Els millors bars de l'Eixample

L'espai gastronòmic de Cervesa Moritz, en el que havia sigut l'antiga fàbrica, és tot un festival de beguda i menjar. En l'espai de cerveseria, amb la barra més llarga de la ciutat, hi podem prendre cervesa sense pasteuritzar, connectada directament del tirador al tanc d'una microcerveseria. I també hi podem menjar una amplíssima carta de tapes d'arreu del món, a càrrec de Jordi Vilà, on menjar alsacià i espanyol es donen la mà.

Sant Antoni demanava a crits una cocteleria com el Bitter (amb permís del XIX Bar) i venir-nos al cap aquell “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. I és que el Nacho, un dels tres propietaris, ve d’establiments com el Milano, el Caribbean i el Negroni, aquella vella escola coctelera l’esperit de la qual ha volgut mantenir al seu Bitter, sense oblidar que a ell, com passava a Foix, l’exalta una barbaritat el nou. Aquí no hi trobareu cocteleria molecular però sí herbes naturals (romaní, farigola, alfàbrega i lavanda són les seves preferides) en beuratges delicats i suggeridors, que s’allunyen de la cocteleria clàssica però en saben mantenir les arrels i un respecte profund al que representa. També hi ha còctels amb mescal, senyal inequívoc que el Bitter està atent a les modes, i una carta que diu “hola, com va?, voleu veure la carta o preferiu que parlem?”. I és que el Nacho té a dins seu un d’aquells cambrers de la vella escola que valen més pel que callen que pel que diuen, d’aquells que només t’han de mirar per saber, abans que tu, què vols. Tot això, en un espai que combina la sobrietat de les velles cocteleries amb la calidesa d’un mobiliari amb tocs nòrdics, molt actual. Amb camisa blanca però sense corbatí. Amb seriositat però sense rigidesa. Amb jazz però no sempre. Amb entrepans gurmet però sense cacauets. I amb ganes, moltes ganes.

Allà on era i funcionava el Bar Paloma, Ramon Lamarca i el seu fill Marc van parir, al març passat, el Bar Calders, a la cantonada del passatge amb el nom de l'escriptor català i el carrer Parlament. S'agraeix en aquesta zona un lloc tan barceloní; ha tingut una gran resposta i gairebé sempre està ple. Compta amb una de les terrasses més simpàtiques de l'Eixample.

Correu, poseu-vos les ulleres de pasta, pentineu-vos el bigoti! Correu cap a aquest bar de l’Eixample abans que Bibiana Ballbé el descobreixi i l’utilitzi de plató per entrevistar algun escriptor pop. El Malasang és un esquer massa sucós per a la Barcelona moderna, i si no us afanyeu, no podreu dir allò de “jo ja hi anava abans que es posés de moda”. Lluminós com una mala cosa, l’espai és una carícia al clatell: la llum del dia es cola a raig pel finestral de l’entrada i reverbera en l’altíssim sostre i les parets blanques. La fusta, present en tot el mobiliari i el terra, encaixa com un preservatiu extrafí amb els aires escandinaus de l’interiorisme. Mobles restaurats, cadires vintage, taules retro, bombetes-penjoll, maons a la vista, música cool a volum sedós... Tots els detalls s’han seleccionat amb exquisidesa i inteŀligència per oferir al visitant una experiència plaent, nutritiva per a l’ànima. En altres paraules: haureu d’emprar dissolvent per desenganxar-vos les natges de la cadira. Si la decoració no us convenç perquè aneu 50 anys per davant de la resta de la humanitat, els oferiments líquids i sòlids de la carta haurien de fer-vos reflexionar. El Tarambana es pren seriosament això del vermut. La canya d’Estrella Galicia entra com aigua de pluja, la selecció de copes de vi i cava és impecable, i els seitons i les escopinyes viatgen en 'business'.

Aquesta monumental cerveseria ofereix trenta tiradors, tots ells de cervesa artesana, en constant rotació, i parant especial atenció a Naparbier, marca de cervesa Navarra d'alta qualitat. També hi trobareu tots els estils de cervesa que hi ha al mercat, d'elaboradors internacionals: anglesos, belgues, alemanys, etc... Si sou amants de la curiositat, el celler del Biercab ofereix una selecció d’ampolles de cervesa que us deixarà estabornits. També bona teca, amb plats com el cebiche de corball, tàrtar de Wagyu amb sorbet de cervesa Naparbier i musclos a la manera que es preparen a Bèlgica. Hi trobareu altres opcions més clàssiques, com el platet de pernil tallat a mà o unes braves ben picants.

Les Gens que J'aime sorgeix de les profunditats de l'Eixample com una bèstia del passat, que diuen que era molt divine i encara més gauche. De l'any 1967, en parlen els miralls de l'entrada. Era l'època en què els nens de casa bona escoltaven Les feuilles mortes i muntaven bars, com sempre s'ha fet, per reunir-hi els amics. Tenien el cap a París, i van voler construir un local com els d'allà, una espècie de cova bohèmia d'un Boulevard Saint Germain, a la ciutat que ara es passeja pel Bulevard Rosa.Les escales de Les Gens cruixen verídiques com un animal de fusta que s'endinsa dins el vellut tèrbol d'aquest entresòl. A les clavegueres, hi descansa un cementiri de porteres i serenos. Les Gens és ple de cadires i butaques de vellut vermell, en cada taca de la moqueta polsosa s'hi pot llegir una novel·la de Conan Doyle. Sembla el pis d'un ancià que pateix una síndrome de Diògenes encantadora. Viu envoltat d'altars de menines encantades i fotografies d'un Godard d'estar per casa. Com si fos una petita excentricitat, sumada a totes les altres, l'amo inventat deixa una carta abandonada a sobre les taules que duu impresa una llista de noms inconnexos, com una espècie de cadàver exquisit. Torpedo, parxis, baccarra...Dins la barra de fusta amb llums encastades, un amable cambrer prepara còctels amb cireres confitades i vermelles. Rasputin, libidinós i golafre, el bruixot d'una tsarina, vigila l'escala estreta que mena al bany. Sembla que entafori les cames en un d'aquells artefactes on

El nom no té res a veure amb la germana de Beyoncé, tampoc no està pensat perquè feu el clàssic joc de paraules Solange de Cabras: aquesta cocteleria prèmium deu la nomenclatura a una de les senyoretes més cool de James Bond. No és cap concessió gratuïta al rei del còctel, quan entreu al local tindreu la sensació de trepitjar un dels sumptuosos i elegantíssims bars que visitava Bond per carregar el tanc de combustible abans de seduir una dotzena de noies i matar una altra dotzena de terroristes. El Solange és un projecte dels Pernía, una família d’alquimistes de la copa que ja coneixíeu del sempre recomanable Tandem Cocktail Bar. Ara, tornen a la càrrega al mateix local on abans es trobava el Harry’s, però hi han canviat totalment la fisonomia, convertint-lo en un deliciós espai daurat on no us semblaria estrany trobar Scaramanga bevent un Old Fashioned o Vesper Lynd fent l’ullet al bàrman, després d’escanyar un espia al lavabo. Sofàs vintage, barra senyorial de fusta, materials de qualitat, or líquid com a color oficial i un gust exquisit en la decoració, aquests són els ingredients que acompanyen la superba cocteleria made in Pernía. Perquè al Solange es preparen còctels de debò. Els clàssics. Sense ornaments modernets. Sense flors exòtiques al got. Quin Bloody Mary, senyors. Quin Gin Fizz! Ah, i si esteu creatius, doneu quatre pistes al bàrman i ell s’encarregarà de parir un nou còctel només per a vosaltres. De fet, el mític glop estiuenc Summer Time Out és obra de l’Alfre

Aquesta fabulosa ccoteleria s'ha convertit en un dels abeuradors imprescindibles de la nova Barcelona nocturna 'chic'. Els còctels no són barats, però val a dir que estan a l'alçada de l'espaterrant interiorisme.

Compte amb l'austeritat de l'entrada. Molts de vosaltres hi haureu passat per davant i mai no us hi haureu fixat, ni tan sols al curiós dibuix de dos homes muntats en un tàndem. Suposo que les cortinetes de la porta contribueixen a conferir a aquesta cocteleria un aire d'intimitat i de petit comitè que agrada molt als sibarites de la copa. Tandem és una cocteleria exquisida. Bàrmans joves vestits a l'antiga, col·lecció interminable de destil·lats i canells preparats per executar qualsevol recepta amb una punteria de franctirador. Compte amb el Gin Fizz: després del segon et caurà bé fins i tot la teva sogra.

La cocteleria de l'hotel Casa Bonay, a càrrec d'Eric Stephenson, és d'una altra galàxia: oblideu-vos d'aquella escola de tragos d'autor on sovint flota una torrija on et presenten la copa coronant un centre de taula que sembla tret de l'escena de les teteres de 'Bella i la Bèstia'.

Aquí el còctel va en una copa ajustada al trago, i la recepta és d'alta precisió, i d'una inspiració t'inflama el cap al primer glop. Un exemple és el Bottled Aged Bamboo, un xerès fino 'amontillado' combinat amb vermut Ambre , curaçao secco i angostura bitters, que és un dels millors aperitius que m'han passat mai pels morros. O el clarified Pubch, que amb un abase de brandy español et passeja pel tròpic.

L'èquip de so analògic és d'una altra galàxia: virtuosos del vinil (i campions del bon gust) hi fan punxades reposades els dijous i els divendres a partir de les 21 h.