Els millors restaurants i bars de Sant Antoni

Em fa sentir vell dir que l'Alkimia és un clàssic, però és cert: en Jordi Vilà i tres o quatre més van definir, fa vint anys, per on aniria l’alta cuina moderna de Barcelona. Per damunt de tot, Vilà ha aconseguit la fita de fer creació sense deslligar-se del camí de la cuina catalana 100% cent reconeixible. Sobre la Fàbrica Moritz desplega les seves millors armes: producte, tradició i creativitat. Una aposta que, després de 20 anys des que va obrir el seu primer restaurant a la ciutat, ha consolidat amb èxit. No us perdeu la versió 'unplugged' del restaurant, amb una cuina més directa i per a butxaques més ajustades: Alkostat.

L'encarregat del restaurant és el gendre de la Kishwar, en Khan, tot bigotis i amabilitat. Al migdia tenen un menú que inclou plat principal més acompanyament, beguda i postres. Segueixen amb la filosofia que els caracteritza: menjar de qualitat a preus populars, i això s'agraeix, ara que l’'street food' està de moda i qualsevol taco costa un colló de mico. Cèntric, assequible, sorprenent... El Baby Jalebi té totes les qualitats dels seus predecessors i el gran atractiu d’acostar-nos d'una manera casolana i autèntica, viscuda, a la cuina de carrer del Pakistan. 

La reobertura del Bar Alegria –preciós local modernista inaugurat el 1899 a la cantonada de Gran Via amb Borrell– va ser atzarosa. Però, finalment, en Tomàs Abellán es va fer càrrec del projecte i l'ha fet reixir. Aquí es fa cuina de Barcelona; una suma de peix de llotja, horta, guisats i tapes –són cèlebres les gildes i les amanides– que es presenta en dues pissarres que van movent. Casolà de toc excels, amb picades d’ullet al pare com el biquini de pernil ibèric i oli de tòfona. Aquesta és una proposta històrica, seriosa i sòlida que ja s'ha consolidat com una de les icones modernes del barri de Sant Antoni. La terrassa hauria de ser patrimoni de la humanitat.

El típic bar de barri que no s'ha convertit al hipsterisme predominant. La clientela és els de sempre: els que al matí i al migdia de cada dia hi van a esmorzar els seus entrepans descomunals, o els que a les tardes hi fan el vermut de la casa amb conserves de primera que preparen en combinats. Vins a dojo i, sobretot, molt bon rotllo! Una oferta senzilla que, curiosament, per proposta i perquè escau, la bodega completa amb un sushi de molta qualitat. Grado Sushi ha establert al Chiqui la seva cuina, per combinar els seitons i les braves amb el nigiri de tonyina i l''usuzukuri' de salmó tataki. Molt recomanable.

El Calders és tot un referent dels vermuts i els vinets de Sant Antoni. La seva terrassa, en un passatge sense circulació, és una de les més cotitzades del barri. S'hi crea un ambient que fa que mai tinguis ganes d’abandonar la cadira. Aquí s'hi està bé, quedem-nos-hi a fer el vermut, a esmorzar, a berenar... De fet, a qualsevol hora serveixen menjar, per tant, sempre hi sereu benvinguts. Vermut de Reus i, per picar, tenen uns nachos completíssims, patates gruixudes amb tres salses, anxoves molt bones, petxines, embotits, formatges, hummus... cervesa ben tirada i gintònics ben preparats si la cosa se us allarga i necessiteu més gasolina per acabar de rematar. Què, demanem una altra ronda?

El capità d'aquest antic garatge reconvertit en una cocteleria restaurant d'aires novaiorquesos és en Badr Bennis; set anys d'experiència a l'Hotel W a les espatlles i moltes ganes d’aconseguir que ens acostumem a menjar amb còctels com fan a la Gran Poma. Còctels clàssics i creacions pròpies. Però si una cosa diferencia el Benzina dels restaurants club amb més pretensió que ofici és la cuina: s'hi menja molt bé, amb racions abundants i producte excel·lent. El xef, Nicola Valle, clava allò tan maltractat com els espaguetis a la carbonara. Carta curta i efectiva: 'antipasti', sis pastes (la fresca feta a cuina) i un xic de carn i peix.

Aquest ha estat un dels epicentres de Sant Antoni. Es va fer famós perquè s'hi respirava simpatia, alegria i barri gràcies al seu propietari, Rafel Jordana, carismàtic Buda de la Terra Alta, un taverner amb una generositat i bonhomia sobrehumana. En Rafel es va jubilar, però va traspassar la llicència als veïns del Bar Borrell, la família Marsan, experta també en hostaleria de barri i proximitat. Han heretat una clientela jove i bohèmia que es barreja entre la gent gran, tots adeptes al bon mam a millor preu i a la cuina casolana: mandonguilles, peus de porc, esqueixada de bacallà, caragols i plats que renoven cada dia segons mercat.

Cal Soci, com diuen, és més que un club i més que un bar. Després de molt temps treballant en el món de l'hoteleria, com a cambrer i cuiner, en Luxo i en Miqui van decidir obrir casa pròpia. I volien que tingués l'essència dels bars d'abans, però també tenint en compte la inclusivitat i les dietes per a tothom. Així, a Cal Soci us hi podeu endrapar des d'una ensaladilla vegana fins a unes fenomenals costelles de porc lacades. Aquest és un lloc amb ànima menorquina, i això es nota en receptes com un bacallà amb sobrassada o una taula de formatges illencs. Són versàtils: tant et fan unes braves sexis i mandonguilles per fer un vespre pim-pam, com arrossos potents els caps de setmana.

En Bernat Dalisay, nascut a les Filipines, va arribar a Barcelona fa 25 anys, quasi els mateixos que hi ha estat treballant de cuiner. En va passar 11 treballant a una marisqueria, i els 11 següents cuinant al Gelida, un dels grans restaurants populars de Barcelona. Bo de Bernat, obert l'estiu del 2002, és el seu restaurant propi. Segueix el mateix esquema: casa de menjars familiar a preus populars, amb una llarguíssima carta de cuina catalana i tot elaborat des de zero.

Can Miserias és d'aquells restaurants 'de sempre', però amb el bo i el millor de l'expressió. De sempre en té l'autenticitat dels seus menjars, amb la justa renovació però sense oblidar el gust genuí. De sempre també en té el bon tracte i l'ús de productes de mercat. La seva és una cuina catalana amb plats d'aquells que només sentir-los et remeten als bons tiberis dels dies grans: costelles de cabrit de Girona a la milanesa, canelons amb beixamel i gratinats dels de veritat... 

Un altre d'aquests llocs que va fent feina de formigueta, sense fer gaire soroll. Can Vilaró és un abanderat dels menjars casolans al peu del mercat de Sant Antoni. Traspassar la seva porta és com entrar al menjador d'una casa on s'està cuinant alguna cosa que fa xup-xup. Mandonguilles amb sípia, peus de porc, sardines escabetxades, escudella i carn d’olla (a l'hivern), capipota, mongetes amb botifarra, bacallà a la llauna... És una parada i fonda dels esmorzars de forquilla ben elaborats, però també s'hi pot parar a dinar, sense menú de migdia però amb plats exquisits a molt bon preu i sempre amb vi de la casa. Tot és fiable i fet des de zero per la casa: des de les crestes de tonyina fins al seu emblemàtic capipota.

Cal aplaudir que en Paco Méndez, que amb l'Albert Adrià va aconseguir l'única estrella Michelin mexicana de Catalunya amb Hoja Santa, reobri aquest monumental espai de l'Avinguda Mistral. Ho fa com a propietari de COME (acrònim de 'cocina mexicana'). El projecte ha mutat, però l'essència és la mateixa: una trobada entre la cuina mexicana, el producte mediterrani i el llegat d'elBulli.

Al Cuina Panda se serveix menjar casolà de Sichuan, que ve a ser una mica el Mèxic de la Xina. Si no sou de picant, no patiu. La carta és curta, però hi ha opcions per a paladars més sensibles. El mix de 'dumplings' casolans per compartir és un excel·lent inici d'àpat. Els podeu demanar amb salsa picant o sense. Després, si no voleu emocions fortes, demaneu els fideus a l'estil rural (amb tomàquet, ou, coriandre, cacauet, nap confitat, gingebre, all i salsa de soja). En canvi, si esteu marxosos, decanteu-vos pel ramen de fideus d'arròs, vedella de Girona i salsa picant de Sichuan. El personal és el súmmum de la generositat i l'amabilitat.

Ens podem llençar a l'experiència italiana de Doppietta amb els ulls clucs: és porta amb porta amb Benzina, un dels millors –i més 'cool'– italians de Barcelona, i és de la mateixa propietat. Doppietta és una versió actualitzada de la 'salumeria' –la botiga de productes delicatessen italians– amb formatges i embotits de primera (algunes d'elaboració pròpia!). El xef i soci, Nicola Valle, és de Brescia i s'ha empescat una quinzena de segons que van més enllà de la pasta –que també n'hi ha– i agafen el fet popular italià d'una perspectiva gurmet i casolana: com una meravellosa 'porchetta alla romana', amb salsa de carn i envinagrats. Recordeu que els italians fan fetitxe de les màquines i la velocitat: el preciós local és un homenatge a la cursa automobilística Mille Miglia.

A Dr. Zhang s'han especialitzat en el farcellet xinès (encara que elles no ho siguin). I pots veure com et porten, de la cuina a taula, peces tan variades i poc ortodoxes com els 'dumpling' farcits d'ànec o els fregits amb curri. La massa és casolana, i els farcits tractats amb rigor, cura i delicadesa. Si és temporada de bolets, podeu demanar 'gyozas' de bolets variats amb miso que son un mos de bosc delicat i en alta definició.  

No sempre cal anar en direcció a la platja per menjar arrossos. A uns quants quilòmetres més enllà, més lluny del mar, al barri de Sant Antoni, hi ha un clar competidor que mereix un bon lloc a la llista. D'origen alacantí, concretament de Quatretondeta, a la comarca del Comtat, la família Agüir fa brillar aquest local amb la seva paella de marisc, que no té res a envejar a les del barri mariner. I la llista continua: arròs negre i arròs amb xoricet, costella, cigrons i botifarra negra. Sublim la croqueta de rap amb salsa tàrtara, el bacallà amb espinacs i idiazàbal i l'assortiment de xips vegetals amb gules, ous ferrats i bitxo. Tot fet amb amor infinit a la cuina!

Des de fa molts anys, a la cantonada de la ronda de Sant Pau i el carrer del Parlament, Els Ocellets permet a qui li agraden els restaurants familiars gaudir de grans moments. El menú de migdia (16,50 €) presenta una oferta variada i saborosa, tot i que molts dels habituals ja tenen plats fixos o es decideixen per alguna de les especialitats de la carta. L'extraordinari arròs caldós amb llamàntol és un dels imperdibles. En Xavier i la Rosana porten amb molt art aquest restaurant modern però càlid, de disseny, amb un toc d'hospitalitat gens corrent. En entrar, el comensal se sent com si l'estiguessin esperant. Si voleu fer festa grossa, demaneu el menú Ocellets (45 €).

Reobert l’agost del 2022, l’Albert Adrià va redefinir el seu projecte més personal per tercera vegada. L’Enigma ha passat d'allò que en deia diu 'fun dining' –maridatge de platets creatius i cocteleria amb sarau de tarda– a la fórmula tradicional del que un espera d'un factòtum d'ElBulli: un menú degustació de 25 passes per un xic més de 200 euros, que anirà canviant a mesura que ho facin les estacions.

Esclar que parlar de fórmula tradicional en un cuiner que mescla l'avantguarda creativa extrema amb la subtilesa i el sentit de l'humor no sabem si té massa sentit. Us hi trobareu proeses al·legòriques com un llamàntol submergit en aigua gelada i corall liquat amb enciam, o de més directes com 'rablê' de llebre i anxova amb cansalada ibèrica.

Molt probablement podem considerar que l'espai de la cervesa Moritz s'ha convertit en emblema de la ciutat. L'edifici, rehabilitat per l’arquitecte Jean Nouvel, tot sol justifica fer-hi una volta i contemplar-ne els murs vegetals i les finestres periscòpiques. És una cerveseria (amb la barra més llarga de la ciutat), però també un bar de vins i un restaurant gastronòmic liderat per Jordi Vilà (Alkimia). A l'espai cerveser podreu consumir la birra sense pasteuritzar i una col·lecció de tapes i platets de cuina catalana, alsaciana i una amplíssima carta de tapes d'arreu del món. Aquest espai gastronòmic és tot un festival de beguda i menjar.

Seure als amplis finestrals i aprofitar el sol del matí, menjar-hi una torrada gegant d'alvocat i beure un batut verd és l'estampa que continua de moda i que fa possible el Federal Cafè. Aquí s'hi ve a relaxar-se i a gaudir especialment de la carta de brunchs que fa aixecar qualsevol ressacós del llit i li fa passar tots els mals de cap. L'esmorzar tardà ja fa temps que ha arrelat a la ciutat, i el Federal n'és un dels grans culpables: iogurt amb cereals, ous tunejats de diferents formes (florentina, Benedict...), 'bruschetta' de salmó, entrepà Reuben de pastrami. Saben el que fan; ja tenen locals a Girona, Sitges i Madrid.

Un magnífic exemple de restaurant libanès no folklòric és el Iakni. Ni microones, ni fregidores ni hummus de remolatxa. Aquí el puré de cigrons és espès, i el babaganuix és més proper a l'escalivada que no pas a la crema indeterminada. La carta és curta: tres menes d'hummus i un apartat de 'mezzés': les tapes libaneses, vaja –amb un falàfel esplèndid, suau, saborós, cruixent i no ressec, un tabule balsàmic i kebes (croquetes)–, i entrepans excel·lents. Per compartir (o no), i per 15 euros us atipareu com uns lladres.

El Lalan's s’erigeix com un supervivent a la jungla dels brunchs, tatakis i parmentiers de Sant Antoni. És un bar de barri amb gent del barri on se serveixen entrepans i tapes a preus de barri. Pòsters de Galícia i bufandes futboleres a les parets, el televisor encès escopint notícies i un tràfec constant de parroquians. Aquí l'especialitat són les truites. La de patates és un monument a la suculència; molt gruixuda, daurada per fora i tendra per dins, amb els ous perfectament quallats. Deixeu-vos d’ous Benedict, comenceu el dia amb un pintxo de truita del Lalan's i un cafè. Us farà molt més feliços per molts menys duros.

Cal celebrar l'èxit d'un lloc com Last Monkey. Aquest baret cantoner, obert el 2018, ha fet una feina excel·lent, sense pretensions i dedicada al barri: tapes asiàtiques i fusió mediterrània pel mateix pressupost amb què un aborigen pot anar a menjar al Vilaró o al Rafel.

Que no us espanti la ubicació de la pizzeria, a un barri de Sant Antoni cada vegada més car, ni la paraula 'gourmet' del seu nom. La relació qualitat-preu d’aquest establiment cantoner de grans finestrals està molt ben ajustada. Hi trobareu 'antipasti', pasta, algun risotto, pizzes clàssiques i també de creació pròpia. Si el formatge és la vostra debilitat, el Makekosa es pot convertir fàcilment en la vostra segona llar. Perdeu el cul per la burrata? En tenen de quatre tipus diferents. També teniu taules de formatge i plats de pasta com els 'panzerotti golosi' de quatre formatges, crema de nous i làmines de parmesà.

El Maleducat té un cognom explícit: Casa de Menjars. Tres amics de la infància –a la cuina el Víctor Ródenas (Caelis, Via Veneto) i els germans Marc i Ignasi Garcia a l'apartat 'business'– han convertit el Maleducat en un dels llocs més calents de Sant Antoni en tres anys i escaig de vida: va obrir uns segons abans de la pandèmia. El Maleducat practica una cuina informal i propera però de producte molt treballat. De carta curta i pissarra llarga, acostuma a haver-hi suggeriments que canvien cada dia, i que són un homenatge ple de tècnica i frescor a l'hedonisme desvergonyit. Fieu-vos dels vins a copes: els tria el sommelier de l’ABaC.

Aquest és un d'aquells restaurants en el qual el menjar de qualitat encara està lligat a un preu raonable. Aquest establiment de tracte cordial i d’aire familiar serveix delicioses tapes de marisc i peix gallec, tot regat amb un bon albarinyo o ribeiro i rematat amb una copa d'orujo. No per res diuen que són la primera 'pulpería' que es va inaugurar a Barcelona, concretament després dels Jocs Olímpics, el 1993. No en tenim el registre, però pel tracte que donen al plat estrella bé podria ser. A més del peixet fregit, els cargolins i el pop, no us perdeu la selecció de marisc per fer un bon àpat o les tapes de qualsevol plat gallec que us imagineu.

Amb preparacions que es fan a foc lent i es mengen amb avidesa–el meravellós mural d'una mà vampir famolenca ens avisa– Souza ha ideat barbaritats com l'estrella de la casa: la Fat Cow, un entrepà amb quasi mig quilo de costella de vedella –feta durat 18 hores, el seu os dins l'entrepà, que extreus sense esforç!– que porta maionesa casolana, formatge californià Monterey Jack i ceba confitada. És un entrepà de 15 euros, el més car de la carta, però és una meravella de suculència i sabor que et deixa exhaust (mira que servidor és de vida, i per mi és plat i mig). Menys el pa, tot és fet a la seva cuina: com unes 'coxinhas' amb maionesa de kimchi boníssimes. Per tornar-hi a repassar tota la carta: com a bon brasiler, el xef porta a la sang la mescla de carn a la graella i formatge fos.

Després de passar per grans cuines i viatjar pel món, un jove xef, Francesc Beltri, va obrir junt amb el també cuiner mexicà Nicolás de la Vega un restaurant gens convencional, un gastronòmic que treballa per integrar ingredients i sabors forans a la cuina d'aquí fugint d’exotismes fàcils, que aposta pels sabors potents i per l'experiència global. Hi fan plats com el mar i muntanya de pollastre i llamàntol, 'velouté' de pollastre amb tamarinde, xili groc i brou de musclos. Cuina vista amb dues barres, cinc taules al saló i la taula del xef. La creativitat de la nova Barcelona que no ha passat desapercebuda per Michelin, qui li ha atorgat la primera estrella el 2023.

El responsable de les infinites cues que últimament es formen a la vorera del davant del cine Renoir és l'Esttik, un jove 'youtuber' malagueny, resident a Andorra i que acumula quatre milions de seguidors a YouTube. L'especialitat són les 'smash burgers'; aquelles que es fan aixafant una piloteta de carn contra la planxa i queden com làmines fines torrades. Costen 13 euros cadascuna, i el menú (amb patates i beguda) va a 15. El local és un homenatge als anys 80, als ordinadors de 48 kb, a les primeres consoles de vídeo i als jocs d'arcade. La major part de la clientela és del 'fandom' de l'Esttik, però també s'hi acosten 'gourmands' de l'hamburguesa.

Molts s'omplen la boca parlant de treballar per al barri i t'hi trobes hummus a 12 euros... Bé, l'Òscar Manresa i el seu nebot Francis van obrir un restaurant panasiàtic amb una relació preu qualitat molt interessant: teca del sud-est asiàtic en racions abundants, i sabors que no et deixaran indiferent. Són receptes energètiques i saboroses –per compartir, picants, 'baos' i 'noodles'– amb el saber fer de la casa i la cura per la recepta original: bolets asiàtics amb sake i mantega, un deliciós pollastre fregit amb maionesa 'japo' i 'dumplings' de porc. Els còctels, tots amb un gir asiàtic i tropical, estan a l’altura de la manduca.

La cuina de Peña és creativa però alhora entenedora i confortable, fàcil de menjar, "per gaudir de l'alta gastronomia sense protocols rígids". Aquí hi trobareu tapa freda i calenta, entrepans d'alta volada o molts plats es mengen amb les mans, i que cuinats amb maneres d'avantguarda remeten a la cuina de la mama més que no pas a la descontextualització. Un exemple immillorable són les sardines arrebossades amb salsa tàrtara i pernil ibèric, que et transporten directes a la millor hora de berenar de la teva vida. O una ensaladilla de bou de mar on la recepta familiar del romesco passeja per Tailàndia.  

Sortint de la parada de metro de Poble Sec, hi ha un teatre dels anys 20, amb taquilla i catifa vermella. No us confongueu! Sou al V de Vermut, una cocteleria i vermuteria enfocada a un públic exigent, tan interessat en la bona gastronomia com en la cultura. Vermuts i cocteleria d'alt nivell, unes tapes i uns entrepans fins i acurats que el cap de setmana volen. Si us plau, tasteu la seva versió de les braves i l'ensaladilla amb bonítol, maionesa d’escopinyes i alga nori. Ofereixen ostres tots els dies i també tenen diverses croquetes: pernil ibèric, bolets, gorgonzola... L'ambient és fantàstic, amb presència de DJs, xous de comèdia i música en directe.