Coses per fer a Barcelona a l'agost

La canalla pot passar un gran estiu a Barcelona: a més de remullar-se a les magnífiques piscines públiques que tenim a la ciutat, alguns parcs han programat diverses activitats per aprofitar l'estiu a l'aire lliure. El Parc de la Trinitat Vella, a Sant Andreu, s'han organitzat diferents tallers i iniciatives per a totes les edats, que inclouen des d'espectacles de circ fins a tallers de jocs en família.

Del 7 al 28 d'agost, la grada del llac del Parc de la Trinitat Vella acollirà diferents espectacles gratis a partir de les 19 h. 

Anar al cinema sempre és un bon pla. Tant si neva, com si plou com si fa sol, visitar una de les meravelloses sales de cinema de Barcelona mentre gaudiu d'alguna de les pel·lícules de la cartellera i us cruspiu unes crispetes -o no, això ja és opcional- sempre és una bona opció. Això sí, quan arriba l'estiu també podeu gaudir d'algun dels cinemes a la fresca que se celebren durant els mesos més calorosos de l'any, així com dels cicles de cinema d'estiu que organitzen algunes entitats de la ciutat, com el de Casa Seat. Fins al 31 d'agost, Casa Seat celebra per segon any consecutiu el cicle 'Un estiu de cinema', al número 109 de passeig de Gràcia.

Després de Gràcia, toca la Festa Major de Sants, una celebració que no es deixa eclipsar i continua exercint el seu encant com a referent de barri popular i familiar, senzill i sense grans aglomeracions. Aquest any les podreu gaudir des del 24 d'agost a l'1 de setembre. Al programa trobareu activitats de tota mena, però només passejant pel barri ja veureu els carrers guarnits. Us hem triat unes quantes propostes per a cada dia perquè gaudiu de les festes.

*A mesura que tinguem la informació, l'anirem actualitzant aquí.

NO T'HO PERDIS: Els millors plans de la setmana

De què va? En aquesta exposició hi ha més de 300 imatges de grans artistes de la cultura europea, totes filtrades pel criteri i el pensament de Georges Didi-Huberman, un dels filòsofs i historiadors més importants del nostre present.

Per què hi heu d'anar? La mostra reivindica el poder transformador de les imatges, la seva capacitat de commocionar-nos, i es pregunta: com hem representat les emocions en l’art? Les respostes les articulen artistes com Brecht, Camarón, Colita, Dalí, Giacometti, Goethe, Goya, Hugo, Jahnsen, Lorca, Mercadier, Miró, Pasolini, Picasso, Rodin, Trouvé o Zürn. 

De què va? Pedro Pablo Rubens va ser l’artífex d’una pintura que desbordava els marges del llenç. Amb els seus cossos en moviment, les escenes carregades de tensió i una pinzellada impulsiva, va construir una estètica que va marcar tota una generació d’artistes flamencs. Ara, aquella mateixa energia creadora es reviu a Rubens i el Barroc flamenc, una exposició que es pot visitar al CaixaForum del 29 de maig al 21 de setembre.

Per què hi heu d'anar? Les gairebé seixanta obres, procedents del Museu Nacional del Prado, ens transporten al segle XVII. Una època travessada per la religió, el poder i la imatge com a eina de persuasió. Entre les peces destacades hi trobem El naixement d’Apol·lo i Diana, La mort de Sèneca i La Immaculada Concepció, obres que mostren la capacitat de Rubens per traçar pintura i missatge alhora.

De què va? Francesc d’Assís Galí i Fabra (1880–1965) va ser una figura clau de l’art català del segle XX, tot i que va optar per mantenir-se a l’ombra com a mestre d’artistes com Joan Miró o Llorens Artigas. Aquesta exposició pretén reivindicar la seva figura, sovint eclipsada per la seva pròpia voluntat de discreció. El mestre invisible està disponible al Museu Nacional d'Art de Catalunya del 21 de maig al 14 de setembre.

Per què hi heu d'anar? Per conèixer una obra que travessa moviments com el modernisme, el noucentisme i les avantguardes, d'aquest pintor, muralista, pedagog i cartellista.  Algunes de les obres destacades que hi podreu veure són La primavera (1931), una pintura d’oli d’estètica mediterrània amb una figura femenina que simbolitza la fertilitat i l’idealisme clàssic; el Paravent de la Creació (1929), una peça elaborada en laca japonesa amb incrustacions de nacre i or, plena de simbolisme espiritual i refinament formal; i el cartell Exposición Internacional de Barcelona.

De què va? Citissimum, altissimum, fortissimum és una exposició col·lectiva al centre Santa Mònica que reflexiona sobre l’esport de competició com a metàfora del món contemporani. Més enllà de l'àmbit esportiu, la mostra aborda com la societat actual s’ha convertit en un gran escenari de rendiment, mesura i competitivitat, on persones, cossos i accions són sotmesos a una lògica d’autosuperació constant.

Per què hi heu d'anar? A través d’obres de diversos artistes i col·lectius, i amb ironia i desconstrucció, s’exploren temes com el control del cos, la pressió per millorar i la mercantilització de l’esforç. L’esport s’hi mostra com un símbol clar d’aquesta cultura de la comparació incessant, on la tecnologia, les dades i els valors de productivitat i eficiència dominen el relat. L’exposició convida a qüestionar com aquesta obsessió col·lectiva per superar-nos, aparentment natural, s’ha convertit en espectacle i en dogma interioritzat.

De què va? La Fundació Foto Colectania acull aquesta reflexió crítica sobre el paper de la fotografia en les cultures digitals. Comissariada per Jon Uriarte, la mostra reuneix obres de 14 artistes internacionals que investiguen com les imatges digitals, lluny de representar el món físic, creen i estructuren els espais virtuals en què vivim.

Per què hi heu d'anar? L’exposició examina la desorientació contemporània provocada per la hibridació entre allò físic i allò digital, a través d’entorns com videojocs, xarxes socials, cotxes autònoms, exploració espacial o mapes en línia. Davant d’una tradició visual orientada a trobar un destí, molts artistes proposen avui el perdre’s com una estratègia crítica davant un món hiperconnectat.

De què van? El centre KBr Fundación MAPFRE Barcelona presenta dues exposicions destacades: Edward Weston. La matèria de les formes i Joan Andreu Puig Farran: la dècada convulsa (1929-1939), que es poden visitar des del 12 de juny fins al 31 d'agost. Ambdues mostres aprofundeixen en la fotografia com a mitjà artístic i documental.

Per què hi heu d'anar?  Weston, figura clau de la modernitat fotogràfica nord-americana, destaca per les seves imatges en blanc i negre de gran format, centrades en la forma i la naturalesa. L’exposició reuneix 198 fotografies, llibres i una pel·lícula, mostrant l’evolució del seu estil i el seu paper en el grup f/64, un col·lectiu de fotògrafs nord-americans que defensava una fotografia nítida, directa i sense manipulació.

Puig Farran, fotògraf lleidatà actiu entre 1929 i 1939, documentà la convulsa realitat catalana i els fronts de guerra. L’exposició recull còpies originals i reproduccions a partir del seu arxiu, revelant una figura poc coneguda però essencial del fotoperiodisme català. 

De què va? L'exposició Temps incerts. Alemanya entre guerres al CaixaForum indaga sobre les tensions i abundant creativitat que va despertar el període entre el final de la Primera Guerra Mundial i l'inici de la Segona, la República de Weimar (1919-1933). Un període finestra entre dos esdeveniments tràgics que, en contraposició, va estar marcat per una proposta de societat basada en la raó, la igualtat i la democràcia, i que va donar lloc a un esclat d'artistes molt innovadors, com Thomas Mann, Käthe Kollwitz o Otto Dix.

Per què hi heu d'anar?  A la mostra, disponible fins al 20 de juliol, hi podeu veure algunes de les obres d’aquests grans mestres. Fotografies, pintura, escultura, escenografia, música, jocs interactius i projeccions omplen les diferents sales del CaixaForum per il·lustrar l’Alemanya d’entreguerres amb una visió transversal.

De què va? L’obra de Marria Pratts opera com un diari personal. En els llenços plegats de fantasmes, smileys i gargots de color rosa, la pintora hi desgrana les experiències que l’han marcat com a artista i com a persona. L’exposició que li ha dedicat la Galeria Mayoral es vertebra a través de dos moments vitals: la mort de la seva mare, quan l’artista era encara una criatura, i el naixement del seu fill. 

Per què hi heu d'anar? Per descobrir com l’art relliga el passat i el futur amb un punt de vista esperançador. No deixeu que l’estètica aparentment trencadora us enganyi: sí, Pratts innova en la tècnica, però és hereva de la pintura de Tàpies i Miró. I els temes que pinta són universals: la mort, el naixement i l’amor són al centre de la seva obra, que és capaç de sacsejar-nos des de la potència i l’impacte, però també des de la tendresa i la sensibilitat.

De què va? Ningú pinta des de zero. Però veient les pintures matèriques d’Antoni Tàpies, amb els colors llisos, els materials pobres i la simplicitat extrema dels seus símbols, podríem arribar a pensar que l’artista ho va aconseguir. En les seves obres més famoses, Tàpies ens demana silenci i contemplació, precisament perquè aprenguem a mirar amb més força i a parar atenció davant d’un món saturat d’imatges. Ara, el museu es pregunta quin era l’imaginari de Tàpies quan va començar a pintar.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en l’entorn visual de l’artista amb una cinquantena d’obres i amb més d’un centenar d’objectes i documents de natures diverses. Després del centenari on hem celebrat l’artista, ha arribat el moment de pensar Tàpies des de noves mirades, qüestionant-ne els relats més hegemònics.  

De què va? Pregàries de resistència recull més de 25 anys de trajectòria de Carlos Motta, un artista que explora el cos i la dissidència sexual com a formes de protesta política. La mostra inclou des dels seus primers autoretrats fotogràfics fins a les seves performances i videoinstal·lacions més recents, creant un recorregut per la seva evolució artística i temàtica.

Per què hi heu d'anar? Per qüestionar la visió eurocèntrica de la història, la colonització i el paper de la religió com a eina de control. Establert a Nova York des dels anys noranta, el treball de l'artista tracta la política del gènere, la sexualitat i la crisi del VIH/sida.

Tornen els dinosaures, ara amb Scarlett Johansson, Mahersala Ali (Green Book) i Jonathan Bailey (el de Wicked i Los Bridgerton) encapçalant una expedició involuntària a una illa propera al Surinam habitada per animals juràssics producte de l'experimentació.

Mutacions incontrolades, molt (més) perilloses i salvatges, que ens recorden un cop més que jugar amb l'ADN és un risc innecessari. Abans d'arribar-hi, la seva missió és localitzar tres espècies de saures gegants, un de terrestre, un de marítim i un tercer volador. Necessiten la seva sang per elaborar un medicament que cura malalties cardíaques i promet salvar milers de vides, però, sobretot, convertir en multimilionaris els executius de la farmacèutica.

El retorn de la mítica saga creada per Steven Spielberg, aquí en tasques de productor executiu, enfosqueix lleugerament les trames de les dues trilogies anteriors, fent-hi inevitables picades d'ull, per proposar una exòtica muntanya russa que s'acosta de la mateixa manera a les aventures familiars com al pur terror. El director és Gareth Edwards, tot un especialista en el control de monstres sanguinaris, com demostrava a Godzilla.

Dir.: Gareth Edwards (EUA, 2025). 134 min. Estrena: 2 de juliol.

Com d'altres pel·lícules de Pixar, Elio parla de la necessitat de pertinença, de la importància d'entendre'ns amb aquell que pensa i viu de manera diferent; valora l'empatia i la rellevància de compartir, però també de ser únics. El protagonista d'aquesta nova aventura animada de l'estudi que va fer el cim amb títols com Up o la saga Toy story és un nen marcat per la mort dels seus pares, que només troba consol mirant al cel, distingint les estrelles i preguntant-se si no hi ha més vida que la terrestre en l'univers.

Com si es tractés d'un petit Spielberg, perquè, a Elio, és senzill detectar-hi la influència d'E.T. l'extraterrestre o d'Encontres a la Tercera Fase. Després de presentar-nos aquest personatge solitari i imaginatiu, la trama es dispara quan aconsegueix comunicar-se amb l'espai exterior i és confós amb l'ambaixador de la Terra en una assemblea galàctica. A partir d'aquí viurem una aventura que barreja ciència-ficció i comèdia familiar sobre un marrec en plena recerca de la seva identitat.

Dir.: Adrian Molina, Domee Shi i Madeline Sharafian (EUA, 2025). 99 min. Estrena: 9 de juliol.

Després dels estrepitosos fracassos de pel·lícules com Black Adam i Flash, i en general d'allò que es va anomenar l'Snydervers, DC es va encomanar a un dels més brillants creadors de la competència, James Gunn, director de la fabulosa trilogia Guardianes de la Galaxia. El cineasta, que ja havia fet el salt puntualment a Marvel quan va rodar L'esquadró suïcida, torna a DC com a responsable creatiu d'unes noves adaptacions que reinicien tot el que ja hem vist.

I en el cas d'aquest transatlàntic anomenat Superman, amb l'ombra perpètua de la immillorable adaptació clàssica (la dels 70, la de Richard Donner, Christopher Reeve, Gene Hackman i Marlon Brando), Gunn fa una aposta tan agosarada com digne d'aplaudiment: el cineasta no volia tornar a explicar el que ja hem vist tantes vegades, i comença la seva història quan el món ja fa tres anys que coneix al superheroi del rínxol, i quan ja fa tres mesos que surt amb la seva estimada Lois Lane.

Amb robots, monstres gegants i un supergos que promet ser el gran robaescenes de la pel·lícula, el Superman del sempre desmitificador James Gunn s'enfrontarà, no podia ser d'una altra manera, al seu enemic de cap pelat, Lex Luthor. David Corenswet (Twisters), Rachel Brosnahan (La maravillosa Sra. Maisel) i Nicholas Hoult (Jurado nº 2) són els protagonistes d'una de les claríssimes pel·lícules de l'estiu.

Dir.: James Gunn (EUA, 2025). 129 min. Estrena: 11 de juliol.

L'oscaritzat director de The artist s'atreveix amb l'animació, minimalista, però d'enorme bellesa, i que ens remet a les il·lustracions dels llibres infantils clàssics, per adaptar la novel·la breu homònima de Jean-Claude Grumberg, i oferir una faula sobre la humanitat, l'amor i la compassió enmig de l'horror. Hazanavicius aposta per la tècnica animada, però aquesta és una pel·lícula més adreçada als adults que no pas als nens.

El film explica la història d'un llenyataire i la seva esposa que viuen en una cabana en un bosc de l'Europa Central: en ple hivern, envoltats de neu, veuen passar de tant en tant un tren que travessa el seu hàbitat. Aviat sabrem que els vagons van plens de gent amuntegada, i deduirem que els porten fins a un camp d'extermini nazi.

D'una finestra algú llença un nadó, i el matrimoni, que poc abans va perdre el seu propi fill, decideix quedar-se'l i cuidar-lo com a propi, tot i que els veïns començaran a sospitar que aquella nena potser és jueva... Rigorosa i emocionant, valenta i dolorosa, La mercancía más preciosa aposta per l'humanisme en un moment de la història en la qual es repeteixen els terribles errors del passat.

Dir.: Michel Hazanavicius (França, 2024). 81 min. Estrena: 11 de juliol.

Després de dues magnífiques comèdies, Las cosas que decimos, las cosas que hacemos (2020) i Crónica de un amor efímero (2022), recolzades en diàlegs molt ben construïts sobre la naturalesa esquerpa de les relacions sentimentals, el cineasta francès Emmanuel Mouret sembla haver recollit l'herència de Woody Allen.

De fet, aquesta nova Tres amigas recorda, a estones, la referencial Hannah i les seves germanes. Mouret aposta per tres actrius sensacionals (Camille Cottin, India Hair i Sara Forestier) per parlar de ruptures i reconstruccions emocionals, amors i desamors, en una comèdia que navega en universos femenins i on no és difícil reconèixer la inspiració de textos de Txékhov o d'imatges filmades per Ingmar Bergman.

Les tres amigues de la pel·lícula esdevenen, quasi, íntimes col·legues per l'espectador, en una pel·lícula d'aparença lleugera però repleta d'instants d'absoluta lucidesa.

Dir.: Emmanuel Mouret (França, 2024). 118 min. Estrena: 11 de juliol.

El 24 de gener de 1975, l'Òpera de Colònia va viure un moment històric: Keith Jarrett, gegant del jazz més avantguardista, va oferir una actuació improvisada que es va enregistrar, en principi, només pels arxius de la institució. Però, ves per on, després s'editaria en un disc, The Köln concert, rebut amb entusiasme i que es convertiria en un dels més venuts de la història del jazz. Però entre bastidors, el què amaga és sorprenent, i aquesta pel·lícula ho explica.

Centrada en la figura de la llavors adolescent Vera Brandes, organitzadora del concert amb només 17 anys, la noia (interpretada per Mala Ende) va anar esquivant tota mena de contratemps: del mal humor d'un Jarrett (a qui dona vida John Magaro, conegut per Vidas pasadas) afectat per un insuportable mal d'esquena a instruments desafinats i mil i un conflictes amb el so. Amb sentit de l'humor i reivindicant la figura d'aquella persuasiva jove, Köln 75 ens recorda que les fites artístiques són, sovint, fruit d'un cúmul de casualitats.

Dir.: Ido Fluk (Alemanya, 2025). 116 min. Estrena: 11 de juliol.

Símbol internacional de la cultura popular que ha marcat diverses generacions des que el seu creador, Peyo, iniciés les seves aventures a finals dels anys 50, els barrufets i el seu enemic Gargamel han fet somiar nens i, també, adults. Aquests petits éssers de color blau, que viuen al bosc dins de cases que són, en realitat, bolets màgics, tornen a la pantalla gran.

Després d'algunes pel·lícules descafeinades sobre els personatges, la pel·lícula mira de recuperar l'esperit inicial mirant cap a les tires còmiques de Peyo. Quan el seu cap és segrestat, els simpàtics protagonistes es posen en mans d'una nova líder, la Barrufeta, en una arriscada missió de salvament que els portarà al món real. Una banda sonora amb temes de Rihanna (dobladora de la protagonista a la versió original), DJ Khaled i James Corden animen una festa ideal per a tota la família.

Dir.: Chris Miller i Matt Landon (EUA, 2025). 92 min. Estrena: 16 de juliol.

Tornen les peripècies dels Pitus, aquell grup d'adolescents fanàtics de les cançons dels Hombres G que vam conèixer a Voy a pasármelo bien (2022). Situada a finals dels anys 80 i vehiculada a través de les lletres de la banda liderada per David Summers, aquella comèdia nostàlgica i juvenil de David Serrano (Días de fútbol) troba ara una continuació que porta als nanos protagonistes de colònies d'estiu per aprendre anglès.

Som al 1991, i entre entremaliadures i enamoraments, la trama evoca el passat de nou amb cançons populars de l'època que alimenten un grapat de simpàtics números musicals. Ara, amb temes d'Antonio Vega, Duncan Dhu, Miguel Bosé, Seguredad Social i Chimo Bayo. Torna el repartiment original (Izan Fernández, Rodrigo Gibaja, Renata Hermida) i també els adults Raúl Arévalo i Karla Souza, reprenent els rols protagonistes en la seva edat adulta. Dirigeix la debutant de només 23 anys Ana de Alva.

Dir.: Ana de Alva (EUA, 2025). 108 min. Estrena: 18 de juliol.

És, molt probablement, la gran assignatura pendent de les adaptacions al cinema de Marvel. Ho van intentar dues vegades, quan els drets encara pertanyien a la Fox, i pocs ho recorden perquè totes dues van punxar. Ara ressusciten en la que hauria de ser la versió definitiva, ja dins el Marvel Cinematic Universe, dels icònics Els 4 Fantàstics creats per Stan Lee i Jack Kirby. Per als neòfits, i fent memòria, es tracta de quatre científics que, després d'un experiment fallit a l'espai exterior, es converteixen en superherois.

Situada als mateixos anys 60 en els que van aparèixer per primera vegada als còmics, la pel·lícula explica com s'enfronten a l'amenaça del què serà el seu més mortal enemic, Galactus, decidit a destruir el planeta. Aventures amb aire retrofuturista i sentit de l'humor amb un pòquer protagonista d'alta volada: Pedro Pascal (The last of us), Vanessa Kirby (The Crown), Joseph Quin (Gladiator II) i Ebon Moss-Bachrach (The Bear).

Dir.: Matt Shakman (EUA, 2025). 130 min. Estrena: 24 de juliol.

Adaptació lliure de l'obra teatral homònima de l'argentí Javier Daulte, Les irresponsables aposta per explicar una història de dones que trepitgen aquesta edat, els 50, que la pantalla gran acostuma a invisibilitzar. Tres amigues de sempre, dues d'elles germanes, en diferents moments vitals, però compartint, encara que no ho sàpiguen, idèntic afartament i les mateixes ganes de rebel·lar-se i enviar a pastar fang els homes del seu entorn: marits o exmarits, amants o caps de la feina.

Quan a una d'elles li deixen una mansió durant un cap de setmana, aquestes tres dones habitualment responsables es deixaran anar... Dirigida per Laura Mañá, i escrita per ella mateixa amb la col·laboració de la dramaturga Marta Buchaca, Les irresponsables és una comèdia sustentada en els gags i la química de tres actrius magnífiques: Àgata Roca, Laia Marull i Betsy Túrnez.

Dir.: Laura Mañá (Espanya, 2025). 94 min. Estrena: 24 de juliol.

Si La tempestat que ha dirigit Oriol Broggi és una gran funció és pels versos traduïts per Jaume Coll Mariné, el Pròsper de Lluís Soler, l'Ariel de Babou Cham i la Miranda de Clara de Ramon. Perquè sense aquests quatre elements, el muntatge podria ser més aviat anecdòtic o, simplement, un retrocés en el temps, ja que ens transporta a l'època en què el director barceloní aixecava Hamlet a la Biblioteca de Catalunya i ens meravellava: la profunditat, el lirisme, la pulcritud. No hi ha res que no hàgim vist. I tot segueix funcionant.

Les cròniques del segle XVII situen The tempest (La tempesta o La tempestat, com vostès vulguin) com l'última obra que va escriure Shakespeare, el 1611, cinc anys abans de la seva mort. És una peça canònica en cinc actes, que es belluga entre l'obra romàntica i la tragicomèdia, escrita en un 80% en pentàmetre iàmbic, on no mor ningú. I molts l'han vista com el testament del Bard, encarnat en la figura de Pròsper, el duc de Milà desterrat que troba refugi en una illa, amb la seva filla Miranda, on pot desplegar la seva màgia gràcies a un esperit, Ariel, mentre subjuga l'indígena Caliban.

Un dels grans descobriments de l'últim any en el camp de la interpretació és Fermí Delfa. El seu paper de Pau Riba a Nodi: de gossos i malditos va ser descomunal. El vam tornar a trobar a les versions d'Electra d'Alícia Gorina al Lliure. I ara topem amb el seu talent a la Beckett. Que bé que canta, com es mou... I està molt ben acompanyat per un càsting tan estrany com fascinant, format per Sandra Pujol, Teresa Vallicrosa, Ester Cort i Roger Torns. El director, Israel Solà, va fer bé la feina d'entrada. I es nota en el resultat.

L'obra d'Helena Tornero ens col·loca quatre guionistes (Pujol, Delfa, Torns i Cort) ideant una història d'amor. Cort, l'escriptora, li va prometre a la seva mare (Vallicrosa) que d'una vegada per totes escriuria alguna cosa romàntica. S'hi esforça, però la seva experiència li diu que les tones de sucre i happy ends de Hollywood són lluny de la realitat. Tanmateix, veurem una interessant estira-i-arronsa entre les cinc criatures d'aquesta funció. Veurem com la "història d'amor" es desenvolupa. Com l'autora tira escenes endavant i endarrere, com rectifica, com s'enfronta als tabús i als clixés. Com fa valdre el seu paper de dona. Simplement, brillant.

Aquesta, com diuen els intèrprets de la peça, és una obra en què gairebé no passa res. Una funció escrita per Albert Boronat i Maria Donoso i dirigida per Nelson Valente, en la qual es creuen històries que aparentment no tenen res a veure, un cavall que parla, els directors de dos diaris de Buenos Aires als antípodes ideològicament i un vaixell amb exiliats republicans que surt de la costa atlàntica francesa amb destí Buenos Aires al principi de la Segona Guerra Mundial, és a dir, la tardor de 1939.

No passa res? Doncs, no, passen moltes coses. Però hi ha poca èpica i una feliç coincidència. Amb això ja n'hi ha prou per aixecar un muntatge teatral que, en poc més d'una hora, ens interpel·la directament, encara que estigui parlant d'uns fets que van ocórrer fa 86 anys.

El conflicte entre generacions és l'origen del teatre. Basta recular a L'orestea, avançar fins a Rei Lear i acabar, per exemple, en L'herència o Tots ocells per tenir-ho encara més clar. D'una manera o altra, les relacions entre pares i fills, de sang o d'adopció, mou trames i passions. Ramon Madaula s'ha fet seu el gran tema en diverses obres, com Adossats o Els Brugarol, sempre des de la comèdia. I Loop és una obra diferent, força lluny, per sort, d'aquestes dues.

D'entrada, no tinc clar que sigui una comèdia, sinó més aviat un drama amb totes les de la llei. Bé, no esperin cap trama com les de les obres citades més amunt, però és una funció que demostra, ja des del títol, que el xoc generacional ve de lluny, que es repeteix sense parar al llarg de dècades, segles i mil·lennis, que ja naixem sabent que els progenitors ens faran la punyeta i que nosaltres farem el mateix amb la nostra descendència. Madaula ho porta a escena amb un muntatge paral·lel entre el present, amb un pare (ell mateix) i una filla (Júlia Genís) que es discuteixen, i el passat, amb el mateix pare convertit en fill i la filla que esdevé la seva àvia.

Després de veure Mesures extraordinàries seria fàcil traçar un triangle entre la comèdia negra de Yago Alonso i Carmen Marfà amb Aquelles que no han morir de Las Huecas i Ramon de Mar Monegal. D'entrada perquè amb la primera comparteix l'espinós tema de què fer quan es mor un familiar proper, tot el que costa enterrar-lo i el negoci que hi ha al darrere. Són dues obres molt diferents, però parlen del mateix i arriben a conclusions semblants. Amb la peça de Monegal, la connexió és via Francesc Ferrer, que aquí es diu Toni i allà era en Ramon, un home de mitjana edat obligat a tornar a casa dels pares com un fracassat. L'un i l'altre són molt semblants i en Toni podria ser en Ramon deu anys després, amb una filla adolescent al càrrec i un pare a qui enterrar amb poca liquiditat al banc.

Alonso i Marfà van estrenar una mena de versió prèvia de Mesures extraordinàries a la sala Flyhard el 2022 amb un títol més directe, Instruccions per enterrar un pare. I era l'única de les obres del duet que no havia fet el salt al teatre comercial, a diferència d'Ovelles i La pell fina. Fa tres anys, amb Eduard Buch, Sara Diego i Teresa Vallicrosa en lloc de Ferrer, Mia Sala-Patau i Mercè Arànega, el muntatge funcionava molt bé com a treball indie, agosarat, una comèdia negra que, com les seves altres obres, tenia un fort component generacional i social, amb el focus posat en l'herència i el cert fracàs social de la generació que volta els 40, que no ha aconseguit viure millor que els seus pares.

És complicat, avui dia, escriure una comèdia romàntica i que no ens sembli que ja l'hem vista. Se n'han fet tantes, al teatre i al cinema, amb Hollywood com a meca d'un gènere que ha omplert de referents diverses generacions d'éssers humans. Kramig no busca ser gaire diferent: tenim en Toni (Biel Duran) i la Laia (Anna Moliner) que es troben via Tinder, s'entenen, engeguen una vida en comú i els passen coses. Són molt diferents, fins al punt de l'arquetip. Ell és supersticiós, desmenjat i parla vuit vegades al dia amb la seva mare. A ella li encanten els peluixos de l'Ikea, és antinormativa, però vol casar-se tant sí com no.

Marta Buchaca ha escrit i dirigit una obra que té molt del seu món, on res no és el que sembla i hi plana un cert punt fosc. Aleshores, ja ens podem esperar que la vida de la Laia i en Toni no transcorrerà de manera plàcida fins que tinguin el primer fill. L'autora ha construït la peça sense seguir un fil lineal, sinó que la funció avança i recula contínuament. Però el present també és un artifici perquè ens té una sorpresa guardada. També això és un element arquetípic de la comèdia romàntica contemporània, el plot twist, el gir de guió que aboca tones de vinagre a l'oli, tot i que sense deixar de perdre mai el somriure.

L'antic Festival Jardins de Pedralbes ja fa un parell d'anys que s'ha traslladat al Poble Espanyol i ha consolidat la seva nova aposta sota el nom d'Alma Festival Barcelona (també celebra una edició a Madrid). Aquest 2025, se celebra del 25 de juny al 23 de juliol i ja ha anunciat grans noms com The Corrs, que actuaran a Barcelona el 29 de juny, 27 anys després de la seva última visita (durant aquest temps sí que han actuat, un parell de vegades, a Cap Roig). 

El Consell de Joventut de Barcelona ha anunciat que, el dimecres 2 de juliol, presentarà el Manual de supervivència per a joves llogateres. A més de ser un manual, però, també és un acte de suport a la vaga de lloguers contra “la Caixa” que ha organitzat en col·laboració amb el Sindicat de Llogateres. 

A partir de les 18.30 h, la plaça de l’Espai Jove La Fontana acollirà una sèrie d’activitats que començaran amb una taula rodona amb militants del moviment en defensa de l’habitatge. Hi haurà un monòleg a càrrec de la humorista Oye Sherman i poesia amb Blanca Llum Vidal, Raquel Santanera i David Caño. A més, també es farà una rifa solidària en col·laboració amb Rocío Quillahuaman i Cuellilargo. Finalment, la jornada acabarà amb els concerts de Svetlana, Fades i Ginestà.

Aquest 2025 és l'any de Robbie Williams. I no només per la gira que passa per Barcelona (en l'única data que farà a l'Estat espanyol), sinó perquè també ha estrenat Better man, un biopic dirigit per Michael Gracey (El gran showman), en què Williams s'interpreta a ell mateix... amb cara de ximpanzé.

El concert de l'ex Take That a Barcelona serà el dissabte 5 de juliol a l'RCDE Stadium de Cornellà. Williams assegura que aquesta serà la seva gira "més atrevida" i, a més d'algunes cançons de la banda sonora de Better man promet també "música nova... però això ja us ho explicaré més endavant", diu (hi haurà nou disc?). Òbviament, també s'esperen hits com Angels, Feel, Back for good... i l'habitual versió de Don't look back in anger dels Oasis.

Els californians Weezer actuen a Barcelona de 9 de juliol de 2025 a la sala Razzmatazz, una data única a l'Estat espanyol i la primera visita a la ciutat des del concert del 2002 al Palau Sant Jordi. L'icònic grup de rock alternatiu format Rivers Cuomo (veu i guitarra principal), Patrick Wilson (bateria), Brian Bell (guitarra rítmica, cors i teclats) i Scott Shriner (baix i cors), celebra el 30è aniversari del seu primer disc homònim, també conegut com a Blue, i tindrà els britànics Bad Nerves com a teloners.

Cançons com Buddy Holly i Island in the sun van fer que els de Rivers Cuomo es fessin un lloc al mainstream fins al punt de vendre 35 milions de discos a tot el món i des de 1994 que no han parat mai de publicar nova música. El seu últim llançament és SZNZ (2022) una sèrie de quatre EP's titulats com les quatre estacions de l'any. A més, han publicat l'edició especial Blue album 30th anniversary edition el 2024.

La 15a edició del Cruïlla es fa del 9 al 12 de juliol –com sempre al Parc del Fòrum– amb caps de cartell com Gracie Abrams, Sex Pistols feat. Frank Carter, Thirty Seconds to Mars i Alanis Morissette. Però hi ha molt més: Girl in Red, St. Vincent, Seu Jorge, Goran Bregovic, Ben Harper & the Innocent Criminals, Texas, Kaiser Chiefs i Hermanos Gutiérrez són altres dels artistes internacionals que actuaran al festival.  

Pel que fa als artistes de Catalunya i la resta de l'Estat, destaquen els dos concerts de Love of Lesbian, un d'ells presentant el seu últim treball Ejército de salvación (2024) i l'altre "amb amics", per celebrar el 15è aniversari del festival; Fermin Muguruza, que ve d'omplir el Sant Jordi amb el concert dels seus 40 anys de carrera; i també Lia Kali, Marina Hein, Sandra Monfort, Remei de Ca la Fresca, Quimi Portet, Alcalá Norte, Biznaga i Maika Makovski, entre molts d'altres. 

La història del concert de Lola Índigo a Barcelona, per fi sembla que ha tingut un final feliç. Després de l'estira-i-arronsa amb l'Ajuntament de Cornellà, que no va permetre que s'hi celebrés el concert previst per al 12 de juliol i de la inevitable cancel·lació, l'artista ha anunciat que finalment l'actuació de la gira d'estadis La Bruja la Niña y el Dragón sí que passarà per la ciutat: serà el 10 de juliol a l'Estadi Olímpic Lluís Companys.  

Aquest no ha estat l'únic canvi de recinte que ha patit la gira. La cantant madrilenya ja va haver de canviar el Santiago Bernabéu pel Riyadh Air Metropolitano, després dels problemes del nou estadi del Reial Madrid amb els veïns. Hi actuarà el 14 de juny; el 21 passarà per la Cartuja de Sevilla, i el 10 de juliol, per Montjuïc (i a l'octubre viatjarà a Xile). 

Jennifer Lopez debutarà per fi a Barcelona aquest 2025: si exceptuem la interpretació de Ain't it funny al Palau de Congressos de Barcelona durant la ceremònia dels premis Ondas del 2001, aquesta serà la primera actuació a la ciutat de l'actriu, ballarina i cantant del Bronx. Ho farà amb la nova gira Up All Night Live In 2025, que arriba després d'haver hagut de cancel·lar l'any passar This Is Me... Live per causes no aclarides del tot i que alguns mitjans relacionen amb la seva separació de Ben Affleck.

La nova gira farà cinc dates a ciutats d'Espanya: passarà pel Parque Tafisa de Pontevedra el 8 de juliol, per l'estadi Nuevo Mirandilla de Cadis el 10 de juliol, per l'estadi d'atletisme Ciudad de Málaga l'11 de juliol, pel Sant Jordi Club de Barcelona el 15 de juliol i pel Bilbao Exhibition Centre (BEC) el 16 del mateix mes. Si el tour cancel·lat havia de ser una celebració de la carrera de Lopez, la gira actual promet "una actuació electritzant amb els seus èxits més icònics de la seva llegendària carrera".

Fins no fa gaire l'Estadi Olímpic semblava reservat per a les gires de grans artistes internacionals com Bruce Springsteen, U2, AC/DC, etcètera, però això ja no és així. Mesos després que Estopa aconseguissin vendre totes les entrades del recinte de Montjuïc, amb capacitat per a 55.000 persones, una altra catalana, Aitana, assalta el dissabte 19 de juliol de 2025 el camp en què Antonio Rebollo va encendre el peveter olímpic l'estiu de 1992. 

La gira, que de moment consta de tres concerts (dos a Madrid més el de Barcelona) s'anomena Meatamorfosis Season, que ella anomena la seva "nova era" i que inclourà els hits més coneguts i peces del seu nou treball. La de Sant Climent de Llobregat la descriu de la següent manera: "Això no va només de mi, va de totxs nosaltres, això va d’un lloc on ja no hi ha por de mostrar-nos tal com som (...) no és l’Aitana, són les Aitanes (...) aquesta nova era també és teva."

El músic mexicà Carlos Santana, una autèntica llegenda de la guitarra i pioner de la fusió del rock amb la música llatina, torna a Barcelona aquest estiu després de més de vint anys sense trepitjar la ciutat. Ho farà dins la programació del Guitar BCN, el 26 de juliol de 2025 al Palau Sant Jordi. L'actuació s'emmarca en una gira que celebra els 25 anys de 'Supernatural' (1999), un disc ple de col·laboracions (Rob Thomas, Eric Clapton, Eagle-Eye Cherry, Lauryn Hill, Dave Matthews, Maná i CeeLo Green) que va aconseguir un èxit planetari amb cançons com 'Corazón espinado', amb Maná. 

Oneness Tour és una gira que ja ha passejat pels Estats Units i que ara també passarà per Barcelona, Madrid, València i Jerez de la Frontera, ciutats en què el guitarrista no només tocarà peces de 'Supernatural' sinó que recuperarà cançons d'altres discos també fonamentals en la seva trajectòria com Caravanserai (1972), Welcome (1973) i Abraxas (1970), esclar, que conté cançons tan conegudes pel públic com l'arxifamosa versió de l'Oye cómo va que va escriure Tito Puente, el Black Magic Woman/Gypsy Queen de Peter Green i Gábor Szabó, respectivament; i Samba pa ti, aquesta de collita pròpia. 

Robert Plant i Suzi Dian tornen a Barcelona amb el projecte Saving grace, una formació acústica pensada per fer concerts en petits auditoris en el qual versionen peces de música folk i de l'era psicodèlica: al 'setlist' inclouen cançons de Moby Grape, Levon Helm, Carole King, Donovan, Band of Joy (el seu primer grup, amb John Bonham) i tradicionals. Tot i que també n'hi ha alguna de Robert Plant amb Alison Krauss i en pot caure alguna de Led Zeppelin.

Després d'una primera visita a l'Auditori del Fòrum l'any 2023, ara Robert Plant presents Saving Grace featuring Suzi Dian aterra, el 30 de juliol de 2025 al Gran Teatre del Liceu, cosa que representarà el debut del llegendari cantant de Led Zeppelin al coliseu de les Rambles. Es tracta d'un quintet amb dues veus que completen Oli Jefferson (percussió), Tony Kelsey (mandolina i guitarra barítona i acústica) i Matt Worley (banjo, guitarra acústica i barítona i cuatro).

Quan feia 24 hores de la seva actuació conjunta a la mitja part de la Super Bowl –l'aparador mediàtic més gran per a un artista als Estats Units– van anunciar una data a Barcelona. Es tracta de la primera gira d'estadis a la qual s'enfronten tant Kendrick Lamar com SZA, que recorre tretze ciutats d'Europa i el Regne Unit aquest estiu, però que només tindrà una parada en tot l'Estat espanyol: serà la del 30 de juliol de 2025 a l'Estadi Olímpic Lluís Companys.  

El Grand National Tour, que comença a l'abril als Estats Units i que recorre territori nord-americà a la primavera, arriba a Europa a l'estiu per presentar els últims treballs d'ambdós artistes. D'una banda, GNX (2024) de Lamar, un dels millors rapers de tots els temps, que acaba de guanyar cinc Grammys a l'última entrega dels premis (i no oblidem que té un Pulitzer!); de l'altra, Lana (2024), de SZA, una artista també multipremiada que ha cantat sovint amb el raper de Compton.