Coses per fer a Barcelona a l'agost

Els amants de les postes de sol i els caçadors de selfies durant la golden hour han de saber que aquest estiu el bitllet de la Cuca de Llum, el funicular que uneix Collserola amb el parc del Tibidabo, inclou accés gratuït al mirador de la Torre de Collserola per gaudir del capvespre.

Aquesta iniciativa, anomenada Sunset Experience i organitzada pel mateix mirador, estarà disponible fins al 31 d’agost, de 18.30 a 21.30 h. Els bitllets de la Cuca de Llum costen 13,5 euros i només es poden adquirir a través del web del Tibidabo.

CosmoCaixa acull l’exposició Extraterrestres. Hi ha vida fora de la Terra? del 25 de febrer de 2025 al 30 d’agost de 2026: un llibre obert de gran rigor científic que resol i posa de manifest alguns dels dubtes que existeixen sobre el nostre lloc en el cosmos, què significa vida o com la literatura i el cinema han construït un imaginari col·lectiu sobre els extraterrestres. La mostra ha comptat amb l’ajuda i el suport d’experts i assessors científics. Per fer-ho, es val d’audiovisuals, interactius, experiències sensorials immersives i alguns objectes i plànols originals de la NASA o d’altres institucions de prestigi. Per exemple, podreu veure escenografies amb maquetes com la del rover Perseverance o la de l’helicòpter Ingenuit.

De què va? D'un escultor desconegut d’època romànica, conegut com el Picasso del segle XII. En les cares geomètriques amb ulls expressius del Mestre de Cabestany i en la desporporció i els volums impactants de les seves escultures hi ha tot allò que des del present hem sabut anomenar modernitat. Amb aquesta exposició, el MNAC ret homenatge a l'escultor més cèlebre del romànic català tot partint de la incorporació recent de noves peces al museu; concretament, fragments que formaven part de la portalada de marbre del monestir de Sant Pere de Rodes.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en la construcció del mite de l’abadia de Rodes, un espai únic, destinació de peregrinatge, vinculat a un paisatge ancestral i a l’antiga Roma, que va acabar convertit en una ruina. El Mestre de Cabestany va escollir aquell indret per a fer la seva obra mestra, i això ens diu molt de les passions que movien el misteriós escultor, que va admirar els antics en va imitar les tècniques per crear un llenguatge visual molt disruptiu pel segle XII. 

De què va? Els colors de la ciutat ara competeixen amb els del “mestre del color”, que aterra en una exposició al CaixaForum. L’explosió cromàtica d'Henri Matisse es podrà veure en aquest museu de la ciutat fins al 16 d'agost en el marc de l’exposició Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura, organitzada en col·laboració amb el Centre Pompidou de París amb l’objectiu de mostrar al públic barceloní com el geni francès va revolucionar l'art del segle XX. 

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix prop d'un centenar d'obres per explicar per què la seva visió de la pintura va ser (i en molts casos, continua sent) una llar acollidora per a la modernitat i una influència per a generacions de creadors posteriors. Ara bé, en l’exposició no hi ha només obres de Matisse, sinó que les 45 obres del pintor fauvista dialoguen amb 49 peces d'altres gegants de l'art com Picasso, Braque, Derain, Raoul Dufy, Le Corbusier o Sonia Delaunay. Un dels grans reclams és la presència de 'La Moulade', una peça clau pintada a Cotlliure que va marcar el naixement del moviment fauve i que serveix com a eix central d'aquesta col·lecció inèdita a la ciutat.

De què va? El Centre d’Arts Santa Mònica acull L’assalt de la il·lusió, que es pot visitar fins al 27 de setembre, una exposició coral que reuneix treballs de diversos artistes per analitzar com l’art ha contribuït a construir allò que entenem com a realitat. A través d’una posada en escena canviant i plena de trampes visuals, la mostra connecta tècniques històriques de representació amb problemàtiques actuals com la postveritat, la manipulació mediàtica o la irrupció de la intel·ligència artificial.

Per què hi heu d'anar? L’exposició està concebuda com un trajecte en moviment constant. Miralls, vels i parets mòbils configuren un espai que es transforma a mesura que el visitant avança, generant una sensació d’inestabilitat que afecta directament la percepció. Pintura, fotografia, vídeo i instal·lació conviuen en un mateix recorregut, fent evident com cada llenguatge construeix una idea diferent de realitat.

De què va? Seguint un estel fugaç és el títol de l'exposició del Monestir de Pedralbes sobre el llegat fotogràfic de Khadija Saye, artista gambianobritànica que va capturar la identitat, la memòria i la dimensió espiritual de l’experiència negra a través de la càmera. La mostra es pot visitar del 6 de febrer al 31 de maig i és especialment rellevant perquè és la primera exposició dedicada a l’artista a Espanya i la primera retrospectiva a escala mundial. Saye va assolir reconeixement internacional amb Dwelling: in this space we breathe (Habitatge: en aquest espai respirem), presentada al Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia de 2017, on va ser la participant més jove.

Per què hi heu d'anar? L'exposició segueix la breu però potent trajectòria de Saye, que va morir tràgicament en l’incendi de la torre Grenfell el 2017, on vivia amb la seva mare i on ambdues van perdre la vida, juntament amb setanta persones més. Una jove promesa que va deixar una empremta inesborrable com a artista i com a persona compromesa amb la seva comunitat. Filla de la diàspora, va créixer en un entorn multicultural al barri de Hammersmith (Londres), i les seves obres mostren una recerca que uneix l’experiència íntima amb qüestions universals.

De què va? El Palau Robert presenta Mako, un projecte expositiu impulsat per Casa Àsia i la Fundació J. Llorens Artigas que ret homenatge a la dissenyadora i ceramista japonesa Mako Artigas. L’exposició es pot visitar del 13 de març al 7 de juny i ofereix una mirada àmplia a més de cinquanta anys de trajectòria artística, marcada per la sensibilitat, la matèria i el color.

Per què hi heu d'anar? L’exposició reuneix una selecció representativa del seu treball: des dels primers teixits estampats (1959-1970), vinculats a la fàbrica familiar al Japó i a les seves etapes a Catalunya i París, fins als dibuixos per a firmes com Kenzo, Dior, Courrèges o Paco Rabanne. A aquestes peces s’hi afegeixen ceràmiques de gres i porcellana creades en les darreres dècades, on el gest es torna més íntim i la forma més essencial.

De què va? Entre finals del segle XIX i inicis del segle XX, els Nabís volien restalir la unitat de l’art i aplanaven el terreny per la modernitat que vindria. Aquest moviment, situat a la transició entre el modernisme i les primeres avantguardes, es caracteritzava per un diàleg constant entre la pintura, l’arquitectura i les arts decoratives gràcies al joc entre el color, la forma i el ritme de les composicions artístiques. Ara, els Nabís entren dins de La Pedrera en la primera gran exposició monogràfica a Barcelona d’aquest moviment. 

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix una àmplia selecció d’entre finals del segle XIX i inicis del segle XX que ens permeten conèixer els principis estètics i conceptuals d’aquest grup artístic que va explorar el caràcter decoratiu de la pintura i la van trobar la manera d’integrar-la en la vida quotidiana. 

De què va? Fins al 6 de setembre, el Museu Tàpies acull la mostra El moviment perpetu del mur, una exposició que explora el paper que la noció de mur va desencadenar en l’obra d’Antoni Tàpies des del context de la Segona Guerra Mundial fins a les dècades posteriors, tant a nivell simbòlic com pictòric i físic.

Per què hi heu d'anar? A través d’aquest recorregut es plantegen noves perspectives sobre el desenvolupament del seu llenguatge pictòric i sobre la relació entre obra, espai i espectador. L’exposició pren com a punt de partida quatre exposicions individuals que l’artista va realitzar durant aquesta dècada —a les Galerías Layetanas de Barcelona (1950 i 1954), a la Galerie Stadler de París (1956) i a la Sala Gaspar de Barcelona (1960). Cadascuna d’aquestes mostres presentava grups d’obres diferents i també solucions de muntatge diverses. El projecte analitza com aquests dispositius expositius —la il·luminació, la disposició de les obres o el color de les parets— poden influir en la percepció i interpretació de la pintura. Alhora, també explica com l’obra de Tàpies va ser interpretada per crítics, pensadors i historiadors de l’art del moment, i com es connecta amb debats presents en el pensament artístic contemporani.

De què va? El CCCB acull, fins al 25 de maig, l'exposició "Rodoreda, un bosc" dedicada a la radicalitat literària i l'imaginari creatiu de l'escriptora en llengua catalana més important del segle XX. Comissariada per l'assagista i crítica literària Neus Penalba, la mostra pretén allunyar-se dels tòpics, sovint ensucrats, que han envoltat la seva figura i mostrar la faceta més contemporània de Rodoreda, on l'escriptura transita entre el realisme i la fantasia per parlar-nos de la innocència, el desig, el suïcidi, el desarrelament, l’escarni o la metafísica. 

Per què hi heu d'anar? La mostra se serveix de la metàfora del bosc per concebre l'espai expositiu. Les sales es connecten orgànicament, utilitzant aquest símil per explicar la trajectòria de l'autora a través d'un recorregut per les arrels literàries i l'experiència del desarrelament de l'exili, els troncs marcats per la vivència de la guerra, les branques que dialoguen amb la cultura occidental i les capçades que freguen el cel i acullen ocells. A través d'aquesta estructura es despleguen més de 400 peces entre obra plàstica, instal·lacions, documents i audiovisuals, incorporant originals de la Fundació Mercè Rodoreda.

De què va? Fins al 28 de setembre de 2026, el MACBA acull Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat, la primera exposició a l’Estat espanyol dels artistes Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme. La mostra reuneix obres que recorren gairebé dues dècades de la seva trajectòria i reflexionen sobre la memòria, l’exili i les formes de resistència davant l’opressió i l’espoli de Palestina.

Per què hi heu d'anar? A través de veus, cançons, sons i imatges, els artistes connecten experiències personals amb històries col·lectives de lluita i, en una aparent paradoxa, posen l’accent en la importància de l’alegria, de l’amor i de la imaginació col·lectiva com a formes poderoses de resistència, fins i tot —i sobretot— en condicions extremes.

De què va? El MACBA acull La tercera torsió, un projecte de l’artista Anna Moreno que revisita alguns dels projectes utòpics dels anys setanta impulsats per l’arquitecte Ricardo Bofill. A través del cinema, la instal·lació i la investigació artística, l’exposició planteja una reflexió sobre les tensions entre les aspiracions utòpiques de l’arquitectura moderna i les realitats socials i polítiques que sovint en van impedir la materialització.

Per què hi heu d'anar? El projecte pren com a eix central el film The Terminal Beach, que documenta l’estat actual d’un assentament nòmada construït el 1979 al desert algerià per l’estudi de Ricardo Bofill. Aquest projecte, concebut dins del període més experimental de l’arquitecte, va quedar inconclús i exemplifica les contradiccions entre el somni utòpic i la realitat política i social de l’època.

A Dinamarca, s'hi viu tan bé i són tan feliços que fins i tot s'han d'importar les males notícies. I el pitjor és que s'ho han cregut. Ens podríem imaginar que els dos personatges de l'obra de títol de país nòrdic (i famós teatralment perquè alguna cosa hi està podrida), escrita per Lluïsa Cunillé, són un Hamlet que no mor a mans de Laertes en l'última escena de la tragèdia de Shakespeare i la seva mare Gertrudis, ja grans tots dos, compartint sostre i obligats a suportar-se. Estan cansats de viure i tot els importa un rave, però no pensen renunciar a res. Pere Arquillué i Imma Colomer són els encarregats de donar-los vida. Dos intèrprets al servei d'una peça que només dos tòtems conduir portar-se al seu terreny.

I és que la feina d'Arquillué i Colomer és d'un altre món. Cunillé necessita aquesta mena d'actors i actrius que porten la valentia tatuada al braç, prou hàbils per encapçalar repartiments en muntatges populars i alhora ficar-se en jardins espinosos com aquest Dinamarca. Perquè aquí estem més a prop d'un Fi de partida que d'un Hamlet, tot i que l'autora catalana l'únic que manlleva a Beckett és la mala bava i el seu sentit de l'humor.

Mentre el món es prepara per veure el cometa Halley, dotze dones han de decidir si la Sança està embarassada, cosa que li estalviaria la forca per l'assassinat d'un infant. Tancades en una habitació, amb l'única presència d'un home que no pot badar boca i amb la multitud a fora que espera ansiosa veure el cos penjat de l'acusada, la pressió sobre el jurat és gran. La britànica Lucy Kirkwood fa que la maquinària patriarcal s'expressi a través de les dones, les quals, no totes, donaran vida a tòpics, suspicàcies i clixés.

Som al 1759, a la Catalunya rural, i no a Suffolk, Anglaterra, que és a on Kirkwood va situar El firmament. La directora i traductora Gara Roda ha decidit aquest canvi, per la qual cosa els personatges no es diuen Sally, Lizzy o Charlotte, sinó Sança (Anna Castells), Bet (Sílvia Abril) o Carlota (Teresa Vallicrosa). Una modificació que no afecta el fons de la qüestió, però sí més d'un aspecte accessori. I potser per això Roda planteja la funció com si estigués versionant Guimerà i el joc de Kirkwood amb el present, quan ens ve a dir que tot allò que passava al segle XVIII no ha desaparegut del tot, queda una mica descafeïnat, especialment en un moment climàtic quan substitueix el Manic monday de The Bangles per No es serio este cementerio de Mecano. El resultat és estètic i funciona, però la raó del moment musical és totalment diferent.

És difícil sortir del teatre canviat, amb un estat d'ànim diferent amb el que hi has entrat, i poder dir, a més, que t'has divertit com feia temps que no et passava. Que has vist tres intèrprets excel·lents que s'ho passen pipa fent la funció i que saben com transmetre-ho al públic. Que has descobert una directora (Andrea Jiménez) que ha encaixat amb tres poca-soltes i els ha fet volar molt amunt. Que has gaudit d'un text irreverent (de Victoria Szpunberg), que sap jugar-se-la i que fa dianes tota l'estona. I que demà, si poguessis, no dubtaries a tornar-hi.

'Mal de coraçon' sembla la típica obra de bar, amb un home a qui acaba d'abandonar l'amor de la seva vida (Pau Vinyals), un filòsof borratxo (Pol López) i una cambrera-cuidadora que vol ser actriu (Júlia Barceló). Res de nou sota el sol. Dos pallassos i un august. Però la introducció de la figura de Santa Teresa, i la seva obra, ho trastoca tot, fa que la peça entri en un camí que no saps per on sortirà, de vegades lluminós, a voltes fosc i tortuós. Esdevé un interrogant a resoldre, un motor altern que alimenta l'escena. I com se'n surten tots, del repte! Perquè el camí acaba en una festa.

Quan en Marcel arriba a casa de la Clara, la seva millor amiga de l'adolescència, fa anys que no la veu. Ella celebra l'aniversari i és a dalt amb els amics. Ell, però, triga a pujar. I s'entreté a l'habitació d'ella mirant un suro ple de fotografies. On ell no hi és. Han passat els anys i han passat moltes coses. Ja no són joves-joves i la realitat sovint té poc a veure amb el desig del passat.

Cesc Colomina ha escrit una obra tendra i viva sobre el descobriment de l'amor i el pas del temps, sobre el que vam voler ser i el que som. El seu protagonista està encarnat per un Roc Bernadí que interpreta tots els papers d'aquesta peça que és com un xiuxiueig (no és ben bé un monòleg, ja que hi ha ben bé mitja dotzena de personatges, sinó una obra per a un sol intèrpret). L'actor mira el públic en tot moment, tot buscant la complicitat dels espectadors, que passen bona part de la funció amb els llums de platea oberts. Ens parla a nosaltres.

Convertir les tragèdies tebanes de Sòfocles (Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona) en un muntatge de dues hores i escaig amb personalitat, sense sobreentesos, amb dinamisme, sense que tot sembli massa ràpid, com ha fet Ferran Dordal és una proesa. El públic no té la sensació de veure tres obres, sinó una de sola. El clàssic atenenc ja les va escriure seguint un fil temporal, que comença amb el poble pregant perquè Èdip lliuri Tebes de la pesta i acaba amb Creont descobrint els cossos morts d'Antígona i del seu fill Hèmon. Enmig, una gran història.

Carlota Subirós s'ha fet seu el paisatge desèrtic dels afores d'Atenes (Colonos) per centrar la seva peça. Un espai immens, esquitxat amb quatre matolls, per on fa circular els seus personatges durant la funció. Només al que podríem considerar el primer acte, el que correspon a Èdip rei, passa davant del desert, al que representa el palau del sobirà de Tebes, tot i que ja ens el deixa veure a través d'un gran finestral. Subirós dirigeix la desena llarga d'actors i actrius de manera convincent, amb un tall classicista que feia temps que no li vèiem. Però té un problema.

No era fàcil portar Permagel a escena amb una forma que fos teatral. Victoria Szpunberg i Albert Pijuan podrien haver tirat pel dret i fer com l'autora, Eva Baltasar, i començar pel preludi del final i resseguir la prosa fins al capítol de tancament. Però sortosament s'han complicat la vida i han desfet la novel·la per refer-la, per capgirar-la, amb afegits de presentació dels personatges i una línia temporal clara. Per, en definitiva, transformar un artefacte literari en un artefacte teatral.

Maria Rodríguez Soto entoma el repte d'encarnar aquesta dona a punt de fer els 40, lesbiana, solitària, amb instints suïcides, tieta, germana i filla. Tampoc no és gaire senzill ficar-se en aquesta pell, dins aquest món, i sortir-ne victoriosa. Com s'interpreta algú que vol matar-se, que no suporta la família, que no encaixa, però que adora la neboda? Com es manté la mirada, la respiració, quan et pintes una ratlla al braç per on voldries que hi anés la fulla d'afaitar? Quan escarneixes mare i germana?

Ànima podia haver-se desenvolupat com tots els musicals d'època, amb prínceps blaus, belles dorments, un biaix de gènere pudent i tot el sucre que vulguin. I, de fet, el musical que ha estrenat el TNC, ambientat als anys 30 del segle passat, als EUA, sembla que ha d'anar per aquí. Perquè tenim la nostra protagonista, la Greta (Paula Malia), que marxa del seu poble per provar sort a Hollywood, i deixar enrere la pobresa i una vida planificada. La salvarà un home caritatiu? No, una història creada el 2024 no pot ser com Cantant sota la pluja.

I això que tenim tot l'univers Disney al davant, el del naixement de l'imperi, el de la creació de Blancaneu, el primer llargmetratge animat i en color de la història. El somni de la Greta és treballar per al gran Walter (Oriol Burés). No ho aconseguirà a la primera, com ja podíem esperar. L'argument, tanmateix, anirà agafant tocs de comèdia d'embolics, més enllà de la història de formació i superació d'una dona que ho té tot en contra. I fins i tot riurem. En aquesta complexitat hi ha el punt a favor d''Ànima'. I una direcció escènica de Gara Roda que sap treure suc a un giratori capaç de transformar l'escena en pocs instants.

Lorca, l'home, és una metàfora trista del que és Espanya. Nascut el 1898 i assassinat el 1936, entre la gran desfeta colonial i la guerra més cruel. L'autor és, segurament, el millor i més influent del segle XX al sud dels Pirineus i és l'únic de la seva estirp a Europa, la dels genis, de qui s'ha d'estar orgullós, els ossos del qual romanen encara enterrats en una cuneta. Acostar-se a la seva figura, al que va ser, doncs, és sempre problemàtic. I Juan Diego Botto ho sabia.

Però després de veure 'Una noche sin luna' podem afirmar que mai ningú, almenys en el que portem de segle XXI, s'havia aproximat al Lorca home amb el tacte, la desimboltura, el coneixement i saber estar de l'actor. Perquè aquesta obra és una lliçó d'interpretació bestial, de com un ésser humà es transforma en un altre i ens deixa bocabadats des del minut 1 al minut 105, en aquesta hora i tres quarts en què Botto camina cap a Lorca i Lorca passa a la pell de Botto i de cadascun dels espectadors.

Des de la seva actuació al mig temps de la Super Bowl, que Bad Bunny s'ha guanyat finalment el favor dels més escèptics. Fins no fa gaire, per la majoria cunyada de Catalunya –el veritable mainstream– era l'artista que cantava malament, que no vocalitzava i que només escoltaven els joves. Allà va deixar fins i tot en evidència els –a priori més combatius– Green Day, plantant cara a Trump amb un missatge de celebració de la cultura llatinoamericana i caribenya en territori estatunidenc, on evita actuar per evitar detencions de membres del públic per part de l'ICE. El xou, espectacular, va servir per fer callar els que el menystenien, que després van córrer a aconseguir entrades o invitacions per tal de no perdre's un dels esdeveniments musicals de l'any. 

Barcelona és la porta d'entrada a Europa del DeBí TiRAR MáS FOToS World Tour, amb dos concerts a l'Estadi Olímpic Lluis Companys, els dies 22 i 23 de maig. La gira, que té l'origen en una residència de 31 concerts a Puerto Rico i que després ha viatjat per Llatinoamèrica, Austràlia i el Japó, arriba amb xifres milionàries i només a Espanya ha venut 600.000 entrades. No és la primera vegada que actua a Catalunya, alguns afortunats el van veure el 2018 a la discoteca Biloba de Lleida i al Share Festival de Barcelona. Altres ja vam ser a primera fila al seu concert del Sónar del 2019. 

Great Canyon Records és el segell de Joana Serrat, la seva germana CARLA i del supergrup Riders of the Canyon, projectes que han obtingut un molt bon reconeixement internacional a mitjans com BBC6, Mojo i Uncut. Ara celebra 10 anys de la seva fundació amb una festa a la sala Upload el 29 de maig, dins del Curtcircuit, el cicle de concerts de l'ASACC. Hi actuaran Juana Everett, que presenta el disc Past lives in California, a més d'Eva Fort, Marta Pérez, Víctor Partido i Ferran Orriols, que obriran la vetllada. 

El segell, amb gust per les sonoritats nord-americanes (però no només), va néixer a Vic el 2016, amb el debut de la cantautora Marta Dalmont. En aquests 10 anys ha publicat referències de Joana Serrat, CARLA, Matthew McDaid, Roger Usart, Riders Of The Canyon, Ferran Orriols, Kiev Cuando Nieva, Eva Fort, Marta Pérez, Nyandú, Ciuret, Juana Everett i Victor Partido. També ha publicat l'únic disc de Murdoc (Bernat Sánchez, teclista de Mishima) i de Wide Valley, Marta Knight, Boria, Grauwi + Marta Cascales. 

El Clotilde Fest torna un any més amb concerts gratuïts al Palau Robert durant l’estiu; amb aquesta edició, ja en seran vuit de música a la fresca en aquest edifici de Barcelona que compta amb un jardí i exposicions que val la pena visitar.

Concretament, les actuacions tindran lloc entre el 18 de juny i el 9 de juliol, i estan adreçades principalment a un públic juvenil. Hi actuaran Maria Jaume, Els Amics de les Arts i Suu, entre altres artistes.

Ja arriba la 24a edició del Primavera Sound, que se celebra del 4 al 6 de juny de 2026 al Parc del Fòrum. En aquesta ocasió el programa està encapçalat per The Cure, Doja Cat, The xx, Gorillaz, Massive Attack, Addison Rae i My Bloody Valentine. Però, n'hi ha molt més, és clar. Entre els gairebé 150 artistes confirmats hi ha Mac DeMarco, Pinkpantheress, Skrillex, Peggy Gou, Lola Young, Father John Misty, Ethel Cain, Bad Gyal, Big Thief, Wet Leg, Little Simz, Slowdive, Kneecap, Alex G, Dijon i Blood Orange, entre molts altres. Hi serem!

El Sónar 2026 se celebrarà del 18 al 20 de juny i serà la primera vegada que tindrà lloc íntegrament a la Fira Gran Via de l'Hospitalet, de manera que desapareix la separació entre Sónar de Dia i Sónar de Nit. Protagonitzada per artistes com The Prodigy, Speedy J, Charlotte de Witte i Amelie Lens, entre molts altres, aquesta edició també estrena nova seu per al Sónar+D, a la Llotja de Mar, i torna Sónar Kids, la versió familiar del festival, que es farà el dissabte 20 de juny al Parc del Fòrum.

La 33a edició del festival de música, innovació i creativitat de Barcelona arriba també després de la sortida dels tres socis que van fundar Sónar el 1994 –Ricard Robles, Enric Palau i Sergi Caballero– i del CEO Ventura Barba, que es van desvincular del festival després de l'edició del 2025, en què una crida al boicot a KKR va produir una sèrie de cancel·lacions d'artistes.

Es tracta no només d'un canvi de format, d'horaris i ubicació. Amb la nova direcció del belga François Jozic, fundador de Brunch Electronik, el Sónar enceta també una nova era. 

El festival Mas i Mas va néixer a Barcelona fa més de vint anys per omplir l'agost de música en directe, un mes en què tradicionalment la ciutat es buidava d'activitat cultural. Durant tot aquest temps, ha anat creixent i ara encara l'edició més ambiciosa –la 23a–, amb una quarantena de concerts durant sis mesos –de l'1 d'abril al 6 de setembre– en diverses sales de Barcelona, les 1 i 3 del Jamboree –que és la seu del festival–, el Palau de la Música, la sala 2 de Razzmatazz, La Paloma i Paral·lel 62. 

Inaugurarà el festival la vibrafonista californiana Sasha Berliner, el dimecres 1 d'abril al Jamboree, però hi ha molts altres noms internacionals al programa. I el jazz és la columna vertebral del programa, esclar, però no només. Per exemple, el nigerià Seun Kuti, representant de l'afrobeat, gènere de qui el seu cèlebre pare Fela Kuti en va ser pioner, amb el seu grup Egypt80; això serà el 7 de maig a Razzmatazz 2.

També hi seran Ghost-Note, la banda de funk, jazz i hip-hop liderada pels bateria i el percussionista d'Snarky Puppy, Robert Sput Searight i Nate Werth, que arriben amb un elenc de músics que han treballat amb artistes com Prince, Snoop Dogg, Kendrick Lamar, Herbie Hancock i Erykah Badu, el 6 de juliol al Jamboree; i la cantant de soul i R&B brasilera-noruega Charlotte Dos Santos, el 16 de maig també al soterrani de la plaça Reial. 

El Guitar BCN 2026 inclou tres cites al Palau Sant Jordi, el recinte cobert més gran de la ciutat. Els encarregats d'omplir-lo seran Amaral, tancant la seva gira Dolce Vita Tour al desembre; el fenomen hip-hop Hijos de la Ruina (Natos, Waor i Recycled J), que portaran els seus beats massius al maig; i la cantautora canària Valeria Castro, que ha passat de l'Auditori Fòrum al Sant Jordi en temps rècord.

El festival comença amb Bebe a Razzmatazz (8 de gener), Duncan Dhu (15 de gener) al Palau de la Música i Alcalá Norte (24 de gener), la banda del moment de l'escena post-punk madrilenya al Sant Jordi Club. El germà petit del Sant Jordi també acollirà el duo Marlena i els granadins La Plazuela, que presentaran el seu esperat segon disc amb la seva fusió de flamenc i electrònica. També al Sant Jordi Club, Iván Ferreiro farà un repàs a la seva trajectòria, des de l'època de Los Piratas fins a l'actualitat.

De què va? Quan la malaltia sense solució irromp com un huracà en la quotidianitat d'un nucli familiar, els rols s'hauran de redefinir. I si la mare està condemnada als estralls que provoca l'alzheimer, el marit i les dues filles tractaran de sobreviure a una terrible onada emocional que sembla no acabar mai. I per a la Claudia, que als seus 18 anys tot just està trobant i assumint la seva identitat, s'inicia un camí de complicadíssim equilibri entre cures, per una banda, i sacrificis i renúncies vitals, per l'altra.

Per què l’has de veure? Més enllà de ser la gran triomfadora del darrer Festival de Màlaga, tot un aval pel cinema espanyol dels darrers anys, Yo no moriré de amor suposa una extraordinària carta de presentació per Marta Matute, la seva directora i guionista, que posa en imatges els records i els traumes de l'experiència pròpia. Sense escarafalls, fugint de la pornografia emocional i de trucs narratius barats, la pel·lícula aposta pel naturalisme, la subtilesa i les emocions contingudes però suficientment impactants i versemblants, a l'hora de parlar de temes com les cures, l'empatia i la família.

I encara una raó més per no perdre's aquest excel·lent llargmetratge: el seu repartiment, amb Sonia Almarcha, Tomás del Estal, Laura Weismahr i la gran sensació que suposa el descobriment de Júlia Mascort. A la pell de la Claudia, l'actriu catalana fa tot un recital interpretatiu que li va donar el premi a Millor Actriu a Màlaga. No serà l'únic.

Quan s'estrena? El 8 de maig.

Dir.: Marta Matute (Espanya, 2026). 94 min.

De què va? Una mort misteriosa que fa tota la pinta de ser un assassinat. Un grapat de sospitosos i unes particulars investigadores que tracten d'ajudar a un policia no gaire espavilat a esclarir el misteri. Fins aquí, tot normal. No ho és tant el fet que la víctima sigui un pastor, i les encaparrades en resoldre l'homicidi siguin les seves ovelles, ben instruïdes en l'art detectivesc perquè el seu traspassat amo els llegia novel·les de crims totes les nits abans d'anar a dormir.

Per què l’has de veure? Perquè és una magnífica opció per anar al cinema en família. Produïda per Phil Miller i Christopher Lord (els directors de Proyecto Salvación), i amb l'esperit de pel·lícules com Paddington (2014) o Babe, el porquet valent (1995), aquesta juganera i encantadora pel·lícula pica l'ull als clàssics whodunnits (aquell subgènere en el que cal esbrinar qui dels sospitosos és el culpable d'un crim) a l'estil Agatha Christie i també deixa anar alguns moments commovedors en la relació entre el pastor i el seu ramat, i en reflexions sobre la pèrdua i la família escolida.

En tot cas, Les ovelles detectives està travessada per un entranyable sentit de l'humor obert a tots els públics. Amb Hugh Jackman a la pell del pastor assassinat i Nicholas Braun (el cosí Greg de la sèrie Succession) com a atribolat cap de policia d'una comunitat rural, el repartiment del film inclou també una divertidíssima Emma Thompson.

Quan s'estrena? El 8 de maig.

Dir.: Kyle Balda (EUA, 2026). 108 min.

De què va? Davant de 60.000 persones entregades, els Hombres G ho peten en un concert a Ciutat de Mèxic. No som pas a finals dels anys 80, quan la banda va irrompre convertint-se en tot un fenomen musical a una Espanya que començava a deixar enrere la Movida, però també a Llatinoamèrica. L'actuació en qüestió forma part de la nova vida d'un grup que va començar a fer soroll l'any 1985 i que, durant set anys, va trencar rècords de vendes de discs. Després d'una dècada de silenci i distanciament, a principis dels 2000 es van retrobar. Avui, els seus components ja han fet els 60 anys, i gaudeixen d'una segona joventut, allò que ells mateixos defineixen com els millors anys de les seves vides.

Per què l’has de veure? Entre l'exercici de nostàlgia i el retrat íntim, el documental parla de l'èxit inesperat d'aquell grup d'amics d'adolescència que dedicaven divertides cançons a mamons patidors i noies cocodril o amb marcapassos, i que van arribar a protagonitzar un parell de pel·lícules (dirigides pel gran Manolo Summers, pare de David, el líder de la banda). Però la pel·lícula també reflexiona sobre el preu de l'èxit, sobre malentesos i distanciaments, sobre l'impacte del dol en la creació, i sobre segones oportunitats. Que, ara mateix, els Hombres G segueixin omplint els seus concerts d'un públic intergeneracional, a Espanya i a Llatinoamèrica, suposa un petit miracle. I el documental s'encarrega de parlar-ne, fent una repassada a 40 anys de trajectòria.

Un dels ganxos de Los mejores años de nuestra vida és la capacitat dels seus directors, Charlie Arnaiz i Alberto Ortega, per construir documentals visualment molt atractius i plens de ritme, com han demostrant a Anatomía de un dandy (sobre la figura de l'escriptor Paco Umbral) o Waldo (sobre el músic Waldo de los Ríos), i a sèries com Raphaelismo i Supergarcía.

Quan s'estrena? El 8 de maig.

Dir.: Charlie Arnaiz i Alberto Ortega (Espanya, 2026). 108 min.

De què va? Tot just quatre hores abans de que s'executi la sentència, un pres li explica a un capellà què l'ha portat fins al corredor de la mort. Fill de l'hereva d'una fortuna incalculable, expulsada per la seva família després de quedar-se embarassada, el nostre home promet a la seva mare que lluitarà per fer valer els seus drets i recuperar el seu cognom. Encara que, per aconseguir-ho, hagi de convertir-se en un assassí.

Per què l’has de veure? Per seguir atents a la progressió de Glen Powell com a hereu de Tom Cruise (ell mateix va etiquetar-lo com a tal, després de coincidir a Top Gun: Maverick), ara com a protagonista absolut d'una comèdia negríssima inspirada en un clàssic, Ocho sentencias de muerte (1949).

Òbviament, queda molt lluny d'aquella magistral icona de la productora Ealing, en la qual Alec Guinness interpretava fins a vuit personatges diferents. Però, tot i això, Jugada maestra és una simpàtica proposta que satiritza la cultura de la cobdícia de les elits econòmiques. A banda del carisma de Powell, la pel·lícula compta amb Margaret Qualley i Ed Harris arrodonint el repartiment.

Quan s'estrena? El 15 de maig.

Dir.: John Patton Ford (Regne Unit, 2026). 105 min.

De què va? Farta de la precarietat del sector, una periodista cultural i crítica de cinema (Judit Martín) convenç el seu marit (Berto Romero) de deixar-ho tot i obrir un negoci ben singular: una pizzeria temàtica.

Per què l’has de veure? Per seguir explorant l'univers creatiu de l'inclassificable i polifacètic Carlo Padial: busqueu els seus vídeos per PlayGround, llegiu Dinero gratis o Doctor Portuondo (que després va convertir en sèrie per Filmin) o veieu pel·lícules com Mi loco Erasmus (2012) i aquella Algo muy gordo (2017) en la qual unia forces còmiques amb un Berto Romero que torna a ser protagonista d'aquest nou llargmetratge.

Ara al costat d'una Judit Martín–quina química còmica tenen– que ens ha fet plorar de riure al teatre, a la tele (en programes com Polònia o Està passant) i a la ràdio (és, entre d'altres, la Vane del Versió RAC1). I que aquí interpreta una mena d'alter ego de Desirée de Fez, parella del director, guionista de Pizza Movies i una de les més respectades crítiques de cinema del país, també autora de la novel·la No la dejes sola.

Una amalgama de talents, i la col·laboració de cares conegudes (Joaquín Reyes, Bruna Cusí, Raúl Arévalo, Tamar Novas, Miguel Noguera...), al servei d'una comèdia romàntica que no s'assembla a cap altra comèdia romàntica, i que, del costumisme a l'autoficció, passant per la tendresa i el surrealisme més extravagant, ens diverteix mentre parla de la precarietat de la premsa cultural, de crisis personal i de parella, i de la importància del cinema a les nostres vides.

Quan s'estrena? El 15 de maig.

Dir.: Carlo Padial (Espanya, 2026). 95 min.

De què va? Amb la caiguda de l'Imperi, els governants de la Nova República s'enfronten a la dispersió dels supervivents senyors de la guerra imperials. En aquest context, el caçador de recompenses Djin Djarin i el seu jove aprenent Grogu són enviats amb una missió: perseguir els membres del Consell de l'Ombra que amenacen la pau a la galàxia.

Per què l’has de veure? No necessitareu cap motiu per anar a veure la pel·lícula si sou seguidors de totes les branques obertes en la saga Star Wars. En aquest cas, i després de tres temporades en format sèrie de The Mandalorian, tornen el personatge interpretat per Pedro Pascal i el carismàtic Grogu, més conegut com Baby Yoda, que va robar els cors dels fans des de la seva primera aparició a Disney+. Amb Jon Favreau als comandaments de la nau, en funcions de guió i direcció, aquest salt al cinema forma part d'una ambiciosa ampliació de l'univers creat per George Lucas: a banda de les sèries que omplen l'oferta de la plataforma de Disney, es planegen un grapat de pel·lícules, directament vinculades o no al Mando-verse (o a les tramas interconnectades de The Mandalorian, El libro de Boba Fett i Ashoka). La primera, prevista per maig de 2027, es Starfighter, amb Ryan Gosling, però seguiran, com a mínim, tres llargmetratges més. Tornant al film que ens ocupa, i enmig d'un secretisme que es va trencant puntualment amb accions com la projecció gratuïta d'un avançament de vint-i-cinc minuts en diverses sales del país, sí destaca un dels grans fitxatges al repartiment: una icònica Sigourney Weaver que s'apunta a la festa, segons explica l'actriu, motivada per compartir escenes amb Grogu.

Quan s'estrena? 21 de maig.

Dir.: Jon Favreau (EUA, 2026). 135 min.

De què va? Aconseguir que la darrera vaca de la seva explotació ramadera es quedi prenyada és l'objectiu de l'Empar, una granjera de 60 anys que pateix pel futur del seu negoci. Per aconseguir-ho demanarà ajuda a un empresari ramader i s'enfrontarà a mig poble.

Per què l’has de veure? Per l'al·legat que proposa en favor d'una forma de vida, la rural, que es resisteix a desaparèixer malgrat tenir cada vegada més elements en contra. I, també, per l'aposta (es diria que) revolucionària de donar veu a una protagonista veterana independent i empoderada, tota una raresa en una indústria com la cinematogràfica, que acostuma a invisibilitzar els conflictes de personatges femenins d'aquesta edat.

L'actriu valenciana Isabel Rocatti, un altre veterà com Pep Munné i Carlos Cuevas encapçalen el repartiment d'aquesta història de segones oportunitats amb característiques de comèdia romàntica. Amb esperit de feel-good movie, i fent servir els paisatges quasi com si es tractés d'un western, Cowgirl arrisca i guanya.

Quan s'estrena? 21 de maig.

Dir.: Cristina Fernández Pintado i Miguel Llorens (Espanya, 2026). 109 min.

De què va? Els jocs de confessions al voltant d'una taula, i després d'haver pres massa copes de vi, els carrega el dimoni. Quan l'Emma i en Charlie tasten el catering del seu futur banquet de noces acompanyats d'una altra parella d'amics íntims, tots quatre es plantegen riure reconeixent la pitjor cosa que mai han fet a la vida.

En aquest moment, la bonica història d'amor dels protagonistes, pròpia d'una comèdia romàntica made in Hollywood, fa un tomb inesperat. I és que la revelació del tèrbol secret del passat de l'Emma fa que en Charlie deixi de veure-la com la noia dels seus somnis, i que els seus amics passin a menysprear-la immediatament, posant en perill el casament planejat.

Per què l’has de veure? D'entrada, cal dir que les primeres projeccions als Estats Units han polaritzat la crítica especialitzada. Nosaltres ens situem molt a favor d'una proposta que busca incomodar i generar conversa: perquè en la premissa d'El drama, que convé no revelar, es creuen algunes línies vermelles, i situa l'espectador enmig d'un dilema que el fa plantejar-se què faria de trobar-se en un cas similar.

Comptar amb una parella protagonista tan icònica com la que formen Zendaya i Robert Pattinson alimenta la potència transgressora d'un relat que, en el fons, porta al límit l'ansietat pròpia dels nuvis abans de donar el sí. Sàtira social, humor negríssim i situacions extremes són les constants d'una equació molt conseqüent coneixent les altres pel·lícules del seu director i guionista, el noruec Kristoffer Borgli. Només cal recuperar les seves anteriors, i esplèndides, Sick of myself (2022) i Dream scenario (2023), per aplaudir la seva capacitat de sorprendre i descol·locar el públic.

Quan s'estrena? El 29 de maig.

Dir.: Kristoffer Borgli (EUA, 2026). 106 min.

De què va? Un brot psicòtic trenca per la meitat la progressió d'una atleta que lluita per ser a l'elit. Enmig d'autoexigències i reptes continus, embolcallada per la pressió constant imposada pels seus entrenadors i per una imperiosa necessitat de demostrar que pot ser la millor, la Cristina peta.

I no és gaire conscient de què li està passant fins que s'imposa la capriciosa realitat. A partir d'aquí, el seu complicadíssim camí de recuperació trasbalsarà les dinàmiques emocionals amb la seva família, i portarà la Cris a un complicat procés d'autoconeixement.

Per què l’has de veure? Perquè posa al damunt de la taula amb sensibilitat i rigor un assumpte tan actual i urgent com és la salut mental. En aquest cas aplicada a l'esport d'elit, després d'haver-se conegut casos tan mediàtics com els de Simone Biles, Ronald Araújo i Ricky Rubio. L'acostament contingut, quasi analític, que proposa la cineasta debutant Laura García Alonso s'escapa de l'emoció simplista i s'enfoca en l'angoixa i la desesperació d'una protagonista superada.

Amb cruesa però també amb certa esperança, la cineasta posa el focus i dona pistes ben valuoses sobre de quina manera cal acompanyar algú que pateix malalties mentals: des de l'amor i l'empatia, sense retrets. Compte amb la feina de la jove Alba Sáez i la química que té amb Marina Salas i Alex Brendemühl, la seva germana i el seu pare a la ficció.

Quan s'estrena? El 29 de maig.

Dir.: Laura García Alonso (Espanya, 2026). 96 min.

De què va? Ell és novel·lista i misantrop. Ella, molt més sociable, és professora universitària especialitzada en el cinema d'Alfred Hitchcock. Després de dues dècades de matrimoni, la rutina s'ha instal·lat a casa seva, la passió s'ha esfumat, res no sembla que pugui evitar una crisi. Fins que ella, des de la finestra i com a espectadora privilegiada del pis del davant, creu veure el seu veí assassinant la seva dona. Les prou ben fonamentades sospites portaran a la parella a assumir una improvisada i adrenalítica investigació.

Per què l’has de veure? Amb una carismàtica parella protagonista formada per Gilles Lellouche i Laetitia Casta, el cineasta Rémi Bezançon construeix una divertida comèdia tan juganera com didàctica: assenyalant directament a La finestra indiscreta però omplint la trama de picades d'ull narratives i formals al cinema d'un Alfred Hitchcock que és un personatge més, Asesinato en la tercera planta és, quasi, una classe de cinema que funciona igualment per neòfits i per cinèfils.

Més enllà de fer servir el cànon hitchcockià com a vertebrador de la pel·lícula, Bezançon també fa referències a Godard, Truffaut, Woody Allen i Philippe de Broca. El director de films com El primer día del resto de mi vida (2008) o La biblioteca de los libros rechazados (2018) continua encertant amb un cinema elegant que connecta molt bé amb el públic, sí, però conscientment allunyat de les comèdies més populatxeres de la indústria francesa.

Quan s'estrena? El 29 de maig.

Dir.: Rémi Bezançon (França, 2026). 106 min.