Entrevistes i reportatges de teatre

Clara Segura remena una amanida de llenties en un tàper. Són les tres passades i no ha dinat. Ve d'impartir un curs a l'Institut del Teatre. I és a punt de començar l'assaig d''Una giornata particolare' a la Biblioteca de Catalunya, el film d'Ettore Scola de finals dels 70 que Oriol Broggi porta a escena. Ella és Antonietta, aquella mare de sis fills en la Roma de Mussolini, que va interpretar Sophia Loren. I és el primer paper que fa des que va tenir el segon fill. A la Biblioteca se sent com a casa, i amb en Pablo Derqui com a company de ball, encara es troba millor. 

'Moby Dick' no és una novel·la només per a nens. No és només el llibre d'aventures que en edicions sinòptiques redueixen el capità Ahab i els seus mariners en uns simples navegants a la recerca d'aventures. Són més de 700 pàgines que el nord-americà Herman Melville va escriure el 1851 i que és, per a molts, com William Faulkner, la gran novel·la americana. Josep Maria Pou, als seus 72 anys, es materialitzarà al Goya com a capità Ahab, amb direcció d'Andrés Lima i dramatúrgia de Juan Cavestany.

Pau Roca es belluga per l’escena, mentre Àlex Rigola parla amb els tècnics. De cop, li llança: “L’Andreu m’ha demanat si ets conscient del paper que estàs fent.” L’actor respira fondo, ulleres de Soleràs, samarreta imperi i tirants. “És un gran personatge, aquest Soleràs”, diu, contundent, neguitós. Falta una setmana perquè la Sala Petita del TNC visqui un esdeveniment històric i tot està gairebé a punt. Els actors d’'Incerta glòria' ja estan en condicions de fer un passi d’una obra en la qual Rigola ha invertit més de tres anys de la seva vida i que va portar de corcoll Joan Sales tota la seva, única obra d’un home que va ser el gran editor català dels anys de la dictadura –de Mercè Rodoreda a Llorenç Villalonga– i a on aboca tot el seu pensament. Pau Roca, Nao Albet, Marcel Borràs, Mar Ulldemolins són conscients que no tornaran a fer mai més uns personatges com aquests?, era la pregunta que li he fet a l’Àlex una hora abans.

'El quadern daurat' de Doris Lessing i 'Solitud' de Víctor Català són, sens dubte, dos dels cims literaris del segle XX. La primera es va publicar als anys 60. La segona, el 1905. Carlota Subirós i Alícia Gorina tenen ja força experiència donant veu a les dones del teatre i la literatura als nostres escenaris, però el repte que assumeixen ara, respectivament, és majúscul. Les posem cara a cara, amb les creacions que han aixecat per banda.

Moisès Maicas va dirigir a La Seca fa un parell d'anys 'La psicosi de les 4.48', de Sarah Kane, una dramaturga britànica que es va treure la vida el 1999 als 28 anys. En quatre anys, va escriure un grapat d'obres memorables, el cim de les quals és la peça que interpreta Anna Alarcón. És dura, sí, però té aquella cosa preciosa dels textos xiuxiuejats a l'orella. No tingueu por de Kane. Us oferim uns quants motius per anar a veure aquesta obra, alhora que retem homenatge a un director, Maicas, que ens va deixar el juny passat.

Ja no són joves promeses, ni actors ni actrius que acaben de sortir de l'ou i brillen per mor de la frescor, sinó intèrprets que es troben en la trententa, en ple procés de convertir-se en imprescindibles. Laura Aubert, Pol López i Bruna Cusí porten una bona temporada demostrant el seu potencial damunt l'escenari i ara coincideixen a la cartellera amb, respectivament, 'Un, ningú i cent mil', 'Orsini' i 'Dogville'. El seu camí no ha estat gens fàcil, ja que van treure el cap quan el sistema teatral català s'ensorrava. Tot i això, se n'han sortit força bé, fins i tot diríem que amb solvència, tot demostrant, a cada paper, a cada obra, que havien nascut per fer teatre. Hem parlat amb tots tres sobre el seu moment artístic.

El dia que Clàudia Cedó va posar el punt final a 'Una gossa en un descampat', l’11 de febrer de 2018, una gata va parir darrere de casa seva, a Banyoles. També era el dia en què havia de néixer el seu fill, mort quan portava cinc mesos de gestació, el setembre del 2017. Un mes que, segons ens confessa ella mateixa, li va canviar la vida. I també la manera d’enfrontar-se al teatre. “Porto dotze anys dient que el teatre és terapèutic i és ara que ho he entès”, assegura Cedó. Fins ara, havia escrit dues comèdies ('Tortugues' i 'L’home sense veu'), a banda de dirigir la companyia Escenaris Especials, on treballa amb persones discapacitades i en risc d’exclusió.

Marcos Morau viu al límit. Però no té por de res. Fa deu anys, quan va engegar La Veronal a València, ja tenia clar que volia arribar a alguna banda. I ara mateix és dels coreògrafs més buscats d’Europa. No para. I no se n’amaga: “Estem obsessionats. I és una putada, això. Hi ha un punt en què t’impliques tant en les coses que no tens vida personal”. No és bonic, això?, li pregunto. Dubta: “Per a la persona que viu amb mi, no tant. Les ballarines, de tant en tant, necessiten anar a fer una birra i que no els expliqui res. I jo estic tota l’estona allà, amb les meves coses”. Ho diu tot somrient, al Graner, la fàbrica de creació de dansa, mentre Lorena Nogal, la primera ballarina de la companyia, el mira.

Margie Walsh és una dona maltractada. Té més de 50 anys, no té feina, té una filla minusvàlida i viu a Southie, un dels pitjors barris de Boston. Mercè Arànega, que és qui li dóna vida, és més directa: "És una dona a qui tot li va de cul". Quan comença Bona gent, l'acaben de fer fora dels magatzems on treballa, una mena de tot a 1 € nord-americà. "La despatxen perquè arriba tard. I per què arriba tard? Perquè no pot deixar la filla sola". Un desastre total, vaja, que intentarà solucionar quan un antic xicot de l'adolescència li torna a passar pel davant.

Krystian Lupa demana silenci, que ningú no parli a la sala d’assaig del Lliure mentre fem l’entrevista. És alt, va vestit de negre i inspira respecte. És tota una institució del teatre europeu. Va néixer a Polònia el 1943 i ens té acostumats a espectacles tan densos com genials. Els seus actors volen, amb ell. I ha triat Marta Angelat, Pep Cruz i Mercè Arànega per fer el seu primer muntatge català, 'Davant la jubilació', de Thomas Bernhard, una peça en la qual tenim un jutge i les seves dues germanes que celebren l’aniversari de Himmler i que podem veure al Lliure després d'estrenar-se fa uns mesos a Temporada Alta. Pell de gallina...

Qui és Roberto Zucco? Quan t'enfrontes a aquesta obra és inevitable buscar el personatge real amb qui es va basar Koltès. Vaig fer una mica de recerca per adonar-me que tampoc no calia. Perquè és una excusa. S'enamora d'un personatge, una mica de dimoni social, un assassí en sèrie i que aparentment matava sense seguir cap patró, molt guapo... I es va enamorar d'aquesta imatge. Fa una oda tràgica a aquest personatge. És un personatge que transcendeix la moral. És com una fletxa que travessa els diversos aspectes de la societat en forma de pregunta i posa en qüestió moltes coses... Té unes volades poètiques precioses. Està fora del bé i del mal. Es pregunta: per què vivim, quin sentit té la vida... Durant tota l'obra es pregunta: per què la gent no es mata entre ella, si tots som assassins, quina mena d'hipocresia social fa que la gent no es mati entre ella...

3 de febrer, 15.36 h, sala d’assaig del Teatre Lliure. Pol López duu uns pantalons de pinça negres, camiseta negra. És Hamlet. O, millor dit, un prototip de Hamlet. Comparteix escena amb Pau Vinyals i Marc Rius, que intenten donar vida a Rosencratz i Guildersten, els amics del príncep de Dinamarca que el convenceran perquè se’n vagi amb ells a Anglaterra. Van de bones, com si fossin camarades, però el que volen, realment, és ensarronar-lo. I Hamlet ho sap. Al meu costat, mirant, tinc Xicu Masó (Poloni) i Maria Rodríguez (Ofèlia), i al llarg de la tarda arribaran Rosa Renom (Gertrudis) i Eduard Farelo (Claudi). Pau Carrió, el director, puja i baixa de l’escenari.

Una 'rave' en una clariana d'un bosc molt a prop de Stonehenge. Això és i no és 'Jerusalem', l'obra de Jezz Butterworth que ja forma part del gran repertori contemporani. Pels premis que va guanyar fa gairebé una dècada a Londres i Nova York i per l'alta valoració que recull allà on s'ha fet. Julio Manrique és l'encarregat de vestir-la a Barcelona, amb un 'cast' de primera. I és que no hi deu haver ningú millor en aquest costat de la frontera per fer-nos entrar en el món alhora màgic i cutre de Johnny Byron 'El Gall' i companyia. Un director en un dels seus millors moments artístics de la seva carrera.

Vicky Peña és una institució, a qui, per desgràcia, no tenim gaire oportunitat de gaudir als escenaris de la ciutat. Ara, sola davant del perill, assumeix el monòleg que obria el Homebody/Kabul de Tony Kushner que va produir el Teatro Español fa uns set anys i que vam poder veure al Romea. Aleshores, en castellà, ens va sembla deliciós. Al Lliure el fa en català.

Fa cinc anys i mig, quan va estrenar 'El principi d'Arquimedes' a la Sala Beckett, poc es podia imaginar Josep Maria Miró que gaudís d'una primera meitat de 2018 tan gloriosa a Barcelona, amb l'estrena de dues obres, 'Olvidémonos de ser turistas' (Sala Beckett) i 'Temps salvatge' (TNC), i la reposició d'una petita gran peça, 'Nerium park' (Sala Beckett), que vam poder veure molt poc al Grec 2014. Durant aquest temps, ha consolidat el seu teatre, de crisis, de personatges que dubten, nostàlgics, porucs, a Amèrica Llatina i Europa. Té 40 anys. I aquestes són les claus per capbussar-se en el seu teatre.

Ho diu ella. "'El rei Lear' és una muntanya meravellosa a la qual ningú no vol pujar. Perquè per arribar a dalt, hi has d'arribar baldat". Núria Espert està assajant un dels papers més grans de la història del teatre, el rei Lear, a qui prestarà el seu cos a mitjans de gener. Ella seria més aviat reina, però tampoc no és la primera vegada que encarna el paper d'un home: amb 20 anys, ens recorda, va fer de Hamlet, i amb 50, de Pròsper. Per ficar-se en la pell del monarca britànic no ha renunciat a cap dels trets que caracteritzen "aquest home que comet un error extraordinari i estúpid, de vanitat, i que el paga molt car".

L'obra comença a Nova York, el 1985, amb una sèrie de personatges de diferents procedències afectats directa o indirectament per la sida enmig d'un clima polític ultraconservador arran de l'arribada de Ronald Reagan a la presidència dels EUA (1981-1989). Però és tan bona, de debò?

Aquest Sant Jordi fa 400 anys que va morir el millor dramaturg de la història i, per molts, també el millor escriptor de la història: William Shakespeare. En els últims anys hem vist moltes versions d'obres seves a casa nostra. Radicals, conservadores, bones, dolentes. Grans directors, com Rigola, Broggi o Bieito, s'hi han enfrontat, així com grans actors l'han interpretat. També ens han visitat moltes companyies de fora amb Shakespeare com a bandera. Aquí fem un repàs dels muntatges que més ens han impactat.

Oriol Broggi va estrenar el 2012 al Romea Incendis i va descobrir-nos un autor descomunal, Wajdi Mouawad. Més tard, faria Cels i ara s’enfronta a Boscos, l’última baula de la tetralogia La sang de les promeses, completada amb Litoral, capitanejada per Raimon Molins. Les de Broggi, les ha traduït l’actriu Cristina Genebat, que ara, a més, protagonitza Boscos. Hem quedat amb tots dos, amb Broggi i Genebat, a la Biblioteca de Catalunya per construir aquest abecedari que ens permeti abraçar un dramaturg nascut al Líban i criat al Quebec que és la veu més potent de la dramatúrgia contemporània. Ara estrena al Grec Les larmes d'Oedipe i Inflammation du verbe vivre.

Després d'anys de desitjar-ho, de lluitar perquè sigui possible, d'assajar, d'escriure, s'estrena Jo mai, l'obra de tres generacions joves. La dels que tenen 30 anys, perquè l'ha escrita Iván Morales, que en té 34, la dels que volten els 20, perquè un dels actors és Marcel Borràs, i la dels teenagers, perquè hi trobem Àlex Monner i Oriol Pla. "Comencem quan l'Uri digui", avisa Iván Morales. El lloc és enorme, però sense finestres, i no es troba precisament en una zona chic: Via Trajana 11, Sant Adrià de Besòs, metro La Pau.

'Un enemic del poble' és més coral del que sembla. Així com està escrita l'obra, l'acosta més als personatges èpics, que entronca amb el romanticisme, però ja quan vaig fer de Cyrano tenia la sensació que començava una etapa més madura. I ja no és tan com són els personatges, sinó la manera d'acarar-los. Quan era jove, els personatges que em va tocar fer, els feia d'una manera més jove. L'Stockmann el veig com una continuació d'aquesta etapa de maduresa que vaig encetar amb Cyrano.

És la compayia del moment. Dirigida per l'home del moment. La Perla 29 d'Oriol Broggi, possiblement el director més sol·licitat de Catalunya (i d'Espanya), que acabarà la temporada actual amb mitja dotzena de muntatges a les espatlles entre el setembre passat i el juny que ve -"acabaré mig boig", confessa-. I Premi Time Out 2013. Fins i tot tenen temple propi, on els fidels teatrers que els segueixen acudeixen quan se'ls crida des del minaret: la Biblioteca de Catalunya. La culpa de tot plegat la té una manera de fer cuinada a foc lent, amb cura, nodrida a base d'elements propis que han deixat créixer, formats a base d'adorar el teatre de Peter Brook, tenir molt en compte la ciutat (el país) on treballen i una poètica recognoscible i molt potent.

El secret de l’èxit internacional de l’Agrupación Señor Serrano potser passa per la presència de tres persones amb tres maletes, que són l’únic que porten quan van pel món. Segurament, podríem anar més enllà i afirmar que fan obres sorprenents, universals i originals. Però, com diu Àlex Serrano, creador de la companyia, “ningú no és profeta a la seva terra”, ja que dels 70 bolos que fan cada any, molts poquets són a Catalunya. Per això que el Lliure li dediqui un cicle tot just començar la temporada, amb Katastrophe (va sobre la civilització), Brickman Brando bubble boom (sobre el món immobiliari) i A house in Asia (sobre la caça de Bin Laden), és tot un esdeveniment. I motiu suficient per saber com Serrano, Pau Palacios i Barbara Bloin han arribat fins aquí, deu anys després de néixer.

Fa molts anys que parlem de les noves (i no tan noves) companyies, del context advers que s'han trobat, del menysteniment de cert establishment teatral per donar-les entrades, suport, recursos. I La Calòrica, que ara fa deu anys, ha estat sempre un exemple: com és que amb premis de la Crítica, Max, Butaques, al sarró, no han aconseguit fer el gran salt? Amb 'Els ocells', que és en cartell ara a la Beckett, han estripat la baralla. Perquè han demostrat que les grans infraestructures, els grans padrins, ja no calen quan es tracta d'oferir la millor obra de la temporada.

Amic de Dalí, de Margarita Xirgu, assidu de l'Ateneu Barcelonès, la relació de Lorca amb Barcelona va ser intensa i fructífera. Aquí va estrenar 'Doña Rosita' i moltes de les seves obres. Lluís Pasqual, per exemple, ens explica que la seva companyia, La Barraca, va fer-hi 'El caballero de Olmedo', de Lope de Vega. Ara que s'estrena 'Doña Rosita' al TNC ens apropem a la Barcelona de Lorca, a través dels espais i de Nora Navas, que és la protagonista de la peça.

Els Sixto Paz han canviat moltes coses en només tres anys. Són petits i no han sortit del circuit alternatiu teatral barceloní, amb estrenes a la Sala Beckett, El Maldà i les golfes del Poliorama. Però han demostrat que es pot fer teatre d’una altra manera i que una companyia integrada per professionals que ara volten els 30 anys pot obrir-se camí amb força dins l’immobilista panorama escènic barceloní de la crisi. Ara estrenen hISTÒRIA a la Sala Beckett, un text de Jan Vilanova Claudín, que és segurament el projecte més ambiciós a què han fet front. La sisena peça en tres anys, cosa que es diu aviat.

Filla del Clot i de Sants, Leticia Dolera acaba de debutar en el teatre amb 'Les coses excepcionals', en substitució de Pau Roca, que ha interpretat el seu paper fins ara. Sí, ho han llegit bé. Diumenge que ve acabarà la setmana i mitja de funcions que està fent del monòleg de Duncan Macmillan al Capitol i mai abans l'actriu no havia trepitjat un escenari com cal. Ja els diem que li està agradant l'experiència... Viu a La Latina, a Madrid, i és a Barcelona escrivint la segona temporada de la sèrie 'Vida perfecta', que va estrenar la tardor passada a Movistar+.

Després de 9 mesos d'assajos diaris, alguns fins a la matinada, altres de bon matí, va néixer a Buenos Aires una obra que només pretenia estar unes poques setmanes en cartell però que de sobte es va transformar en un gran fenomen del teatre argentí. 'La omisión de la familia Coleman' va encadenar diverses temporades i una gira que els va portar a creuar l'Atlàntic. Ara el seu director, Claudio Tolcachir, transformat en un dels principals valors del teatre al seu país, torna a travessar 'el charco' per posar en peu una nova versió d'aquesta obra imprescindible que arriba per primer cop al Romea en versió en català. Et donem 5 raons per no deixar escapar aquesta fita del teatre contemporani.

De l’escriptor austríac de primers del segle XX Arthur Schnitzler coneixem, esclar, 'La ronda', que David Selvas va fer pujar al Romea el maig del 2012 amb el nom de 'L’habitació blava'. I potser 'A la cacatua verda', representada en els primers anys del Lliure. Però Xavier Albertí, quan va assumir la direcció del TNC, volia que es convertís en un autor més habitual a casa nostra. Així que va començar a llegir-lo a fons i va topar amb 'El professor Bernhardi', representada habitualment en el seu entorn lingüístic (Àustria i Alemanya), però poc vista a fora. I això que, diu Albertí, “és una obra fonamental en el seu pensament humà”. Poca broma, doncs.

Joan Carreras és un actor contemporani. I això vol dir que és en els textos d'ara i en la revisió dels clàssics amb totes les conseqüències on es troba més còmode, on aquesta força, aquesta valentia, aquesta gosadia que ha demostrat damunt dels escenaris es fa palesa. Sap que hi ha gent que prefereix les túniques a les pistoles, però ell és partidari de la revisió. "Si volem que el teatre sigui present en la societat, has de renovar la manera de fer teatre", addueix. Si del que es tracta és d'anar fins a l'extrem, benvingut sigui. Si del que es tracta és de donar veu a un dels grans escriptors dels últims temps, costi el que costi, sigui com sigui, millor. Per això quan el veiem dins la pell de Pepe el Tira, el protagonista d''El policía de las ratas', de Roberto Bolaño, no podem fer res més que alegrar-nos.