Els millors restaurants italians de Barcelona

No és el mateix dir "avui hem sopat en un italià" que "avui hem sopat en un venecià". Encara hi ha categories! El lloc té glamur i, com pertoca en aquests casos, corre la brama que algun jugador del Barça n'és client. L’ambient de taverna vintage, la hiperactivitat dels xemei, les cambreres xerraires i uns plats buoni, buoni, buoni són motius suficients per decidir que hi tornareu. Abans, però, acabeu-vos els bigoli in salsa veneziana, les sipietes a la planxa amb polenta, el pop a la brasa o, si voleu semblar venecians de soca-rel, el fetge de vedella a la veneciana.

Benzina: un restaurant de cuina italiana que batega sota la cromada carrosseria d’un club amb aires novaiorquesos. I en un lloc immillorable: a l’espectacular espai que va deixar el Lando, al passatge Calders, allà on les barbes més ben pentinades de la ciutat se suquen en el millor vermut (Sant Antoni, vaja).

"La nostra intenció és fer cuina regional romana amb un ambient que pugui ser novaiorquès”, expliquen, “i que la gent hi mengi com en una típica trattoria, una cosa no gaire corrent a Barcelona”. Però si una cosa diferencia el Benzina dels restaurants clubs amb més pretensió que ofici, és la cuina: s’hi menja molt bé, amb racions abundants, excel·lent producte i un tiquet gens desmesurat.

Carta curta i efectiva: antipasti, sis pastes (la fresca feta a cuina) i un xic de carn i peix. I una banda sonora de rock clàssic no invasiva, amb tan bon gust com les seves salses. Fan cuina monderna, però no poden faltar els seus autèntics espaguetis a la carbonara, fets com manen els cànons: sense llet i amb 'guanciale', embotit de galta de porc. 

Les germanes Gioia, Viola i Greta Raffaelli han portat un trosset d’Itàlia a un carreró gracienc. El seu restaurant, amb tres espais diferenciats, sembla una casa particular decorada amb fotografies de Sophia Loren i quadres de dones a l’estil de Modigliani. Tot i que la família ve de la Toscana, la carta recorre receptes de totes les regions italianes, com ara la 'cotoletta' milanesa, l’albergínia a la parmesana o postres sardes com les 'seadas', una massa cruixent farcida de formatge pecorino i mel.

El millor, però, és deixar-se emportar per la pasta artesana i una bona copa de vi, especialment pels plats napolitans 'linguine alle vongole' o els 'pappardelle' amb ragú de cérvol. A la sobretaula, la festa continua amb limoncello, moscato d’Asti i grappa. L'apartat de les postres és una temptació a la qual caurem de quatre grapes: tiramisú amb xips de xocolata, l'esmentada 'seada' o... una 'pera cotta'! Mescla de panacotta amb pera i vi dolç italià, amb crumble de xocolata negra i gelat de vainilla. 

Hi ha moltes maneres d'arribar a Sicília des de Barcelona, i una de les més ràpides és plantar-se a l'hotel NH Stadium, al costat del Camp Nou, on el xef italià Andrea Tumbarello té un dels seus restaurants icònics, Don Giovanni. Obert el 2023, la proposta de Tumbarello és un viatge a Itàlia a través de plats com un carpaccio de vedella amb burrata, tòfona negra i avellanes torrades o un filet de vedella a la llimoner.

L'emblemàtic xef –antic economista que parava molt per Madrid i es va decidir a posar un restaurant perquè un dia li van servir "una carbonara que en realitat era una cabronada"– té la premissa d'anar més enllà de la pasta i la pizza, i a la seva carta podem trobar plats com un ou de corral fregit, làmines de tòfona i caviar de tòfona negra. Ja sabeu que el segon nom és el Rei de la Tòfona, un apel·latiu que s'ha guanyat a pols en una carta amb un apartat de l'or negre quan n'és temporada: blanca o negra, sempre fresca i de bona qualitat. El xef treu pit d'utilitzar "bon producte i fer-li poc mal, manipular poc". La carta és llarga i suculenta, amb especialitats populars com la pizza i altres menys vistes, com ara els deliciosos raviolini del Plin.

Aquest és un restaurant italià molt atípic (o potser just a l'inrevés). Arrecerat en una cantonadeta per damunt de Travessera de Gràcia, aliè a l'horror de restaurants de ranxo de pasta, pizza i burger de l'Avinguda Gaudí, és la casa que en Danilo Di Monaco va obrir el 2008. I ho va fer allunyat de les rutes turístiques a propòsit: "volia un bon restaurant italià, sense publicitat ni xarxes socials, que la gent vingués només pel bon menjar", explica. 

I a fe que ho ha aconseguit: amagat rere una façana discreta –i rere una cortina negre!– us hi trobareu un lloc d'aparença íntima i discreta, ideal per a sopars romàntics. És un salonet no massa gran, amb taules de dues persones, on serveixen plats de tota Itàlia, alguns molt coneguts –tenen fins a sis menes de lasanya!– i alguns altres no tant, com els com les 'arrosticcini', broquetes de xai. Di Monaco es d'Avellino (Campània), i s'enorgulleix del plat del seu poble: uns sumptuosos tagliatelle frescos amb ceps, crema de parmesà, safrà i tòfona negra de la bona, de Bagnoli, que et ratllen damunt del plat amb la naturalitat de qui et porta el porronet. La carta és molt extensa, però us en podeu refiar de tot: malgrat ser un lloc petit, tenen a vint persones treballant, fan la seva pasta fresca i la majoria del producte clau arriba d'Itàlia (fins i tot fan la massa amb aigua mineral italiana!).  

Aquest italià pertany a l'estirp de 'trattorias' d'esperit popular i mà exquisida on es mengen plats de pasta fresca d'altíssima qualitat, sense haver de fer grans desemborsaments. La pasta fresca és casolana, i el xef Gabriele Milano ha disposat una oferta ambiciosa, que segueix l'ortodòxia italiana i hi aporta un toc d'autor. No es limiten a oferir plats recurrents d'aquest país de països gastronòmics que és Itàlia, sinó que recorren la bota de nord a sud. 

A la carta hi trobareu des de plats quasi alpins, com els raviolis farcits d'ossobuco, fins a un plat calabrès com els 'paccheri' amb 'nduja', una salsitxa calabresa picant, acompanyants de burrata fumada. Els entrants són un plaer: 'arancino' amb tòfona, pa 'carasatu' de Sardenya amb pesto, mortadel·la amb focaccia i festucs.. 

El Benditto és una vermuteria italiana que sobretot obre en franja de vespre i nit (ja sabeu que a Itàlia el vermut és un afer de tarda). Ara bé, aquesta etiqueta se'ls queda curta: aquesta és la casa del cuiner Víctor Ferrer (Betlem, Cafè del Centre) i la seva parella, la cap de sala florentina Cati Mirenda. El primer hi aporta el seu talent a l'hora de fer coses noves amb la tradició, ella hi posa el coneixement del producte gurmet transalpí (i disposa de cinc especialitats elaborades de manera artesana per parents seus). 

El resultat va molt més enllà del bar de delicadeses fredes: aquí hi trobareu exemples molt afinats de cuina en fred, com uns ous durs amb guisat fred de bou de mar i maionesa d'alfàbrega, o un bistec tàrtar de tonyina amb ceba tendra sobre 'schiacciata'. També eleven al màxim els millors embotits artesans italians: descobriu quin sabor tenen el 'capocollo' –cap i coll de porc, delicat i aromàtic– realçat amb pinyons, ceba confitada i ceba envinagrada– o una molt intensa 'sbriciolana': un salami toscà, empeltat de fonoll, que es desfà a la boca. I esclar, aquest també és un lloc ideal per prendre vins i vermuts bons. Tot a preus amables, per sucar-hi, no pas pa, sinó la seva boníssima focaccia.   

L’univers Pastan va començar al Regne Unit, on compten amb tres restaurants més. De tota Europa, Gràcia va ser l’elegida per portar-hi la seva pasta plant-based, on els vegans i no vegans poden degustar receptes plenes de sabor que, a més, respecten el planeta. La carta és curta i eclèctica, i proposa pastes diferencials que busquen sorpresa i gaudi.

Entre elles, els tortel·lini de pebrot vermell amb gelificació d'estragó i fulles de romaní fregides o els ravioli de pèsols i escalunyes. També utilitzen xoriço vegà i pasta de sèmola de blat en amanides i falsos arrossos i versionen formatges blaus i camemberts. Per mitigar l’impacte dels àpats que serveixen, i com a part del moviment Carbon Free Dining, planten arbres fruiters arreu del món. 

L'Enriquetto és el restaurant italià on conflueixen tres socis restauradors amb molt bon gust i moltes ganes de divertir-se: en Kim Diaz del bar Mut, en Miquel Puchol de la propera Mantequerías Pirenaicas, i l'Enric Rebordosa de La Confiteria. El nom, esclar, està pensat com a homenatge a aquest darrer. Obert l'any 2024, l'emplaçament és una delícia: aquella placeta sense nom que queda emparada just per sota del no menys deliciós Parc del Turó de Monterols, com si el brogit de l'autopista de Mitre, just al costat, no existís.

El lloc té caixet: on hi hagué el Bodeguín de Mitre (quantes curdes hi heu agafat?) i el Pervers. I potser no s'hi beu tant, però s'hi menja molt bé. Allunyat del fonamentalisme de l'autenticitat, Enriquetto és un homenatge a la cuina italiana en clau internacional, agafant plats que han fet fortuna arreu del món i afegint-hi el seu toc i una catalanització de producte.

Exemples? Un magnífic carpaccio amb salsa Harry's Bar, aquella barbaritat de gaudi desfermat que és la pasta Alfredo, fettuccini ofegats en una delerosa crema de parmesà i mantega, o uns pappardelle amb ragú com els que deu fer la 'mamma'. La carta és curta, però la demanaries tota, i els estàndard de qualitat són molt alts: fan la seva pasta fresca, fins i tot les focaccies, i podeu esperar alguna sorpresa creativa (com la desconstrucció d'un tiramisú amb carquinyolis!). 

Si els ‘linguine alle vongole e bottarga' d’aquest restaurant sard fossin una cançó, seria 'Sapore' di sale de Gino Paoli. La pasta de sèmola de blat amb cloïsses, ous de llissa dessecats, tomàquet i all ens fa sentir raigs de sol encegadors als ulls, salnitre als llavis i el Mediterrani al paladar. Volem vendre la nostra nonna a canvi de poder capbussar-nos a la salsa que queda al fons del plat, però ens conformem sucant-hi pa Guttiau; unes làmines fines i cruixents de sèmola de blat dur.

En Salvatore, l’amo i cuiner d’aquest petit restaurant amb terrassa del Carmel, ens explica que la cuina de Sardenya és de mar, camp i pastura. “Ara dels plats tradicionals en diem especialitats quan, en realitat, eren plats de supervivència. El pastor s’emportava Guttiau perquè sacia la fam i no ocupa espai, i el pescador s’enduia 'bottarga' perquè no es fa malbé.” La seva és d’una família de Cabras, un poblet a l’oest de l’illa famós a tot Itàlia per les freses de peix salades i seques.

De l’interior fem uns suculents 'gnocchetti' amb ragú de senglar. De postres, una seada: una panada farcida de formatge dolç fos i coberta de llimona i mel. Vins sards, sicilians, vènets, pullesos, piemontesos, emilians i d’aquí. Tot preparat al moment i segons disponibilitat del mercat del barri. Bravo, Terra Mia.

El rei de Le Cucine Mandarosso és Pietro Leonetti, un noi amb ulleres de pasta, arracades a les orelles i barbeta. Si no l’hagués conegut, pensaria que darrere d’aquesta abundància de rebost, hi ha una nonna italiana obsessionada que els seus cadells no passin gana. Res a veure. Hi ha menú de migdia. Els dies laborables ofereixen menú, els diumenges a la nit munten el famós aperitiu i al migdia només serveixen fettuccine. Vaja, cintes. Del que es tracta és que cada dia sigui especial. L’abundància de Le Cucine Mandarosso arriba al celler. Hi podreu tastar begudes que són difícils de trobar fora d’Itàlia com el chinotto (una cola amb un punt amargant), el Crodino (un aperitiu sense alcohol) i la cedrata, una llimonada d’un groc superlatiu molt famosa allà.

Lombo, el restaurant italià que Eugeni De Diego (un dels excaps de cuina d'Elbulli) té amb la seva parella Ana Alvarado, (expastissera d'El Bulli) té una forta connexió amb el seu llibre '¿Cómo cocina un xef en casa' (Penguin, 2021): receptes directes, per sucar-hi pa, explicades de manera meridianament clara i pensades perquè siguin fàcils de fer, i alhora tinguin una dimensió gastronòmica innegable. Hedonisme pur i dur. 

I aquest saludable esperit hedonista el trobem a Lombo. També amb molt rigor: tota la pasta fresca l’elaboren ells, i per decidir els dos plats de pasta seca de la carta van testar setanta marques. El xef sard Andrea Ortu executa i afegeix un toc personal a les idees de De Diego, que ha optat pel difícil equilibri de potenciar sabors i alleugerir plats, més que no pas reinventar-los. Com per exemple, un brutal 'vitello tonnato', on la salsa de tàperes i anxova deixa pas a una sofisticada maionesa amb un fons de carn, amb un filet boníssim enlloc de l'humil rosbif de tall rodó. O uns pappardelle amb ragú d’ossobuco, una recepta de guisat a foc lent que et fa tremolar de plaer quan l’olores venir. Potser no inventen la sopa d’all, però la fan millor que la majoria. 

Ens podem llençar a l'experiència italiana de Doppietta amb els ulls clucs: és porta amb porta amb Benzina, un dels millors –i més 'cool'– italians de Barcelona, i és de la mateixa propietat. Doppietta és una versió actualitzada de la 'salumeria' –la botiga de productes delicatessen italians– amb formatges i embotits de primera (algunes d'elaboració pròpia!). El xef i soci, Nicola Valle, és de Brescia i s'ha empescat una quinzena de segons que van més enllà de la pasta –que també n'hi ha– i agafen el fet popular italià d'una perspectiva gurmet i casolana: com una meravellosa 'porchetta alla romana', amb salsa de carn i envinagrats. Recordeu que els italians fan fetitxe de les màquines i la velocitat: el preciós local és un homenatge a la cursa automobilística Mille Miglia.

Els caps de setmana hi trobareu la seva versió del brunch, que vindria a ser una derivació del vermut italià en horari de migdia. Cada dissabte i diumenge, en dos torns, i a un preu tancat assequible, endrapes un bufet lliure de delicadeses fredes (sense límits!). I de segon, sis platets servits a taula de tradició italiana suculent: pasta carbonara (un dels hits de la casa), nyoquis als quatre formatges, un risotto de ceps suau i dens, les clàssiques mandonguilles... Per sucar-hi pa. Per si no n'hi hagués prou, el preu inclou un còctel d'aperitiu.