Les millors coses per fer el juny a Barcelona

Arriba el juny i, boom!, hi ha una explosió d'activitats i festes amb motiu del mes de l'Orgull LGBTIQ+. Barcelona és una ciutat orgullosa, plena de llocs que han marcat la història del col·lectiu LGBTIQ+ i d'espais d'oci com bars i sales on veure shows de drag, sortir de festa o prendre una copa. A més, el Centre LGBTIQ+ de Barcelona està sempre actiu i s'encarrega de programar activitats, tallers i exposicions per a tots els públics. Així que, sí, no ens sembla estrany que quan s'apropa el juny, et saturis amb la quantitat d'opcions que hi ha i et preguntis: Quines són les millors activitats del mes de l'orgull i el Pride a Barcelona? A la següent llista trobaràs les propostes més reivindicatives, festives, diverses i interessants.

Sant Joan, l'arribada de l'estiu... és igual com li diem, però tots sabem que la nit del 23 al 24 de juny és una nit especial i que s'ha de celebrar com mana la tradició! Barcelona es prepara per celebrar revetlles, fogueres, tallers i tota mena d'activitats per celebrar la nit més curta de l'any. 

Un any més aquesta ciutat costanera ben a prop de Barcelona torna a tirar la casa per la finestra per reivindicar l’orgull i els drets de la comunitat LGBTIQ+. Parlem de Sitges, és clar, que del 5 al 9 de juny celebrarà la tretzena edició del seu famós Pride. El passeig marítim de la ciutat serà el punt de trobada d’una àmplia programació que oferirà més de 50 activitats gratuïtes i a l’aire lliure.

El Time Out Fest s'acaba aquest cap de setmana i s'acomiada de Barcelona fins a l'any que ve, però la bona gastronomia no ho farà. La ciutat té restaurants meravellosos i, tot i que us recomanem visitar-los almenys un cop a la vida, ara també podreu tastar-los tots en un mateix espai sense haver de recórrer la ciutat. La plaça de Catalunya tornarà a acollir el Tast a la Rambla, un festival del 6 al 9 de juny on alguns dels millors restaurants i pastisseries de Barcelona acostaran els seus plats en forma de tapa a tots els assistents dins el marc de la 10a Setmana de Gastronomia de Barcelona.

"Estem cansades de les 'pop-ups' buides que no aporten cap aprenentatge o benefici al sector de la moda, per això vam decidir crear la nostra pròpia proposta", asseguren la Carme Giménez i l'Alicia Sanz, fundadores de les marques Unë Concept i Black Design, respectivament, i ara també d'un nou festival pels fanàtics de la moda ètica i emergent. La primera edició del Beso Fest se celebrarà a Barcelona el pròxim dissabte 8 de juny a l'Hotel Gallery de Barcelona i l'entrada serà lliure i gratuïta. "L'esdeveniment va molt més enllà d'un mercat de roba, és un punt de trobada per a creatius i fanàtics de marques i dissenys únics i locals", expliquen les seves creadores.

No és estrany que algunes de les obres que es duen a terme a Barcelona descobreixin restes de la romana muralla de la ciutat o d'altres períodes històrics, però, l'any 2014, els treballs de rehabilitació de la Torre de la Sagrera van descobrir una troballa que va impactar tothom. Les obres van deixar a la vista el refugi antiaeri de la Sagrera, un espai de 84 metres de llargada construït l'any 1937 per la Sociedad Obrera Colectivizadora calle Berenguer de Palou. Actualment, és un dels refugis antiaeris millor conservats de la ciutat i, després de molts anys tancat al públic, es podrà visitar a partir d'aquest estiu.

Bones notícies per als més cinèfils i estiuencs, enguany hi haurà una altra edició de la Sala Montjuïc, el cicle de cinema a la fresca que acull el Castell de Montjuïc. Ja han publicat els horaris de les pel·lícules que podrem gaudir a l'aire lliure, així que ja podeu marcar les dates a l'agenda!

Pel que fa als preus, varien entre els 8 i 11 €, segons si era entrada general o volies tenir la comoditat d'una gandula. 

L’arquitectura de Barcelona és un dels factors que més fa despuntar la ciutat perquè reflecteix múltiples tendències de la història de l’art occidental. Des del renaixement fins al barroc, passant també pel modernisme, entre d’altres, els edificis i monuments de la ciutat llueixen el llegat de diverses cultures i civilitzacions. Per aprendre a gaudir d’aquest patrimoni, l’Ajuntament i la Fundació Mies van der Rohe, juntament amb desenes d’entitats dedicades a la divulgació de l’arquitectura a la ciutat, ha presentat el programa de les Setmanes d’Arquitectura 2024, un cicle que agrupa exposicions, concursos, premis tertúlies, visites guiades festes i altres, destinat a reforçar el vincle entre l’arquitectura i la ciutadania. Així doncs, del 14 de maig al 28 de juny, tots els districtes de la ciutat oferiran diferents activitats per celebrar i viure aquest art.

L'interès per la ciència ha anat augmentant en els darrers anys a l'Estat. El passat 2023, la Fundació Espanyola per la Ciència i la Tecnologia (FECYT) va elaborar un informe que assegurava que un 47,2% dels enquestats estava interessat en la ciència, però més de la meitat van admetre que els hi costava entendre-la. Tant si sou part d'aquest grup i voleu conèixer més de prop aquest coneixement sense sortir de Barcelona, aquest esdeveniment és per vosaltres.

La ciutat acollirà la 17a edició de la Festa de la Ciència, una celebració que ompliràla ciutat d'activitats, exposicions i molt més durant el 7, 8 i 9 de juny. Amb l'objectiu d'apropar la ciència a tothom, s'han programat més de 150 activitats de divulgació científica i tecnològica que inclouen jornades educatives, experiments, tallers, espectacles, humor i molt més per a totes les edats.

Barcelona és coneguda per diverses raons, però una de les principals és la seva arquitectura. La ciutat està plena d'edificis emblemàtics i, malgrat que alguns com la Casa Batlló i la Sagrada Família es poden visitar, n'hi ha d'altres que només obren al públic en ocasions especials. L'Open House Barcelona és una d'aquestes ocasions i tornarà a obrir les portes a llocs ocults i sorprenents de la ciutat de Barcelona del 21 de maig al 7 de juny, dins del programa 'Espais ocults'.

De què va? Les parets del MACBA, sempre d’un blanc immaculat gairebé quirúrgic, s’han tenyit de blau marí i taronja per l’ocasió. L’exposició dedicada a Mari Chordà, una icona del feminisme i l’art de casa nostra, per fi honora la trajectòria que aquesta gran artista sempre ha merescut. 

Per què hi heu d'anar? Per divagar entre obres plenes de color i símbols sobre el plaer, el desig, la sexualitat i la maternitat. Hi descobrireu l'empenta d'una creadora avançada al seu temps que va participar en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, va fundar una editorial feminista i va obrir un bar amb les amigues en la grisor del franquisme i la transició. En les vagines, secrecions i cossos gestants hi sentireu vibrar el caràcter sincer i combatiu de la Mari Chordà, que també hem intentat plasmar en aquesta entrevista. 

De què va? El CCCB homenatja a una de les figures més importants de la història del cinema. Agnès Varda, fotògrafa, artista, cineasta i pionera de la Nouvelle Vague és estimada i reconeguda arreu de França com una figura maternal i inspiradora. Però la coneixem, els catalans?

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en la vida, l’obra i les històries fascinants d’aquesta creadora lliure, moderna i compromesa amb el seu entorn polític que, fins i tot abans que Truffaut o Godard, Varda va obrir el camí del moviment cinematogràfic de la Nouvelle Vague, trencant normes i clixés en les més de quaranta pel·lícules que va filmar entre llargmetratges, curtmetratges, ficcions i documentals. 

De què va? La gran exposició de l’Any Tàpies arriba a Barcelona després de ser presentada al Bozar de Brussel·les i al Reina Sofia, a Madrid. S'hi agrupen més de cent obres procedents d’arreu del món, algunes de les quals es presenten a Barcelona per primera vegada. 

Per què hi heu d'anar? Per explorar en profunditat la figura de Tàpies, tot fent un recorregut del 1943 al 2011 que no se centra en la vida de l'artista, sinó en com Tàpies anava situant-se al món, relacionant-se amb l’art i amb ell mateix al llarg de la seva trajectòria. Les obres permeten conèixer les investigacions plàstiques que van obsessionar a l’artista durant tota la vida i que el van dur a experimentar amb tota mena de suports, tècniques i materials: hi ha dibuixos, collages, pintures, objectes i escultures de paper, cartó, fusta, pols de marbre, bronze o vernís. 

De què va? Suzanne Valadon va ser pintora, dibuixant i gravadora al Montmartre bohemi d’inicis del segle XX. Ara, el MNAC ofereix un viatge per la seva trajectòria artística trepidant que es plasma entre línies sinuoses, una empremta cromàtica intensíssima i unes pintures plenes a vessar d’objectes i figures. 

Per què hi heu d'anar? La mostra t’acompanya a poc a poc per la transició de musa a artista única en el Montmartre de les avantguardes per la seva mirada singular als temes de moda. Els retrats a les prostitutes de París o els nus femenins demostren que va retratar amb cura un món que coneixia de prop i que no volia tractar ni amb distància ni amb condescendència. La mostra també dedica un espai a la relació de sis mesos que Valadon va tenir amb el compositor Erik Satie, després que ella trenqués amb Miquel Utrillo, i de la qual n’han quedat un retrat que ella va fer d’ell i un dibuix que ell va fer de la pintora, amb un traç infantil, sobre una partitura. 

De què va? Tuan Andrew Nguyen és el guanyador de la vuitena edició del Premi Joan Miró, un reconeixement que destaca artistes que mantenen el llegat de Joan Miró i els seus ideals. Nascut a Saigon i criat com a refugiat als Estats Units un cop acabada la guerra, aquest artista utilitza la seva experiència personal i la història del seu país com a fil conductor de la seva obra. Així, d’entrada, pot semblar sorprenent que un artista vietnamita faci art que s’assembli al que Miró va cultivar al llarg de la seva trajectòria. Però els seus mòbils metàl·lics (més grans o més petits, alguns daurats i d’altres platejats, inspirats en l'obra de Calder) tenen una essència mironiana innegable. 

Per què hi heu d'anar? Els mòbils de Nguyen estan fets amb fragments de bombes i projectils que es van utilitzar durant la Guerra del Vietnam. Ens parlen de la violència d'aquest conflicte mortífer, però també tenen el seu costat sanador: són peces sonores, afinades per tal d’emetre freqüències amb propietats guaridores, similars a les d’un gong. Així, l’obra de Nguyen ens convida fer un camí del trauma bèl·lic a la sanació col·lectiva. 

De què va? Partint de la idea que el “paisatge” és un invent de l’art, aquesta exposició reuneix obres de la Col·lecció d’Art Contemporani Fundació ”la Caixa” i d’altres procedències per abordar la natura des de la cultura.  

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com el paisatgisme ha influït en la nostra percepció de la natura i la nostra capacitat d’emoció davant dels fenòmens naturals. A través d’obres d’artistes com Tacita Dean, Patricia Dauder, Miquel Barceló, Joan Fontcuberta, Bleda & Rosa, Cristina Lucas, Perejaume, Andreas Gursky o Rémy Zaugg, podem recórrer les diferents maneres que hi ha hagut, al llarg de la història, d’enquadrar la mirada i representar l’entorn, una pulsió humana que ha existit des que hem sigut conscients de la immensitat del món. 

De què va? El Museu Antoni Tàpies ha convidat un artista a cobrir la seva façana amb tessel·les de plàstic groc. Són 123 metres quadrats d’un gran tapís que vol ser un recordatori del nostre passat colonial i esclavista i que duen la signatura de Serge Attukwei Clottey.

Per què hi heu d'anar? Per decobrir l'obra d'aquest creador de Ghana, 1985) converteix bidons de plàstic i altres materials de rebuig que els països rics abandonen al seu país en tapissos de colors, una pràctica que ha batejat amb el nom d’afrobidonisme i que vol assenyalar la història geopolítica i el present neocolonial d’Àfrica.

De què va? La galeria Ana Mas Projects presenta la primera exposició en solitari de l’artista emergent Rita Sala Treig, a través de pintures a l’oli de gran format, explora com els humans ens relacionem amb l’espai i com els llocs que ocupem donen sentit a les nostres vides.

Per què hi heu d'anar? Per descobrir aquesta artista que genera imatges que creen combinacions ullprenedores de colors i figures, on el moviment i el dibuix hi juguen un paper important, que no deixen de ser creacions de paisatges. Les imatges surten també de familiaritzar-se amb una zona rural específica, a Fulleda, Lleida. A través de caminades, observacions del paisatge i reflexions sobre la relació entre l’espai temps, Sala construeix ambients captivadors que conviden el visitant a la contemplació conscient. 

De què va? 170 persones que es troben a la presó han participat en aquesta mostra del Santa Mònica. Durant deu mesos, l’artista Antoni Hervàs ha visitat diversos centres penitenciaris i ha anat teixint relacions creatives i afectives amb els interns; el resultat és aquesta mostra que ens convida a reflexionar sobre la percepció del temps a la presó. 

Per què hi heu d'anar? Per caminar entre peces d’una expressivitat innegable, gairebé visceral que parlen de la situació de tancament, la vulnerabilitat acumulada i la sensació d’un pas del temps al marge del curs de la societat normativa. Amb la tècnica del “dibuix expandit”, cada peça integra dibuixos, pintures, ceràmiques i altres creacions en forma de tòtems que permeten conèixer com s’experimenta el passat, el present i el futur a la presó de la mà de les persones que millor ho poden explicar.

De què va? Per primera vegada, les capsetes, joiers i cofrets d’Adolf Fargnoli s’exposen a Barcelona. L'exposició reuneix l’obra d’aquest ebenista i orfebre d’origen italià, que va formar part del cercle d’artistes i artesans que es van donar a conèixer a Girona al voltant de la figura de l’arquitecte Rafael Masó. 

Per què hi heu d'anar? Es diu de Fargnoli que va ser un gran mite de la Girona noucentista, que va dedicar la seva vida a perfeccionar la tècnica de la talla de fusta. Les seves arquetes de fusta tallada amb aplicacions metàl·liques i interiors folrats de seda van generar l’admiració de crítics, artistes i intel·lectuals i el van dur a participar en cinquanta exposicions nacionals i internacionals entre 1918 i 1933. Pilar Vélez, la comissària de la mostra, s’ha dedicat a treure a la llum nombroses peces desconegudes de l’artista i alguns dels seus imitadors, fins al punt de recopilar-ne 90 (especialment capsetes i creus de fusta tallada amb aplicacions ceràmiques) que ara llueixen a les sales del MNAC. L’exposició també descobreix la vida i la trajectòria de l’artista gràcies al llegat de la seva família i altres testimonis, així com la seva altra faceta, la de grafista. 

Convertit quasi en un mem per culpa d'una carrera que sembla dissenyada pel seu pitjor enemic, Nicolas Cage ha anat construint-se una filmografia que no té cap explicació. Però entre tantes desastroses pel·lícules que han fet oblidar el talent de qui un dia va guanyar l'Oscar per 'Leaving Las Vegas' (1995), n'ha estrenat dues de bones seguides. De fet, dues de molt bones. La primera, 'Dream scenario', va arribar fa uns mesos. I ara ho fa aquesta 'Longlegs', en la que dona vida a un assassí en sèrie, controlant els seus habituals excessos malgrat un maquillatge extrem que en un altre context convidaria a passar-se de voltes. La pel·lícula, inesperat èxit de públic als Estats Units, beu del cinema de David Fincher i, sobretot, d''El silenci dels anyells', proposant una asfixiant trama basada en la singular relació entre el criminal i una agent de l'FBI (Maika Monroe) amb una intuïció sobrenatural. Atmosfèrica i sorprenent, 'Longlegs' hauria de tornar el bo d'en Nicolas al camí que mai hauria d'haver abandonat.

Dir.: Oz Perkins (EUA, 2024). 101 min. Estrena: 2 d'agost

L'ampli ventall de thrillers del francès Luc Besson (de 'Nikita' a 'Lucy', passant per aquell 'El professional' que va descobrir-nos Natalie Portman) es renova amb el més emocional i commovedor dels seus violents films, i aquest també ho és. 'Dogman' té com a protagonista un noi traumatitzat per una vida marginal, que només troba consol i una possible redempció en la seva relació amb els gossos. Caleb Landry Jones (Millor Actor al Festival de Canes amb 'Nitram') és l'inspiradíssim protagonista d'una pel·lícula insòlita que manté les voluntats estètiques d'un Besson que, en tant que creador, va marcar el gènere als anys 80 i 90 i va saber exportar el cinema francès d'acció fins als Estats Units.

Dir.: Luc Besson (França, 2023). 115 min. Estrena: 2 d'agost

Els èxits a França de les dues recents adaptacions d''Els tres mosqueters' ha portat a la productora Pathé a tornar a confiar en els seus guionistes per tornar a la literatura d'Alexandre Dumas i portar a la pantalla un altre dels seus clàssics. També en tasques de direcció, La Patellière i Delaporte entreguen un èpic relat de revenges i duels a espasa que, tot i les seves quasi tres hores de durada, passa com una exhalació. Adaptant el gènere d'aventures per un públic contemporani, 'El conde de Montecristo' ofereix luxe i entreteniment, i, per als fanàtics del cinema francès, una desfilada d'estrelles del país veí, amb Pierre Niney ('Yves Saint-Laurent') i Anaïs Demoustier ('Los consejos de Alice') encapçalant el repartiment.

Dir.: Alexandre de La Patellière i Mathieu Delaporte (França, 2024). 178 min. Estrena: 9 d'agost

Històries de famílies en situacions extraordinàries. La carrera del cineasta M. Night Shyamalan ha navegat sempre en el thriller o el terror, però aplicant les constants d'aquests gèneres a les relacions entre pares i fills. Així passava a 'El sisè sentit', a 'El protegido', a 'Señales' o a la recent 'Llaman a la puerta'. I torna a passar a aquesta 'La trampa', on un home (Josh Hartnett) acompanya la seva filla adolescent (Ariel Donoghue) al concert d'una superestrella pop (que interpreta Salaka Shyamalan, filla del director). Enmig d'un enorme recinte esportiu reconvertit en escenari musical, i mentre una gentada de por gaudeix de la música, un assassí en sèrie s'amaga de la policia camuflat entre els espectadors.

Dir.: M. Night Shyamalan (EUA, 2024). 105 min. Estrena: 9 d'agost

La pedrera de l'ESCAC sembla infinita, i aquí en tenim una nova mostra. Després de ser una de les directores del projecte col·lectiu que fou 'La filla d'algú' (2019), la cornellanenca Celia Giraldo presenta la seva òpera prima en solitari. 'Un lugar común' explica la crisi d'identitat d'una dona madura que, després de perdre la feina de forma inesperada, busca recolzar-se en una família que li fa molt poc cas. Rebel·lar-se contra l'injust rol adquirit de mare servidora, d'aquelles que ho donen absolutament tot sense esperar res a canvi, serà l'única manera de fer-se escoltar. Eva Llorach (Goya a Millor Actriu Revelació per '¿Quién te cantará?') és la magnífica protagonista d'aquesta història que ens posa un mirall al davant per entendre que mai agraïm ni valorem prou l'entrega incondicional de les nostres mares.

Dir.: Celia Giraldo (Espanya, 2023). 82 min. Estrena: 14 d'agost

Tornen els nostres alienígenes favorits, responsables d'alguns dels pitjors malsons que ens ha provocat el cinema. Situada cronològicament entre 'Alien, el vuitè passatger' (1979), la primera, l'original, la de Ridley Scott, i 'Aliens' (1986), la segona, la de James Cameron, 'Alien: Romulus' proposa nova aventura que porta un grup de joves colonitzadors fins a una estació espacial abandonada on, òbviament, es trobaran amb una desagradable sorpresa. Bona decisió, la dels responsables de la saga, donant els comandaments a l'uruguaià Fede Álvarez, especialista a donar vida i estil a altres franquícies en films com 'Posesión infernal' (2013) o 'Millennium: Lo que no te mata te hace más fuerte' (2018). Terror del bo que compta com a protagonista, a més, amb Cailee Spaeny, la Priscilla de Sofia Coppola, i ambiciosa periodista a 'Civil War'.

Dir.: Fede Álvarez (EUA, 2024). 119 min. Estrena: 15 d'agost

Després de 'La casa del diablo' (2009) i 'Los huéspedes' (2011), el cineasta Ti West ha revolucionat el cinema de terror amb una trilogia que uneix els ensurts i la sang amb un profund amor pel cinema. I és que cadascuna de les tres pel·lícules que la componen s'emmirallen en èpoques i formes cinematogràfiques diferents. La primera, 'X' (2022), se situava als anys 70 i homenatjava 'slashers' com 'La matanza de Texas' oferint el sanguinari malson que pateix l'equip de rodatge d'una pel·lícula porno. Concebuda com a preqüela, amb la segona, 'Pearl' (2022), viatjàvem als anys 50 per conèixer el passat d'un personatge clau del film original, hibridant terror i drama estil Douglas Sirk. I ara arriba la cloenda (si més no, així s'havia anunciat, tot i que West ha obert la porta a continuar): 'MaXXXine' segueix la peripècia de la protagonista al Hollywood de mitjans dels 80. Entestada a triomfar a la indústria del cinema, la Maxine creuarà les seves passes amb les d'un assassí en sèrie. Un festival pels amats del gènere amb nova exhibició de Mia Goth, cap de cartell dels tres films.

Dir.: Ti West (EUA, 2024). 103 min. Estrena: 23 d'agost

Si no heu vist 'Bottoms' (un disbarat que capgira com un mitjó les clàssiques comèdies d'institut i que trobareu a Prime Video amb el títol 'El club de las luchadoras'), feu-ho, i us veureu conquerits per una de les millors comèdies de l'any passat, que unia tres dels talents que estan revolucionant l'escena còmica nord-americana: la cineasta Emma Seligman i les actrius Ayo Edebiri (coneguda per la sèrie 'The Bear') i Rachel Sennott, parella de fet al show de Comedy Central 'Ayo and Rachel are single'. Seligman també havia comptat amb la segona en un altre film imperdible, 'Shiva baby' (disponible a Filmin). Tot aquest context, al qual hem de sumar-li la feina humorística a les xarxes socials que havia col·locat al mapa a Rachel Sennott, serveix per fer valer l'ascens d'aquesta nova musa de l'indie. Ella és la protagonista, per fi, d'aquest 'Antes era divertido', una dramèdia on amplia els seus registres, afegint tons dramàtics al seu personatge, una comediant que arrodoneix la nòmina fent de cangur de nens.

Dir.: Ally Pankiw (EUA, 2023). 105 min. Estrena: 23 d'agost

Explica Fernando Trueba que la seva nova pel·lícula comença com una d'Éric Rohmer per convertir-se en una d'Alfred Hitchcock. És una bona forma d'entendre el viatge que proposa el director de 'Belle Époque'. La trama, situada en  l'any 2001, ens presenta una jove que arriba a una illa grega per treballar en un restaurant. El propietari és un nord-americà de passat misteriós amb qui s'acabarà despertant una insospitada química. Matt Dillon i Aida Folch (a qui Trueba va descobrir quan era una adolescent a 'El embrujo de Shanghai' i a qui va tornar a dirigir a 'El artista y la modelo') formen la parella protagonista d'aquest relat a ritme de jazz que hibrida la 'joie de vivre' i el suspens més clàssic, i que fa ganes d'anar a passar l'estiu a alguna illa de la Mediterrània.

Dir.: Fernando Trueba (Espanya, 2024). 128 min. Estrena: 23 d'agost

Jonás Trueba, el fill de Fernando i nebot de David, fa una dècada que dirigeix pel·lícules, sempre en els marges de la indústria, rodant al seu aire, escrivint en col·laboració amb els seus actors habituals, funcionant gairebé com una companyia teatral. Després de 'Los ilusos', 'Los exiliados románticos' i 'La virgen de agosto', ara torna a comptar amb Itsaso Arana i Vito Sanz per explicar la història d'una parella que, després de quinze anys de relació, decideix deixar-ho córrer. Fins aquí tot normal. No ho és tant fer una festa de celebració de la ruptura. A 'Volveréis' trobareu les constants del cinema del petit dels Trueba, diàlegs molt ben escrits, passejos per Madrid, personatges perfectament definits, picades d'ull metacinematogràfiques, i influències del cinema d'Éric Rohmer, i en aquest cas també de Woody Allen. Sumeu-hi un homenatge preciós al seu pare, Fernando, actor robaescenes, i tindreu un còctel saborós i ple d'encant.

Dir.: Jonás Trueba (Espanya, 2024). 114 min. Estrena: 30 d'agost

No hi ha cap dramaturg al món amb la saviesa de Wajdi Mouawad, cap que hagi sabut interpretar com ell la tragèdia, més hereu d'Èsquil que de Shakespeare, cap que hagi sabut capbussar-se de manera tan profunda en la zona zero del drama contemporani, és a dir, el Pròxim Orient. I 'Tots ocells' n'és la prova més palpable. Estrenada el 2017, avui ens ressona més que mai.

Tot comença amb un jove jueu, l'Eitan (Guillem Balart), estudiant de genètica, que topa amb una noia d'origen àrab, la Wahida (Míriam Moukhles), antropològa, en una biblioteca de Nova York. Fa dos anys que troba sobre les taules de lectura un llibre de Hassan Muhàmmad al-Wazzan, diplomàtic marroquí convertit a la força al cristianisme, al segle XVI. L'ha vist gairebé cada dia a diferents taules, però mai qui el llegia. Fins a aquell dia, una tarda que canviarà la vida de tots dos i la de tothom que els envolta. Un dia en què acabaran en un local anomenat The End, fatal premonició.

La Paula (Raquel Ferri) està asseguda en una butaca del menjador. Som a primera hora del matí i en una casa al bosc, lluny de la ciutat. L'Isaac (Ernest Villegas) es lleva. Li pregunta com és que no ha anat al llit i ella li diu que no el volia molestar. Està nerviosa perquè ha començat els assajos per al rodatge de la seva primera pel·lícula com a directora. Però té altres motius per manifestar la seva inquietud: ha de despatxar la seva parella del projecte, l'Isaac, que és actor.

Així comença 'Les mans', potser el drama aparentment més senzill que ha escrit Llàtzer Garcia, després de peces tan rodones com 'Al final, les visions', 'La pols' i 'Els nens desagraïts'. Aquí posa cara a cara dos personatges que treballen i viuen junts, en una feina (el cine) on l'ego pot destruir-ho tot. I fan com és del teatre anglosaxó, a voltes em sembla que estem veient un Albee ('Qui té por de Virginia Woolf') o un Pinter ('Traïció'), o una barreja de tots, amb el segell propi d'un autor que, millor que ningú, sap tensar situacions fins al límit i treure tot el suc a la psicologia profunda dels personatges.

“Com va la vida?”. En Pau (Nao Albet) acaba de descobrir la seva cosina Júlia (Anna Alarcón) estirada al costat d'una olivera del seu camp. Ve de córrer, va suat i no l'esperava. Ella fa uns anys que no trepitja el tros, els mateixos que porta sense veure el cosí. Hi ha anat arran d'un atac de lucidesa, un somni. I vol acabar amb tot allò que no li deixa dormir.

La pregunta d'en Pau a na Júlia sembla anodina, però quan han passat coses a la teva família que vols oblidar, no ho és tant. Perquè darrere hi ha una història i el que podria ser un formalisme és, realment, una metxa que, sense saber-ho, saps que pot provocar un incendi. Els dos cosins tenen moltes coses a dir-se. Ella no hi va ser, el dia del funeral del pare d'en Pau, el seu oncle. Ell no es va adonar del que passava en aquella casa quan hi dinaven tots, tres generacions, cada diumenge. Ella és una dona. Ell, un home.

Tothom coneix la història de Rodríguez, aquell músic nord-americà caigut en desgràcia que un documental, 'Searching for Sugar Man', va treure de l'anonimat. Però potser ningú no sap qui va ser Camil Clot, un home que presumptament es va fer un nom en l'underground barceloní del tombant del segle passat i que el dramaturg Marc de la Varga ha decidit recuperar a través d'una obra documental en què ell mateix, transfigurat en l'actor Pau Vinyals, estira els fils de la seva vida.

'Em dic Josep' és el resultat de la investigació i del seu artifici. A Vinyals l'acompanyen Mont Plans i Daniel Higiénico, una actriu superba (no ens cansarem de repetir-ho) i un músic que va conèixer l'ambient del qual ens parla el dramaturg. Tots tres aconsegueixen que una obra que ja per ella mateixa té molt valor, pugi molts graons en l'escala artística.

El jove a qui interpreta Alejandro Bordanove és un bon noi. Té 25 anys, cada matí va a casa de l'avi per ajudar-lo a llevar-se i fer-li l'esmorzar, repara bicicletes al taller d'un amic, escolta la lletania de la mare sobre la necessitat de llaurar-se un futur i aguanta el germà gran. És, fins i tot, massa bon noi.

Bordanove ens lliura el cos. La lletra és de Lluïsa Cunillé. I la posada en escena, de Xavier Albertí. Un trio extraordinari que fan que aquest 'L'ultim dia' vessi excel·lència per tots els cantons, amb l'afegit de l'andante sostenuto de la 'Sonata en si bemoll' de Schubert, un fragment musical que no està col·locat perquè sí, sinó que afegeix context al mateix títol de la peça: va ser l'última composició del músic austríac.

Cada dècada, com a mínim, hauria de tenir la seva versió de 'Tirant lo blanc', almenys per veure on érem i on som. Perquè és impossible sortir del Romea després de la versió del clàssic de Joanot Martorell que ha ordit Joan Arqué sense comparar-la amb la que va muntar Calixto Bieito el 2008. Són dos espectacles radicalment diferents. L'un, un esgraó més per a un director que avança amb pas ferm. L'altre, obra d'un geni. L'un, amb Judit Neddermann a l'escenari i llibret de Màrius Serra. L'altre, amb música de Carles Santos i lletra de Marc Rosich. Dos universos divergents centrats en la mateixa obra.

Per començar, Bieito va col·locar una passarel·la a la platea, comptava amb catorze intèrprets sobre l'escenari i tot tenia un aire operístic. Arqué fa l'obra a la italiana, té vuit actors i actrius i el muntatge té flaire folk. En tots dos casos, s'han pres riscos i s'ha decantat l'obra cap a una banda o cap a l'altra. Bieito posava més èmfasi en el caire sexual de la novel·la mentre que Arqué dubta entre si decantar-se per aquí o buscar més el xoc de civilitzacions, entre cristianisme i Islam. El 'Tirant' de Bieito era una festassa carnal, bèl·lica. El d'Arqué matisa molt bé que vivim un altre temps i que, potser, cal matisar els clàssics.

Arrenca la cinquena edició de la Sala Barcelona - Música al Castell de Montjuïc, que va néixer quan no ens deixaven ballar i que s'ha acabat consolidant com una cita habitual al calendari musical estiuenc de la ciutat, aquesta vegada amb sis concerts repartits entre l'1 d'agost al 16 de setembre. Inaugura el cicle l'1 d'agost Clara Peya, que presenta el seu nou treball 'Corsé', i seguiran Joe Crepúsculo (9 d'agost), Ketekalles (23 d'agost) i VVV [Trippin'you] + Tetas Frías (30 d'agost).

Ja al setembre, el dia 5, arribarà el torn dels Mishima i tancarà l'edició d'enguany, el dia 13, la Soul Party amb l'Orchestral Soul Society, la festa que dirigeix Lalo López (Fundación Tony Manero) amb la Barcelona Rock Strings i les veus de Alex Dee, Brigitte Emaga, Paquito Sex Machine, Jonathan Herrero, Yasmina Azlor i altres convidades.

Els amants de ballar música electrònica esteu d'enhorabona. El Brunch Electronik torna a celebrar el seu festival en tres jornades del 9 a l'11 d'agost, dues al Parc del Fòrum i una als Jardins Joan Brossa de Montjuïc. I ho fa amb noms tan sonats com John Talabot, Modeselektor (DJ), Nightmares on Wax, Röyksopp, The Blaze, Fatboy Slim, Junior Boys i Soulwax, que encapçalen un cartell amb desenes d'artistes pensat per ballar des de les 3 de la tarda fins a les 3 de la matinada.  

El diumenge hi haurà una jornada amb Black Coffee a Montjuïc, que es desenvoluparà des de les 13 h a la una de la matinada, i els més valents podran gaudir dels 'after parties' de divendres i dissabte al Nitsa de la sala Apolo.

No pot haver-hi revival soul perquè el soul és una música més que atemporal, eterna. El que hi ha, de tant en tant, és un interès renovat de la indústria, però tots els amants del gènere saben que no hi ha trencament sinó continuïtat entre Aretha Franklin, Sharon Jones i Amy Winehouse, entre Otis Redding, Charles Bradley i Lee Fields, i entre Bill Withers i Curtis Harding.  

El cantant de Michigan, amb tres àlbums d'estudi, l'últim dels quals és 'If words were flowers' (2021), és un dels grans renovadors d'un estil que ens fa ballar i ens eleva alhora, sense que renovar vulgui dir trencar, sinó més aviat seguir la línia de punts que han marcat els seus antecessors tal com fa des del Regne Unit el nostre admirat Michael Kiwanuka. Un luxe que puguem tornar a tenir Harding en directe, aquest 25 d'agost, a Barcelona.   

Junts van fer història. Fusionant la capacitat per escriure cançons memorables amb allò que es va anomenar electrònica intel·ligent, Ben Gibbard (Death Cab for Cutie) i Jimmy Tamborello (Dntel) van redefinir el que havia de ser el pop al segle XXI. L'obra mestra es va dir 'Give up' (2003), l'únic àlbum que van fer junts, i els vint anys de la seva aparició ja mereixia una gira com Déu mana.

Però és que a més el 'Transatlanticism' dels de Gibbard també feia vint anys. Doncs "vinga, som-hi", devien dir, i nosaltres vam resar perquè passés per Barcelona. El tour, que va esgotar les entrades en actuacions consecutives al Madison Square Garden de Nova York i al Hollywood Bowl de Los Ángeles, arriba finalment a la nostra ciutat, aquest 27 d'agost al Poble Espanyol. Serà una gran celebració per tots els que van viure el canvi de mil·lenni amb dos discos inoblidables gravats amb un pressupost de riure per l'època (20.000 dòlars).

Malgrat haver fet algunes de les cançons més boniques de finals dels 90 i principis dels 2000, els guardians de la puresa de l'indie –permanentment enfadats– no els van acabar d'acceptar mai. Una pena, perquè tornades tan lluminoses (anava a dir 'assolellades', però també parlen de la pluja) com les de 'Sing' i 'Why it always rain on me' no necessitaven cap coartada intel·lectual per fer-se un lloc als nostres cors. Des d'aleshores, els escocesos Travis no han deixat de fer discos de pop tranquil i cristal·lí i, com passa a tots aquells que segueixen el seu camí sense fer cas a les modes, ara sonen perfectament atemporals (i a qui li importen les modes de fa més de vint anys?).

Ara, Fran Healy (veu i guitarra), Andy Dunlop (guitarra), Dougie Payne (baix) i Neil Primrose (bateria) tornen a Barcelona amb nou disc, el desè, 'L.A. Times' (2024) i els rebrem amb moltes ganes de cantar a ple pulmó melodies tan pures com les de 'Side', 'Flowers in the window', 'Driftwood' i tants petits himnes que el públic amb menys prejudicis va abraçar amb gran alegria quan es van publicar. Que són una mica sentimentals? I què, nosaltres també.

El Poble Espanyol se convertirá por una noche en ese 'endless summer' en el que todos los surfistas sueñan. Con un cartel encabezado por Xavier Rudd, la plaza mayor del recinto se teñirá del folk tranquilo que evoca lánguidas puestas de sol, el tacto del océano en la piel y, en definitiva, conexión con la naturaleza y el aire libre.

También de Australia llega el dúo Hollow Coves, que acaba de publicar el álbum 'Nothing to lose' (2024) y, de mucho más cerca, el querido Ramon Mirabet, poseedor de una voz imponente capaz de atacar al folk, el pop, el soul y todo lo que le pongan delante (como la canción que acaba de publicar con Bely Basarte, 'Ahora y aquí').

Menos conocida, pero con una propuesta interesantísima, es la estadounidense Hayley Reardon, que graba sus canciones con Pau Figueres y Aniol Bestit, y que en 2023 publicó una canción preciosa, medio en inglés y medio en catalán, con Judit Neddermann: 'Changes'.

El Mas i Mas Festival va néixer per omplir de música l'agost a Barcelona, un mes en què gairebé ningú més s'atrevia a programar concerts. 20 anys més tard, creix per convertir-se en una temporada de sis mesos, en la qual, del 4 de maig al 27 de novembre es podran veure 24 actuacions d'artistes d'aquí i internacionals a sales com les sales Jamboree 1 i 3, Paral·lel 62, la Sala Apolo i La Paloma.

És una cita musical ineludible de l'estiu a la ciutat. Enguany tornen a ser sis concerts, repartits entre dos caps de setmana consecutius, al juliol. Recitals d'una hora, aproximadament, al vespre, que permetran gaudir de músiques molt variades, interpretades amb l'instrument del Palau de la Generalitat, un carilló de 49 campanes. Aquesta vegada ens visiten carillonistes provinents de França, Austràlia, Portugal, Bèlgica, Països Baixos i Catalunya. L'entrada és lliure però cal fer la inscripció prèviament a través de la pàgina web del carilló del Palau (https://presidencia.gencat.cat/carillo), o trucant al 012.

El Palau de la Música Catalana s'han convertit aquests últims anys en un escenari operístic. No és gens estrany trobar-hi òpera a la seva programació, en versió de concert i també semi-escenificada. És el cas d'aquesta proposta de l'òpera Carmen, de George Bizet, a càrrec de la companyia NovAria. Seixanta artistes sobre l'escenari, en una producció amb direcció artística de Sergi Giménez i musical d'Adolf Gassol. A més, inclou subtítols en tres idiomes: català, castellà i anglès. 

El pianista de Cardedeu és un dels convidats d'aquest estiu al cicle de concerts organitzats per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana. El programa que presenta, inclou  els 'Tres Intermezzi', de Johannes Brahms, el 'Preludi, coral i fuga', de César Franck, i la 'Sonata núm. 32', l'última de les sonates de piano de Ludwig van Beethoven.

L'adaptació lliure que Henry Purcell va fer en clau operística del 'Somni d'una nit d'estiu' de William Shakespeare és un dels grans atractius del Festival de Torroella de Montgrí d'enguany. William Christie dirigeix el conjunt, format per les veus de Le Jardin des Voix i els músics de Les Arts Florissants, en un muntatge semiescenificat, que té la direcció d'escena de Mourad Merzouki i en el qual hi participen també ballarins de la Compagnie Käfig. 

Són diverses les propostes dedicades al piano que trobem aquest mes d'agost a la programació del Palau de la Música Catalana. Una de les més atractives és sens dubte la que presenta aquesta pianista d'origen armeni. Es tracta d'un programa que gira al voltant de la figura del pianista Ricard Viñes, un dels grans intèrprets d'aquest instrument de començament de segle XX. S'hi podran escoltar peces seves, i també de Ravel, Séverac i Granados.

Una de les cites ineludibles de l'estiu, pel que fa als festivals de música a casa nostra, és la del pianista Joaquín Achúcarro (Bilbao, 1932), que des de fa més de 30 anys actua cada mes d'agost al Festival de Torrella de Montgrí. Enguany, no estarà sol, ja que compartirà escenari amb la Simfònica del Vallès, dirigida en aquesta ocasió per Virginia Martínez. El programa inclou obres de Toldrà, Ravel i Grieg.

El baríton alemany és considerat des de ja fa temps un dels millors intèrprets de lied —cançó alemanya— de l'actualitat. És també un dels artistes habituals de la Schubertíada de Vilabertran, on hi actua tot sovint. Enguany ho farà acompanyat al piano per Alexander Schmalcz. El repertori que interpreten inclou músiques de Robert Schumann i Johannes Brahms.

És una de les orquestres barroques més destacades del panorama internacional i aquest estiu tenim la sort de poder-la gaudir en directe al Festival de Torroella de Montgrí. Serà amb un programa dedicat a la música de Mozart, que inclou també una simfonia del seu admirat Johann Christian Bach. Simfonies i concerts per a piano mozartians, doncs, amb Kristian Bezuidenhout al fortepiano, i Gottfried von der Goltz, des del violí, a la direcció.

Una schubertíada a la Schubertíada... de Vilabertran. Així podríem resumir aquesta atractiva proposta que el Cor de Cambra del Palau ja va presentar fa uns mesos al Palau de la Música Catalana, i que ara s'ofereix en el festival que té la música i la figura de Franz Schubert, com el motiu principal de la seva existència. Música de Schubert, doncs, i també d'altres autors, en les veus del cor, amb Jordi Armengol al piano, i sota la direcció de Xavier Puig. La dramatúrgia és de Bernat Cot, que actua també com a actor, mentre la direcció d'escena és a càrrec d'Anna Romaní.

Per sort al Quartet Casals el podem veure habitualment a Barcelona, però també a l'estiu a la Schubertíada de Vilabertran, on actua de manera regular. Enguany, aquest fantàstic conjunt integrat per Vera Martínez Mehner i Abel Tomàs (violins), Jonathan Brown (viola) i Arnau Tomàs (violoncel), ofereix un programa a la Canònica de Santa Maria, que inclou quartets de Mozart i Beethoven.