Les millors coses per fer el juny a Barcelona

Arriba el juny i, boom!, hi ha una explosió d'activitats i festes amb motiu del mes de l'Orgull LGBTIQ+. Barcelona és una ciutat orgullosa, plena de llocs que han marcat la història del col·lectiu LGBTIQ+ i d'espais d'oci com bars i sales on veure shows de drag, sortir de festa o prendre una copa. A més, el Centre LGBTIQ+ de Barcelona està sempre actiu i s'encarrega de programar activitats, tallers i exposicions per a tots els públics. Així que, sí, no ens sembla estrany que quan s'apropa el juny, et saturis amb la quantitat d'opcions que hi ha i et preguntis: Quines són les millors activitats del mes de l'orgull i el Pride a Barcelona? A la següent llista trobaràs les propostes més reivindicatives, festives, diverses i interessants.

Sant Joan, l'arribada de l'estiu... és igual com li diem, però tots sabem que la nit del 23 al 24 de juny és una nit especial i que s'ha de celebrar com mana la tradició! Barcelona es prepara per celebrar revetlles, fogueres, tallers i tota mena d'activitats per celebrar la nit més curta de l'any. 

Un any més aquesta ciutat costanera ben a prop de Barcelona torna a tirar la casa per la finestra per reivindicar l’orgull i els drets de la comunitat LGBTIQ+. Parlem de Sitges, és clar, que del 5 al 9 de juny celebrarà la tretzena edició del seu famós Pride. El passeig marítim de la ciutat serà el punt de trobada d’una àmplia programació que oferirà més de 50 activitats gratuïtes i a l’aire lliure.

El Time Out Fest s'acaba aquest cap de setmana i s'acomiada de Barcelona fins a l'any que ve, però la bona gastronomia no ho farà. La ciutat té restaurants meravellosos i, tot i que us recomanem visitar-los almenys un cop a la vida, ara també podreu tastar-los tots en un mateix espai sense haver de recórrer la ciutat. La plaça de Catalunya tornarà a acollir el Tast a la Rambla, un festival del 6 al 9 de juny on alguns dels millors restaurants i pastisseries de Barcelona acostaran els seus plats en forma de tapa a tots els assistents dins el marc de la 10a Setmana de Gastronomia de Barcelona.

"Estem cansades de les 'pop-ups' buides que no aporten cap aprenentatge o benefici al sector de la moda, per això vam decidir crear la nostra pròpia proposta", asseguren la Carme Giménez i l'Alicia Sanz, fundadores de les marques Unë Concept i Black Design, respectivament, i ara també d'un nou festival pels fanàtics de la moda ètica i emergent. La primera edició del Beso Fest se celebrarà a Barcelona el pròxim dissabte 8 de juny a l'Hotel Gallery de Barcelona i l'entrada serà lliure i gratuïta. "L'esdeveniment va molt més enllà d'un mercat de roba, és un punt de trobada per a creatius i fanàtics de marques i dissenys únics i locals", expliquen les seves creadores.

No és estrany que algunes de les obres que es duen a terme a Barcelona descobreixin restes de la romana muralla de la ciutat o d'altres períodes històrics, però, l'any 2014, els treballs de rehabilitació de la Torre de la Sagrera van descobrir una troballa que va impactar tothom. Les obres van deixar a la vista el refugi antiaeri de la Sagrera, un espai de 84 metres de llargada construït l'any 1937 per la Sociedad Obrera Colectivizadora calle Berenguer de Palou. Actualment, és un dels refugis antiaeris millor conservats de la ciutat i, després de molts anys tancat al públic, es podrà visitar a partir d'aquest estiu.

Bones notícies per als més cinèfils i estiuencs, enguany hi haurà una altra edició de la Sala Montjuïc, el cicle de cinema a la fresca que acull el Castell de Montjuïc. Ja han publicat els horaris de les pel·lícules que podrem gaudir a l'aire lliure, així que ja podeu marcar les dates a l'agenda!

Pel que fa als preus, varien entre els 8 i 11 €, segons si era entrada general o volies tenir la comoditat d'una gandula. 

L’arquitectura de Barcelona és un dels factors que més fa despuntar la ciutat perquè reflecteix múltiples tendències de la història de l’art occidental. Des del renaixement fins al barroc, passant també pel modernisme, entre d’altres, els edificis i monuments de la ciutat llueixen el llegat de diverses cultures i civilitzacions. Per aprendre a gaudir d’aquest patrimoni, l’Ajuntament i la Fundació Mies van der Rohe, juntament amb desenes d’entitats dedicades a la divulgació de l’arquitectura a la ciutat, ha presentat el programa de les Setmanes d’Arquitectura 2024, un cicle que agrupa exposicions, concursos, premis tertúlies, visites guiades festes i altres, destinat a reforçar el vincle entre l’arquitectura i la ciutadania. Així doncs, del 14 de maig al 28 de juny, tots els districtes de la ciutat oferiran diferents activitats per celebrar i viure aquest art.

L'interès per la ciència ha anat augmentant en els darrers anys a l'Estat. El passat 2023, la Fundació Espanyola per la Ciència i la Tecnologia (FECYT) va elaborar un informe que assegurava que un 47,2% dels enquestats estava interessat en la ciència, però més de la meitat van admetre que els hi costava entendre-la. Tant si sou part d'aquest grup i voleu conèixer més de prop aquest coneixement sense sortir de Barcelona, aquest esdeveniment és per vosaltres.

La ciutat acollirà la 17a edició de la Festa de la Ciència, una celebració que ompliràla ciutat d'activitats, exposicions i molt més durant el 7, 8 i 9 de juny. Amb l'objectiu d'apropar la ciència a tothom, s'han programat més de 150 activitats de divulgació científica i tecnològica que inclouen jornades educatives, experiments, tallers, espectacles, humor i molt més per a totes les edats.

Barcelona és coneguda per diverses raons, però una de les principals és la seva arquitectura. La ciutat està plena d'edificis emblemàtics i, malgrat que alguns com la Casa Batlló i la Sagrada Família es poden visitar, n'hi ha d'altres que només obren al públic en ocasions especials. L'Open House Barcelona és una d'aquestes ocasions i tornarà a obrir les portes a llocs ocults i sorprenents de la ciutat de Barcelona del 21 de maig al 7 de juny, dins del programa 'Espais ocults'.

De què va? El CCCB homenatja a una de les figures més importants de la història del cinema. Agnès Varda, fotògrafa, artista, cineasta i pionera de la Nouvelle Vague és estimada i reconeguda arreu de França com una figura maternal i inspiradora. Però la coneixem, els catalans?

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en la vida, l’obra i les històries fascinants d’aquesta creadora lliure, moderna i compromesa amb el seu entorn polític que, fins i tot abans que Truffaut o Godard, Varda va obrir el camí del moviment cinematogràfic de la Nouvelle Vague, trencant normes i clixés en les més de quaranta pel·lícules que va filmar entre llargmetratges, curtmetratges, ficcions i documentals. 

De què va? Les parets del MACBA, sempre d’un blanc immaculat gairebé quirúrgic, s’han tenyit de blau marí i taronja per l’ocasió. L’exposició dedicada a Mari Chordà, una icona del feminisme i l’art de casa nostra, per fi honora la trajectòria que aquesta gran artista sempre ha merescut. 

Per què hi heu d'anar? Per divagar entre obres plenes de color i símbols sobre el plaer, el desig, la sexualitat i la maternitat. Hi descobrireu l'empenta d'una creadora avançada al seu temps que va participar en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, va fundar una editorial feminista i va obrir un bar amb les amigues en la grisor del franquisme i la transició. En les vagines, secrecions i cossos gestants hi sentireu vibrar el caràcter sincer i combatiu de la Mari Chordà, que també hem intentat plasmar en aquesta entrevista. 

De què va? La gran exposició de l’Any Tàpies arriba a Barcelona després de ser presentada al Bozar de Brussel·les i al Reina Sofia, a Madrid. S'hi agrupen més de cent obres procedents d’arreu del món, algunes de les quals es presenten a Barcelona per primera vegada. 

Per què hi heu d'anar? Per explorar en profunditat la figura de Tàpies, tot fent un recorregut del 1943 al 2011 que no se centra en la vida de l'artista, sinó en com Tàpies anava situant-se al món, relacionant-se amb l’art i amb ell mateix al llarg de la seva trajectòria. Les obres permeten conèixer les investigacions plàstiques que van obsessionar a l’artista durant tota la vida i que el van dur a experimentar amb tota mena de suports, tècniques i materials: hi ha dibuixos, collages, pintures, objectes i escultures de paper, cartó, fusta, pols de marbre, bronze o vernís. 

De què va? La naturalesa i l'abstracció es fusionen quan Marcos Isamat fa anar el llapis. Amb aquesta simple tècnica (tots, de petits, hem dibuixat amb llapis i goma d'esborrar, oi?), l'artista i doctor en Genètica per la Universitat de Cambridge captura l'essència d'imatges comunes, quotidianes i naturals.

Per què hi heu d'anar? Per veure com, de lluny, mars, branques, fulles i alberedes es converteixen en trames geomètriques i patrons que configuren l'escenari de l'espai expositiu.

De què va? Qui diu que les fotografies d'àlbums familiars no tenen valor? L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona presenta aquesta exposició que aglutina imatges del passat recuperades d'àlbums, mobles, parets i capses de les llars familiars catalanes.

Per què hi heu d'anar? Per corregir un biaix: tot i que sovint ha sigut menystinguda per les institucions per la seva abundància i orfenesa, la fotografia familiar té molt de valor i en els darrers anys ha estat vindicada com a font documental i s’utilitza de manera recurrent en la creació artística contemporània!

De què va? Tuan Andrew Nguyen és el guanyador de la vuitena edició del Premi Joan Miró, un reconeixement que destaca artistes que mantenen el llegat de Joan Miró i els seus ideals. Nascut a Saigon i criat com a refugiat als Estats Units un cop acabada la guerra, aquest artista utilitza la seva experiència personal i la història del seu país com a fil conductor de la seva obra. Així, d’entrada, pot semblar sorprenent que un artista vietnamita faci art que s’assembli al que Miró va cultivar al llarg de la seva trajectòria. Però els seus mòbils metàl·lics (més grans o més petits, alguns daurats i d’altres platejats, inspirats en l'obra de Calder) tenen una essència mironiana innegable. 

Per què hi heu d'anar? Els mòbils de Nguyen estan fets amb fragments de bombes i projectils que es van utilitzar durant la Guerra del Vietnam. Ens parlen de la violència d'aquest conflicte mortífer, però també tenen el seu costat sanador: són peces sonores, afinades per tal d’emetre freqüències amb propietats guaridores, similars a les d’un gong. Així, l’obra de Nguyen ens convida fer un camí del trauma bèl·lic a la sanació col·lectiva. 

De què va? Per primera vegada, les capsetes, joiers i cofrets d’Adolf Fargnoli s’exposen a Barcelona. L'exposició reuneix l’obra d’aquest ebenista i orfebre d’origen italià, que va formar part del cercle d’artistes i artesans que es van donar a conèixer a Girona al voltant de la figura de l’arquitecte Rafael Masó. 

Per què hi heu d'anar? Es diu de Fargnoli que va ser un gran mite de la Girona noucentista, que va dedicar la seva vida a perfeccionar la tècnica de la talla de fusta. Les seves arquetes de fusta tallada amb aplicacions metàl·liques i interiors folrats de seda van generar l’admiració de crítics, artistes i intel·lectuals i el van dur a participar en cinquanta exposicions nacionals i internacionals entre 1918 i 1933. Pilar Vélez, la comissària de la mostra, s’ha dedicat a treure a la llum nombroses peces desconegudes de l’artista i alguns dels seus imitadors, fins al punt de recopilar-ne 90 (especialment capsetes i creus de fusta tallada amb aplicacions ceràmiques) que ara llueixen a les sales del MNAC. L’exposició també descobreix la vida i la trajectòria de l’artista gràcies al llegat de la seva família i altres testimonis, així com la seva altra faceta, la de grafista. 

De què va? Alfons Flores és un dels nostres millors escenògrafs. Al llarg de la seva trajectòria s’ha dedicat a la construcció de llocs imaginaris en teatres i espais escènics. Des dels seus inicis a la companyia de teatre independent Grup d’Acció Teatral fins als teatres d’òpera més prestigiosos del món, Flores ha construït espais imaginaris per a prop de dos-cents projectes teatrals i operístics.

Per què hi heu d'anar? Perquè el centre d’art Tecla Sala converteix aquestes escenografies en material expositiu, transformant els telons, objectes i maquinàries que coronaven els escenaris en materials de museu, tot mantenint l’essència del treball d’aquest escenògraf contemporani. 

De què va? Fernande Olivier va ser una model i artista francesa, coneguda principalment pel fet de ser la primera parella de Picasso. Ara, el Museu Picasso la reivindica com la cronista del naixement del cubisme que va ser gràcies a les memòries que va deixar escrites.

Per què hi heu d'anar? L’exposició il·lustra la vida d’Olivier per ordre cronològic perquè la coneguem i l’ubiquem en un lloc i un moment clau per l’esclat de les avantguardes. Documents i fotografies inèdites, testimonis audiovisuals i diversos retrats signats pel cercle d’amics de Fernande Olivier són les obres principals que conformen aquesta mostra única.

De què va? Jordi Colomer és un artista barceloní reconegut pel seu treball en el món de l'escenografia, la fotografia i la videoinstal·lació. Les seves obres ens conviden a pensar, a través de l'humor i l'imaginari popular, conceptes com la perifèria, el nomadisme, la comunitat, la provisionalitat, la ficció i la utopia. Ara el MACBA li dedica una exposició amb un ambient "profundament nòmada".

Per què hi heu d'anar? Per passejar entre el desplegament de 50 obres (escultures, collages, instal·lacions, fotografies, vídeos i accions en viu que l'artista ha anat creant des dels anys 80) que el comissari Martí Peran ha desplegat en un recorregut sense una entrada i sortida definida, que ofereix rutes diferents. 

A mig camí entre l'exercici de nostàlgia i la voluntat de reconnectar amb els temps de llibertat creativa que el van convertir en cineasta de referència, Tim Burton presenta una seqüela de la pel·lícula que el va col·locar en el mapa (la segona després de 'La gran aventura de Pee-wee') i va consolidar el seu molt particular univers. 35 anys més tard es retroba amb Michael Keaton, Winona Ryder i Catherine O'Hara i hi afegeix les seves noves muses, Jenna Ortega (la seva Miércoles televisiva) i Monica Bellucci (la seva parella de vida), per recuperar un personatge icònic, alguns dels gags més recordats de l'original i aquella fabulosa cançó de Harry Belafonte, 'Day-O (The banana boat song)'. Obrint una porta al Més Enllà, Burton diverteix i es diverteix picant l'ullet a una generació que va créixer amb els seus fantàstics viatges onírics i la seva imaginació desbordant.

Dir.: Tim Burton (EUA, 2024). 104 min. Estrena: 6 setembre

Després d'interpretar Òscar Camps a 'Mediterrani', l'actor Eduard Fernández torna a unir forces amb el director Marcel Barrena, de nou inspirant-se en fets reals: aquí reprodueixen la història de Manolo Vital, un veí de Torre Baró que, a la Barcelona de finals dels anys 70, va decidir segrestar l'autobús que conduïa per dur-lo fins al seu barri, que llavors patia un abandonament absolut per part de l'Ajuntament barceloní. 'El 47' parla de la lluita dels més humils per tal d'aconseguir serveis fonamentals (en el seu cas, transport, però també aigua corrent i llum), parla dels moviments veïnals i de la integració d'aquella migració que va contribuir a la construcció de la ciutat, i reivindica les petites i grans batalles contra un sistema que sempre afavoreix els mateixos. Clara Segura, Zoe Bonafonte i, en petites aparicions, Carlos Cuevas i David Verdaguer acompanyen Fernández en el repartiment d'un film que ens recorda que una sola persona pot fer moltíssimes coses contra les injustícies del nostre dia a dia.

Dir.: Marcel Barrena (Espanya, 2024). 110 min. Estrena: 6 setembre

Quan només era un nen, i després de la fugida familiar per l'ocupació nazi, el vienès Peter Perez va acabar al camp de concentració de Rivesaltes, al sud de França. Va ser allà, envoltat de nens espanyols fills de fugits republicans, però també de gitanos, on va conèixer el flamenc i va establir un vincle etern amb una música que expressava molt bé la tristor, la misèria, el fred, la gana i la mort. Molts anys més tard, en Peter es va entestar a resseguir les arrels d'aquells sons que li feien tant de mal com l'alleujaven, i va començar una sèrie de visites periòdiques a un petit municipi de Cadis. I, en un d'aquests viatges d'Àustria a Andalusia, la cineasta croata establerta a Barcelona Lucija Stojević (directora de 'La Chana') va decidir acompanyar-lo amb la seva càmera. El resultat, 'Pepi Fandango' (aquest és el sobrenom amb el qual els seus amics espanyols van batejar el protagonista), és un documental commovedor i deliciós que mostra una singular connexió entre el flamenc i el drama de l'Holocaust nazi.

Dir.: Lucija Stojević (Espanya, 2023). 85 min. Estrena: 6 setembre

Un vell secret surt a la llum i causa l'esfondrament de la família d'un advocat especialitzat en casos de violència sexual a menors. Interpel·lant des del títol a les xarxes de complicitat que protegeixen els depredadors sexuals, moltes vegades motivades per la vergonya o la covardia, també per pura supervivència, la nova proposta del belga Joachim Lafosse ('Un amor intranquilo') fa servir eines dels thrillers de suspens per assenyalar un tema ben tèrbol, inspirant-se en el cas real de l'advocat Victor Hissel, que representava pares de nens assassinats pel pedòfil Marc Dutroux i que va acabar imputat per possessió de pornografia infantil. Amb Emmanuelle Devos ('Lee mis labios') i Daniel Auteuil ('Caché') com a protagonistes, 'Un silencio' és un film duríssim, però també una mirada molt interessant i valenta a la violència sexual, tan present a la nostra societat.

Dir.: Joachim Lafosse (Bèlgica, 2023). 100 min. Estrena: 6 setembre

Després de documentals premiats com 'Sedimentos' (2021) o 'Mi vacío y yo' (2022), el valencià Adrián Silvestre s'ha convertit en un referent del gènere al nostre país. Ara estrena el seu film més personal i catàrtic: perquè ell mateix és un dels dos protagonistes. L'altre és el seu pare, Ricardo, un vividor que es va allunyar de la família molts anys enrere, i a qui no veu des de fa dues dècades. El retrobament de Silvestre amb el pare, amb les càmeres presents i enregistrant cada detall, proposa una reflexió sobre el perdó, el pas d'un temps perdut per sempre i les dinàmiques que s'estableixen a qualsevol família. I obre també una porta a un altre tema d'actualitat màxima: el dret a morir dignament. Tot plegat, en mans del cineasta, i en plena coherència amb les seves anteriors pel·lícules, suposa un balsàmic exercici d'exposició de la intimitat i també un emotiu, i quasi crepuscular, retrat de personatges que busquen, i troben, una segona oportunitat.

Dir.: Adrián Silvestre (Espanya, 2024). 98 min. Estrena: 6 setembre

Un escriptor d'exitoses novel·les de misteri de qui ningú en coneix la identitat real, un inquietant intrús que apareix a casa seva sabent massa, un fosc secret que no convé destapar, amenaces, traïcions i un nou llibre (massa) basat en fets reals. Més val no explicar gaire cosa més de la trama d'aquesta pel·lícula juganera i plena de girs de guió, que s'inspira en clàssics com 'La huella' (1972) o 'Trampa mortal' (1976), concebuda com a duel actoral amb només quatre personatges i una única localització. Jose Coronado, Diego Peretti, Cecilia Suárez i Georgina Amorós protagonitzen el film, que signa David Marqués, director d''El Club del Paro' i guionista de 'Campeones', i que enganxa amb una fórmula divertida i eficaç.

Dir.: David Marqués (Espanya, 2024). 89 min. Estrena: 20 setembre

Celebrem el centenari d'una llegenda del cinema com Marcello Mastroianni (el 28 de setembre brindarem per l'onomàstica) amb l'estrena d'aquesta autoficció tan marciana com emocionant, pel que té d'homenatge a un actor inigualable. Escrita i dirigida per Chistophe Honoré a la mesura de la seva actriu fetitxe, Chiara Mastroianni (han treballat junts fins a vuit vegades, a films com 'La belle personne' o 'Habitación 212'), la pel·lícula suposa un exercici de reafirmació i reinvindicació de la identitat d'una dona que ha hagut de lluitar tota la vida contra el pes dels seus cognoms. Filla de Marcello i de Catherine Deneuve, dues icones del cinema europeu, Chiara Mastroianni s'interpreta a si mateixa, o a una versió distorsionada de si mateixa, i participa d'una festa cinèfila plena de picades d'ull a clàssics del pare, com 'La dolce vita', 'Noches blancas' o 'Ginger i Fred'. A la història que explica 'Marcello mio', la Chiara personatge, farta de les infinites comparacions amb els seus progenitors, decideix que ja n'hi ha prou: a partir d'ara es farà dir Marcello, assumirà el paper d'un home a la seva vida, i, d'alguna manera, ressuscitarà el seu pare. Comèdia inclassificable, però amb un encant molt singular, juga amb les complicitats de Fabrice Luchini, Melvil Poupaud, Benjamin Biolay i Catherine Deneuve, també fent de si mateixos. En definitiva, una carta d'amor a l'irrepetible Marcello nostre.

Dir.: Christophe Honoré (França, 2024). 120 min. Estrena: 20 setembre

Va ser l'any 2002 quan una sentència judicial va convertir Ismael Álvarez, alcalde de Ponferrada, en el primer polític espanyol condemnat per assetjament sexual, amb una pena mínima, això sí. La seva víctima, la regidora d'Hisenda Nevenka Fernández, qui a 26 anys entrava en política amb entusiasme desbordant fins a xocar contra un mur inesperat. La jove va denunciar l'infern que havia patit, posant-se en contra a gran part de la ciutat i als mitjans de comunicació, en una època en què un moviment tan necessari com el MeToo encara era una quimera. El mediàtic cas de Nevenka, molt més assenyalada que el seu agressor, és un exemple claríssim de com la societat, masclista i patriarcal, mirava (i probablement encara continua mirant) cap a una altra banda en casos de violència sexual contra les dones. La catalana Mireia Oriol (coneguda per sèries com 'Les de l'hoquei' i 'Alma') interpreta la protagonista, i Urko Olazábal, a la pell de l'assetjador Álvarez, es retroba amb la cineasta Icíar Bollaín, després del Goya que va guanyar amb 'Maixabel'.

Dir.: Icíar Bollaín (Espanya, 2024). 110 min. Estrena: 27 setembre

“D'alguna manera, la pel·lícula fa una anàlisi del feixisme des del feminisme”, explica la cineasta aragonesa Paula Ortiz ('Teresa') sobre la seva nova pel·lícula, aquesta 'La virgen roja' que recull la història real de Hildegart Rodríguez, una intel·lectual precoç, una pionera de la lluita feminista que, en plena Espanya republicana, que defensava l'emancipació femenina amb consciència de la sexualitat pròpia. I que havia estat educada per la seva mare per liderar i alliberar les dones del futur: una nena prodigi que llegia amb dos anys, que parlava sis idiomes i que, amb 17, va ser l'advocada més jove del país. No es pot entendre la figura de Hildegart (a qui Fernando Fernán-Gómez ja va dedicar una pel·lícula, l'any 1977, en plena Transició, que es deia 'Mi hija Hildegart') sense la d'Aurora, la singular mare que trencava convencions. I tampoc podem apartar de l'equació un final digne del més truculent true crime. Amb Najwa Nimri i Alba Planas com a magnífiques protagonistes, la directora Paula Ortiz parla d'una època clau de la nostra història, trencada per la irrupció d'una dictadura que duraria 40 anys.

Dir.: Paula Ortiz (Espanya, 2024). 114 min. Estrena: 27 setembre

Quan encara tenim fresques algunes males crítiques rebudes al Festival de Canes i la polèmica campanya publicitària d'un tràiler que, justament, feia servir extractes d'opinions negatives que van resultar ser falses i inventades per una intel·ligència artificial, ens arriba 'Megalópolis'. Un arriscadíssim, estrany, ambiciós, grandiloqüent i fascinant projecte que Francis Ford Coppola va perseguir durant dècades i que finalment va acabar autofinançant-se. Amb Adam Driver com a cap d'un cartell que inclou Giancarlo Esposito i Dustin Hoffman, la pel·lícula, de sinopsi impossible de resumir, aposta pel retrofuturisme per mostrar una societat que, assentada sobre Nova York, s'anomena Nova Roma i està inspirada en les ciutats de l'Imperi Romà. Comparant-ne la decadència amb la nord-americana actual, Coppola fa servir l'art i la filosofia per reflexionar sobre el capitalisme i l'individualisme. També se sosté amb l'etiqueta de visionari que sovint li han penjat per experimentar amb les imatges i somiar amb les possibilitats del cinema del futur. Magistral o terrible, que algú tan important com l'home que va signar 'El padrí' o 'Apocalypse now' estreni una pel·lícula és sempre motiu de joia.

Dir.: Francis Ford Coppola (EUA, 2024). 138 min. Estrena: 27 setembre

Si versiones, encara que sigui molt parcialment, una obra clàssica de la potència de la 'Ilíada' corres un risc considerable. Si t'hi inspires de manera transparent, també. Perquè és molt fàcil que l'espectador pensi que es queda amb l'original, que els experiments, millor amb gasosa. Però el que fa Alberto Conejero amb Homer és una altra cosa, més profunda, ja que s'apropia de la poètica del text per fer-lo contemporani a partir d'un episodi concret, la relació entre Aquil·les i Pàtrocle, que Plató posa com a exemple d'amor romàntic a 'El banquet'.

Pàtrocle no és un personatge menor. Homer recorre a ell sovint. El fa sortir també a 'Odissea'. També apareix al 'Troilus i Crèssida' de Shakespeare I la seva iconografia, en època grega i romana, fins al Renaixement, és nombrosa.

A 'El muntaplats', Harold Pinter va tancar dos personatges en un soterrani que, seguint les ordres d'un ens invisible, esperaven. El premi Nobel anglès va fer una crítica ferotge dels engranatges del poder, sobre què estem disposats a fer per sortir-nos-en. Jordi Galceran, en to de comèdia, va voler arribar al mateix lloc amb 'El mètode Grönholm'. Manel Moreno, amb 'Not my monkeys', va a la mateixa arrel, però els temps han evolucionat i ja no es tracta de llançar càrregues de profunditat contra el sistema, sinó exhibir-ne les conseqüències, com aquesta ànsia de ser feliços i de demostrar-ho a tort i a dret.

'Not my monkeys', de fet, comença amb una d'aquestes típiques xapes sobre la felicitat impartida per un personatge que, sense cap base científica, però amb un verb persuasiu, convenç el seu públic que si no són feliços és perquè són uns ineptes. Tot patrocinat per una marca de begudes, Sahara Drinks. Sedueix una pobra noia, que deixarà la feina, el seu presumpte llast, per acabar a les urpes de l'empresa.

Héctor (José Sacristán) i Berna (Ana Marzoa) s'han fet grans, no tenen fills i han de decidir què fan amb la imponent col·lecció que han reunit durant bona part de la seva vida. Llevat de cedir-la a l'Estat, en qui no confien ni una mica, tenen moltes possibilitats: tornen cada peça als seus anteriors propietaris? La llencen al mar? La cremen? O busquen un hereu a qui llegar-la? Aquesta última possibilitat és la que explora l'obra de Juan Mayorga que ha arribat al Romea. Hector i Berna han triat una jove col·leccionista, Susana (Zaira Montes), per fer-li la proposta, després d'un rigorós “examen” per avaluar la seva idoneïtat.

Mayorga fa que la peça es desenvolupi durant unes hores, des de la tarda-vespre de l'arribada de Susana, fins a l'endemà al matí. L'aspirant té dubtes. Coneix la llegenda de la famosa i enigmàtica col·lecció i se n'ha informat. També amaga cartes. Enmig del triangle, hi tenim Carlos (Ignacio Jiménez), una mena de secretari de la parella, personatge amb molt poc paper, tot i que determinant.

No hi ha cap dramaturg al món amb la saviesa de Wajdi Mouawad, cap que hagi sabut interpretar com ell la tragèdia, més hereu d'Èsquil que de Shakespeare, cap que hagi sabut capbussar-se de manera tan profunda en la zona zero del drama contemporani, és a dir, el Pròxim Orient. I 'Tots ocells' n'és la prova més palpable. Estrenada el 2017, avui ens ressona més que mai.

Tot comença amb un jove jueu, l'Eitan (Guillem Balart), estudiant de genètica, que topa amb una noia d'origen àrab, la Wahida (Míriam Moukhles), antropològa, en una biblioteca de Nova York. Fa dos anys que troba sobre les taules de lectura un llibre de Hassan Muhàmmad al-Wazzan, diplomàtic marroquí convertit a la força al cristianisme, al segle XVI. L'ha vist gairebé cada dia a diferents taules, però mai qui el llegia. Fins a aquell dia, una tarda que canviarà la vida de tots dos i la de tothom que els envolta. Un dia en què acabaran en un local anomenat The End, fatal premonició.

La Paula (Raquel Ferri) està asseguda en una butaca del menjador. Som a primera hora del matí i en una casa al bosc, lluny de la ciutat. L'Isaac (Ernest Villegas) es lleva. Li pregunta com és que no ha anat al llit i ella li diu que no el volia molestar. Està nerviosa perquè ha començat els assajos per al rodatge de la seva primera pel·lícula com a directora. Però té altres motius per manifestar la seva inquietud: ha de despatxar la seva parella del projecte, l'Isaac, que és actor.

Així comença 'Les mans', potser el drama aparentment més senzill que ha escrit Llàtzer Garcia, després de peces tan rodones com 'Al final, les visions', 'La pols' i 'Els nens desagraïts'. Aquí posa cara a cara dos personatges que treballen i viuen junts, en una feina (el cine) on l'ego pot destruir-ho tot. I fan com és del teatre anglosaxó, a voltes em sembla que estem veient un Albee ('Qui té por de Virginia Woolf') o un Pinter ('Traïció'), o una barreja de tots, amb el segell propi d'un autor que, millor que ningú, sap tensar situacions fins al límit i treure tot el suc a la psicologia profunda dels personatges.

Tothom coneix la història de Rodríguez, aquell músic nord-americà caigut en desgràcia que un documental, 'Searching for Sugar Man', va treure de l'anonimat. Però potser ningú no sap qui va ser Camil Clot, un home que presumptament es va fer un nom en l'underground barceloní del tombant del segle passat i que el dramaturg Marc de la Varga ha decidit recuperar a través d'una obra documental en què ell mateix, transfigurat en l'actor Pau Vinyals, estira els fils de la seva vida.

'Em dic Josep' és el resultat de la investigació i del seu artifici. A Vinyals l'acompanyen Mont Plans i Daniel Higiénico, una actriu superba (no ens cansarem de repetir-ho) i un músic que va conèixer l'ambient del qual ens parla el dramaturg. Tots tres aconsegueixen que una obra que ja per ella mateixa té molt valor, pugi molts graons en l'escala artística.

Quan Rousseau (Pep Planas) li acaba de confessar a Voltaire (Josep Maria Flotats) que, efectivament, va abandonar els seus cinc fills, Flotats mira el públic, fa una pausa i s'asseu. Són cinc segons que fan que el que acaba de dir Rousseau no caigui en sac buit, perquè el públic copsi la gravetat del moment. És un dels clímaxs de la funció. Un petit detall, potser minúscul, la pausa, el moviment, que fa volar molt amunt aquesta versió de 'La disputa' de Jean-François Prévand que tenim al Romea.

En altres mans, el retrobament entre Voltaire i Rousseau, entre mestre i deixeble, podria haver estat un pal fenomenal. Però en braços de Flotats esdevé una lliçó magistral de com es pot fer teatre popular a partir de les idees. Perquè aquí es parla de rivalitat, de veritat i de mentida, d'ètica, de moral, de religió, i no hi ha ni un segon en què els espectadors mirin el sostre o badallin.

Cada dècada, com a mínim, hauria de tenir la seva versió de 'Tirant lo Blanc', almenys per veure on érem i on som. Perquè és impossible sortir del Romea després de la versió del clàssic de Joanot Martorell que ha ordit Joan Arqué sense comparar-la amb la que va muntar Calixto Bieito el 2008. Són dos espectacles radicalment diferents. L'un, un esgraó més per a un director que avança amb pas ferm. L'altre, obra d'un geni. L'un, amb Judit Neddermann a l'escenari i llibret de Màrius Serra. L'altre, amb música de Carles Santos i lletra de Marc Rosich. Dos universos divergents centrats en la mateixa obra.

Per començar, Bieito va col·locar una passarel·la a la platea, comptava amb catorze intèrprets sobre l'escenari i tot tenia un aire operístic. Arqué fa l'obra a la italiana, té vuit actors i actrius i el muntatge té flaire folk. En tots dos casos, s'han pres riscos i s'ha decantat l'obra cap a una banda o cap a l'altra. Bieito posava més èmfasi en el caire sexual de la novel·la mentre que Arqué dubta entre si decantar-se per aquí o buscar més el xoc de civilitzacions, entre cristianisme i Islam. El 'Tirant' de Bieito era una festassa carnal, bèl·lica. El d'Arqué matisa molt bé que vivim un altre temps i que, potser, cal matisar els clàssics.

Jordi Casanovas ha tornat a demostrar que, quan es tracta de portar un cas judicial al teatre, per extrem que sigui, ell sap com fer-ho i, a més, lliurar-nos una obra impecable. Fa cinc anys, va estrenar al desaparegut Teatro Kamikaze de Madrid 'Jauría', un text protagonitzat per María Hervás i dirigit per Miguel del Arco que va deixar el públic bocabadat per com tractava els fets de 'La Manada', aquella nit de Sant Fermí a Pamplona en què una noia va ser violada per cinc homes. Casanovas no es va inventar res. Va utilitzar únicament el material públic del judici, com ja va fer a 'Ruz-Bárcenas', el duel entre l'antic tresorer del Partit Popular i el jutge que va instruir el seu cas.

Ara ha arribat al Romea el mateix muntatge amb un repartiment totalment diferent, capitanejat per Ángela Cervantes, que es fica en la pell de la víctima. No és gens fàcil el que fa. Ha de donar credibilitat a una noia que els jutges, en primera instància, només es van creure a mitges, però que va obligar el Congrés a canviar el Codi Penal. I ha de ser el cos i la cara d'una noia de qui, per sort, no en sabem res. No pot imitar, no pot fer veure. Tot ho ha de treure de dins. I de quina manera ho fa.

La Calòrica no té sostre. A cada nou espectacle pugen un esglaó. Apunten molt amunt. I, com aquells atletes que es posen pedres a la motxilla per córrer més, han decidit aixecar un espectacle d'hora i mitja en francès, amb espurnes de rus, anglès i alemany (amb subtítols en català). Té la seva lògica: parlen del Congrés de Viena del 1814 on, després de la primera derrota de Napoleó, les potències europees es van reunir per repartir-se el continent i aleshores la llengua franca era el francès. L'únic que no en sap, ehem, és l'ambaixador espanyol, a qui, òbviament, despatxen aviat perquè faci un inútil cens dels rius navegables.

L'obra, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses

Si es dediquessin a les trilogies, 'Le congrès ne marche pas' podria ser la tercera part d'una mena de compendi sobre l'origen del món d'avui, engegat amb la versió d'Aristòfanes d''Els ocells' (la democràcia, 2019), continuat amb 'De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda' (el canvi climàtic, 2021) i rematat amb l'obra actual, que, per sobre de tot, parla del liberalisme i de l'aparent immutabilitat de les coses. Perquè els assistents al conclave de Viena, 25 anys després de la Revolució Francesa i del pas per la guillotina de Lluís XVI, encara creien que el món no havia canviat, encara creien que eren allà per la gràcia de Déu, i que el poble havia d'aguantar els seus excessos.

Ja sabem com costen els dilluns, per això és important tenir un pla emocionant que ens ajudi a completar el primer dia de la setmana. Sabent que cada dilluns, a les 19 h, podeu gaudir d'una sessió de jazz, acompanyada d'un bon mos i una bona beguda, afrontareu el dia amb molta més il·lusió. Apunteu a l'agenda les Jazz Nights by Família Torres de cada dilluns, dins la programació cultural gratuïta del Time Out Market Barcelona.

El 9 de setembre tindrem The Summer Lovers, amb un repertori que va del blues al swing, passant pel jazz i el boogaloo; el 16 serà el torn del trio de la vocalista Diana Palau; el 23, de la cantant Sandra Murga, també en format trio; i, el 30, de Marina Sen, amb un repertori de R&B, house, neo soul i disco.

La programació continua durant els dilluns d'octubre i novembre amb The Summer Lovers (7/10 i 4/11), April Gallo (14/10 i 18/11), Sandra Murga (21/10), Marina Sen (28/10 i 11/11). 

Aprofiteu per fer un mos i una copa, abans i després del concert: al Market trobareu el millor del menjar i beure de Barcelona sota un mateix sostre (i amb unes vistes espectaculars)!

El rei català de la música urbana, Lildami, ha passat per les catifes vermelles dels festivals més coneguts des de fa alguns anys i enguany presentant els seus últims singles, com 'Dr. Smith' o 'Saps fer-ho' vs. Amics de les Arts. Si sou grans fans del programa Eufòria, l'haureu vist ocupant el seu tron dins del jurat. Un lloc ben guanyat després d'acumular tantes medalles: un Premi Cerverí a Millor Lletra i dos anys consecutius del Premi Enderrock a millor artista de hip-hop i músiques urbanes. Fins i tot, s'ha muntat el seu propi festival internacional de música urbana, el Maleducats, pioner a Catalunya. Sonarà de franc al Time Out Market aquest dissabte 21 de setembre a les 21h, i quasi de ben segur que despertant la bèstia ballarina que porteu dins.

Si pareu per la festa, sempre podreu recobrar forces amb alguna de les suculentes propostes gastronòmiques que ofereix el Time Out Market i nodrir-vos d'unes vistes d'escàndol del mar i la façana marítima. Ganes de més nit? Sacieu-les amb el proper xou que se celebra entre les mateixes parets el mateix dia, DJ Hal, fins a les 24h; o guardeu-les per una altra vetllada encabida dins la programació cultural gratuïta del Time Out Market Barcelona.

Qui no ha taral·lejat mai 'Pa amb oli sal' o 'Bicicletes'? Amb cançons tan boniques i tan ben construïdes com aquestes, Xavi de la Iglesia (guitarra, piano i veu), Vassil Lambrinov (violí), Oriol Aymat (violoncel), Manuel Krapovickas (baix elèctric i contrabaix) i Toni Pagès (batería), s'han convertit en un dels conjunts de pop més estimats a Catalunya. 

La seva mescla de folk, pop, música clàssica i cançó d'autor fa que Blaumut sigui un grup únic en el seu estil, i per això estem tan contents de rebre'ls, el 24 de setembre a les 20 h, dins del programa cultural gratuït del Time Out Market Barcelona, on presentaran el seu sisè treball d'estudi, 'Abisme'.

Tots ens enamorem de qui ens envia una postal i encara més si és 'Una postal barata', com un dels hits més sentits de la Suu. Empoderar-se com a dona i persona també és possible des de la tendresa, tal com demostren els temes de l'artista, amb melodies pop-indie que fonen i lletres que narren la quotidianitat i les petites coses pensant en gran. Va pel seu tercer disc i augurem que el camí serà bastant més llarg, a jutjar per la bona rebuda tant per part de la crítica com per la multitud de fans que s'apilen a cada concert.

Si vosaltres també voleu caure en els encanteris de la Suu, només cal que acudiu al concert gratuït que tindrà lloc al Time Out Market el pròxim dijous 26 de setembre a les 20h. També us hipnotitzaran les vistes del market, de cara al mar, i tota una muntanya de racons gastronòmics que alegraran als paladars.

Després de la triomfal gira de retorn d'Antònia Font, toca tornar a les cançons que Joan Miquel Oliver ha fet i defensat tots aquests anys en solitari. En realitat, és el mateix compositor a tots dos llocs: qualsevol cançó d'Antònia Font podria ser del Joanmi en solitari i viceversa. Pensem en 'Final feliç', Honey', 'Marès a radial', 'Surfistes a càmera lenta'... Totes són bones!

Poètic, surrealista i amb un immens talent per a les melodies enganxoses i les lletres impressionistes i imprevisibles, Oliver ja té una extensa discografia al seu nom, l'últim títol de la qual és 'Electronic devices'. No podem esperar a sentir-lo el 28 de setembre dins la programació cultural gratuïta del Time Out Market!

Aprofiteu per fer un mos i una copa, abans i després del concert, ja que el Market trobareu el millor del menjar i beure de Barcelona sota un mateix sostre (i amb unes vistes espectaculars)! 

El Festival·B fa deu anys després de consolidar-se l'any passat al Parc del Fòrum amb un format més ambiciós que de costum. Tornen a ser dos dies, aquesta vegada el 27 i el 28 de setembre, amb una programació que combina pop i rock amb les noves tendències de la música urbana, reunint una vintena llarga d'artistes que conformen el bo i millor del panorama de la música independent estatal.  

Sou més de guitarres o dels ritmes sincopats amb versos rapejats? Si us van més les sis cordes i els pedals de distorsió, tindreu els indies argentins Él Mató Un Policía Motorizado divendres 27, el mateix dia en què també actua Guillem Gisbert amb el seu nou projecte en solitari, els inclassificables Cupido i altres propostes inquietes com les de Sen Senra, Baiuca, Maria Hein, Melenas i Rodrigo Cuevas. Un cartell eclèctic, el de la primera jornada, que completen Jimena Amarillo, La Élite, Nerve Agent i Rusowsky. 

El Mas i Mas Festival va néixer per omplir de música l'agost a Barcelona, un mes en què gairebé ningú més s'atrevia a programar concerts. 20 anys més tard, creix per convertir-se en una temporada de sis mesos, en la qual, del 4 de maig al 27 de novembre es podran veure 24 actuacions d'artistes d'aquí i internacionals a sales com les sales Jamboree 1 i 3, Paral·lel 62, la Sala Apolo i La Paloma.

La Banda Municipal de Barcelona, que és present en totes les festes majors de la ciutat, no podia faltar a la festa més gran, la de la Mercè. Dirigida pel seu titular, José Rafael Pascual-Vilaplana, ens proposa un programa festiu, com no podia ser d'una altra manera, que inclou obres de Casagemas, Amargós, Brotons, Josep Serra, Torrents, i Joaquim Serra.

El tenor peruà torna a Barcelona i a més ho fa ben acompanyat. Actuarà al costat de l'Orquestra Sinfonía por el Perú, que dirigeix Ana María Patiño-Osorio. El programa que interpreten, inclou obertures i àries de diversos compositors d'òpera, opereta i sarsuela, com Bellini, Donizetti, Verdi, Gounod, Offenbach, Chapí, Serrano o Luna, entre d'altres.

Una de les cites ineludibles de les Festes de la Mercè, si parlem de música clàssica, és sens dubte el concert de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, l'OBC. Com aquests últims anys, tornarà a ser a la Seu de Districte de Nou Barris. Un concert que dirigirà Edmon Colomer i que inclou obres d'Eduard Toldrà ('Sol ixent'), Maurice Ravel ('Ma mère l'oye') i Ludwig van Beethoven ('Cinquena Simfonia').

L'Orquestra Simfònica del Vallès enceta una nova temporada de Simfònics al Palau amb un atractiu programa, en el qual destaca la presència del pianista Albert Guinovart com a solista convidat. El concert, que dirigirà Xavier Puig, el titular de l'orquestra, inclou obres de Juli Garreta ('Mediterrani'), Rakhmàninov ('Concert per a piano i orquestra núm. 2) i Mussorgski ('Quadres d'una exposició'). A més de la música, també hi haurà projeccions audiovisuals, a partir de les creacions d'art amb sorra que elabori l'artista Borja González.

Les forces vives del Gran Teatre del Liceu, com són l'orquestra i el cor del teatre, participen un any més en les Festes de la Mercè. El concert, que dirigirà Pablo Assante, el titular del Cor del Liceu, inclou fragments musicals essencials del repertori operístic. Un concert per a tots els públics, i una manera bonica d'acostar el món de l'òpera a tot aquell qui vulgui apropar-s'hi.

El Gran Teatre del Liceu obre la seva temporada operística amb una de les òperes més destacades del compositor rus Dmitri Xostakóvitx. Aquesta òpera, estrenada a Leningrad l'any 1934, va portar molts problemes al seu autor, després que Stalin assistís a una de les representacions. La producció del Liceu té la direcció d'escena d'Àlex Ollé i l'escenografia d'Alfons Flores. El mestre Josep Pons s'ocupa de la part musical, en la qual destaquen les veus d'Alexei Botnarciuc, Daniel Kirch, Sara Jakubiak, Ángeles Blancas, Pavel Černoch i Ladislav Elgr, entre d'altres.

La Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana organitza una nova edició del seu concurs de joves intèrprets, El Primer Palau. Una oportunitat per a descobrir el molt talent que podem trobar en els joves intèrprets i conjunts del nostre país, que d'aquesta manera tenen l'oportunitat també d'actuar en la sala més emblemàtica de la ciutat. Enguany els músics participants són Raquel Areal (violí), Álvaro Fernández-Bravo (piano), Gerard Flotats (violoncel), Guillem Gràcia (violoncel), Raúl Sabiote (bombardí), el Duo StriAgo (guitarres) i el Quartet Vivancos.

La temporada de Palau 100 del Palau de la Música Catalana comença amb un plat fort, ni més ni menys que la mítica Filharmònica de Viena, una de les millors orquestres del món. Dirigida aquesta vegada per l'italià Danielle Gatti, interpreta un programa amb dues úniques obres: 'Apollon Musagète', d'Igor Stravinsky i la 'Simfonia núm. 10', de Dmitri Xostakóvitx.

L'octubre és el mes en què acostumen a començar bona part de les temporades de concerts dels auditoris del nostre país. I L'Auditori de Barcelona no és una excepció. Enguany la Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya presenta un programa atractiu, que inclou obres de Mompou, Gershwin i Ravel. La direcció anirà a càrrec de Ludovic Morlot, el titular de l'OBC, i els solistes convidats seran la soprano Núria Rial i el pianista Lucas Debargue, a més de l'Orfeó Català.

Entre els mesos d'octubre i juliol, el Palau de la Generalitat acull una temporada de concerts amb un instrument singular com a protagonista, un carilló format per 49 campanes. En aquest primer concert, Anna Maria Reverté, al carillonista titular del Palau, ens proposa un programa amb obres de compositors com Granados, Mompou o Ravel, entre d'altres, inspirat en el so de les campanes. L'entrada és lliure però cal fer la reserva d'invitacions a través d'internet (presidencia.gencat.cat/carillo) o trucant al 012.