Les millors coses per fer a Barcelona al gener

Barcelona és la segona ciutat amb més establiments vintage i de segona mà de l’Estat, així que no hi ha cap excusa per no formar part d’un model de consum circular. A més, Barcelona també acull mercats vintage meravellosos, una llista que ara creix amb la quarta edició de la Vintagerie. 

La pop-up de moda vintage i de segona mà tornarà a reunir diferents venedors a Potassi K19, al carrer Sant Pere Més Alt, 19, del Born. Aquest cop, però, s’hi establirà en aquest espai durant deu dies, del 9 al 18 de gener, amb centenars de peces seleccionades a mà que es reposaran cada dia perquè sempre hi hagi novetats. 

De què va? Pintor, poeta, crític d’art, activista i agitador cultural. Totes les cares de Josep Maria de Sucre surten a la llum en l’exposició que els Espais Volart de la Fundació Vila Casas dediquen a aquesta polifacètica (i injustament oblidada) figura de la nostra cultura, coincidint amb el 140è aniversari del seu naixement. 

Per què hi heu d'anar? Des dels rostres expressius i primitivistes que pintava partint de la misèria i el patiment humà que va viure fent d’oficial criminalista als Jutjats de Barcelona, fins a la numerosa documentació que el situa com a un dels més importants promotors i impulsors de la modernitat a Catalunya, la mostra aprofundeix en aquesta doble cara: del promotor artisticosocial, al pintor ple d’intensitat expressiva. 

De què va? Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas transformen les més de sis dècades que Romà Vallès va dedicar a l’art en una exposició. Vallès va ser una de les veus més destacades de l’informalisme català i sempre va apostar per la modernitat i l’experimentació, allunyant-se de les modes. Sota el comissariat de Conxita Oliver i Bel Vallès, la mostra ens permet descobrir fascetes més desconegudes de l’artista, com la seva vessant pedagògica, interessada en l’art infantil i en l’educació visual. 

Per què hi heu d'anar? A Romà Vallès (Barcelona, 1923-2015), la figuració li quedava curta per a plasmar al llenç tot allò que ell volia expressar. Va passar-se la seva trajectòria buscant aquest “horitzó abstracte” que ara serveix de nom per a l’exposició que el reivindica com una figura clau per la renovació de l’avantguarda catalana de la segona meitat del segle XX. Des del seu rebuig a l’academicisme a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, passant per les primeres obres influïdes per Cézanne i Picasso, fins al moment crucial de 1955, quan pinta la seva primera peça abstracta després d’un viatge decisiu a París. 

De què va? “Si Gaudí fos viu avui, treballaria amb els materials més innovadors possibles i, per tant, de ben segur que li interessaria l’art digital”. Maria Bernat és la directora de Casa Batlló Contemporary, un nou espai situat a la segona planta d’aquest emblemàtic edifici del Passeig de Gràcia que va néixer amb un objectiu clar: fusionar el llegat gaudinià amb l'art d'avantguarda i les noves tecnologies. Ara, l’espai s’ha aliat amb la Fundació Joan Miró per estrenar una exposició immersiva que explora les connexions entre l’obra de Gaudí, Miró i Joaquim Gomis gràcies a l’ús de la fotogrametria i la intel·ligència artificial. 

Per què hi heu d'anar? L’exposició du el títol de Gaudí-Miró-Gomis: Deconstructed i compta amb la participació de l’estudi creatiu londinenc Tomorrow Bureau. Ells han estat els encarregats de digitalitzar una selecció d’escultures de Joan Miró i de fotografies de Gomis, crucials per entendre l’obra d’Antoni Gaudí. El resultat són dues peces d’art digital immersiu: Miró – Unearthed, que revela detalls, textures i secrets materials invisibles a l'ull humà de l’obra de Joan Miró i Gomis – Living Archive, que converteix les fotografies que Gomis va fer de l’arquitectura gaudiniana en noves composicions visuals i les acompaya d’una atmosfera sonora immersiva gravada arreu de Catalunya. 

De què va? Aquesta exposició barreja peces de l'artista amb antiguitats xipriotes per mostrar les seves similituds. Tot i que Picasso no va visitar mai Xipre, l'artista es va inspirar en objectes d'aquell país que va veure en museus com el Louvre, i es va deixar fascinar per l'art antic, la seva hibridació i la seva capacitat de barrejar el món humà i el natural.

Per què hi heu d'anar? Per gaudir d'aquesta mostra, gratuïta amb reserva prèvia, que us permetrà viatjar per Europa a través d'una selecció de peces procedents de diversos països  així com del Museu Picasso de Barcelona i del Departament d'Antiguitats de Xipre.

De què va? 

“Les escultures han de ser a l’aire lliure, enmig de la natura”, pontificava Joan Miró. La nova mostra fa realitat aquest desig amb l’obertura del l’històric Jardí dels Xiprers de Montjuïc, un espai que fins ara només era visitable dins d’algunes activitats puntuals del programa de la Miró. El jardí, dissenyat per J.C.N Forestier, i integrat dins el traçat històric dels Jardins de Laribal, ara serà una sala expositiva més i formarà part del recorregut de la col·lecció. Per aquest motiu, s’hi ha instal·lat l’escultura Dona (1970), una peça de bronze que, en aquest cas, és un exemplar pòstum que es va fer l’any 1997 amb el finançament de la Diputació de Barcelona i que es va fondre a Verona, a la Fonderia Artistica Bonvicini. L’obra d’art dialogarà amb la resta de peces de l’exposició, però també amb els xiprers del jardí, que simbolitzen la connexió entre el cel i la terra, una idea que Miró mirava de plasmar en el seu art

Per què hi heu d'anar?.  Aquesta relectura de la col·lecció duu el nom de Joan Miró. Cercles, que fa referència als processos de pensament i de creació de l’artista, però també a una carpeta de treball de Miró, datada dels anys 50. En aquesta carpeta, que s’exposa per primera vegada a la Fundació, Miró relacionava imatges del cosmos amb formes circulars que l’ésser humà havia deixat plasmades en manifestacions culturals de tota mena. La carpeta també demostra que Miró creava sempre en relació a l’espai: aquesta és, de fet, la tesi de l’exposició que se sosté en les investigacions de l’artista i investigadora Marta Ricart, comissària de la mostra juntament amb Montaner, i guanyadora de la beca Pilar Juncosa 2016.

De què va? La bellesa és un tema que ens obsessiona. Com una ombra o un elefant rosa que ens persegueix allà on anem, però que en realitat entenem ben poc i que és difícil d’encabir dins d’un sol calaix. Potser perquè n’hi ha molts on posar-lo. Aquesta és la intenció d’El culte a la bellesa, una exposició al CCCB que es pot visitar fins al 8 de novembre i que fuig de tancar la bellesa en una única capsa; i si ho fa, és a la manera del gat de Schrödinger: és viva i morta alhora i totes les possibilitats hi són latents.

Per què hi heu d'anar? Una mostra tan bella com inquietant que recorre l’evolució dels ideals de bellesa al llarg de la història, analitza com s’han construït els cànons estètics i reivindica els cossos i les belleses exclosos de la norma. Posa en diàleg obres d’art, documents, objectes històrics i instal·lacions contemporànies per abordar temes com l’estatus, la salut, l’edat, el gènere o la raça. Presenta, entre d’altres, obres de William Hogarth, Angelica Dass, Laura Aguilar, Juno Calypso, Zed Nelson, Shirin Fathi, Narcissister, Ismael Smith, Isidre Nonell, Josep Masana, Colita, Sandra Gamarra, Esther Ferrer, Regina José Galindo, Maria Alcaide, Colectivo Ayllu, Lorenza Böttner, Marina Vargas, Arvida Byström, Harriet Davey o Renaissance Goo x Baum & Leahy.

De què va? Mikel Adán Tolosa presenta a l’espai Rampa del Centre d’Art La Capella Perquè m’agrada viure aquí, un conjunt d’escultures florals fetes de mantega que qüestionen quina influència exerceix el material en la representació. Aquesta exposició gratuïta es pot visitar fins el 5 de juliol.

Per què hi heu d'anar? El projecte té l’origen en un episodi menor de la biografia artística de l’escultor Manolo Hugué (1872-1945). Durant els seus anys de joventut, Hugué va fer una sèrie d’escultures, avui desaparegudes, fetes amb mantega i que, de fet, van ser exposades com a reclam publicitari d’una mantegueria.

De què va? És la nova exposició de Lúa Coderch a Can Framis – Fundació Vila Casas (que es pot visitar fins l'11 d'octubre). La mostra parteix d’una intuïció senzilla però inquietant: en un moment en què sembla que tot és visible, potser el que escasseja no són les imatges sinó la capacitat d’imaginar-les. I davant d’aquest esgotament, Coderch no proposa recuperar una mirada original, sinó atendre allò que encara no sabem veure.

Per què hi heu d'anar? Les peces —escultures, vídeo, intervencions tèxtils i instal·lacions— construeixen un recorregut entre processos físics i imatges mentals: el creixement vegetal, els llamps, les percepcions que neixen dins l’ull o els anells d’un arbre convertits en una mena de projecció cap al futur. A mesura que avança l’exposició, la visió deixa de ser una cosa estable per convertir-se en una forma d’espera.

De què va? El Centre d’Arts Santa Mònica acull L’assalt de la il·lusió, que es pot visitar fins al 27 de setembre, una exposició coral que reuneix treballs de diversos artistes per analitzar com l’art ha contribuït a construir allò que entenem com a realitat. A través d’una posada en escena canviant i plena de trampes visuals, la mostra connecta tècniques històriques de representació amb problemàtiques actuals com la postveritat, la manipulació mediàtica o la irrupció de la intel·ligència artificial.

Per què hi heu d'anar? L’exposició està concebuda com un trajecte en moviment constant. Miralls, vels i parets mòbils configuren un espai que es transforma a mesura que el visitant avança, generant una sensació d’inestabilitat que afecta directament la percepció. Pintura, fotografia, vídeo i instal·lació conviuen en un mateix recorregut, fent evident com cada llenguatge construeix una idea diferent de realitat.

De què va? Fins al 28 de setembre de 2026, el MACBA acull Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat, la primera exposició a l’Estat espanyol dels artistes Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme. La mostra reuneix obres que recorren gairebé dues dècades de la seva trajectòria i reflexionen sobre la memòria, l’exili i les formes de resistència davant l’opressió i l’espoli de Palestina.

Per què hi heu d'anar? A través de veus, cançons, sons i imatges, els artistes connecten experiències personals amb històries col·lectives de lluita i, en una aparent paradoxa, posen l’accent en la importància de l’alegria, de l’amor i de la imaginació col·lectiva com a formes poderoses de resistència, fins i tot —i sobretot— en condicions extremes.

Dos mesos i mig després de l’estrena, ja sense la xafogor del Teatre Grec, la controvèrsia de L’òpera de tres rals de Marta Pazos arriba al Lliure més lleugera. Tot i el rodatge, l'èpica de la caiguda de Mackie el Navalla continua sense tallar prou. En l’obra que enceta el cinquantenari del teatre, el gris s’imposa: domina l’escenografia i els vestuaris, impregna també els coloms, leitmotiv visual que accentua la monotonia. La vedet Marta Bernal rep el públic amb desimboltura cabaretera, però la promesa de trencar la quarta paret s’esvaeix quan l’espectacle es tanca sobre ell mateix.

A la Fabià Puigserver, la proximitat reforça el magnetisme plàstic de la proposta. Pazos porta Brecht i Weill cap a un univers entre l’expressionisme alemany i el formalisme escènic de Robert Wilson, amb maquillatges arlequinescos i cossos de dibuix animat. Les coreografies de Mabel Olea, basades en la deformació i els moviments d’autòmat, completen un llenguatge corporal exigent que el conjunt no sempre resol amb precisió.

Si hi ha algun gènere teatral que tots els catalans dominem, ens dediquem o no professionalment a la interpretació, és el dels dinars familiars. Cadascú es coneix les seves coses, però qui més qui menys domina la litúrgia implícita de l’ocasió, treu les seves millors armes per sobreviure l’àpat i fa les filigranes necessàries per abordar o evitar temes concrets. Com que tot plegat ens resulta familiar –mai més ben dit–, pujar-ho a l’escenari funciona de meravella.

I més si és amb un repartiment encapçalat per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, els pares d’una família convencional que han fet un canvi de vida i han marxat de la ciutat a perseguir la fantasia eco amb la que tot urbanita ha fet volar coloms algun cop. Els acompanyen, amb gairebé el mateix grau de protagonisme, Sara Espígul, Miranda Gas i Júlia Bonjoch, que són les seves tres filles i Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati, que fan de les parelles de les filles. I aquest elenc, precisament, és un dels principals encerts del muntatge. No només perquè tots ells són professionals excel·lents i sòlids, sinó perquè és tan coral que no se sap dir qui és el protagonista de la història.

Sis hores de teatre, sí. Sis hores d'homes parlant sobre els drets, les llibertats, l'homosexualitat i la compassió, exactament. Aquest és el repte de 'L'herència': voler entrar en aquest món aixecat per Matthew López i no tenir la intenció de marxar-ne. Sis hores en què ens endinsarem en les vides de l'Eric Glass, en Toby Darling, en Walter Poole, l'Adam MacDowell, en Henry Wilcox, viatjarem als anys 80, a Nova York, enmig de la brutal epidèmia de sida, i tornarem al nostre temps, al final del segon mandat de Barack Obama i al primer de Donald Trump, en un viatge d'anada i tornada que ens farà saltar alguna llàgrima. Perquè potser no en sabem res, de tot allò, o potser ho hem oblidat.

“Què és un artista?” es pregunta el mateix Oscar Wilde a través de la veu i el cos d’Àngels Gonyalons en un prefaci que ens adverteix que els textos no són morals o immorals: només estan o ben o mal escrits. L’autor serà el narrador de la seva pròpia història i, aquests dies al Romea, ho fa a través d’una de les millors diccions de Catalunya.

El desplegament de talent de Gonyalons és de nota, fa gairebé tots els papers de l’auca: també és Dorian Gray, el protagonista obsessionat amb la seva bellesa i joventut; Basyl Hayward, el pintor encarregat de retratar-lo, Sybil Vane, actriu i el primer gran amor de Dorian; i també Lord Henry, amic i mala influència per en Dorian.

2025 ha estat, sens dubte, el de Roc Bernadí i el d'Albert Salazar. Fa uns mesos l'un estava triomfant amb El dia de la marmota al Coliseum i l'altre, amb L'herència al Lliure. A finals d'anys els ha tocat compartit escenari i ser, respectivament, Eddie i Mickey, els germans de sang que va crear Willy Russell a primers dels anys 80 del segle passat, una tragèdia grega amb totes les de la llei passada pel sedàs contemporani de la diferència de classes, molt britànic i molt d'aquella època, inicis del thatcherisme.

El lletrista i compositor britànic va traslladar a l'Anglaterra del seu temps el que podria haver escrit Èsquil fa 25 segles. En bona mesura, Germans de sang és una Orestea, amb dos germans bessons separats en néixer, el destí dels quals fa que, realment, mai no visquin allunyats l'un de l'altre. Russell va ser molt modern en la seva època narrant el final cronològic de la història just al començament, amb la mort de l'Eddie i en Mickey. La funció comença amb els germans estirats a terra i la seva mare cantant ja el hit del musical, el No pot ser veritat.

El que fa Cristina Clemente a Dones de ràdio és extremament complicat, a l'abast de molt pocs autors: una comèdia a partir d'una situació tràgica sense deixar-se pel camí ni una engruna de sensibilitat. Sap que no pot fotre-se'n, del càncer de mama, ni del drama que travessen milions de dones. Però pot crear una situació, uns mecanismes, que provoquin aquesta cosa tan estranya que és riure, o almenys esbossar un somriure, mentre plores.

I tot això és possible perquè disposa d'un director que es pren molt seriosament això del teatre i que sap ensumar els èxits, que sap subratllar frases i fer moure les peces com un escaquista, fins i tot qui té la idea de col·locar un pedrot gegant al mig de l'escena, sobre el qual giraran les seves criatures. Sergi Belbel, mestre de Clemente, ha assumit el text com si es tractés de Yasmina Reza o de Neil Simon, com si fos un clàssic contemporani, cosa que no tinc cap dubte que Dones de ràdio acabarà sent: amb la tirada que té l'autora a Europa i Amèrica Llatina, ja es deuen estar barallant per adaptar-la.

L'aparició d'un vell conegut a una casa que arriba per provocar un terrabastall de proporcions diverses és un dels motors recurrents del teatre, des d'Oncle Vània a Göteborg. I Lucy Kirkwood utilitza el mateix esquer a Els fills per fer-nos capbussar en una obra de gran abast ideològic i moral sobre la responsabilitat de les generacions més grans respecte a les que venen darrere. Tot el que planteja és tan vigent que fa feredat i no hi ha res sobrer, en aquesta obra.

Aquí, doncs, tot comença amb l'arribada de la Rose (Emma Vilarasau) a la llar de la Hazel (Mercè Arànega) i en Robin (Jordi Boixaderas). Tots tres són físics, es coneixen de tota la vida, però fa prop de 40 anys que no es veuen. No sabrem el motiu de la visita de la vella amiga fins al final i serà important. El món de la funció és un lloc que acaba de patir un accident nuclear i, per tant, podríem dir que estem davant d'una peça de caire apocalíptic, d'una apocalipsi concreta, fins i tot quotidiana. Però Kirkwood és prou hàbil per presentar-nos tres personatges sèniors (estan jubilats), amb cartes amagades i una relació íntima per sucar-hi pa.

“Què és un artista?” es pregunta el mateix Oscar Wilde a través de la veu i el cos d’Àngels Gonyalons en un prefaci que ens adverteix que els textos no són morals o immorals: només estan o ben o mal escrits. L’autor serà el narrador de la seva pròpia història i, aquests dies al Romea, ho fa a través d’una de les millors diccions de Catalunya.

El desplegament de talent de Gonyalons és de nota, fa gairebé tots els papers de l’auca: també és Dorian Gray, el protagonista obsessionat amb la seva bellesa i joventut; Basyl Hayward, el pintor encarregat de retratar-lo, Sybil Vane, actriu i el primer gran amor de Dorian; i també Lord Henry, amic i mala influència per en Dorian.

És possible estimar-se quan s’ha acabat l’amor? Aquesta és la pregunta que persegueix l'espectador quan surt de l'Espai Texas. Després de nosaltres acompanya l'Adrià i la Lena després de la seva ruptura, però qui veu l'obra no sap (ni sabrà) què ha passat entre ells, perquè la història comença després de la separació. El que queda clar és que s'han promès mantenir el seu vincle després de trencar la seva relació.

Ell, compositor de bandes sonores, i ella, que volta pel món en festivals de música, intenten construir una nova realitat, escapant de la "zona grisa" on no són ni amics, ni parella. Mentrestant, cadascú travessa enrenous personals de la vida adulta, sense l'altre.

Willkommen, bienvenue, welcome!, fa una de les cançons més icòniques del musical. Ara, també hauran de dir benvinguts, ja que el gran espectacle Cabaret arriba a Barcelona el febrer de 2027. El recinte que acollirà aquesta producció serà el Teatre Coliseum, amb una posada en escena singular que inclourà localitats sobre el mateix escenari (les anomenades Zona Experience i Zona Platinum) i la previsió d’incorporar una barra de bar dins de la mateixa sala.

Dirigida per Federico Bellone, aquesta versió proposa una mirada contemporània sobre el clàssic espectacle de Broadway mantenint l’essència de l’obra original. L’equip artístic compta amb Felype de Lima en l’escenografia i el vestuari, Julio Awad en la direcció musical i Gillian Bruce en la coreografia, entre altres professionals de renom.

Després de descobrir el laberíntic cartell de La Mercè 2026 i saber qui seran els pregoners de la festa, ja coneixem les actuacions musicals d'aquesta edició, que es fa del 23 al 27 de setembre. En total, hi ha 109 concerts setze en 16 escenaris arreu de la ciutat, amb estils musicals de tot tipus: des de la prestigiosa Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya fins al pop més descarat d'Svetlana, i propostes més festives com La Pegatina i Els Catarres. Enguany, a més, hi ha cinc produccions exclusives que s'han creat expressament per a la festa major de Barcelona. A continuació, tots els detalls i la llista completa amb els concerts, les ubicacions i els horaris.

A part de grans noms, la programació també aposta pel talent local i la tradició. La iniciativa Música Mercè, sota la direcció artística de Gisela Sais, proposa concerts per reivindicar la rumba catalana de Sabor de Gràcia, el flamenc de María Terremoto i La Barcelona Flamenca, la cançó d'autor de Luísa Sobral i Nacho Vegas, el rock llatinoamericà d'Aterciopelados i la psicodèlia d'Arp Frique, entre d'altres. Aquesta proposta busca connectar la tradició popular amb l'experimentació.

Gaudim dels tòtems primigenis del rock mentre segueixin drets. The Damned, banda fundacional del punk-rock britànic –el seu fantàstic disc Damned Damned Damned (febrer del 1977) es va publicar deu mesos abans que el dels Sex Pistols– tocarà a Razzmatazz 2 el pròxim 26 de setembre a les 20.30 h.

The Damned arriben en un moment dolç: en plena reivindicació del punk original, celebren cinquanta anys de carrera amb la formació original quasi estable –el carismàtic Dave Vanian i la seva majestuosa presència i veuassa intactes– i ho fan amb el vigorós nou disc Not Like Everybody Else (2026), un grapat de versions d'himnes dels rock anglès dels seixanta. 

La 36a edició de L’Hora del Jazz – Memorial Tete Montoliu se celebra del 12 de setembre al 17 d’octubre amb una programació que porta el jazz català a Barcelona i a diversos municipis del territori. Organitzat per l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya (AMJM), el festival reuneix 65 músics i músiques en 17 concerts que combinen actuacions gratuïtes a l’aire lliure amb cites en sales i espais culturals d’arreu de Catalunya.

La plaça de la Vila de Gràcia continua sent el cor del festival, amb sis concerts gratuïts repartits els dies 13, 20 i 27 de setembre. Hi actuen les formacions de Rai Castells Quintet, Marta Garrett 'Assanhado 4tet', Anggie Obin Quintet, el projecte Avui ha vingut en John, un homanetge al centenari de John Coltrane, Cristopher Perez Quartet i Eva Verde & Danilo Tarso.

Un total de 45 artistes tocaran a 45 sales del territori entre el 18 de setembre i el 30 d’octubre per celebrar el 150è aniversari d'Estrella Damm. La iniciativa, batejada com a Directes Estrella Damm 150, és l'excusa perfecta per veure alguns dels millors artistes del panorama actual, com Miki Núñez, Svetlana, Queralt Lahoz, Al·lèrgiques al Pol·len, Macaco… i artistes sorpresa que s'han anunciat a última hora com Dorian, La Pegatina i Balkan Paradise Orchestra.

Aquest nou cicle està impulsat per Damm i l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) amb la vocació de donar suport i visibilitat a les sales de concerts de proximitat. Per a aquesta ocasió tan especial, el circuit s'amplia a tots els Països Catalans i inclou sales de les Illes Balears (on tocarà Joe Crepúsculo), Andorra (amb l'actuació de Ketekalles) o el País Valencià, on els mallorquins Fades faran el seu concert a Castelló.

El Guitar BCN 2026 continua a l'estiu amb concerts de Danny Elfman presentant les seves composicions per a pel·lícules de Tim Burton (4 de juliol, Auditori del Fòrum), el famós actor Jeff Goldblum al capdavant de la seva the Mildred Snitzer Orchestra (5 de juliol, Luz de Gas), el guitarrista Eric Johnson (6 de juliol, Razzmatazz 2) i l'ex cantant de Mecano Ana Torroja (16 de juliol, Palau de la Música).

Després de les vacances, també hi ha concerts de Fito Páez (3 de setembre, Palau de la Música), Alex Ubago (17 de setembre, Palau de la Música), Perotá Chingó (25 de setembre, Paral·lel 62), Riopy (30 de setembre, Paral·lel 62), Álvaro García (17 d'octubre, Razz 3), Valeria Castro (30 d'octubre, Palau Sant Jordi), Jorge Drexler (31 d'octubre, Palau Sant Jordi), Buhos (14 de novembre, Palau de la Música), Pastora (10 de desembre, Apolo) i Amaral (18 de desembre, Palau Sant Jordi).  

De què va? 17 d’agost de 2017. Una furgoneta embesteix desenes de persones que passegen per la Rambla de Barcelona. El caos i el pànic s’apoderen de la ciutat. Immediantament, els Mossos d’Esquadra relacionen l’atac amb l’explosió del dia anterior en un habitatge d’Alcanar i, conscients de que són davant d'un salvatge atemptat terrorista, activen el dispositiu Cronos per capturar el conductor assassí, que en la fugida matarà un altre jove per robar-li el cotxe. La matinada següent, altres membres de la mateixa cèl·lula gihadista ataquen el passeig marítim de Cambrils, deixant encara més víctimes. Abatuts els terroristes, el balanç és de 16 morts i més de 130 ferits, i un trauma social que encara dura.

Per què l’has de veure? Per la valentia en posar en imatges un dels fets més colpidors i trascendents per la societat catalana d'aquest segle. Centrada en la resposta dels Mossos (Cronos és el nom del dispositiu que s'activaria davant d'un atac terrorista consumat o en curs) però també en l'extraordinària política comunicativa del cos policial (de la qual en van ser responsables Patrícia Plaja i Marc Homedes, caps de premsa de Mossos i Protecció Civil respectivament) i en la batalla política pel relat en el context del Procés i davant la immediatesa del referèndum d'independència. 

El film també es fixa en el trasbals dels ciutadans de Ripoll quan descobreixen que els culpables eren joves aparentment integrats a la localitat. Un dels grans valors de la pel·lícula és que evita caure en la morbositat i és enormement respectuosa amb les víctimes. Al repartiment hi brillen Enric Auquer, Mónica López, Diana Gómez i un Pablo Derqui magnífic a la pell del Major Josep Lluís Trapero. Rodada en català, Cronos està dirigida per Fernando González Molina (3 metros sobre el Cielo, Mi querida señorita) i escrita per Alberto Marini (El 47). 

Quan s'estrena? El 4 de setembre.

Dir.: Fernando G. Molina (Espanya, 2026). 118 min.

De què va? En un idíl·lic barri residencial nord-americà, un sinistre venedor de gelats transforma els seus deliciosos productes en un aterridor detonant de violència extrema que converteix els seus clients més joves en sàdiques màquines de matar.

Per què l’has de veure? Pel·lícules com Cabin fever (2002) i Hostel (2005) i la seva seqüela, van situar el cineasta Eli Roth en el mapa del cinema de por del canvi de segle. Recuperant l’esperit del terror més explícit dels anys 70 i 80, Roth apostava per una combinació de gore salvatge i visceral amb tones d'humor negríssim, i una posada en escena deliberadament incòmoda pels espectadors. 

Ara, amb Dulce sabor a muerte, Roth es manté fidel a la seva manera d'entendre el gènere, i proposa un divertimento passadíssim de voltes que beu de referents com el giallo italià i l'slasher nord-americà de sèrie B, i que aposta per la transgressió convertint els nens en terrorífiques armes letals (compte amb la brutal seqüència de la massacre), seguint les passes de l'extraordinària ¿Quién puede matar a un niño? (1976), de Chicho Ibáñez Serrador. Una burleta festa de sang i fetge no apta per un públic sensible.

Quan s'estrena? El 4 de setembre.

Dir.: Eli Roth (EUA, 2026). 86 min.

De què va? Un jove músic de Manchester s'obsessiona en trobar la noia dels seus somnis, després d’haver-li donat un número de telèfon equivocat durant una trobada casual. En la seva recerca pel campus universitari, el noi tindrà com a còmplice una estudiant de psicologia, que suggerirà que enviï un mail a les 318 Emily matriculades a la facultat. Aquesta no serà, probablement, la millor de les idees...

Per què l’has de veure? Si sou fans de clàssics de la comèdia romàntica britànica com Quatre bodes i un funeral (1993) o Notting Hill (1999), aquesta és la vostra pel·lícula, per cert també produïda per Working Title. Ara bé, tot i que Buscando a Emily abraci el gènere, els temps han canviat, i és obligat un canvi de perspectiva respecte les relacions tòxiques i les accions que abans es consideraven romàntiques i ara es veuen, directament, com a mostres d'assatjament. 

De tot això es reflexiona en un film adreçat a la Generació Z, plena de calidesa i referències, amb picades d'ull a l'emblemàtica escena musical de Manchester, i amb una parella protagonista amb molta química formada per Angourie Rice i Spike Fearn.

Quan s'estrena? L’11 de setembre.

Dir.: Alicia MacDonald (Regne Unit, 2026). 111 min.

De què va? Mentre transporta un òrgan fins a l'hospital de Raccoon City, un missatger atropella accidentalment una dona. Buscant ajuda pels voltants de la carretera nevada que travessava, el jove arriba fins a una casa aparentment abandonada on descobrirà l'existència d'un perill inimaginable.

Per què l’has de veure? Si després de la sorprenent Barbarian (2022) va arribar el fenomen de Weapons (2025), és evident que el hype es dispararia amb el tercer llargmetratge de Zach Cregger, una de les noves veus del cinema de terror que han arribat per renovar el gènere (com el Kane Parsons de Backrooms o el Curry Barker d'Obsession). 

Ningú no s'esperava que un cineasta amb tanta personalitat fes una gens òbvia elecció per continuar la seva carrera: resetejar una franquícia tan exitosa com la de Resident Evil, adaptació dels videojocs de Capcom. Cregger assegura que pretén reproduir la mateixa experiència del joc al llenguatge cinematogràfic, fent avançar la trama com si el protagonista (un fantàstic Austin Abrams, el ionqui de Weapons) anés superant pantalles mentre tracta de sobreviure als no-morts. Tot i que renova completament els personatges i trames del videojoc, el cineasta sí que fa inevitables picades d'ull a elements molt reconeixibles pels gamers. En definitiva, una de les pel·lícules de l'any.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Zach Cregger (EUA, 2026). 95 min.

De què va? Una advocada especialista en cobrar deutes rep l'encàrrec de recuperar mil milions de dòlars robats per un capo de la màfia. Amb un equip encapçalat per dos mercenaris ex agents encoberts, el grup es posarà mans a l'obra i dissenyarà un pla perillós i ple d'enginy que tornarà boig al poderós delinqüent. 

Per què l’has de veure? Perquè sempre ha d'haver temps pels entreteniments lleugers, i, en això, Guy Ritchie és un mestre. Seguint la línia de pel·lícules seves com Operación Fortune (2023) o Operación U.N.C.L.E. (2015), el cineasta britànic proposa una aventura tan divertida com intrascendent, visualment glamourosa i plantejada com una pel·lícula d'atracaments a l'estil Missió impossible. Ritchie es posa en mans d'una parella protagonista amb l'atractiu i el carisma de Jake Gyllenhaal i Henry Cavill, que reprodueixen constants de les clàssiques buddy movies dels 80 i 90. Rodada en gran part a les Canàries, compta amb Carlos Bardem com a malvat. En la zona gris és, en definitiva, una distracció desenfadada sense gaire pretensions.  

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Guy Ritchie (Regne Unit, 2026). 98 min.

De què va? Després de fracassar repetidament en les seves persecucions i intents de cacera del Correcamins, i atribuint-ho a que els productes dissenyats per ACME Corporation són defectuosos, un desesperat Wile E. Coyote decideix demandar la companyia i contracta un advocat 

Per què l’has de veure? Tot i que és materialment impossible evocar l'esperit desquiciat dels Looney Tunes, aquells icònics dibuixos animats que van marcar diverses generacions de nens, Coyote vs. ACME vol ser un sentit homenatge a les peripècies del Correcamins i el Coiot. Traslladades a una barreja d'animació i imatge real a l'estil de ¿Qui ha enredat en Roger Rabbit? o Space Jam, la pel·lícula que ens ocupa aposta per la comèdia judicial farcida de gags visuals i referències als cartoons originals. 

Amb Will Forte i John Cena com a protagonistes humans, els resultats no aconsegueixen recuperar aquella anarquia efervescent però el film funciona com a exercici de nostàlgia i resulta divertit. I compte amb l'aparició de personatges animats fent cameos i de detalls amagats a cada racó de la pantalla... Els fanàtics d'aquells magistrals Looney Tunes us ho passareu d'allò més bé.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Dave Green (EUA, 2025). 101 min.

De què va? Davant d'una complicada situació a casa, una nena de 10 anys troba refugi en una anciana rondinaire que viu aïllada en ple Montseny i a qui tothom pren per bruixa. Entre totes dues començarà una molt particular relació que s'anirà fent cada dia més estreta.

Per què l’has de veure? Perquè no hi ha tantes estrenes específicament adreçades a un públic familiar. Aquesta adaptació de la novel·la juvenil homònima de Núria Albó (icònica des de que va guanyar el premi Vaixell de Vapor l'any 1984) acosta un tema tan delicat com el dol perinatal a públics de totes les edats, evitant infantilizar la seva audiència. Tot i el dolor que travessa la història, Tanit agafa formes de lluminós coming-of-age i posa el focus en el vincle d’amistat i aprenentatge en la relació entre una nena i una anciana, a les que interpreten la sorprenent debutant Dolça Salvans i la veterana Isabel Rocatti (vista recentment a Cowgirl). Dirigida per Pep Garrido i amb banda sonora original de Clara Peya, aquesta pel·lícula catalana i en català és una bona aposta per compartir intergeneracionalment.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Pep Garrido (Espanya, 2025). 100 min.

De què va? A 72 hores del dia D, el capità James Stagg, cap del servei metereològic contractat per Winston Churchill, ha de fer el pronòstic del temps més trascendental de la història. Perquè de les condicions climàtiques que marquin els mapes dependrà que el general Dwight D. Eisenhower activi un arriscat pla abans de que els serveis d'inteligència alemanys descobreixin les seves intencions. La paraula de Stagg serà clau, doncs, per ordenar el Desembarcament de Normadia, pas previ a la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial. 

Per què l’has de veure? Per duel interpretatiu entre Brendan Fraser i un extraordinari Andrew Scott. En un nou camí professional després del seu Oscar per La ballena (tot i que l'any vinent tornarà a l'univers The mummy, la saga que el va llençar a la fama), Brendan Fraser dona vida a Eisenhower, qui després seria president dels Estats Units.

Però és Andrew Scott (el Moriarty de la sèrie Sherlock, inoblidable també a Fleabag) qui es llueix duent el pes de la trama a les esquenes.  Tiempo de victoria es basa en una aplaudida obra de teatre de David Haig, i això es nota amb la seva aposta per llargues escenes molt dialogades que posen el focus en el plantell interpretatiu (també hi apareixen Kerry Condon i Damian Lewis, el pèl-roig de Homeland), però el cineasta Anthony Maras és ben hàbil a l'hora de donar-li un look cinematogràfic al seu absorbent plantejament, i fa un excel·lent ús d'imatges d'arxiu. Una fantàstica proposta pels interessats en la Història en majúscules del segle XX.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Anthony Maras (Regne Unit, 2026). 100 min.

De què va? Acompanyat del seu antic gos de combat, un oficial retirat de les Forces Especials de l’Exèrcit intenta sobreviure als perills de la natura salvatge d’Alaska després de patir un terrible accident d’aviació. Llops, ponts desgavellats i rius amb corrents letals postaran fins el límit al militar i al seu inseparable company pelut. 

Per què l’has de veure? De ben segur, la inclusió d'aquesta pel·lícula a la Secció Oficial de Festival de Sant Sebastià i l'anunciada visita de Brad Pitt a Euskadi obrirà informatius i activarà els seus fans, multiplicant les seves ganes de gaudir amb aquesta història de la que l'actor és protagonista total i absolut. En la seva segona col·laboració amb el director David Ayer després de Corazones de acero (2014), se'ns promet una sobredosi de tensió. Més enllà de l'essència survival de la pel·lícula, el cineasta també s'esforça en potenciar el profund vincle emocional entre el protagonista i l'Odín, el preciós pastor australià que l'acompanya en una perillosa batalla contra els elements. Un relat que promet espectacularitat, atacs de nervis i alguna que altra llagrimeta. 

Quan s'estrena? El 25 de setembre.

Dir.: David Ayer (EUA, 2026). 101 min.

De què va? Les vides de tres homes a l'Espanya de tres èpoques diferents (1932, 1937 i 2017) s'interconnecten a través de la sexualitat i el desig, del dolor i l'herència. Un jove burgès a qui prohibeixen entrar al Casino de Granada per la seva orientació sexual, un soldat de l'exèrcit franquista enamorat de l'heroi republicà capturat a qui vigila, i, vuit dècades més tard, un escriptor amb una relació traumàtica amb la seva mare i amb l'avi per qui mai va preguntar. 

Per què l’has de veure? Per l'històric premi a Millor Direcció al Festival de Canes, amb llarguíssima ovació inclosa, que suposa un enorme salt endavant pels Javis (que van compartir guardó ex aequo amb Pawel Pawlikoski). Els directors de La Mesías o La llamada se situen al capdavant de la creativitat del cinema espanyol amb un exercici sobre la identitat, la memòria i els morts a les cunetes, la llibertat sexual i la repressió, que pren el seu títol de l'obra homònima inacabada de Federico García Lorca. Les quatre pàgines que s'hi conserven inspiren part de La bola negra, com també l'obra teatral La piedra oscura, del dramaturg Alberto Conejero (que participa al film com a coguionista). 

De fet, Lorca és l'eix conductor, narratiu i emocional, dels tres relats que composen el trencaclosques plantejat pels Javis. Amb un poderós missatge contra els feixismes i la voluntat d'explicar a les noves generacions qui i per què van matar el poeta, els Javis fan tot un desplegament de recursos visuals i sensorials. La pel·lícula compta amb un potentíssim repartiment en el qual hi brillen els debutants Milo Quifes i Guitarricadelafuente (que també ha composat una cançó original pel film), Carlos González (el Bob Pop de Maricón perdido), Lola Dueñas, Glenn Close i una Penélope Cruz que interpreta una cupletista i canta i balla enfilada en un tanc. Sens dubte, una de les grans pel·lícules de l'any.

Quan s'estrena? El 25 de setembre.

Dir.: Javier Calvo i Javier Ambrossi (Espanya, 2026). 155 min.

Heu entrat mai en un hotel de Barcelona només per prendre alguna cosa al bar? Del 21 al 27 de setembre, teniu l'excusa perfecta per fer-ho. La Barcelona Hotel Bar Week (BHBW) celebra la segona edició amb una setmana d'activitats repartides per 30 espais de la ciutat, des de rooftops amb vistes fins a bars d'hotels de luxe.

I no tot consisteix a beure còctels. La programació inclou masterclasses, tastos, tallers, xerrades, guest shifts amb bartenders nacionals i internacionals, propostes gastronòmiques, música, activitats culturals i festes, moltes de les quals gratuïtes. A més, cada hotel participant prepara per a l'ocasió còctels exclusius, inclosa una opció sense alcohol o de baixa graduació.

Entre les activitats que val la pena apuntar-se hi ha (La història del) Grand Hotel Central amb Ron Diplomático, una masterclass gratuïta a Can Bo que proposa recórrer la història d'aquest emblemàtic hotel a través de quatre roms de Diplomático.

Un altre dels plats forts serà la BHBW Hub & Garden Party at Mimosa, al jardí Mimosa del Mandarin Oriental Barcelona. Una tarda que reunirà degustacions, sessions de DJ, còctels i seminaris sobre hospitalitat i mixologia en un dels espais més especials del passeig de Gràcia.

I aquests són només dos exemples. Durant tota la setmana hi trobareu propostes per aprendre, tastar nous sabors i, sobretot, descobrir alguns dels bars d'hotel més interessants de Barcelona. Aquí podeu consultar l'agenda completa d'activitats.

Sabíeu que l'edifici que acull el Museu Marítim de Barcelona era, en origen, una fàbrica de vaixells on es construïen les galeres que navegaven per la Mediterrània? S'anomena Drassanes Reials i aquest octubre, amb motiu de 2026 Barcelona Capital Mundial de l’Arquitectura, us convida a una gran festa on els més petits (i no tan petits) s'ho passaran d'allò més bé. Hi descobrireu la seva història d'una manera ben especial, amb una jornada festiva plena de jocs, tallers i activitats per a tota la família. Construireu les vostres pròpies Drassanes, creareu una marca de picapedrer, construireu una galera, coneixereu els oficis que van fer possible aquest edifici excepcional i descobrireu els secrets que encara avui amaguen els seus murs.

Activitats de tots els colors

L'esdeveniment és gratuït i obert a tothom, i tindrà lloc el dissabte 3 d'octubre, de 10.30 a 14 h als jardins del museu. Segur que mai no us havíeu plantejat construir un vaixell. Doncs el Museu Marítim us ho posa ben fàcil amb Fem galeres, un taller creatiu a càrrec d'Atalantarte on podreu donar forma a la vostra pròpia galera mentre descobriu com eren aquestes emblemàtiques embarcacions històriques.

Si us agrada construir, tampoc us podeu perdre Descobrim les Drassanes Reials. Amb només dues peces —un arc i un contraarc— haureu de recrear les espectaculars naus de les Drassanes i descobrir els secrets de la seva arquitectura.

Els més creatius també tindran el seu espai a Estampem postals, on podran elaborar una postal única inspirada en les Drassanes Reials utilitzant diferents tècniques d'estampació.

I si el que us agrada és construir sense límits, el Joc de construccions gegants us espera amb peces de gran format perquè deixeu volar la imaginació i aixequeu estructures sorprenents en família.

Per acabar, a Oficis de Drassana podreu posar-vos a la pell dels artesans que van aixecar aquest edifici fa set-cents anys. A través de diferents racons interactius descobrireu com treballaven els picapedrers, els mestres d'obra i altres professionals que van fer possible les Drassanes Reials.

Preparats per descobrir una de les construccions més singulars de Barcelona —declarada monument historicoartístic per decret del Consell de Ministres— de la manera més divertida possible? Aquí trobareu tota la informació.

Si l’òpera és passió, llavors Aida és clarament una de les obres més perfectes de tot el repertori. El Gran Teatre del Liceu enceta una nova temporada amb un dels títols més irresistibles del catàleg de Giuseppe Verdi: una història d’amor impossible ambientada a l’antic Egipte on els protagonistes han d’escollir entre estar junts o separar-se per fidelitat a la seva pàtria.

Aida és una princesa etíop que roman com a esclava a la cort del faraó, i Radamés, el general més victoriós a la vora del Nil, està enamorat d’ella. Etiòpia declara la guerra a Egipte, i la relació dels amants –com passa també a la tragèdia de Romeu i Julieta– es fa impossible, però hi ha una possibilitat que el seu amor perduri. Haurà de ser, però, més enllà de la mort.

El Liceu presenta una producció molt especial dirigida per l’artista d’origen iranià Shirin Neshat, que ha concebut la història com un drama geogràfic on la pulsió de la guerra i l’odi fan impossible l’amor i l’entesa entre els éssers humans.

Aida és una òpera que demanda una escenografia monumental, però Neshat ha volgut buscar a l’interior dels personatges, proposant una Aida més íntima i psicològica banyada en un intel·ligent clarobscur, amb imatges en vídeo i una direcció d’actors cinematogràfica. Però Aida no és només la història: també és la música i la bellesa de les veus, i en aquestes funcions tindrem fins a quatre Aides –la superestrella Anna Netrebko, Anna Pirozzi, Olga Maslova i Ewa Plonka–, i tres Radamés formidables amb els tenors Piotr Beczala, Ivan Gyngazov i Arsen Soghomonyan. Aconseguiu la vostra entrada!

Sou dels que sempre acabeu parlant de tendències, intel·ligència artificial, xarxes socials, marques o creativitat? Aleshores apunteu aquestes dates: el 22 i 23 d'octubre, el Club Diario de Ibiza acull un esdeveniment pensat per a aquells que viviu —o simplement gaudiu— del món digital, Ibiza20, que és la continuació de Formentera20.

Aquesta trobada arriba amb ganes de convertir-se en el nou punt de trobada per a emprenedors, creatius, comunicadors i curiosos que busqueu inspiració, contactes i converses que van molt més enllà del típic networking. Durant dos dies, l'espai reunirà professionals d'algunes de les empreses que estan marcant el pas en comunicació i cultura digital, com Google, Canva, Bizum, CaixaBank o LLYC.

Però Ibiza20 no neix de zero. La trobada recull el llegat de Formentera20, una cita que durant catorze edicions ha reunit alguns dels noms més influents del sector i que ara evoluciona per créixer sense perdre la seva essència: un format proper on les idees flueixen tant dins com fora de l'escenari. Un esdeveniment on no només anireu a escoltar ponències, sinó que també podreu conèixer gent amb interessos similars, compartir projectes i descobrir col·laboracions que potser no us esperàveu.

El programa arrancarà el dijous 22 d'octubre amb una jornada de xerrades i converses al Club Diario de Ibiza, seguida d'una festa exclusiva de networking on assistents, ponents i col·laboradors continuaran intercanviant idees en un ambient molt més distès. L'experiència continuarà el divendres 23 amb noves activitats pensades perquè les connexions no es quedin en un simple intercanvi de targetes.

Si treballeu en comunicació, màrqueting, disseny, emprenedoria o simplement us interessa entendre cap a on es mou el món digital, Ibiza20 mereix un forat a la vostra agenda aquest tardor. A més, l'organització anirà desvelant nous ponents i experiències durant les pròximes setmanes, així que encara queden sorpreses per descobrir. Preparats per a l'aventura digital? Aquí podeu inscriure-us-hi.

Respirar és un acte tan constant que no hi acostumem a parar atenció. Però també és una activitat extremadament fràgil: la nostra vida depén de l'aire i la nostra capacitat per absorbir-lo. Compartim aquest element sense pensar-hi, deixem rastres invisibles als llocs que habitem i depenem dels altres molt més del que solem imaginar.

Aquesta és la intuïció que travessa Neix en l’aire la primera flor, la nova exposició de la barcelonina Anna Irina Russell que es pot visitar al Museu Can Mario – Fundació Vila Casas fins el 22 de novembre. Concebuda específicament per a l’espai de Palafrugell i comissariada per Blanca Arias, la mostra transforma el museu en un organisme viu que respira amb qui el visita.

Un diàleg a través del cos i el moviment

A través d’escultures toves, estructures inflables, dibuixos i instal·lacions lumíniques, Russell converteix l’aire en matèria per investigar la comunicació no verbal. Nascuda el 1993, l'artista barcelonina posa sempre el cos al centre de la seva pràctica per reivindicar una altra manera d’entendre la convivència, entenent el fet de respirar com una forma de relació on cap cos existeix del tot separat dels altres. Així, el recorregut s’organitza en tres moviments —inspirar, espirar i aspirar— que avancen a través de peces que s’inflen, es pleguen i es transformen en lloc de buscar formes estables. Si voleu viure una experiència artística immersiva i lligada a l'entorn de l'Empordà, acosteu-vos a descobrir-la i connecteu amb el vostre propi ritme!

Pot, una carta epistolar, ser una manifestació arquitectònica? Atentament, l’exposició de Patricia Esquivias a La Fabra Centre d’Art Contemporani (que es pot veure fins al 27 de setembre), repassa més de vint anys de trajectòria de l’artista veneçolana a través d’obres vinculades a cartes que ella mateixa escriu i que connecten l'arquitectura a les històries individuals i col·lectives. Comissariada per Caniche Editorial, la mostra revela com les cartes són una manera de pensar i observar el món, i no són només simples textos explicatius. El títol fa referència a la fórmula de comiat típica, però també a una manera de treballar basada en l'afectivitat, les converses i els dubtes compartits.

Les peces exposades parteixen d’elements quotidians que sovint passen desapercebuts en l'entorn urbà: rajoles, pilons, murals, façanes o detalls arquitectònics. Esquivias els observa amb atenció i indaga en les seves històries, on es barregen anècdotes personals, memòria popular i relats oficials. Les seves cartes, dirigides a persones relacionades amb les obres, funcionen com una eina per investigar, ordenar idees i mantenir obertes preguntes que potser no tenen resposta.

Si aneu on faci falta per escoltar el vostre músic preferit, ja no cal que feu quilòmetres fins a la capital: amb el Festival Music Veu, els teniu més a prop que mai. La trobada programa concerts d’artistassos com Rosario, Alfred García, Mariona Escoda o The Christians en diversos indrets de l’Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia, i no només això, sinó que escull espais singulars perquè l'experiència sigui encara més grandiloqüent. Alguns exemples? L’Espai Cultural Fòrum Berger, el Teatre Municipal Ateneu d'Igualada, el Teatre Casal de Vilafranca del Penedés –Societat La Principal o cellers emblemàtics del Penedès com Celler Avgvstvs Forvm, Jean Leon, Família Torres, Codorníu, Juvé y Camps entre altres.

Programació completa

Per començar l'any amb bon peu, la travessia musical arrenca el 2 de gener amb un Concert d'Any Nou a càrrec de l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat a la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. I això és només la punta de llança d’un programa espectacular. El festival continuarà el 18 de gener amb Laura Andrés, que presentarà el seu projecte Piano Piano a l’Espai Cultural Fòrum Berger, una de les pianistes més personals del panorama neoclàssic actual.

El mes de febrer s’obrirà el dia 8 amb Halldor Mar Trio, la formació del músic islandès establert a Catalunya conegut per les seves versions folk-pop i la capacitat de transformar cançons populars en peces delicades. La programació seguirà el 22 amb In Crescendo, el grup vocal que després de celebrar el seu desè aniversari s’endinsa en IN, un nou espectacle a cappella que revisita grans hits internacionals. Sense gaire pausa, el 28 portarà humor amb Miki Dkai, que arribarà a Sant Pere de Ribes amb l’espectacle Padre de Familia: Cosas de Casa.

El mes de març oferirà una doble cita destacada: el dia 14, Gerard Quintana i Jordi Batiste revisitaran l’univers de Dylan a Igualada; i el 21, la proposta d’e-Strings, un quintet de cordes elèctriques que, acompanyat de bateria i teclats, fusiona músiques i estils en un directe potent. Tot seguit, el 28, el Teatre Casal de Vilafranca acollirà Michael Legend, un tribut a Michael Jackson que repassa els moments més icònics del Rei del Pop.

A l’abril, el dia 12, el festival planta els peus a Sant Sadurní d’Anoia amb Mariona Escoda, guanyadora de la primera edició d’Eufòria, abans de continuar cap al Vendrell el 25 amb l’energia ben alta de The Black Barbies. El mes de maig arribarà carregat de grans noms: el 23 actuarà Alfred Garcia a Família Torres, i el 30, The Christians, llegendes britàniques del soul-pop, protagonitzaran una nit molt especial a Jean Leon.

El juny serà un mes intens amb l’acústic de Sole Giménez el dia 6 a Segura Viudas i el tribut impecable de bROTHERS iN bAND a Dire Straits el 13 a Codorníu, espai que també rebrà el 14 Rosario, una de les veus més carismàtiques del flamenc-pop. També hi farà parada Maria Jaume el 21, amb el seu indie íntim a Bell-Esguard, i Clarence Bekker Band el 27, que omplirà d’energia el celler Juvé & Camps.

Ja a ple estiu, el 25 de juliol comptarà amb La Reina del Pop, tribut a La Oreja de Van Gogh, a les Caves Rovellats, mentre que el 24 d’agost els més petits i famílies podran gaudir d’Els Atrapasomnis en un concert gratuït al Parc El Tívoli. La recta final del festival arribarà al setembre amb les havaneres de Port Bo el dia 19, a l’Espai Far de Vilanova i la Geltrú, i amb la poesia musical de Roger Mas el 26, que tancarà el cicle entre vinyes al celler Llopart. A quin us apunteu? Aquí podeu comprar les entrades!

Un festival que suma cultura i compromís social

Enguany, l’acció social va destinada a l’Associació Autisme amb Futur, entitat que treballa per oferir serveis, acompanyament i oportunitats a infants, joves i adults amb autisme. L’objectiu és millorar la qualitat de vida de les persones amb trastorn de l’espectre autista i de les seves famílies.