Els millors restaurants italians de Barcelona

L'Oliviero, en Jacopo i en Ricky són tres amics del nord d'Itlàlia que, després de prendre bona nota a les cuines maternes, es professionalitzen a d'altres de Londres i París. Finalment, aterren a Barcelona i obren el Mina; un encreuament entre una osteria contemporània i una neo-taverna. Pizza i pasta? No exactament. Aquí hi trobareu producte italià de qualitat, influències internacionals, tècnica d'alta cuina i una bona dosi de creativitat, sempre guiada per la temporada. Traduït en plats; el porro confitat amb 'scamorza' fumada, ruca i festucs i la llengua 'tonnata' amb pebrots escalivats. La carta de vins és un viatge pel món: Itàlia, Catalunya, Espanya i França, però també Àustria, Alemanya, Grècia i Croàcia. El pa és cosa de Forno Bomba.

El romà Gabriele Munari i el sard Federico Perrotti són l'ànima de La Fame, un petit restaurant italià de barri senzill i autèntic. Inspirats per les receptes tradicionals de les seves 'nonnas', ofereixen plats clàssics com les croquetes romanes 'supplì' o els 'culurgiones', una pasta farcida típica de Sardenya. No es limiten a la tradició i sovint deixen espai per a la creativitat amb propostes com els 'fusilli' d'espirulina. La carta és concisa i ben estructurada, amb tres apartats: aperitius, pasta i postres. Els preus són molt assequibles, i cada dia elaboren pasta fresca a l'obrador. Als migdies, podeu gaudir d'un senyor menú del dia per només 13,5 euros. Per si no fos suficient, el local té terrassa.

No és el mateix dir "avui hem sopat en un italià" que "avui hem sopat en un venecià". Encara hi ha categories! El lloc té glamur i, com pertoca en aquests casos, corre la brama que algun jugador del Barça n'és client. L’ambient de taverna vintage, la hiperactivitat dels xemei, les cambreres xerraires i uns plats buoni, buoni, buoni són motius suficients per decidir que hi tornareu. Abans, però, acabeu-vos els bigoli in salsa veneziana, les sipietes a la planxa amb polenta, el pop a la brasa o, si voleu semblar venecians de soca-rel, el fetge de vedella a la veneciana.

Benzina: un restaurant de cuina italiana que batega sota la cromada carrosseria d’un club amb aires novaiorquesos. I en un lloc immillorable: al passatge Calders de Sant Antoni.

"La nostra intenció és fer cuina regional romana amb un ambient que pugui ser novaiorquès”, expliquen, “i que la gent hi mengi com en una típica trattoria, una cosa no gaire corrent a Barcelona”. Però si una cosa diferencia el Benzina dels restaurants clubs amb més pretensió que ofici, és la cuina: s’hi menja molt bé, amb racions abundants, excel·lent producte i un tiquet gens desmesurat.

Carta curta i efectiva: 'antipasti', sis pastes (la fresca feta a cuina) i un xic de carn i peix. I una banda sonora de rock clàssic no invasiva, amb tan bon gust com les seves salses. Fan cuina monderna, però no poden faltar els seus autèntics espaguetis a la carbonara, fets com manen els cànons: sense llet i amb 'guanciale', embotit de galta de porc. 

Dividit en dues plantes, i amb una capacitat per a 250 comensals, Gloria Osteria ocupa més de 1.000 m² repartits en dos nivells, amb columnes de mirall en forma d'estrella de més de quatre metres, catifes a mida amb estampat moiré, embolcalls de taronges vintage i una làmpada de vidre de Murano de 400 quilos que presideix la barra.

Tant dispendi estètic quedaria coix si la carta i el menjar no fossin igual d'ambiciosos. "Tot es fa a casa, no tenim cap cuina central. Aquesta és una de les senyes d'identitat de Big Mamma: que cada restaurant ho cuina tot a casa", comenta Tigrane Seydoux, fundador del grup. Això inclou la pasta fresca i la pasta seca, la pasta de les pizzes, els gelats, les postres i el pa, és clar.

Què demanar? Es fa difícil, per l'extensió i la suculència de la carta. Des d'una pasta farcida–els casoncelli de llagosta amb beurre blanc i tàrtar de gambes freguen l'obscenitat–, passant pels més coneguts espaguetis carbonara–amb un toc de tòfona i servits en una roda de Pecorino–, cada plat porta el segell de la suculència i el luxe imprès en la seva impecable preparació.

Les germanes Gioia, Viola i Greta Raffaelli han portat un trosset d’Itàlia a un carreró gracienc. El seu restaurant, amb tres espais diferenciats, sembla una casa particular decorada amb fotografies de Sophia Loren i quadres de dones a l’estil de Modigliani. Tot i que la família ve de la Toscana, la carta recorre receptes de totes les regions italianes, com ara la 'cotoletta' milanesa, l’albergínia a la parmesana o postres sardes com les 'seadas', una massa cruixent farcida de formatge pecorino i mel.

El millor, però, és deixar-se emportar per la pasta artesana i una bona copa de vi, especialment pels plats napolitans 'linguine alle vongole' o els 'pappardelle' amb ragú de cérvol. A la sobretaula, la festa continua amb limoncello, moscato d’Asti i grappa. L'apartat de les postres és una temptació a la qual caurem de quatre grapes: tiramisú amb xips de xocolata, l'esmentada 'seada' o... una 'pera cotta'! Mescla de panacotta amb pera i vi dolç italià, amb crumble de xocolata negra i gelat de vainilla. 

Hi ha moltes maneres d'arribar a Sicília des de Barcelona, i una de les més ràpides és plantar-se a l'hotel NH Stadium, al costat del Camp Nou, on el xef italià Andrea Tumbarello té un dels seus restaurants icònics, Don Giovanni. Obert el 2023, la proposta de Tumbarello és un viatge a Itàlia a través de plats com un carpaccio de vedella amb burrata, tòfona negra i avellanes torrades o un filet de vedella a la llimoner.

L'emblemàtic xef –antic economista que parava molt per Madrid i es va decidir a posar un restaurant perquè un dia li van servir "una carbonara que en realitat era una cabronada"– té la premissa d'anar més enllà de la pasta i la pizza, i a la seva carta podem trobar plats com un ou de corral fregit, làmines de tòfona i caviar de tòfona negra. Ja sabeu que el segon nom és el Rei de la Tòfona, un apel·latiu que s'ha guanyat a pols en una carta amb un apartat de l'or negre quan n'és temporada: blanca o negra, sempre fresca i de bona qualitat. El xef treu pit d'utilitzar "bon producte i fer-li poc mal, manipular poc". La carta és llarga i suculenta, amb especialitats populars com la pizza i altres menys vistes, com ara els deliciosos raviolini del Plin.

Aquest és un restaurant italià molt atípic (o potser just a l'inrevés). Arrecerat en una cantonadeta per damunt de Travessera de Gràcia, aliè a l'horror de restaurants de ranxo de pasta, pizza i burger de l'Avinguda Gaudí, és la casa que en Danilo Di Monaco va obrir el 2008. I ho va fer allunyat de les rutes turístiques a propòsit. Amagat rere una façana discreta us hi trobareu un lloc d'aparença íntima i discreta, ideal per a sopars romàntics. És un salonet no massa gran, amb taules de dues persones, on serveixen plats de tota Itàlia, alguns molt coneguts –tenen fins a sis menes de lasanya!– i alguns altres no tant, com els com les 'arrosticcini', broquetes de xai. Di Monaco es d'Avellino (Campània), i s'enorgulleix del plat del seu poble: uns sumptuosos tagliatelle frescos amb ceps, crema de parmesà, safrà i tòfona negra de la bona, de Bagnoli, que et ratllen damunt del plat amb la naturalitat de qui et porta el porronet. La carta és molt extensa, però us en podeu refiar de tot: malgrat ser un lloc petit, tenen a vint persones treballant, fan la seva pasta fresca i la majoria del producte clau arriba d'Itàlia (fins i tot fan la massa amb aigua mineral italiana!).  

Aquest italià pertany a l'estirp de 'trattorias' d'esperit popular i mà exquisida on es mengen plats de pasta fresca d'altíssima qualitat, sense haver de fer grans desemborsaments. La pasta fresca és casolana, i el xef Gabriele Milano ha disposat una oferta ambiciosa, que segueix l'ortodòxia italiana i hi aporta un toc d'autor. No es limiten a oferir plats recurrents d'aquest país de països gastronòmics que és Itàlia, sinó que recorren la bota de nord a sud. 

A la carta hi trobareu des de plats quasi alpins, com els raviolis farcits d'ossobuco, fins a un plat calabrès com els 'paccheri' amb 'nduja', una salsitxa calabresa picant, acompanyants de burrata fumada. Els entrants són un plaer: 'arancino' amb tòfona, pa 'carasatu' de Sardenya amb pesto, mortadel·la amb focaccia i festucs.. 

El Benditto és una vermuteria italiana que sobretot obre en franja de vespre i nit (ja sabeu que a Itàlia el vermut és un afer de tarda). Ara bé, aquesta etiqueta se'ls queda curta: aquesta és la casa del cuiner Víctor Ferrer (Betlem, Cafè del Centre) i la seva parella, la cap de sala florentina Cati Mirenda. El primer hi aporta el seu talent a l'hora de fer coses noves amb la tradició, ella hi posa el coneixement del producte gurmet transalpí (i disposa de cinc especialitats elaborades de manera artesana per parents seus). 

El resultat va molt més enllà del bar de delicadeses fredes: aquí hi trobareu exemples molt afinats de cuina en fred, com uns ous durs amb guisat fred de bou de mar i maionesa d'alfàbrega, o un bistec tàrtar de tonyina amb ceba tendra sobre 'schiacciata'. També eleven al màxim els millors embotits artesans italians: descobriu quin sabor tenen el 'capocollo' –cap i coll de porc, delicat i aromàtic– realçat amb pinyons, ceba confitada i ceba envinagrada– o una molt intensa 'sbriciolana': un salami toscà, empeltat de fonoll, que es desfà a la boca. I esclar, aquest també és un lloc ideal per prendre vins i vermuts bons. Tot a preus amables, per sucar-hi, no pas pa, sinó la seva boníssima focaccia.   

L’univers Pastan va començar al Regne Unit, on compten amb tres restaurants més. De tota Europa, Gràcia va ser l’elegida per portar-hi la seva pasta plant-based, on els vegans i no vegans poden degustar receptes plenes de sabor que, a més, respecten el planeta. La carta és curta i eclèctica, i proposa pastes diferencials que busquen sorpresa i gaudi.

Entre elles, els tortel·lini de pebrot vermell amb gelificació d'estragó i fulles de romaní fregides o els ravioli de pèsols i escalunyes. També utilitzen xoriço vegà i pasta de sèmola de blat en amanides i falsos arrossos i versionen formatges blaus i camemberts. Per mitigar l’impacte dels àpats que serveixen, i com a part del moviment Carbon Free Dining, planten arbres fruiters arreu del món. 

L'Enriquetto és el restaurant italià on conflueixen tres socis restauradors amb molt bon gust i moltes ganes de divertir-se: en Kim Diaz del bar Mut, en Miquel Puchol de la propera Mantequerías Pirenaicas, i l'Enric Rebordosa de La Confiteria. El nom, esclar, està pensat com a homenatge a aquest darrer. Obert l'any 2024, l'emplaçament és una delícia: aquella placeta sense nom que queda emparada just per sota del no menys deliciós Parc del Turó de Monterols. Allunyat del fonamentalisme de l'autenticitat, Enriquetto és un homenatge a la cuina italiana en clau internacional, agafant plats que han fet fortuna arreu del món i afegint-hi el seu toc i una catalanització de producte.

Exemples? Un magnífic carpaccio amb salsa Harry's Bar, aquella barbaritat de gaudi desfermat que és la pasta Alfredo, fettuccini ofegats en una delerosa crema de parmesà i mantega, o uns pappardelle amb ragú com els que deu fer la 'mamma'. La carta és curta, però la demanaries tota, i els estàndard de qualitat són molt alts: fan la seva pasta fresca, fins i tot les focaccies, i podeu esperar alguna sorpresa creativa (com la desconstrucció d'un tiramisú amb carquinyolis!). 

Si els 'linguine alle vongole e bottarga' d’aquest restaurant sard fossin una cançó, seria 'Sapore di sale' de Gino Paoli. La pasta de sèmola de blat amb cloïsses, ous de llissa dessecats, tomàquet i all ens fa sentir raigs de sol encegadors als ulls, salnitre als llavis i el Mediterrani al paladar. Volem vendre la nostra 'nonna' a canvi de poder capbussar-nos a la salsa que queda al fons del plat, però ens conformem sucant-hi pa Guttiau; unes làmines fines i cruixents de sèmola de blat dur. En Salvatore, l’amo i cuiner d’aquest petit restaurant amb terrassa a tocar del Parc del Carmel, elabora cuina de Sardenya; mar, camp i pastura. De l’interior té plats com els 'gnocchetti' amb ragú de senglar. De postres, una 'seada': una panada farcida de formatge dolç fos i coberta de llimona i mel. Vins sards, sicilians, vènets, pullesos, piemontesos, emilians i d’aquí. Tot preparat al moment i segons disponibilitat del mercat del barri.

El rei de Le Cucine Mandarosso és Pietro Leonetti, un noi amb ulleres de pasta, arracades a les orelles i barbeta. Si no l’hagués conegut, pensaria que darrere d’aquesta abundància de rebost, hi ha una nonna italiana obsessionada que els seus cadells no passin gana. Res a veure. Hi ha menú de migdia. Els dies laborables ofereixen menú, els diumenges a la nit munten el famós aperitiu i al migdia només serveixen fettuccine. Vaja, cintes. Del que es tracta és que cada dia sigui especial. L’abundància de Le Cucine Mandarosso arriba al celler. Hi podreu tastar begudes que són difícils de trobar fora d’Itàlia com el chinotto (una cola amb un punt amargant), el Crodino (un aperitiu sense alcohol) i la cedrata, una llimonada d’un groc superlatiu molt famosa allà.

Lombo és el restaurant italià que Eugeni De Diego (un dels excaps de cuina d'Elbulli) i la seva parella Ana Alvarado, (expastissera d'El Bulli). Hedonisme pur i dur i molta rigurositat: tota la pasta fresca l’elaboren ells, i per decidir els dos plats de pasta seca de la carta van testar setanta marques. El xef sard Andrea Ortu executa i afegeix un toc personal a les idees de De Diego, que ha optat pel difícil equilibri de potenciar sabors i alleugerir plats, més que no pas reinventar-los. Com per exemple, un brutal 'vitello tonnato', on la salsa de tàperes i anxova deixa pas a una sofisticada maionesa amb un fons de carn, amb un filet boníssim enlloc de l'humil rosbif de tall rodó. Potser no inventen la sopa d’all, però la fan millor que la majoria. 

Ens podem llençar a l'experiència italiana de Doppietta amb els ulls clucs: és porta amb porta amb Benzina, un dels millors –i més 'cool'– italians de Barcelona, i és de la mateixa propietat. Doppietta és una versió actualitzada de la 'salumeria' –la botiga de productes delicatessen italians– amb formatges i embotits de primera (algunes d'elaboració pròpia!). El xef i soci, Nicola Valle, és de Brescia i s'ha empescat una quinzena de segons que van més enllà de la pasta –que també n'hi ha– i agafen el fet popular italià d'una perspectiva gurmet i casolana: com una meravellosa 'porchetta alla romana', amb salsa de carn i envinagrats.

Cada dissabte i diumenge hi trobareu la seva versió del brunch, en dos torns, i a un preu tancat assequible. Es tracta d'un bufet lliure de delicadeses fredes (sense límits!). I de segon, sis platets servits a taula de tradició italiana suculent: pasta carbonara (un dels hits de la casa), nyoquis als quatre formatges, un risotto de ceps suau i dens, les clàssiques mandonguilles... Per si no n'hi hagués prou, el preu inclou un còctel d'aperitiu.  

No és un restaurant italià. No és, tampoc, una trattoria italiana. És una taverna veneciana i porta el nom amb què anomenen aquests llocs a la ciutat dels canals, Bacaro. Els venecians són diferents de la resta dels italians. Proveïdors de peix a l’època romana, els venecians encara continuen vivint amb els peus a l’aigua i en qualsevol dels seus sis sestieri (barris) es menja divinament si es pren la precaució d’esquivar els llocs turístics. Tenen una cuina molt particular, marinera i refinada, amb tocs que van quedar de les evitades invasions turques i enriquides gràcies a la passió aventurera dels seus marinaros, amb Marco Polo al capdavant. Un lloc on es pot prendre des d’un prosecco fins a una canya, i passar una de les nits més delicioses en bona companyia i amb una oferta gastronòmica excel·lent i a preus més que raonables.

El restaurant Gravin té la gràcia de tenir un esperit de 'trattoria' italiana, però amb un aire fresc i renovat de cuina regional mediterrània. No es limita a oferir una cuina típica i més que coneguda, sinó que progressa cap a una cuina més cosmopolita i moderna. Ens enlluernen els 'tagliolini' amb lluç a la llimona, difícilment replicats en altres restaurants del mateix estil, o la sopa de musclos, cloïsses, tomàquets 'cherry' i bitxo, increïble! Evidentment, no hi falten clàssics de la pasta i la pizza que tot italià ha de conservar a la carta però us recomanem que passeu al costat més salvatge!

Em rep una pissarra amb sis cerveses artesanes, cinc de catalanes. És el verí oficial d’Il Birrino, un petit espai que desconcerta, perquè al costat de la llista de birres hi ha una altra pissarra amb pasta i entrants. Cervesa artesana i puttanesca? On m’hi he d’apuntar? D’un espai minúscul, al costat de la barra, en surt l’Emanuele de Angelis: italià, atent i amb una destresa increïble per moure’s en la capsa de llumins de la cuina. Ha aconseguit que Il Birrino sigui un híbrid perfecte de cerveseria artesana i restaurant italià casolà. T’hi pots quedar 20 minuts o dues hores, però hi tornaràs. Primer, perquè la selecció de birres en rotació, tot i que curta, és impecable. Segon, perquè el lloc és autèntic: decoració reciclada i xup-xup humà. I tercer, perquè l’Emanuele és un dels millors cuiners que s’han creuat al meu camí.

Ja coneixíem les gràcies del sard Massimo Pascucci al seu antic restaurant homònim del carrer de Muntaner. Ara s’ha instal·lat, desafiant la crisi i amb la seva invariable simpatia, en una superba cantonada de Barcelona: Via Augusta amb Modolell. És un local esplèndid, lluminós, ben decorat, alegre i amb una terrassa de la qual se’n sentirà parlar. De fora recorda algun dels bons restaurants de les places de Roma, com els de la Piazza del Popolo; Massimo va passar gran part de la seva adolescència a la capital. Allí probablement va sorgir la idea del plat de pasta amb què ens va sorprendre molt gratament el dia de la nostra visita: els paccheri alla vaccinara.

Hi ha restaurants italians que es basen en l’èxit de la pizza i la pasta i no cuiden prou els segons plats, ni ofereixen uns antipasti més enllà de l’albergínia arrebossada amb all i julivert. Però hem trobat un lloc on el tradicional ossobuco (literalment, 'os foradat'), originari de la Llombardia, mereix l’adjectiu d’excel·lent. De Gustibus Italiae és un restaurant de cuina clàssica italiana situat a Sant Gervasi.  Té més de vint anys de trajectòria a l'esquena, i una carta variada i sumptuosa, amb plats cuidats fins al mínim detall, amb plats com fettuccine mantegats amb forma del Parmesà, amb 'guanciale', bolets, xips de ceba i pebre negre. 

La cuina siciliana podríem dir que és la 'mamma' i fins i tot la 'nonna' de les variades i gustoses cuines italianes. El xef Niko Scimone, que va conquistar diverses estrelles de la música a Nashville, ha instal·lat el Galú a Barcelona. I hi ofereix una carta curta però saborosa, que promet anar ampliant amb la riquesa de la cuina de la seva illa. Les pastes, des del moment en què s’elaboren diàriament i artesanalment, cobren un gran valor, condimentades amb la riquesa d’aquesta cuina gresol de cultures.

Les pizzes més bones són les més simples. Això diu el napolità Diego Martone al Blau, enganxadet al mercat de Santa Caterina, un favorit de la colònia italiana. Defineix la fórmula del Blau com a "tavola calda"; és a dir, taula calenta. Al matí, esmorzars; al migdia, menú (sempre amb pizza de segon), i a la nit, una carta de platets italians. Sempre amb la seva excel·lent pizza que venen a talls de teló de fons. En Diego ens recomana la d’albergínia, tomàquet fresc i formatge scamorza, fresc de llet de vaca.

Itàlia planta bandera en aquest restaurant davant d’Arc de Triomf amb una carta italiana que intercala antipasti, pasta i pizzeta. Això sí, sense perdre les ganes de provar coses noves ni oblidar-se de la tradició de les nostres terres, tal com manifesten les croquetes i el peix fresc que s’entreveuen a la carta. Pizzeta de mortadel·la, stracciatella i festuc o ‘pappardelle’ amb ragú d’ossobuco i gremolata són alguns dels plats estrella. El menú del dia (19,9 euros) val la pena.