Les millors coses per fer el juny a Barcelona

El Palo Market Fest segueix sumant edicions: el cap de setmana, l'oasi del Poblenou s'amararà de propostes de disseny, gastronomia i música. Com sempre, productes de moda, objectes, bellesa i salut ompliran les parades del festival, creades per joves dissenyadors, artistes locals i petites empreses emergents. Una selecció acurada que destaca per la seva creativitat i producció responsable.

CosmoCaixa acull l’exposició Extraterrestres. Hi ha vida fora de la Terra? del 25 de febrer de 2025 al 30 d’agost de 2026: un llibre obert de gran rigor científic que resol i posa de manifest alguns dels dubtes que existeixen sobre el nostre lloc en el cosmos, què significa vida o com la literatura i el cinema han construït un imaginari col·lectiu sobre els extraterrestres. La mostra ha comptat amb l’ajuda i el suport d’experts i assessors científics. Per fer-ho, es val d’audiovisuals, interactius, experiències sensorials immersives i alguns objectes i plànols originals de la NASA o d’altres institucions de prestigi. Per exemple, podreu veure escenografies amb maquetes com la del rover Perseverance o la de l’helicòpter Ingenuity.

El Mas i Mas Festival va néixer per omplir de música l'agost a Barcelona, un mes en què gairebé ningú més s'atrevia a programar concerts. 20 anys més tard, va créixer per convertir-se en una temporada de sis mesos. I, després de l'èxit de la primera edició ampliada, repeteix l'experiència amb una proposta de 23 concerts del 5 d’abril i acabarà el 27 de setembre. La majoria d'actuacions tindran lloc a les sales de la casa, el Jamboree 1 i el 3, però també n'hi haurà a Paral·lel 62, la Sala Apolo i La [2], la 2 del Razzmatazz i el Palau de la Música.

Encapçalen la 22a edició el gran salser colombià Yuri Buenaventura (19 de juliol, Sala Apolo), la cantant de jazz nord-americana Dee Dee Bridgewater (26 de juliol, Palau de la Música), i el gran pianista català Ignasi Terraza (27 de juny), que celebrarà 45 anys de carrera al Palau de la Música amb diverses formacions.

Hi ha noms de grups que ho diuen tot i aquest n'és un: Tropical Fuck Storm. Què us suggereix? Exacte, som al tròpic, enmig d'un desastre natural de nassos i rebem per totes bandes. Caos, confusió, psicodèlia, melodies soterrades sota la distorsió de guitarra i sintetitzador. El nou disc, el quart, es titula Fairyland Codex i, segons la nota de premsa de Fire Records, "ens submergeix en una fatídica esllavissada"... imaginem-nos la banda sonora del col·lapse i serà semblant al que viurem el 28 d'agost a La [2] de la Sala Apolo. 

Tropical Fuck Storm van néixer quan The Drones es van prendre un temps per descansar. El cantant i guitarrista Gareth Liddiard i la baixista i cantant Fiona Kitschin, del quintet de Perth, Austràlia, van formar el nou grup a Melbourne juntament amb la guitarrista, teclista i cantant Erica Dunn i la bateria Lauren Hammel, procedents d'altres grups. Potser els heu vist en alguna de les dues edicions del Primavera Sound en què han tocat, potser fins i tot els vau descobrir en la seva primera visita a la sala Upload. Llavors sabeu que no hi ha res de previsible en la seva música i que tenen un directe incendiari.  

El cantant canari Quevedo ha anunciat les dates de la seva gira Buenas Noches Tour per a l'any 2025, amb actuacions programades a diverses ciutats espanyoles. A Barcelona, el Palau Sant Jordi acollirà dos concerts els dies 8 i 9 de setembre, on l'artista oferirà un espectacle amb una producció de gran format.

Durant aquests espectacles, Quevedo presentarà el seu segon àlbum d'estudi, Buenas noches, que va ser llançat a finals de novembre de 2024. Aquest disc ha estat ben rebut pel públic, establint un nou rècord a Spotify Espanya amb 12,2 milions d'escoltes en les primeres 24 hores.

Post Malone és un d'aquells fenòmens estatunidencs que costa dimensionar des d'aquí: el 2017 actuava a Razzmatazz com a raper, i el 2025 torna a tot un Estadi Olímpic Lluís Companys convertit en una estrella del country. Ho farà dins del Big Ass World Tour, la gira més gran en la que mai s'hagi embarcat, amb gairebé una vintena de dates a Europa i només una en territori espanyol, la del 12 de setembre de 2025 a Barcelona. Arribarà, a més acompanyat de Jelly Roll com a artista convidat, un altre cantant que es mou entre el hip-hop, el pop i la música d'arrels nord-americana. 

A més dels seus grans èxits, Malone presentarà les cançons del seu últim àlbum d'estudi, F-1 trillion (2024), un treball que compta amb noms il·lustres del country com Dolly Parton, Hank Williams Jr., Luke Combs, Chris Stapleton i Sierra Ferrell, entre d'altres. El disc va debutar al número 1 de la llista d'àlbums Billboard 200 i va estar nominat al Grammy a millor disc de country. A més, el single I had some help, amb Morgan Wallen, va ser número 1 del Hot 100 durant sis setmanes consecutives. És l'enèsima constatació que la música country torna a estar de moda als Estats Units (de fet, Malone ja va col·laborar al Cowboy Carter de Beyoncé).  

El 21 de setembre, el nou recinte laMercedes, ubicat a l’antiga fàbrica de Mercedes-Benz al barri de Sant Andreu, acollirà una marató electrònica de set hores amb Amelie Lens com a protagonista. Aquesta serà la primera gran cita organitzada per Primavera Sound i Nitsa Club en aquest espai recentment rehabilitat, que s’estrena dins el circuit cultural de la ciutat amb una proposta enfocada a la música electrònica. La DJ i productora belga, que ja havia passat per Barcelona en altres edicions del festival, encapçalarà una jornada que també comptarà amb altres artistes encara per confirmar.

Els britànics Happy Mondays faran parada el 25 de setembre a Barcelona amb un concert a la sala Razzmatazz 1, en el marc de la seva nova gira. Acompanyats pels teloners The Gulps, oferiran una nit carregada d’energia i nostàlgia per als amants del so Madchester.

Encapçalats per Shaun Ryder, els Happy Mondays van ser una peça clau en la fusió de rock, psicodèlia i cultura rave que va marcar la fi dels 80 i principis dels 90. Amb àlbums icònics com Bummed (1988) i Pill 'n' thrills and bellyaches (1990), la banda es va convertir en un referent del so alternatiu britànic. La seva influència es pot rastrejar en grups posteriors com The Chemical Brothers i Oasis.

Alts representants de la nova fornada de punk rock californià als anys 90, The Offspring tornen a estar d'actualitat pel nou disc Supercharged (2024) i perquè el presentaran a l'Olímpic Arena de Barcelona el 27 de setembre de 2025. Si bé és veritat que els de Dexter Holland i Noodles ens han visitat últimament, ho han fet en festivals (al Cruïlla el 2023 i al Barna'n'roll el 2019). Per trobar un concert en sala dels d'Orange County a Barcelona ens hem de remuntar al 2009, quan van actuar a la sala Razzmatazz.

Amb èxits com You're gonna go far, kid, Self esteem, Pretty fly (for a white guy) i The kids aren't alright, The Offspring són probablement el grup de punk rock que més discos ha venut a tot el món i amb Smash (1994) van fer el rècord de vendes per a un segell independent, Epitaph. En aquesta parada de la gira Supercharged Worldwide 2025 els acompanya el grup de punk pop quebequès Simple Plan, un al·licient afegit per als amants de les melodies enganxoses propulsades per guitarres esmolades i de hits tan irresistibles com Welcome to my life.

De què va? En aquesta exposició hi ha més de 300 imatges de grans artistes de la cultura europea, totes filtrades pel criteri i el pensament de Georges Didi-Huberman, un dels filòsofs i historiadors més importants del nostre present.

Per què hi heu d'anar? La mostra reivindica el poder transformador de les imatges, la seva capacitat de commocionar-nos, i es pregunta: com hem representat les emocions en l’art? Les respostes les articulen artistes com Brecht, Camarón, Colita, Dalí, Giacometti, Goethe, Goya, Hugo, Jahnsen, Lorca, Mercadier, Miró, Pasolini, Picasso, Rodin, Trouvé o Zürn. 

De què va? La Fundació Joan Miró va donar el tret de sortida a les celebracions del seu 50è aniversari el passat 10 de juny. El primer pas d’aquesta gran commemoració va ser l’obertura de l’exposició La poesia acaba de començar, que repassa la història de la institució i expressa la visió oberta i poètica que Miró tenia de l’art.

Per què hi heu d'anar? La Fundació Joan Miró proposa una exposició retrospectiva que repassa mig segle d’activitat, però que també qüestiona com s’ha construït la seva història i quin paper pot jugar en el futur. La mostra parteix d’una idea clau: la Fundació no va començar realment el 1975, sinó que és el resultat d’un recorregut més llarg que s’inicia molt abans i que està estretament vinculat amb la Transició i l’obertura democràtica. 

De què va? El DHub acull l'exposició més gran mai feta sobre un dels pioners del disseny industrial a Catalunya.  Miguel Milá. Dissenyador (pre)industrial presenta més de 150 peces (entre objectes originals, prototips i creacions recents) i s'acompanya de més de 270 documents: plànols, dibuixos, fotografies, revistes, maquetes i textos que permeten entendre el context i l'evolució de la seva obra.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir una estètica atemporal, senzilla, eficient i elegant, amb un fort respecte pels materials i una preocupació per la sostenibilitat. El títol de l'exposició cataloga a Milá com a (pre)industrial perquè va ser un pont entre el món previ al disseny industrial i la seva consolidació, i l'artesania sempre va tenir un gran pes en les seves obres. 

De què va? Pedro Pablo Rubens va ser l’artífex d’una pintura que desbordava els marges del llenç. Amb els seus cossos en moviment, les escenes carregades de tensió i una pinzellada impulsiva, va construir una estètica que va marcar tota una generació d’artistes flamencs. Ara, aquella mateixa energia creadora es reviu a Rubens i el Barroc flamenc, una exposició que es pot visitar al CaixaForum del 29 de maig al 21 de setembre.

Per què hi heu d'anar? Les gairebé seixanta obres, procedents del Museu Nacional del Prado, ens transporten al segle XVII. Una època travessada per la religió, el poder i la imatge com a eina de persuasió. Entre les peces destacades hi trobem El naixement d’Apol·lo i Diana, La mort de Sèneca i La Immaculada Concepció, obres que mostren la capacitat de Rubens per traçar pintura i missatge alhora.

De què va? Francesc d’Assís Galí i Fabra (1880–1965) va ser una figura clau de l’art català del segle XX, tot i que va optar per mantenir-se a l’ombra com a mestre d’artistes com Joan Miró o Llorens Artigas. Aquesta exposició pretén reivindicar la seva figura, sovint eclipsada per la seva pròpia voluntat de discreció. El mestre invisible està disponible al Museu Nacional d'Art de Catalunya del 21 de maig al 14 de setembre.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer una obra que travessa moviments com el modernisme, el noucentisme i les avantguardes, d'aquest pintor, muralista, pedagog i cartellista.  Algunes de les obres destacades que hi podreu veure són La primavera (1931), una pintura d’oli d’estètica mediterrània amb una figura femenina que simbolitza la fertilitat i l’idealisme clàssic; el Paravent de la Creació (1929), una peça elaborada en laca japonesa amb incrustacions de nacre i or, plena de simbolisme espiritual i refinament formal; i el cartell Exposición Internacional de Barcelona.

De què va? Citissimum, altissimum, fortissimum és una exposició col·lectiva al centre Santa Mònica que reflexiona sobre l’esport de competició com a metàfora del món contemporani. Més enllà de l'àmbit esportiu, la mostra aborda com la societat actual s’ha convertit en un gran escenari de rendiment, mesura i competitivitat, on persones, cossos i accions són sotmesos a una lògica d’autosuperació constant.

Per què hi heu d'anar? A través d’obres de diversos artistes i col·lectius, i amb ironia i desconstrucció, s’exploren temes com el control del cos, la pressió per millorar i la mercantilització de l’esforç. L’esport s’hi mostra com un símbol clar d’aquesta cultura de la comparació incessant, on la tecnologia, les dades i els valors de productivitat i eficiència dominen el relat. L’exposició convida a qüestionar com aquesta obsessió col·lectiva per superar-nos, aparentment natural, s’ha convertit en espectacle i en dogma interioritzat.

De què va? Imagineu-vos ser al centre del planeta i poder viure'l sencer des d'un sol punt: els ocells, els edificis, el trànsit, la lluna i, fins i tot, el sol, que no es pot mirar de cara. Això és el que experimentareu dins l'espectacular cúpula iridescent que forma part de la nova exposició del Museu Nacional d'Art de Catalunya, obra d’Eugènia Balcells, que va néixer a Barcelona el 1943. Va ser una de les primeres en crear punts de fuga en el món del multimèdia i del videoart. Arquitecta de formació, va posar els plànols i els números al servei de construccions artístiques molt singulars. Una de les seves obres més reconegudes, From the center, torna al Museu Nacional d’Art de Catalunya per tancar el cercle.

Per què hi heu d'anar? Creada als gratacels de Nova York als anys 80, planta els peus a Barcelona en una instal·lació immersiva renovada que manté l’essència original. Encara conté els sons de cadascun dels dotze canals creats pel músic i pioner del so Peter Van Riper (1942-1998), una figura clau en la creació de la peça. Una obra que l'artista mateixa ha equiparat amb un "Stonehenge electrònic". La instal·lació multimèdia Des del centre s’exposa del 21 de juny a l’11 de setembre del 2025 i compta, també, amb una sala annexa on es projecta un vídeo documental i es duen a terme activitats paral·leles per descobrir-la en profunditat.

De què va? La Fundació Foto Colectania acull aquesta reflexió crítica sobre el paper de la fotografia en les cultures digitals. Comissariada per Jon Uriarte, la mostra reuneix obres de 14 artistes internacionals que investiguen com les imatges digitals, lluny de representar el món físic, creen i estructuren els espais virtuals en què vivim.

Per què hi heu d'anar? L’exposició examina la desorientació contemporània provocada per la hibridació entre allò físic i allò digital, a través d’entorns com videojocs, xarxes socials, cotxes autònoms, exploració espacial o mapes en línia. Davant d’una tradició visual orientada a trobar un destí, molts artistes proposen avui el perdre’s com una estratègia crítica davant un món hiperconnectat.

De què van? El centre KBr Fundación MAPFRE Barcelona presenta dues exposicions destacades: Edward Weston. La matèria de les formes i Joan Andreu Puig Farran: la dècada convulsa (1929-1939), que es poden visitar des del 12 de juny fins al 31 d'agost. Ambdues mostres aprofundeixen en la fotografia com a mitjà artístic i documental.

Per què hi heu d'anar?  Weston, figura clau de la modernitat fotogràfica nord-americana, destaca per les seves imatges en blanc i negre de gran format, centrades en la forma i la naturalesa. L’exposició reuneix 198 fotografies, llibres i una pel·lícula, mostrant l’evolució del seu estil i el seu paper en el grup f/64, un col·lectiu de fotògrafs nord-americans que defensava una fotografia nítida, directa i sense manipulació.

Puig Farran, fotògraf lleidatà actiu entre 1929 i 1939, documentà la convulsa realitat catalana i els fronts de guerra. L’exposició recull còpies originals i reproduccions a partir del seu arxiu, revelant una figura poc coneguda però essencial del fotoperiodisme català. 

De què va? Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges. Ara, el museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en l’entorn visual de l’artista amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.  

El 2012, quan El principi d'Arquimedes es va estrenar a la Sala Beckett, l'obra de Josep Maria Miró va rebre l'elogi de la crítica, però, tot i instal·lar-se al cap de pocs mesos a La Villarroel, podem dir que va passar sense pena ni glòria. En canvi, a Buenos Aires va arribar a estar tres temporades seguides a la cartellera. A Brasil, fins i tot, se'n va fer una pel·lícula. I va ser l'enlairament d'un dramaturg català que, gràcies a aquesta obra, traduïda a setze idiomes, va posicionar-se com un dels grans autors europeus del nostre temps. Més d'una dècada després, l'Espai Texas ha recuperat, per fi, una peça que ha envellit molt bé, fins al punt de demostrar que és un clàssic del teatre contemporani en la nostra llengua.

Fa tretze anys, va ser el mateix Miró qui va dirigir El principi d'Arquimedes a la Beckett. Al Texas, la batuta és a les mans del jove Leonardo V. Granados, capaç de dotar d'un tint expressionista un text que juga tota l'estona amb el punt de vista. L'escenari a dues bandes juga a favor seu i sap portar els intèrprets cap a posicions més fermes.

Diuen que la gent normal, quan puja a un tren, prefereix anar en el sentit de la marxa, mentre que el bon historiador s'asseu a contramarxa, cosa que seria aplicable a qualsevol art. El fàcil és ser complaent, carregar les tintes contra els més joves o els més vells, els d'aquí o els d'allà, mirar endavant i acontentar-se amb el paisatge. El complicat i arriscat és observar el teu entorn proper i ser capaç d'emetre un veredicte punyent, irreverent, mordaç, sense abocar tones de porqueria en contra de ningú llevat de contra tu mateix.

I això, entre moltes altres coses, és el nou espectacle de Berta Prieto, una artista nascuda a finals del segle XX que ha decidit que si té una pistola a les mans, l'ha de disparar.

L'argument és fàcil: l'ascens i caiguda d'una escriptora que va ser un mite, que alhora és utilitzada per altres artistes com a font d'inspiració. La tindrem a ella de petita, de jove i quan s'acomiada després d'haver decidit que és molt millor ser beneita que utilitzar el cervell. I també gaudirem de la directora de cinema que, més tard, roda la vida de la seva heroïna.

Tothom coneix la història de Rodríguez, aquell músic nord-americà caigut en desgràcia que un documental, 'Searching for Sugar Man', va treure de l'anonimat. Però potser ningú no sap qui va ser Camil Clot, un home que presumptament es va fer un nom en l'underground barceloní del tombant del segle passat i que el dramaturg Marc de la Varga ha decidit recuperar a través d'una obra documental en què ell mateix, transfigurat en l'actor Pau Vinyals, estira els fils de la seva vida.

'Em dic Josep' és el resultat de la investigació i del seu artifici. A Vinyals l'acompanyen Mont Plans i Daniel Higiénico, una actriu superba (no ens cansarem de repetir-ho) i un músic que va conèixer l'ambient del qual ens parla el dramaturg. Tots tres aconsegueixen que una obra que ja per ella mateixa té molt valor, pugi molts graons en l'escala artística.

Que a Las Huecas els agrada plantejar-se grans temes ja ho sabíem. Que els agrada disfressar-se, també. Però que arribarien a clonar-se per aixecar el seu tercer espectacle, no. Tampoc que serien capaces de disparar a sang, sense contemplacions, contra totes i cadascuna d'elles mateixes, fins al punt de posar en dubte la seva existència com a col·lectiu. El talent d'Andrea Pellejero, Júlia Barbany, Esmeralda Colette i Núria Corominas no té límits, almenys a nivell creatiu.

'De l'amistat' no enganya. Va d'això. Quatre artistes amb nom i cognom analitzen si són amigues de debò. Es van conèixer abans de formar un col·lectiu, però sempre han treballat plegades. És autèntica, aquesta fraternitat?, es pregunten. Al darrere, sembla que no hi ha res més que l'experiència personal. Però hi ha molta teca extra i, sobretot, una nova crítica al sistema. És l'amistat l'únic que queda lliure de tota normativització?

Què significa i què implica ser pare? Què significa i què implica ser filla? Aquestes són les preguntes que fan reflexionar la cineasta Alissa Jung en el seu primer llargmetratge darrere de la càmera. I mira de respondre-les explicant la fugida d'una adolescent alemanya que agafa un tren i es planta a la costa italiana per esbrinar per què el seu pare biològic va desaparèixer de la seva vida just abans del seu naixement.

La primera trobada entre la noia i l'home que, aparentment, no va voler saber res d'ella no és la somiada, però el vincle semiamagat traurà el cap inevitablement. La directora i guionista fa servir la tendresa com a eina narrativa i ofereix un relat commovedor, també gràcies a les prodigioses interpretacions de la seva parella protagonista, l'italià Luca Marinelli (tota una estrella al seu país, gràcies a films com Martin Eden i Las ocho montañas, i sèries com M. Il figlio del secolo) i la joveníssima debutant Juli Grabenhenrich. Pura emoció.

Dir.: Alissa Jung (Itàlia, 2025). 113 min.
Estrena: 1 d'agost

Es van donar a conèixer com a creadors de contingut per YouTube, fent-se dir RackaRacka i amb els seus vídeos comentant lluita lliure i construint vinyetes de comèdia de terror. Van fer el salt al cinema de la mà de la prestigiosa productora A24 amb la notable Háblame (2022). I ara van més enllà, trencant codis del cinema de gènere amb aquesta Devuélvemela que connecta amb una línia de cinema de terror que transcendeix els ensurts fàcils i els clixés als quals estem habituats.

Amb aquesta pel·lícula, els germans Danny i Michael Philippou gairebé fan un tractat sobre assumptes com el trauma infantil, el dolor i la pèrdua d'un ésser estimat, i ho aprofiten per servir una de les pel·lícules més pertorbadores dels darrers temps.

Amb cruesa i sense concessions, Devuélvemela ressegueix la peripècia de dos germanastres adolescents orfes que van a parar a una casa d'acollida i sota la tutoria d'una dona (extraordinària Sally Hawkins) que amaga alguns secrets més aviat esfereïdors. Us agradarà si vau gaudir amb títols com Hereditary, Midsommar o Amenaza en la sombra. Amb un grapat de moments difícils d'oblidar acabada la pel·lícula, som davant d'un sensacional estudi sobre el trauma i el dol, tremendament inquietant i que posa la pell de gallina. Esteu avisats!

Dir.: Danny i Michael Philippou (Austràlia, 2025). 99 min. Estrena: 1 d'agost

Una websèrie de YouTube, després adquirida per Netflix, va provocar una nova vida d'una franquícia llegendària. Cobra Kai recuperava l'enemic històric del Karate Kid original, i també el protagonista, Daniel LaRusso, interpretat per un Ralph Macchio que és tota una icona del cinema popular dels anys 80. En la nova entrega que ens ocupa, hi trobarem un nou adolescent que arriba als Estats Units des de la seva Xina natal, i que s'haurà d'enfrontar a certs conflictes amb els seus companys de l'institut.

Serà llavors quan el jove intenti millorar les seves prestacions en les arts marcials, i es posi sota les ordres d'un vell i savi professor. Karate Kid: Legends busca connectar amb l'esperit de les primeres pel·lícules, amb el retorn de Ralph Macchio, però també posa la mirada a The Karate Kid, el reboot de l'any 2010, d'on recupera Jackie Chan. Dos mites al servei d'una aventura retro que ens farà recordar allò de donar cera, polir cera. Paraula de Miyagi.

Dir.: Jonathan Entwistle (EUA, 2025). 94 min. Estrena: 8 d'agost

Un agradable dinar entre amics, dues parelles i un solter, parlant de relacions, d'amors i desamors, i de la vida compartida. Així comença aquesta pel·lícula que no és el que sembla durant els primers minuts. I de tot plegat en té la culpa una travessa futbolística que podria fer-los milionaris. Mentre prenen un gintònic i senten la jornada per la ràdio, pendents del resultat del Barça per saber si fan un ple al quinze, l'atmosfera del dinar s'anirà enfosquint, i començaran a aparèixer les seves més amagades misèries i frustracions, i els petits retrets que, en realitat, són més aviat gegantins.

Alberto Utrera sorprèn amb una pel·lícula de cambra que treu petroli de la seva premissa i dels seus inesperats girs de guió, i que té un pòquer protagonista molt ben conjuntat: Paco León, Raúl Tejón (un dels Machos alfa de Netflix), Kimberley Tell, Stéphanie Magnin i Adam Jezierski funcionen com un rellotge en aquesta comèdia negríssima, o en aquest drama sobre el costat més fosc de l'ànima humana. Tota una sorpresa.

Dir.: Alberto Utrera (Espanya, 2025). 87 min. Estrena: 8 d'agost

La protagonista de la nova pel·lícula de Celine Song (la directora de la magnífica Vidas pasadas) es dedica a trobar parella als seus clients i clientes. Té un talent quasi sobrenatural per apadrinar matrimonis, però les coses no li van tan bé pel que fa a les seves pròpies relacions. Quan una de les clientes la convida al seu casament, la nostra heroïna es trobarà enmig d'un inesperat triangle sentimental.

Amb aquesta premissa, Song construeix una comèdia romàntica que sap jugar i donar la volta als tòpics del gènere, intel·lectualitzant-lo, però sense perdre ni gota d'encant: amb un guió de ferro i un trio protagonista per sucarhi pa, format per Dakota Johnson, Chris Evans i l'omnipresent Pedro Pascal, Materialistas reflexiona sobre l'amor mercantilitzat dels nostres dies, sovint condicionat per interessos que van més enllà dels sentiments purs.

Dir.: Celine Song (EUA, 2025). 109 min. Estrena: 14 d'agost

“Soc un John Wick amb mal d'ossos, que pega com si portés tres cafès de més al cos”, explicava l'actor Bob Oedenkirk (popularíssim per la sèrie Better call Saul) a propòsit del seu personatge a Nadie. Recordem que, a la primera entrega d'aquesta franquícia, nascuda per pertànyer a l'univers Wick tot i que no es faci evident, l'actor interpretava un oficinista cinquantí de vida grisa, no gaire respectat per la seva família, que amaga un passat com a assassí a sou.

En aquesta seqüela, ja destapada la seva doble vida, continua lluitant per mantenir unit el seu nucli familiar, i decideix planificar unes vacances en un decadent parc d'atraccions aquàtiques enmig de l'Amèrica profunda, allà on ell va passar el millor estiu de la seva infantesa. Però, evidentment, els plans saltaran pels aires en arribar a un petit poble on la policia és corrupte i on una cap mafiosa té instal·lat el seu centre d'operacions.

Oedenkirk torna a desplegar el seu carisma com a improbable, però molt eficaç, action-man en una pel·lícula que barreja violència i comèdia, i que té com a gran fitxatge una Sharon Stone passadíssima de voltes interpretant la nova enemiga del protagonista. Divertidíssima.

Dir.: Timo Tjahjanto (EUA, 2025). 89 min. Estrena: 14 d'agost

Una primera dada ens diu que Dangerous animals no és la clàssica pel·lícula de terror amb taurons: es va estrenar a la secció Quinzena de Cineastes del Festival de Canes. Que la mostra cinematogràfica més important del món decidís apostar per aquesta aventura tant truculenta com trepidant diu molt d'un projecte que subverteix les regles del gènere, contrastant el perill marí dels esquals convertits en monstres per Steven Spielberg amb el veritable dimoni de la creació: l'ésser humà.

El més perillós de tots els animals del film és un psicòpata tan obsessionat a filmar els seus crims rituals com amb els taurons amb els quals ensopega a bord del seu vaixell. Més propera a Calma total (1989) que al Tauró (1975) d'Spielberg, Dangerous animals és un sorprenent homenatge al terror de sèrie B en diferents variants, de l'slasher al survival. Els aficionats a la sang i fetge estan d'enhorabona.

Dir.: Sean Byrne (Austràlia, 2025). 93 min. Estrena: 14 d'agost

A la sèrie Life's too short, Liam Neeson feia un cameo que dissipa qualsevol dubte: fent de si mateix, l'actor irlandès es planta davant Ricky Gervais i Stephen Merchant, afirmant que vol fer comèdia amb un total convenciment del seu talent per fer riure. “Soc un paio graciós”, diu ell, mentre els seus interlocutors no se'n saben avenir. “Vull fer stand-up, monòlegs divertits, personatges bojos...”, afirma. És un moment que fa petar de riure, i que, emmarcat en l'autoficció de la sèrie, demostra que, efectivament, Neeson té un talent molt poc explotat.

Sort que algú ha cregut en ell per portar a l'esquena l'enorme pes d'una herència còmica de primera divisió: aquí és el fill de l'enyorat Leslie Nielsen per ressuscitar una joia de l'spoof. La nova Agárralo como puedas manté les paròdies clàssiques i l'humor absurd de l'original, i se'n fot del mort i de qui el vetlla, posant el focus en les pel·lícules de John Wick i de James Bond, i en sèries com C.S.I. o Ley y orden per aconseguir una col·lecció de riallades del públic. No hi ha millor manera d'homenatjar l'etern Leslie Nielsen, i una saga icònica de la comèdia més desacomplexada. Un festival de gags ideal per l'estiu.

Dir.: Akiva Schaffer (EUA, 2025). 85 min. Estrena: 22 d'agost

Amb un premi al sarró concedit pel jurat de la Setmana de la Crítica del Festival de Canes, la primera pel·lícula de la directora nord-americana d'origen xinès Constance Tsang ens mostra una mirada diferent i original. La cineasta fa servir un triangle amorós accidental com a eix narratiu del què en realitat és una exploració de la precarietat amb què viu la comunitat xinesa treballadora a una ciutat com Nova York.

La sensació dels seus protagonistes de ser eterns forasters, peixos fora de l'aigua, la seva solitud i desesperació, marquen l'esdevenir d'aquest atractiu drama que també posa el focus en la sororitat dels seus personatges femenins. Entre salons de massatges, restaurants especialitzats en pollastre picant i karaokes, Constance Tsang dibuixa un relat que commou i denuncia, que emociona i descriu a la perfecció una realitat que, com afilla d'emigrants, coneix a la perfecció.

Dir.: Constance Tsang (EUA, 2024). 117 min. Estrena: 22 d'agost

De vegades, un fet puntual pot provocar un tsunami, i això és el que passa a la llar de la família Rose. El matrimoni, envejat pel seu èxit professional, els seus fills meravellosos i una vida sexual molt més que satisfactòria, amagat un seguit de retrets i ressentiments que acaben explotant. I de l'amor a l'odi hi ha una fina línia que els protagonistes acabaran travessant inevitablement, abocats a un divorci que no serà, precisament, gaire amigable.

Aquesta és la premissa de Los Rose, i us sonarà perquè reversiona una magnífica comèdia negra, negríssima, de finals dels anys 80. Si a La guerra dels Rose eren Michael Douglas i Kathleen Turner els esposos convertits en enemics mortals, en aquesta nova adaptació són els britànics Benedict Cumberbatch i Olivia Colman qui es posen a la pell de la salvatge parella protagonista. Riures i contundents reflexions sobre allò de l'amor fins que la mort ens separi.

Dir.: Jay Roach (EUA, 2025). Estrena: 29 d'agost