Coses per fer a l'octubre a Barcelona

El cantant, raper i productor d'origen cubà Pitbull, conegut per peces de música dance tan populars com Give me everything (amb Ne‑Yo, Afrojack i Nayer) i Timber (amb Kesha), actuarà a Barcelona en el marcx de la seva gran gira I'm Back, amb una sèrie dates europees que inclou països com Portugal, Suïssa, Itàlia, França, Sèrbia, Eslovàquia, Alemanya, Àustria, República Txeca, Hongria, Polònia, Lituània, Finlàndia i, esclar, Espanya, amb dues dates, a Madrid i Barcelona.  

Mr. Worldwide actuarà el 4 de novembre de 2026 al Palau Sant Jordi i el 5 del mateix mes al Movistar Arena, després d'un moviment viral en què els fans es presenten als concerts amb perruques calves, emulant l'aspecte del cantant. Veurem si Barcelona es convertirà també en un mar de calves, com ja ha passat en concerts anteriors; de moment, Pitbull intentarà batre el rècord Guiness de major concentració de perruques calves durant l'actuació del BST Hyde Park del 10 de juliol.

Si teniu ànima d'androide, ja sabeu què és el MIRA. I si no, preneu nota: el festival d’arts digitals de referència torna a Fira Montjuïc per celebrar la seva 15a edició els dies 6 i 7 de novembre, amb dues jornades de música electrònica, art digital i experiments immersius que fusionen cos, tecnologia i percepció. Són 12 hores diàries de programació (de 17.30 a 5.30 h) plenes de llum, so, IA, ritme i moltes ganes de mirar el futur de cara.

Un dels grans noms d’aquesta edició és Arca, artista veneçolana amb una trajectòria que transita entre l’experimentació sonora i el pop, amb una estètica radical i canviant. La seva actuació està construida al voltant de XXXXX, el seu primer àlbum després de la pentalogia KICK.

Mentre els fans es debatien entre l'alegria per tornar a veure Amaia Montero al capdavant de La Oreja de Van Gogh amb la decepció per la manera com van prescindir de Leire Martínez. Els donostiarres van anunciar una extensa gira per una quinzena de ciutats de l'Estat, amb tres concerts a Barcelona, als quals ara se n'afegeix un més.

El Tantas Cosas que Contar Tour va esgotar les entrades per als concerts del 6, 7 i 26 de novembre al Palau Sant Jordi, i ara han anunciat que actuaran un quart cop al mateix recinte. El 27 de novembre, la banda tornarà a pujar a l'escenari del Palau Sant Jordi davant tots aquells fans que no van aconseguir entrades per a les altres tres actuacions.

D'aquesta manera, i amb l'excepció del guitarrista Pablo Benegas –que ha decidit no participar d'aquesta etapa amb la cantant original–, el grup celebra 30 anys de vida. De maig a novembre, Bilbao, Madrid, Albacete, Múrcia, Sevilla, Fuengirola, Gijón, Donostia, Santander, Valladolid, València, A Coruña, Saragossa, Barcelona i Pamplona podran tornar a gaudir d'èxits com Cúidate, La playa, Puedes contar conmigo, Rosas i 20 de enero amb la veu original de Montero. 

Clarent torna a Barcelona per fer la presentació oficial de No pasa nada hombre, el seu primer treball de llarga durada, escollint un recinte de gran capacitat i amb una posada en escena totalment renovada.

Un dels grans noms d’aquesta nova generació del trap llatí, Clarent ha viscut un ascens meteòric. Després d’èxits virals com IA, en col·laboració amb Mora, el seu àlbum debut No pasa nada hombre s’estrena al capdamunt de les llistes d’èxits de plataformes a escala global. El porto-riqueny ja ha col·laborat amb noms més que establerts com Myke Towers o Quevedo, però el que captiva tant la crítica com el públic és aquesta visió fresca de la música urbana llatina. Allunyat de la indústria musical, Clarent comença a fer música quan encara és barber a la ciutat de San Juan, gravant en un estudi casolà. D’aquí neix un estil més fosc, enganxós, amb unes lletres més honestes que ressonen més directament amb les noves generacions.

Clarent actuarà al Sant Jordi Club aquest 10 de novembre a les 20 h dins el marc del No pasa nada hombre tour en un concert que ha generat moltes expectatives entre els més joves i els aficionats a la música urbana llatina.

Remei de Ca la Fresca farà un últim concert a Barcelona aquest any dins el marc de la celebració dels 26 anys de Razzmatazz, en què per a la banda també suposarà un tancament d’etapa abans de publicar nova música.

El quartet d’Arbúcies ha irromput en l’escena catalana amb força: un rock visceral que salta entre sons sense complexos, irònic i compromès, reivindicació amb noms i cognoms, que no minva ni un gram en el directe. El seu àlbum L’ham de la pregunta, que ja ha rodat per més de 70 concerts amb aquesta barreja de postpunk, psicodèlia i folk, va ser reconegut amb el Premi Enderrock de la crítica al millor disc de l’any. Enguany, el grup ha publicat una versió enregistrada de la fusió de dos temes del seu disc de debut: Aiguaneu / La insurrecció que ve 2026, que ja era un clàssic dels seus directes.

Aquest 13 de novembre a les 20 h, Remei de Ca la Fresca promet un dels seus directes imprevisibles, feréstecs, canviants i catàrtics, una festa del postpunk català per a celebrar l’aniversari de la sala Razzmatazz.

Un dels últims prodigis de l’escena britànica torna a la ciutat cinc anys després del seu últim concert. Aquest 13 de novembre a les 19:30 h, Arlo Parks presenta el seu nou àlbum a la Sala Apolo: Ambiguous Desire. 

L’any 2021, l’últim cop que Arlo Parks ens va visitar, acabava de publicar el seu primer LP Collapsed Sunbeams, que li havia valgut diverses nominacions als Brit Awards i una calidíssima rebuda tant pel públic com per la crítica. Des d’aleshores, les seves lletres confessionals i punyents embolcallades d’una musicalitat sedosa l’han situada entre referents com Radiohead, Solange, Sufjan Stevens o Frank Ocean. Amb Ambiguous Desire, l’artista passa de el r&b a l’electro pop, explorant un escenari nocturn i de carrer, de festa, fins i tot, que manté la seva mirada intimista. 

Una catarsi sintètica en directe que passa pel house, l’hedonisme queer i alguns tocs més experimentals.

El festival Say it Loud! celebra la seva 17a edició el dissabte 14 de novembre a Paral·lel 62, amb una nit dedicada al reggae, el soul, el funk, el hip-hop, el jazz i les músiques afrollatines d'artistes internacionals i talents de l’escena local.

Fidel al seu esperit, el festival continua reivindicant un model cultural independent i cooperatiu, allunyat de les lògiques dels grans patrocinis i els algoritmes, defensant l’experiència de descobrir artistes, compartir música i formar part d’una comunitat.

Un dels grans noms de la jornada és David Rodigan, una figura imprescindible de la música jamaicana que acumula més de quatre dècades de trajectòria com a DJ, locutor i divulgador del reggae, el rocksteady, el roots i el dancehall. També arriba des del Japó DJ Koco aka Shimokita, reconegut per les seves sessions en vinil i el seu domini del turntablism, el funk, el soul, el hip-hop i els breakbeats.

Fa gairebé seixanta anys que la tardor a Barcelona vol dir una cosa: jazz. Aquest octubre, el 58è Festival de Jazz de Barcelona entra de ple en el trienni commemoratiu 2026-2028 amb un programa carregat de grans noms i propostes que convé seguir de prop, talent local i figures internacionals amb concerts omplint les sales de tota la ciutat: Palau de la Música Catalana, Jamboree, La Paloma, la Sala Apolo, el Conservatori Superior del Liceu i Paral·lel 62.

Un total de 45 artistes tocaran a 45 sales del territori entre el 18 de setembre i el 30 d’octubre per celebrar el 150è aniversari d'Estrella Damm. La iniciativa, batejada com a Directes Estrella Damm 150, és l'excusa perfecta per veure alguns dels millors artistes del panorama actual, com Miki Núñez, Svetlana, Queralt Lahoz, Al·lèrgiques al Pol·len, Macaco… i artistes sorpresa que s'han anunciat a última hora com Dorian, La Pegatina i Balkan Paradise Orchestra.

Aquest nou cicle està impulsat per Damm i l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) amb la vocació de donar suport i visibilitat a les sales de concerts de proximitat. Per a aquesta ocasió tan especial, el circuit s'amplia a tots els Països Catalans i inclou sales de les Illes Balears (on tocarà Joe Crepúsculo), Andorra (amb l'actuació de Ketekalles) o el País Valencià, on els mallorquins Fades faran el seu concert a Castelló.

El Guitar BCN 2026 continua a l'estiu amb concerts de Danny Elfman presentant les seves composicions per a pel·lícules de Tim Burton (4 de juliol, Auditori del Fòrum), el famós actor Jeff Goldblum al capdavant de la seva the Mildred Snitzer Orchestra (5 de juliol, Luz de Gas), el guitarrista Eric Johnson (6 de juliol, Razzmatazz 2) i l'ex cantant de Mecano Ana Torroja (16 de juliol, Palau de la Música).

Després de les vacances, també hi ha concerts de Fito Páez (3 de setembre, Palau de la Música), Alex Ubago (17 de setembre, Palau de la Música), Perotá Chingó (25 de setembre, Paral·lel 62), Riopy (30 de setembre, Paral·lel 62), Álvaro García (17 d'octubre, Razz 3), Valeria Castro (30 d'octubre, Palau Sant Jordi), Jorge Drexler (31 d'octubre, Palau Sant Jordi), Buhos (14 de novembre, Palau de la Música), Pastora (10 de desembre, Apolo) i Amaral (18 de desembre, Palau Sant Jordi).  

De què va? La Fundació Joan Miró dedica la seva primera gran exposició a Espanya a Charlotte Perriand, arquitecta, dissenyadora i fotògrafa francesa que va transformar la manera d’entendre els espais domèstics i la relació entre disseny i vida quotidiana. La mostra reuneix una selecció de projectes, fotografies, documents i materials d’arxiu distribuïts en una desena d’àmbits. 

Per què hi heu d'anar? El recorregut també mostra com la natura, el paisatge mediterrani i els viatges van influir en la seva obra. La seva estada al Japó i al Vietnam va reforçar l’interès per l’artesania i les tradicions locals, que va integrar en una concepció del disseny capaç de combinar modernitat, funcionalitat i gaudi. Un dels eixos de l’exposició és el vincle de Perriand amb Barcelona i Josep Lluís Sert, amb qui va compartir amistat i complicitat intel·lectual des dels anys vint. La mostra recupera aquesta relació i les connexions de tots dos amb el GATCPAC i l’entorn del Pavelló de la República Espanyola de 1937. El retorn de Perriand a la Fundació Joan Miró té, a més, un significat especial: el 1976, l’arquitecta va assistir a la inauguració de l’edifici projectat per Sert, cinquanta anys abans d’aquesta exposició.

La mostra està inclosa dintre de l'entrada general de la Fundació Joan Miró.

De què va? Com ha canviat la societat a través de la fotografia? I com ha evolucionat la fotografia per convertir-se en una forma d’expressió artística autònoma? Aquestes són algunes de les qüestions que planteja Emancipacions. Col·lecció Foto Colectania, una exposició que es pot visitar del 8 d’octubre de 2026 al 7 de febrer de 2027 a Foto Colectania, al Born. La mostra proposa una nova lectura de la col·lecció de la fundació de la mà de Florian Ebner, responsable del Departament de Fotografia del Centre Pompidou de París i primer comissari internacional convidat per l’entitat.

Per què hi heu d'anar? A través de 159 peces de més de 30 artistes, l’exposició ressegueix dos processos paral·lels: la transformació de la societat espanyola després de la Segona Guerra Mundial i la fi del franquisme, i el camí de la fotografia cap a una major llibertat creativa. El recorregut explora com el mitjà ha passat de les revistes i els cercles d’aficionats a la fotografia d’autor i a les pràctiques de l’art contemporani.

Entre els noms presents hi ha figures destacades de la fotografia com Ramón Masats, Colita, Joan Colom, Cristina de Middel, Joan Fontcuberta i Cristina García Rodero, entre molts altres autors.

De què va? Pintor, poeta, crític d’art, activista i agitador cultural. Totes les cares de Josep Maria de Sucre surten a la llum en l’exposició que els Espais Volart de la Fundació Vila Casas dediquen a aquesta polifacètica (i injustament oblidada) figura de la nostra cultura, coincidint amb el 140è aniversari del seu naixement. 

Per què hi heu d'anar? Des dels rostres expressius i primitivistes que pintava partint de la misèria i el patiment humà que va viure fent d’oficial criminalista als Jutjats de Barcelona, fins a la numerosa documentació que el situa com a un dels més importants promotors i impulsors de la modernitat a Catalunya, la mostra aprofundeix en aquesta doble cara: del promotor artisticosocial, al pintor ple d’intensitat expressiva. 

Com era la vida als carrers de Barcelona durant la postguerra? El fotògraf francès Jacques Léonard (París, 1909 – l’Escala, 1994) va recórrer la ciutat amb una mirada curiosa i discreta, capturant escenes quotidianes que avui ens permeten redescobrir-la. Del 21 d’octubre al 19 de novembre, la Galeria Villa Alegre presenta Jacques Léonard: Barcelona inèdita, anys 50, una exposició que recupera fotografies poc conegudes, moltes d’elles inèdites, a partir dels negatius conservats al seu arxiu.

Léonard és conegut sobretot pel seu treball fotogràfic sobre la comunitat gitana de Barcelona, però el seu arxiu amaga moltes altres històries. Aquesta selecció d'imatges ens trasllada a espais emblemàtics com les Rambles, l’avinguda Diagonal, el passeig marítim o el Tibidabo, on barcelonins i barcelonines passegen, conversen, comparteixen estones d’oci o gaudeixen de les atraccions. Són escenes senzilles que, amb el pas del temps, es converteixen en un testimoni valuós dels costums i les formes de relacionar-se d’una ciutat en transformació.

Més que documentar deliberadament els grans canvis de l’època, Léonard els retrata a través de petits gestos i situacions quotidianes. Les fotografies mostren com, durant els anys cinquanta i seixanta, Barcelona començava a descobrir noves maneres d’ocupar l’espai públic i de gaudir del temps lliure.

L’exposició neix de la recerca de la Fundació Photographic Social Vision, que representa l’obra de Léonard i treballa per preservar i difondre el seu llegat. La recuperació d’aquestes imatges amplia la visió que tenim del fotògraf i posa en valor una part menys coneguda de la seva trajectòria.

La inauguració té lloc el dimecres 21 d’octubre, a les 18.30 h, amb la presència de Santi i Álex Léonard, fills del fotògraf, i Silvia Omedes, directora de la galeria.

De què va? Com influeix el disseny en els objectes que ens acompanyen cada dia? L’exposició André Ricard. Disseny en ús, al Disseny Hub Barcelona (DHub) del 29 d’octubre de 2026 al 14 de març de 2027, convida a descobrir la trajectòria d’un dels grans pioners del disseny industrial i a mirar amb uns altres ulls peces tan habituals com una vaixella, un llum o un cendrer.

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix prop de 140 peces en un recorregut que s’allunya de l’ordre cronològic i presenta els objectes en els espais on tenen sentit: la cuina, la taula, el bany, la sala d’estar o l’estudi. Entre els dissenys més reconeixibles hi ha la vaixella Compact, el cendrer Copenhaguen, el llum Tatú, les pinces de gel Tong i els flascons de perfum Puig. Són creacions que destaquen per la funcionalitat i la senzillesa, i que continuen formant part de la vida quotidiana dècades després de ser concebudes.

A més, una de les creacions més destacades de la seva trajectòria és la torxa dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, una peça emblemàtica que va projectar el seu talent a escala internacional.

De què va? “El que em proposo és indagar en un possible, en una hipòtesi”. Així resumeix Miquel García la feina que hi ha darrere de la seva exposició a la Fundacó Arranz-Bravo. Sota el títol Alçar la pols, l’artista planteja la possibilitat que els castells catalans i la muixeranga valenciana tinguin el seu origen en la població esclava que va arribar de l’Àfrica cap a l’antiga Corona d’Aragó contra la seva voluntat. 

Per què hi heu d'anar? L’artista Miquel Garcia recull aquesta pregunta i la transforma en una exposició on confrontem les representacions de la negror a casa nostra. Des d’un còmic del Massagran situat a l’Àfrica on veiem un castell fet per negres i blancs, a representacions dels esclaus en la pintura espanyola, passant per una sèrie de cartells que converteixen l’humor negre en “humor blanc”, la mostra ens confronta amb com hem ignorat el nostre passat esclavista i ens convida a obrir els ulls a les aportacions culturals que la població africana va fer a la Corona d’Aragó. 

De què va? La sala noble de La Pedrera acull fins al 24 de gener l'exposició La vida secreta de les plantes. Anselm Kiefer a la Col·lecció Grothe, que ofereix una immersió a l'univers de l'artista alemany a través de pintures de gran format, escultures, vitrines i llibres d'artista. Sota el comissariat  de Walter Smerling, la mostra proposa un diàleg entre les formes orgàniques de l'arquitectura de Gaudí i l'ús característic que Kiefer fa dels materials com el plom, la cendra, la palla, la terra, les plantes, el vidre o els objectes trobats, que gràcies a la mirada i la mà de l'artista es converteixen en obres d'art sobre els mites, la destrucció, el renaixement i el pas del temps.

Per què hi heu d'anar? Anselm Kiefer (Donaueschingen, 1945) és un dels grans noms de l'art contemporani i és conegut pel seu singular univers matèric marcat per reflexions sobre la memòria, la història europea i les ferides del passat, però també per referències constants a la literatura, la mitologia, la ciència, l'alquímia i el cosmos. 

Els visitants podran recórrer entre vitrines inèdites fins a grans constel·lacions, procedents principalment de la prestigiosa Col·lecció Grothe, entre les quals hi ha obres que s'exposen per primera vegada a l'Estat espanyol com el conjunt Opus Magnum, una sèrie de vitrines concebudes com a arxius de memòria amb llibres, robes, roques i elements naturals que expliquen històries.

De què va? Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas transformen les més de sis dècades que Romà Vallès va dedicar a l’art en una exposició. Vallès va ser una de les veus més destacades de l’informalisme català i sempre va apostar per la modernitat i l’experimentació, allunyant-se de les modes. Sota el comissariat de Conxita Oliver i Bel Vallès, la mostra ens permet descobrir fascetes més desconegudes de l’artista, com la seva vessant pedagògica, interessada en l’art infantil i en l’educació visual. 

Per què hi heu d'anar? A Romà Vallès (Barcelona, 1923-2015), la figuració li quedava curta per a plasmar al llenç tot allò que ell volia expressar. Va passar-se la seva trajectòria buscant aquest “horitzó abstracte” que ara serveix de nom per a l’exposició que el reivindica com una figura clau per la renovació de l’avantguarda catalana de la segona meitat del segle XX. Des del seu rebuig a l’academicisme a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, passant per les primeres obres influïdes per Cézanne i Picasso, fins al moment crucial de 1955, quan pinta la seva primera peça abstracta després d’un viatge decisiu a París. 

De què va? “Si Gaudí fos viu avui, treballaria amb els materials més innovadors possibles i, per tant, de ben segur que li interessaria l’art digital”. Maria Bernat és la directora de Casa Batlló Contemporary, un nou espai situat a la segona planta d’aquest emblemàtic edifici del Passeig de Gràcia que va néixer amb un objectiu clar: fusionar el llegat gaudinià amb l'art d'avantguarda i les noves tecnologies. Ara, l’espai s’ha aliat amb la Fundació Joan Miró per estrenar una exposició immersiva que explora les connexions entre l’obra de Gaudí, Miró i Joaquim Gomis gràcies a l’ús de la fotogrametria i la intel·ligència artificial. 

Per què hi heu d'anar? L’exposició du el títol de Gaudí-Miró-Gomis: Deconstructed i compta amb la participació de l’estudi creatiu londinenc Tomorrow Bureau. Ells han estat els encarregats de digitalitzar una selecció d’escultures de Joan Miró i de fotografies de Gomis, crucials per entendre l’obra d’Antoni Gaudí. El resultat són dues peces d’art digital immersiu: Miró – Unearthed, que revela detalls, textures i secrets materials invisibles a l'ull humà de l’obra de Joan Miró i Gomis – Living Archive, que converteix les fotografies que Gomis va fer de l’arquitectura gaudiniana en noves composicions visuals i les acompaya d’una atmosfera sonora immersiva gravada arreu de Catalunya. 

De què va? 

“Les escultures han de ser a l’aire lliure, enmig de la natura”, pontificava Joan Miró. La nova mostra fa realitat aquest desig amb l’obertura del l’històric Jardí dels Xiprers de Montjuïc, un espai que fins ara només era visitable dins d’algunes activitats puntuals del programa de la Miró. El jardí, dissenyat per J.C.N Forestier, i integrat dins el traçat històric dels Jardins de Laribal, ara serà una sala expositiva més i formarà part del recorregut de la col·lecció. Per aquest motiu, s’hi ha instal·lat l’escultura Dona (1970), una peça de bronze que, en aquest cas, és un exemplar pòstum que es va fer l’any 1997 amb el finançament de la Diputació de Barcelona i que es va fondre a Verona, a la Fonderia Artistica Bonvicini. L’obra d’art dialogarà amb la resta de peces de l’exposició, però també amb els xiprers del jardí, que simbolitzen la connexió entre el cel i la terra, una idea que Miró mirava de plasmar en el seu art

Per què hi heu d'anar?.  Aquesta relectura de la col·lecció duu el nom de Joan Miró. Cercles, que fa referència als processos de pensament i de creació de l’artista, però també a una carpeta de treball de Miró, datada dels anys 50. En aquesta carpeta, que s’exposa per primera vegada a la Fundació, Miró relacionava imatges del cosmos amb formes circulars que l’ésser humà havia deixat plasmades en manifestacions culturals de tota mena. La carpeta també demostra que Miró creava sempre en relació a l’espai: aquesta és, de fet, la tesi de l’exposició que se sosté en les investigacions de l’artista i investigadora Marta Ricart, comissària de la mostra juntament amb Montaner, i guanyadora de la beca Pilar Juncosa 2016.

De què va? Barcelona, meitat dels anys setanta. A ulls dels seus pares, l'Ana és una adolescent rebel. Després d'una fuga nocturna i d'una mala borratxera, decideixen enviar-la al Patronato de Protección a la Mujer. Les monges que regenten el centre s'ocupen que les internes vagin pel bon camí, i fan servir les mesures, quasi sempre salvatges, que calgui. Entre les parets d'aquell reformatori, l'Ana trobarà la complicitat de la Sole, que es convertirà en una petita llum d'esperança enmig de la desesperació.

Per què l’has de veure? Per la lliçó de Memòria Històrica que proposa, assenyalant una institució de la qual sabem menys del que caldria: creat pel franquisme, el funest Patronato de Protección a la Mujer tenia repartits diversos centres per tota Espanya, i vetllaven per la moralitat dels comportaments de noies joves d'arreu, tancades a la força i maltractades en nom de Déu i dels valors de la dictadura. Aquells espais eren centres de tortura, veritables cases del terror que, paradoxalment, van seguir en funcionament fins ben entrada la democràcia, l'any 1985.

Daniel Monzón (director de Celda 211) va sentir a parlar del Patronato i va decidir posar-hi el focus amb aquest drama que vol fer justícia amb tantes dones que van experimentar la mà dura de l'Església catòlica, apostòlica i romana, i de l'ideari franquista, sempre ben agafats de la mà. I que també tracta de posar llum a tanta foscor, construint una lluminosa relació d'amistat entre dues internes. I aquesta és una altra bona raó per veure Ruega por nosotras: el magnífic treball interpretatiu de les joves Zoe Bonafonte (El 47) i Manuela Calle (que debuta al cinema després de tenir un paper rellevant a la sèrie Marbella).

Quan s'estrena? El 6 de novembre.

Dir.: Daniel Monzón (Espanya, 2026). 136 min.

De què va? Un accident de cotxe deixa malferit al conductor, que escapa de l'escena portant al damunt un misteriós objecte d'enorme valor. Mentre un paramèdic intenta salvar-li la vida, apareix un perillós delinqüent acompanyat de la seva cosina. Tots dos van al darrere del preuat objecte, convertint la nit en un violent malson tacat de sang.

Per què l’has de veure? Si us agraden les pel·lícules passades de voltes, gamberres i canalles, quasi tarantinianes, Dante és una bona proposta. Traient petroli d'un pressupost més aviat reduït, és indubtable la seva força visual gràcies, fonamentalment, a la fotografia de Teo Delgado i a la posada en escena d'un Hugo Ruiz que es va revelar amb la reivindicable Una noche con Adela (2023). De fet, el cineasta explica que tots dos films molt bé podrien formar part del mateix univers. Sense dubte, el gran reclam d'aquesta pel·lícula tant salvatge i desacomplexada com divertida és la seva atractiva parella protagonista, formada per Ester Expósito i Chino Darín, molt ben acompanyats d'un sensacional Vicente Romero, Enrique Arce (l'Arturito de La Casa de Papel) i Asier Etxeandia. Tota una sorpresa.

Quan s'estrena? El 6 de novembre.

Dir.: Hugo Ruiz (Espanya, 2026). 89 min.

De què va? Dos agents de la CIA, un d'ells assaborint les seves darreres setmanes de vida per culpa d'un càncer terminal, van a parar a l'Illa de Pasqua mentre esperen que s'arrodoneixi la intervenció dels serveis d'intel·ligència nord-americans en el cop d'estat que es prepara a Xile contra el president Salvador Allende. Serà el moment de passar comptes amb un passat marcat pels assassinats selectius al Congo, a Indonèsia, a Bahía de Cochinos i a Guatemala, fins i tot per assenyalar la seva participació en un magnicidi a Dallas.

Per què l’has de veure? D'entrada, perquè és una de les grans favorites en la propera carrera pels Oscars: sona amb moltíssima força un extraordinari John Malkovich que aquí és el rei de la funció, en un fabulós cara a cara amb Sam Rockwell, perfecte Sancho Panza. Els especialistes en els premis de l'Acadèmia també mencionen que Wild Horse Nine serà la gran alternativa a les favorites La Odisea i La Bola Negra. Així que som davant d'un dels films de l'any, que juga amb punts forts com la ja mencionada química de la seva parella protagonista, però també amb la complexitat disfressada de lleugeresa d'una història que barreja sàtira i crítica política amb elements de tragèdia grega i tones d'humor negre. Amb un guió ple de diàlegs intel·ligents, càustics, amb espurna, sovint tenyits d'existencialisme quan reflexionen sobre el sentit de la vida i els pecats del passat, Wild Horse Nine posa el focus sense pietat en la històrica implicació dels governs dels Estats Units en conflictes internacionals, quasi sempre contra moviments d'esquerres. En aquest cas, en el cop d'estat de Pinochet a Xile, a principis dels anys setanta, establint una sorprenent connexió amb l'assassinat de John Fitzgerald Kennedy. Un nou triomf del cineasta i dramaturg Martin McDonagh, infal·lible després d'encadenar títols com Amagats a Bruges (2008), Set psicòpates (2012), Tres anuncios en las afueras (2017) o Almas en pena de Inisherin (2022).

Quan s'estrena? El 13 de novembre.

Dir.: Martin McDonagh (Regne Unit, 2026). 118 min.

De què va? Una nena de bona família i un nen orfe comparteixen la passió per la música i un enorme talent per tocar el violí. Quan la invasió japonesa de Singapur trenqui la seva joventut, acabar una sonata incompleta es convertirà en una esperançadora llum al final del túnel provocat per la guerra. Cap dels dos deixarà de pensar en l'altre mentre desitgen un retrobament que potser no succeirà mai.

Per què l’has de veure? Amb l'aval que suposa haver-se endut el Cristal a Millor Llargmetratge al prestigiós Festival d'Annecy, cita clau pels cineastes que aposten per l'animació, La violinista és una història d'amor bigger than life. Amb arrels clàssiques i un esperit que ens transporta a la grandesa de Casablanca, El Imperio del Sol o les pel·lícules de David Lean, aquesta és una ambiciosa coproducció entre Singapur i Espanya, representada, a banda de nombrós equip tècnic, per la codirecció de Raúl García. Es tracta d'un pioner de l'animació, el primer espanyol que va treballar a Disney (en títols com Aladdin o El Rei Lleó), i que posa la seva experiència al servei d'una història èpica de dibuixos animats per a adults. Una petita i preciosa joieta amb l'ambició de formar part de la carrera dels Oscars i d'emocionar el públic superant els prejudicis propis de l'animació que no s'adreça als nens.

Quan s'estrena? El 13 de novembre.

Dir.: Ervin Han i Raúl García (Singapur, Espanya, Itàlia, 2026). 114 min.

De què va? En el seu moment, les pel·lícules de terror de la saga Camp Miasma es van convertir en un fenomen pels fans del gènere. Avui, la gran protagonista del film original viu retirada. I oblidada per tothom, excepte per la jove i entusiasta directora a qui encarreguen ressuscitar la franquícia i donar-li una mirada pròpia i molt personal. Totes dues, actriu i cineasta, viuran una trobada que les transformarà per sempre.

Per què l’has de veure? Per la tremenda capacitat de la seva directora, Jane Schoenbrun, per aglutinar referències ben eclèctiques per oferir quelcom completament nou. En el seu cas, i com ja feia en les seves anteriors El brillo de la televisión (2024) i Todos vamos a la feria del mundo (2021), la cineasta explora temes com la identitat i el desig, i juga amb elements de la cultura popular i del cinema de gènere. A la sorprenent Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma, Schoenbrun pica l'ull a l'slasher dels vuitanta i als temps dels videoclubs, però també al cinema de David Lynch, amb elements metalingüístics que ens desperten la memòria, cinèfila. Un altre dels motius per no perdre's la pel·lícula és la química entre les seves protagonistes, Gillian Anderson (eterna Dana Scully d'Expedient X) i Hannah Einbinder (còmica magnífica, fonamental per entendre l'èxit de la sèrie Hacks). Un viatge al·lucinat que no deixarà ningú indiferent.

Quan s'estrena? El 20 de novembre.

Dir.: Jane Schoenbrun (EUA, 2026). 112 min.

De què va? Després de fer cròniques com a reporter de guerra i com a corresponsal a diversos països, David Jiménez és escollit per dirigir un dels diaris més influents de l'estat espanyol. La nova responsabilitat el farà descobrir com el periodisme més rigorós és, tot sovint, incompatible amb els interessos dels propietaris de les capçaleres.

Per què l’has de veure? D'entrada pel sorprenent canvi de registre de Dani de la Orden. Després de l'èxit de Casa en flames i mentre ja en prepara una continuació, Casa en cendres, el cineasta barceloní es llença a l'aventura d'adaptar el polèmic llibre homònim de David Jiménez, que recull la seva experiència dirigint el diari El Mundo. La pel·lícula, que De la Orden defineix com “un thriller politicoperiodístic que no té res a veure amb el que he fet fins ara”, posa el focus en la complexa gestió d'interessos econòmics i pressions polítiques per mantenir una certa independència en l'època que retrata, entre 2015 i 2016. Tant el llibre com la seva versió cinematogràfica busquen evitar la xafarderia per retratar les contradiccions del sistema, i fan servir pseudònims per retratar certs personatges ben coneguts de la vida sociopolítica espanyola. David Verdaguer es posa a la pell de Jiménez, i encapçala un estimulant repartiment que inclou Alberto San Juan (com l'editor amb qui el protagonista ha d'enfrontar-se constantment per publicar o no publicar determinades informacions), Carmen Machi, Emma Vilarasau, Guillermo Toledo i Fernando Colomo.

Quan s'estrena? El 20 de novembre.

Dir.: Dani de la Orden (Espanya, 2026).

De què va? Una infidelitat que se'n va de les mans, una cita rematada en una habitació d'un hotel de luxe, un error afortunat i un sopar de parelles que amaga una trobada romàntica a cegues. Una mirada polièdrica a l'amor en els nostres dies, en la que es donen la mà les expectatives, el sexe, les esperances i les decepcions.

Per què l’has de veure? Si éreu d'aquells que no us perdíeu un episodi de la sèrie Cites, tot un fenomen que TV3 va exportar a Prime, tampoc podreu deixar d'anar al cinema per veure la seva translació a la pantalla gran. La pel·lícula és absolutament coherent amb l'esperit de l'original i no enganya, ofereix exactament allò que cal esperar: quatre historietes independents situades a Barcelona i que aposten pel romanticisme en els nostres dies. I un repartiment de cares conegudes, un altre dels ganxos que ja tenia la producció televisiva: Natalia Verbeke i Javier Rey viuen una infidelitat molt particular. Berta Castañé i Cristian Checa viuen una cita marcada per Bad Gyal i una habitació d'hotel davant del mar. Paula Malia i Àlex Maruny munten un pla perquè Oriol Pla i Susana Abaitua uneixin els seus camins... o no. I Ana Valeria Becerril confon Álvaro Mel amb la seva cita de Tinder. Tots ells juguen amb la proposta creada per Pau Freixas, aquí productor d'una pel·lícula ideal per aquells que no han perdut la fe en l'amor.

Quan s'estrena? El 20 de novembre.

Dir.: Gemma Ferraté (Espanya, 2026). 87 min.

De què va? Un home convoca els seus tres fills grans quan els seus seriosos problemes de salut l'empenten a buscar la redempció arreglant assumptes familiars pendents. La reunió prenadalenca, però, reobrirà velles ferides i posarà un mirall al davant de cadascun dels tres germans que els farà repensar les seves vides i l'impacte d'haver tingut un progenitor gens present.

Per què l’has de veure? El dels retrobaments familiars plens de retrets és un subgènere cinematogràfic amb enorme entitat, i El mal padre juga amb les cartes marcades amb absoluta autoconsciència. Roberto Bueso proposa una estimulant comèdia dramàtica, amb més llàgrimes que humor, sustentada en el recital interpretatiu d'un Eduard Fernández que és un superdotat fins i tot quan flirteja amb la sobreactuació. El seu personatge, un cínic intel·lectual que sempre va viure esquivant la responsabilitat que suposa haver d'educar tres fills, un autèntic malparit incapaç d'estimar com toca, és un bombó pel lluïment d'un Fernández que continua demostrant ser un dels grans actors de la història del nostre cinema. No és fàcil treure el cap davant d'un monstre de l'escena com ell, però els seus fills a la ficció (Adam Jezierski, Meritxell Calvo i Francesco Carril) aconsegueixen estar a l'altura del repte, i ajuden a compondre una família que podria trobar la felicitat en un plat d'anxoves.

Quan s'estrena? El 20 de novembre.

Dir.: Roberto Bueso (Espanya, 2026). 120 min.

De què va? Després de deixar la seva feina com a doble d'acció en rodatges a Hollywood, Cliff Booth es guanya la vida fent de cambrer, de projeccionista o de solucionador de problemes d'algunes de les estrelles de cinema a les que abans substituïa. Han passat vuit anys des que el nostre home es va creuar amb la psicòpata família Manson, i ara accepta un encàrrec en nom d'un conegut actor televisiu amb seriosos problemes.

Per què l’has de veure? Qui pot oferir una millor combinació que la de David Fincher a la direcció, Quentin Tarantino al guió, i Brad Pitt com a cap de cartell? Les primeres reaccions davant d'aquesta inesperada seqüela de la magistral Érase una vez... en Hollywood (2019) ens parlen del segell tarantinià en els diàlegs i d'una atmosfera més sòrdida, marca de la casa d'un Fincher que es retroba amb Brad Pitt després de Seven (1995), El Club de la Lucha (1999) i El curiós cas de Benjamin Button (2008). Violència pulp i sentit de l'humor negre en una de les claríssimes favorites a pel·lícula de l'any, que Netflix estrenarà en sales un mes abans d'oferir-la a la seva plataforma.

Quan s'estrena? El 25 de novembre.

Dir.: David Fincher (EUA, 2026).

De què va? Oregon, 1933, en plena Gran Depressió nord-americana. Quan un home vidu tracta de defensar la seva filla, és detingut per la policia i enviat a un camp de treballs forçats. És llavors quan rebrà una oferta impossible de refusar: serà alliberat i evitarà que la seva nena sigui adoptada per una nova família si aconsegueix transportar un carregament d'or a través d'una ruta salvatge.

Per què l’has de veure? Ethan Hawke segueix en estat de gràcia: després de veure'l a la sèrie Verdades ocultas i de la seva nominació a l'Oscar amb Blue Moon, l'actor nord-americà protagonitza ara aquesta pel·lícula que sembla rodada als anys setanta. La memòria cinèfila ens fa pensar en clàssics de l'època com Bonnie i Clyde o Deliverance, però també en pel·lícules anteriors com El tresor de Sierra Madre o la francesa El salario del miedo i en el seu remake Carga maldita. El cineasta debutant Padraic McKinley situa un grup d'homes desesperats en un exercici de supervivència marcat per la cobdícia, i construeix un relat adrenalític, tens, a estones angoixant, hereu d'un cinema d'aventures que ja no es fa. Ethan Hawke llueix i té un antagonista del pes de Russell Crowe que arrodoneix la proposta.

Quan s'estrena? El 27 de novembre.

Dir.: Padraic McKinley (EUA, 2026). 113 min.

Saturats com estem de tanta Odissea, pel·lis de Marvel i èpica testosterònica, el teatre de Simon Stephens resulta tot un bàlsam. Figura clau de la dramatúrgia anglesa contemporània, l'autor reivindica la grandesa dramàtica de les vides corrents, sense necessitat d'herois ni gestes extraordinàries. Morning sun n'és un exemple. Inspirada en la pintura homònima d'Edward Hopper, l'obra s'aferra a la senzilla i, alhora, rabiosa poesia que tenen les nostres vides. Cap existència és ordinària, l'humanisme va d'això.

Ambientada a una Nova York de postal, l'obra remunta la vida de Charley McBride (Míriam Iscla), també la de la seva mare i filla. Tres generacions de dones corrents (explicades per homes en l'autoria i la direcció) que travessen un segle com a testimonis de la història, de la sida a l'11-S, ja ho sabem, el que és personal és polític.

Diuen que el teatre és sempre polític; almenys la companyia Mos Maiorum ho té clar. Veure una obra seva vol dir obrir un debat a través de testimonis anònims, i ara formen aliança amb el calòric Joan Yago en la dramatúrgia per seguir les convulses i vibrants dècades de la primera part del segle XX. També vol dir molta proximitat del públic, i en aquesta ocasió la quarta paret s’enretira fins a la porta del teatre, de manera que grada i palestra esdevenen un sol espai escènic amb el públic d’ombra.

Després que l’any passat fessin temporada a La Beckett, Nosaltres, els sense nom torna amb un nou repartiment al Tantarantana en un moment especialment oportú. De fet, l’obra marida de perles amb les protestes per l’habitatge i l’èxit als cinemes de La bola negra. Ireneu Tranis, Alba Valldaura i Xavi Duch representen aquella mobilització obrera solidària que va emergir de la supervivència amb la revolució industrial i va sacsejar els carrers i les estructures de poder fins que la Guerra Civil ho va fer saltar tot pels aires.

Va haver-hi un temps que un espectador podia travessar tot el Paral·lel saltant de còmic en còmic i no calia trepitjar terra. En la rica tradició que va dels Santpere a Capri, ens resta actiu l'últim rei de la comèdia –i per molts anys– el gran Joan Pera. Aspirant polèmic fins i tot amb els seus èxits (un Escape room ambientat en un camp d’extermini), Joel Joan torna per reclamar la corona amb la nova Bons i dolents, una comèdia efectista cosida amb testosterona i un punt de gamberrisme.

Aquesta vegada ho fa sol, sense Hèctor Claramunt. Sol en l’autoria del text, vull dir, perquè en escena l’acompanyen la sornegueria etílica d'Agnès Busquets, el rellotge còmic accelerat d'Oriol Casals –sempre puntual en el gag–, a més de Nesa Vidaurrázaga i d’Ana Gago, que arrossega la sexualització del seu personatge. A la direcció, el fèrtil Nelson Valente (Primera llei de Newton), hàbil per controlar el ritme d'una obra en un únic espai, en temps real sense frens.

Sis hores de teatre, sí. Sis hores d'homes parlant sobre els drets, les llibertats, l'homosexualitat i la compassió, exactament. Aquest és el repte de 'L'herència': voler entrar en aquest món aixecat per Matthew López i no tenir la intenció de marxar-ne. Sis hores en què ens endinsarem en les vides de l'Eric Glass, en Toby Darling, en Walter Poole, l'Adam MacDowell, en Henry Wilcox, viatjarem als anys 80, a Nova York, enmig de la brutal epidèmia de sida, i tornarem al nostre temps, al final del segon mandat de Barack Obama i al primer de Donald Trump, en un viatge d'anada i tornada que ens farà saltar alguna llàgrima. Perquè potser no en sabem res, de tot allò, o potser ho hem oblidat.

“Què és un artista?” es pregunta el mateix Oscar Wilde a través de la veu i el cos d’Àngels Gonyalons en un prefaci que ens adverteix que els textos no són morals o immorals: només estan o ben o mal escrits. L’autor serà el narrador de la seva pròpia història i, aquests dies al Romea, ho fa a través d’una de les millors diccions de Catalunya.

El desplegament de talent de Gonyalons és de nota, fa gairebé tots els papers de l’auca: també és Dorian Gray, el protagonista obsessionat amb la seva bellesa i joventut; Basyl Hayward, el pintor encarregat de retratar-lo, Sybil Vane, actriu i el primer gran amor de Dorian; i també Lord Henry, amic i mala influència per en Dorian.

2025 ha estat, sens dubte, el de Roc Bernadí i el d'Albert Salazar. Fa uns mesos l'un estava triomfant amb El dia de la marmota al Coliseum i l'altre, amb L'herència al Lliure. A finals d'anys els ha tocat compartit escenari i ser, respectivament, Eddie i Mickey, els germans de sang que va crear Willy Russell a primers dels anys 80 del segle passat, una tragèdia grega amb totes les de la llei passada pel sedàs contemporani de la diferència de classes, molt britànic i molt d'aquella època, inicis del thatcherisme.

El lletrista i compositor britànic va traslladar a l'Anglaterra del seu temps el que podria haver escrit Èsquil fa 25 segles. En bona mesura, Germans de sang és una Orestea, amb dos germans bessons separats en néixer, el destí dels quals fa que, realment, mai no visquin allunyats l'un de l'altre. Russell va ser molt modern en la seva època narrant el final cronològic de la història just al començament, amb la mort de l'Eddie i en Mickey. La funció comença amb els germans estirats a terra i la seva mare cantant ja el hit del musical, el No pot ser veritat.

El que fa Cristina Clemente a Dones de ràdio és extremament complicat, a l'abast de molt pocs autors: una comèdia a partir d'una situació tràgica sense deixar-se pel camí ni una engruna de sensibilitat. Sap que no pot fotre-se'n, del càncer de mama, ni del drama que travessen milions de dones. Però pot crear una situació, uns mecanismes, que provoquin aquesta cosa tan estranya que és riure, o almenys esbossar un somriure, mentre plores.

I tot això és possible perquè disposa d'un director que es pren molt seriosament això del teatre i que sap ensumar els èxits, que sap subratllar frases i fer moure les peces com un escaquista, fins i tot qui té la idea de col·locar un pedrot gegant al mig de l'escena, sobre el qual giraran les seves criatures. Sergi Belbel, mestre de Clemente, ha assumit el text com si es tractés de Yasmina Reza o de Neil Simon, com si fos un clàssic contemporani, cosa que no tinc cap dubte que Dones de ràdio acabarà sent: amb la tirada que té l'autora a Europa i Amèrica Llatina, ja es deuen estar barallant per adaptar-la.

L'aparició d'un vell conegut a una casa que arriba per provocar un terrabastall de proporcions diverses és un dels motors recurrents del teatre, des d'Oncle Vània a Göteborg. I Lucy Kirkwood utilitza el mateix esquer a Els fills per fer-nos capbussar en una obra de gran abast ideològic i moral sobre la responsabilitat de les generacions més grans respecte a les que venen darrere. Tot el que planteja és tan vigent que fa feredat i no hi ha res sobrer, en aquesta obra.

Aquí, doncs, tot comença amb l'arribada de la Rose (Emma Vilarasau) a la llar de la Hazel (Mercè Arànega) i en Robin (Jordi Boixaderas). Tots tres són físics, es coneixen de tota la vida, però fa prop de 40 anys que no es veuen. No sabrem el motiu de la visita de la vella amiga fins al final i serà important. El món de la funció és un lloc que acaba de patir un accident nuclear i, per tant, podríem dir que estem davant d'una peça de caire apocalíptic, d'una apocalipsi concreta, fins i tot quotidiana. Però Kirkwood és prou hàbil per presentar-nos tres personatges sèniors (estan jubilats), amb cartes amagades i una relació íntima per sucar-hi pa.