Què fer a Barcelona al febrer

De què va? En aquesta exposició hi ha més de 300 imatges de grans artistes de la cultura europea, totes filtrades pel criteri i el pensament de Georges Didi-Huberman, un dels filòsofs i historiadors més importants del nostre present.

Per què hi heu d'anar? La mostra reivindica el poder transformador de les imatges, la seva capacitat de commocionar-nos, i es pregunta: com hem representat les emocions en l’art? Les respostes les articulen artistes com Brecht, Camarón, Colita, Dalí, Giacometti, Goethe, Goya, Hugo, Jahnsen, Lorca, Mercadier, Miró, Pasolini, Picasso, Rodin, Trouvé o Zürn. 

De què va? Francesc d’Assís Galí i Fabra (1880–1965) va ser una figura clau de l’art català del segle XX, tot i que va optar per mantenir-se a l’ombra com a mestre d’artistes com Joan Miró o Llorens Artigas. Aquesta exposició pretén reivindicar la seva figura, sovint eclipsada per la seva pròpia voluntat de discreció. El mestre invisible està disponible al Museu Nacional d'Art de Catalunya del 21 de maig al 14 de setembre.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer una obra que travessa moviments com el modernisme, el noucentisme i les avantguardes, d'aquest pintor, muralista, pedagog i cartellista.  Algunes de les obres destacades que hi podreu veure són La primavera (1931), una pintura d’oli d’estètica mediterrània amb una figura femenina que simbolitza la fertilitat i l’idealisme clàssic; el Paravent de la Creació (1929), una peça elaborada en laca japonesa amb incrustacions de nacre i or, plena de simbolisme espiritual i refinament formal; i el cartell Exposición Internacional de Barcelona.

De què va? Per primera vegada a Barcelona, tres versions de La visió de sant Francesc pel Papa Nicolau V de Zurbarán es reuneixen en una mateixa sala. Una ve de Lió, una altra de Boston i la tercera ja era a casa, al MNAC. Aquesta trobada inèdita ens permet observar com el geni barroc va jugar amb la llum, la composició i els detalls per donar forma a la seva visió d’una llegenda religiosa, i és el punt de partida de l'exposició que el Museu Nacional dedica al geni barroc. 

Per què hi heu d'anar? L'exposició, sota el nom de Zurbarán (sobre)natural, no és una retrospectiva del pintor, sinó que busca establir connexions entre l'artista i creadors catalans contemporanis com Alfons Borrell, Toni Catany, Joan Hernández Pijuan, Josep Guinovart, Antoni Llena, Francisco Martínez, Aurèlia Muñoz, Marta Povo, Antoni Tàpies, i Eulàlia Valldosera. Enllaçant peces religioses de Zurbarán amb creacions inspirades per l'artista o pels temes que aquest tractava, la mostra evoca una continuïtat en la síntesi formal i en l’aspiració espiritual. 

De què va? Citissimum, altissimum, fortissimum és una exposició col·lectiva al centre Santa Mònica que reflexiona sobre l’esport de competició com a metàfora del món contemporani. Més enllà de l'àmbit esportiu, la mostra aborda com la societat actual s’ha convertit en un gran escenari de rendiment, mesura i competitivitat, on persones, cossos i accions són sotmesos a una lògica d’autosuperació constant.

Per què hi heu d'anar? A través d’obres de diversos artistes i col·lectius, i amb ironia i desconstrucció, s’exploren temes com el control del cos, la pressió per millorar i la mercantilització de l’esforç. L’esport s’hi mostra com un símbol clar d’aquesta cultura de la comparació incessant, on la tecnologia, les dades i els valors de productivitat i eficiència dominen el relat. L’exposició convida a qüestionar com aquesta obsessió col·lectiva per superar-nos, aparentment natural, s’ha convertit en espectacle i en dogma interioritzat.

De què va? L’obra de Marria Pratts opera com un diari personal. En els llenços plegats de fantasmes, smileys i gargots de color rosa, la pintora hi desgrana les experiències que l’han marcat com a artista i com a persona. L’exposició que li ha dedicat la Galeria Mayoral es vertebra a través de dos moments vitals: la mort de la seva mare, quan l’artista era encara una criatura, i el naixement del seu fill. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com l’art relliga el passat i el futur amb un punt de vista esperançador. No deixeu que l’estètica aparentment trencadora us enganyi: sí, Pratts innova en la tècnica, però és hereva de la pintura de Tàpies i Miró. I els temes que pinta són universals: la mort, el naixement i l’amor són al centre de la seva obra, que és capaç de sacsejar-nos des de la potència i l’impacte, però també des de la tendresa i la sensibilitat.

De què va? Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges. Ara, el museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en l’entorn visual de l’artista amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.  

De què va? Pregàries de resistència recull més de 25 anys de trajectòria de Carlos Motta, un artista que explora el cos i la dissidència sexual com a formes de protesta política. La mostra inclou des dels seus primers autoretrats fotogràfics fins a les seves performances i videoinstal·lacions més recents, creant un recorregut per la seva evolució artística i temàtica.

Per què hi heu d'anar? Per qüestionar la visió eurocèntrica de la història, la colonització i el paper de la religió com a eina de control. Establert a Nova York des dels anys noranta, el treball de l'artista tracta la política del gènere, la sexualitat i la crisi del VIH/sida.

Què es?

Bowie x Sukita és la mostra que ha portat a Barcelona una setantena d'instantànies que Masayoshi Sukita va fer a David Bowie durant els 40 anys que el va fotografiar. És, a més, la primera vegada que es porta un arxiu complet de Sukita a l'Estat espanyol.

Per què l'has de veure?

El nou espai de FotoNostrum, al número 19 del carrer Princesa acull fins al 15 de setembre aquesta retrospectiva que inclou algunes de les imatges més icòniques del músic anglès i d'altres de pràcticament desconegudes. Destaquen les instantànies de la icònica sessió de 1973 on Bowie posava amb un extravagant vestit de Kansai Yamamoto sobre un fons vermell. Trobem també una foto curiosa en un concert al Japó on el cantant es va despullar davant del públic –prim com era, només es va deixar posats una mena de calçotets de sumo–, i la magnífica sessió d'on va sortir la portada de Heroes.

De què va? Com dissenyarem, ara que cada vegada hi haurà més escassetat de matèries primeres? La nova exposició permanent del DHub intenta respondre aquesta pregunta. Sota el nom ‘Matter Matters. Dissenyar amb el món’, la comissària Olga Subirós fa un recorregut pel passat, el present i el futur de la matèria, des de l’extractivisme colonial al moment de crisi climàtica actual. 

Per què hi heu d'anar? La mostra aglutina, en una superfície de 1.000 m², més de 700 peces de creadors nacionals i internacionals. Algunes peces són de rabiosa actualitat, i d’altres són peces de les col·leccions històriques del Museu del Disseny: la idea és que entre elles hi hagi un diàleg per explicar com el disseny ha estat un agent clau en les transformacions que ha patit el món des que els humans vam començar a fer-nos-el nostre. 

De què va? Barcelona acull l'exposició més gran mai celebrada a Espanya i la primera de gran rellevància dedicada a Fernando Botero. Poc més d'un any després de la seva mort, el Palau Martorell de Barcelona organitza la mostra més completa de pintura de l'artista Colombià que s'ha organitzat mai a l'Estat. Comissariada per Lina Botero i Cristina Carrillo de Albornoz, aquesta exposició és un homenatge a un dels artistes més importants del segle XX, reconegut pel seu estil de volums monumentals i vibrants colors que va rebre el nom de boterisme. 

Per què hi heu d'anar? Per recórrer els més de seixanta anys de la seva carrera a través de més de 110 obres de tota mena: escultures, olis, aquarel·les, sanguines, carbonets, dibuixos al llapis, etcètera. I a més, algunes de les pintures que es poden veure a 'Fernando Botero. Un mestre universal', procedeixen de col·leccions privades i han estat cedides excepcionalment per a l'exposició.  

El conflicte entre generacions és l'origen del teatre. Basta recular a L'orestea, avançar fins a Rei Lear i acabar, per exemple, en L'herència o Tots ocells per tenir-ho encara més clar. D'una manera o altra, les relacions entre pares i fills, de sang o d'adopció, mou trames i passions. Ramon Madaula s'ha fet seu el gran tema en diverses obres, com Adossats o Els Brugarol, sempre des de la comèdia. I Loop és una obra diferent, força lluny, per sort, d'aquestes dues.

D'entrada, no tinc clar que sigui una comèdia, sinó més aviat un drama amb totes les de la llei. Bé, no esperin cap trama com les de les obres citades més amunt, però és una funció que demostra, ja des del títol, que el xoc generacional ve de lluny, que es repeteix sense parar al llarg de dècades, segles i mil·lennis, que ja naixem sabent que els progenitors ens faran la punyeta i que nosaltres farem el mateix amb la nostra descendència. Madaula ho porta a escena amb un muntatge paral·lel entre el present, amb un pare (ell mateix) i una filla (Júlia Genís) que es discuteixen, i el passat, amb el mateix pare convertit en fill i la filla que esdevé la seva àvia.

Després de veure Mesures extraordinàries seria fàcil traçar un triangle entre la comèdia negra de Yago Alonso i Carmen Marfà amb Aquelles que no han morir de Las Huecas i Ramon de Mar Monegal. D'entrada perquè amb la primera comparteix l'espinós tema de què fer quan es mor un familiar proper, tot el que costa enterrar-lo i el negoci que hi ha al darrere. Són dues obres molt diferents, però parlen del mateix i arriben a conclusions semblants. Amb la peça de Monegal, la connexió és via Francesc Ferrer, que aquí es diu Toni i allà era en Ramon, un home de mitjana edat obligat a tornar a casa dels pares com un fracassat. L'un i l'altre són molt semblants i en Toni podria ser en Ramon deu anys després, amb una filla adolescent al càrrec i un pare a qui enterrar amb poca liquiditat al banc.

Alonso i Marfà van estrenar una mena de versió prèvia de Mesures extraordinàries a la sala Flyhard el 2022 amb un títol més directe, Instruccions per enterrar un pare. I era l'única de les obres del duet que no havia fet el salt al teatre comercial, a diferència d'Ovelles i La pell fina. Fa tres anys, amb Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa en lloc de Ferrer, Mia Sala-Patau i Mercè Arànega, el muntatge funcionava molt bé com a treball indie, agosarat, una comèdia negra que, com les seves altres obres, tenia un fort component generacional i social, amb el focus posat en l'herència i el cert fracàs social de la generació que volta els 40, que no ha aconseguit viure millor que els seus pares.

És complicat, avui dia, escriure una comèdia romàntica i que no ens sembli que ja l'hem vista. Se n'han fet tantes, al teatre i al cinema, amb Hollywood com a meca d'un gènere que ha omplert de referents diverses generacions d'éssers humans. Kramig no busca ser gaire diferent: tenim en Toni (Biel Duran) i la Laia (Anna Moliner) que es troben via Tinder, s'entenen, engeguen una vida en comú i els passen coses. Són molt diferents, fins al punt de l'arquetip. Ell és supersticiós, desmenjat i parla vuit vegades al dia amb la seva mare. A ella li encanten els peluixos de l'Ikea, és antinormativa, però vol casar-se tant sí com no.

Marta Buchaca ha escrit i dirigit una obra que té molt del seu món, on res no és el que sembla i hi plana un cert punt fosc. Aleshores, ja ens podem esperar que la vida de la Laia i en Toni no transcorrerà de manera plàcida fins que tinguin el primer fill. L'autora ha construït la peça sense seguir un fil lineal, sinó que la funció avança i recula contínuament. Però el present també és un artifici perquè ens té una sorpresa guardada. També això és un element arquetípic de la comèdia romàntica contemporània, el plot twist, el gir de guió que aboca tones de vinagre a l'oli, tot i que sense deixar de perdre mai el somriure.

Hi ha un moment de Non solum en què de veritat et creus que a l'escenari hi ha prop de 90 persones que tenen la mateixa cara, la mateixa camisa i els mateixos pantalons. Cadascun d'ells té les seves particularitats. N'hi ha un que diu que és lampista, l'altre que treballa al cadastre, un altre que posseeix un ego magnífic, l'altre que és un fan incondicional de l'allioli... I així fins a prop de 90. La qüestió és que, al teatre, només hi ha un actor: Sergi López.

Fa vint anys, López va estrenar a Temporada Alta aquest espectacle sobre un home que entra en una casa per fer feina arran d'un flirt i, de mica en mica, va obrint la porta a diferents homes que van al mateix lloc que ell sense saber per què. Aleshores, per a molts, era un actor de Vilanova i la Geltrú que havia guanyat un Cèsar de l'acadèmia francesa, que apareixia aquí i allà en pel·lícules d'autor de nord enllà, en alguna d'aquí. I poca cosa més. Els teatrers se'l miraven una mica per sobre de l'espatlla. Uns anys després va passar pel Nacional i va engegar una gira interminable de Non solum en tres llengües (català, castellà i francès) i que va frenar fa devers cinc anys, potser cansat de repetir-se.

Els ocells va suposar un abans i un després per a La Calòrica, sobretot a nivell estètic, perquè per primera vegada, aleshores a la Beckett, van poder aixecar un muntatge a l'altura de les seves possibilitats. Perquè tenen uns actors i actrius magnífics, molt fins amb la sàtira, amb la comèdia estripada, un dramaturg de primera i un director que aspira a les grans lligues. Sis anys més tard, després de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, una immersió en el conflicte climàtic i en la seva vida com a companyia, i Le congrès ne marche pas, una faula sobre els fonaments capitalistes del nostre món, tornen a volar.

I ho fan amb una obra, La brama del cérvol, que, quan t'esperes que ja no la dirà més grossa, fa una altra clau de volta per assolir el cim, al mateix Teatre Lliure, amb l'Alberto (Aitor Galisteo-Rocher), un director d'escena veterà, plorant a llàgrima viva perquè ha robat molt, ha robat tant. Les escenes que parlen del món teatral local, ells inclosos, desfan mites, en reblen d'altres i fan que tant el nouvingut com el que el conegui una mica de prop no puguin parar de riure.

La ratxa de Victòria Szpunberg és remarcable. En dos anys, ha estrenat tres peces memorables, l'última de les quals, 'L'imperatiu categòric', ha aterrat al Lliure amb dos intèrprets, Àgata Roca i Xavi Sáez, que defensen amb dents i ungles un muntatge complex que parteix de l'experiència de l'autora a l'hora de buscar pis a Barcelona, un drama, però que sap elevar-se per sobre de la situació i oferir-nos tocs de comèdia àcida, molt britànica, que converteix l'obra en una funció deliciosa, de primeríssim nivell.

A 'El pes d'un cos' (TNC, 2022), Szpunberg ja es fixava en una dona madura i sola que ha de fer front a la pèrdua del pare. Hi afegia elements metateatrals, música i atorgava tot el protagonisme a una actriu, Laia Marull, que sabia com carregar amb tot plegat, una soledat simfònica. Aquí, pare absent i acabada de separar, Roca encarna una professora de filosofia que té quinze dies per abandonar el pis que fa més d'una dècada que habita, comprat per un fons voltor. Voreja la cinquantena i no té ni feina fixa. Els homes, tots amb la pell de Sáez, són uns cafres que se'n riuen d'ella i volen aprofitar-se de la seva aparent feblesa.

Travy és el nom d’una nissaga d’actors i actrius. Com la de la família d’Oriol Pla. Aquest aixeca el vol després d’anys de rodar amb els pares i la germana. Té l’oferta de crear un espectacle en un gran teatre de la ciutat, el Lliure. I el vol fer amb la seva família. I es posen mans a l’obra. Què fer? Una obra contemporània o un clàssic, que sempre funciona, sentencia Quimet Pla. Realitat i ficció es fonen en aquest brillant debut d’Oriol Pla en la direcció amb un Quimet Pla meravellós recitant Hamlet mentre es fa una minitruita.

'Travy' és un caos ordenat (perdonin l’oximoron). Magníficament ordenat per la dramatúrgia del director, de Pau Matas, i a on es veu la mà de Jordi Oriol. El caos d’uns pallassos que fan riure però també glacen el cor. 'Travy' és un tendre i divertit homenatge, una carta d’amor d’un fill als seus pares on treuen el cap els parents de Vladimir i Estragó i els esbojarrats clowns dels Colombaioni en una proposta esquitxada de Commedia dell’Arte i força més profunda del que poden suggerir els rostres emblanquinats del matrimoni Pla/ Solina. Imprescindible.

Arriba una nova edició –la 32a!– del Sónar, que torna a portar a Barcelona les propostes més avançades de música, creativitat i tecnologia, aquesta vegada del 12 al 14 de juny del 2025. Com sempre, el Sónar de Dia i el Sónar+D es faran durant les tres jornades a la Fira de Montuïc i que el Sónar de Nit tindrà lloc a la Fira Gran Via les matinades de divendres i dissabte. Entre els caps de cartell, destaquen Nathy Peluso, Arca, Eric Prydz, BICEP, Maria Arnal i Samantha Hudson, entre un total de 117 espectacles en directe, sets de DJ i performances.

Sis anys després de la seva primera (i única) visita a Barcelona, Billie Eilish tornarà a trepitjar la ciutat amb la seva nova gira Hit Me Hard and Soft: The Tour. La cantant oferirà dos concerts al Palau Sant Jordi el 14 i 15 de juny de 2025 i les entrades es posaran a la venda a partir del 3 de maig a la pàgina web de Live Nation a les 11 h i a partir de 66 euros més despeses de distribució. L'artista ha publicat la notícia a les seves xarxes socials amb el cartell oficial de la gira que, de moment, té 81 dates i donarà el tret de sortida al Quebec el 29 de setembre de 2024 i s'acomiadarà a Dublín el 27 de juliol de 2025. La gira arriba just abans del llançament del seu nou àlbum 'Hit me hard and soft', que surt el 17 de maig.

La veterana cantautora nord-americana Lucinda Williams és cara de veure. En els seus quasi 50 anys de carrera només ha visitat Barcelona en dues ocasions. La primera per presentar 'Little honey' (2008) a la Sala Apolo i la segona, el 2013, a l'antiga BARTS (avui Paral·lel 62) dins del festival Guitar BCN. La tercera serà aquest 19 de juny de 2025, a la Sala Apolo, una gran ocasió per veure de prop una de les grans figures de la música d'arrel nord-americana, la mescla de country, folk, blues i rock que des dels anys 90 anomenem americana.  

El Share Festival, que torna a instal·lar-se al Parc del Fòrum el 20 i el 21 de juny, té Bad Gyal com a gran cap de cartell d'aquesta setena edició. La de Vilassar de Mar encapçala la lletra gran d'aquests dos dies de música urbana al costat de l'estrella porto-riquenya Eladio Carrión, el cantant de Granada Saiko i l'argentina Emilia. A més a més, també hi seran Juan Magán, Omar Courtz, FloyyMenor, Gonzy, Figa Flawas, De la Rose, RaiNao, L-Gante, The Tyets, Julieta, La Joaqui, Violeta, Denna, Inga Khubua, Trapella, Tay de León i Maki.

L'antic Festival Jardins de Pedralbes ja fa un parell d'anys que s'ha traslladat al Poble Espanyol i ha consolidat la seva nova aposta sota el nom d'Alma Festival Barcelona (també celebra una edició a Madrid). Aquest 2025, se celebra del 25 de juny al 23 de juliol i ja ha anunciat grans noms com The Corrs, que actuaran a Barcelona el 29 de juny, 27 anys després de la seva última visita (durant aquest temps sí que han actuat, un parell de vegades, a Cap Roig). 

Santa Coloma ja comença a esmolar les guitarres. Com cada any, el Barcelona Rock Fest concentrarà una representació contundent de l'escena metàl·lica internacional, i aquesta vegada amb un dia més, ja que aquest 2025 suma una jornada i passa de tres a quatre dies. Això serà del 26 al 29 de juny al Parc de Can Zam i ja tenim les primeres confirmacions. De moment, els fonamentals Judas Priest, els alemanys Scorpions, que gràcies a les seves balades són populars més enllà de les fronteres del gènere, i els també alemanys Running Wild (d'Hamburg, en comptes d'Hannover), pioners del power i speed metal.

Després de dos anys retirada dels escenaris, Rigoberta Bandini anuncia que tornarà a Barcelona amb un concert al Palau Sant Jordi, recinte on va tancar la seva última gira l’any 2022. La cantant barcelonina Paula Ribó –el seu nom real– oferirà un concert a la capital catalana el 28 de juny del 2025, una actuació que formarà part de la seva nova gira Jesucrista Superstar. El tour recorrerà deu de les grans ciutats de l’Estat: començarà el 31 de maig a Sevilla i passarà per Bilbao, Pamplona, Saragossa, la Corunya, Barcelona, Múrcia, València, Madrid i Màlaga, on celebrarà l’últim concert el 18 de juliol.

Més enllà dels quatre llargmetratges protagonitzats per Keanu Reeves, el fascinant univers creat al voltant d'aquesta màquina de matar anomenada John Wick ha donat un spin-off seriòfil (The Continental, disponible a Prime Video) i, ara, aquesta Ballerina que se situaria entre les entregues tercera i quarta de John Wick. Amb una Ana de Armas, ja consolidadíssima a Hollywood, al capdavant del projecte, la pel·lícula manté la sofisticació de les escenes d'acció de la franquícia mare, i aprofundeix en la ja coneguda escola de ballet dirigida per Anjelica Huston que amaga la formació d'assassines a sou per l'organització Ruska Roma.

Amb armes semiautomàtiques, en la lluita cos a cos o amb un llançaflames, Eve Macarro (el personatge de De Armas) es converteix en una perfecta deixebla del ja icònic Wick. I, com no podria ser d'una altra manera, tres de les ànimes que protagonitzen la saga tornen a treure el cap aquí: Ian MacShane, el ja traspassat Lance Reddick i l'incombustible Keanu Reeves. Ballerina farà gaudir els amants del cinema d'acció sense artificis ni coartades.

Dir.: Len Wiseman (EUA, 2025). 125 min. Estrena: 6 de juny.

Ha estat una de les grans sensacions del darrer Festival de Canes, i de fet es va endur el Premi del Jurat. No era la primera presència del cinema d'Oliver Laxe en el palmarès del certamen, abans havia estat premiat per Todos vós sodes capitans (2010), Mimosas (2016) i O que arde (2019), però el guardó d'enguany per l'explosiva Sirât és el primer que aconsegueix participant en Secció Oficial. Els mèrits del cineasta són indiscutibles: la potència estètica del film va acompanyada d'una història que barreja elements de road movie amb un aire de western existencial rematat amb dues o tres escenes que deixen l'espectador amb el cul tort.

La trama de Sirât ens presenta un home (extraordinari Sergi López) que, acompanyat del seu fill petit, arriba fins al desert de Mauritània, on se celebra una rave. El protagonista busca la seva filla desapareguda mesos enrere, i les pistes l'han dut fins allà. No la troba d'entrada, però decideix seguir un grup de participants que condueixen els seus camions fins a una segona festa tecno. I és en aquest trajecte on les vides de tots plegats es transformaran de maneres que no s'imaginen.

La radicalitat de la proposta de Laxe i la seva capacitat hipnòtica, per les imatges i per la música que les acompanya, aconsegueixen que Sirât sigui una d'aquelles experiències que van més enllà de la sala de cinema, i donem fe que les imatges i les sorpreses que s'hi amaguen acompanyen el públic dies, setmanes, després del seu visionat. Una de les pel·lícules indiscutibles d'aquest 2025.

Dir.: Oliver Laxe (Espanya, 2025). 120 min. Estrena: 6 de juny.

La precarietat s'amaga en qualsevol cantonada, i la trama de Cuatro paredes serveix d'advertència, que ningú se'n refiï. Al nou film del director (La cima, El bus de la vida) i productor (Robot dreams, Blancaneu) Ibon Cormenzana, les seves protagonistes, una dona i la seva filla de 10 anys, han de gestionar la pèrdua del pare i les conseqüències d'una mort que les podria fer perdre el seu habitatge i deixar-les al carrer.

Amb la col·laboració de l'actriu Manuela Vellés en l'estructura del guió, Cormenzana s'ha inspirat en experiències reals de dones participants en programes de l'ONG Save the Children, amb la qual col·labora. Amb la petita Sofía Otero (premiada a Berlín per 20.000 espècies d'abelles) com a coprotagonista i filla de Vellés en la ficció, Cuatro paredes emociona, però també avisa d'una realitat que conviu amb nosaltres, i que ens mostra la fragilitat d'un dia a dia més o menys benestant enmig d'un capitalisme ferotge que ens ho pot prendre tot en qualsevol moment.

Dir.: Ibon Cormenzana (Espanya, 2025). 82 min. Estrena: 6 de juny.

La novel·la homònima de Rosa Montero pren vida cinematogràfica de la mà de Gracia Querejeta, i se'ns ofereix una singular barreja de gèneres, amb tocs de drama i de thriller emocional, en la que predomina el misteri que envolta el seu protagonista, un reputat arquitecte que, durant un recorregut en tren, decideix aturar-se en un poble perdut i, en el que sembla un impuls, s'hi compra una casa.

Conèixer les motivacions d'aquest personatge, que sembla fugir d'alguna cosa i que s'inventa una excusa diferent davant dels curiosos veïns del poble, es converteix en la raó de ser d'una pel·lícula difícil d'encaixar. La buena suerte parla del destí, parla de violències domèstiques, de pares i fills, de vides aturades, i de rendir-se o rebel·lar-se davant les bufetades que dona la vida. Hugo Silva i Megan Montaner es retroben una dècada després de Dioses y perros, i protagonitzen un film on llueix el veterà i sempre magnífic Miguel Rellán.

Dir.: Gracia Querejeta (Espanya, 2025). 90 min. Estrena: 6 de juny.

Les primeres escenes de la delirant, i divertidíssima, Fight or flight ens mostra una baralla enmig d'un avió de passatgers, un tots contra un on, fins i tot, veiem volar una motoserra. Els fans del cinema d'acció sense coartades es queden, des d'aquest moment, atrapats pel desacomplexament d'una pel·lícula de sèrie B, gamberra i passada de voltes, amb sang, fetge i destrucció, que participa d'una sèrie de llocs comuns (un antiheroi obligat a acceptar una missió, un ciberterrorista, un segrest aeri, una amenaça global) per sacsejar-los i donar ales a la festa més embogida.

A mig camí entre el thriller i la comèdia, Fight or flight juga amb les armes del cartoon, i converteix un ressuscitat Josh Hartnett (en una segona vida després de l'èxit de La trampa) en una acrobàtica barreja de John Wick i Bugs Bunny que troba racons insòlits dins d'un avió per convertir-los en rings mortals. Cinema pulp per passar-s'ho pipa.

Dir.: James Madigan (Regne Unit, 2025). 97 min. Estrena: 13 de juny.

De la confusió sentimental a la sensació de fracàs vital hi ha dues passes. I els quatre personatges protagonistes del primer llargmetratge com a director d'Iván Morales naveguen en aquestes aigües de la desorientació i el desamor. Anna Alarcón, Marina Salas, Iván Massagué i Álvaro Cervantes fan una feina magnífica a l'hora de dibuixar aquestes quatre criatures que podrien ser qualsevol de nosaltres, i que uneixen i separen les seves passes en una mena de xarxa emocional de petits relats quotidians relacionats els uns amb els altres.

Adaptant la seva pròpia obra teatral homònima, i amb una banda sonora en la qual pesa la música urbana, Morales fa una mena de suggeridor retrat generacional amarg i reflexiona sobre la fragilitat dels vincles en el món que vivim, i sobre les ferides al cor i la pèrdua de la fe que, qui més qui menys, tracta de gestionar.

Dir.: Iván Morales (Espanya, 2025). 100 min. Estrena: 13 de juny

En un Regne Unit aïllat en una quarantena eterna de quasi tres dècades, infestat d'aquells zombis que vam conèixer a 28 días después (i vam tornar a veure a 28 semanas después), només una petita illa sembla sobreviure als perills dels morts vivents. I allà hi trobem una comunitat de supervivents encapçalada per Aaron Taylor-Johnson (avui dia el millor posicionat per convertir-se en el nou James Bond), Jodie Comer (Killing Eve) i un Ralph Fiennes a qui Conclave ha convertit en un dels actors de l'any.

Amb evidents referències als efectes del Brexit, fent paral·lelismes entre el virus biològic i el social que ha transformat la societat britànica, el guionista Alex Garland (director de Civil war) i el cineasta Danny Boyle tornen a unir forces per oferir una trepidant tercera entrega que, a la vegada, és la primera d'una nova trilogia. Hi ha franquícia zombi per estona.

Dir.: Danny Boyle (Regne Unit, 2025). 126 min. Estrena: 20 de juny.

Després d'uns quants anys penjant el cartell de sold out a pràcticament tots els muntatges teatrals que protagonitza (amb fenòmens com El curiós incident del gos a mitjanit, Hamlet i El misantrop), Pol López comença a consolidar-se també en l'audiovisual, sobretot gràcies a Suro i a la sèrie Nos vemos en otra vida. Ara és el protagonista quasi absolut de La furgo, que adapta la novel·la gràfica homònima de Ramon Pardina i Martín Tognola, també guionistes del film, debut darrere la càmera del director Eloy Calvo.

A partir de la història d'un pare divorciat que, enmig d'una pèssima ratxa, malviu dins la seva furgoneta mentre intenta no perdre la custòdia de la seva filla, la pel·lícula reflexiona sobre la precarietat i el problema de l'habitatge, també sobre la salut mental. I ho fa amb un to de conte que utilitza la tendresa i l'empatia com a armes, i que deixa una finestra oberta a l'esperança.

Dir.: Eloy Calvo (EUA, 2025). 88 min. Estrena: 20 de juny.

El mateix any que celebràvem el retorn a primera línia cinematogràfica de Demi Moore i Adrien Brody (en aquest cas amb Oscar inclòs), també cal posar el focus en una altra reivindicació: la que Gia Coppola (neta de Francis i neboda de Sophia) proposa sobre algú a qui no van permetre sortir de l'encaix de símbol sexual. Pamela Anderson, eterna vigilant de la platja per tota una generació, és la protagonista d'aquesta història sobre la decadència i el pas d'un temps que no tornarà. El seu personatge és el d'una ballarina d'un local de Las Vegas que, arribats als 50, veu com la maduresa no encaixa en un món de poca roba i molt desig.

Shelly/Pamela ha de confrontar les conseqüències de tants anys dedicats a ella mateixa, en aquell moment de prendre consciència que tot plegat ha estat, probablement, un gran error sense solució. Tenir una filla semi abandonada a qui se li acumulen els retrets servirà de mirall per aquesta dona sense gaire esperança a revertir la situació. Anderson entoma el paper de la seva vida i brilla, demostrant l'error d'una indústria que sempre la va tractar com un tros de carn. Jason Schwartzman i una magnífica Jamie Lee Curtis l'acompanyen en aquest honest relat sobre segones oportunitats que mai no arriben.

Dir.: Gia Coppola (EUA, 2024). 86 min. Estrena: 20 de juny.

Explica el director Joseph Kosinski (Top Gun: Maverick) que, amb F1, han volgut fer “la pel·lícula de carreres automobilístiques més autèntica i realista mai realitzada”. Han passat dècades des dels temps d'aquell Gran Prix (1966) de John Frankenheimer, i d'aquelles 500 millas (1969), amb un pilot professional com Paul Newman al capdavant. I molt menys temps des de l'estrena de la magnífica Le Mans'66 (2019). Referents que amenacen el llargmetratge que ens ocupa.

Quasi tan aficionat a la Fórmula 1 com Newman és Brad Pitt, protagonista i ànima d'aquesta història, en la qual interpreta una vella glòria de les carreres de cotxes apartada dels circuits després d'un accident i que ara rep una oferta de retorn convertida en una segona oportunitat per recuperar el temps perdut. Clàssica història de redempció, i de xoc intergeneracional, perquè el protagonista haurà de lluitar contra l'empenta d'un arrogant jove pilot (interpretat per Damson Idris), F1 aposta per l'espectacularitat d'un rodatge amb càmeres IMAX, i per la capacitat immersiva d'una superproducció que compta en el repartiment amb Javier Bardem i el pilot Lewis Hamilton.

Dir.: Joseph Kosinski (EUA, 2025). 155 min. Estrena: 27 de juny.