Què fer a Barcelona al febrer

De què va? D'un escultor desconegut d’època romànica, conegut com el Picasso del segle XII. En les cares geomètriques amb ulls expressius del Mestre de Cabestany i en la desporporció i els volums impactants de les seves escultures hi ha tot allò que des del present hem sabut anomenar modernitat. Amb aquesta exposició, el MNAC ret homenatge a l'escultor més cèlebre del romànic català tot partint de la incorporació recent de noves peces al museu; concretament, fragments que formaven part de la portalada de marbre del monestir de Sant Pere de Rodes.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en la construcció del mite de l’abadia de Rodes, un espai únic, destinació de peregrinatge, vinculat a un paisatge ancestral i a l’antiga Roma, que va acabar convertit en una ruina. El Mestre de Cabestany va escollir aquell indret per a fer la seva obra mestra, i això ens diu molt de les passions que movien el misteriós escultor, que va admirar els antics en va imitar les tècniques per crear un llenguatge visual molt disruptiu pel segle XII. 

De què va? Entre finals del segle XIX i inicis del segle XX, els Nabís volien restalir la unitat de l’art i aplanaven el terreny per la modernitat que vindria. Aquest moviment, situat a la transició entre el modernisme i les primeres avantguardes, es caracteritzava per un diàleg constant entre la pintura, l’arquitectura i les arts decoratives gràcies al joc entre el color, la forma i el ritme de les composicions artístiques. Ara, els Nabís entren dins de La Pedrera en la primera gran exposició monogràfica a Barcelona d’aquest moviment. 

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix una àmplia selecció d’entre finals del segle XIX i inicis del segle XX que ens permeten conèixer els principis estètics i conceptuals d’aquest grup artístic que va explorar el caràcter decoratiu de la pintura i la van trobar la manera d’integrar-la en la vida quotidiana. 

De què va? Fins al 6 de setembre, el Museu Tàpies acull la mostra El moviment perpetu del mur, una exposició que explora el paper que la noció de mur va desencadenar en l’obra d’Antoni Tàpies des del context de la Segona Guerra Mundial fins a les dècades posteriors, tant a nivell simbòlic com pictòric i físic.

Per què hi heu d'anar? A través d’aquest recorregut es plantegen noves perspectives sobre el desenvolupament del seu llenguatge pictòric i sobre la relació entre obra, espai i espectador. L’exposició pren com a punt de partida quatre exposicions individuals que l’artista va realitzar durant aquesta dècada —a les Galerías Layetanas de Barcelona (1950 i 1954), a la Galerie Stadler de París (1956) i a la Sala Gaspar de Barcelona (1960). Cadascuna d’aquestes mostres presentava grups d’obres diferents i també solucions de muntatge diverses. El projecte analitza com aquests dispositius expositius —la il·luminació, la disposició de les obres o el color de les parets— poden influir en la percepció i interpretació de la pintura. Alhora, també explica com l’obra de Tàpies va ser interpretada per crítics, pensadors i historiadors de l’art del moment, i com es connecta amb debats presents en el pensament artístic contemporani.

De què va? El CCCB acull, fins al 25 de maig, l'exposició "Rodoreda, un bosc" dedicada a la radicalitat literària i l'imaginari creatiu de l'escriptora en llengua catalana més important del segle XX. Comissariada per l'assagista i crítica literària Neus Penalba, la mostra pretén allunyar-se dels tòpics, sovint ensucrats, que han envoltat la seva figura i mostrar la faceta més contemporània de Rodoreda, on l'escriptura transita entre el realisme i la fantasia per parlar-nos de la innocència, el desig, el suïcidi, el desarrelament, l’escarni o la metafísica. 

Per què hi heu d'anar? La mostra se serveix de la metàfora del bosc per concebre l'espai expositiu. Les sales es connecten orgànicament, utilitzant aquest símil per explicar la trajectòria de l'autora a través d'un recorregut per les arrels literàries i l'experiència del desarrelament de l'exili, els troncs marcats per la vivència de la guerra, les branques que dialoguen amb la cultura occidental i les capçades que freguen el cel i acullen ocells. A través d'aquesta estructura es despleguen més de 400 peces entre obra plàstica, instal·lacions, documents i audiovisuals, incorporant originals de la Fundació Mercè Rodoreda.

De què va? Fins al 28 de setembre de 2026, el MACBA acull Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat, la primera exposició a l’Estat espanyol dels artistes Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme. La mostra reuneix obres que recorren gairebé dues dècades de la seva trajectòria i reflexionen sobre la memòria, l’exili i les formes de resistència davant l’opressió i l’espoli de Palestina.

Per què hi heu d'anar? A través de veus, cançons, sons i imatges, els artistes connecten experiències personals amb històries col·lectives de lluita i, en una aparent paradoxa, posen l’accent en la importància de l’alegria, de l’amor i de la imaginació col·lectiva com a formes poderoses de resistència, fins i tot —i sobretot— en condicions extremes.

De què va? Del 6 de març al 17 de maig, el CCCB acull l’exposició Tenim disset anys. Un retrat col·lectiu al CCCB, un espai on es recullen les obres de més de tres-cents adolescents que expliquen què vol dir aquest número per a ells a través de la fotografia, el cinema i la paraula.

Per què hi heu d'anar? A l’exposició es poden veure fotografies, filmacions i textos en primera persona: mirades genuïnes que fugen dels prejudicis dels adults i dels codis habituals de representació de l’adolescència avui. Els autors són estudiants d’instituts de Catalunya, Lituània i Romania que han participat en tallers de creació fotogràfica i artística per explorar altres maneres de retratar-se i mostrar-se.

De què va? El MACBA acull La tercera torsió, un projecte de l’artista Anna Moreno que revisita alguns dels projectes utòpics dels anys setanta impulsats per l’arquitecte Ricardo Bofill. A través del cinema, la instal·lació i la investigació artística, l’exposició planteja una reflexió sobre les tensions entre les aspiracions utòpiques de l’arquitectura moderna i les realitats socials i polítiques que sovint en van impedir la materialització.

Per què hi heu d'anar? El projecte pren com a eix central el film The Terminal Beach, que documenta l’estat actual d’un assentament nòmada construït el 1979 al desert algerià per l’estudi de Ricardo Bofill. Aquest projecte, concebut dins del període més experimental de l’arquitecte, va quedar inconclús i exemplifica les contradiccions entre el somni utòpic i la realitat política i social de l’època.

De què va? El Centre de Fotografia KBr de la Fundació MAPFRE presenta una col·lecció d’un dels fotògrafs nord-americans més reconeguts de tots els temps i una de les grans influències del fotoperiodisme i de la fotografia artística contemporània: Walker Evans. L’exposició es pot visitar del 26 de febrer al 24 de maig.

Per què hi heu d'anar? "Mirar fixament. És una manera d’educar l’ull, i més enllà. Mirar fixament, tafanejar, escoltar, espiar. Morir sabent alguna cosa. No ets aquí gaire temps". Aquesta és una de les frases més cèlebres de l’artista (prové d’una entrevista publicada a Art in America l’any 1971), que va utilitzar la càmera per retratar la vida de la gent dels Estats Units de mitjan segle XX i que és considerat un dels pioners de la fotografia documental.

De què va? Les exposicions de fotografia sempre són interessants, però ho són encara més quan les propostes surten del que és tradicional. Ornitografies:Revelant els traços de les aus en vol, de l'artista visual Xavi Bou en col·laboració amb la Galeria SENDA (una de les més rellevants de l'art contemporani a Barcelona), es podrà visitar de manera gratuïta del 25 de febrer al 10 d'abril a la zona d'exposicions de l'Hotel Eurostars Grand Marina 5*. És, a més, una oportunitat perfecta per conèixer l'interior d'aquest luxós hotel.

Per què hi heu d'anar? La mostra presenta una selecció d'obres en les quals Bou fa visibles els moviments invisibles de la natura. Mitjançant una tècnica de cronofotografia digital, l'artista registra el vol dels ocells com una coreografia completa, revelant patrons que escapen a la nostra percepció habitual.

De què va? El Museu Picasso explora la petjada revolucionària i irreverent d’Alfred Jarry a Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts, una exposició que analitza la influència decisiva de l’autor d’Ubu roi en les avantguardes artístiques, el teatre modern, la cultura visual del segle XX i la creació contemporània.

Per què hi heu d'anar? La mostra proposa un recorregut ampli per l’univers ubuesc, un imaginari grotesc, absurd i subversiu que ha travessat disciplines i generacions. A través de llibres, revistes, il·lustracions, peces teatrals, cinema, pintura i obra contemporània, l’exposició reuneix més de 200 peces procedents de col·leccions internacionals, posant en diàleg l’obra de Jarry amb artistes clau de la modernitat.

L'excessiva frontalitat, l'escassa teatralitat i un cert hieratisme són alguns dels riscos als quals s'enfronten els directors d'escena quan decideixen adaptar textos narratius, però a Retorn a Haifa es nota que Àlex Rigola no és la primera vegada que ho fa i que té entre mans un material preciós que ha sabut desxifrar com només ho aconsegueix algú que estima molt la seva feina i els actors i les actrius que treballen amb ell.

La història original escrita per l'escriptor i activista palestí Gassam Kanafani ens narra el viatge de Cisjordània a Haifa d'una parella que, vint anys enrere, va haver de deixar la ciutat portuària davant de l'arribada del victoriós exèrcit israelià, just quan es fundava l'Estat d'Israel, el 1948. En Saïd (Jordi Figueras) i la Safia (Chantal Aimée) aprofiten l'obertura de fronteres de 1967 per tornar a casa seva, a la llar que els hi van prendre. Què hi trobaran? Qui hi trobaran? Fa vint anys, a banda de tota una vida, també van abandonar el seu nadó de cinc mesos, en Khaldun. I no n'han sabut res des d'aleshores.

La nit de les tríbades, de Per Olov Enquist, és un dels muntatges mítics del primer Lliure, el de Fabià Puigserver. Ens situa a Copenhaguen durant l'assaig d'una obra de teatre, La més forta, amb la presència de l'autor, August Strindberg, i la seva esposa, l'actriu Siri von Essen, de qui s'està separant. Enmig dels dos, hi ha Marie-Caroline David, l'altra actriu del muntatge, lesbiana reconeguda i amb una història comuna amb la parella. Mentre intenten aixecar l'obra, Strindberg mostrarà la seva pitjor cara: masclista, dèspota, el que avui diríem un abusador de manual.

Oriol Broggi ha decidit repassar un text que no es representava des que Lluís Pasqual el va recuperar la temporada 1999-2000, i ho ha fet en escenari nou per a La Perla 29, el Teatre de Sarrià, un espai preciós que s'ajusta com l'anell al dit a la seva proposta, amb un tempo diferent del d'aquell Lliure amb Anna Lizaran, Quim Lecina i Muntsa Alcañiz. No tenim ni una Maria-Carolina desfermada, ni un August fora de si, ni una Siri amb ganes de gresca. Respectivament, Cristina Arenas, Joan Marmaneu i Clara Mir estan molt més continguts. Ningú no alça la veu: la guerra és psicològica, verbal, precisa. 

Segons Tiago Rodrigues, el món està separat en dos hemisferis: el possible i l'impossible. L'un seria Occident o, més ben dit, tots aquests llocs que es poden permetre el luxe de no viure permanentment en estat de guerra. L'altre correspondria a tots aquests indrets que estan sotmesos a les bombes. Enmig hi hauria els treballadors humanitaris, tots aquests que, provinents del possible, treballen en l'impossible. La raó? Una feina com qualsevol altra, diuen els personatges del director i dramaturg portuguès. Però és una mica més que això.

Fa un parell d'anys, el mateix Rodrigues va portar aquest mateix espectacle, que ara ha estrenat La Perla 29, a Temporada Alta. A Barcelona, és Cristina Genebat qui s'ha encarregat de dirigir-lo, en el que és el seu debut amb la batuta. 

Carlo Goldoni va escriure al segle XVIII la Trilogia della villeggiatura amb la intenció de riure's dels estiuejants, dels burgesos i nobles venecians que deixaven casa seva a l'estiu per traslladar-se a un altre lloc i llençar, literalment, la casa per la finestra. N'hi havia que s'ho podien permetre. Però n'hi havia d'altres que no. I la companyia Els Pirates ha agafat el clàssic, ha deixat en quatre intèrprets una obra que demana dotze personatges, l'ha despullada de tota escenografia, ha vestit els actors i les actrius de manera força decent i ha reescrit lleument el text per portar la comèdia fins als nostres dies.

El millor és com la companyia assumeix el desafiament que suposa que els intèrprets hagin de fer-se seus dos o tres personatges. Perquè es pot trencar la quarta paret llençant pintura a la platea o, simplement, adreçant-s'hi, dient la veritat, perquè la màgia apareix, però pot ser una màgia barata de teatre de proximitat, igualment meravellosa. Màgia, al cap i a la fi.

L'aparició d'un vell conegut a una casa que arriba per provocar un terrabastall de proporcions diverses és un dels motors recurrents del teatre, des d'Oncle Vània a Göteborg. I Lucy Kirkwood utilitza el mateix esquer a Els fills per fer-nos capbussar en una obra de gran abast ideològic i moral sobre la responsabilitat de les generacions més grans respecte a les que venen darrere. Tot el que planteja és tan vigent que fa feredat i no hi ha res sobrer, en aquesta obra.

Aquí, doncs, tot comença amb l'arribada de la Rose (Emma Vilarasau) a la llar de la Hazel (Mercè Arànega) i en Robin (Jordi Boixaderas). Tots tres són físics, es coneixen de tota la vida, però fa prop de 40 anys que no es veuen. No sabrem el motiu de la visita de la vella amiga fins al final i serà important. El món de la funció és un lloc que acaba de patir un accident nuclear i, per tant, podríem dir que estem davant d'una peça de caire apocalíptic, d'una apocalipsi concreta, fins i tot quotidiana. Però Kirkwood és prou hàbil per presentar-nos tres personatges sèniors (estan jubilats), amb cartes amagades i una relació íntima per sucar-hi pa.

Turisme rural, Allà lluny hi ha una caseta... I ara La presència. És curiós que en pocs mesos s'hagin estrenat a Barcelona tres obres de tema paranormal i que dues d'elles tinguin un rerefons còmic. Totes tres, a més, situades a pagès, en ple hivern i signades per dramaturgs de primer nivell que sembla que hagin competit a veure qui s'ajusta més al gènere, qui té més èxit, com en un torneig de dramatúrgia especial. El guanyador ja el decidirà el públic. Però si em fan triar a mi, crec que la més reeixida és la que va arribar primer a La Villarroel (i ara al Borràs), facturada per Carmen Marfà i Yago Alonso: La presència.

L'obra ens col·loca en una casa d'una vall pirinenca, enmig d'una tempesta de neu, mentre el patriarca de la família s'està morint. Hi tenim els fills, l'Ernest (Pau Roca) i la Sandra (Nausicaa Bonnín), més el marit d'aquesta, en Miki (Marc Rodríguez). Al cap de poc, arriba la Sol (Anna Sahun), metge del CAP de Sort, que va a visitar el moribund. Evidentment, el pare morirà i començaran a passar coses estranyes.

Ànima podia haver-se desenvolupat com tots els musicals d'època, amb prínceps blaus, belles dorments, un biaix de gènere pudent i tot el sucre que vulguin. I, de fet, el musical que ha estrenat el TNC, ambientat als anys 30 del segle passat, als EUA, sembla que ha d'anar per aquí. Perquè tenim la nostra protagonista, la Greta (Paula Malia), que marxa del seu poble per provar sort a Hollywood, i deixar enrere la pobresa i una vida planificada. La salvarà un home caritatiu? No, una història creada el 2024 no pot ser com Cantant sota la pluja.

I això que tenim tot l'univers Disney al davant, el del naixement de l'imperi, el de la creació de Blancaneu, el primer llargmetratge animat i en color de la història. El somni de la Greta és treballar per al gran Walter (Oriol Burés). No ho aconseguirà a la primera, com ja podíem esperar. L'argument, tanmateix, anirà agafant tocs de comèdia d'embolics, més enllà de la història de formació i superació d'una dona que ho té tot en contra. I fins i tot riurem. En aquesta complexitat hi ha el punt a favor d''Ànima'. I una direcció escènica de Gara Roda que sap treure suc a un giratori capaç de transformar l'escena en pocs instants.

El festival Mas i Mas va néixer a Barcelona fa més de vint anys per omplir l'agost de música en directe, un mes en què tradicionalment la ciutat es buidava d'activitat cultural. Durant tot aquest temps, ha anat creixent i ara encara l'edició més ambiciosa –la 23a–, amb una quarantena de concerts durant sis mesos –de l'1 d'abril al 6 de setembre– en diverses sales de Barcelona, les 1 i 3 del Jamboree –que és la seu del festival–, el Palau de la Música, la sala 2 de Razzmatazz, La Paloma i Paral·lel 62. 

Inaugurarà el festival la vibrafonista californiana Sasha Berliner, el dimecres 1 d'abril al Jamboree, però hi ha molts altres noms internacionals al programa. I el jazz és la columna vertebral del programa, esclar, però no només. Per exemple, el nigerià Seun Kuti, representant de l'afrobeat, gènere de qui el seu cèlebre pare Fela Kuti en va ser pioner, amb el seu grup Egypt80; això serà el 7 de maig a Razzmatazz 2.

També hi seran Ghost-Note, la banda de funk, jazz i hip-hop liderada pels bateria i el percussionista d'Snarky Puppy, Robert Sput Searight i Nate Werth, que arriben amb un elenc de músics que han treballat amb artistes com Prince, Snoop Dogg, Kendrick Lamar, Herbie Hancock i Erykah Badu, el 6 de juliol al Jamboree; i la cantant de soul i R&B brasilera-noruega Charlotte Dos Santos, el 16 de maig també al soterrani de la plaça Reial. 

Cada vegada serveix menys l'excusa que la música clàssica és elitista o que no és per tothom. Iniciatives com els concerts de La Mercè, Clàssica a la Platja i Ciutat de Clàssica (aquestes dues últimes de Barcelona Obertura) acosten el gènere a la ciutadania amb propostes moltes vegades gratuïtes que són una molt bona oportunitat tant per a melòmans com per a neòfits o simples curiosos. 

El Barcelona Obertura, que se celebra per setena vegada del 5 de març a l'1 d'abril, ofereix una programació mixta de 27 concerts gratuïts i 25 de pagament, en 29 espais emblemàtics de la ciutat. A banda dels tres grans equipaments de clàssica –L'Auditori, el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu– hi ha una vintena llarga d'escenaris repartits per tots els districtes, com la Torre Bellesguard, el Palauet Albeniz i la Casa Vicens, entre els que s'hi incorporen enguany. 

Una festa de 20è aniversari amb Standstill, Dorian i un altre grup o artista que s'anunciarà més endavant, donarà el tret de sortida a una nova edició del Let's Festival, que se celebra del 5 al 28 de març, com sempre, a diverses sales de l'Hospitalet de Llobregat com Salamandra, River, l'Oncle Jack i El Pumarejo (que espera haver pogut reobrir al març).   

Hi ha artistes internacionals com els clàssics del punk britànic Buzzcocks (que celebren 50 anys de carrera) i els noruecs Kakkmaddafakka, en doble cartell amb els barcelonins Alavedra. Es combinen amb grans noms de casa com els d'Alizzz, Ladilla Rusa i Quim Carandell, el cantant de La Ludwig Band, que aquesta vegada es presenta en solitari.

Després de sorprendre el públic del Primavera Sound 2025 amb un DJ set sorpresa, on per cert, Kevin Parker va estrenar alguna cançó del seu nou disc, ara torna a Barcelona amb banda per presentar com Déu mana Deadbeat (2025), el seu cinquè àlbum, sis anys més tard de l'anterior, The slow rush (2020). Serà dimecres 8 d'abril i representarà l'estrena al Palau Sant Jordi d'un grup que hem vist unes quantes vegades en festival –el Primavera Sound–, però no en sala, si no ens falla la memòria. 

El nou treball, inspirat en l'escena rave australiana, és una nova col·lecció de cançons amb l'estil característic de Tame Impala: uns grams de psicodèlia, un polsim d'electrònica i un raig de pop eteri, tot regat pel falset marca de la casa, amb singles com End of summer, Loser, Dracula i My old ways. Ganes de veure com funciona en directe al costat de hits com The less I know the better, Borderline i Let it happen.

El britànic Louis Tomlinson farà una parada a Barcelona amb la seva gira mundial How Did We Get Here? el 12 d’abril al Palau Sant Jordi, i també passarà per Madrid el 13 d’abril al Movistar Arena. Va iniciar la seva carrera com a membre de One Direction i, més tard, va consolidar el seu camí en solitari amb gires internacionals, com Faith in the Future World Tour, que van esgotar entrades arreu del món.

La gira en és motiu de la publicació del seu tercer disc How Did I Get Here?, que va sortir el gener de 2026, un treball que ell mateix defineix com el més honest i personal de la seva trajectòria. Tomlinson s’hi mostra sense filtres, apostant per la sinceritat i la llibertat creativa, i aprofundint en la seva identitat com a compositor i intèrpret. Temes com Lemonade, Palaces i Imposter mostren la seva evolució artística combinant energia, esperit indie i moments íntims.

Per fi arriba el moment més esperat pels fans de Rosalía des que va publicar el seu nou àlbum, veure-la en directe. Doncs bé, lel LUX Tour 2026 de la de Sant Esteve Sesrovires ja està en marxa i inclou quatre dates a Barcelona: seran els dies 13, 15, 17 i 18 d'abril al Palau Sant Jordi. Tenint en compte que Oques Grasses van vendre totes les entrades per quatre concerts a l'Estadi Olímpic, potser haurà fet curt. Hi cabran tots els fans de Rosalía en quatre Sant Jordis? 

Alguns coneixereu més el Leïti Sène d’Élite i de Benvinguts a la família, però ja fa temps que va aparcar la seva carrera d’actor per centrar-se en la música. De la mateixa manera, s’ha apartat de les temptacions de la vida d’estrella i s’ha bolcat en la família –amb 27 anys ja té tres fills– i en la recerca de les seves arrels africanes i de l’espiritualitat de l’Islam. Tot això està molt present en el seu nou treball, Sene kor Sene (2026), que presenta en directe a Razzmatazz el 17 d’abril.

L'any 2023 van ser el primer grup que va actuar a la Paloma després de la reobertura. Les cançons de Mishima posaven fi, d'aquesta manera, a 16 anys de tancament de l'emblemàtica sala de ball del carrer del Tigre i ho feien amb una festa amarada de Sant Jordi.

Per quart any consecutiu, durant la vigília de Sant Jordi, el 22 d'abril, oferiran un espectacle de música, literatura i roses que aquesta vegada comptarà amb un cartell literari format per Eva Baltasar, Pol Guasch, Carlota Gurt i Biel Mesquida, que llegiran fragments dels seus últims llibres amb l'acompanyament del grup.

Al bis, com sempre, aribarà la sorpresa: estrenaran l'adaptació al català d’un èxit mundial com ja han fet abans amb Roses (Flowers, de Miley Cyrus), La diablessa (La diabla, de Xavi) i HdHFMD (DtMF, de Bad Bunny).

La 31a edició del Cicle de Cançó Barnasants aplega 59 concerts a diverses sales de Catalunya, Balears, l'Alguer i el País Valencià amb noms com Carmen Consoli, Marc Parrot, Feliu Ventura i Fetus. Hi haurà sis produccions pròpies i més de 25 estrenes discogràfiques. L'homenatge a Lluís Llach Llach – Gener 76. 50 anys obrirà el cartell amb dos concerts al Palau de la Música, el 27 i 28 de gener, i la cloenda anirà a càrrec de la cantautora Montse Castellà, que celebra 30 anys de carrera, el 10 de maig a Amposta.

També s’ha programat, el 24 d'abril al Casino l'Aliança del Poblenou, un homenatge a Robe Iniesta, líder i cantant d’Extemoduro, que va morir recentment i on participaran diversos artistes. Més informació i entrades al web del festival. 

La 39a edició del Festival Folk Internacional Tradicionàrius se celebra del 16 de gener al 27 de març de 2026 al C.A.T. i altres espais. Amb més de 50 concerts, balls i tallers de música d'arrel, enguany es fixa en la diversitat lingüística del Pirineu, amb projectes d’Occitània, el País Basc, l’Aragó i els Països Catalans. Un dels grans atractius del TRÀD39 serà la presència excepcional de tres formacions orquestrals: l’OMAC, el Gran Conjunt de l’ESMUC i l’Orquestra Colònies Escola Folk del Pirineu, protagonitzarà la inauguració amb 35 músics per celebrar el seu 25è aniversari.

D’altra banda, el festival manté el seu fort arrelament popular amb cites com els Foguerons de Sant Antoni a Gràcia, que inclourà conferències, gloses i balls de bot a finals de gener; la Festa Major de Santa Eulàlia, amb un concert a la plaça de Sant Jaume el 13 de febrer, i a la 19a edició del cicle Folk als Mercats. Més informació i entrades al web del festival. 

De què va? Dues germanes i els seus marits i nens es reuneixen per celebrar el Nadal a Finlàndia, on viu una d'elles. La trobada prendrà de seguida una inesperada direcció quan el fill d'una li explica a la filla de l'altra qui s'amaga realment darrere de la barba del Pare Noel. El que havien de ser uns plàcids dies en família esdevenen una guerra oberta per la seva oposada forma d'entendre l'educació dels fills i la màgia del Nadal.

Per què l’has de veure? Per comprovar si la versió cinematogràfica manté les claus que van convertir l'obra teatral homònima de Cristina Clemente i Marta Buchaca en tot un èxit. Partint d'una idea original del dramaturg Jordi Casanovas, Lapönia fa servir la comèdia basada en diàlegs i rèpliques rapidíssimes i enginyoses per reflexionar sobre conceptes com la il·lusió, el futur i la mentida ("us heu criat en un país que té la mentida com a base social", deixarà anar el marit finlandès d'una de les protagonistes).

Amb una estructura que col·loca quatre personatges en un mateix espai, la nova pel·lícula de David Serrano (Días de fútbol, Voy a pasármelo bien) beu de referents confessats com aquell Un déu salvatge de Roman Polanski. Això sí, un pèl menys violent. Un perfecte, i divertit, vehicle de lluïment per intèrprets com Ángela Cervantes, Natalia Verbeke i Julián López.

Quan s'estrena? L'1 d'abril.

Dir.: David Serrano (Espanya, 2026). 89 min.

De què va? En un determinat moment, la filla del protagonista li etziba que ha superat sis crisis de govern sense fer res. Mariano de Santis, president de la República Italiana, sap que és el moment de posicionar-se. I ho haurà de fer prenent tres decisions que s'endevinen trascendentals. Dues tenen a veure amb la petició d'indult de dos condemnats per assassinat davant circumstàncies prou singulars. I la tercera és la de signar o no una llei de l'eutanàsia, tenint en compte que ell és demòcrata-cristià.

Per què l’has de veure? Perquè qualsevol pel·lícula signada per Paolo Sorrentino mereix atenció immediata. I, més encara, si suposa el retrobament amb el seu actor favorit, Toni Servillo, que va guanyar per aquest paper la Copa Volpi al Festival de Venècia.

L'icònic Jep Gambardella de La gran bellesa (2013) és aquí un respectat polític d'aquells que avui dia semblen extingir-se com els dinosaures: intel·ligent i humanista, dialogant i reflexiu. La dupla actor-director (un Sorrentino menys fellinià que mai) funciona com un rellotge en una pel·lícula que és un contundent al·legat en contra de l'equidistància i en favor de la política en majúscules.

Quan s'estrena? L'1 d'abril.

Dir.: Paolo Sorrentino (Itàlia, 2025). 133 min.

De què va? Minuts després de sobreviure a la sanguinària versió del fet i amagar que rematava el seu casament, Grace (Samara Weaving) respirava tranquil·la tot fent un piti. Però de seguida s'adonarà que el malson no s'ha acabat i que, darrera dels seus sogres i cunyats (i els costums vinculats amb una molt singular manera d'entendre els jocs), hi ha altres famílies que, des de les elits financeres, controlen el món. Ara, la Grace i la seva germana (Kathryn Newton) hauran de continuar enfrontant-se a una encara més recargolada amenaça mortal.

Per què l’has de veure? Per l'enginyosíssima i desacomplexada barreja de terror i comèdia amb molta mala llet que va convertir l'original en un petit fenomen entre els fans del gènere. Ara, els seus responsables amplien l'univers satànic de la primera pel·lícula i presenten una seqüela més grotesca i operística, que multiplica els elements de sàtira social que apuntava les elits econòmiques com el Mal en majúscules.

La dupla de directors i guionistess formada per Matt Bettinelli-Olpin i Tyler Gillett, que ja van revitalitzar Scream a partir de la cinquena entrega de la saga, torna a comptar amb una estel·lar Samara Weaving. I en el repartiment destaquen un Elijah Wood (etern Frodo d'El Senyor dels Anells) que aixeca riallades amb el seu personatge d'advocat que mai no aixeca la veu, i un tal David Cronenberg, el director de Crash que aquí es diverteix en una breu i molt graciosa aparició com a actor.

Quan s'estrena? L'1 d'abril.

Dir.: Matt Bettinelli-Olpin & Tyler Gillett (EUA, 2026). 108 min.

De què va? L’ombra de la violència en la separació dels seus pares desperta la ràbia d’una adolescent confosa que se sent entre dues aigües. L'esperat retrobament en un punt de trobada, d'aquells destinats a garantir el dret dels menors en situacions d’alta conflictivitat familiar, provocarà que la relació entre la Carmela i el pare evolucioni des de l'admiració i l'amor absolut fins a una inevitable presa de conciència davant la qual és inútil rebel·lar-se.

Per què l’has de veure? Després de l’estupenda carta de presentació que va suposar Ama (2019), la cineasta catalana Júlia de Paz Solvas presenta ara una mirada tan delicada com punyent a la violència masclista des de la perspectiva d’una adolescent. Desenvolupant una premissa presentada en el guardonat curtmetratge Harta, la directora i la seva còmplice y coguionista Núria Dunjó segueixen una protagonista omnipresent que, a poc a poc, comença a entendre que la violència té moltes més capes de les evidents. I que, potser, la seva perspectiva sobre l'expulsió del pare del nucli familiar està equivocada.

Un dels grans reclams d'aquest viatge de l'amor al desamor (i viceversa) és el descobriment d'una promesa que ja és realitat: Kiara Arancibia (quins ulls, quines mirades, quins silencis) debuta interpretant la Carmela, l'ànima d'una pel·lícula plena de moments d'intimitat que costa oblidar. Sobretot, aquells que comparteix amb Julián Villagrán, el pare que es resisteix, com sigui, a perdre la seva família.

Quan s'estrena? El 10 d'abril.

Dir.: Júlia de Paz Solvas (Espanya, 2025). 101 min.

De què va? Un home que es presenta com arribat del futur entra a una cafeteria amenaçant de fer explotar les bombes que porta enganxades al cos si no aconsegueix formar un equip per salvar el món d'un apocalipsi causat per una poderosa intel·ligència artificial. L'intrús explica que aquest és el seu intent número 117, i que tornarà les vegades que faci falta. Una noia al·lèrgica als telèfons mòbils i a les xarxes wi-fi, una dona que ha perdut el seu fill, un xofer i una parella de professors d'institut s'apunten, sense ganes, a una missió amb mal pronòstic.

Per què l’has de veure? Una mica de Terminator i una altra mica d'Atrapat en el temps. Però no només. I, en el fons, res a veure. Perquè aquesta comèdia distòpica plena de bones idees, ambiciosa i excessiva, irregular però tremendament satisfactòria, té un punt de partida que pot recordar lleugerament al dels dos clàssics citats, però un desenvolupament allunyat, sempre sorprenent i completament embogit.

Així doncs, cinema per deixar-se anar i participar del joc proposat pel cineasta Gore Verbinski (director de The mexican i de tres entregues de Pirates del Carib) i pel guionista Matthew Robinson. Un divertimento extravagant que dispara contra la realitat digital d'addiccions al mòbil i a les xarxes socials, i als perills d'una IA sense els protocols necessaris.

Quan s'estrena? El 10 d'abril.

Dir.: Gore Verbinski (EUA, 2025). 134 min.

De què va? En John és diagnosticat amb la Síndrome de Tourette en la seva adolescència, després de ser assenyalat pels seus companys d'institut com un alumne boig. A partir d'aquí, el noi creix convençut de la necessitat de fer campanya per visibilitzar i desestigmatitzar un trastorn neuropsiquiàtric crònic caracteritzat per tics motors i vocals, moltes vegades paraules i expressions obscenes, que es manifesten de forma involuntària i repetitiva.

Per què l’has de veure? Per la seva descomplexada condició de feel-good movie que, amb un altíssim percentatge d'èxit, farà sortir els espectadors de les sales amb un enorme somriure de satisfacció. El seu director, Kirk Jones, ja ho va fer amb la magnífica Despertando a Ned (1998), i torna a apostar per la suma de rialles i llagrimotes com a combinació invencible per explicar la història real de l'activista escocès John Davidson, que es va donar a conèixer l'any 1989, quan, amb només 16 anys, va protagonitzar el documental de la BBC John's not mad. A més, la pel·lícula suposa un cop a l'esquena per l'actor Robert Aramayo (vist a Joc de Trons), flamant guanyador del premi Bafta a millor actor per la seva feina.

Quan s'estrena? El 10 d'abril.

Dir.: Kirk Jones (Regne Unit, 2025). 120 min.

De què va? Filla única d’una família conservadora i catòlica d'una ciutat de províncies, l’Adela (Elisabeth Martínez) viu marcada per una tremenda repressió i per l'absolut desconeixement de la seva intersexualitat, que des de l'ignorància condiciona la seva vida. Conèixer un singular capellà homosexual (Paco León) i una dona lluminosa i fascinant (Anna Castillo) provocarà una reacció en cadena que despertarà la necessitat d'autoconeixement de la protagonista.

Per què l’has de veure? En la seva presentació al Festival de Màlaga, el director Fernando González Molina (Tres metros sobre el cielo, El guardián invisible) explicava que, amb aquesta relectura, que no remake, del clàssic de Jaime de Armiñán que va descobrir una insòlita cara de José Luis López Vázquez, han volgut fer “un homenatge d'una obra mestra. Ens permetia posar el focus sobre zones d’ombra d’una pel·lícula filla del seu temps. Coses que intuïes però que no t’explicaven, com la condició intersexual de la protagonista, l’Adela. Explicant a l’espectador què és aquesta intersexualitat, perquè, malgrat el que pugui semblar, gairebé ningú no ho té gaire clar, i és important donar-li visibilitat”.

Amb l'aposta com a protagonista per Elisabeth Martínez, actriu novell i també intersexual, Mi querida señorita vol reflexionar sobre la identitat i la diferència, i, per damunt de tot, sobre estimar-se a un mateix. Produïda pels Javis, Netflix l'estrenarà als cinemes un parell de setmanes abans d'oferir-la a la seva plataforma.

Quan s'estrena? El 17 d'abril.

Dir.: Fernando González Molina (Espanya, 2026). 112 min.

De què va? París, 2045. Dividida en tres zones segons la classe social dels habitants, la capital francesa està controlada per una intel·ligència artificial anomenada Alma, capaç de decidir la culpabilitat davant d'un delicte fins i tot abans que es cometi. Dos policies provinents de diferents zones seran els encarregats d'unir forces per investigar l'assassinat del creador d'Alma.

Per què l’has de veure? Pel pols narratiu que el cineasta Cédric Jimenez ja ha demostrat en thrillers anteriors com Novembre (2022) o Conexión Marsella (2014), i que aquí es barreja amb els elements propis d'una distopia que converteix l'estat en una mena de Gran Germà, i que recorda a pel·lícules ja clàssiques com Minority report o Blade runner. A més, Zona 3 compta amb un repartiment magnífic de grans figures del cinema francès: Gilles Lellouche i Adèle Exarchopoulos són la parella protagonista, acompanyada de Romain Duris, Valeria Bruni Tedeschi i Louis Garrel. Amb trepidants escenes d'acció i un magnífic ús de París com a escenari, Zona 3 enganxa i no et deixa ni un moment de respir.

Quan s'estrena? El 24 d'abril.

Dir.: Cédric Jimenez (França, 2025). 100 min.

De què va? El protagonista d'aquesta comèdia amb un punt amarg ha acabat una novel·la però cap editorial la troba prou bona com per ser publicada. Mentre intenta guanyar-se la vida treballant en una llibreria i impartint un curs d'escriptura online, el nostre home surt una nit de festa i coneix una noia que podria ser la musa que buscava i que l'inspiri per superar les seves inseguretats i el bloqueig que pateix.

Per què l’has de veure? Per la frescura que desprén i la voluntat de retrat d'una generació marcada per la precarietat laboral, la frustració i les bufetades de realitat davant unes expectatives que difícilment es convertiran en realitat. Superar un bloqueig creatiu no deixa de ser una metàfora dels murs que apareixen en el salt a la vida adulta. Sense massa pretensions, Casi todo bien avança pels carrers de Madrid entre bars i llibreries, i es beneficia de la química entre Marcel Borràs i Silma López, i de les breus aparicions de Julián Villagrán, Adelfa Calvo i Secun de la Rosa.

Quan s'estrena? El 24 d'abril.

Dir.: Andrés Salmoyraghi i Rafael López Saubidet (Espanya, 2026). 88 min.

De què va? En un món que ha perdut la seva capacitat de somiar, una dona descobreix una misteriosa criatura monstruosa que encara és capaç d’experimentar els somnis, i aconsegueix endinsar-s'hi tractant d'entendre els secrets d'aquesta bèstia. Una premissa quasi críptica per a una pel·lícula que mai deixa de sorprendre en la seva ferma aposta per la poesia i els sentits: cadascun dels capítols que estructuren la (no) trama serveixen per donar cos a la idea del cineasta Bi Gan: vista, olfacte, gust, oïda i tacte, i també la ment, esdevenen un marc que ens porta de la mà en un singular viatge en el temps a través del cinema.

Per què l’has de veure? Poques pel·lícules han despertat una unanimitat crítica tan entusiasta després de presentar-se al Festival de Canes. No es va endur la Palma d'Or, però sí un Premi Especial del Jurat: “És com un OVNI, un invent extraordinari”, justificava Juliette Binoche, presidenta d'un jurat que posava en valor la poètica experiència sensorial que suposa aquesta monumental i aclaparadora carta d’amor al cinema que va més enllà, obrint camins narratius rics i inesperats.

El particular i distintiu llenguatge visual que proposa el director xinès Bi Gan (que ja havia deixat amb el cul tort als cannoises quan va presentar Largo viaje hacia la noche i el seu hipnòtic pla-seqüència en 3D de quasi una hora) esdevé una festa plena de referències i homenatges: el cinema mut i l’expressionisme alemany, Méliès i Nosferatu, el cinema negre, el melodrama, els vampirs, els miralls de La dama de Xangai, els motoristes d’Easy rider...

Quan s'estrena? 30 d'abril.

Dir.: El Bi Gan (Xina, 2025). 160 min.