Què fer a Barcelona al febrer

De què va? La bellesa és un tema que ens obsessiona. Com una ombra o un elefant rosa que ens persegueix allà on anem, però que en realitat entenem ben poc i que és difícil d’encabir dins d’un sol calaix. Potser perquè n’hi ha molts on posar-lo. Aquesta és la intenció d’El culte a la bellesa, una exposició al CCCB que es pot visitar fins al 8 de novembre i que fuig de tancar la bellesa en una única capsa; i si ho fa, és a la manera del gat de Schrödinger: és viva i morta alhora i totes les possibilitats hi són latents.

Per què hi heu d'anar? Una mostra tan bella com inquietant que recorre l’evolució dels ideals de bellesa al llarg de la història, analitza com s’han construït els cànons estètics i reivindica els cossos i les belleses exclosos de la norma. Posa en diàleg obres d’art, documents, objectes històrics i instal·lacions contemporànies per abordar temes com l’estatus, la salut, l’edat, el gènere o la raça. Presenta, entre d’altres, obres de William Hogarth, Angelica Dass, Laura Aguilar, Juno Calypso, Zed Nelson, Shirin Fathi, Narcissister, Ismael Smith, Isidre Nonell, Josep Masana, Colita, Sandra Gamarra, Esther Ferrer, Regina José Galindo, Maria Alcaide, Colectivo Ayllu, Lorenza Böttner, Marina Vargas, Arvida Byström, Harriet Davey o Renaissance Goo x Baum & Leahy.

De què va? L’exposició Un món en lluita, que es pot visitar fins el 12 de juliol a Espais Volart de la Fundació Vila Casas (Barcelona), recupera la figura d’Esther Boix i la presenta com una artista que va fer de la pintura un espai des d’on projectar una sensibilitat i una ideologia capaces de superar les ferides de la postguerra i, alhora, denunciar les estructures que les perpetuaven.

Per què hi heu d'anar? La mostra recorre diferents moments de la seva trajectòria i permet entendre com la seva obra està profundament connectada amb la seva experiència vital. El fet d’haver nascut a Llers i haver crescut a la Cellera de Ter la va mantenir molt vinculada a l’entorn rural, una presència que apareix sovint en les seves pintures a través de figures de camperols, dones del camp, escenes de cafè i altres fragments de vida quotidiana. Aquests personatges i espais no apareixen com un simple decorat, sinó com una manera de donar valor a realitats sovint silencioses o poc representades.

De què va? Els colors de la ciutat ara competeixen amb els del “mestre del color”, que aterra en una exposició al CaixaForum. L’explosió cromàtica d'Henri Matisse es podrà veure en aquest museu de la ciutat fins al 16 d'agost en el marc de l’exposició Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura, organitzada en col·laboració amb el Centre Pompidou de París amb l’objectiu de mostrar al públic barceloní com el geni francès va revolucionar l'art del segle XX. 

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix prop d'un centenar d'obres per explicar per què la seva visió de la pintura va ser (i en molts casos, continua sent) una llar acollidora per a la modernitat i una influència per a generacions de creadors posteriors. Ara bé, en l’exposició no hi ha només obres de Matisse, sinó que les 45 obres del pintor fauvista dialoguen amb 49 peces d'altres gegants de l'art com Picasso, Braque, Derain, Raoul Dufy, Le Corbusier o Sonia Delaunay. Un dels grans reclams és la presència de 'La Moulade', una peça clau pintada a Cotlliure que va marcar el naixement del moviment fauve i que serveix com a eix central d'aquesta col·lecció inèdita a la ciutat.

De què va? Mikel Adán Tolosa presenta a l’espai Rampa del Centre d’Art La Capella Perquè m’agrada viure aquí, un conjunt d’escultures florals fetes de mantega que qüestionen quina influència exerceix el material en la representació. Aquesta exposició gratuïta es pot visitar fins el 5 de juliol.

Per què hi heu d'anar? El projecte té l’origen en un episodi menor de la biografia artística de l’escultor Manolo Hugué (1872-1945). Durant els seus anys de joventut, Hugué va fer una sèrie d’escultures, avui desaparegudes, fetes amb mantega i que, de fet, van ser exposades com a reclam publicitari d’una mantegueria.

De què va? Entre el 18 de juny i el 6 de setembre, el centre KBr de Fundació Mapfre reuneix dues exposicions que dialoguen des de llocs aparentment allunyats però amb una mateixa pregunta de fons: què pot revelar i com de fonda pot arribar a ser una fotografia?

Per què hi heu d'anar? D’una banda, la primera retrospectiva europea de Minor White, una de les figures més influents de la fotografia nord-americana del segle XX; de l’altra, una revisió de l’obra de Joaquín Tusquets de Cabirol, autor fonamental per entendre una determinada mirada sobre la Catalunya de postguerra. Aquí podeu comprar una entrada conjunta.

De què va? És la nova exposició de Lúa Coderch a Can Framis – Fundació Vila Casas (que es pot visitar fins l'11 d'octubre). La mostra parteix d’una intuïció senzilla però inquietant: en un moment en què sembla que tot és visible, potser el que escasseja no són les imatges sinó la capacitat d’imaginar-les. I davant d’aquest esgotament, Coderch no proposa recuperar una mirada original, sinó atendre allò que encara no sabem veure.

Per què hi heu d'anar? Les peces —escultures, vídeo, intervencions tèxtils i instal·lacions— construeixen un recorregut entre processos físics i imatges mentals: el creixement vegetal, els llamps, les percepcions que neixen dins l’ull o els anells d’un arbre convertits en una mena de projecció cap al futur. A mesura que avança l’exposició, la visió deixa de ser una cosa estable per convertir-se en una forma d’espera.

De què va? Entre la contenció i l’excés, entre el càlcul i la intuïció, entre el seny i la rauxa, el Disseny Hub Barcelona proposa tornar a mirar l’arquitectura catalana no com una successió d’estils, sinó com una conversa que travessa generacions i que reapareix, amb formes diferents, en la manera d’habitar i donar forma al territori.

Per què hi heu d'anar? Seny i rauxa. Notícia de l’arquitectura catalana, que es pot visitar fins el 6 de setembre, reuneix més de 500 peces per construir un relat que travessa un segle i mig d’arquitectura feta a Catalunya. Però el recorregut no segueix una cronologia convencional ni una història de noms il·lustres: la mostra busca connexions, repeticions i tensions entre projectes de moments molt diferents per preguntar-se si existeix una continuïtat profunda en la manera de construir al país.

De què va? El Centre d’Arts Santa Mònica acull L’assalt de la il·lusió, que es pot visitar fins al 27 de setembre, una exposició coral que reuneix treballs de diversos artistes per analitzar com l’art ha contribuït a construir allò que entenem com a realitat. A través d’una posada en escena canviant i plena de trampes visuals, la mostra connecta tècniques històriques de representació amb problemàtiques actuals com la postveritat, la manipulació mediàtica o la irrupció de la intel·ligència artificial.

Per què hi heu d'anar? L’exposició està concebuda com un trajecte en moviment constant. Miralls, vels i parets mòbils configuren un espai que es transforma a mesura que el visitant avança, generant una sensació d’inestabilitat que afecta directament la percepció. Pintura, fotografia, vídeo i instal·lació conviuen en un mateix recorregut, fent evident com cada llenguatge construeix una idea diferent de realitat.

De què va? El Palau Robert presenta Mako, un projecte expositiu impulsat per Casa Àsia i la Fundació J. Llorens Artigas que ret homenatge a la dissenyadora i ceramista japonesa Mako Artigas. L’exposició es pot visitar del 13 de març al 7 de juny i ofereix una mirada àmplia a més de cinquanta anys de trajectòria artística, marcada per la sensibilitat, la matèria i el color.

Per què hi heu d'anar? L’exposició reuneix una selecció representativa del seu treball: des dels primers teixits estampats (1959-1970), vinculats a la fàbrica familiar al Japó i a les seves etapes a Catalunya i París, fins als dibuixos per a firmes com Kenzo, Dior, Courrèges o Paco Rabanne. A aquestes peces s’hi afegeixen ceràmiques de gres i porcellana creades en les darreres dècades, on el gest es torna més íntim i la forma més essencial.

De què va? Fins al 6 de setembre, el Museu Tàpies acull la mostra El moviment perpetu del mur, una exposició que explora el paper que la noció de mur va desencadenar en l’obra d’Antoni Tàpies des del context de la Segona Guerra Mundial fins a les dècades posteriors, tant a nivell simbòlic com pictòric i físic.

Per què hi heu d'anar? A través d’aquest recorregut es plantegen noves perspectives sobre el desenvolupament del seu llenguatge pictòric i sobre la relació entre obra, espai i espectador. L’exposició pren com a punt de partida quatre exposicions individuals que l’artista va realitzar durant aquesta dècada —a les Galerías Layetanas de Barcelona (1950 i 1954), a la Galerie Stadler de París (1956) i a la Sala Gaspar de Barcelona (1960). Cadascuna d’aquestes mostres presentava grups d’obres diferents i també solucions de muntatge diverses. El projecte analitza com aquests dispositius expositius —la il·luminació, la disposició de les obres o el color de les parets— poden influir en la percepció i interpretació de la pintura. Alhora, també explica com l’obra de Tàpies va ser interpretada per crítics, pensadors i historiadors de l’art del moment, i com es connecta amb debats presents en el pensament artístic contemporani.

Qui ho diria, que un espectacle que comença pel final seria un espectacle amb un inici tan engrescador. Els germans Llorenç i Robert González enceten el muntatge amb un número musical molt cabaretesc on fan de músics, de cantants i de ballarins de claqué. A casa, de petits, devien fer molt d’enrenou, perquè es requereix molta pràctica per fer-ho tot bé alhora.

Marc Artigau ha escrit i dirigit per als germans González un text que reflexiona amb alegria sobre una de les relacions humanes més tendres i complexes que existeixen: la fraternal. I ho fa a través d’escenes independents que formen un recorregut extens des de la infància, amb una llitera amb llençols de les tortugues ninja i pòsters culers, fins a la vellesa, amb els actors caracteritzats amb rebequetes i boines de llana. Tot plegat fent al·lusions a germans que formen part de l’imaginari popular: Hansel i Gretel, els Jackson Five, els Kennedy, Raúl i Fidel Castro o els germans Lumière, però també incorporant un conte de Quim Monzó i un poema musical de Verdaguer. Un poti-poti de referències.

El pati de butaques es converteix en una aula magna d’universitat i, al ritme frenètic d’un partit de frontó, els espectadors van canviant de facultat: de la de ciències a la de lletres. Mentre el professor de física quàntica, el Pere (Joan Carreras), ens revela que l’últim àtom no existeix, la de lingüística, la Sara (Mia Esteve), mira d’explicar-nos com determinar un món indeterminat. Dues cares d’una mateixa moneda, que farà de fil conductor durant tota la funció: la incapacitat per definir la realitat.

Els dos docents són una parella separada que tenen en un comú una filla desapareguda de fa molts anys. Tants, que el sistema està a punt de donar-la per morta. En aquest joc de dubte constant entre si allò que veiem és real o no, completen el repartiment fent múltiples personatges Carles Pedragosa, Carme Milán i el regidor Ruben Ametllé. Tots ells esplèndids, amb l’afegit que aquest darrer, a banda de fer la feina de regidoria (queden al descobert els “top” que indiquen quan ha d’entrar una llum, un so, un canvi d’escena), també ha de dir el text de l’actriu Lara Segur, que pel que sembla li va caure malament el sopar, i també un parell de lletres del nom i el cognom. Ens encanta la faceta més trapella del Jordi Oriol.

Lorca, l'home, és una metàfora trista del que és Espanya. Nascut el 1898 i assassinat el 1936, entre la gran desfeta colonial i la guerra més cruel. L'autor és, segurament, el millor i més influent del segle XX al sud dels Pirineus i és l'únic de la seva estirp a Europa, la dels genis, de qui s'ha d'estar orgullós, els ossos del qual romanen encara enterrats en una cuneta. Acostar-se a la seva figura, al que va ser, doncs, és sempre problemàtic. I Juan Diego Botto ho sabia.

Però després de veure 'Una noche sin luna' podem afirmar que mai ningú, almenys en el que portem de segle XXI, s'havia aproximat al Lorca home amb el tacte, la desimboltura, el coneixement i saber estar de l'actor. Perquè aquesta obra és una lliçó d'interpretació bestial, de com un ésser humà es transforma en un altre i ens deixa bocabadats des del minut 1 al minut 105, en aquesta hora i tres quarts en què Botto camina cap a Lorca i Lorca passa a la pell de Botto i de cadascun dels espectadors.

El dembow més cru i sense filtres de Tokischa farà parada a Barcelona aquest estiu. La dominicana actua l’1 de juliol a Razzmatazz, dins d’una gira que també passarà per Madrid el dia abans.

Amb un estil que desafia qualsevol etiqueta, Tokischa s’ha convertit en un fenomen global gràcies a la seva barreja de dembow, trap llatí i unes lletres que oscil·len entre la provocació i la crítica social. El seu estil trenca normes i juga amb els límits, connectant amb una generació que busca referents més lliures i sense filtres. 

Van Morrison tornarà a rugir a Barcelona gairebé deu anys després de la seva última visita. El concert del Lleó de Belfast, que se celebrarà el 3 de juliol de 2026 a l'Auditori del Fòrum, s'emmarca en la nova edició del Festival de Jazz de Barcelona, que celebra 60 anys i s'afegeix a un programa que s'allarga fins a finals de novembre, on destaquen Marco Mezquida, Andrea Motis, Pat Metheny, Marcus Miller, Michel Camilo, la Barcelona Jazz Orquestra, Branford Marsalis i el projecte jazzístic de Ramon Mirabet. 

El nord-irlandès, de 80 anys, és famós per discos com Astral weeks (1968) i Moondance (1970), però no para de treure nova música. Aquest 2026 ha publicat Somebody tried to sell me a bridge (2026), un disc de blues que inclou Elvin Bishop, Taj Mahal i Buddy Guy. Tan esquerp amb el públic com seriós amb la seva música, Morrison és una llegenda viva del soul, i alternarà cançons del nou treball amb clàssics del seu famós cançoner.

El Barcelona Rock Fest, el festival més gran de heavy metal dels que es fan i desfan a Catalunya, celebra la desena edició amb una nova representació representació contundent de l'escena internacional, no només metàl·lica sinó també del punk rock, aquesta vegada amb caps de cartell com Megadeth, Sex Pistols featuring Frank Carter, Helloween, The Offspring i Bad Religion. Serà del 3 al 5 de juliol al Parc de Can Zam de Santa Coloma de Gramenet.

El Clotilde Fest torna un any més amb concerts gratuïts al Palau Robert durant l’estiu; amb aquesta edició, ja en seran vuit de música a la fresca en aquest edifici de Barcelona que compta amb un jardí i exposicions que val la pena visitar.

Concretament, les actuacions tindran lloc entre el 18 de juny i el 9 de juliol, i estan adreçades principalment a un públic juvenil. Hi actuaran Maria Jaume, Els Amics de les Arts i Suu, entre altres artistes.

Dale, Don, dale. El cantant porto-riqueny Don Omar, estrella de reggaeton coneguda mundialment per aquesta cançó i altres com Danza kuduro, Dile, Bandoleros (amb Tego Calderón) i Salió el sol actuarà a Barcelona aquest estiu en un concert a l'Estadi Olímpic Lluís Companys el 23 de juliol, dins del Cook Music Fest Special Edition, després de la d'espectacular demanda d'entrades per dates anunciades anteriorment com les de Tenerife i de Sevilla, els dies 16 i 18, respectivament. 

Omar arriba després de l'èxit de la gira nord-americana Back to Reggaeton a l'Amèrica del Nord, i promet una gran festa amb les cançons més emblemàtiques, amb visuals i la presència d'altres artistes. 

La icona del pop britànic Steven Patrick Morrissey torna a Barcelona. El cantant actuarà el 25 de juliol al Poble Espanyol dins del Barts Festival, en un concert que arriba més d’una dècada després de la seva última visita a la ciutat. Uns dies més tard, també passarà per Madrid, el 29 de juliol.

L’exlíder de The Smiths continua així amb la gira de presentació del seu catorzè àlbum Make-up is a Lie (2026). Però sense deixar de banda grans himnes que han definit la seva trajectòria i el pop britànic, tant en grup amb This charming man o There is a light that never goes out; com en solitari amb Everyday is like sunday o First of the gang to die. Esperem que no hi hagi imprevistos d'última hora i pugui dormir bé perquè no passi com a València.

El Share Festival, que torna a instal·lar-se al Parc del Fòrum els dies 24 i 25 de juliol, celebrarà enguany la seva vuitena edició amb alguns dels artistes de pop i música urbana més escoltats del moment, com els porto-riquenys Myke Towers i Omar Courtz, la madrilenya Lola Índigo i el granadí Dellafuente. També hi actuaran Dei V, RVFV, Juan Magán, Yan Block, De La Rose, Delaossa, Alejo, Lucho RK, La Pantera, Ptazeta, 31 FAM, Kidd Voodoo, Alesha. 

El festival Mas i Mas va néixer a Barcelona fa més de vint anys per omplir l'agost de música en directe, un mes en què tradicionalment la ciutat es buidava d'activitat cultural. Durant tot aquest temps, ha anat creixent i ara encara l'edició més ambiciosa –la 23a–, amb una quarantena de concerts durant sis mesos –de l'1 d'abril al 6 de setembre– en diverses sales de Barcelona, les 1 i 3 del Jamboree –que és la seu del festival–, el Palau de la Música, la sala 2 de Razzmatazz, La Paloma i Paral·lel 62. 

Inaugurarà el festival la vibrafonista californiana Sasha Berliner, el dimecres 1 d'abril al Jamboree, però hi ha molts altres noms internacionals al programa. I el jazz és la columna vertebral del programa, esclar, però no només. Per exemple, el nigerià Seun Kuti, representant de l'afrobeat, gènere de qui el seu cèlebre pare Fela Kuti en va ser pioner, amb el seu grup Egypt80; això serà el 7 de maig a Razzmatazz 2.

També hi seran Ghost-Note, la banda de funk, jazz i hip-hop liderada pels bateria i el percussionista d'Snarky Puppy, Robert Sput Searight i Nate Werth, que arriben amb un elenc de músics que han treballat amb artistes com Prince, Snoop Dogg, Kendrick Lamar, Herbie Hancock i Erykah Badu, el 6 de juliol al Jamboree; i la cantant de soul i R&B brasilera-noruega Charlotte Dos Santos, el 16 de maig també al soterrani de la plaça Reial. 

Les nits de divendres a La Pedrera s'omplen de jazz amb una nova edició del Talents Jazz, el cicle que dona visibilitat a les noves generacions de músics de l’escena local. Del 29 de maig al 31 de juliol, el terrat de l’emblemàtic edifici de Gaudí acull onze concerts protagonitzats per artistes del Conservatori del Liceu, el Taller de Músics Escola Superior d'Estudis Musicals (ESEM) i l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).

El festival s’ha consolidat com una plataforma per descobrir projectes emergents, connectar joves músics amb professionals consolidats i donar impuls a les futures veus del jazz, en un format de proximitat que combina música en directe i una vista espectacular de Barcelona. Aquest any, a més, arriba amb una novetat destacada: la creació de la Big Band Talents Jazz, formada per alumnat dels tres centres participants.

L’entrada general, de 42 euros, inclou l’accés a les golfes de l’edifici, el concert i una copa de cava.

De què va? L'aparició d'una extranya porta en el sòtan d'una sala d'exposició de mobles i la desaparició del pacient d'una terapeuta semblen fenòmens relacionats que portaran a la psicòloga a penetrar en un espai desconegut per tal de rescatar-lo.

Per què l’has de veure? El debut al llargmetratge del joveníssim Kane Parsons (farà 21 anys aquest mes de juny) lliga directament amb els pertorbadors vídeos virals que el cineasta penja a YouTube des que tenia 16 anys. Tot un prodigi de creativitat que proposava una llegenda urbana basada en un laberint d'espais liminals (llocs buits que serveixen de transició entre dos destins), en aquest cas tot un seguit d'oficines amb parets groguenques. Immersiva i desacomplexadament terrorífica, ens trobem amb una de les propostes cinematogràfiques més estimulants dels darrers anys.

Amb la producció de dos referents com són James Wan i Osgood Perkins i amb el suport de la prestigiosa productora A24, Backrooms es converteix en un punt d'inflexió creatiu d'un gènere com el terror, que avui acostuma a ser el millor marc per experimentar amb narratives conceptuals creatives i innovadores. En el seu salt del món digital al cinema, Kane Parsons compta amb una magnífica parella protagonista: Renate Reinsve (Valor sentimental) i Chiwetel Ejiofor (12 anys d'esclavitud).

Quan s'estrena? El 5 de juny.

Dir.: Kane Parsons (EUA, 2026). 105 min.

De què va? El pare Manuel ha engegat el procediment per penjar els habits i començar una nova vida. Però, quan certs episodis del seu passat comencen a veure llum, el sacerdot haurà d'enfrontar-se a tot allò que va fer i també a un entorn que el va protegir.

Per què l’has de veure? Per l'atreviment en abordar un tema com els abusos sexuals a menors i l'encobriment sistemàtic dins l'esglèsia catòlica. I per fer-ho de la manera que ho fa. Acostumat a proposar-nos històries que no s'acostumen a tocar a la gran pantalla, en títols com La herida (2013), Morir (2016) o La consagración de la primavera (2022), el cineasta Fernando Franco aposta per oferir el punt de vista de l'abusador, interpretat per un excepcional Alberto San Juan, present en totes les escenes de la pel·lícula.

Amb un repartiment de secundaris de luxe (Luis Callejo, Ramón Barea, Pedro Casablanc, María Galiana, Miguel Rellán), La luz posa al damunt de la taula un grapat de rellevants dilemes morals que inevitablement provocaran encesos debats en els espectadors.

Quan s'estrena? El 5 de juny.

Dir.: Fernando Franco (Espanya, 2026). 120 min.

De què va? Atípic biopic sobre la llegendària actriu italiana que dona títol a la pel·lícula, i centrada en la recta final de la seva vida professional. Acabada la Primera Guerra Mundial i mentre Europa veu l'inici dels feixismes, la divina Duse ha deixat de ser l'estrella que omplia escenaris i viu immersa en contradiccions personals que inclouen el crític vincle amb la seva filla, la relació amb el poeta Gabriele D'Annunzio o les seves trobades amb Benito Mussolini.

Per què l’has de veure? Per la sempre interessant visió del cineasta Pietro Marcello (Martin Eden), que aquí insisteix amb temes que acostuma a tocar al seu cinema, com el vincle entre art i poder o el paper de l’artista davant de tragèdies com la guerra, la misèria i el dolor. A la pel·lícula en concret, plasmant l'enorme agitació del període històric en el que viu la Duse. Una altra imbatible raó per veure aquest llargmetratge és l'exhibició interpretativa de dues de les grans dames del cinema europeu: la italiana Valeria Bruni-Tedeschi (vista a 5 x 2 i La gran juventud) i la francesa Noémie Merlant (Un any, una nit i Retrato de una mujer en llamas).

Quan s'estrena? El 12 de juny.

Dir.: Pietro Marcello (Itàlia, 2025). 125 min.

De què va? Malgrat els intents del govern nord-americà d'ocultar a la població l'existència d'una espècie alienígena que ha contactat amb els humans, una metereòloga es converteix en l'inesperat canal que els recent arribats faran servir per revelar-se a milers de milions de persones.

Per què l’has de veure? Perquè cada pel·lícula que estrena Steven Spielberg és un esdeveniment en sí mateix que, sí o sí, ha de portar qualsevol aficionat al cinema fins a la butaca d'una sala. Amb El día de la revelación, a més, el mestre torna a parlar del possible contacte entre humans i alienígenes, posant el focus, com sempre li ha interessat, en la derivada emocional dels seus personatges.

És una pel·lícula emparentada amb la fabulosa Encontres a la Tercera Fase (1977), amb la qual té alguns elements en comú. Amb guió del propi Spielberg i de David Koepp (el seu col·laborador a Jurassic Park i a La guerra dels mons), es basa en un article del The New York Times publicat al 2017 que parlava de l'existència d’un programa secret del Pentàgon dedicat a investigar fenòmens aeris no identificats. És aquí, en el xoc entre aquells que aboguen per fer pública l'existència de vida extraterrestre i els qui prefereixen amagar-ho, on es troba l'essència d'una pel·lícula que compta amb Emily Blunt, Josh O'Connor i Colin Firth al capdavant del repartiment. Imprescindible.

Quan s'estrena? El 12 de juny.

Dir.: Steven Spielberg (EUA, 2026). 145 min.

De què va? L'Iván és un noi trans que es guanya la vida en una planta envasadora de fruites i verdures cultivades en hivernacles d'Almeria. La Haddoum, filla de marroquins i habituada a feines tan precàries com efímeres que la converteixen en nòmada constant, hi entra a treballar. Quan es troben, inevitablement, s'enamoren. Però es trobaran amb entrebancs familiars, laborals i, òbviament, socials que complicaran que la seva relació tingui cap futur.

Per què l’has de veure? Per l'interessantíssima exploració de l'experiència trans amb un director i guionista, per una banda, i un protagonista, per l'altra, que poden parlar-ne millor que ningú. Amb no tants referents, fugint d'intencions pamfletàries i tremendismes, i amb la voluntat de transformar mirades, l'òpera prima d'Ian de la Rosa aposta per construir una història d'amor clàssica amb branques temàtiques que apunten a l'explotació laboral i la lluita de classes, a la immigració i al masclisme.

Tota una troballa, sobretot pels qui no havien vist l'anterior treball del cineasta, el curtmetratge Farrucas (2021). Iván & Hadoum, a més, suposa una excel·lent carta de presentació per la seva parella protagonista, Silver i Herminia Loh, intèrprets que posen en valor la necessitat de diversitat en els càstings del cinema espanyol.

Quan s'estrena? El 12 de juny.

Dir.: Ian de la Rosa (Espanya, 2026). 101 min.

De què va? A l'Espanya de 1970, quan el franquisme encara belluga, un promotor esportiu mira de tirar endavant una idea marciana en aquell moment històric: organitzar el primer partit de futbol jugat per dones. Per aconseguir-ho, va sumant a la causa un grup de noies aficionades i amb talent amb la pilota. Elles acabaran plantant cara a mil i un pals a les rodes, i formaran part de la primera selecció espanyola femenina de futbol.

Per què l’has de veure? En ple auge del futbol femení, encara fresqueta la quarta Champions guanyada pel Barça, arriba una pel·lícula que reivindica les primeres dones que es van enfrontar a un statu quo tremendament masclista per dedicar-se a la seva passió i representar Espanya. En to de comèdia dramàtica, aquest relat reivindica aquelles pioneres que van posar la primera pedra a això que avui és una realitat cada dia més consolidada. Pura memòria històrica, en temps que assenyalaven aquelles dones que no acceptaven el seu rol de mestresses de casa i mares de famílies nombroses.

Dirigida per Marta Díaz de Lope Díaz (busqueu les seves anteriors i molt reivindicables Mi querida cofradía i Los buenos modales), la pel·lícula compta amb un conjunt de joves actrius que formen part d'una més que prometedora nova generació: hi destaquen Sofía de Iznájar (Sigue mi voz), Leire Aguiar (Todos los lados de la cama) i Bruna Lucadamo (la filla d'Aitana Sánchez-Gijón).

Quan s'estrena? El 12 de juny.

Dir.: Marta Díaz de Lope Díaz (Espanya, 2026). 106 min.

De què va? L'arribada d'una tablet digital a casa posa en alerta Woody, Buzz, Jessie i tota la colla. La nouvinguda Lilypad podria canviar per sempre l'espai lúdic de la petita Bonnie, i les nostres joguines favorites no estan disposades a caure al bagul dels records.

Per què l’has de veure? Per l'evident curiositat que desperta una nova entrega d'una de les sagues més importants de la història del cinema (d'animació o no). Amb la notícia del rodatge de cadascun dels Toy Story hem aixecat la cella, pensant si estaria a l'alçada de l'anterior. I, de moment, els responsables de Pixar no han errat. Veurem què passa amb aquesta cinquena part, que planteja la transformació de les maneres de jugar dels nens un cop s'ha obert la porta a la tecnologia. No deixa de ser paradoxal que sigui justament Pixar qui ho faci, ja que Toy Story, que acaba de fer 30 anys, va ser el primer llargmetratge d'animació completment realitzat per ordinador.

Amb Andrew Stanton (director de Buscant en Nemo i Wall-E) al comandament, la pel·lícula planteja allò que es viu a tantes cases: els nens estan cada vegada més enganxats a les pantalles, i els pares (les preocupacions dels quals es trasllada aquí a les joguines de tota la vida) es plantegen quins límits hi han de posar. Presuposant la màgia habitual de la casa, Toy Story 5 també canvia el protagonisme de les joguines, i posa el focus en la sheriff Jessie.

Quan s'estrena? El 17 de juny.

Dir.: Andrew Stanton (EUA, 2026). 102 min.

De què va? La Nora ha superat un càncer de pit i amb la por present d'una possible recaiguda, treballa com a investigadora mèdica estudiant les possibilitats del cos humà a l'hora d'allargar la vida de les cèl·lules. En aquest context, la protagonista només sent unes enormes ganes de viure, i decideix trencar amb la seva parella de tota la vida i deixar-se anar quan li passa per davant l'oportunitat d'embolicar-se amb un noi vint anys més jove que ella.

Per què l’has de veure? Perquè manté tot el que la faceta de creadora d'Aina Clotet ja demostrava a l'excel·lent sèrie Això no és Suècia (de la qual, per cert, aviat rodarà la segona temporada). Amb Viva, la cineasta, coproductora i guionista soluciona un complex i radical trencaclosques: d'entrada, aconsegueix un difícil equilibri en la seva singular barreja de comèdia i tragèdia. A banda, proposa un marc distòpic (però ben versemblant) en la trama, situada en una Barcelona que viu immersa en una sequera extrema. I ofereix un grapat d'escenes tan viscerals com divertides o dramàtiques.

Més enllà d'això, Viva també demostra el talent interpretatiu de Clotet, amb l'aval del premi revelació que es va endur de Canes després de presentar la pel·lícula a la secció Setmana de la Crítica, i la força d'un repartiment que escapa de llocs comuns: des de la confirmació de Marc Soler a una sorprenent Lloll Bertran que canvia radicalment d'imatge.

Quan s'estrena? El 19 de juny.

Dir.: Aina Clotet (Espanya, 2026). 112 min.

De què va? Amb l'èxit de la Revolució Francesa, el rei Lluís XVl, la seva esposa Maria Antonieta i els seus fills, són empresonats a la Tour du Temple, un castell de París on la família reial espera un destí escrit: la guillotina. Unes darreres setmanes que aïllen el monarca i els seus, que, per primera vegada a les seves vides, experimentaran un tracte allunyat del privilegi i la riquesa.

Per què l’has de veure? Guanyadora de tres premis David di Donatello, aquesta nova mirada a un dels fets més rellevants de la història de França té una parella protagonista formada per Mélanie Laurent i Guillaume Canet, i està dirigida per l'italià Gianluca Jodice (El poeta y el espía). El cineasta ofereix un retrat íntim d'uns personatges vulnerables que prenen conciència i guanyen dignitat davant la proximitat de la mort. Amb una posada en escena més aviat austera, que fuig de l'ostentós brilli-brilli propi de la realesa (tot i que compta amb un magnífic disseny de producció), Los últimos días de María Antonieta s'acosta més al drama carcelari que a l'epopeia històrica.

Quan s'estrena? El 26 de juny.

Dir.: Gianluca Jodice (França, 2026). 101 min.

De què va? Un cantant que es guanya la vida actuant en festes privades coneix en un casament un amic dels nuvis, antiga estrella d'una boy band en decadència. El fa pujar a l'escenari, despleguen una inesperada química i s'ho passen de conya fent ballar els convidats. Després continuen la festa en una inesperada sessió musical nocturna. Mesos després, el primer se sorprén quan descobreix que el segon ha tornat a les llistes d'èxits amb un tema seu, i començarà la seva batalla perquè el món reconegui la seva autoria.

Per què l’has de veure? Perquè la trajectòria del seu director i guionista, l'irladès John Carney, ens diu que les seves pel·lícules són infaliblement recomfortants i encantadores. Per dibuixar aquesta seva nova carta d'amor als músics i al poder d'una cançó, el director de la meravellosa Once (2006) i de les estupendes Begin again (2013) i Sing Street (2016), i creador de la sèrie Modern love (2019-21), compta amb una parella tan carismàtica com la formada per Paul Rudd i Nick Jonas.

A més, Letras robadas té un missatge punyent, en plantejar el tema de la propietat intel·lectual quan la inteligència artificial està posant en qüestió normes de tot tipus. Tan divertida com emotiva, Letras robadas torna a fer-nos venir ganes de trepitjar Dublin, escenari de molts dels films de John Carney.

Quan s'estrena? El 26 de juny.

Dir.: John Carney (Irlanda, 2026). 96 min.