Coses per fer a l'octubre a Barcelona

De què va? Les parets del MACBA, sempre d’un blanc immaculat gairebé quirúrgic, s’han tenyit de blau marí i taronja per l’ocasió. L’exposició dedicada a Mari Chordà, una icona del feminisme i l’art de casa nostra, per fi honora la trajectòria que aquesta gran artista sempre ha merescut. 

Per què hi heu d'anar? Per divagar entre obres plenes de color i símbols sobre el plaer, el desig, la sexualitat i la maternitat. Hi descobrireu l'empenta d'una creadora avançada al seu temps que va participar en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, va fundar una editorial feminista i va obrir un bar amb les amigues en la grisor del franquisme i la transició. En les vagines, secrecions i cossos gestants hi sentireu vibrar el caràcter sincer i combatiu de la Mari Chordà, que també hem intentat plasmar en aquesta entrevista. 

De què va? El CCCB homenatja a una de les figures més importants de la història del cinema. Agnès Varda, fotògrafa, artista, cineasta i pionera de la Nouvelle Vague és estimada i reconeguda arreu de França com una figura maternal i inspiradora. Però la coneixem, els catalans?

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en la vida, l’obra i les històries fascinants d’aquesta creadora lliure, moderna i compromesa amb el seu entorn polític que, fins i tot abans que Truffaut o Godard, Varda va obrir el camí del moviment cinematogràfic de la Nouvelle Vague, trencant normes i clixés en les més de quaranta pel·lícules que va filmar entre llargmetratges, curtmetratges, ficcions i documentals. 

De què va? La gran exposició de l’Any Tàpies arriba a Barcelona després de ser presentada al Bozar de Brussel·les i al Reina Sofia, a Madrid. S'hi agrupen més de cent obres procedents d’arreu del món, algunes de les quals es presenten a Barcelona per primera vegada. 

Per què hi heu d'anar? Per explorar en profunditat la figura de Tàpies, tot fent un recorregut del 1943 al 2011 que no se centra en la vida de l'artista, sinó en com Tàpies anava situant-se al món, relacionant-se amb l’art i amb ell mateix al llarg de la seva trajectòria. Les obres permeten conèixer les investigacions plàstiques que van obsessionar a l’artista durant tota la vida i que el van dur a experimentar amb tota mena de suports, tècniques i materials: hi ha dibuixos, collages, pintures, objectes i escultures de paper, cartó, fusta, pols de marbre, bronze o vernís. 

De què va? Suzanne Valadon va ser pintora, dibuixant i gravadora al Montmartre bohemi d’inicis del segle XX. Ara, el MNAC ofereix un viatge per la seva trajectòria artística trepidant que es plasma entre línies sinuoses, una empremta cromàtica intensíssima i unes pintures plenes a vessar d’objectes i figures. 

Per què hi heu d'anar? La mostra t’acompanya a poc a poc per la transició de musa a artista única en el Montmartre de les avantguardes per la seva mirada singular als temes de moda. Els retrats a les prostitutes de París o els nus femenins demostren que va retratar amb cura un món que coneixia de prop i que no volia tractar ni amb distància ni amb condescendència. La mostra també dedica un espai a la relació de sis mesos que Valadon va tenir amb el compositor Erik Satie, després que ella trenqués amb Miquel Utrillo, i de la qual n’han quedat un retrat que ella va fer d’ell i un dibuix que ell va fer de la pintora, amb un traç infantil, sobre una partitura. 

De què va? Tuan Andrew Nguyen és el guanyador de la vuitena edició del Premi Joan Miró, un reconeixement que destaca artistes que mantenen el llegat de Joan Miró i els seus ideals. Nascut a Saigon i criat com a refugiat als Estats Units un cop acabada la guerra, aquest artista utilitza la seva experiència personal i la història del seu país com a fil conductor de la seva obra. Així, d’entrada, pot semblar sorprenent que un artista vietnamita faci art que s’assembli al que Miró va cultivar al llarg de la seva trajectòria. Però els seus mòbils metàl·lics (més grans o més petits, alguns daurats i d’altres platejats, inspirats en l'obra de Calder) tenen una essència mironiana innegable. 

Per què hi heu d'anar? Els mòbils de Nguyen estan fets amb fragments de bombes i projectils que es van utilitzar durant la Guerra del Vietnam. Ens parlen de la violència d'aquest conflicte mortífer, però també tenen el seu costat sanador: són peces sonores, afinades per tal d’emetre freqüències amb propietats guaridores, similars a les d’un gong. Així, l’obra de Nguyen ens convida fer un camí del trauma bèl·lic a la sanació col·lectiva. 

De què va? Partint de la idea que el “paisatge” és un invent de l’art, aquesta exposició reuneix obres de la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació ”la Caixa” i d’altres procedències per abordar la natura des de la cultura.  

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com el paisatgisme ha influït en la nostra percepció de la natura i la nostra capacitat d’emoció davant dels fenòmens naturals. A través d’obres d’artistes com Tacita Dean, Patricia Dauder, Miquel Barceló, Joan Fontcuberta, Bleda & Rosa, Cristina Lucas, Perejaume, Andreas Gursky o Rémy Zaugg, podem recórrer les diferents maneres que hi ha hagut, al llarg de la història, d’enquadrar la mirada i representar l’entorn, una pulsió humana que ha existit des que hem sigut conscients de la immensitat del món. 

De què va? El Museu Antoni Tàpies ha convidat un artista a cobrir la seva façana amb tessel·les de plàstic groc. Són 123 metres quadrats d’un gran tapís que vol ser un recordatori del nostre passat colonial i esclavista i que duen la signatura de Serge Attukwei Clottey.

Per què hi heu d'anar? Per decobrir l'obra d'aquest creador de Ghana, 1985) converteix bidons de plàstic i altres materials de rebuig que els països rics abandonen al seu país en tapissos de colors, una pràctica que ha batejat amb el nom d’afrobidonisme i que vol assenyalar la història geopolítica i el present neocolonial d’Àfrica.

De què va? La galeria Ana Mas Projects presenta la primera exposició en solitari de l’artista emergent Rita Sala Treig, a través de pintures a l’oli de gran format, explora com els humans ens relacionem amb l’espai i com els llocs que ocupem donen sentit a les nostres vides.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir aquesta artista que genera imatges que creen combinacions ullprenedores de colors i figures, on el moviment i el dibuix hi juguen un paper important, que no deixen de ser creacions de paisatges. Les imatges surten també de familiaritzar-se amb una zona rural específica, a Fulleda, Lleida. A través de caminades, observacions del paisatge i reflexions sobre la relació entre l’espai temps, Sala construeix ambients captivadors que conviden el visitant a la contemplació conscient. 

De què va? 170 persones que es troben a la presó han participat en aquesta mostra del Santa Mònica. Durant deu mesos, l’artista Antoni Hervàs ha visitat diversos centres penitenciaris i ha anat teixint relacions creatives i afectives amb els interns; el resultat és aquesta mostra que ens convida a reflexionar sobre la percepció del temps a la presó. 

Per què hi heu d'anar? Per caminar entre peces d’una expressivitat innegable, gairebé visceral que parlen de la situació de tancament, la vulnerabilitat acumulada i la sensació d’un pas del temps al marge del curs de la societat normativa. Amb la tècnica del “dibuix expandit”, cada peça integra dibuixos, pintures, ceràmiques i altres creacions en forma de tòtems que permeten conèixer com s’experimenta el passat, el present i el futur a la presó de la mà de les persones que millor ho poden explicar.

De què va? Per primera vegada, les capsetes, joiers i cofrets d’Adolf Fargnoli s’exposen a Barcelona. L'exposició reuneix l’obra d’aquest ebenista i orfebre d’origen italià, que va formar part del cercle d’artistes i artesans que es van donar a conèixer a Girona al voltant de la figura de l’arquitecte Rafael Masó. 

Per què hi heu d'anar? Es diu de Fargnoli que va ser un gran mite de la Girona noucentista, que va dedicar la seva vida a perfeccionar la tècnica de la talla de fusta. Les seves arquetes de fusta tallada amb aplicacions metàl·liques i interiors folrats de seda van generar l’admiració de crítics, artistes i intel·lectuals i el van dur a participar en cinquanta exposicions nacionals i internacionals entre 1918 i 1933. Pilar Vélez, la comissària de la mostra, s’ha dedicat a treure a la llum nombroses peces desconegudes de l’artista i alguns dels seus imitadors, fins al punt de recopilar-ne 90 (especialment capsetes i creus de fusta tallada amb aplicacions ceràmiques) que ara llueixen a les sales del MNAC. L’exposició també descobreix la vida i la trajectòria de l’artista gràcies al llegat de la seva família i altres testimonis, així com la seva altra faceta, la de grafista. 

De què va? Alfons Flores és un dels nostres millors escenògrafs. Al llarg de la seva trajectòria s’ha dedicat a la construcció de llocs imaginaris en teatres i espais escènics. Des dels seus inicis a la companyia de teatre independent Grup d’Acció Teatral fins als teatres d’òpera més prestigiosos del món, Flores ha construït espais imaginaris per a prop de dos-cents projectes teatrals i operístics.

Per què hi heu d'anar? Perquè el centre d’art Tecla Sala converteix aquestes escenografies en material expositiu, transformant els telons, objectes i maquinàries que coronaven els escenaris en materials de museu, tot mantenint l’essència del treball d’aquest escenògraf contemporani. 

De què va? La comissària Mei Huang reflexiona sobre les fronteres en el món actual en una mostra que reuneix vuit obres d’art contemporani, en el marc del programa Suport a la Creació’22. Comisart impulsat per la Fundació ”la Caixa”.

Per què hi heu d'anar? L'exposició ofereix una experiència visual que qüestiona qualsevol forma d’exclusió o estandardització, partint de la idea de frontera com aquests límits on les cultures es barregen, però on també hi poden haver enfrontaments d’ètnies i nacions, tot convidant el visitant a valorar la diversitat i la complexitat del món actual.

De què va? Fernande Olivier va ser una model i artista francesa, coneguda principalment pel fet de ser la primera parella de Picasso. Ara, el Museu Picasso la reivindica com la cronista del naixement del cubisme que va ser gràcies a les memòries que va deixar escrites.

Per què hi heu d'anar? L’exposició il·lustra la vida d’Olivier per ordre cronològic perquè la coneguem i l’ubiquem en un lloc i un moment clau per l’esclat de les avantguardes. Documents i fotografies inèdites, testimonis audiovisuals i diversos retrats signats pel cercle d’amics de Fernande Olivier són les obres principals que conformen aquesta mostra única.

De què va? Jordi Colomer és un artista barceloní reconegut pel seu treball en el món de l'escenografia, la fotografia i la videoinstal·lació. Les seves obres ens conviden a pensar, a través de l'humor i l'imaginari popular, conceptes com la perifèria, el nomadisme, la comunitat, la provisionalitat, la ficció i la utopia. Ara el MACBA li dedica una exposició amb un ambient "profundament nòmada".

Per què hi heu d'anar? Per passejar entre el desplegament de 50 obres (escultures, collages, instal·lacions, fotografies, vídeos i accions en viu que l'artista ha anat creant des dels anys 80) que el comissari Martí Peran ha desplegat en un recorregut sense una entrada i sortida definida, que ofereix rutes diferents. 

De què va? El Museu d’Arqueologia de Catalunya és un d’aquests espais que els barcelonins tenim oblidats i en els quals només pensem quan ens els topem de cara si sortim a fer una volta per Montjuïc. Però el MAC fa uns anys que treballa per recuperar l’esplendor de l’edifici del 1929, i ara han renovat la seva exposició permanent fent-la brillar al màxim per convertir-se en un museu de visita obligada. 

Per què hi heu d'anar? Per veure més de dos-cents objectes (alguns dels quals constitueixen veritables tresors de l'arqueologia nacional i de la península Ibèrica) en un espai de 1.000 m², que ens mostren l’Imperi Romà com la primera societat globalitzada d'Occident 

De què va? Una casa unifamiliar de propietat, envoltada de gespa, amb piscina al jardí del darrere i un parell de cotxes dormint al garatge. Segurament aquesta és la idea que aflora al cap de la majoria quan sent l’expressió “somni americà”. El CCCB dedica una mostra als reptes de la ciutat agafant d’excusa aquest model urbanístic suburbial.

Per què hi heu d'anar? Des de l’inici dels suburbis amb la revolució industrial, passant per l’auge de la vida en urbanitzacions perifèriques després de la Segona Guerra Mundial, l’exposició explora també la part fosca de la vida residencial i els futurs postsuburbials que ens esperen.

De què va? La Fundació Mapfre presenta una exposició que presenta la trajectòria de Louis Stettner, l'aclamat fotògraf que a través de les seves representacions va promoure el canvi social i la celebració de la vida.

Per què hi heu d'anar? Les seves fotografies evoquen molts temes alhora: escenes del metro i el trànsit de Nova York, el seguiment dels obrers i treballadors i fins i tot paisatges de les muntanyes franceses d'Alpilles.

Convertit quasi en un mem per culpa d'una carrera que sembla dissenyada pel seu pitjor enemic, Nicolas Cage ha anat construint-se una filmografia que no té cap explicació. Però entre tantes desastroses pel·lícules que han fet oblidar el talent de qui un dia va guanyar l'Oscar per 'Leaving Las Vegas' (1995), n'ha estrenat dues de bones seguides. De fet, dues de molt bones. La primera, 'Dream scenario', va arribar fa uns mesos. I ara ho fa aquesta 'Longlegs', en la que dona vida a un assassí en sèrie, controlant els seus habituals excessos malgrat un maquillatge extrem que en un altre context convidaria a passar-se de voltes. La pel·lícula, inesperat èxit de públic als Estats Units, beu del cinema de David Fincher i, sobretot, d''El silenci dels anyells', proposant una asfixiant trama basada en la singular relació entre el criminal i una agent de l'FBI (Maika Monroe) amb una intuïció sobrenatural. Atmosfèrica i sorprenent, 'Longlegs' hauria de tornar el bo d'en Nicolas al camí que mai hauria d'haver abandonat.

Dir.: Oz Perkins (EUA, 2024). 101 min. Estrena: 2 d'agost

L'ampli ventall de thrillers del francès Luc Besson (de 'Nikita' a 'Lucy', passant per aquell 'El professional' que va descobrir-nos Natalie Portman) es renova amb el més emocional i commovedor dels seus violents films, i aquest també ho és. 'Dogman' té com a protagonista un noi traumatitzat per una vida marginal, que només troba consol i una possible redempció en la seva relació amb els gossos. Caleb Landry Jones (Millor Actor al Festival de Canes amb 'Nitram') és l'inspiradíssim protagonista d'una pel·lícula insòlita que manté les voluntats estètiques d'un Besson que, en tant que creador, va marcar el gènere als anys 80 i 90 i va saber exportar el cinema francès d'acció fins als Estats Units.

Dir.: Luc Besson (França, 2023). 115 min. Estrena: 2 d'agost

Els èxits a França de les dues recents adaptacions d''Els tres mosqueters' ha portat a la productora Pathé a tornar a confiar en els seus guionistes per tornar a la literatura d'Alexandre Dumas i portar a la pantalla un altre dels seus clàssics. També en tasques de direcció, La Patellière i Delaporte entreguen un èpic relat de revenges i duels a espasa que, tot i les seves quasi tres hores de durada, passa com una exhalació. Adaptant el gènere d'aventures per un públic contemporani, 'El conde de Montecristo' ofereix luxe i entreteniment, i, per als fanàtics del cinema francès, una desfilada d'estrelles del país veí, amb Pierre Niney ('Yves Saint-Laurent') i Anaïs Demoustier ('Los consejos de Alice') encapçalant el repartiment.

Dir.: Alexandre de La Patellière i Mathieu Delaporte (França, 2024). 178 min. Estrena: 9 d'agost

Històries de famílies en situacions extraordinàries. La carrera del cineasta M. Night Shyamalan ha navegat sempre en el thriller o el terror, però aplicant les constants d'aquests gèneres a les relacions entre pares i fills. Així passava a 'El sisè sentit', a 'El protegido', a 'Señales' o a la recent 'Llaman a la puerta'. I torna a passar a aquesta 'La trampa', on un home (Josh Hartnett) acompanya la seva filla adolescent (Ariel Donoghue) al concert d'una superestrella pop (que interpreta Salaka Shyamalan, filla del director). Enmig d'un enorme recinte esportiu reconvertit en escenari musical, i mentre una gentada de por gaudeix de la música, un assassí en sèrie s'amaga de la policia camuflat entre els espectadors.

Dir.: M. Night Shyamalan (EUA, 2024). 105 min. Estrena: 9 d'agost

La pedrera de l'ESCAC sembla infinita, i aquí en tenim una nova mostra. Després de ser una de les directores del projecte col·lectiu que fou 'La filla d'algú' (2019), la cornellanenca Celia Giraldo presenta la seva òpera prima en solitari. 'Un lugar común' explica la crisi d'identitat d'una dona madura que, després de perdre la feina de forma inesperada, busca recolzar-se en una família que li fa molt poc cas. Rebel·lar-se contra l'injust rol adquirit de mare servidora, d'aquelles que ho donen absolutament tot sense esperar res a canvi, serà l'única manera de fer-se escoltar. Eva Llorach (Goya a Millor Actriu Revelació per '¿Quién te cantará?') és la magnífica protagonista d'aquesta història que ens posa un mirall al davant per entendre que mai agraïm ni valorem prou l'entrega incondicional de les nostres mares.

Dir.: Celia Giraldo (Espanya, 2023). 82 min. Estrena: 14 d'agost

Tornen els nostres alienígenes favorits, responsables d'alguns dels pitjors malsons que ens ha provocat el cinema. Situada cronològicament entre 'Alien, el vuitè passatger' (1979), la primera, l'original, la de Ridley Scott, i 'Aliens' (1986), la segona, la de James Cameron, 'Alien: Romulus' proposa nova aventura que porta un grup de joves colonitzadors fins a una estació espacial abandonada on, òbviament, es trobaran amb una desagradable sorpresa. Bona decisió, la dels responsables de la saga, donant els comandaments a l'uruguaià Fede Álvarez, especialista a donar vida i estil a altres franquícies en films com 'Posesión infernal' (2013) o 'Millennium: Lo que no te mata te hace más fuerte' (2018). Terror del bo que compta com a protagonista, a més, amb Cailee Spaeny, la Priscilla de Sofia Coppola, i ambiciosa periodista a 'Civil War'.

Dir.: Fede Álvarez (EUA, 2024). 119 min. Estrena: 15 d'agost

Després de 'La casa del diablo' (2009) i 'Los huéspedes' (2011), el cineasta Ti West ha revolucionat el cinema de terror amb una trilogia que uneix els ensurts i la sang amb un profund amor pel cinema. I és que cadascuna de les tres pel·lícules que la componen s'emmirallen en èpoques i formes cinematogràfiques diferents. La primera, 'X' (2022), se situava als anys 70 i homenatjava 'slashers' com 'La matanza de Texas' oferint el sanguinari malson que pateix l'equip de rodatge d'una pel·lícula porno. Concebuda com a preqüela, amb la segona, 'Pearl' (2022), viatjàvem als anys 50 per conèixer el passat d'un personatge clau del film original, hibridant terror i drama estil Douglas Sirk. I ara arriba la cloenda (si més no, així s'havia anunciat, tot i que West ha obert la porta a continuar): 'MaXXXine' segueix la peripècia de la protagonista al Hollywood de mitjans dels 80. Entestada a triomfar a la indústria del cinema, la Maxine creuarà les seves passes amb les d'un assassí en sèrie. Un festival pels amats del gènere amb nova exhibició de Mia Goth, cap de cartell dels tres films.

Dir.: Ti West (EUA, 2024). 103 min. Estrena: 23 d'agost

Si no heu vist 'Bottoms' (un disbarat que capgira com un mitjó les clàssiques comèdies d'institut i que trobareu a Prime Video amb el títol 'El club de las luchadoras'), feu-ho, i us veureu conquerits per una de les millors comèdies de l'any passat, que unia tres dels talents que estan revolucionant l'escena còmica nord-americana: la cineasta Emma Seligman i les actrius Ayo Edebiri (coneguda per la sèrie 'The Bear') i Rachel Sennott, parella de fet al show de Comedy Central 'Ayo and Rachel are single'. Seligman també havia comptat amb la segona en un altre film imperdible, 'Shiva baby' (disponible a Filmin). Tot aquest context, al qual hem de sumar-li la feina humorística a les xarxes socials que havia col·locat al mapa a Rachel Sennott, serveix per fer valer l'ascens d'aquesta nova musa de l'indie. Ella és la protagonista, per fi, d'aquest 'Antes era divertido', una dramèdia on amplia els seus registres, afegint tons dramàtics al seu personatge, una comediant que arrodoneix la nòmina fent de cangur de nens.

Dir.: Ally Pankiw (EUA, 2023). 105 min. Estrena: 23 d'agost

Explica Fernando Trueba que la seva nova pel·lícula comença com una d'Éric Rohmer per convertir-se en una d'Alfred Hitchcock. És una bona forma d'entendre el viatge que proposa el director de 'Belle Époque'. La trama, situada en  l'any 2001, ens presenta una jove que arriba a una illa grega per treballar en un restaurant. El propietari és un nord-americà de passat misteriós amb qui s'acabarà despertant una insospitada química. Matt Dillon i Aida Folch (a qui Trueba va descobrir quan era una adolescent a 'El embrujo de Shanghai' i a qui va tornar a dirigir a 'El artista y la modelo') formen la parella protagonista d'aquest relat a ritme de jazz que hibrida la 'joie de vivre' i el suspens més clàssic, i que fa ganes d'anar a passar l'estiu a alguna illa de la Mediterrània.

Dir.: Fernando Trueba (Espanya, 2024). 128 min. Estrena: 23 d'agost

Jonás Trueba, el fill de Fernando i nebot de David, fa una dècada que dirigeix pel·lícules, sempre en els marges de la indústria, rodant al seu aire, escrivint en col·laboració amb els seus actors habituals, funcionant gairebé com una companyia teatral. Després de 'Los ilusos', 'Los exiliados románticos' i 'La virgen de agosto', ara torna a comptar amb Itsaso Arana i Vito Sanz per explicar la història d'una parella que, després de quinze anys de relació, decideix deixar-ho córrer. Fins aquí tot normal. No ho és tant fer una festa de celebració de la ruptura. A 'Volveréis' trobareu les constants del cinema del petit dels Trueba, diàlegs molt ben escrits, passejos per Madrid, personatges perfectament definits, picades d'ull metacinematogràfiques, i influències del cinema d'Éric Rohmer, i en aquest cas també de Woody Allen. Sumeu-hi un homenatge preciós al seu pare, Fernando, actor robaescenes, i tindreu un còctel saborós i ple d'encant.

Dir.: Jonás Trueba (Espanya, 2024). 114 min. Estrena: 30 d'agost

Arrenca la cinquena edició de la Sala Barcelona - Música al Castell de Montjuïc, que va néixer quan no ens deixaven ballar i que s'ha acabat consolidant com una cita habitual al calendari musical estiuenc de la ciutat, aquesta vegada amb sis concerts repartits entre l'1 d'agost al 16 de setembre. Inaugura el cicle l'1 d'agost Clara Peya, que presenta el seu nou treball 'Corsé', i seguiran Joe Crepúsculo (9 d'agost), Ketekalles (23 d'agost) i VVV [Trippin'you] + Tetas Frías (30 d'agost).

Ja al setembre, el dia 5, arribarà el torn dels Mishima i tancarà l'edició d'enguany, el dia 13, la Soul Party amb l'Orchestral Soul Society, la festa que dirigeix Lalo López (Fundación Tony Manero) amb la Barcelona Rock Strings i les veus de Alex Dee, Brigitte Emaga, Paquito Sex Machine, Jonathan Herrero, Yasmina Azlor i altres convidades.

Els amants de ballar música electrònica esteu d'enhorabona. El Brunch Electronik torna a celebrar el seu festival en tres jornades del 9 a l'11 d'agost, dues al Parc del Fòrum i una als Jardins Joan Brossa de Montjuïc. I ho fa amb noms tan sonats com John Talabot, Modeselektor (DJ), Nightmares on Wax, Röyksopp, The Blaze, Fatboy Slim, Junior Boys i Soulwax, que encapçalen un cartell amb desenes d'artistes pensat per ballar des de les 3 de la tarda fins a les 3 de la matinada.  

El diumenge hi haurà una jornada amb Black Coffee a Montjuïc, que es desenvoluparà des de les 13 h a la una de la matinada, i els més valents podran gaudir dels 'after parties' de divendres i dissabte al Nitsa de la sala Apolo.

No pot haver-hi revival soul perquè el soul és una música més que atemporal, eterna. El que hi ha, de tant en tant, és un interès renovat de la indústria, però tots els amants del gènere saben que no hi ha trencament sinó continuïtat entre Aretha Franklin, Sharon Jones i Amy Winehouse, entre Otis Redding, Charles Bradley i Lee Fields, i entre Bill Withers i Curtis Harding.  

El cantant de Michigan, amb tres àlbums d'estudi, l'últim dels quals és 'If words were flowers' (2021), és un dels grans renovadors d'un estil que ens fa ballar i ens eleva alhora, sense que renovar vulgui dir trencar, sinó més aviat seguir la línia de punts que han marcat els seus antecessors tal com fa des del Regne Unit el nostre admirat Michael Kiwanuka. Un luxe que puguem tornar a tenir Harding en directe, aquest 25 d'agost, a Barcelona.   

Junts van fer història. Fusionant la capacitat per escriure cançons memorables amb allò que es va anomenar electrònica intel·ligent, Ben Gibbard (Death Cab for Cutie) i Jimmy Tamborello (Dntel) van redefinir el que havia de ser el pop al segle XXI. L'obra mestra es va dir 'Give up' (2003), l'únic àlbum que van fer junts, i els vint anys de la seva aparició ja mereixia una gira com Déu mana.

Però és que a més el 'Transatlanticism' dels de Gibbard també feia vint anys. Doncs "vinga, som-hi", devien dir, i nosaltres vam resar perquè passés per Barcelona. El tour, que va esgotar les entrades en actuacions consecutives al Madison Square Garden de Nova York i al Hollywood Bowl de Los Ángeles, arriba finalment a la nostra ciutat, aquest 27 d'agost al Poble Espanyol. Serà una gran celebració per tots els que van viure el canvi de mil·lenni amb dos discos inoblidables gravats amb un pressupost de riure per l'època (20.000 dòlars).

Malgrat haver fet algunes de les cançons més boniques de finals dels 90 i principis dels 2000, els guardians de la puresa de l'indie –permanentment enfadats– no els van acabar d'acceptar mai. Una pena, perquè tornades tan lluminoses (anava a dir 'assolellades', però també parlen de la pluja) com les de 'Sing' i 'Why it always rain on me' no necessitaven cap coartada intel·lectual per fer-se un lloc als nostres cors. Des d'aleshores, els escocesos Travis no han deixat de fer discos de pop tranquil i cristal·lí i, com passa a tots aquells que segueixen el seu camí sense fer cas a les modes, ara sonen perfectament atemporals (i a qui li importen les modes de fa més de vint anys?).

Ara, Fran Healy (veu i guitarra), Andy Dunlop (guitarra), Dougie Payne (baix) i Neil Primrose (bateria) tornen a Barcelona amb nou disc, el desè, 'L.A. Times' (2024) i els rebrem amb moltes ganes de cantar a ple pulmó melodies tan pures com les de 'Side', 'Flowers in the window', 'Driftwood' i tants petits himnes que el públic amb menys prejudicis va abraçar amb gran alegria quan es van publicar. Que són una mica sentimentals? I què, nosaltres també.

El Poble Espanyol se convertirá por una noche en ese 'endless summer' en el que todos los surfistas sueñan. Con un cartel encabezado por Xavier Rudd, la plaza mayor del recinto se teñirá del folk tranquilo que evoca lánguidas puestas de sol, el tacto del océano en la piel y, en definitiva, conexión con la naturaleza y el aire libre.

También de Australia llega el dúo Hollow Coves, que acaba de publicar el álbum 'Nothing to lose' (2024) y, de mucho más cerca, el querido Ramon Mirabet, poseedor de una voz imponente capaz de atacar al folk, el pop, el soul y todo lo que le pongan delante (como la canción que acaba de publicar con Bely Basarte, 'Ahora y aquí').

Menos conocida, pero con una propuesta interesantísima, es la estadounidense Hayley Reardon, que graba sus canciones con Pau Figueres y Aniol Bestit, y que en 2023 publicó una canción preciosa, medio en inglés y medio en catalán, con Judit Neddermann: 'Changes'.

El Mas i Mas Festival va néixer per omplir de música l'agost a Barcelona, un mes en què gairebé ningú més s'atrevia a programar concerts. 20 anys més tard, creix per convertir-se en una temporada de sis mesos, en la qual, del 4 de maig al 27 de novembre es podran veure 24 actuacions d'artistes d'aquí i internacionals a sales com les sales Jamboree 1 i 3, Paral·lel 62, la Sala Apolo i La Paloma.

Enguany el Grec s'inaugura amb concert. Es tracta de l'espectacle 'Circular', de Sílvia Pérez Cruz (26, 27 i 28/6) amb convidats de l'alçada de Damien Rice, Carmen Linares, Salvador Sobral, Rita Payés, Nico Roig, Carme Canela, Judit Neddermann, Juan Quintero, Carles Dénia i Celeste Alías. També al Teatre Grec, hi haurà els concerts de Pau Vallvé (8/7), Rita Payés (17/7), Antònia Font (18 i 19/7), El Pot Petit amb la Black Music Big Band (20/7) i Barcelona Mestissa, amb artistes com Alizzz, Macaco, Queralt Lahoz i Nakany Kanté, entre d'altres (22/7). Apunteu-vos també els concerts de Kae Tempest + Clara Aguilar al Paral·lel 62, i la Sant Andreu Reunion Band amb Joan Chamorro i Elsa Armengou (Jamboree, 18 i 19/7).

Grec Festival. Del 26 de juny al 27 de juliol.