge a Israel durant Setmana Santa, durant el qual vaig tenir ocasió de visitar els territoris ocupats (Jericó, Betlem, Hebron...) i els camps de refugiats que encara hi ha a la zona. Vaig tenir ocasió de conèixer de primera mà testimonis palestins molt poc temps abans de mudar-me a Nova York el 2006. A Terra Santa ja havia vist molts turistes americans devots que peregrinaven a Jerusalem, i a Nova York vaig estar en contacte amb la comunitat jueva, que és molt poderosa aquí. Tot plegat, amb el meu passat de col·le de capellans, va fer una barreja estranya de la qual va sorgir l'obra.  Quan vaig arribar a Nova York, amb una maleta i només una obra traduida a l'anglès ('La pell en flames'), el meu objectiu va ser trobar un agen

Mostra'n més
Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising