Gràcia

El Roig Robí, un dels primers emblemes de la renovació gastronòmica d’aquesta ciutat, acaba de festejar els seus trenta anys de vida. Els anys passen, però la qualitat i el bon gust queden. Sota l’atenta i càlida mirada de Mercè Navarro, alma mater d’aquest vaixell insígnia que va ser un atractiu més dels jocs olímpics, el Roig Robí segueix oferint una de les més bones i serioses cuines de Barcelona.

En Jordi Brau, cuiner, hoteler, fill de català i italiana i viatger, va viure set anys al Sud-est asiàtic, on una tibetana refugiada al Nepal li va permetre compartir fogons en una paradeta d'un mercat. La curiositat, el fet de saber viure i el bon gust van fer la resta. Al Momos, el comensal s'hi sent homenatjat des que hi entra.

El tàrtar de tonyina tallat i preparat magníficament, amb una salsa de mostassa, amb sabors de brots d'userda i sal fumada negra, o uns nem vietnamites –rigorosament preparats amb paper d'arròs, llagostins o cranc, pastanaga, cebetes, brots de soja, coriandre, enciam i menta–, ben freds, amb salsa agredolça, esclaten a la boca en mil sabors i textures i marquen la diferència.

Fa pocs anys el que es duia era el restaurant minimalista de cuina intel·lectual i cristalleria de marca, versions barates incloses. De cop va començar a sorgir un corrent contrari, el de recuperar la casa de menjars de tota la vida, amb la seva botifarra amb seques, el seu bacallà a la llauna i el gotet de vermut. El cas de La Pubilla és un dels més feliços i encertats, aparegut en el moment i el lloc just, enfront del mercat de la Llibertat que el nodreix de producte fresc per recuperar els plats de sempre amb un toc nou.

El Gut entra per la vista, amb el seu mobiliari en blanc impoŀlut trencat per les cadires de fusta vintage. És petit i allargat, però gràcies a la iŀluminació se n'ha sabut treure molt partit. Hi serveixen esmorzars, dinars (un menú de bona relació qualitat-preu), sopars i també copes. La carta és curta i aposta per una cuina de fusió mediterrània i asiàtica. Fan cuina non-stop: a partir de les 17 fins les 20, entra en joc una carta de tarda que és una versió reduïda de la de la nit.

Ni darrere al taulell ni a la barra trobareu cap Pepita. En canvi, és fàcil trobar-se amb la Sofia o l'Andreu, els propietaris d'un local que estira els horaris: serveixen esmorzars, aperitius, dinars (tres menús a 8,10 i 12 euros), berenars i sopars a la carta, on els protagonistes són les pepites, inspirats en els famosos pepitos, des del clàssic de llom fins a combinacions sorprenents. La Pepita també és local de copes, amb predilecció pels gintònics (per 4 euros, et preparen mig vas) i el vermut casolà, a base de ginebra, taronja i sifó.

Assegut, veig la carta escrita convertida en estovalles i llegeixo que la Pepa Farré era una barcelonina dels anys 20 que va treballar a restaurants com La Maison Dorée o Can Culleretes, i que al seu hort de Gràcia hi cultivava verdures que després convertia en sofregits o conserves. Amb la foto de la Pepa tomatera davant, em decanto per un primer, un segon i unes postres, tot amorosit amb una copa de vi negre criança del Priorat Viva la Pepa. El vi i el cava també són marca de la casa. La veritat és que m’hauria pogut decantar de primer per un wok de l’hort, o unes croquetes de trompeta i gambes, o uns tomàquets verds fregits; de segon, per uns macarrons de Verdi, o un romesquet de nyoquis i llagostins, o un pop a la Pepeta.

Aquest jove restaurant peruà segueix la línia marcada per Gastón Acurio: estètica gens folklòrica –més aviat sembla un bistrot estil Nova York– combinada amb una cuina nikkei –fusió japonesa– i chifa –preeminença de la influència cantonesa de la Xina– amb una presentació exquisida. Ara bé, és un xic més econòmic que Tanta. El xef és d'allò més solvent: un rodamon peruà format a Estats Units que ha passat per Dubai i la República Dominicana. Val la pensa tastar les seves versions de l'arròs amb ànec –amb salsa de gerds– o l''ají de gallina criollo'.

Ni es tracta d’una polleria, ni està tan aprop de la parada de Fontana, sino que és un bar de tapes fet restaurant més proper a Joanic. Aquí el Nil Ros (cuiner-propietari) i el seu equip aposten per la cuina nacional tradicional i per els plats més casolans amb receptes ‘de la iaia’. Tot és fet al moment, i hi trobem tant platillos clàssics com tapes molt ben fetes. Fins i tot paellles.

Sergi Canals, tot un jove veterà de la cuina (Omm, Txakolín, restaurants italians i japonesos arreu del món) ha obert Riera 29, un restaurant que ens reconcilia amb la tant abusada etiqueta de tapes creatives: cal tastar platets com les mandonguilles de pollastre amb tòfona, foie gras i parmentier de patata o el risotto de cors de carxofa confit i formatge fumat. Les podeu tastar en un assequible menú degustació de migdia, o més car i llarg a la nit.

Restaurant de gran tradició gracienca, amb un tracte excel·lent i un bacallà a la llauna per llepar-se els dits. El menú de migdia és de molta qualitat. Reserveu els caps de setmana, que s'omple com un ou. No hi trobareu cap gran sorpresa, però sí una excel·lent cuina catalana, i varietat de palts de botifarra: esparracada en un trinxat, penjada per assecar o el més comú i gloriós destí: a la brasa.

Si algú pot presumir a Barcelona de practicar la genuïna cuina mexicana quan només hi havien 'patilleros' tex-mex, són ells. Amb un ambient informal i colorista però que defuig el tòpic de postal, amb un toc artístic, aquí hi trobem fabuloses preparacions de clàssics mexicans, com la 'cochinita pibil' o el pollastre amb 'mole poblano', barroc guisat amb xocolata i mil i un ingredients més.

Si us deliu per l’arròs de muntanya, aquest és el vostre lloc. Rere la façana quasi impenetrable d’aquest clàssic gracienc, mana la segona generació de la família Hevella; ells van agafar el 1972 un local que va obrir el 1942: aires de bona casa de menjars de tota la vida, sense concessions a les modes. Tenen quatre arrossos, i si és el primer cop que hi aneu, és obligatori l’arròs a la milanesa: no el confongueu amb aquella vulgaritat que era el rei de l’arròs de sobre. Aquí significa un arròs sec i fosc, amarat del brou de carn i amb pit de pollastre, puntes d’ibèric i llom de porc, trossejat fi, per menjar sense feina. Se serveix en paella i amb brins abundants d’emmental ratlla.

El Cóc és un restaurant enfocat a recuperar la coca de recapte: "La coca està relegada a l'oblit, ha quedat marginada, vinculada només a certes festivitats. I tenint una cosa tan bona, hem permès que s'imposès la pizza", raona un dels socis, el Nacho Antolín. El concepte és senzill però fet amb molta cura: una carta on mana el producte fresc km 0 aplicat a coques de recapte calentes. "Cada dia faig coca amb farina ecològica tritordeum, aigua i oli, sense llevat", explica. El resultat són receptes potents com la coca de peus de porc, pera i ruca o fines com la Kimeta, amb escalivada alga kim i magrana. Són lleugeres: la farina és poc glutinosa. I al migdia hi trobareu un bon menú amb quasevol coca de la carta i un entrant lleuger i ben fet, com crema de llenties al curri o amanida amb fonoll i taronja.

Pronuncieu Chivúos, amb accent a la 'u'. Aquest bar, tot de fusta i acollidor, és l'invent de dos cuiners barbuts i veneçolans, amb experiència a Estats Units i en l'alta cuina catalana. El concepte és senzill, però portat a terme amb talent i personalitat: cinc entrepans de receptes nord-americanes que van més enllà de l'hamburguesa, i cinc tiradors de cervesa artesanal local. Un exemple: el portentós entrepà de 'pulled pork', porc rostit amb espècies durant dotze hores, amb salsa barbacoa i ceba confitaada. El seu cheesecake, servit en un pot de melmelada, val un tast i dos. Ho fan bé: cal apartar la clientela ianqui per seure.

A Gràcia funciona des de fa molts anys el primer restaurant nepalès que hi va haver a la ciutat. Després, amb el fort corrent immigratori, en van arribar d’altres, tot i que l’Himali continua perdurant en el record dels paladars que gaudeixen assaborint les diferents cultures. Senzill, com ho és la seva cuina, l’Himali impacta d’entrada per les aromes que inunden la sala diàfana, sòbria, on els plats són els principals protagonistes. La gastronomia nepalesa té una forta influència de la cuina índia, tot i que ha hagut de posar-hi més imaginació, prescindint gairebé completament dels productes marins perquè el Nepal no té sortida al mar.

L’Extra Bar ha estat una de les sorpreses més agradables que ens ha donat darrerament Gràcia, un lloc sempre ple, fins i tot amb cues per part d’una clientela enamorada de la seva cuina catalana i asiàtica, i de l’aire informal que s’hi respira. Informal, perquè l’Extra Bar és sorollós, perquè qui està disposat a sopar en un tamboret és perquè o bé li va la marxa o bé hi ha anat obligat, perquè no fan reserves, la carta està escrita a mà i no hi ha carta de vins, sinó que les propostes estan exposades al local. Rere la cuina, trobem un nom sòlid, el d’Alexis Peñalver, propietari i xef de La Pubilla, que ha volgut emprendre una nova aventura basada en platets creatius amb cabuda per a les cuines d’arreu del món. Bona prova d’aquest tarannà lúdic són les influències asiàtiques de la carta, fruit del recent viatge al Vietnam de la Marieta, cuinera del local i una apassionada de guisar sense banderes: tant et prepara un capipota amb cigrons com un aguachile –una mena de cebiche més picant i aigualit– de gamba, vieira i patates palla sensacional.

Què hi tenen, a La Rovira? Per començar, divuit tiradors de cervesa artesana. N’és el tret distintiu. Dels divuit, quinze són rotatius: se n’acaba un, se’n posa un altre de diferent. Si no en saps del tema, amablement la Noe, la mestra cervesera o qualsevol dels cambrers te’n faran cinc cèntims i abans de gastar-te els tres euros i mig que costa mitja pinta anglesa (28 cl), te’n deixen provar un dit perquè no et penedeixis de la tria. A banda d’això, La Rovira fa uns entrepans planxats deliciosos amb noms de carrers dels voltants —el Reig i Bonet, per exemple, de pollastre, alvocat, ceba i xipotle, que costa 6 €—, posen el Barça, tenen una màquina de discos preciosa amb singles collonuts i al migdia ofereixen una combinació de ¾ de planxat, amanida i beguda per 8,2 € que val la pena provar.

Ni es tracta d’una polleria, ni està tan aprop de la parada de Fontana, sino que és un bar de tapes fet restaurant més proper a Joanic. Aquí el Nil Ros (cuiner-propietari) i el seu equip aposten per la cuina nacional tradicional i per els plats més casolans amb receptes ‘de la iaia’. Tot és fet al moment, i hi trobem tant platillos clàssics com tapes molt ben fetes. Fins i tot paellles.

Afortunadament encara queden llocs com el Disbarat, al cor de Gràcia. Perquè llocs com aquesta taverna permeten gaudir als joves i als no tan joves, als qui els agrada sortir i menjar bé, animats, i per un preu ajustat a les seves necessitats. Amb miralls a gairebé totes les parets, el local està distribuït en dues plantes, decorat càlidament i ben distribuït. Una bona il·luminació, tirant a romàntica, fa que se sentin còmodes des de la parella d’enamorats fins al grup d’amics. La seva oferta és la carn a la brasa, si bé hi ha alguns plats de cuina casolana.

Paco Pérez, multiestrellat xef i punta de llança de la nova gastronomia catalana, ara té en l'ou el seu ingredient fetitxe. A l'Eggs el trobarem preparat en totes les seves variants: croquetes de rovell d'ou, ou a baixa temperatura amb salsitxes i espardenyes... Escudella amb ou! Amb formes clàssiques i modernes. Preus assequibles i bona cocteleria.

Got? Petit, que no s’escalfa. Temperatura? Glacial. Quadratura del gas? Perfecta. Escuma? Un dit i escaig de morbo. Suavitat? Mimosín tindria el primer orgasme de la seva miserable vida. La canya de Moritz del Gata Mala és de doctorat Honoris Rauxa. Ja paga la pena visitar aquesta llauna de sardines només per tastar les seves provetes d’ordi català, però també ajuda que amb la cerveseta et regalin una tapa. I no parlo de patates xip o pelleringa de bull. Aquí us posareu les botes: les viandes en miniatura són teca de la bona.

Ni darrere al taulell ni a la barra trobareu cap Pepita. En canvi, és fàcil trobar-se amb la Sofia o l'Andreu, els propietaris d'un local que estira els horaris: serveixen esmorzars, aperitius, dinars (tres menús a 8,10 i 12 euros), berenars i sopars a la carta, on els protagonistes són les pepites, inspirats en els famosos pepitos, des del clàssic de llom fins a combinacions sorprenents. La Pepita també és local de copes, amb predilecció pels gintònics (per 4 euros, et preparen mig vas) i el vermut casolà, a base de ginebra, taronja i sifó.

París té les seves terrasses cobertes i uns fanals de pel·lícula. Nosaltres tenim cellers amagats com el Tano. Una porta plena d'adhesius, les taules de marbre, el caliquenyo i la noia amb el diari de diumenge sota el braç que s'explica a glops de vermut i mos d'anxoves, banderilles i escopinyes. Quina gana passen a París. –M.V

El local aposta per la 'qualité: la decoració és senzilla, mesuradament moderna, amb línies clares i lavabos degudament desinfectats.No li cal res més, perquè la seva personalitat es defineix sobre dos eixos inamovibles: una selecció musical que provoca atacs de priapisme (si voleu escoltar Snow Patrol aneu al Karma) i els millors gintònics de Gràcia, entre ells el senyorial Tanqueray Rangpur, una obra d'art amb llima, infusió de te verd i la mateixa aroma que el clatell d'Ana de Armas. Atenció, addictes a la ginebra, tenen més de 35 marques premium i un receptari de gintònics que faria cantar òpera a Guti. A més, aquí van de debò i s'imposen els glaçons de qualitat –aguanten sencers fins al final–, la copa rodona de tota la vida i la destil·leria més high-class. Sense embuts: L'Entresòl ho té tot per ser un dels millors bars de Barcelona. Observo com els cambrers fan ballar les ampolles de ginebra. DJ Mater, el resident més atlètic, només té oïdes per al caviar i punxa Kanye West després de Vampire Weekend. Veig ties bones. Moltes. La quinina de la tònica m'està deixant sord de plaer. Miro al voltant, somric i Miles Dufrasne, un dels responsables d'aquesta catedral etílica, em posa la mà a l'espatlla i em diu a cau d'orella: "Benvingut a la família".

Lo Pinyol és bonic (sostres alts, terres de rajola hidràulica, una pica de marbre preciosa, sis tines sobrevolant una barra de fusta feta a mida) i té tres espais molt acollidors: l’entrada-bar tradicional, una habitació interior amb llibres per intercanviar i un menjador al fons per a sopars més privats. A Lo Pinyol per 3 euros tens un vermut i una tapeta boníssima a triar entre esgarradet (bacallà esfilagarsat amb pebrot vermell), crema de bolets amb rossinyols al damunt, markina (pebrots bascos fregits), escarxofa en conserva amb tomàquet sec i seitó... El pa és de Can Turris; els queviures, de València, Terol i de proximitat. Cuiden tant el producte que compren el pa al matí i a la tarda perquè sempre estigui acabat de fer. Com que són una taverna i no tenen cuina, encarreguen el menjar als millors especialistes, com la truita de patates de la Valentina. Sí, les tavernes estan de moda i ara qualsevol bar de mala mort treu la pols a unes tines putrefactes, penja una pissarreta i apa, al carro que toca! Això és precisament el que no han fet la Pau (i en Jordi, el seu marit) i en Carles: ells, directament, han recuperat un negoci amb solera i l’han fet seu. Com? La fórmula és senzilla però no fàcil: dedicant moltes ganes, amabilitat, bon gust i genuïnitat a cada cosa que fan. Barcelona és plena de bars i restaurants: tria i remena. Jo començo a triar pel tracte: si la gent és distant o directament malcarada, ja m’hi han vist prou. Si són de bona pasta i és un gust estar-hi a

Convertit en un local de referència al barri de Gràcia, el Salambó es mereix una visita per nombrosos atractius: l'ambientació d'un local dominat per la fusta, que emana un estil de cafeteria de barri, amb dos billars i una parròquia moderna atreta per l'oferta gastronòmica i la proximitat del Verdi Park. En aquest context podreu gaudir d'un cafè que connecta amb una tradició molt nostrada: la dels cigalons. La carta de combinats és tan contundent com el Roma –grappa i nata–, el Mèxic –tequila, nata i bitxo– o el Bombó –amb llet condensada, xocolata i Cointreau. .

Si hi ha un lloc que es pot qualificar de clàssic del bon beure a Gràcia, aquest és l'Elephanta. Van començar la tasca de dignificar el gintònic molt abans que es convertís en el beuratge de moda arreu del món. En aquest bar-cocteleria hi trobareu 40 varietats de ginebra, que es corresponen amb moltes derivacions inspirades l gintònic (elegants i precises, res d'aquelles coses que semblen amanides flotants) i una bona cocteleria d'autor en general. Sovint hi trobareu exposicions i una atenció informal però atenta. Amb 'happy hour' cada nit: de dilluns a divendres de 18 a 20.30 h, afterwork de gintònics, amb un descompte de 3 € en cada gintònic. Res millor després d'una esgotadora jornada laboral que fer un petit tast de tres mini-gintònics.

Des de la taula de la terrassa més al sud diuen que es veu el mar. És un bar amb vistes, això és clar: situat a la cantonada de República Argentina amb Gomis, dalt del pont de Vallcarca, des d’El Rincón es veu el Park Güell, la muntanya pelada i un bon tall de cases i cel. És un bar triangular, tot finestrals, a la base d’un edifici que aprofita al màxim la punxa final de la seva illa de cases: una mena d’edifici Dakota de NYC però nostrat i sense ressonàncies satàniques. Obre tots els dies, està folrat de fusta per dins i la seva terrasseta és de les més cobejades de la zona. D’entre la seva generosa oferta de tapes destaquen l’ensaladilla russa, feta per ells, els calamars a la romana i la tripa. Aquestes peculiaritats i l’encant dels amos fa 62 anys que l’han convertit en un lloc de trobada d’aquesta part alta de la ciutat, a cavall entre el Putxet i Vallcarca. El local el va obrir en Salvador, exboxador ja jubilat, i ara el porten el seu fill Javier amb la seva cunyada Chelo, que mantenen de cap a peus el bon tracte i l’ambient familiar del bar. El preu de barra d’una canya és 1,30 € i el cafè, 1,10 €. La clientela és gent del barri, passavolants i exploradors intrèpids dels racons més entranyables de la ciutat, com en Víctor Nubla, en Sebastià Jovani i el Roger Fortea, escriptors i noctàmbuls professionals que de tant en tant hi van a prendre un dels millors vodkes del món, el Żubrówka, un vodka polonès amb un bisó a l’etiqueta que val la pena tastar.

Situat al cor del barri de Gràcia, aquest cafè-bar, restaurant i bar de copes està obert durant tot el dia. A la seva terrassa hi podeu fer un vermut amb patates braves –la seva especialitat– però també dinar a base de tapes i platets o passar la tarda fent un cafè. Sobretot recomanem que us hi passeu una nit; gaudireu de bons còctels i bona música, sempre envoltats de l’encant d’una decoració modernista que us transportarà a una altra època. Es pot dir que Sol de Nit uneix passat i present, nit i dia, art i gastronomia.

De vegades necessites un refugi, sortir de casa, fer una pausa en el combat, trobar un recer. No demanes gaire: un lloc per passar la tarda fent un cafè i llegint el diari assegut en una taula de fusta, a la llum d’uns bons finestrals. Un bar amb història, que t’acompanyi. Les hores s’escolen melangioses, com les fotografies en blanc i negre de la Barcelona d’abans que hi ha penjades a les parets. T’has instal·lat al Bar Casa Pagès, al cor del barri gitano de Gràcia, a la metafòrica cantonada de Llibertat amb Fraternitat –què millor–. A l’edifici del davant hi va néixer Antonio González, "El Pescaílla", tota una institució rumbera, marit d’una altra força de la natura, la Lola Flores. De mica en mica, cap al vespre, l’espai diàfan –amb un pilar que sosté la biga principal– i càlidament il·luminat s’omple de veus i la gent et fa de coixí. El rebombori taverner t’agombola tant com el silenci del rellotge solitari. L’ambient és jovenívol, que no adolescent, de diferents estils i pelatges, animat. Juguen a cartes, beuen, miren el futbol, discuteixen apassionadament. És possible que llavors t’agafi la gana i piquis uns seitons o unes bones mandonguilles o, fins i tot, endrapis un entrepà amb nom de filòsof (el Plató, de botifarra amb escarxofes i pa de xapata, a 4,80 euros és boníssim). Els fan tan bons que han hagut d’obrir una sucursal d’aquest mateix bar a Torrent de l’Olla. Es veu que aquest acollidor local familiar –fa 25 anys que el porta la mateixa família– abans havia e

Una ciutat la fan les persones. Ja pot ser la ciutat més bonica del món, que si no hi tens amics o els seus habitants són uns caragirats, no serà un lloc agradable per estar-hi. El mateix passa amb els bars: ¿Què és el bar de moda, on hi tiren millor les canyes de tot Barcelona, que hi fan els còctels més exòtics? Si la gent que hi ha és estirada i intractable, que hi vagi sa tia! El Bar Terra és un històric de la plaça de la Virreina, amb l’església on desemboca el carrer de Torrijos, un lloc on arrecerar-te quan fa molt de fred a l’hivern i topar amb la inscripció bíblica: “vox clamantis in deserto”, que sempre abriga a tothom, fins i tot a qui s’asseu a les seves escales a beure llaunes. “És una peixera: Fontana escup gentades que passen pel davant i gairebé els empeny a entrar”, diu en Santi, el trempat cambrer barbut extreballador del Costa Brava. M’explica que rere la barra hi ha molt bon ambient i això es nota a tot el bar. Al propietari, en Dani –també és amo de La Cafetera, a la mateixa plaça– li agrada molt el jazz i per això és aquesta la música que sona i les persianes metàŀliques del local estan pintades amb siluetes jazzístiques fetes per en Gabaldà, pintor del barri. A la gran televisió del fons del local hi ha un passi permanent de fotografies silencioses, al costat d’un gran mirall que dóna profunditat a l’espai allargat de davant la barra. La poca paret que no és finestral està coberta de llistons de fusta verda fins a la cintura. Al Terra fan uns entrepa

¿Agafeu la bicicleta fins i tot per anar a comprar paper de vàter als xinesos? ¿La vostra xicota us va fer escollir entre ella i la fixed, i us vau quedar amb la bici? ¿Sou capaços de veure una etapa de la Volta sense adquirir una apnea severa a causa dels roncs? Heu d’anar al més ràpid possible al Ciclista: es convertirà en el bar dels vostres somnis tan bon punt toqueu el manillar de la porta. Sí, he escrit manillar. Aquest local gracienc és una exhibició sense límits de reutilització de material ciclista. Rodes convertides en taules, manillars que fan de poms, radis que ara serveixen per sostenir copes, un senyal de trànsit a sobre la cabina del DJ, bicicletes de col·leccionista penjades a les parets com si fossin un Picasso... I alerta també amb el mobiliari de reciclatge high class: als sofàs chester cal sumar joies de disseny industrial casolà (la porta-taula i els tamborets són deliciosos) que posen la cirereta a una de les propostes més originals de Gràcia. Pel que fa a l’ambròsia hepàtica, excel·lent canya de Moritz Epidor i una carta de còctels molt correcta, amb una llista de gintònics de la casa de noms pedalaires que us arrencaran un somriure: copes com Piñón Fijo o Anti Dopping, la meva favorita, us ajudaran a pujar el port de muntanya del dissabte nit com si fóssiu Laurent Fignon als 80. I podeu estar ben tranquils, a la porta ningú us farà pixar en un pot de plàstic, tot i que trobo a faltar un cartell amb la foto de Stevie Wonder on posi: 'si bebes, no pedale

A l’Old Fashioned, no hi vas a veure, hi vas a beure. El local és petit, està decorat amb gust i resulta acollidor, però on es cou la teca de veritat és a la barra. El Luca i el Bruno –italià i portuguès respectivament– vesteixen amb armilla i corbata, impecables, tenen experiència internacional i són uns estetes del còctel sense por d’experimentar; dos dels millors bàrmans que m’he trobat en aquesta santa ciutat. Em posen un Martini Tiramisú, un caprici extravagant, sorprenentment agradable a la boca. És com beure el pastís italià en format líquid. El Luca m’explica que el Bloody Mary arrossega masses, i que hi ha gent que es presenta al local al migdia per beure-se’n un. El posa sobre la barra com si fos una aparició mariana i tasto un Bloody Mary tunejat que mereix figurar entre els més grans de Barcelona –l’acompanyen amb unes perles de llimona i pebre que s’han de paladejar després de la copa–. Impressionant. També em preparen un Old Fashioned 2.0, Fashionista li diuen ells, una delicatessen de bourbon amb bola gegant de gel i una barreja especial marca de la casa, amb fruits secs torrats in situ amb un bufador. El Luca no en té prou, vol liquidar-me i em fa un Bowery, amb Jägermeister, tequila, canyella i una infusió de Chartreuse i romaní, flamejada davant els meus nassos. El tasto, levito uns segons i m’adono que he descobert una barra on s’acabaran afartant de la meva cara. Com diria Terminator: tornaré.

Toca penjar-se una medalla: ja us vam avisar que l’Old Fashioned era un paradís del mam molt abans que es convertís en la cocteleria de moda de Gràcia. El petit local del Luca i el Bruno, els meus bartenders favorits, s’ha quedat petit. Ja fa un temps que els feligresos l’emplenen de gom a gom, seduïts per la qualitat de la barra i també pel sex appeal colossal del seu Bloody Mary. Doncs bé, amb l’Alessandro, un altre bàrman estratosfèric, han obert una nova cocteleria a prop, que té el Bloody Mary com a raison d’être i ja s’ha convertit en El Dorado del suc de tomàquet i el vodka  amb Perrins. Presidit per l’elegància de tres sofàs Chester marrons i un finestral que dóna al tranquil carrer de Ferrer de Blanes, el Bloody Mary Cocktail Lounge aixopluga el bevedor amb bona música retro, il·luminació penombrosa i una barra en forma d’angle folrada d’ampolles. El Luca em diu que juguen amb un catàleg d’uns deu Bloody Mary diferents. I el millor és que proposa un maridatge amb algunes de les seves variants més sofisticades, copes antològiques que arriben amb una tapa ben maridada. Tasto el Bloody Casear, un experiment demencial amb regust de cloïsses i una tapa de tonyina molt refrescant. L’Alessandro remena la coctelera com un mestre. Es tracta d’una copa orgiàstica que entra com l’aigua. I estic a punt de patir un infart de plaer quan el Luca m’apropa una burrata amb un Bloody Mary amb essència i ratlladura de tòfona. També hi ha una tapeta de guacamole, que va amb un Bloody M

Com posar-li Pere al fill d'algú que es diu Pere. Així les gasta el Cafè del Sol. No cal córrer riscos innecessaris quan ets el rei d'una plaça on el sol sempre et va de cara, els plataners et llepen les finestres amb les seves fulles i els gossos borden de felicitat. El Cafè del Sol és un emblema de la Gràcia de casa antiga i torreta, d'aquell barri que ja es fon desorientat en una novel·la de la Rodoreda. Va ser un dels primer bars d'aquest famós quadrilàter i des de llavors, que viu distret pel so d'uns flautistes de Hamelin rastafaris.

Ningú no ho diria, perquè Le Journal, vist pel nouvingut, té pinta de ser una cova portuària de dubtosa reputació. Ah, però en aquest bar haureu de picar pedra, recórrer el local de dalt a baix i deixar-vos empassar per la boira i les guitarres que surten dels altaveus.

Berta Sumpsi es defineix per oposicions: el que ella fa no és tradicional, ni un exercici de luxe pel luxe, ni joieria inspirada en la morfologia dels óssos. En les seves peces hi ha disseny, artesania i un intens pòsit artístic. Té peces conceptuals, treballs que s'allunyen de la joia convencional, i peces més comercials, on Sumpsi explora un llenguatge molt geomètric, clar i pur, d’inspiració nòrdica. Però fins i tot en anells i braçalets que semblen la mínima expressió, la dissenyadora hi introdueix un element de risc. El seu showroom-taller de Gràcia funciona com a manifest: aquest és “un lloc per experimentar amb les maneres d’ensenyar i veure les coses”.

Kids on Wheels és una botiga especialitzada en bicicletes, patinets i skates infantils de qualitat i amb un bon disseny. Us podríem cantar les marques que la Iuren Aldecoa té a la venda (Frog, Little Big, Early Rider, Volare, Whisbone...), però és més interessant saber altres coses. Per exemple, que hi ha un balancí de fusta que es converteix en bicicleta, i un tricicle fabricat amb plàstic reciclat de moqueta que també es transforma en bicicleta, i una altra bicicleta que es converteix en patinet... Els models es poden provar a la botiga, però la Iuren també en té uns quants que els deixa cada tarda als nens i nenes que juguen a la plaça. Una gran iniciativa.

Cecilia Lanzi i la seva mare regenten The Old Kitchen, molt més que una acollidora botiga-taller de Gràcia especialitzada en antics mobles de cuina. Restaurar peces de la primera meitat del segle XX és l’especialitat de la casa: taules, armaris, aparadors, carners... Ho treballen amb passió: decapen a mà i sempre utilitzen pintures a l’aigua. El resultat, espectacular. A més, The Old Kitchen és un bon lloc per equipar la cuina amb productes de disseny de marques europees. Pocs, però ben escollits. També és fàcil enamorar-se d’algun objecte vintage. Uns i altres conviuen amb tanta harmonia que a vegades es confonen.

Belén Martínez, dissenyadora de moda, es va creuar amb en Lester Barreto, un arquitecte d’interiors de Lisboa, i junts van muntar un estudi d’interiorisme i decoració en un petit local de Gràcia. Els projectes es multiplicaven, així com les seves visites a mercats de vell de Galícia i Portugal. El que van començar com una afició personal –recuperar objectes curiosos i petits mobles antics– va acabar definint la seva manera de vestir un espai: sempre amb un innegable toc atlàntic. Ara han reconvertit l’estudi d’interiorisme en una botiga-taller on porten objectes singulars dels seus llocs d’origen, com les vaixelles de ceràmica pintada a mà, els llums vintage o les petites joguines de fusta.

Picnic és la segona botiga que el Joan Rodríguez i la Raquel Bárcena han obert al barri de Gràcia, però no té res a veure amb Padam, la seva germana gran. Ni en continent, ni en contingut. Picnic és un exercici de minimalisme escandinau: parets blanques, terra de ciment lliscat i mobiliari de pi natural fet a mida. Elegància i funcionalitat, com mana el cànon. Només s’han permès un excés: una franja de rajoles verdes que emmarca l’entrada i que hi dóna un entranyable punt retro. Amb aquesta posada en escena, s’espera un contingut a l’altura. I el tenen. Picnic és la suma dels gustos personals dels propietaris, una petita concept-store on roba, accessoris i revistes de tendències conviuen en harmonia.

La dissenyadora Emma Pardos compta amb un espai propi, un local de sostres alts i parets decapades que descobreixen una preciosa paleta cromàtica a base de malves i blaus. Com les seves bosses. Però en aquest espai la marca s'acompanya d'altres firmes locals i internacionals en sintonia amb els seus principis de producció conscients les coŀleccions de la francodanesa Baserange, les sabates de De Ubieta i les coŀleccions elegants de la marca Name. El punt divertit el posa la coŀlaboració que l’Emma va fer amb Las Coleccionistas. Aquí també trobareu publicacions: la col·lecció de llibres de segona mà sobre art brut, els monogràfics de viatges de Holiday i la capçalera de moda francesa Encens, i les petites edicions d’artista de Michael Swaney i Ariadna Serrahima.

Fusta i ferro. Aquesta és la carta de presentació de Kiruna, una botiga de Gràcia especialitzada en mobiliari sostenible. Al darrere hi ha el Nicolás Nicolas Mesyngieri el seu soci, en Ronald Romero, de professió ferrer. La combinació no podia ser més encertada si es tractava de recuperar material d’obra (des de palets fins a les fustes d’encofrar) i convertir-lo en mobiliari de disseny amb un acabat molt polit, sense cap estella. Des de fa més de tres anys treballen en el seu propi taller, agafant encàrrecs i també organitzant cursos per fabricar mobles senzills a partir de la fusta de palets.

Va néixer com a plataforma per a l’artesania contemporània i aquest segueix sent el seu fort, tot i que ara Oslo s'ha renovat i sembla més una botiga. Aquí trobareu productes cuidats, que commouen les reponsables de la cooperativa de creadors, l’Ana Vivero i la Maria Ninot. Tenen artesans de la pell (el treball de Cocuan), la ceràmica (el més nou, de la mà de la il·lustradora Alexandra Kopff), la fusta (Atelier Melis) i joies, grans aliades d’Oslo: la fantasia de Xtellar brilla al costat dels penjolls de Lola Gratacós. També adoren els estampats, per això tenen marques com Less Filling i Forynja Edstrom.

Lydia Delgado fa més de vint anys que es dedica al negoci de la moda, ha desfilat a Barcelona i Madrid i ha aconseguit crear una marca amb un estil molt personal. Una mica com ella mateixa. Femenina, elegant, parisenca i escorada en la sobrietat del negre. Comparteix una línia amb Miranda Makaroff i la roba de mare i filla es mesclen als penjadors d'aquesta sofisticada boutique de Gràcia amb tota la naturalitat del món. Divertits jerseis i jaquetes de punt conviuen amb faldilles prisades de fons d'armari. Vestits preciosos sense mànigues, amb capes de llana amb estil que piquen l'ullet als anys 60. Elegants tops transparents, amb delicats vestits de festa. De l'audàcia de la clienta dependrà si serveixen per crear un 'look' més sobri o més trencador.

Cuervo Cobblerblack Bird no va néixer amb aquest nom tan llarg, sinó amb un altre que homenatjava una pel·lícula de Wong Kar-wai. Té la seva lògica: Emili Guirao, el soci de Teresa Folguera, estava (i està) molt vinculat al cinema. Hi venien roba, accessoris i calçat. Però les sabates cada cop prenien més protagonisme. Era qüestió de temps que la boutique es convertís en una sabateria. El canvi d’orientació va precipitar el canvi de nom. I, en unes quantes temporades, també es va capgirar el rol dels propietaris: deixaven de ser exclusivament botiguers per convertir-se també en productors de la seva pròpia marca. La Teresa s’encarregava (i encara ho fa) del disseny, del patronatge i de supervisar la producció a Alacant de Cuervo, una línia de sabates que beu de models clàssics, tant per a home com per a dona.

Elisabet Vallecillo i Javier Blanco han convertit Colmillo de Morsa en una marca de culte. La seva és una trajectòria curta però intensa, i mostra d'això són les botigues que tenen a Gràcia i el Born. Colmillo de Morsa no és una botiga consagrada a la roba de la seva pròpia marca, és un espai també obert a un impressionant planter de joves creadors, amb els quals comparteixen gustos, inquietuds i una particular manera de viure i veure la moda. En un temps rècord, han aconseguit aglutinar una interessant fornada de dissenyadors de roba, accessoris, bijuteria, joieria i calçat.

Pinc Store és la botiga, taller i laboratori de creació d'Ana Tichy, una dissenyadora que treballa els patronatges, aposta pel tractament extrem dels teixits i inclou el punt a les seves col·leccions.

Un manifest, una ètica, un peatge: cap de les peces de roba o complements que trobareu a Green Life Style transgredeix els principis de sostenibilitat, reciclatge i comerç just. Una altra de les normes no escrites és l’aposta pel disseny. Ens agraden els vestits-pantaló de Milch, les peces tricotades de Caro-e, els colors de Maronski i la línia de Les Racines du Ciel. Vestiu-vos d’hivern amb una gorra i les mànigues de tricot de Carolina Simón.

ADA és un enclavament resistent, de les botigues atentes als canvis del mercat, de les que muden la pell quan toca fer-ho. Al capdavant hi ha la dissenyadora Elena López, que va introduir-nos a Kling, Pepa Loves i Sietedelonce; després s’hi han incorporat altres marques com Pepper Corn, Mink Pink i Bëhulah, les joies de Fauna y Flora i Laus i les espardenyes de The Rico & Co. Aviat també hi trobareu una petita selecció per al públic masculí.

Diuen que al pot petit hi ha la millor confitura. En el cas de Misha, aquesta dita popular l’encerta. El seu secret s’apuntala en unes quantes marques: la feminitat parisina i sofisticada de Sessùn, el toc urbà i cosmopolita de la casa belga Bellerose, el rotllo més folk del suecs Odd Molly, els texans skinny de Le Temps de Cérises, els jerseis de llana i les divertides samarretes serigrafiades de Des Petits Hauts, entre d'altres.

Sense moure's de Gràcia ni perdre l'essència, Àlex González ha reinventat Boo on continuen trobant-s'hi parques amb pedigrí com Saint James, Penfield o Levi's i firmes de creadors independents, com Tuk Tuk i Plectrum. Entre-hi un contempleu l'espai, encara que només sigui per permetre's el gust de canviar-vos en una cabina de telèfon de la Barcelona dels anys 20.

Núvies indie, a la recerca d'un vestit diferent, artesanal, fet a Barcelona: el vostre lloc és Otaduy. Tot va començar amb el vestit d'una amiga rockera, i la primera col·lecció feta al taller de casa, i ara la firma té botiga pròpia a Gràcia. Otaduy recorre a guipurs, per a les bodes romàntiques, campestres, i a teixits més lleugers i escots a l’esquena per a la ciutat. Però Otaduy és, sobretot, 'true love': vestits per tornar a l’origen i celebrar la festa de l’amor sense artifici ni disfressa.

AOO (també coneguda com Altrescoses, Otrascosas o Otherthings) és l'agradable botiga-estudi de Marc Morro i Clara Quintana, un espai on ensenyen coses que els agraden, la majoria objectes d’ús quotidià, alguns fets per artesans i altres per grans marques. El ventall de producte (i preus) és molt ampli: caixes de mistos i draps de cuina de Hay, calendaris perpetus de Danese, setrills de Marquina, llibretes amb tapes de pell, vaixelles de peltre de Falcon, càntirs de ceràmica mallorquins... AOO ha fet un pas enllà i també ha començat a dissenyar i construir les seves pròpies coses de fusta en un taller del Poblenou.

La voluntat del Teatre Lliure és convertir el teatre en un servei públic partint del dret democràtic del ciutadà d’accedir indiscriminadament a la cultura, amb un compromís ètic i la concepció del teatre com a art. La seu de Gràcia va obrir el desembre de 1976, quan un grup d’actors, directors i tècnics van llogar a una cooperativa de consum (La Lleialtat), aquest local, ara renovat, del barri de Gràcia.

La Sala Beckett és un petit teatre fundat l’any 1989 com a seu de la companyia El Teatro Fronterizo, de José Sanchis Sinisterra, i com a espai de trobada per a creadors de diverses disciplines. Des dels seus inicis s’ha centrat en la promoció de la dramatúrgia contemporània, amb produccions i programacions d’espectacles d’autors contemporanis i un interès visible per l’experimentació i per les noves formes d’escriptura dramàtica. A través del seu Obrador Internacional, la Beckett duu a terme també una intensa activitat de formació.

El C.A.T és un equipament públic de la ciutat que gestiona l’Associació Cultural TRAM (organitzadors del Festival Tradicionàrius, la mostra de música d’arrel tradicional més important de Catalunya) i que va obrir el 1993 al centre cívic L’Artesà del barri de Gràcia. El C.A.T. té un programa regular de concerts i balls i sessions d’improvisació, així com tallers i actuacions d’altres tradicions musicals.

El park Güell és un dels espais verds més emblemàtics de la ciutat de Barcelona, ocupa dos vessants del turó de les Tres Creus i del Carmel. Des de 1984 és Patrimoni de la Humanitat ja que és considerat com una de les creacions més importants d’Antoni Gaudí. El punt central del parc és una immensa plaça envoltada per un banc en forma de serp recobert amb la tècnica del trencadís i parcialment sostinguda per la Sala de les Cent Columnes, encara que en té 86. La sargantana, a l'escala principal, és l'emblema del parc.

Programa cinema de qualitat en versió original, se la juga cada setmana amb la seva programació i és l’única sala que projecta curtmetratges diàriament. Aquesta és l’aposta de l’Enrique Pérez, que va obrir les primeres sales l’octubre de 1987 i va rebre més d’una crítica per part dels més escèptics. Als qui no veien clar això de les pel·lícules subtitulades, però, els ha deixat amb un pam de nas, vista la resposta entusiasta de part del col·lectiu cinèfil.

És sens dubte un dels pols musicals i de la nit de Gràcia. L'Associació Cultural Heliogàbal es va fundar l'any 1995 amb l'objectiu de servir de plataforma per al desenvolupament i la promoció d'activitats artístiques i culturals al barri de Gràcia de Barcelona. Com a espai de difusió, l'Heliogàbal propicia l'encontre entre públic, veïns, artistes, col·lectius i associacions i col·labora amb altres plataformes del teixit cultural i artístic de Barcelona, com discogràfiques i editorials independents.

La gràcia d'aquest bar –cent per cent gracienc– és que s'acosta més a una sala d'estar que no pas a un bar convencional. Aneu-hi d'hora per aconseguir un bon sofà, i demaneu uns quants daiquiris.

De pura llum ancestral i moderna, el Velcro és el refugi del que vol sortir per la porta del darrere d'un dimecres. Cada nit el repoblen homínids disposats a veure líquids translúcids que, encara que no vulguin, els esquitxaran a la cara un ssshhh, ahhh.S'asseu la gentada a la barra, alçats en tamborets, i durant hores, com si estiguessin sota aquella llum blava de les carnisseries, la que caça mosquits, no es mouran ni un centímetre.

En les altures de Gràcia, aquest bar s'ha guanyat una sòlida reputació entre la parròquia alternativa: personalitat friqui, fetitxisme pop i còctels a preus de crisi són alguns mèrits.

El lífting de la boîte Imperator s'ha concretat en Duvet, i ara el house substitueix el pasodoble. Per cert, Duvet significa manta nòrdica en anglès. Que ens ho expliquin.

Un bar que sembla un malson amistós, sortit d'un univers paralel i 'retro'. Dins us esperen unes cerveses fredes i sessions dels millors DJ!.

Hi ha bars que no esperes que et canviïn la vida. Hi són per fer la seva funció: una birra sortint de la feina o un còctel d'estar per casa per no sortir del barri. L'Elèctric va vestit amb aquest uniforme. Llueix barra d'acer reglamentària, prestatgeries carregades on no hi falta el JB i una màquina registradora rònega que no sortirà en cap curtmetratge. Algú ha escrit amb retolador la carta de begudes a sobre d'una cartolina que sembla robada del material escolar d'un nen. La parròquia de la tarda s'aferra a la barra com Robinson Crusoe en una illa de cases. La seva bandera és una Estrella Galicia i el fum vagareja com un convidat que no troba el moment de tornar cap a casa. En algun univers paral·lel, se sent la música exòtica que et duu a un país de palmeres i cocoters, encara que saps molt bé on ets i també n'estàs segur que aquest vespre ja s'han cancel·lat els vols per anar a aquell tros de terra on tothom va amb bikini i sempre fa sol. L'Elèctric es disfressa, com pot, de mestressa de casa bohèmia perquè lluny dels bars del seu estil, que tenen el fluorescent d'emblema, viu sempre amb la gasiveria d'uns llums amb poca potència. El sofà de l'entrada manté una lluita interior entre el moble d'apartament de platja i el d'una casa okupa. Les taules de l'interior són de marbre i, en un racó, reivindica la seva existència un moble de menjador dels cinquanta, entre quadres amb els quals Goya somriuria. Al final, en la cerimònia de bars del món, aquí es celebra una missa de

El Shake It! és un club de bona música amb dos pisos i piles de bones propostes per a moltes nits de cada mes. Què s'hi escolta, al Shake It!? Des de rocksteady a northern soul, passant per pop del que enlluerna, garatge frenètic o soul i funk dels de no-puc-parar-de-ballar.I què els distingeix? Els acústics d'indie no comercial i una llarga i sucosa carta de gintònics servits amb tots els gadgets i parafernàlia necessària per fer-los únics i atractius.

Aquest bar gracienc potser no és tan il·lustrat com el seu cosí de les Corts, el Barbara Ann, però sí que és més longeu: fa més de trenta anys que il·lumina les nits dels seus fidels. No espereu un fil musical especialment erudit –Bowie, Stones, Mott The Hoople– però si que hi trobareu un bar de rock de manual: memorabilia en cada centímetre de paret, bons gintònics i dones que poden ser perilloses si us deixeu enganxar. Les copes són senzilles però ben tirades i bé de preu, i entre el rock and roll i la caloreta humana, heu de vigilar que potser sortiu a quatre grapes. 

Una de les escasses discoteques de Gràcia, ple de nois i noies del barri amb ganes de gresca. El seu carisma de discoteca de barri ha cedit en favor a un altre tipus de carisma: el d'una sala de concerts amb una bona sonoritzaciño i una programació exquisida, tirant cap al rock: per aquí han tocat New Christs o Gallon Drunk. També tenen una bona programació de DJ d'indie.

Els melòmans haurien de tatuar-se a la mà l’adreça del Vinilo, per quan les neurones comencin a fallar. Fosc, envellit, amb fusta cruixent i carregat de notes de rock gravades amb sang a les parets, aquest és el bar per als amants de la bona música escoltada a l’antiga. Respecten el vinil i els grups de més qualitat. De fet, el gramòfon blau de proporcions paquidèrmiques que hi ha és un tòtem on tots els feligresos presenten els seus respectes. Ho diré d’una altra manera. Si els protagonistes d’Alta Fidelidad tinguessin una botiga a Gràcia, estarien abonats a aquesta cova imprescindible.–Òscar Broc.