Les millors coses per fer el juny a Barcelona

Fran López, un dels cuiners estel·lars de la casa, confecciona un sopar d’alta cuina al Time Out Market perquè celebreu com cal l'any d'aniversari del market amb nosaltres. Els dimarts de juliol, el xef reconegut amb una estrella Michelin, presenta un menú tancat per llepar-se els dits per només 35 euros. Inclou una beguda i 4 plats que us deixaran amb ganes de més.

Veniu al Time Out Market cada dimarts de juliol (dies 1, 8, 15, 23 i 29), a partir de les 20 h, per gaudir-lo. Només cal que reserveu gratuïtament i, quan arribeu, us asseieu on més un plagui!

Menú tancat:

• Aperitius:

  • Xatonada sobre pell inflada de bacallà

  • Ostra amb capipota o sam d’amanida Cèsar

  • Falsa burratina

• Primer plat:

  • Ravioli obert de carpaccio de gambes

• Segon plat:

  • Xai melós lacat amb el seu propi suc

• Postres:

  • Escuma de crema catalana 

Els terrats de Barcelona i de l'Hospitalet de Llobregat cobren vida un any més amb el festival Terrats en Cultura, un cicle d'espectacles de música, teatre, dansa, humor i poesia que enguany se celebra entre el 6 de juny i el 31 de juliol. Durant aquests dos mesos, diversos terrats de les dues ciutats acullen espectacles íntims i multidisciplinaris en espais insòlits. Una experiència cultural a l’aire lliure, vibrant i imprevisible. Com sempre, cal estar atent: el lloc exacte de cada espectacle es revela només 48 hores abans de la funció!

La Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona celebra enguany la seva 33a edició. Amb l’objectiu de configurar espais des d’on compartir les experiències i els coneixements del cinema de dones i defensar formats fora de les lògiques patriarcals, el MIFDB proposa una programació festiva que es desplega entre els mesos de maig i juliol de 2025.

Té lloc a diversos espais de la ciutat —com la Filmoteca de Catalunya, places de Gràcia i Ciutat Vella, centres culturals i cinemes independents— i també en línia a través de Filmin. Amb el lema En companyia d’estranyes: revisions col·lectives de passats, presents i futurs, la mostra proposa un cinema que desafia els relats dominants i convida a imaginar altres formes de mirar, narrar i estar juntes.

El Volum I desplega projeccions, debats, sessions familiars, cinema a la fresca, activitats especials i una extensa retrospectiva dedicada a Sarah Maldoror. A més, del 27 de juny al 18 de juliol, es pot accedir a una selecció de pel·lícules lèsbiques dels anys 80, 90 i 2000 a Filmin. Paral·lelament, la MIFDB manté el seu compromís amb l’educació audiovisual mitjançant els programes Visions perifèriques, Imaginaris revoltats i Reorganitzar la cinefília, actius durant tot l’any a escoles, instituts i universitats de Catalunya.

El Palo Market Fest segueix sumant edicions: el cap de setmana, l'oasi del Poblenou s'amararà de propostes de disseny, gastronomia i música. Com sempre, productes de moda, objectes, bellesa i salut ompliran les parades del festival, creades per joves dissenyadors, artistes locals i petites empreses emergents. Una selecció acurada que destaca per la seva creativitat i producció responsable.

El festival Talents Jazz, organitzat per la Fundació Catalunya La Pedrera, torna l’estiu de 2025 amb 11 concerts de jazz al terrat de La Pedrera-Casa Milà. Els concerts tindran lloc tots els divendres fins a l’1 d’agost, oferint una mostra del jazz emergent de Barcelona.

El cicle compta amb la participació de músics joves formats al Conservatori del Liceu, Taller de Músics i l’ESMUC, i aquest any s’incorpora també el guanyador del Premi Jove Talent 2025 de l’Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya.

L’objectiu del festival és donar visibilitat al talent emergent i fomentar la col·laboració entre artistes joves i professionals consolidats, en un entorn tan emblemàtic com el terrat de La Pedrera, que aporta un valor afegit a l’experiència musical. 

CosmoCaixa acull l’exposició Extraterrestres. Hi ha vida fora de la Terra? del 25 de febrer de 2025 al 30 d’agost de 2026: un llibre obert de gran rigor científic que resol i posa de manifest alguns dels dubtes que existeixen sobre el nostre lloc en el cosmos, què significa vida o com la literatura i el cinema han construït un imaginari col·lectiu sobre els extraterrestres. La mostra ha comptat amb l’ajuda i el suport d’experts i assessors científics. Per fer-ho, es val d’audiovisuals, interactius, experiències sensorials immersives i alguns objectes i plànols originals de la NASA o d’altres institucions de prestigi. Per exemple, podreu veure escenografies amb maquetes com la del rover Perseverance o la de l’helicòpter Ingenuity.

L'antic Festival Jardins de Pedralbes ja fa un parell d'anys que s'ha traslladat al Poble Espanyol i ha consolidat la seva nova aposta sota el nom d'Alma Festival Barcelona (també celebra una edició a Madrid). Aquest 2025, se celebra del 25 de juny al 23 de juliol i ja ha anunciat grans noms com The Corrs, que actuaran a Barcelona el 29 de juny, 27 anys després de la seva última visita (durant aquest temps sí que han actuat, un parell de vegades, a Cap Roig). 

El Consell de Joventut de Barcelona ha anunciat que, el dimecres 2 de juliol, presentarà el Manual de supervivència per a joves llogateres. A més de ser un manual, però, també és un acte de suport a la vaga de lloguers contra “la Caixa” que ha organitzat en col·laboració amb el Sindicat de Llogateres. 

A partir de les 18.30 h, la plaça de l’Espai Jove La Fontana acollirà una sèrie d’activitats que començaran amb una taula rodona amb militants del moviment en defensa de l’habitatge. Hi haurà un monòleg a càrrec de la humorista Oye Sherman i poesia amb Blanca Llum Vidal, Raquel Santanera i David Caño. A més, també es farà una rifa solidària en col·laboració amb Rocío Quillahuaman i Cuellilargo. Finalment, la jornada acabarà amb els concerts de Svetlana, Fades i Ginestà.

Ni dos mesos després de llençar Loom, el sisè àlbum d'estudi del grup, Imagine Dragons ha anunciat una gira mundial que, aquest cop, sí que s'aturarà a Barcelona. La banda de Dan Reynolds oferirà un gran concert a l'Estadi Olímpic Lluís Companys l'1 de juliol del 2025, una actuació on presentaran per primer cop el seu darrer àlbum en directe. L'últim cop que Imagine Dragons va trepitjar l'Estat va ser el passat 2022 amb la gira Mercury World Tour, amb la qual van passar per Madrid i Santiago de Compostel·la però no per Barcelona.

Malgrat que el grup es va crear a Las Vegas fa més d'una dècada, concretament l'any 2008, aquesta serà la seva primera gira mundial d'estadis. La banda tocarà per primer cop les cançons del seu nou àlbum en directe, així com algunes de les més conegudes com Believer i Demons que posaran el punt més nostàlgic al concert davant de milers de fans.

Aquest 2025 és l'any de Robbie Williams. I no només per la gira que passa per Barcelona (en l'única data que farà a l'Estat espanyol), sinó perquè també ha estrenat Better man, un biopic dirigit per Michael Gracey (El gran showman), en què Williams s'interpreta a ell mateix... amb cara de ximpanzé.

El concert de l'ex Take That a Barcelona serà el dissabte 5 de juliol a l'RCDE Stadium de Cornellà. Williams assegura que aquesta serà la seva gira "més atrevida" i, a més d'algunes cançons de la banda sonora de Better man promet també "música nova... però això ja us ho explicaré més endavant", diu (hi haurà nou disc?). Òbviament, també s'esperen hits com Angels, Feel, Back for good... i l'habitual versió de Don't look back in anger dels Oasis.

Els californians Weezer actuen a Barcelona de 9 de juliol de 2025 a la sala Razzmatazz, una data única a l'Estat espanyol i la primera visita a la ciutat des del concert del 2002 al Palau Sant Jordi. L'icònic grup de rock alternatiu format Rivers Cuomo (veu i guitarra principal), Patrick Wilson (bateria), Brian Bell (guitarra rítmica, cors i teclats) i Scott Shriner (baix i cors), celebra el 30è aniversari del seu primer disc homònim, també conegut com a Blue, i tindrà els britànics Bad Nerves com a teloners.

Cançons com Buddy Holly i Island in the sun van fer que els de Rivers Cuomo es fessin un lloc al mainstream fins al punt de vendre 35 milions de discos a tot el món i des de 1994 que no han parat mai de publicar nova música. El seu últim llançament és SZNZ (2022) una sèrie de quatre EP's titulats com les quatre estacions de l'any. A més, han publicat l'edició especial Blue album 30th anniversary edition el 2024.

La 15a edició del Cruïlla es fa del 9 al 12 de juliol –com sempre al Parc del Fòrum– amb caps de cartell com Gracie Abrams, Sex Pistols feat. Frank Carter, Thirty Seconds to Mars i Alanis Morissette. Però hi ha molt més: Girl in Red, St. Vincent, Seu Jorge, Goran Bregovic, Ben Harper & the Innocent Criminals, Texas, Kaiser Chiefs i Hermanos Gutiérrez són altres dels artistes internacionals que actuaran al festival.  

Pel que fa als artistes de Catalunya i la resta de l'Estat, destaquen els dos concerts de Love of Lesbian, un d'ells presentant el seu últim treball Ejército de salvación (2024) i l'altre "amb amics", per celebrar el 15è aniversari del festival; Fermin Muguruza, que ve d'omplir el Sant Jordi amb el concert dels seus 40 anys de carrera; i també Lia Kali, Marina Hein, Sandra Monfort, Remei de Ca la Fresca, Quimi Portet, Alcalá Norte, Biznaga i Maika Makovski, entre molts d'altres. 

La història del concert de Lola Índigo a Barcelona, per fi sembla que ha tingut un final feliç. Després de l'estira-i-arronsa amb l'Ajuntament de Cornellà, que no va permetre que s'hi celebrés el concert previst per al 12 de juliol i de la inevitable cancel·lació, l'artista ha anunciat que finalment l'actuació de la gira d'estadis La Bruja la Niña y el Dragón sí que passarà per la ciutat: serà el 10 de juliol a l'Estadi Olímpic Lluís Companys.  

Aquest no ha estat l'únic canvi de recinte que ha patit la gira. La cantant madrilenya ja va haver de canviar el Santiago Bernabéu pel Riyadh Air Metropolitano, després dels problemes del nou estadi del Reial Madrid amb els veïns. Hi actuarà el 14 de juny; el 21 passarà per la Cartuja de Sevilla, i el 10 de juliol, per Montjuïc (i a l'octubre viatjarà a Xile). 

Jennifer Lopez debutarà per fi a Barcelona aquest 2025: si exceptuem la interpretació de Ain't it funny al Palau de Congressos de Barcelona durant la ceremònia dels premis Ondas del 2001, aquesta serà la primera actuació a la ciutat de l'actriu, ballarina i cantant del Bronx. Ho farà amb la nova gira Up All Night Live In 2025, que arriba després d'haver hagut de cancel·lar l'any passar This Is Me... Live per causes no aclarides del tot i que alguns mitjans relacionen amb la seva separació de Ben Affleck.

La nova gira farà cinc dates a ciutats d'Espanya: passarà pel Parque Tafisa de Pontevedra el 8 de juliol, per l'estadi Nuevo Mirandilla de Cadis el 10 de juliol, per l'estadi d'atletisme Ciudad de Málaga l'11 de juliol, pel Sant Jordi Club de Barcelona el 15 de juliol i pel Bilbao Exhibition Centre (BEC) el 16 del mateix mes. Si el tour cancel·lat havia de ser una celebració de la carrera de Lopez, la gira actual promet "una actuació electritzant amb els seus èxits més icònics de la seva llegendària carrera".

Fins no fa gaire l'Estadi Olímpic semblava reservat per a les gires de grans artistes internacionals com Bruce Springsteen, U2, AC/DC, etcètera, però això ja no és així. Mesos després que Estopa aconseguissin vendre totes les entrades del recinte de Montjuïc, amb capacitat per a 55.000 persones, una altra catalana, Aitana, assalta el dissabte 19 de juliol de 2025 el camp en què Antonio Rebollo va encendre el peveter olímpic l'estiu de 1992. 

La gira, que de moment consta de tres concerts (dos a Madrid més el de Barcelona) s'anomena Meatamorfosis Season, que ella anomena la seva "nova era" i que inclourà els hits més coneguts i peces del seu nou treball. La de Sant Climent de Llobregat la descriu de la següent manera: "Això no va només de mi, va de totxs nosaltres, això va d’un lloc on ja no hi ha por de mostrar-nos tal com som (...) no és l’Aitana, són les Aitanes (...) aquesta nova era també és teva."

El músic mexicà Carlos Santana, una autèntica llegenda de la guitarra i pioner de la fusió del rock amb la música llatina, torna a Barcelona aquest estiu després de més de vint anys sense trepitjar la ciutat. Ho farà dins la programació del Guitar BCN, el 26 de juliol de 2025 al Palau Sant Jordi. L'actuació s'emmarca en una gira que celebra els 25 anys de 'Supernatural' (1999), un disc ple de col·laboracions (Rob Thomas, Eric Clapton, Eagle-Eye Cherry, Lauryn Hill, Dave Matthews, Maná i CeeLo Green) que va aconseguir un èxit planetari amb cançons com 'Corazón espinado', amb Maná. 

Oneness Tour és una gira que ja ha passejat pels Estats Units i que ara també passarà per Barcelona, Madrid, València i Jerez de la Frontera, ciutats en què el guitarrista no només tocarà peces de 'Supernatural' sinó que recuperarà cançons d'altres discos també fonamentals en la seva trajectòria com Caravanserai (1972), Welcome (1973) i Abraxas (1970), esclar, que conté cançons tan conegudes pel públic com l'arxifamosa versió de l'Oye cómo va que va escriure Tito Puente, el Black Magic Woman/Gypsy Queen de Peter Green i Gábor Szabó, respectivament; i Samba pa ti, aquesta de collita pròpia. 

De què va? En aquesta exposició hi ha més de 300 imatges de grans artistes de la cultura europea, totes filtrades pel criteri i el pensament de Georges Didi-Huberman, un dels filòsofs i historiadors més importants del nostre present.

Per què hi heu d'anar? La mostra reivindica el poder transformador de les imatges, la seva capacitat de commocionar-nos, i es pregunta: com hem representat les emocions en l’art? Les respostes les articulen artistes com Brecht, Camarón, Colita, Dalí, Giacometti, Goethe, Goya, Hugo, Jahnsen, Lorca, Mercadier, Miró, Pasolini, Picasso, Rodin, Trouvé o Zürn. 

De què va? Francesc d’Assís Galí i Fabra (1880–1965) va ser una figura clau de l’art català del segle XX, tot i que va optar per mantenir-se a l’ombra com a mestre d’artistes com Joan Miró o Llorens Artigas. Aquesta exposició pretén reivindicar la seva figura, sovint eclipsada per la seva pròpia voluntat de discreció. El mestre invisible està disponible al Museu Nacional d'Art de Catalunya del 21 de maig al 14 de setembre.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer una obra que travessa moviments com el modernisme, el noucentisme i les avantguardes, d'aquest pintor, muralista, pedagog i cartellista.  Algunes de les obres destacades que hi podreu veure són La primavera (1931), una pintura d’oli d’estètica mediterrània amb una figura femenina que simbolitza la fertilitat i l’idealisme clàssic; el Paravent de la Creació (1929), una peça elaborada en laca japonesa amb incrustacions de nacre i or, plena de simbolisme espiritual i refinament formal; i el cartell Exposición Internacional de Barcelona.

De què va? Citissimum, altissimum, fortissimum és una exposició col·lectiva al centre Santa Mònica que reflexiona sobre l’esport de competició com a metàfora del món contemporani. Més enllà de l'àmbit esportiu, la mostra aborda com la societat actual s’ha convertit en un gran escenari de rendiment, mesura i competitivitat, on persones, cossos i accions són sotmesos a una lògica d’autosuperació constant.

Per què hi heu d'anar? A través d’obres de diversos artistes i col·lectius, i amb ironia i desconstrucció, s’exploren temes com el control del cos, la pressió per millorar i la mercantilització de l’esforç. L’esport s’hi mostra com un símbol clar d’aquesta cultura de la comparació incessant, on la tecnologia, les dades i els valors de productivitat i eficiència dominen el relat. L’exposició convida a qüestionar com aquesta obsessió col·lectiva per superar-nos, aparentment natural, s’ha convertit en espectacle i en dogma interioritzat.

De què va? L’obra de Marria Pratts opera com un diari personal. En els llenços plegats de fantasmes, smileys i gargots de color rosa, la pintora hi desgrana les experiències que l’han marcat com a artista i com a persona. L’exposició que li ha dedicat la Galeria Mayoral es vertebra a través de dos moments vitals: la mort de la seva mare, quan l’artista era encara una criatura, i el naixement del seu fill. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com l’art relliga el passat i el futur amb un punt de vista esperançador. No deixeu que l’estètica aparentment trencadora us enganyi: sí, Pratts innova en la tècnica, però és hereva de la pintura de Tàpies i Miró. I els temes que pinta són universals: la mort, el naixement i l’amor són al centre de la seva obra, que és capaç de sacsejar-nos des de la potència i l’impacte, però també des de la tendresa i la sensibilitat.

De què va? Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges. Ara, el museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en l’entorn visual de l’artista amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.  

De què va? Pregàries de resistència recull més de 25 anys de trajectòria de Carlos Motta, un artista que explora el cos i la dissidència sexual com a formes de protesta política. La mostra inclou des dels seus primers autoretrats fotogràfics fins a les seves performances i videoinstal·lacions més recents, creant un recorregut per la seva evolució artística i temàtica.

Per què hi heu d'anar? Per qüestionar la visió eurocèntrica de la història, la colonització i el paper de la religió com a eina de control. Establert a Nova York des dels anys noranta, el treball de l'artista tracta la política del gènere, la sexualitat i la crisi del VIH/sida.

Què es?

Bowie x Sukita és la mostra que ha portat a Barcelona una setantena d'instantànies que Masayoshi Sukita va fer a David Bowie durant els 40 anys que el va fotografiar. És, a més, la primera vegada que es porta un arxiu complet de Sukita a l'Estat espanyol.

Per què l'has de veure?

El nou espai de FotoNostrum, al número 19 del carrer Princesa acull fins al 15 de setembre aquesta retrospectiva que inclou algunes de les imatges més icòniques del músic anglès i d'altres de pràcticament desconegudes. Destaquen les instantànies de la icònica sessió de 1973 on Bowie posava amb un extravagant vestit de Kansai Yamamoto sobre un fons vermell. Trobem també una foto curiosa en un concert al Japó on el cantant es va despullar davant del públic –prim com era, només es va deixar posats una mena de calçotets de sumo–, i la magnífica sessió d'on va sortir la portada de Heroes.

De què va? Com dissenyarem, ara que cada vegada hi haurà més escassetat de matèries primeres? La nova exposició permanent del DHub intenta respondre aquesta pregunta. Sota el nom ‘Matter Matters. Dissenyar amb el món’, la comissària Olga Subirós fa un recorregut pel passat, el present i el futur de la matèria, des de l’extractivisme colonial al moment de crisi climàtica actual. 

Per què hi heu d'anar? La mostra aglutina, en una superfície de 1.000 m², més de 700 peces de creadors nacionals i internacionals. Algunes peces són de rabiosa actualitat, i d’altres són peces de les col·leccions històriques del Museu del Disseny: la idea és que entre elles hi hagi un diàleg per explicar com el disseny ha estat un agent clau en les transformacions que ha patit el món des que els humans vam començar a fer-nos-el nostre. 

De què va? Barcelona acull l'exposició més gran mai celebrada a Espanya i la primera de gran rellevància dedicada a Fernando Botero. Poc més d'un any després de la seva mort, el Palau Martorell de Barcelona organitza la mostra més completa de pintura de l'artista Colombià que s'ha organitzat mai a l'Estat. Comissariada per Lina Botero i Cristina Carrillo de Albornoz, aquesta exposició és un homenatge a un dels artistes més importants del segle XX, reconegut pel seu estil de volums monumentals i vibrants colors que va rebre el nom de boterisme. 

Per què hi heu d'anar? Per recórrer els més de seixanta anys de la seva carrera a través de més de 110 obres de tota mena: escultures, olis, aquarel·les, sanguines, carbonets, dibuixos al llapis, etcètera. I a més, algunes de les pintures que es poden veure a 'Fernando Botero. Un mestre universal', procedeixen de col·leccions privades i han estat cedides excepcionalment per a l'exposició.  

De què va? El Museu d’Arqueologia de Catalunya és un d’aquests espais que els barcelonins tenim oblidats i en els quals només pensem quan ens els topem de cara si sortim a fer una volta per Montjuïc. Però el MAC fa uns anys que treballa per recuperar l’esplendor de l’edifici del 1929, i ara han renovat la seva exposició permanent fent-la brillar al màxim per convertir-se en un museu de visita obligada. 

Per què hi heu d'anar? Per veure més de dos-cents objectes (alguns dels quals constitueixen veritables tresors de l'arqueologia nacional i de la península Ibèrica) en un espai de 1.000 m², que ens mostren l’Imperi Romà com la primera societat globalitzada d'Occident 

Si La tempestat que ha dirigit Oriol Broggi és una gran funció és pels versos traduïts per Jaume Coll Mariné, el Pròsper de Lluís Soler, l'Ariel de Babou Cham i la Miranda de Clara de Ramon. Perquè sense aquests quatre elements, el muntatge podria ser més aviat anecdòtic o, simplement, un retrocés en el temps, ja que ens transporta a l'època en què el director barceloní aixecava Hamlet a la Biblioteca de Catalunya i ens meravellava: la profunditat, el lirisme, la pulcritud. No hi ha res que no hàgim vist. I tot segueix funcionant.

Les cròniques del segle XVII situen The tempest (La tempesta o La tempestat, com vostès vulguin) com l'última obra que va escriure Shakespeare, el 1611, cinc anys abans de la seva mort. És una peça canònica en cinc actes, que es belluga entre l'obra romàntica i la tragicomèdia, escrita en un 80% en pentàmetre iàmbic, on no mor ningú. I molts l'han vista com el testament del Bard, encarnat en la figura de Pròsper, el duc de Milà desterrat que troba refugi en una illa, amb la seva filla Miranda, on pot desplegar la seva màgia gràcies a un esperit, Ariel, mentre subjuga l'indígena Caliban.

Un dels grans descobriments de l'últim any en el camp de la interpretació és Fermí Delfa. El seu paper de Pau Riba a Nodi: de gossos i malditos va ser descomunal. El vam tornar a trobar a les versions d'Electra d'Alícia Gorina al Lliure. I ara topem amb el seu talent a la Beckett. Que bé que canta, com es mou... I està molt ben acompanyat per un càsting tan estrany com fascinant, format per Sandra Pujol, Teresa Vallicrosa, Ester Cort i Roger Torns. El director, Israel Solà, va fer bé la feina d'entrada. I es nota en el resultat.

L'obra d'Helena Tornero ens col·loca quatre guionistes (Pujol, Delfa, Torns i Cort) ideant una història d'amor. Cort, l'escriptora, li va prometre a la seva mare (Vallicrosa) que d'una vegada per totes escriuria alguna cosa romàntica. S'hi esforça, però la seva experiència li diu que les tones de sucre i happy ends de Hollywood són lluny de la realitat. Tanmateix, veurem una interessant estira-i-arronsa entre les cinc criatures d'aquesta funció. Veurem com la "història d'amor" es desenvolupa. Com l'autora tira escenes endavant i endarrere, com rectifica, com s'enfronta als tabús i als clixés. Com fa valdre el seu paper de dona. Simplement, brillant.

Aquesta, com diuen els intèrprets de la peça, és una obra en què gairebé no passa res. Una funció escrita per Albert Boronat i Maria Donoso i dirigida per Nelson Valente, en la qual es creuen històries que aparentment no tenen res a veure, un cavall que parla, els directors de dos diaris de Buenos Aires als antípodes ideològicament i un vaixell amb exiliats republicans que surt de la costa atlàntica francesa amb destí Buenos Aires al principi de la Segona Guerra Mundial, és a dir, la tardor de 1939.

No passa res? Doncs, no, passen moltes coses. Però hi ha poca èpica i una feliç coincidència. Amb això ja n'hi ha prou per aixecar un muntatge teatral que, en poc més d'una hora, ens interpel·la directament, encara que estigui parlant d'uns fets que van ocórrer fa 86 anys.

El conflicte entre generacions és l'origen del teatre. Basta recular a L'orestea, avançar fins a Rei Lear i acabar, per exemple, en L'herència o Tots ocells per tenir-ho encara més clar. D'una manera o altra, les relacions entre pares i fills, de sang o d'adopció, mou trames i passions. Ramon Madaula s'ha fet seu el gran tema en diverses obres, com Adossats o Els Brugarol, sempre des de la comèdia. I Loop és una obra diferent, força lluny, per sort, d'aquestes dues.

D'entrada, no tinc clar que sigui una comèdia, sinó més aviat un drama amb totes les de la llei. Bé, no esperin cap trama com les de les obres citades més amunt, però és una funció que demostra, ja des del títol, que el xoc generacional ve de lluny, que es repeteix sense parar al llarg de dècades, segles i mil·lennis, que ja naixem sabent que els progenitors ens faran la punyeta i que nosaltres farem el mateix amb la nostra descendència. Madaula ho porta a escena amb un muntatge paral·lel entre el present, amb un pare (ell mateix) i una filla (Júlia Genís) que es discuteixen, i el passat, amb el mateix pare convertit en fill i la filla que esdevé la seva àvia.

Després de veure Mesures extraordinàries seria fàcil traçar un triangle entre la comèdia negra de Yago Alonso i Carmen Marfà amb Aquelles que no han morir de Las Huecas i Ramon de Mar Monegal. D'entrada perquè amb la primera comparteix l'espinós tema de què fer quan es mor un familiar proper, tot el que costa enterrar-lo i el negoci que hi ha al darrere. Són dues obres molt diferents, però parlen del mateix i arriben a conclusions semblants. Amb la peça de Monegal, la connexió és via Francesc Ferrer, que aquí es diu Toni i allà era en Ramon, un home de mitjana edat obligat a tornar a casa dels pares com un fracassat. L'un i l'altre són molt semblants i en Toni podria ser en Ramon deu anys després, amb una filla adolescent al càrrec i un pare a qui enterrar amb poca liquiditat al banc.

Alonso i Marfà van estrenar una mena de versió prèvia de Mesures extraordinàries a la sala Flyhard el 2022 amb un títol més directe, Instruccions per enterrar un pare. I era l'única de les obres del duet que no havia fet el salt al teatre comercial, a diferència d'Ovelles i La pell fina. Fa tres anys, amb Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa en lloc de Ferrer, Mia Sala-Patau i Mercè Arànega, el muntatge funcionava molt bé com a treball indie, agosarat, una comèdia negra que, com les seves altres obres, tenia un fort component generacional i social, amb el focus posat en l'herència i el cert fracàs social de la generació que volta els 40, que no ha aconseguit viure millor que els seus pares.

És complicat, avui dia, escriure una comèdia romàntica i que no ens sembli que ja l'hem vista. Se n'han fet tantes, al teatre i al cinema, amb Hollywood com a meca d'un gènere que ha omplert de referents diverses generacions d'éssers humans. Kramig no busca ser gaire diferent: tenim en Toni (Biel Duran) i la Laia (Anna Moliner) que es troben via Tinder, s'entenen, engeguen una vida en comú i els passen coses. Són molt diferents, fins al punt de l'arquetip. Ell és supersticiós, desmenjat i parla vuit vegades al dia amb la seva mare. A ella li encanten els peluixos de l'Ikea, és antinormativa, però vol casar-se tant sí com no.

Marta Buchaca ha escrit i dirigit una obra que té molt del seu món, on res no és el que sembla i hi plana un cert punt fosc. Aleshores, ja ens podem esperar que la vida de la Laia i en Toni no transcorrerà de manera plàcida fins que tinguin el primer fill. L'autora ha construït la peça sense seguir un fil lineal, sinó que la funció avança i recula contínuament. Però el present també és un artifici perquè ens té una sorpresa guardada. També això és un element arquetípic de la comèdia romàntica contemporània, el plot twist, el gir de guió que aboca tones de vinagre a l'oli, tot i que sense deixar de perdre mai el somriure.

Més enllà dels quatre llargmetratges protagonitzats per Keanu Reeves, el fascinant univers creat al voltant d'aquesta màquina de matar anomenada John Wick ha donat un spin-off seriòfil (The Continental, disponible a Prime Video) i, ara, aquesta Ballerina que se situaria entre les entregues tercera i quarta de John Wick. Amb una Ana de Armas, ja consolidadíssima a Hollywood, al capdavant del projecte, la pel·lícula manté la sofisticació de les escenes d'acció de la franquícia mare, i aprofundeix en la ja coneguda escola de ballet dirigida per Anjelica Huston que amaga la formació d'assassines a sou per l'organització Ruska Roma.

Amb armes semiautomàtiques, en la lluita cos a cos o amb un llançaflames, Eve Macarro (el personatge de De Armas) es converteix en una perfecta deixebla del ja icònic Wick. I, com no podria ser d'una altra manera, tres de les ànimes que protagonitzen la saga tornen a treure el cap aquí: Ian MacShane, el ja traspassat Lance Reddick i l'incombustible Keanu Reeves. Ballerina farà gaudir els amants del cinema d'acció sense artificis ni coartades.

Dir.: Len Wiseman (EUA, 2025). 125 min. Estrena: 6 de juny.

Ha estat una de les grans sensacions del darrer Festival de Canes, i de fet es va endur el Premi del Jurat. No era la primera presència del cinema d'Oliver Laxe en el palmarès del certamen, abans havia estat premiat per Todos vós sodes capitans (2010), Mimosas (2016) i O que arde (2019), però el guardó d'enguany per l'explosiva Sirât és el primer que aconsegueix participant en Secció Oficial. Els mèrits del cineasta són indiscutibles: la potència estètica del film va acompanyada d'una història que barreja elements de road movie amb un aire de western existencial rematat amb dues o tres escenes que deixen l'espectador amb el cul tort.

La trama de Sirât ens presenta un home (extraordinari Sergi López) que, acompanyat del seu fill petit, arriba fins al desert de Mauritània, on se celebra una rave. El protagonista busca la seva filla desapareguda mesos enrere, i les pistes l'han dut fins allà. No la troba d'entrada, però decideix seguir un grup de participants que condueixen els seus camions fins a una segona festa tecno. I és en aquest trajecte on les vides de tots plegats es transformaran de maneres que no s'imaginen.

La radicalitat de la proposta de Laxe i la seva capacitat hipnòtica, per les imatges i per la música que les acompanya, aconsegueixen que Sirât sigui una d'aquelles experiències que van més enllà de la sala de cinema, i donem fe que les imatges i les sorpreses que s'hi amaguen acompanyen el públic dies, setmanes, després del seu visionat. Una de les pel·lícules indiscutibles d'aquest 2025.

Dir.: Oliver Laxe (Espanya, 2025). 120 min. Estrena: 6 de juny.

La precarietat s'amaga en qualsevol cantonada, i la trama de Cuatro paredes serveix d'advertència, que ningú se'n refiï. Al nou film del director (La cima, El bus de la vida) i productor (Robot dreams, Blancaneu) Ibon Cormenzana, les seves protagonistes, una dona i la seva filla de 10 anys, han de gestionar la pèrdua del pare i les conseqüències d'una mort que les podria fer perdre el seu habitatge i deixar-les al carrer.

Amb la col·laboració de l'actriu Manuela Vellés en l'estructura del guió, Cormenzana s'ha inspirat en experiències reals de dones participants en programes de l'ONG Save the Children, amb la qual col·labora. Amb la petita Sofía Otero (premiada a Berlín per 20.000 espècies d'abelles) com a coprotagonista i filla de Vellés en la ficció, Cuatro paredes emociona, però també avisa d'una realitat que conviu amb nosaltres, i que ens mostra la fragilitat d'un dia a dia més o menys benestant enmig d'un capitalisme ferotge que ens ho pot prendre tot en qualsevol moment.

Dir.: Ibon Cormenzana (Espanya, 2025). 82 min. Estrena: 6 de juny.

La novel·la homònima de Rosa Montero pren vida cinematogràfica de la mà de Gracia Querejeta, i se'ns ofereix una singular barreja de gèneres, amb tocs de drama i de thriller emocional, en la que predomina el misteri que envolta el seu protagonista, un reputat arquitecte que, durant un recorregut en tren, decideix aturar-se en un poble perdut i, en el que sembla un impuls, s'hi compra una casa.

Conèixer les motivacions d'aquest personatge, que sembla fugir d'alguna cosa i que s'inventa una excusa diferent davant dels curiosos veïns del poble, es converteix en la raó de ser d'una pel·lícula difícil d'encaixar. La buena suerte parla del destí, parla de violències domèstiques, de pares i fills, de vides aturades, i de rendir-se o rebel·lar-se davant les bufetades que dona la vida. Hugo Silva i Megan Montaner es retroben una dècada després de Dioses y perros, i protagonitzen un film on llueix el veterà i sempre magnífic Miguel Rellán.

Dir.: Gracia Querejeta (Espanya, 2025). 90 min. Estrena: 6 de juny.

Les primeres escenes de la delirant, i divertidíssima, Fight or flight ens mostra una baralla enmig d'un avió de passatgers, un tots contra un on, fins i tot, veiem volar una motoserra. Els fans del cinema d'acció sense coartades es queden, des d'aquest moment, atrapats pel desacomplexament d'una pel·lícula de sèrie B, gamberra i passada de voltes, amb sang, fetge i destrucció, que participa d'una sèrie de llocs comuns (un antiheroi obligat a acceptar una missió, un ciberterrorista, un segrest aeri, una amenaça global) per sacsejar-los i donar ales a la festa més embogida.

A mig camí entre el thriller i la comèdia, Fight or flight juga amb les armes del cartoon, i converteix un ressuscitat Josh Hartnett (en una segona vida després de l'èxit de La trampa) en una acrobàtica barreja de John Wick i Bugs Bunny que troba racons insòlits dins d'un avió per convertir-los en rings mortals. Cinema pulp per passar-s'ho pipa.

Dir.: James Madigan (Regne Unit, 2025). 97 min. Estrena: 13 de juny.

De la confusió sentimental a la sensació de fracàs vital hi ha dues passes. I els quatre personatges protagonistes del primer llargmetratge com a director d'Iván Morales naveguen en aquestes aigües de la desorientació i el desamor. Anna Alarcón, Marina Salas, Iván Massagué i Álvaro Cervantes fan una feina magnífica a l'hora de dibuixar aquestes quatre criatures que podrien ser qualsevol de nosaltres, i que uneixen i separen les seves passes en una mena de xarxa emocional de petits relats quotidians relacionats els uns amb els altres.

Adaptant la seva pròpia obra teatral homònima, i amb una banda sonora en la qual pesa la música urbana, Morales fa una mena de suggeridor retrat generacional amarg i reflexiona sobre la fragilitat dels vincles en el món que vivim, i sobre les ferides al cor i la pèrdua de la fe que, qui més qui menys, tracta de gestionar.

Dir.: Iván Morales (Espanya, 2025). 100 min. Estrena: 13 de juny

En un Regne Unit aïllat en una quarantena eterna de quasi tres dècades, infestat d'aquells zombis que vam conèixer a 28 días después (i vam tornar a veure a 28 semanas después), només una petita illa sembla sobreviure als perills dels morts vivents. I allà hi trobem una comunitat de supervivents encapçalada per Aaron Taylor-Johnson (avui dia el millor posicionat per convertir-se en el nou James Bond), Jodie Comer (Killing Eve) i un Ralph Fiennes a qui Conclave ha convertit en un dels actors de l'any.

Amb evidents referències als efectes del Brexit, fent paral·lelismes entre el virus biològic i el social que ha transformat la societat britànica, el guionista Alex Garland (director de Civil war) i el cineasta Danny Boyle tornen a unir forces per oferir una trepidant tercera entrega que, a la vegada, és la primera d'una nova trilogia. Hi ha franquícia zombi per estona.

Dir.: Danny Boyle (Regne Unit, 2025). 126 min. Estrena: 20 de juny.

Després d'uns quants anys penjant el cartell de sold out a pràcticament tots els muntatges teatrals que protagonitza (amb fenòmens com El curiós incident del gos a mitjanit, Hamlet i El misantrop), Pol López comença a consolidar-se també en l'audiovisual, sobretot gràcies a Suro i a la sèrie Nos vemos en otra vida. Ara és el protagonista quasi absolut de La furgo, que adapta la novel·la gràfica homònima de Ramon Pardina i Martín Tognola, també guionistes del film, debut darrere la càmera del director Eloy Calvo.

A partir de la història d'un pare divorciat que, enmig d'una pèssima ratxa, malviu dins la seva furgoneta mentre intenta no perdre la custòdia de la seva filla, la pel·lícula reflexiona sobre la precarietat i el problema de l'habitatge, també sobre la salut mental. I ho fa amb un to de conte que utilitza la tendresa i l'empatia com a armes, i que deixa una finestra oberta a l'esperança.

Dir.: Eloy Calvo (EUA, 2025). 88 min. Estrena: 20 de juny.

El mateix any que celebràvem el retorn a primera línia cinematogràfica de Demi Moore i Adrien Brody (en aquest cas amb Oscar inclòs), també cal posar el focus en una altra reivindicació: la que Gia Coppola (neta de Francis i neboda de Sophia) proposa sobre algú a qui no van permetre sortir de l'encaix de símbol sexual. Pamela Anderson, eterna vigilant de la platja per tota una generació, és la protagonista d'aquesta història sobre la decadència i el pas d'un temps que no tornarà. El seu personatge és el d'una ballarina d'un local de Las Vegas que, arribats als 50, veu com la maduresa no encaixa en un món de poca roba i molt desig.

Shelly/Pamela ha de confrontar les conseqüències de tants anys dedicats a ella mateixa, en aquell moment de prendre consciència que tot plegat ha estat, probablement, un gran error sense solució. Tenir una filla semi abandonada a qui se li acumulen els retrets servirà de mirall per aquesta dona sense gaire esperança a revertir la situació. Anderson entoma el paper de la seva vida i brilla, demostrant l'error d'una indústria que sempre la va tractar com un tros de carn. Jason Schwartzman i una magnífica Jamie Lee Curtis l'acompanyen en aquest honest relat sobre segones oportunitats que mai no arriben.

Dir.: Gia Coppola (EUA, 2024). 86 min. Estrena: 20 de juny.

Explica el director Joseph Kosinski (Top Gun: Maverick) que, amb F1, han volgut fer “la pel·lícula de carreres automobilístiques més autèntica i realista mai realitzada”. Han passat dècades des dels temps d'aquell Gran Prix (1966) de John Frankenheimer, i d'aquelles 500 millas (1969), amb un pilot professional com Paul Newman al capdavant. I molt menys temps des de l'estrena de la magnífica Le Mans'66 (2019). Referents que amenacen el llargmetratge que ens ocupa.

Quasi tan aficionat a la Fórmula 1 com Newman és Brad Pitt, protagonista i ànima d'aquesta història, en la qual interpreta una vella glòria de les carreres de cotxes apartada dels circuits després d'un accident i que ara rep una oferta de retorn convertida en una segona oportunitat per recuperar el temps perdut. Clàssica història de redempció, i de xoc intergeneracional, perquè el protagonista haurà de lluitar contra l'empenta d'un arrogant jove pilot (interpretat per Damson Idris), F1 aposta per l'espectacularitat d'un rodatge amb càmeres IMAX, i per la capacitat immersiva d'una superproducció que compta en el repartiment amb Javier Bardem i el pilot Lewis Hamilton.

Dir.: Joseph Kosinski (EUA, 2025). 155 min. Estrena: 27 de juny.