Coses per fer a l'octubre a Barcelona

Amb la bogeria desfermada amb el retorn d'Oasis correm el risc d'oblidar-nos de la sèrie de grups que van protagonitzar amb ells l'era daurada del britpop i que no només estan en molt bona forma sinó, que al contrari que els Gallagher, continuen oferint música nova. És el cas de Blur, que fa dos anys van publicar The ballad of Darren; de Pulp, que després de 25 anys de silenci aquest mes de juny han publicat More; i Suede, que ha publicat el desè àlbum de la seva discografia.  

A més, aquests grups tenen la gentilesa de passar per Barcelona. Blur ho van fer al Primavera Sound de 2023; Pulp, al del 2024, i Suede no han parat de fer-ho, l'última vegada al Razzmatazz el 2022. Ara tornen per presentar Antidepressants (2025), un treball fosc, que forma part de la trilogia "en blanc i negre" que van iniciar amb Autofiction (2022), i que ha rebut unes crítiques excel·lents al Regne Unit. Si aquell era el seu àlbum punk, aquest té sonoritats gòtiques i post-punk; el presenten el dimecres 26 de març de 2026 també a la sala Razzmatazz. 

Cada vegada serveix menys l'excusa que la música clàssica és elitista o que no és per tothom. Iniciatives com els concerts de La Mercè, Clàssica a la Platja i Ciutat de Clàssica (aquestes dues últimes de Barcelona Obertura) acosten el gènere a la ciutadania amb propostes moltes vegades gratuïtes que són una molt bona oportunitat tant per a melòmans com per a neòfits o simples curiosos. 

El Barcelona Obertura, que se celebra per setena vegada del 5 de març a l'1 d'abril, ofereix una programació mixta de 27 concerts gratuïts i 25 de pagament, en 29 espais emblemàtics de la ciutat. A banda dels tres grans equipaments de clàssica –L'Auditori, el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu– hi ha una vintena llarga d'escenaris repartits per tots els districtes, com la Torre Bellesguard, el Palauet Albeniz i la Casa Vicens, entre els que s'hi incorporen enguany. 

Una festa de 20è aniversari amb Standstill, Dorian i un altre grup o artista que s'anunciarà més endavant, donarà el tret de sortida a una nova edició del Let's Festival, que se celebra del 5 al 28 de març, com sempre, a diverses sales de l'Hospitalet de Llobregat com Salamandra, River, l'Oncle Jack i El Pumarejo (que espera haver pogut reobrir al març).   

Hi ha artistes internacionals com els clàssics del punk britànic Buzzcocks (que celebren 50 anys de carrera) i els noruecs Kakkmaddafakka, en doble cartell amb els barcelonins Alavedra. Es combinen amb grans noms de casa com els d'Alizzz, Ladilla Rusa i Quim Carandell, el cantant de La Ludwig Band, que aquesta vegada es presenta en solitari.

La 31a edició del Cicle de Cançó Barnasants aplega 59 concerts a diverses sales de Catalunya, Balears, l'Alguer i el País Valencià amb noms com Carmen Consoli, Marc Parrot, Feliu Ventura i Fetus. Hi haurà sis produccions pròpies i més de 25 estrenes discogràfiques. L'homenatge a Lluís Llach Llach – Gener 76. 50 anys obrirà el cartell amb dos concerts al Palau de la Música, el 27 i 28 de gener, i la cloenda anirà a càrrec de la cantautora Montse Castellà, que celebra 30 anys de carrera, el 10 de maig a Amposta.

També s’ha programat, el 24 d'abril al Casino l'Aliança del Poblenou, un homenatge a Robe Iniesta, líder i cantant d’Extemoduro, que va morir recentment i on participaran diversos artistes. Més informació i entrades al web del festival. 

La 39a edició del Festival Folk Internacional Tradicionàrius se celebra del 16 de gener al 27 de març de 2026 al C.A.T. i altres espais. Amb més de 50 concerts, balls i tallers de música d'arrel, enguany es fixa en la diversitat lingüística del Pirineu, amb projectes d’Occitània, el País Basc, l’Aragó i els Països Catalans. Un dels grans atractius del TRÀD39 serà la presència excepcional de tres formacions orquestrals: l’OMAC, el Gran Conjunt de l’ESMUC i l’Orquestra Colònies Escola Folk del Pirineu, protagonitzarà la inauguració amb 35 músics per celebrar el seu 25è aniversari.

D’altra banda, el festival manté el seu fort arrelament popular amb cites com els Foguerons de Sant Antoni a Gràcia, que inclourà conferències, gloses i balls de bot a finals de gener; la Festa Major de Santa Eulàlia, amb un concert a la plaça de Sant Jaume el 13 de febrer, i a la 19a edició del cicle Folk als Mercats. Més informació i entrades al web del festival. 

El Guitar BCN 2026 inclou tres cites al Palau Sant Jordi, el recinte cobert més gran de la ciutat. Els encarregats d'omplir-lo seran Amaral, tancant la seva gira Dolce Vita Tour al desembre; el fenomen hip-hop Hijos de la Ruina (Natos, Waor i Recycled J), que portaran els seus beats massius al maig; i la cantautora canària Valeria Castro, que ha passat de l'Auditori Fòrum al Sant Jordi en temps rècord.

El festival comença amb Bebe a Razzmatazz (8 de gener), Duncan Dhu (15 de gener) al Palau de la Música i Alcalá Norte (24 de gener), la banda del moment de l'escena post-punk madrilenya al Sant Jordi Club. El germà petit del Sant Jordi també acollirà el duo Marlena i els granadins La Plazuela, que presentaran el seu esperat segon disc amb la seva fusió de flamenc i electrònica. També al Sant Jordi Club, Iván Ferreiro farà un repàs a la seva trajectòria, des de l'època de Los Piratas fins a l'actualitat.

De què va? Fins al 6 de setembre, el Museu Tàpies acull la mostra El moviment perpetu del mur, una exposició que explora el paper que la noció de mur va desencadenar en l’obra d’Antoni Tàpies des del context de la Segona Guerra Mundial fins a les dècades posteriors, tant a nivell simbòlic com pictòric i físic.

Per què hi heu d'anar? A través d’aquest recorregut es plantegen noves perspectives sobre el desenvolupament del seu llenguatge pictòric i sobre la relació entre obra, espai i espectador. L’exposició pren com a punt de partida quatre exposicions individuals que l’artista va realitzar durant aquesta dècada —a les Galerías Layetanas de Barcelona (1950 i 1954), a la Galerie Stadler de París (1956) i a la Sala Gaspar de Barcelona (1960). Cadascuna d’aquestes mostres presentava grups d’obres diferents i també solucions de muntatge diverses. El projecte analitza com aquests dispositius expositius —la il·luminació, la disposició de les obres o el color de les parets— poden influir en la percepció i interpretació de la pintura. Alhora, també explica com l’obra de Tàpies va ser interpretada per crítics, pensadors i historiadors de l’art del moment, i com es connecta amb debats presents en el pensament artístic contemporani.

De què va? El CCCB acull, fins al 25 de maig, l'exposició "Rodoreda, un bosc" dedicada a la radicalitat literària i l'imaginari creatiu de l'escriptora en llengua catalana més important del segle XX. Comissariada per l'assagista i crítica literària Neus Penalba, la mostra pretén allunyar-se dels tòpics, sovint ensucrats, que han envoltat la seva figura i mostrar la faceta més contemporània de Rodoreda, on l'escriptura transita entre el realisme i la fantasia per parlar-nos de la innocència, el desig, el suïcidi, el desarrelament, l’escarni o la metafísica. 

Per què hi heu d'anar? La mostra se serveix de la metàfora del bosc per concebre l'espai expositiu. Les sales es connecten orgànicament, utilitzant aquest símil per explicar la trajectòria de l'autora a través d'un recorregut per les arrels literàries i l'experiència del desarrelament de l'exili, els troncs marcats per la vivència de la guerra, les branques que dialoguen amb la cultura occidental i les capçades que freguen el cel i acullen ocells. A través d'aquesta estructura es despleguen més de 400 peces entre obra plàstica, instal·lacions, documents i audiovisuals, incorporant originals de la Fundació Mercè Rodoreda.

De què va? Fins al 28 de setembre de 2026, el MACBA acull Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat, la primera exposició a l’Estat espanyol dels artistes Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme. La mostra reuneix obres que recorren gairebé dues dècades de la seva trajectòria i reflexionen sobre la memòria, l’exili i les formes de resistència davant l’opressió i l’espoli de Palestina.

Per què hi heu d'anar? A través de veus, cançons, sons i imatges, els artistes connecten experiències personals amb històries col·lectives de lluita i, en una aparent paradoxa, posen l’accent en la importància de l’alegria, de l’amor i de la imaginació col·lectiva com a formes poderoses de resistència, fins i tot —i sobretot— en condicions extremes.

De què va? Del 6 de març al 17 de maig, el CCCB acull l’exposició Tenim disset anys. Un retrat col·lectiu al CCCB, un espai on es recullen les obres de més de tres-cents adolescents que expliquen què vol dir aquest número per a ells a través de la fotografia, el cinema i la paraula.

Per què hi heu d'anar? A l’exposició es poden veure fotografies, filmacions i textos en primera persona: mirades genuïnes que fugen dels prejudicis dels adults i dels codis habituals de representació de l’adolescència avui. Els autors són estudiants d’instituts de Catalunya, Lituània i Romania que han participat en tallers de creació fotogràfica i artística per explorar altres maneres de retratar-se i mostrar-se.

De què va? El MACBA acull La tercera torsió, un projecte de l’artista Anna Moreno que revisita alguns dels projectes utòpics dels anys setanta impulsats per l’arquitecte Ricardo Bofill. A través del cinema, la instal·lació i la investigació artística, l’exposició planteja una reflexió sobre les tensions entre les aspiracions utòpiques de l’arquitectura moderna i les realitats socials i polítiques que sovint en van impedir la materialització.

Per què hi heu d'anar? El projecte pren com a eix central el film The Terminal Beach, que documenta l’estat actual d’un assentament nòmada construït el 1979 al desert algerià per l’estudi de Ricardo Bofill. Aquest projecte, concebut dins del període més experimental de l’arquitecte, va quedar inconclús i exemplifica les contradiccions entre el somni utòpic i la realitat política i social de l’època.

De què va? El Centre de Fotografia KBr de la Fundació MAPFRE presenta una col·lecció d’un dels fotògrafs nord-americans més reconeguts de tots els temps i una de les grans influències del fotoperiodisme i de la fotografia artística contemporània: Walker Evans. L’exposició es pot visitar del 26 de febrer al 24 de maig.

Per què hi heu d'anar? "Mirar fixament. És una manera d’educar l’ull, i més enllà. Mirar fixament, tafanejar, escoltar, espiar. Morir sabent alguna cosa. No ets aquí gaire temps". Aquesta és una de les frases més cèlebres de l’artista (prové d’una entrevista publicada a Art in America l’any 1971), que va utilitzar la càmera per retratar la vida de la gent dels Estats Units de mitjan segle XX i que és considerat un dels pioners de la fotografia documental.

De què va? Les exposicions de fotografia sempre són interessants, però ho són encara més quan les propostes surten del que és tradicional. Ornitografies:Revelant els traços de les aus en vol, de l'artista visual Xavi Bou en col·laboració amb la Galeria SENDA (una de les més rellevants de l'art contemporani a Barcelona), es podrà visitar de manera gratuïta del 25 de febrer al 10 d'abril a la zona d'exposicions de l'Hotel Eurostars Grand Marina 5*. És, a més, una oportunitat perfecta per conèixer l'interior d'aquest luxós hotel.

Per què hi heu d'anar? La mostra presenta una selecció d'obres en les quals Bou fa visibles els moviments invisibles de la natura. Mitjançant una tècnica de cronofotografia digital, l'artista registra el vol dels ocells com una coreografia completa, revelant patrons que escapen a la nostra percepció habitual.

De què va? El Museu Picasso explora la petjada revolucionària i irreverent d’Alfred Jarry a Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts, una exposició que analitza la influència decisiva de l’autor d’Ubu roi en les avantguardes artístiques, el teatre modern, la cultura visual del segle XX i la creació contemporània.

Per què hi heu d'anar? La mostra proposa un recorregut ampli per l’univers ubuesc, un imaginari grotesc, absurd i subversiu que ha travessat disciplines i generacions. A través de llibres, revistes, il·lustracions, peces teatrals, cinema, pintura i obra contemporània, l’exposició reuneix més de 200 peces procedents de col·leccions internacionals, posant en diàleg l’obra de Jarry amb artistes clau de la modernitat.

De què va? Per a Bernat Puigdollers, director d'art de la Fundació Vila Casas, Sílvia Gubern era “un elefant a l’habitació”. Com pot ser que una artista va formar part del trencador Grup del Maduixer juntament amb Antoni Llena o Jordi Galí i que estava vinculada a la vida cultural barcelonina fins al punt de dissenyar la famosa portada de Qualsevol nit pot sortir el sol, de Jaume Sisa, faci trenta anys que no té cap exposició a Barcelona? La resposta és força complexa: té a veure l’allunyament del món que Gubern va forçar per a trobar-se a ella mateixa, però també amb la violència d’un món de l’art masculinitzat i, sobretot, amb els sabers espirituals que han acompanyat la creadora i que queden plasmats en la seva obra.

Per què hi heu d'anar? Els cinc elements articulen les sales de l’exposició. L’escultura en forma de font, titulada Aigua de vida, dona la benvinguda a la primera de les sales, dedicada a l’aigua. També hi trobem dibuixos de traç fi plens de jocs de paraules (la paraula llatina ave acompanyada del dibuix d’un ocell, els paral·lelismes entre el nom Sílvia i el mot salve) i l’escultura La Creació (1992), un entrecuix femení pintat sobre un revers de vidre que Gubern va exposar a la Sala Vinçon l’any 92. Són obres d'art d'algú que ha habitat espais a l'avantguarda catalana i, alhora, ha necessitat fugir-ne. L’ús del vidre com a suport és una constant que es manté a les sales dedicades a l’aire i a la terra, on també trobem mostres d’escriptura canalitzada, poemes i escultures amb cristalls que resplendeixen en la foscor. En la sala dedicada al foc, un gran cercle ple de cristalls que simbolitza el sol i dues escultures de la sèrie Escultures Primordials (1995) ens parlen de l’Alquímia i altres sabers hermètics, esotèrics i misteriosos que Sílvia Gubern ha cultivat, tot relacionant-los amb l’art, per conèixer el món amb profunditat. Les obres de Gubern es relacionen amb la llum com un calidoscopi que filtra la claror en un mandala de formes i colors intensos. L’artista ens ofereix un artefacte a través del qual mirar la realitat i ens promet que, si ens obrim als sentits, l’art ens revelarà tot allò que els nostres ulls no poden veure.

De què va? El panafricanisme va ser un moviment impulsat fa més d’un segle per artistes i intel·lectuals d’arreu que es feien la mateixa pregunta: Com seria el món si tots els pobles africans i les seves diàspores s’agermanessin? La nova mostra del MACBA ens convida a fer precisament això. Segons Elvira Dyangani Ose, directora de la institució i comissària de la mostra juntament amb Antawan I. Byrd, Adom Getachew i Matthew S. Witkovsky, les sales del museu s’han omplert “de l’esperit col·laboratiu del panafricanisme” i, a través de pintures, llibres, creacions populars, música, fotografies i vídeos ens conviden a imaginar un món millor.  

Per què hi heu d'anar? Entrar a les sales del museu és, doncs, com canviar de món. No de país, ni de continent, ni tan sols de llengua. De fet, l’exposició aprofundeix en l’impacte del panafricanisme en la història catalana i espanyola i ens revela la presència d'activistes negres a la Barcelona obrera o al bàndol republicà de la Guerra Civil. El que fa la mostra, doncs, és dur-nos de viatge a un altre pla de la realitat que ha existit sempre. Més de cinc-cents objectes d’un centenar d’artistes i intel·lectuals, produïts a l’Àfrica, Europa, l’Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud ens fan adonar que la història té moltes capes i no totes surten als llibres o a la televisió. Hi ha relats censurats i d’altres que la nostra mirada impregnada de blancor no ha sabut veure. Però les banderes de la primera sala ens reben amb els braços oberts i sembla que ens diguin: benvinguts a Panàfrica! 

De què va? Un Frankenstein solitari demana ajuda a la doctora Euphronius per aconseguir una companya de vida. Ressuscitar una jove assassinada i convertir-la en una núvia que no encaixa en cap motlle serà el primer pas perquè la relació monstruosa esdevingui una sanguinària peripècia criminal que acabarà en revolució social.

Per què l’has de veure? Per la relectura transgressora i feminista que proposa d'un clàssic del cinema de terror com La núvia de Frankenstein (1935). La icònica Elsa Lanchester, amb aquell pentinat rematat per un floc blanc que és tot un símbol de la cultura pop, és ara substituïda per l'actriu del moment, una Jessie Buckley acabada d'arribar de Hamnet. Dirigida per la també intèrpret Maggie Gyllenhaal, la pel·lícula fa una proposta narrativa agosarada: situa la trama al Chicago dels anys 30, hi afegeix números musicals i converteix el monstre de Frankenstein (interpretat per Christian Bale) i la seva núvia en perillosos emuladors de Bonnie & Clyde (o dels Sailor i Lula de Cor salvatge de David Lynch, o del Joker i Harley Quinn). Al costat de la parella protagonista, el film compta amb un repartiment de luxe: Penélope Cruz, Annette Bening i Jake Gyllenhaal, germà de la directora. La pel·lícula de monstres més inesperada que no sabies que necessitaves.

Quan s'estrena? 6 de març.

Dir.: Maggie Gyllenhaal (EUA, 2026). 126 min.

De què va? Amb la intenció de parar els peus a una constructora que vol destruir un bosc i acabar amb l'hàbitat natural de tota mena d'animals, una nena aprofita una tecnologia desenvolupada per un grup de científics i insereix la seva ment en el cos d'un castor robòtic. Això li permet introduir-se en el món de les criatures salvatges i mirar d'organitzar la fauna contra els plans agressius dels promotors immobiliaris.

Per què l’has de veure? Perquè aquest 2026 apunta a una revitalització de Pixar, no només amb Hoppers, sinó també amb la cinquena entrega de Toy Story (que arribarà a les sales el 19 de juny). En aquest cas, la productora filla de Disney proposa una aventura delirant i divertidíssima que té certes semblances amb Avatar des d'una òptica gràfica de picada d'ullet. De fet, res millor que la definició de Pete Docter, el director de Pixar Animation Studios: “És com una barreja d’Avatar, Missió: Impossible i la sèrie documental Planeta Terra. És un thriller d’acció, comèdia i espionatge en què l’humor, l’emoció i l’aventura salten de la pantalla de manera sorprenent”. Li prenem la paraula.

Quan s'estrena? 6 de març.

Dir.: Daniel Chong (EUA, 2026). 105 min.

De què va? Enmig del caos posterior a la caiguda de la Unió Soviètica, un tal Vladímir Putin viu un ascens fulgurant al poder amb l'ajuda d'un hàbil assessor d'imatge. Mentre la població russa es troba, de sobte, gestionant el lliure mercat, la privatització, el consum i unes noves elits econòmiques i polítiques, Putin prem l'accelerador i es llança de dret a convertir-se en el nou líder del país.

Per què l’has de veure? Pel prestigi dels noms vinculats a la pel·lícula: des del director francès Olivier Assayas fins al seu coguionista a l'hora d'adaptar el llibre de Giuliano da Empoli, el novel·lista Emmanuel Carrère (autor de L'adversari, que també hi fa un cameo). Passant per la magnífica parella protagonista: Jude Law (no en tenim proves, però sí poques dubtes, de la satisfacció del Putin real en saber que l'interpretava l'atractiu actor britànic) i un Paul Dano que dona vida a Vadim Baranov, narrador del film i figura fictícia inspirada en Vladislav Surkov, un dels ideòlegs de la transició al capitalisme de la Rússia comunista. El gran interès d'El mago del Kremlin rau en la mirada que proposa sobre les decisions de Putin en conflictes com la Segona Guerra de Txetxènia o la invasió de Crimea, en certes llicències històriques, en un lleuger toc de sàtira i en la relació entre la història recent de Rússia i els canvis geopolítics globals.

Quan s'estrena? 6 de març.

Dir.: Olivier Assayas (França, 2025). 156 min.

De què va? Després de passar quinze anys entre reixes, un lladre surt de la presó amb un únic objectiu: recuperar el dineral que va robar en un atracament i que està enterrat en un lloc secret. El problema és que l'únic que sap la ubicació del tresor és el seu germà, que no la recorda perquè ha desenvolupat un trastorn mental que, entre altres coses, fa que es cregui que és John Lennon. L'aventura dels dos germans a la recerca dels diners els farà topar amb un grapat de personatges, cadascun més estrafolari que l'anterior.

Per què l’has de veure? Per l'exhibició de recursos interpretatius i el carisma de Mads Mikkelsen, inoblidable en èxits com Otra ronda o Casino Royale. L'acompanya en el repartiment Nicolaj Lie Kaas, amb qui ja havia treballat a Jinetes de la justicia (2020), l'anterior pel·lícula d'Anders Thomas Jensen, també director d'aquest film que proposa una barreja de gèneres captivadora: thriller i sàtira negríssima, drama intens i comèdia negra, violència i tendresa. I, sobrevolant-ho tot... l'esperit dels Beatles.

Quan s'estrena? 6 de març.

Dir.: Anders Thomas Jensen (Dinamarca, 2025). 116 min.

De què va? L’atractiu líder d’un club londinenc de motoristes queer i fetitxistes, un mascle alfa amb totes les lletres, es fixa en un jove introvertit de vida monòtona que encara viu amb els seus pares. Molt aviat, el noi quedarà fascinat per un món absolutament desconegut per a ell i s'embarcarà en una relació d'absoluta submissió amb el motorista.

Per què l’has de veure? Tot i que la premissa argumental doni peu a pensar en un drama retorçat i fosc, la sordidesa del món que retrata rep aquí un tractament sorprenent. Perquè Pillion (terme que al·ludeix al seient del darrere d'una moto i que, entre els moters gais, es refereix a qui s'hi asseu amb una connotació de submissió) fa saltar pels aires els prejudicis i les dinàmiques de poder. Parlem d'entorns BDSM, però des d'una perspectiva molt més tendra i lluminosa del que es podria esperar. Òbviament, no és una pel·lícula per a tothom, pel món que retrata i per la incomoditat que poden generar algunes escenes d'alt voltatge sexual. Però sí que és una mirada insòlita i molt atractiva —obra i gràcia del debutant Harry Lighton— a temes com el desig, els vincles i la identitat. Una altra bona raó per veure-la és la magnífica parella protagonista: Alexander Skarsgård i Harry Melling.

Quan s'estrena? 6 de març.

Dir.: Harry Lighton (Regne Unit, 2025). 106 min.

De què va? Pressionat per les altes instàncies del país, una estrella del cinema egipci ha d'acceptar a contracor protagonitzar una pel·lícula política favorable al govern. Davant les possibles represàlies si es nega, l'home veu que aquesta feina li pot obrir el camí per esdevenir una persona poderosa. No content amb això, també s'embolicarà amb l'esposa del general de l'exèrcit que supervisa el projecte.

Per què l’has de veure? Per completar la trilogia del cineasta suec d'origen egipci Tarik Saleh, després de les aplaudides El Cairo confidencial (2017), guardonada a Sundance, i Conspiración en El Cairo (2022), premiada a Canes. Totes estan protagonitzades pel mateix actor, Fares Fares. El fet que Saleh provingui del món del documental converteix les seves pel·lícules polítiques en radiografies afinades i crítiques del règim egipci i dels seus jocs de poder. En aquest cas, utilitza les eines del thriller per oferir, en realitat, una sàtira mordaç que dispara amb encert i sentit de l'humor.

Quan s'estrena? 13 de març.

Dir.: Tarik Saleh (Suècia, 2025). 127 min.

De què va? La Fatima té 17 anys, viu als suburbis de París, és musulmana, bona estudiant, somia dedicar-se professionalment al futbol i també és lesbiana. Al llindar de la vida adulta, s'emancipa de la seva família tradicional i s'obre al món, a nous amics i nous amors, mentre es pregunta com pot superar les contradiccions profundes entre la seva fe, els seus sentiments i les seves eleccions vitals.

Per què l’has de veure? Perquè és una de les pel·lícules europees de l'any des que es va presentar al Festival de Canes, on la seva protagonista, Nadia Melliti, es va endur el premi a la millor interpretació donant vida a una jove que compagina tres vides diferents: a casa, al carrer i a la nit. Els conflictes íntims de la Fatima de ficció són els de l'escriptora Fatima Daas, autora de la guardonada novel·la autobiogràfica L'última, la més petita (publicada per Angle Editorial). Mentre Nadia Melliti s'erigeix en una de les estrelles emergents del cinema francès, la directora Hafsia Herzi es confirma com una de les grans creadores europees actuals. Tot plegat al servei d'un relat que reflexiona sobre el xoc entre la religió, d'una banda, i el desig i la identitat, de l'altra.

Quan s'estrena? 13 de març.

Dir.: Hafsia Herzi (França, 2025). 106 min.

De què va? Un cineasta (Leonardo Sbaraglia) en plena crisi creativa intenta trobar la inspiració davant la pàgina en blanc i comença a escriure sobre un alter ego evident: una directora de cinema (Bárbara Lennie) que ha deixat les pel·lícules per la publicitat. Alimentant-se de la realitat en un exercici d'autoficció que no dubta a l'hora de vampiritzar tot el que l'envolta, el guió que desenvolupa parlarà de la mort, el dol, la pèrdua, l'amistat i l'angoixa. Les històries de l'un i l'altra —ficció i realitat situades en espais temporals diferents— s'aniran alternant amb paral·lelismes vitals que qüestionen els límits morals de la creació artística.

Per què l’has de veure? D'entrada, la gaudireu si sou seguidors del cinema de Pedro Almodóvar. Moltes de les seves obsessions, tant temàtiques com estètiques, formen part d'aquesta història amb la qual el cineasta manxec sembla despullar-se gairebé tant com a Dolor y gloria (2019). Prenent com a punt de partida una cançó de Chavela Vargas que comparteix títol amb el film (l'enyorada cantant mexicana serà molt present en el relat), Almodóvar proposa un triple salt mortal: el personatge de Leonardo Sbaraglia no deixa de ser ell mateix, com ho és també el personatge de Bárbara Lennie sobre el qual escriu el protagonista. Amb un repartiment de luxe (Victoria Luengo, Milena Smit, Aitana Sánchez-Gijón, Quim Gutiérrez), Amarga Navidad és, sobretot, una reflexió sobre fins a quin punt la llibertat creativa pot justificar la falta d'escrúpols a l'hora de convertir els éssers estimats en criatures de ficció manipulables. Caigui qui caigui.

Quan s'estrena? 20 de març.

Dir.: Pedro Almodóvar (Espanya, 2026). 110 min.

De què va? Quan, en plena reunió amb la direcció de l'escola, una parella de classe mitjana s'assabenta que el seu fill ensenya els genitals als companys, comença a planejar un canvi de centre educatiu. De la pública a la privada i, si de pas això beneficia els propòsits laborals del pare... millor que millor. A partir d'aquí, la peripècia de l'Alicia i en Gonzalo passarà per un seguit de situacions que despertaran mil i una contradiccions entre els seus valors i les seves decisions.

Per què l’has de veure? Progenitors que projecten en els fills les seves frustrades aspiracions d'ascens social, petites misèries quotidianes, conflictes de classe, xats de pares irritants i discussions trivials que amaguen prejudicis. Temes ben seriosos tractats en forma de comèdia divertidíssima, amb un guió sucós i punyent escrit a quatre mans entre el director Víctor García León (Vete de mí, Los europeos) i Borja Cobeaga. El repartiment està en estat de gràcia: Marián Álvarez i Israel Elejalde són els atribulats pares, i un brillantíssim Juan Diego Botto interpreta el superior del pare, un tipus adinerat que els escalfa el cap perquè apuntin el nen a una caríssima escola d'elit. Els pares i mares que ens llegiu us hi veureu identificats en més d'una escena. I riureu molt.

Quan s'estrena? 27 de març.

Dir.: Víctor García León (Espanya, 2026). 101 min.

De què va? Un nou veí s'instal·la al pis de davant del Marc i l'Eudald, una parella estable des de fa sis anys. Aquest fet aparentment trivial provoca una mena de "clic" que desperta dubtes i certs traumes del passat que el Marc ja creia superats. Aquest és el punt de partida d'una dramedy rodada en català, el nou llargmetratge de David Moragas després de la notable A Stormy Night (2020).

Per què l’has de veure? Per la delicadesa i la versemblança del retrat dels protagonistes i dels conflictes emocionals que els travessen. A més, David Moragas fa un exercici interesantíssim: fuig dels clixés i integra una parella queer en una trama que mai posa el focus en els estereotips habituals d'acceptació de la pròpia sexualitat. El cineasta compta amb un trio protagonista excel·lent: Lluís Marquès i Quim Àvila com els amants, amb el contrapunt magnífic de Bruna Cusí, recent guanyadora del Gaudí per Frontera. A més, el drama d'Un altre home està amarat d'un cert sentit de l'humor que equilibra la proposta, amb una frase recurrent (“crec que hauríem de follar”) convertida en la solució ideal per a tots els mals.

Quan s'estrena? 27 de març.

Dir.: David Moragas (Espanya, 2026). 100 min.

La nit de les tríbades, de Per Olov Enquist, és un dels muntatges mítics del primer Lliure, el de Fabià Puigserver. Ens situa a Copenhaguen durant l'assaig d'una obra de teatre, La més forta, amb la presència de l'autor, August Strindberg, i la seva esposa, l'actriu Siri von Essen, de qui s'està separant. Enmig dels dos, hi ha Marie-Caroline David, l'altra actriu del muntatge, lesbiana reconeguda i amb una història comuna amb la parella. Mentre intenten aixecar l'obra, Strindberg mostrarà la seva pitjor cara: masclista, dèspota, el que avui diríem un abusador de manual.

Oriol Broggi ha decidit repassar un text que no es representava des que Lluís Pasqual el va recuperar la temporada 1999-2000, i ho ha fet en escenari nou per a La Perla 29, el Teatre de Sarrià, un espai preciós que s'ajusta com l'anell al dit a la seva proposta, amb un tempo diferent del d'aquell Lliure amb Anna Lizaran, Quim Lecina i Muntsa Alcañiz. No tenim ni una Maria-Carolina desfermada, ni un August fora de si, ni una Siri amb ganes de gresca. Respectivament, Cristina Arenas, Joan Marmaneu i Clara Mir estan molt més continguts. Ningú no alça la veu: la guerra és psicològica, verbal, precisa. 

Segons Tiago Rodrigues, el món està separat en dos hemisferis: el possible i l'impossible. L'un seria Occident o, més ben dit, tots aquests llocs que es poden permetre el luxe de no viure permanentment en estat de guerra. L'altre correspondria a tots aquests indrets que estan sotmesos a les bombes. Enmig hi hauria els treballadors humanitaris, tots aquests que, provinents del possible, treballen en l'impossible. La raó? Una feina com qualsevol altra, diuen els personatges del director i dramaturg portuguès. Però és una mica més que això.

Fa un parell d'anys, el mateix Rodrigues va portar aquest mateix espectacle, que ara ha estrenat La Perla 29, a Temporada Alta. A Barcelona, és Cristina Genebat qui s'ha encarregat de dirigir-lo, en el que és el seu debut amb la batuta. 

Carlo Goldoni va escriure al segle XVIII la Trilogia della villeggiatura amb la intenció de riure's dels estiuejants, dels burgesos i nobles venecians que deixaven casa seva a l'estiu per traslladar-se a un altre lloc i llençar, literalment, la casa per la finestra. N'hi havia que s'ho podien permetre. Però n'hi havia d'altres que no. I la companyia Els Pirates ha agafat el clàssic, ha deixat en quatre intèrprets una obra que demana dotze personatges, l'ha despullada de tota escenografia, ha vestit els actors i les actrius de manera força decent i ha reescrit lleument el text per portar la comèdia fins als nostres dies.

El millor és com la companyia assumeix el desafiament que suposa que els intèrprets hagin de fer-se seus dos o tres personatges. Perquè es pot trencar la quarta paret llençant pintura a la platea o, simplement, adreçant-s'hi, dient la veritat, perquè la màgia apareix, però pot ser una màgia barata de teatre de proximitat, igualment meravellosa. Màgia, al cap i a la fi.

L'aparició d'un vell conegut a una casa que arriba per provocar un terrabastall de proporcions diverses és un dels motors recurrents del teatre, des d'Oncle Vània a Göteborg. I Lucy Kirkwood utilitza el mateix esquer a Els fills per fer-nos capbussar en una obra de gran abast ideològic i moral sobre la responsabilitat de les generacions més grans respecte a les que venen darrere. Tot el que planteja és tan vigent que fa feredat i no hi ha res sobrer, en aquesta obra.

Aquí, doncs, tot comença amb l'arribada de la Rose (Emma Vilarasau) a la llar de la Hazel (Mercè Arànega) i en Robin (Jordi Boixaderas). Tots tres són físics, es coneixen de tota la vida, però fa prop de 40 anys que no es veuen. No sabrem el motiu de la visita de la vella amiga fins al final i serà important. El món de la funció és un lloc que acaba de patir un accident nuclear i, per tant, podríem dir que estem davant d'una peça de caire apocalíptic, d'una apocalipsi concreta, fins i tot quotidiana. Però Kirkwood és prou hàbil per presentar-nos tres personatges sèniors (estan jubilats), amb cartes amagades i una relació íntima per sucar-hi pa.

Turisme rural, Allà lluny hi ha una caseta... I ara La presència. És curiós que en pocs mesos s'hagin estrenat a Barcelona tres obres de tema paranormal i que dues d'elles tinguin un rerefons còmic. Totes tres, a més, situades a pagès, en ple hivern i signades per dramaturgs de primer nivell que sembla que hagin competit a veure qui s'ajusta més al gènere, qui té més èxit, com en un torneig de dramatúrgia especial. El guanyador ja el decidirà el públic. Però si em fan triar a mi, crec que la més reeixida és la que va arribar primer a La Villarroel (i ara al Borràs), facturada per Carmen Marfà i Yago Alonso: La presència.

L'obra ens col·loca en una casa d'una vall pirinenca, enmig d'una tempesta de neu, mentre el patriarca de la família s'està morint. Hi tenim els fills, l'Ernest (Pau Roca) i la Sandra (Nausicaa Bonnín), més el marit d'aquesta, en Miki (Marc Rodríguez). Al cap de poc, arriba la Sol (Anna Sahun), metge del CAP de Sort, que va a visitar el moribund. Evidentment, el pare morirà i començaran a passar coses estranyes.

Ànima podia haver-se desenvolupat com tots els musicals d'època, amb prínceps blaus, belles dorments, un biaix de gènere pudent i tot el sucre que vulguin. I, de fet, el musical que ha estrenat el TNC, ambientat als anys 30 del segle passat, als EUA, sembla que ha d'anar per aquí. Perquè tenim la nostra protagonista, la Greta (Paula Malia), que marxa del seu poble per provar sort a Hollywood, i deixar enrere la pobresa i una vida planificada. La salvarà un home caritatiu? No, una història creada el 2024 no pot ser com Cantant sota la pluja.

I això que tenim tot l'univers Disney al davant, el del naixement de l'imperi, el de la creació de Blancaneu, el primer llargmetratge animat i en color de la història. El somni de la Greta és treballar per al gran Walter (Oriol Burés). No ho aconseguirà a la primera, com ja podíem esperar. L'argument, tanmateix, anirà agafant tocs de comèdia d'embolics, més enllà de la història de formació i superació d'una dona que ho té tot en contra. I fins i tot riurem. En aquesta complexitat hi ha el punt a favor d''Ànima'. I una direcció escènica de Gara Roda que sap treure suc a un giratori capaç de transformar l'escena en pocs instants.