Gràcia

El Roig Robí, un dels primers emblemes de la renovació gastronòmica d’aquesta ciutat, acaba de festejar els seus trenta anys de vida. Els anys passen, però la qualitat i el bon gust queden. Sota l’atenta i càlida mirada de Mercè Navarro, alma mater d’aquest vaixell insígnia que va ser un atractiu més dels jocs olímpics, el Roig Robí segueix oferint una de les més bones i serioses cuines de Barcelona.

En Jordi Brau, cuiner, hoteler, fill de català i italiana i viatger, va viure set anys al Sud-est asiàtic, on una tibetana refugiada al Nepal li va permetre compartir fogons en una paradeta d'un mercat. La curiositat, el fet de saber viure i el bon gust van fer la resta. Al Momos, el comensal s'hi sent homenatjat des que hi entra.

El tàrtar de tonyina tallat i preparat magníficament, amb una salsa de mostassa, amb sabors de brots d'userda i sal fumada negra, o uns nem vietnamites –rigorosament preparats amb paper d'arròs, llagostins o cranc, pastanaga, cebetes, brots de soja, coriandre, enciam i menta–, ben freds, amb salsa agredolça, esclaten a la boca en mil sabors i textures i marquen la diferència.

Fa pocs anys el que es duia era el restaurant minimalista de cuina intel·lectual i cristalleria de marca, versions barates incloses. De cop va començar a sorgir un corrent contrari, el de recuperar la casa de menjars de tota la vida, amb la seva botifarra amb seques, el seu bacallà a la llauna i el gotet de vermut. El cas de La Pubilla és un dels més feliços i encertats, aparegut en el moment i el lloc just, enfront del mercat de la Llibertat que el nodreix de producte fresc per recuperar els plats de sempre amb un toc nou.

El Gut entra per la vista, amb el seu mobiliari en blanc impoŀlut trencat per les cadires de fusta vintage. És petit i allargat, però gràcies a la iŀluminació se n'ha sabut treure molt partit. Hi serveixen esmorzars, dinars (un menú de bona relació qualitat-preu), sopars i també copes. La carta és curta i aposta per una cuina de fusió mediterrània i asiàtica. Fan cuina non-stop: a partir de les 17 fins les 20, entra en joc una carta de tarda que és una versió reduïda de la de la nit.

Ni darrere al taulell ni a la barra trobareu cap Pepita. En canvi, és fàcil trobar-se amb la Sofia o l'Andreu, els propietaris d'un local que estira els horaris: serveixen esmorzars, aperitius, dinars (tres menús a 8,10 i 12 euros), berenars i sopars a la carta, on els protagonistes són les pepites, inspirats en els famosos pepitos, des del clàssic de llom fins a combinacions sorprenents. La Pepita també és local de copes, amb predilecció pels gintònics (per 4 euros, et preparen mig vas) i el vermut casolà, a base de ginebra, taronja i sifó.

Assegut, veig la carta escrita convertida en estovalles i llegeixo que la Pepa Farré era una barcelonina dels anys 20 que va treballar a restaurants com La Maison Dorée o Can Culleretes, i que al seu hort de Gràcia hi cultivava verdures que després convertia en sofregits o conserves. Amb la foto de la Pepa tomatera davant, em decanto per un primer, un segon i unes postres, tot amorosit amb una copa de vi negre criança del Priorat Viva la Pepa. El vi i el cava també són marca de la casa. La veritat és que m’hauria pogut decantar de primer per un wok de l’hort, o unes croquetes de trompeta i gambes, o uns tomàquets verds fregits; de segon, per uns macarrons de Verdi, o un romesquet de nyoquis i llagostins, o un pop a la Pepeta.

Aquest jove restaurant peruà segueix la línia marcada per Gastón Acurio: estètica gens folklòrica –més aviat sembla un bistrot estil Nova York– combinada amb una cuina nikkei –fusió japonesa– i chifa –preeminença de la influència cantonesa de la Xina– amb una presentació exquisida. Ara bé, és un xic més econòmic que Tanta. El xef és d'allò més solvent: un rodamon peruà format a Estats Units que ha passat per Dubai i la República Dominicana. Val la pensa tastar les seves versions de l'arròs amb ànec –amb salsa de gerds– o l''ají de gallina criollo'.

Sergi Canals, tot un jove veterà de la cuina (Omm, Txakolín, restaurants italians i japonesos arreu del món) ha obert Riera 29, un restaurant que ens reconcilia amb la tant abusada etiqueta de tapes creatives: cal tastar platets com les mandonguilles de pollastre amb tòfona, foie gras i parmentier de patata o el risotto de cors de carxofa confit i formatge fumat. Les podeu tastar en un assequible menú degustació de migdia, o més car i llarg a la nit.

El Santa Gula té un fill, el Gula Bar, un descendent més informal que manté l’estil d’alta cuina i sofisticació del pare. Un cartell de neó que pampallugueja llums flamenques descobreix aquest local que s’amaga als voltants de la plaça de Narcís Oller. Per fora recorda alguna de les breweries de Consell de Cent, una entrada lateral poc senyalitzada amb una immensa galeria que mostra l’interior. Qualsevol forat del local està ben aprofitat: taules, cadires, tamborets i molta gent. El Gula Bar està de moda i es nota. Per Instagram corren les fotografies que ho demostren i, alhora, encomanen la febre col·lectiva per anar-hi i cruspir- se les tapes de la carta. Aquestes barregen amb gràcia i enginy els productes estrella del mercat: niguiri d’alvocat amb tempura, ventresca a l’all negre o cua de bou amb sabor llatinoamericà. Si sou vegetarians, us ho haureu de pensar dues vegades: aquest és un lloc de proteïna animal selecta i vehiculada amb imaginació. Hi ha llocs que tenen una estètica estereotipada, i una carta que s'hi correspón. No és el cas. L’estètica metal·litzada de garatge industrial i fish & chips londinenc, amb cuina oberta i el toc de pop-up dels neons és deliciosa, però no sorprenent. Ara bé, és en la teca que et trenquen esquemes. Per l'aspecte del lloc, t'esperes el tríptic russa-brava-croqueta, i el xef Martín Marchese –uruguarià– et desencaixa la mandíbula amb unes croquetes de bacallà a la llauna. O aplicant a la russa amb anguila un subtil estranyament amb u

Restaurant de gran tradició gracienca, amb un tracte excel·lent i un bacallà a la llauna per llepar-se els dits. El menú de migdia és de molta qualitat. Reserveu els caps de setmana, que s'omple com un ou. No hi trobareu cap gran sorpresa, però sí una excel·lent cuina catalana, i varietat de palts de botifarra: esparracada en un trinxat, penjada per assecar o el més comú i gloriós destí: a la brasa.

Després de superar la perillosa barrera dels deu anys treballant de nit, Jordi Lanuza, bregat al Vinil gracienc des del 2005, ha emprès una aventura diürna: 'vita nuova'. Fa uns mesos, en Manolo, del Moï-Yo del carrer Minerva, es traspassava el local a un preu raonable, així que en Jordi i la seva dona, la Nina, van fer el cop de cap. És en el carreró que mena de la plaça Narcís Oller a la sorollosa Diagonal que ara s’ha establert la família. Amb les parets de color turquesa i el terra de fusta, decorat per la Nina, és un catau perfecte per arrecerar-te del brogit urbanita.Obren de bon matí fins a havent dinat i ofereixen una selecció de tes curosa (del Caj Chai del Call), cervesa de gingebre ecològica, sucs i cafè Bou. Per esmorzar, bon material del forn Fortino (fent barri!): pastissos, entrepans de 'scamorza' o croissants d’espelta. Per dinar, cinc opcions: tres bols i dues hamburgueses. El bol (8 €) pot ser thai (arròs vermell, tofu, curri, germinats), marroquí (cuscús, pollastre, figues, babaganuix) o hawaià (arròs blanc, salmó, ceba marinada, edamame). Una hamburguesa és vegana, d’espinacs, i l’altra de cochinita pibil. Pots sentir-hi Cass McCombs i la bonhomia d’en Jordi és tot un bàlsam: què més es pot demanar?  

Si algú pot presumir a Barcelona de practicar la genuïna cuina mexicana quan només hi havien 'patilleros' tex-mex, són ells. Amb un ambient informal i colorista però que defuig el tòpic de postal, amb un toc artístic, aquí hi trobem fabuloses preparacions de clàssics mexicans, com la 'cochinita pibil' o el pollastre amb 'mole poblano', barroc guisat amb xocolata i mil i un ingredients més.

Si us deliu per l’arròs de muntanya, aquest és el vostre lloc. Rere la façana quasi impenetrable d’aquest clàssic gracienc, mana la segona generació de la família Hevella; ells van agafar el 1972 un local que va obrir el 1942: aires de bona casa de menjars de tota la vida, sense concessions a les modes. Tenen quatre arrossos, i si és el primer cop que hi aneu, és obligatori l’arròs a la milanesa: no el confongueu amb aquella vulgaritat que era el rei de l’arròs de sobre. Aquí significa un arròs sec i fosc, amarat del brou de carn i amb pit de pollastre, puntes d’ibèric i llom de porc, trossejat fi, per menjar sense feina. Se serveix en paella i amb brins abundants d’emmental ratlla.

El Cóc és un restaurant enfocat a recuperar la coca de recapte: "La coca està relegada a l'oblit, ha quedat marginada, vinculada només a certes festivitats. I tenint una cosa tan bona, hem permès que s'imposès la pizza", raona un dels socis, el Nacho Antolín. El concepte és senzill però fet amb molta cura: una carta on mana el producte fresc km 0 aplicat a coques de recapte calentes. "Cada dia faig coca amb farina ecològica tritordeum, aigua i oli, sense llevat", explica. El resultat són receptes potents com la coca de peus de porc, pera i ruca o fines com la Kimeta, amb escalivada alga kim i magrana. Són lleugeres: la farina és poc glutinosa. I al migdia hi trobareu un bon menú amb quasevol coca de la carta i un entrant lleuger i ben fet, com crema de llenties al curri o amanida amb fonoll i taronja.

Pronuncieu Chivúos, amb accent a la 'u'. Aquest bar, tot de fusta i acollidor, és l'invent de dos cuiners barbuts i veneçolans, amb experiència a Estats Units i en l'alta cuina catalana. El concepte és senzill, però portat a terme amb talent i personalitat: cinc entrepans de receptes nord-americanes que van més enllà de l'hamburguesa, i cinc tiradors de cervesa artesanal local. Un exemple: el portentós entrepà de 'pulled pork', porc rostit amb espècies durant dotze hores, amb salsa barbacoa i ceba confitaada. El seu cheesecake, servit en un pot de melmelada, val un tast i dos. Ho fan bé: cal apartar la clientela ianqui per seure.

A Gràcia funciona des de fa molts anys el primer restaurant nepalès que hi va haver a la ciutat. Després, amb el fort corrent immigratori, en van arribar d’altres, tot i que l’Himali continua perdurant en el record dels paladars que gaudeixen assaborint les diferents cultures. Senzill, com ho és la seva cuina, l’Himali impacta d’entrada per les aromes que inunden la sala diàfana, sòbria, on els plats són els principals protagonistes. La gastronomia nepalesa té una forta influència de la cuina índia, tot i que ha hagut de posar-hi més imaginació, prescindint gairebé completament dels productes marins perquè el Nepal no té sortida al mar.

L’Extra Bar ha estat una de les sorpreses més agradables que ens ha donat darrerament Gràcia, un lloc sempre ple, fins i tot amb cues per part d’una clientela enamorada de la seva cuina catalana i asiàtica, i de l’aire informal que s’hi respira. Informal, perquè l’Extra Bar és sorollós, perquè qui està disposat a sopar en un tamboret és perquè o bé li va la marxa o bé hi ha anat obligat, perquè no fan reserves, la carta està escrita a mà i no hi ha carta de vins, sinó que les propostes estan exposades al local. Rere la cuina, trobem un nom sòlid, el d’Alexis Peñalver, propietari i xef de La Pubilla, que ha volgut emprendre una nova aventura basada en platets creatius amb cabuda per a les cuines d’arreu del món. Bona prova d’aquest tarannà lúdic són les influències asiàtiques de la carta, fruit del recent viatge al Vietnam de la Marieta, cuinera del local i una apassionada de guisar sense banderes: tant et prepara un capipota amb cigrons com un aguachile –una mena de cebiche més picant i aigualit– de gamba, vieira i patates palla sensacional.

Què hi tenen, a La Rovira? Per començar, divuit tiradors de cervesa artesana. N’és el tret distintiu. Dels divuit, quinze són rotatius: se n’acaba un, se’n posa un altre de diferent. Si no en saps del tema, amablement la Noe, la mestra cervesera o qualsevol dels cambrers te’n faran cinc cèntims i abans de gastar-te els tres euros i mig que costa mitja pinta anglesa (28 cl), te’n deixen provar un dit perquè no et penedeixis de la tria. A banda d’això, La Rovira fa uns entrepans planxats deliciosos amb noms de carrers dels voltants —el Reig i Bonet, per exemple, de pollastre, alvocat, ceba i xipotle, que costa 6 €—, posen el Barça, tenen una màquina de discos preciosa amb singles collonuts i al migdia ofereixen una combinació de ¾ de planxat, amanida i beguda per 8,2 € que val la pena provar.

Afortunadament encara queden llocs com el Disbarat, al cor de Gràcia. Perquè llocs com aquesta taverna permeten gaudir als joves i als no tan joves, als qui els agrada sortir i menjar bé, animats, i per un preu ajustat a les seves necessitats. Amb miralls a gairebé totes les parets, el local està distribuït en dues plantes, decorat càlidament i ben distribuït. Una bona il·luminació, tirant a romàntica, fa que se sentin còmodes des de la parella d’enamorats fins al grup d’amics. La seva oferta és la carn a la brasa, si bé hi ha alguns plats de cuina casolana.

Paco Pérez, multiestrellat xef i punta de llança de la nova gastronomia catalana, ara té en l'ou el seu ingredient fetitxe. A l'Eggs el trobarem preparat en totes les seves variants: croquetes de rovell d'ou, ou a baixa temperatura amb salsitxes i espardenyes... Escudella amb ou! Amb formes clàssiques i modernes. Preus assequibles i bona cocteleria.

Got? Petit, que no s’escalfa. Temperatura? Glacial. Quadratura del gas? Perfecta. Escuma? Un dit i escaig de morbo. Suavitat? Mimosín tindria el primer orgasme de la seva miserable vida. La canya de Moritz del Gata Mala és de doctorat Honoris Rauxa. Ja paga la pena visitar aquesta llauna de sardines només per tastar les seves provetes d’ordi català, però també ajuda que amb la cerveseta et regalin una tapa. I no parlo de patates xip o pelleringa de bull. Aquí us posareu les botes: les viandes en miniatura són teca de la bona.

Ni darrere al taulell ni a la barra trobareu cap Pepita. En canvi, és fàcil trobar-se amb la Sofia o l'Andreu, els propietaris d'un local que estira els horaris: serveixen esmorzars, aperitius, dinars (tres menús a 8,10 i 12 euros), berenars i sopars a la carta, on els protagonistes són les pepites, inspirats en els famosos pepitos, des del clàssic de llom fins a combinacions sorprenents. La Pepita també és local de copes, amb predilecció pels gintònics (per 4 euros, et preparen mig vas) i el vermut casolà, a base de ginebra, taronja i sifó.

París té les seves terrasses cobertes i uns fanals de pel·lícula. Nosaltres tenim cellers amagats com el Tano. Una porta plena d'adhesius, les taules de marbre, el caliquenyo i la noia amb el diari de diumenge sota el braç que s'explica a glops de vermut i mos d'anxoves, banderilles i escopinyes. Quina gana passen a París. –M.V

El local aposta per la 'qualité: la decoració és senzilla, mesuradament moderna, amb línies clares i lavabos degudament desinfectats.No li cal res més, perquè la seva personalitat es defineix sobre dos eixos inamovibles: una selecció musical que provoca atacs de priapisme (si voleu escoltar Snow Patrol aneu al Karma) i els millors gintònics de Gràcia, entre ells el senyorial Tanqueray Rangpur, una obra d'art amb llima, infusió de te verd i la mateixa aroma que el clatell d'Ana de Armas. Atenció, addictes a la ginebra, tenen més de 35 marques premium i un receptari de gintònics que faria cantar òpera a Guti. A més, aquí van de debò i s'imposen els glaçons de qualitat –aguanten sencers fins al final–, la copa rodona de tota la vida i la destil·leria més high-class. Sense embuts: L'Entresòl ho té tot per ser un dels millors bars de Barcelona. Observo com els cambrers fan ballar les ampolles de ginebra. DJ Mater, el resident més atlètic, només té oïdes per al caviar i punxa Kanye West després de Vampire Weekend. Veig ties bones. Moltes. La quinina de la tònica m'està deixant sord de plaer. Miro al voltant, somric i Miles Dufrasne, un dels responsables d'aquesta catedral etílica, em posa la mà a l'espatlla i em diu a cau d'orella: "Benvingut a la família".

Lo Pinyol és bonic (sostres alts, terres de rajola hidràulica, una pica de marbre preciosa, sis tines sobrevolant una barra de fusta feta a mida) i té tres espais molt acollidors: l’entrada-bar tradicional, una habitació interior amb llibres per intercanviar i un menjador al fons per a sopars més privats. A Lo Pinyol per 3 euros tens un vermut i una tapeta boníssima a triar entre esgarradet (bacallà esfilagarsat amb pebrot vermell), crema de bolets amb rossinyols al damunt, markina (pebrots bascos fregits), escarxofa en conserva amb tomàquet sec i seitó... El pa és de Can Turris; els queviures, de València, Terol i de proximitat. Cuiden tant el producte que compren el pa al matí i a la tarda perquè sempre estigui acabat de fer. Com que són una taverna i no tenen cuina, encarreguen el menjar als millors especialistes, com la truita de patates de la Valentina. Sí, les tavernes estan de moda i ara qualsevol bar de mala mort treu la pols a unes tines putrefactes, penja una pissarreta i apa, al carro que toca! Això és precisament el que no han fet la Pau (i en Jordi, el seu marit) i en Carles: ells, directament, han recuperat un negoci amb solera i l’han fet seu. Com? La fórmula és senzilla però no fàcil: dedicant moltes ganes, amabilitat, bon gust i genuïnitat a cada cosa que fan. Barcelona és plena de bars i restaurants: tria i remena. Jo començo a triar pel tracte: si la gent és distant o directament malcarada, ja m’hi han vist prou. Si són de bona pasta i és un gust estar-hi a

Convertit en un local de referència al barri de Gràcia, el Salambó es mereix una visita per nombrosos atractius: l'ambientació d'un local dominat per la fusta, que emana un estil de cafeteria de barri, amb dos billars i una parròquia moderna atreta per l'oferta gastronòmica i la proximitat del Verdi Park. En aquest context podreu gaudir d'un cafè que connecta amb una tradició molt nostrada: la dels cigalons. La carta de combinats és tan contundent com el Roma –grappa i nata–, el Mèxic –tequila, nata i bitxo– o el Bombó –amb llet condensada, xocolata i Cointreau. .

Des de la taula de la terrassa més al sud diuen que es veu el mar. És un bar amb vistes, això és clar: situat a la cantonada de República Argentina amb Gomis, dalt del pont de Vallcarca, des d’El Rincón es veu el Park Güell, la muntanya pelada i un bon tall de cases i cel. És un bar triangular, tot finestrals, a la base d’un edifici que aprofita al màxim la punxa final de la seva illa de cases: una mena d’edifici Dakota de NYC però nostrat i sense ressonàncies satàniques. Obre tots els dies, està folrat de fusta per dins i la seva terrasseta és de les més cobejades de la zona. D’entre la seva generosa oferta de tapes destaquen l’ensaladilla russa, feta per ells, els calamars a la romana i la tripa. Aquestes peculiaritats i l’encant dels amos fa 62 anys que l’han convertit en un lloc de trobada d’aquesta part alta de la ciutat, a cavall entre el Putxet i Vallcarca. El local el va obrir en Salvador, exboxador ja jubilat, i ara el porten el seu fill Javier amb la seva cunyada Chelo, que mantenen de cap a peus el bon tracte i l’ambient familiar del bar. El preu de barra d’una canya és 1,30 € i el cafè, 1,10 €. La clientela és gent del barri, passavolants i exploradors intrèpids dels racons més entranyables de la ciutat, com en Víctor Nubla, en Sebastià Jovani i el Roger Fortea, escriptors i noctàmbuls professionals que de tant en tant hi van a prendre un dels millors vodkes del món, el Żubrówka, un vodka polonès amb un bisó a l’etiqueta que val la pena tastar.

Situat al cor del barri de Gràcia, aquest cafè-bar, restaurant i bar de copes està obert durant tot el dia. A la seva terrassa hi podeu fer un vermut amb patates braves –la seva especialitat– però també dinar a base de tapes i platets o passar la tarda fent un cafè. Sobretot recomanem que us hi passeu una nit; gaudireu de bons còctels i bona música, sempre envoltats de l’encant d’una decoració modernista que us transportarà a una altra època. Es pot dir que Sol de Nit uneix passat i present, nit i dia, art i gastronomia.

De vegades necessites un refugi, sortir de casa, fer una pausa en el combat, trobar un recer. No demanes gaire: un lloc per passar la tarda fent un cafè i llegint el diari assegut en una taula de fusta, a la llum d’uns bons finestrals. Un bar amb història, que t’acompanyi. Les hores s’escolen melangioses, com les fotografies en blanc i negre de la Barcelona d’abans que hi ha penjades a les parets. T’has instal·lat al Bar Casa Pagès, al cor del barri gitano de Gràcia, a la metafòrica cantonada de Llibertat amb Fraternitat –què millor–. A l’edifici del davant hi va néixer Antonio González, "El Pescaílla", tota una institució rumbera, marit d’una altra força de la natura, la Lola Flores. De mica en mica, cap al vespre, l’espai diàfan –amb un pilar que sosté la biga principal– i càlidament il·luminat s’omple de veus i la gent et fa de coixí. El rebombori taverner t’agombola tant com el silenci del rellotge solitari. L’ambient és jovenívol, que no adolescent, de diferents estils i pelatges, animat. Juguen a cartes, beuen, miren el futbol, discuteixen apassionadament. És possible que llavors t’agafi la gana i piquis uns seitons o unes bones mandonguilles o, fins i tot, endrapis un entrepà amb nom de filòsof (el Plató, de botifarra amb escarxofes i pa de xapata, a 4,80 euros és boníssim). Els fan tan bons que han hagut d’obrir una sucursal d’aquest mateix bar a Torrent de l’Olla. Es veu que aquest acollidor local familiar –fa 25 anys que el porta la mateixa família– abans havia e

Una ciutat la fan les persones. Ja pot ser la ciutat més bonica del món, que si no hi tens amics o els seus habitants són uns caragirats, no serà un lloc agradable per estar-hi. El mateix passa amb els bars: ¿Què és el bar de moda, on hi tiren millor les canyes de tot Barcelona, que hi fan els còctels més exòtics? Si la gent que hi ha és estirada i intractable, que hi vagi sa tia! El Bar Terra és un històric de la plaça de la Virreina, amb l’església on desemboca el carrer de Torrijos, un lloc on arrecerar-te quan fa molt de fred a l’hivern i topar amb la inscripció bíblica: “vox clamantis in deserto”, que sempre abriga a tothom, fins i tot a qui s’asseu a les seves escales a beure llaunes. “És una peixera: Fontana escup gentades que passen pel davant i gairebé els empeny a entrar”, diu en Santi, el trempat cambrer barbut extreballador del Costa Brava. M’explica que rere la barra hi ha molt bon ambient i això es nota a tot el bar. Al propietari, en Dani –també és amo de La Cafetera, a la mateixa plaça– li agrada molt el jazz i per això és aquesta la música que sona i les persianes metàŀliques del local estan pintades amb siluetes jazzístiques fetes per en Gabaldà, pintor del barri. A la gran televisió del fons del local hi ha un passi permanent de fotografies silencioses, al costat d’un gran mirall que dóna profunditat a l’espai allargat de davant la barra. La poca paret que no és finestral està coberta de llistons de fusta verda fins a la cintura. Al Terra fan uns entrepa

¿Agafeu la bicicleta fins i tot per anar a comprar paper de vàter als xinesos? ¿La vostra xicota us va fer escollir entre ella i la fixed, i us vau quedar amb la bici? ¿Sou capaços de veure una etapa de la Volta sense adquirir una apnea severa a causa dels roncs? Heu d’anar al més ràpid possible al Ciclista: es convertirà en el bar dels vostres somnis tan bon punt toqueu el manillar de la porta. Sí, he escrit manillar. Aquest local gracienc és una exhibició sense límits de reutilització de material ciclista. Rodes convertides en taules, manillars que fan de poms, radis que ara serveixen per sostenir copes, un senyal de trànsit a sobre la cabina del DJ, bicicletes de col·leccionista penjades a les parets com si fossin un Picasso... I alerta també amb el mobiliari de reciclatge high class: als sofàs chester cal sumar joies de disseny industrial casolà (la porta-taula i els tamborets són deliciosos) que posen la cirereta a una de les propostes més originals de Gràcia. Pel que fa a l’ambròsia hepàtica, excel·lent canya de Moritz Epidor i una carta de còctels molt correcta, amb una llista de gintònics de la casa de noms pedalaires que us arrencaran un somriure: copes com Piñón Fijo o Anti Dopping, la meva favorita, us ajudaran a pujar el port de muntanya del dissabte nit com si fóssiu Laurent Fignon als 80. I podeu estar ben tranquils, a la porta ningú us farà pixar en un pot de plàstic, tot i que trobo a faltar un cartell amb la foto de Stevie Wonder on posi: 'si bebes, no pedale

A l’Old Fashioned, no hi vas a veure, hi vas a beure. El local és petit, està decorat amb gust i resulta acollidor, però on es cou la teca de veritat és a la barra. El Luca i el Bruno –italià i portuguès respectivament– vesteixen amb armilla i corbata, impecables, tenen experiència internacional i són uns estetes del còctel sense por d’experimentar; dos dels millors bàrmans que m’he trobat en aquesta santa ciutat. Em posen un Martini Tiramisú, un caprici extravagant, sorprenentment agradable a la boca. És com beure el pastís italià en format líquid. El Luca m’explica que el Bloody Mary arrossega masses, i que hi ha gent que es presenta al local al migdia per beure-se’n un. El posa sobre la barra com si fos una aparició mariana i tasto un Bloody Mary tunejat que mereix figurar entre els més grans de Barcelona –l’acompanyen amb unes perles de llimona i pebre que s’han de paladejar després de la copa–. Impressionant. També em preparen un Old Fashioned 2.0, Fashionista li diuen ells, una delicatessen de bourbon amb bola gegant de gel i una barreja especial marca de la casa, amb fruits secs torrats in situ amb un bufador. El Luca no en té prou, vol liquidar-me i em fa un Bowery, amb Jägermeister, tequila, canyella i una infusió de Chartreuse i romaní, flamejada davant els meus nassos. El tasto, levito uns segons i m’adono que he descobert una barra on s’acabaran afartant de la meva cara. Com diria Terminator: tornaré.

Toca penjar-se una medalla: ja us vam avisar que l’Old Fashioned era un paradís del mam molt abans que es convertís en la cocteleria de moda de Gràcia. El petit local del Luca i el Bruno, els meus bartenders favorits, s’ha quedat petit. Ja fa un temps que els feligresos l’emplenen de gom a gom, seduïts per la qualitat de la barra i també pel sex appeal colossal del seu Bloody Mary. Doncs bé, amb l’Alessandro, un altre bàrman estratosfèric, han obert una nova cocteleria a prop, que té el Bloody Mary com a raison d’être i ja s’ha convertit en El Dorado del suc de tomàquet i el vodka  amb Perrins. Presidit per l’elegància de tres sofàs Chester marrons i un finestral que dóna al tranquil carrer de Ferrer de Blanes, el Bloody Mary Cocktail Lounge aixopluga el bevedor amb bona música retro, il·luminació penombrosa i una barra en forma d’angle folrada d’ampolles. El Luca em diu que juguen amb un catàleg d’uns deu Bloody Mary diferents. I el millor és que proposa un maridatge amb algunes de les seves variants més sofisticades, copes antològiques que arriben amb una tapa ben maridada. Tasto el Bloody Casear, un experiment demencial amb regust de cloïsses i una tapa de tonyina molt refrescant. L’Alessandro remena la coctelera com un mestre. Es tracta d’una copa orgiàstica que entra com l’aigua. I estic a punt de patir un infart de plaer quan el Luca m’apropa una burrata amb un Bloody Mary amb essència i ratlladura de tòfona. També hi ha una tapeta de guacamole, que va amb un Bloody M

Com posar-li Pere al fill d'algú que es diu Pere. Així les gasta el Cafè del Sol. No cal córrer riscos innecessaris quan ets el rei d'una plaça on el sol sempre et va de cara, els plataners et llepen les finestres amb les seves fulles i els gossos borden de felicitat. El Cafè del Sol és un emblema de la Gràcia de casa antiga i torreta, d'aquell barri que ja es fon desorientat en una novel·la de la Rodoreda. Va ser un dels primer bars d'aquest famós quadrilàter i des de llavors, que viu distret pel so d'uns flautistes de Hamelin rastafaris.

Ningú no ho diria, perquè Le Journal, vist pel nouvingut, té pinta de ser una cova portuària de dubtosa reputació. Ah, però en aquest bar haureu de picar pedra, recórrer el local de dalt a baix i deixar-vos empassar per la boira i les guitarres que surten dels altaveus.

Hi ha bars que no esperes que et canviïn la vida. Hi són per fer la seva funció: una birra sortint de la feina o un còctel d'estar per casa per no sortir del barri. L'Elèctric va vestit amb aquest uniforme. Llueix barra d'acer reglamentària, prestatgeries carregades on no hi falta el JB i una màquina registradora rònega que no sortirà en cap curtmetratge. Algú ha escrit amb retolador la carta de begudes a sobre d'una cartolina que sembla robada del material escolar d'un nen. La parròquia de la tarda s'aferra a la barra com Robinson Crusoe en una illa de cases. La seva bandera és una Estrella Galicia i el fum vagareja com un convidat que no troba el moment de tornar cap a casa. En algun univers paral·lel, se sent la música exòtica que et duu a un país de palmeres i cocoters, encara que saps molt bé on ets i també n'estàs segur que aquest vespre ja s'han cancel·lat els vols per anar a aquell tros de terra on tothom va amb bikini i sempre fa sol. L'Elèctric es disfressa, com pot, de mestressa de casa bohèmia perquè lluny dels bars del seu estil, que tenen el fluorescent d'emblema, viu sempre amb la gasiveria d'uns llums amb poca potència. El sofà de l'entrada manté una lluita interior entre el moble d'apartament de platja i el d'una casa okupa. Les taules de l'interior són de marbre i, en un racó, reivindica la seva existència un moble de menjador dels cinquanta, entre quadres amb els quals Goya somriuria. Al final, en la cerimònia de bars del món, aquí es celebra una missa de