Coses per fer a Barcelona a l'agost

De què va? La bellesa és un tema que ens obsessiona. Com una ombra o un elefant rosa que ens persegueix allà on anem, però que en realitat entenem ben poc i que és difícil d’encabir dins d’un sol calaix. Potser perquè n’hi ha molts on posar-lo. Aquesta és la intenció d’El culte a la bellesa, una exposició al CCCB que es pot visitar fins al 8 de novembre i que fuig de tancar la bellesa en una única capsa; i si ho fa, és a la manera del gat de Schrödinger: és viva i morta alhora i totes les possibilitats hi són latents.

Per què hi heu d'anar? Una mostra tan bella com inquietant que recorre l’evolució dels ideals de bellesa al llarg de la història, analitza com s’han construït els cànons estètics i reivindica els cossos i les belleses exclosos de la norma. Posa en diàleg obres d’art, documents, objectes històrics i instal·lacions contemporànies per abordar temes com l’estatus, la salut, l’edat, el gènere o la raça. Presenta, entre d’altres, obres de William Hogarth, Angelica Dass, Laura Aguilar, Juno Calypso, Zed Nelson, Shirin Fathi, Narcissister, Ismael Smith, Isidre Nonell, Josep Masana, Colita, Sandra Gamarra, Esther Ferrer, Regina José Galindo, Maria Alcaide, Colectivo Ayllu, Lorenza Böttner, Marina Vargas, Arvida Byström, Harriet Davey o Renaissance Goo x Baum & Leahy.

De què va? Mikel Adán Tolosa presenta a l’espai Rampa del Centre d’Art La Capella Perquè m’agrada viure aquí, un conjunt d’escultures florals fetes de mantega que qüestionen quina influència exerceix el material en la representació. Aquesta exposició gratuïta es pot visitar fins el 5 de juliol.

Per què hi heu d'anar? El projecte té l’origen en un episodi menor de la biografia artística de l’escultor Manolo Hugué (1872-1945). Durant els seus anys de joventut, Hugué va fer una sèrie d’escultures, avui desaparegudes, fetes amb mantega i que, de fet, van ser exposades com a reclam publicitari d’una mantegueria.

De què va? Entre el 18 de juny i el 6 de setembre, el centre KBr de Fundació Mapfre reuneix dues exposicions que dialoguen des de llocs aparentment allunyats però amb una mateixa pregunta de fons: què pot revelar i com de fonda pot arribar a ser una fotografia?

Per què hi heu d'anar? D’una banda, la primera retrospectiva europea de Minor White, una de les figures més influents de la fotografia nord-americana del segle XX; de l’altra, una revisió de l’obra de Joaquín Tusquets de Cabirol, autor fonamental per entendre una determinada mirada sobre la Catalunya de postguerra. Aquí podeu comprar una entrada conjunta.

De què va? És la nova exposició de Lúa Coderch a Can Framis – Fundació Vila Casas (que es pot visitar fins l'11 d'octubre). La mostra parteix d’una intuïció senzilla però inquietant: en un moment en què sembla que tot és visible, potser el que escasseja no són les imatges sinó la capacitat d’imaginar-les. I davant d’aquest esgotament, Coderch no proposa recuperar una mirada original, sinó atendre allò que encara no sabem veure.

Per què hi heu d'anar? Les peces —escultures, vídeo, intervencions tèxtils i instal·lacions— construeixen un recorregut entre processos físics i imatges mentals: el creixement vegetal, els llamps, les percepcions que neixen dins l’ull o els anells d’un arbre convertits en una mena de projecció cap al futur. A mesura que avança l’exposició, la visió deixa de ser una cosa estable per convertir-se en una forma d’espera.

De què va? Entre la contenció i l’excés, entre el càlcul i la intuïció, entre el seny i la rauxa, el Disseny Hub Barcelona proposa tornar a mirar l’arquitectura catalana no com una successió d’estils, sinó com una conversa que travessa generacions i que reapareix, amb formes diferents, en la manera d’habitar i donar forma al territori.

Per què hi heu d'anar? Seny i rauxa. Notícia de l’arquitectura catalana, que es pot visitar fins el 6 de setembre, reuneix més de 500 peces per construir un relat que travessa un segle i mig d’arquitectura feta a Catalunya. Però el recorregut no segueix una cronologia convencional ni una història de noms il·lustres: la mostra busca connexions, repeticions i tensions entre projectes de moments molt diferents per preguntar-se si existeix una continuïtat profunda en la manera de construir al país.

De què va? El Centre d’Arts Santa Mònica acull L’assalt de la il·lusió, que es pot visitar fins al 27 de setembre, una exposició coral que reuneix treballs de diversos artistes per analitzar com l’art ha contribuït a construir allò que entenem com a realitat. A través d’una posada en escena canviant i plena de trampes visuals, la mostra connecta tècniques històriques de representació amb problemàtiques actuals com la postveritat, la manipulació mediàtica o la irrupció de la intel·ligència artificial.

Per què hi heu d'anar? L’exposició està concebuda com un trajecte en moviment constant. Miralls, vels i parets mòbils configuren un espai que es transforma a mesura que el visitant avança, generant una sensació d’inestabilitat que afecta directament la percepció. Pintura, fotografia, vídeo i instal·lació conviuen en un mateix recorregut, fent evident com cada llenguatge construeix una idea diferent de realitat.

De què va? Fins al 6 de setembre, el Museu Tàpies acull la mostra El moviment perpetu del mur, una exposició que explora el paper que la noció de mur va desencadenar en l’obra d’Antoni Tàpies des del context de la Segona Guerra Mundial fins a les dècades posteriors, tant a nivell simbòlic com pictòric i físic.

Per què hi heu d'anar? A través d’aquest recorregut es plantegen noves perspectives sobre el desenvolupament del seu llenguatge pictòric i sobre la relació entre obra, espai i espectador. L’exposició pren com a punt de partida quatre exposicions individuals que l’artista va realitzar durant aquesta dècada —a les Galerías Layetanas de Barcelona (1950 i 1954), a la Galerie Stadler de París (1956) i a la Sala Gaspar de Barcelona (1960). Cadascuna d’aquestes mostres presentava grups d’obres diferents i també solucions de muntatge diverses. El projecte analitza com aquests dispositius expositius —la il·luminació, la disposició de les obres o el color de les parets— poden influir en la percepció i interpretació de la pintura. Alhora, també explica com l’obra de Tàpies va ser interpretada per crítics, pensadors i historiadors de l’art del moment, i com es connecta amb debats presents en el pensament artístic contemporani.

De què va? Fins al 28 de setembre de 2026, el MACBA acull Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat, la primera exposició a l’Estat espanyol dels artistes Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme. La mostra reuneix obres que recorren gairebé dues dècades de la seva trajectòria i reflexionen sobre la memòria, l’exili i les formes de resistència davant l’opressió i l’espoli de Palestina.

Per què hi heu d'anar? A través de veus, cançons, sons i imatges, els artistes connecten experiències personals amb històries col·lectives de lluita i, en una aparent paradoxa, posen l’accent en la importància de l’alegria, de l’amor i de la imaginació col·lectiva com a formes poderoses de resistència, fins i tot —i sobretot— en condicions extremes.

De què va? El MACBA acull La tercera torsió, un projecte de l’artista Anna Moreno que revisita alguns dels projectes utòpics dels anys setanta impulsats per l’arquitecte Ricardo Bofill. A través del cinema, la instal·lació i la investigació artística, l’exposició planteja una reflexió sobre les tensions entre les aspiracions utòpiques de l’arquitectura moderna i les realitats socials i polítiques que sovint en van impedir la materialització.

Per què hi heu d'anar? El projecte pren com a eix central el film The Terminal Beach, que documenta l’estat actual d’un assentament nòmada construït el 1979 al desert algerià per l’estudi de Ricardo Bofill. Aquest projecte, concebut dins del període més experimental de l’arquitecte, va quedar inconclús i exemplifica les contradiccions entre el somni utòpic i la realitat política i social de l’època.

De què va? La Fundació Joan Miró va donar el tret de sortida a les celebracions del seu 50è aniversari el passat 10 de juny. El primer pas d’aquesta gran commemoració va ser l’obertura de l’exposició La poesia acaba de començar, que repassa la història de la institució i expressa la visió oberta i poètica que Miró tenia de l’art.

Per què hi heu d'anar? La Fundació Joan Miró proposa una exposició retrospectiva que repassa mig segle d’activitat, però que també qüestiona com s’ha construït la seva història i quin paper pot jugar en el futur. La mostra parteix d’una idea clau: la Fundació no va començar realment el 1975, sinó que és el resultat d’un recorregut més llarg que s’inicia molt abans i que està estretament vinculat amb la Transició i l’obertura democràtica. 

Són diverses les oportunitats que tenim aquest mes de poder gaudir en directe la música de la Banda Municipal de Barcelona i, a més, de franc. La primera de les propostes és el tradicional concert que l'orquestra de vents ofereix cada any per la Festa Major de Sants, al Parc de la Espanya Industrial. Dirigida per Mario Ortuño, s'hi podran escoltar obres d'Alfred Reed, Isaac Albéniz, Aram Khatchaturian i George Gershwin.

Després del seu pas per les festes de Sants, la Banda Municipal de Barcelona actua ara al Poblenou, amb un programa diferent, que dirigeix Ximo Tarín. Amb el títol d'Els sons afins, s'hi podran escoltar peces de diversos autors, com Joaquim Serra, Andrés Valero-Castells, Joaquín Turina, Frank Perkins y Arturo Márquez. 

El carilló del Palau de la Generalitat enceta amb aquest concert una temporada que ha de ser molt especial: es commemoren els 100 anys de la instal·lació del primer carilló al Palau, i 50 de l'instrument de concert que ens permet de gaudir de bona música, amb un instrument que ofereix totes les garanties. Aquest concert extraordinari està format per música procedent de bandes sonores del compositor Marc Vaíllo, en una experiència multidisciplinària. Els intèrprets seran Anna Maria Reverté, carilló; Marc Vaíllo, piano i electrònica; i Anna Guillén, violoncel. L'entrada és de franc, però cal reservar les invitacions trucant al 012 o a través de la pàgina web presidencia.gencat.cat/carillo.

Els concerts de la Banda Municipal de Barcelona i de l'OBC a les Festes de la Mercè són oportunitats úniques per poder gaudir de bona música en directe, i de franc. En el cas de la banda, amb un programa festiu, que inclou obres de Bernat Vivancos, Marc Migó, Joaquín Rodrigo, Yasuhide Ito, Pau Casals i Enric Casals. La direcció anirà a càrrec de José Rafael Pascual-Vilaplana, el titular.

Ja és una tradició que el primer concert que ofereix l'OBC després de les vacances d'estiu sigui el de La Mercè. Enguany, amb un repertori que inclou peces populars com les 'Danses polovsianes del Príncep Ígor', d'Aleksandr Borodín o una selecció del ballet 'El llac dels cignes' de Piotr Íltix Txaikovski, a més de les 'Danses romaneses' de Béla Bartók. El director convidat serà en aquesta ocasió el jove Miguel Sepúlveda.

És un dels títols més populars del repertori i l'òpera més representada al Gran Teatre del Liceu al llarg de la seva història, amb prop de 500 funcions. Ara torna a l'escenari de la Rambla en una nova producció que dirigeix escènicament Shirin Neshat, mentre Antonello Manacorda i Josep Gil es reparteixen la direcció musical. Entre els diversos repartiments, destaquen cantants ben coneguts del públic liceista com Anna Netrebko, Piotr Beczala o Fiorenza Cedolins, entre molts d'altres.

Nova proposta de concert per part de la Simfònica del Vallès dins del cicle Simfònics al Palau, la temporada de concerts que du a terme des de fa molts anys a la sala modernista. Aquesta vegada amb un programa que combina obres conegudes amb alguna descoberta. Així, s'hi podran escoltar composicions de Bacewicz, Schumann, Brahms i Liszt. La solista convidada serà la violista Sara Ferrández i Andrés Salado dirigirà el conjunt.

El concert inaugural de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana vol ser un homenatge a Pau Casals, amb motiu del 150è aniversari del seu naixement. Hi actuaran els cantants Marta Mathéu, Gemma Coma Alabert, Roger Padullés i Ferran Albrich; el violoncel·lista Pablo Ferrández, el Quartet Casals, l'Orfeó Català, l'Escolania de Montserrat i l'Orquestra Simfònica del Vallès, tots sota la direcció de Xavier Puig. El repertori estarà format per obres de Casals, Vivancos, Schubert, Bach i l'últim moviment de la 'Novena Simfonia' de Beethoven.

Si hi ha algun gènere teatral que tots els catalans dominem, ens dediquem o no professionalment a la interpretació, és el dels dinars familiars. Cadascú es coneix les seves coses, però qui més qui menys domina la litúrgia implícita de l’ocasió, treu les seves millors armes per sobreviure l’àpat i fa les filigranes necessàries per abordar o evitar temes concrets. Com que tot plegat ens resulta familiar –mai més ben dit–, pujar-ho a l’escenari funciona de meravella.

I més si és amb un repartiment encapçalat per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, els pares d’una família convencional que han fet un canvi de vida i han marxat de la ciutat a perseguir la fantasia eco amb la que tot urbanita ha fet volar coloms algun cop. Els acompanyen, amb gairebé el mateix grau de protagonisme, Sara Espígul, Miranda Gas i Júlia Bonjoch, que són les seves tres filles i Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati, que fan de les parelles de les filles. I aquest elenc, precisament, és un dels principals encerts del muntatge. No només perquè tots ells són professionals excel·lents i sòlids, sinó perquè és tan coral que no se sap dir qui és el protagonista de la història.

Brunch Electronik recupera un dels espais més emblemàtics de la seva història i torna als Jardins de Joan Brossa, a Montjuïc, el 23 i 30 d'agost, i el 5 i 13 de setembre. Després de les obres de remodelació del parc, el festival celebra el retorn a aquest escenari amb quatre jornades a l'aire lliure que combinen música electrònica, gastronomia i activitats per a tots els públics.

El cartell reuneix alguns dels noms més destacats de l'escena electrònica internacional, com ARTBAT, Marco Carola, Solomun i el b2b entre Dennis Cruz i Josh Baker. Cada cita compta amb dos escenaris: el Main Stage by Estrella Damm, amb els principals caps de cartell, i el Green Stage by Yamaha, dedicat a segells i col·lectius com Unreleased, Diynamic i Les Enfants Brillants, que impulsen el talent local i les noves tendències de la música electrònica.

El festival Mas i Mas va néixer a Barcelona fa més de vint anys per omplir l'agost de música en directe, un mes en què tradicionalment la ciutat es buidava d'activitat cultural. Durant tot aquest temps, ha anat creixent i ara encara l'edició més ambiciosa –la 23a–, amb una quarantena de concerts durant sis mesos –de l'1 d'abril al 6 de setembre– en diverses sales de Barcelona, les 1 i 3 del Jamboree –que és la seu del festival–, el Palau de la Música, la sala 2 de Razzmatazz, La Paloma i Paral·lel 62. 

Inaugurarà el festival la vibrafonista californiana Sasha Berliner, el dimecres 1 d'abril al Jamboree, però hi ha molts altres noms internacionals al programa. I el jazz és la columna vertebral del programa, esclar, però no només. Per exemple, el nigerià Seun Kuti, representant de l'afrobeat, gènere de qui el seu cèlebre pare Fela Kuti en va ser pioner, amb el seu grup Egypt80; això serà el 7 de maig a Razzmatazz 2.

També hi seran Ghost-Note, la banda de funk, jazz i hip-hop liderada pels bateria i el percussionista d'Snarky Puppy, Robert Sput Searight i Nate Werth, que arriben amb un elenc de músics que han treballat amb artistes com Prince, Snoop Dogg, Kendrick Lamar, Herbie Hancock i Erykah Badu, el 6 de juliol al Jamboree; i la cantant de soul i R&B brasilera-noruega Charlotte Dos Santos, el 16 de maig també al soterrani de la plaça Reial. 

Després de fer sold out a les tres nits consecutives a Madrid amb més de 150.000 entrades venudes, The Weeknd ha escoltat els fans catalans: l’artista canadenc afegeix una nova data a Barcelona, l'1 de setembre de 2026, dins de la seva gira mundial After hours til dawn. El concert tindrà lloc a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, un escenari a l’altura de l’espectacle visual i sonor que acompanya aquesta gira mastodòntica i que l'artista ja va trepitjar el juliol de 2023. 

El tour, produït per Live Nation, començarà el 20 d’abril a Ciutat de Mèxic i passarà per ciutats com Rio de Janeiro, São Paulo, París, Amsterdam, Milà, Londres, Madrid i Barcelona, abans de posar punt final a un recorregut que celebra la trilogia d’àlbums After hours (2020), Dawn FM (2022) i Hurry up tomorrow (2025). A més, The Weeknd vindrà acompanyat de Playboi Carti en totes les dates europees i britàniques, mentre que Anitta farà de telonera a Mèxic i al Brasil. 

Ja ho va avançar a la seva cançó, i ara Aitana reitera que és una “superestrella” amb l’anunci de la seva gira mundial. Mesos després d’actuar a l’Estadi Olímpic de Barcelona davant de 40.000 fans, l’artista de Sant Climent de Llobregat torna a la ciutat. 

Aitana donarà el tret de sortida a la gira Cuarto Azul World Tour el 14 de març del 2026 al festival de Lollapalooza, a l'Argentina, i passarà per 24 ciutats d’arreu del món, entre les quals hi ha Barcelona. L’ex concursant d’Operación Triunfo actuarà a la capital catalana els dies 4, 5, 7 i 8 de setembre, al Palau Sant Jordi. 

Són els Replacements catalans, gairebé els Strokes, depenent de com te'ls miris, hereus de tota aquella moguda que bullia fa uns quants anys al voltant del segell Famèlic i del festival Hoteler i que feia preguntar-nos: "què té Vic per molar tant?". Power Burkas són la combinació perfecta entre l'erudició i el pogo (com els va descriure Vice una vegada) i són també l'esperança d'un underground català amb capacitat per arribar a moltíssima més gent, si el panorama estigués una mica menys mediatitzat i es premiessin propostes menys mimètiques i homogènies. 

Claudi Dosta (guitarra), Aleix Marban (guitarra), Martí Ferrer (bateria) i Marcel Pujols (baix i veu), publiquen el 29 de maig Amb la fi al davant (BCore, 2026), un quart disc que sembla apuntar a un apocalipsi imminent, que es fixa en petits drames quotidians amb un sentit de l'humor esmolat i sense obvietats: hi trobem kits de supervivència, crítiques al consumisme, runes, crossfit i menjar (amb sang i fetge), tot amb un deix literari que embasta molt bé amb el caos controlat de les guitarres. Fins i tot hi ha un monòleg de Santiago Rusiñol en forma de cançó: L'escudellòmetro. El porten el 5 de setembre a la sala VOL.   

Com cada any, els actes de la Diada d'aqusest 2026 acabaran amb els concerts gratuïts que organitza Òmnium Cultural cada 11 de setembre al passeig Lluís Companys. Aquesta serà la 24a edició de la Festa per la Llibertat, que aplega sempre una multitud al voltant de l'Arc de Triomf amb ganes d'escoltar les artistes que revolucionen el panorama musical en català.

Si l'any passat els encarregats d'animar la gent des de l'escenari van ser Svetlana, Auxili i DJ K-ZU, aquest any, La Gossa Sorda, DJ Trapella i, de nou, DJ K-ZU tancaran els actes de la Diada.

Encara que Ronnie Wood sigui més notícia a Barcelona per temes immobiliaris o de premsa del cor –que si el seu loft a Passeig de Gràcia, que si fa una festa per inaugurar-lo, que si surt una nit a fer unes tapes i uns vins a Bodega Solera...– també genera noticies musicals: el Rolling Stones més jove del trio que queda viu–78 anys, contra els 82 de Mick Jagger i Keith Richards–  acaba d'anunciar que tocarà a Barcelona el setembre. 

Wood, que actuarà a la sala Razmatazz el 12 de setembre, emmarcat en la programació del cicle Cruïlla Concerts, ho farà acompanyat "d'una convidada molt especial", anuncia la promotora (que podria ser o no ser la cantant irlandesa de rock'n'roll Imelda May, que acompanyarà Wood en un concert a Londres el 21 d'agost, tres setmanes abans de tocar a Barcelona). 

El Festival Altaveu és una de les cites musicals més veteranes de Catalunya, i celebra la seva 37a edició del 10 al 13 de setembre a Sant Boi de Llobregat. Fidel al seu nom, el festival combina artistes consolidats amb noves veus i aposta per propostes que van més enllà de les tendències del moment.

La programació es reparteix entre tres espais de la ciutat: la plaça de l'Ajuntament, que acull els concerts gratuïts; els Jardins de l'Ateneu, amb actuacions per 1 €; i al Teatre Cal Ninyo, amb l'entrada a 6 €.

El festival arrenca amb un concert per commemorar els 50 anys de la Diada de 1976 a Sant Boi. Artistes com Lluís Gavaldà, Mushkaa & Greta, Els Amics de les Arts, Joan Garriga, Pastora i Naim Smaili reinterpreten cançons de l'època i també toquen temes propis.

Al cartell trobem noms com Los Sírex, pioners del pop-rock estatal; Dan Peralbo i el Comboi, una de les formacions més destacades de rock català entre els joves; 091, grup de referència del rock espanyol; i La Perra Blanco, que recupera l'energia més salvatge del rock-and-roll. També hi actuaran Sr. Chinarro, Syd de Palma, Juana Everett, Arnau Obiols, Silvio, Kris Tena, Jordi Ganchitos i carlaperezvas, entre d'altres.

Com és habitual, el festival reserva un espai per al talent emergent amb Altaveu Frontera, el concurs que ha impulsat artistes com Love of Lesbian i Sidonie i que aquest any presenta als guanyadors Leyre Estruch i Dualizz.

La programació es completa amb Altaveu+, que amplia l'experiència musical amb activitats paral·leles com una exposició dedicada a les tribus urbanes, la Fira del Disc i del llibre musical i l'Altaveu en família, una proposta pensada perquè petits i grans descobreixin conjuntament la música indie.

Les entrades dels concerts de pagament ja estan a la venda i es poden adquirir a la web de l'ajuntament de Sant Boi de Llobregat, a través d'Entrapolis.

Un reguitzell de crítiques entusiastes precedeixen la nova vista dels islandesos Sigur Rós a Barcelona, aquesta vegada amb els 41 músics de l'Orquestra Simfònica del Vallès per interpretar el seu disc nés recent, Átta (2023), tot i que no renuncien a altres peces molt estimades de la seva discografia. La cita és l'11 de setembre, a l'Auditori del Forum i només té una altra data a l'Estat espanyol, la el 15 del mateix mes al Palacio Euskalduna de Bilbao.  

Es tracta d'una última oportunitat per veure la gira que Sigur Rós van emprendre fa un temps amb el director Robert Ames i orquestres dels països que visiten, i que ja ha passat pel Royal Albert Hall de Londres, la Sala Santa Cecilia de Roma, la Salle Pleyel de París, el Bozar de Brussel·les, l'Auditorio Nacional de Ciutat de Mèxic i la Konzerthaus de Viena. Entre les orquestres amb qui han col·laborat, hi ha la London Contemporary Orchestra (LCO), la Wordless Music Orchestra, la Tallinn Chamber Orchestra, la Taiwan National Symphony Orchestra, Resound Collective, la Brisbane Philharmonic i la Melbourne Symphony Orchestra, entre altres.

El Festival·B, cita habitual del setembre a Barcelona i aglutinador dels principals noms de la nova escena musical, urbana i emergent de l'ambit estatal ja té a punt la programació completa per a la seva dotzena edició. L'esdeveniment ha tancat el seu cartell amb la incorporació de Guitarricadelafuente, Natalia Lacunza i Raly, tres noms que s'afegeixen a una potent programació que reunirà més de 30 artistes al Parc del Fòrum. 

La gran novetat d'aquest any és el creixement del festival, que se celebrarà els dies 17, 18 i 19 de setembre de 2026. L'esdeveniment guanya pes sumant una jornada inaugural el dijous i reforçant una proposta artística que destaca per la diversitat estilística, el descobriment de nous talents i el suport als artistes més actuals. Els nous artistes confirmats compartiran escenari amb prèviament anunciats com Rusowsky, Yung Beef, mvrk, D. Valentino, La Plazuela, Sanguijuelas del Guadiana, Mushka, Maria Arnal i Claudio Montana, entre d'altres.

De què va? 17 d’agost de 2017. Una furgoneta embesteix desenes de persones que passegen per la Rambla de Barcelona. El caos i el pànic s’apoderen de la ciutat. Immediantament, els Mossos d’Esquadra relacionen l’atac amb l’explosió del dia anterior en un habitatge d’Alcanar i, conscients de que són davant d'un salvatge atemptat terrorista, activen el dispositiu Cronos per capturar el conductor assassí, que en la fugida matarà un altre jove per robar-li el cotxe. La matinada següent, altres membres de la mateixa cèl·lula gihadista ataquen el passeig marítim de Cambrils, deixant encara més víctimes. Abatuts els terroristes, el balanç és de 16 morts i més de 130 ferits, i un trauma social que encara dura.

Per què l’has de veure? Per la valentia en posar en imatges un dels fets més colpidors i trascendents per la societat catalana d'aquest segle. Centrada en la resposta dels Mossos (Cronos és el nom del dispositiu que s'activaria davant d'un atac terrorista consumat o en curs) però també en l'extraordinària política comunicativa del cos policial (de la qual en van ser responsables Patrícia Plaja i Marc Homedes, caps de premsa de Mossos i Protecció Civil respectivament) i en la batalla política pel relat en el context del Procés i davant la immediatesa del referèndum d'independència. 

El film també es fixa en el trasbals dels ciutadans de Ripoll quan descobreixen que els culpables eren joves aparentment integrats a la localitat. Un dels grans valors de la pel·lícula és que evita caure en la morbositat i és enormement respectuosa amb les víctimes. Al repartiment hi brillen Enric Auquer, Mónica López, Diana Gómez i un Pablo Derqui magnífic a la pell del Major Josep Lluís Trapero. Rodada en català, Cronos està dirigida per Fernando González Molina (3 metros sobre el Cielo, Mi querida señorita) i escrita per Alberto Marini (El 47). 

Quan s'estrena? El 4 de setembre.

Dir.: Fernando G. Molina (Espanya, 2026). 118 min.

De què va? En un idíl·lic barri residencial nord-americà, un sinistre venedor de gelats transforma els seus deliciosos productes en un aterridor detonant de violència extrema que converteix els seus clients més joves en sàdiques màquines de matar.

Per què l’has de veure? Pel·lícules com Cabin fever (2002) i Hostel (2005) i la seva seqüela, van situar el cineasta Eli Roth en el mapa del cinema de por del canvi de segle. Recuperant l’esperit del terror més explícit dels anys 70 i 80, Roth apostava per una combinació de gore salvatge i visceral amb tones d'humor negríssim, i una posada en escena deliberadament incòmoda pels espectadors. 

Ara, amb Dulce sabor a muerte, Roth es manté fidel a la seva manera d'entendre el gènere, i proposa un divertimento passadíssim de voltes que beu de referents com el giallo italià i l'slasher nord-americà de sèrie B, i que aposta per la transgressió convertint els nens en terrorífiques armes letals (compte amb la brutal seqüència de la massacre), seguint les passes de l'extraordinària ¿Quién puede matar a un niño? (1976), de Chicho Ibáñez Serrador. Una burleta festa de sang i fetge no apta per un públic sensible.

Quan s'estrena? El 4 de setembre.

Dir.: Eli Roth (EUA, 2026). 86 min.

De què va? Un jove músic de Manchester s'obsessiona en trobar la noia dels seus somnis, després d’haver-li donat un número de telèfon equivocat durant una trobada casual. En la seva recerca pel campus universitari, el noi tindrà com a còmplice una estudiant de psicologia, que suggerirà que enviï un mail a les 318 Emily matriculades a la facultat. Aquesta no serà, probablement, la millor de les idees...

Per què l’has de veure? Si sou fans de clàssics de la comèdia romàntica britànica com Quatre bodes i un funeral (1993) o Notting Hill (1999), aquesta és la vostra pel·lícula, per cert també produïda per Working Title. Ara bé, tot i que Buscando a Emily abraci el gènere, els temps han canviat, i és obligat un canvi de perspectiva respecte les relacions tòxiques i les accions que abans es consideraven romàntiques i ara es veuen, directament, com a mostres d'assatjament. 

De tot això es reflexiona en un film adreçat a la Generació Z, plena de calidesa i referències, amb picades d'ull a l'emblemàtica escena musical de Manchester, i amb una parella protagonista amb molta química formada per Angourie Rice i Spike Fearn.

Quan s'estrena? L’11 de setembre.

Dir.: Alicia MacDonald (Regne Unit, 2026). 111 min.

De què va? Mentre transporta un òrgan fins a l'hospital de Raccoon City, un missatger atropella accidentalment una dona. Buscant ajuda pels voltants de la carretera nevada que travessava, el jove arriba fins a una casa aparentment abandonada on descobrirà l'existència d'un perill inimaginable.

Per què l’has de veure? Si després de la sorprenent Barbarian (2022) va arribar el fenomen de Weapons (2025), és evident que el hype es dispararia amb el tercer llargmetratge de Zach Cregger, una de les noves veus del cinema de terror que han arribat per renovar el gènere (com el Kane Parsons de Backrooms o el Curry Barker d'Obsession). 

Ningú no s'esperava que un cineasta amb tanta personalitat fes una gens òbvia elecció per continuar la seva carrera: resetejar una franquícia tan exitosa com la de Resident Evil, adaptació dels videojocs de Capcom. Cregger assegura que pretén reproduir la mateixa experiència del joc al llenguatge cinematogràfic, fent avançar la trama com si el protagonista (un fantàstic Austin Abrams, el ionqui de Weapons) anés superant pantalles mentre tracta de sobreviure als no-morts. Tot i que renova completament els personatges i trames del videojoc, el cineasta sí que fa inevitables picades d'ull a elements molt reconeixibles pels gamers. En definitiva, una de les pel·lícules de l'any.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Zach Cregger (EUA, 2026). 95 min.

De què va? Una advocada especialista en cobrar deutes rep l'encàrrec de recuperar mil milions de dòlars robats per un capo de la màfia. Amb un equip encapçalat per dos mercenaris ex agents encoberts, el grup es posarà mans a l'obra i dissenyarà un pla perillós i ple d'enginy que tornarà boig al poderós delinqüent. 

Per què l’has de veure? Perquè sempre ha d'haver temps pels entreteniments lleugers, i, en això, Guy Ritchie és un mestre. Seguint la línia de pel·lícules seves com Operación Fortune (2023) o Operación U.N.C.L.E. (2015), el cineasta britànic proposa una aventura tan divertida com intrascendent, visualment glamourosa i plantejada com una pel·lícula d'atracaments a l'estil Missió impossible. Ritchie es posa en mans d'una parella protagonista amb l'atractiu i el carisma de Jake Gyllenhaal i Henry Cavill, que reprodueixen constants de les clàssiques buddy movies dels 80 i 90. Rodada en gran part a les Canàries, compta amb Carlos Bardem com a malvat. En la zona gris és, en definitiva, una distracció desenfadada sense gaire pretensions.  

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Guy Ritchie (Regne Unit, 2026). 98 min.

De què va? Després de fracassar repetidament en les seves persecucions i intents de cacera del Correcamins, i atribuint-ho a que els productes dissenyats per ACME Corporation són defectuosos, un desesperat Wile E. Coyote decideix demandar la companyia i contracta un advocat 

Per què l’has de veure? Tot i que és materialment impossible evocar l'esperit desquiciat dels Looney Tunes, aquells icònics dibuixos animats que van marcar diverses generacions de nens, Coyote vs. ACME vol ser un sentit homenatge a les peripècies del Correcamins i el Coiot. Traslladades a una barreja d'animació i imatge real a l'estil de ¿Qui ha enredat en Roger Rabbit? o Space Jam, la pel·lícula que ens ocupa aposta per la comèdia judicial farcida de gags visuals i referències als cartoons originals. 

Amb Will Forte i John Cena com a protagonistes humans, els resultats no aconsegueixen recuperar aquella anarquia efervescent però el film funciona com a exercici de nostàlgia i resulta divertit. I compte amb l'aparició de personatges animats fent cameos i de detalls amagats a cada racó de la pantalla... Els fanàtics d'aquells magistrals Looney Tunes us ho passareu d'allò més bé.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Dave Green (EUA, 2025). 101 min.

De què va? Davant d'una complicada situació a casa, una nena de 10 anys troba refugi en una anciana rondinaire que viu aïllada en ple Montseny i a qui tothom pren per bruixa. Entre totes dues començarà una molt particular relació que s'anirà fent cada dia més estreta.

Per què l’has de veure? Perquè no hi ha tantes estrenes específicament adreçades a un públic familiar. Aquesta adaptació de la novel·la juvenil homònima de Núria Albó (icònica des de que va guanyar el premi Vaixell de Vapor l'any 1984) acosta un tema tan delicat com el dol perinatal a públics de totes les edats, evitant infantilizar la seva audiència. Tot i el dolor que travessa la història, Tanit agafa formes de lluminós coming-of-age i posa el focus en el vincle d’amistat i aprenentatge en la relació entre una nena i una anciana, a les que interpreten la sorprenent debutant Dolça Salvans i la veterana Isabel Rocatti (vista recentment a Cowgirl). Dirigida per Pep Garrido i amb banda sonora original de Clara Peya, aquesta pel·lícula catalana i en català és una bona aposta per compartir intergeneracionalment.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Pep Garrido (Espanya, 2025). 100 min.

De què va? A 72 hores del dia D, el capità James Stagg, cap del servei metereològic contractat per Winston Churchill, ha de fer el pronòstic del temps més trascendental de la història. Perquè de les condicions climàtiques que marquin els mapes dependrà que el general Dwight D. Eisenhower activi un arriscat pla abans de que els serveis d'inteligència alemanys descobreixin les seves intencions. La paraula de Stagg serà clau, doncs, per ordenar el Desembarcament de Normadia, pas previ a la derrota nazi a la Segona Guerra Mundial. 

Per què l’has de veure? Per duel interpretatiu entre Brendan Fraser i un extraordinari Andrew Scott. En un nou camí professional després del seu Oscar per La ballena (tot i que l'any vinent tornarà a l'univers The mummy, la saga que el va llençar a la fama), Brendan Fraser dona vida a Eisenhower, qui després seria president dels Estats Units.

Però és Andrew Scott (el Moriarty de la sèrie Sherlock, inoblidable també a Fleabag) qui es llueix duent el pes de la trama a les esquenes.  Tiempo de victoria es basa en una aplaudida obra de teatre de David Haig, i això es nota amb la seva aposta per llargues escenes molt dialogades que posen el focus en el plantell interpretatiu (també hi apareixen Kerry Condon i Damian Lewis, el pèl-roig de Homeland), però el cineasta Anthony Maras és ben hàbil a l'hora de donar-li un look cinematogràfic al seu absorbent plantejament, i fa un excel·lent ús d'imatges d'arxiu. Una fantàstica proposta pels interessats en la Història en majúscules del segle XX.

Quan s'estrena? El 18 de setembre.

Dir.: Anthony Maras (Regne Unit, 2026). 100 min.

De què va? Acompanyat del seu antic gos de combat, un oficial retirat de les Forces Especials de l’Exèrcit intenta sobreviure als perills de la natura salvatge d’Alaska després de patir un terrible accident d’aviació. Llops, ponts desgavellats i rius amb corrents letals postaran fins el límit al militar i al seu inseparable company pelut. 

Per què l’has de veure? De ben segur, la inclusió d'aquesta pel·lícula a la Secció Oficial de Festival de Sant Sebastià i l'anunciada visita de Brad Pitt a Euskadi obrirà informatius i activarà els seus fans, multiplicant les seves ganes de gaudir amb aquesta història de la que l'actor és protagonista total i absolut. En la seva segona col·laboració amb el director David Ayer després de Corazones de acero (2014), se'ns promet una sobredosi de tensió. Més enllà de l'essència survival de la pel·lícula, el cineasta també s'esforça en potenciar el profund vincle emocional entre el protagonista i l'Odín, el preciós pastor australià que l'acompanya en una perillosa batalla contra els elements. Un relat que promet espectacularitat, atacs de nervis i alguna que altra llagrimeta. 

Quan s'estrena? El 25 de setembre.

Dir.: David Ayer (EUA, 2026). 101 min.

De què va? Les vides de tres homes a l'Espanya de tres èpoques diferents (1932, 1937 i 2017) s'interconnecten a través de la sexualitat i el desig, del dolor i l'herència. Un jove burgès a qui prohibeixen entrar al Casino de Granada per la seva orientació sexual, un soldat de l'exèrcit franquista enamorat de l'heroi republicà capturat a qui vigila, i, vuit dècades més tard, un escriptor amb una relació traumàtica amb la seva mare i amb l'avi per qui mai va preguntar. 

Per què l’has de veure? Per l'històric premi a Millor Direcció al Festival de Canes, amb llarguíssima ovació inclosa, que suposa un enorme salt endavant pels Javis (que van compartir guardó ex aequo amb Pawel Pawlikoski). Els directors de La Mesías o La llamada se situen al capdavant de la creativitat del cinema espanyol amb un exercici sobre la identitat, la memòria i els morts a les cunetes, la llibertat sexual i la repressió, que pren el seu títol de l'obra homònima inacabada de Federico García Lorca. Les quatre pàgines que s'hi conserven inspiren part de La bola negra, com també l'obra teatral La piedra oscura, del dramaturg Alberto Conejero (que participa al film com a coguionista). 

De fet, Lorca és l'eix conductor, narratiu i emocional, dels tres relats que composen el trencaclosques plantejat pels Javis. Amb un poderós missatge contra els feixismes i la voluntat d'explicar a les noves generacions qui i per què van matar el poeta, els Javis fan tot un desplegament de recursos visuals i sensorials. La pel·lícula compta amb un potentíssim repartiment en el qual hi brillen els debutants Milo Quifes i Guitarricadelafuente (que també ha composat una cançó original pel film), Carlos González (el Bob Pop de Maricón perdido), Lola Dueñas, Glenn Close i una Penélope Cruz que interpreta una cupletista i canta i balla enfilada en un tanc. Sens dubte, una de les grans pel·lícules de l'any.

Quan s'estrena? El 25 de setembre.

Dir.: Javier Calvo i Javier Ambrossi (Espanya, 2026). 155 min.