10 anys de gastronomia a Barcelona

Paral·lelament, cap al 2008, els pocs diners que tenia la joventut per sortir a sopar els va invertir al migdia, en el retorn a la bodega: el vermut, la croqueta, les xips i les llaunes. Una cosa que ha passat a ser tan intergeneracional que ara és un ritual que substitueix els dinars (el 2004 a fer el vermut hi havia iaios amb boina i bastó, i no pas barbuts amb monyo). I mentre Ferran Adrià regnava en la cuina d’avantguarda mundial, el seu germà Albert havia iniciat una revolució menys vistosa però decisiva: el 2006 ho va petar l’Inopia Classic Bar, preludi de la invasió de braves, russa i croquetes de la qual avui és impossible escapar. Bo: ja no costa trobar tapes decents i el jovent es va tornar a interessar per clàssics com El Vaso de Oro. Dolent: uniformització fins a la nàusea d’una carta i estètica. L’espurna de l’Inopia a Sant Antoni també va contribuir a la hipsterització del barri: una bomba que va esclatar de ple amb l’obertura del Federal i la sacralització dels ous Benedict i el 'brunch'. Oi que no us hauríeu pensat mai que hi ha connexió braves-'kombucha'?

Tornem als Adrià: també se’ls pot atribuir part de l’insuperable múscul i Michelin d’alta cuina d’avantguarda de què presumeix la ciutat. Tancar elBulli i anar a Barcelona ha sigut decisiu en la fesomia gastro de la ciutat. D’ençà de la seva associació amb la família Iglesias i l’obertura del Tickets, el 2011, han comptat els restaurants (Pakta, Hoja Santa, 41 º, Enigma) amb estrelles Michelin. De retruc, també han triomfat els seus hereus, elt Dos Palillos i el Disfrutar. Sense treure mèrit, esclar, a les decisives aportacions de Carme Ruscalleda i Raül Balam, que va portar al cor del luxe la seva visió de la tradició catalana amb el Moments i el Blanc. I el Lasarte de Berasategui: per fi, el 2016 Barcelona va tenir el primer restaurat amb tres estrelles.

Tornem a Sant Antoni: també és el bressol de la febre que a partir del 2009 ens va envair uns anys: el gintònic, amb el gran exponent del Xix Bar. Semblava que de nit només et podies fotre una copa baló amb una amanida surant. Bo: vam aprendre a fer bons gintònics. Amb el 'twist', no pas amb la rodanxa, que se’n menja el gas. Dolent: la ridícula afectació exhibida per preparar el còctel més simple de la història. I també hem vist com, tot i l’expansió dels bars de vins, la birra artesana (impulsada per l’augment de les canyes ben tirades) li ha guanyat la partida al vi per arribar a la joventut: només heu de visitar el Beerxample i el Poblenou. Noms: Napabeer, Ale & Hop, Edge Brewing, els restaurants del Mosquito...

Aquests darrers han sigut decisius en la popularització del fet asiàtic més enllà del sushi: avui, ramen, yakisoba, phô, gyoza i buns són menjar popular i quotidià gràcies a grans restaurants com el Ramen-Ya Hiro o els Koku Kitchen. I d’Àsia a Sud-amèrica: el 2007 menjar peruà aquí era desconegut. Avui, gràcies a l’obertura del Tanta el 2011 –i a la tasca de pioners com Café Ninoska–, els cebiches i el pisco sour són part de l’escena gurmet de la ciutat, i el Carib també ensenya la poteta cítrica i picant. No hi ha ni un restaurant amb pretensió que no tingui un ceviche o un tiradito. I gràcies a Déu que l’embranzida de mexicans veritables com La Taqueria o el Tlaxcal han relegat a un paper secundari i 'trash' els locals texmex, aquells de menjar porqueria a preu de restaurant mitjà.