Els 23 millors restaurants del barri de Sants

Cuina franca a la Zona Franca. Encara que sembli un bar de barri com un altre, és un dels restaurants més sol·licitats pels gurmets autèntics. La família Sierra Calvo elabora 'alta cuina de barri' o 'cuina sense collonades', com ells proclamen: de tota la vida, imaginativa i sense prescindir de les tècniques actuals. De la carta d’esmorzars cal destacar els plats amb ous i els entrepans, freds i calents; de la carta, plats de cullera i de temporada, amb les mandonguilles amb fricandó i el capipota en el top. Imprescindible acabar l’àpat amb el seu deliciós pastís de formatge, un homenatge al mestre Hilario Arbelaitz.

En Yoshi Suto és un jove xef japonès que, després de passar per cuines de tres continents, va aterrar a Espanya per treballar en restaurants de prestigi com Azurmendi, Quique Dacosta, Enigma i Disfrutar. El 2019, va convertir un bar ‘manolo’ de Sants en un petit temple gastronòmic (sis comensals repartits equitativament entre la barra i les taules) per oferir-hi un menú de degustació fet amb delicadesa, originalitat, ingredients top, una sòlida base japonesa i capes de 'freestyle'. Exemples; l'escabetx de verat amb 'sichimi togarashi' o el foie-gras marinat amb miso i caramel·litzat amb sucre morè. Obtenir la primera estrella Michelin ha fet que sempre hi hagi llista d’espera.

Equip

Zaytun —que significa “oliva” en àrab— és un restaurant liderat pel jove xef Juanan Vizcaíno, de 30 anys, fill de mare catalana i pare jienenc. Va obrir aquest petit local l’any 2024 amb la intenció d’explorar les seves arrels des de la cuina, on l’acompanya Agustín Baumbach, també cuiner. La sala és a càrrec d’Anna María Soria, mare d’en Juanan.

Carta

La cuina de Zaytun parteix d’una base andalusa i catalana, a la qual s’hi sumen influències internacionals. El resultat és una carta amb una vintena de plats pensats per compartir i gaudir sense presses.

Jaén és molt present en diverses propostes: el llom de bacallà confitat amb rin-ran i olivada (el rin-ran és un guisat tradicional de bacallà amb patata i pebrot, típic de la Serra de Cazorla), les faves amb botifarra de caldera i ou escalfat —un embotit típic jienenc, cuit en caldera, de textura untuosa i sabor intens—, o el melós de xai en adob a la cazorleña amb encenalls de parmesà.

Catalunya es fa notar, per exemple, en el seu romesco deconstruït i refrescant, servit amb regañás inflades: hi són tots els ingredients clàssics de la salsa, però cuinats per separat i presentats com si fos una amanida fresca. La base és tomàquet escalivat i ratllat, pebrot escalivat, avellanes i ametlles torrades, punts de praliné d’all escalivat i una vinagreta amb oli d’oliva verge extra de les varietats Picual i Royal, procedents de la Serra de Cazorla.

Però, evidentment, el món no comença ni acaba a Cazorla… ni tampoc a Barcelona. I quan el talent no té límits (i el d’en Juanan no en té), no calen fronteres. Així, la carta ha anat incorporant sabors d’arreu del món. Alguns exemples: careta amb curri verd —un curri asiàtic amb base mediterrània—, croissant-brioche farcit de musclos en escabetx amb coleslaw coreana, o la bomba de la Barceloneta versionada com un steak tartar amb salsa brava, escuma de patata calenta i panko, pensada per menjar amb cullera.

Òscar Soneira, del Celler Els Mecanismes, assessora en Juanan en la selecció de vins. A la carta hi trobareu ampolles de zones poc habituals a les cartes barcelonines, com Jaén o La Manxa, i una presència destacada de vins dolços.

Ambient

Tot i que va néixer amb ànima de gastrobar informal, Zaytun ha evolucionat cap a un concepte de restaurant més cuidat, sense perdre la proximitat amb la clientela. Amb només cinc taules repartides en 70 m², l’espai convida a relaxar-se i deixar-se portar. La majoria dels comensals encara són veïns de Sants. Dèiem 'encara' perquè tot fa pensar que la seva fama traspassarà ben aviat les fronteres del barri. Aquí s’hi pot menjar de meravella per menys de 40 euros per persona.

El Francisco i el Longi són dos germans arrelats a la Zona Franca que el 2015 van decidir quedar-se un bar que coneixien de tota la vida i donar-li una volta que anés més enllà dels quintos i les braves de batalla. I van apostar per la qualitat del producte i per especialitzar-se en esmorzars de forquilla i menús de migdia (no obren a la nit ni els diumenges). Un a la cuina i l’altre a la sala: se’n surten de meravella. 

Història viva de Sants. Aquest establiment va obrir l’any 1939 com a bodega de vins a granel per als treballadors fabrils del barri. Vint anys després, es va convertir en una bodega casa de menjars. Diem casa perquè el negoci no pot ser més familiar. La mare, la Marina, es va encarregar de la cuina fins fa ben poc. A la barra i a la sala, els seus fills, l’Albert i en Vicenç. Esmorzars de forquilla de campionat, tapes clàssiques i un menú del migdia casolà de catorze primers i vint segons per escollir.

I del creador de Tr@mendu Bar (Passatge d’Andalusia, 8) i Tr@mendu Encenem els Fogons (Passatge d’Andalusia, 10) arriba... Tr@mendu El Caliu de la Brasa. En Jordi Marzo (ex Roca Moo i Petit Comitè) acaba de marcar un bon triple. Al primer local hi fa vermuteig; al segon, cuina tradicional catalana i de temporada posada al dia; i en aquest tercer la cosa va de llenya. Parets folrades de rajoles amb sanefa cartabó, cuina oberta arquejada, mobiliari de fusta, estovalles de quadres i una carta breu amb els essencials de la brasa tradicional catalana; escalivada, bacallà, botifarra, peus i galta de porc, costelles de xai, cuixes de pollastre i entrecot. Tampoc hi falten les clàssiques mongetes de ganxet amb cansalada.

El que fa que aquest establiment santsenc sigui la bomba, mai millor dit, és la seva oferta. Reduïda però clavada; pa de massa mare, pizza al tall, focaccia i 'cinnamon buns'. Res més. L'Alberto Montobbio i en Francesco Gottardo són del club del 'menys és més', però que no us enganyi la seva humiltat; el Forno Bomba és més que un forn italià. Tenen un petit pati darrere la botiga amb taules i bancs. Si voleu quedar-vos a petar la xerrada i fer-hi un mos i un cafè (de Morrow Coffee), una cervesa artesana, un vermutet o una copeta de vi natural, podreu. Tot està boníssim, impossible equivocar-se en l'elecció, però les espirals de canyella amb cardamom són simplement explosives; dolces i especiades a la vegada, amb el toc cítric i floral del cardamom i la calidesa de la canyella, i molt esponjoses. La perfecció feta brioixeria.

La concepció culinària de la Georgina Junqué i en Robert Abella transmet passió per un ofici que en requereix a dojo: el de la creació culinària d’avantguarda. I més si ho fas en les seves condicions: un restaurant a Sants que només té espai per a una dotzena de comensals amb una cuina petita. Hi trobareu un menú degustació que canvia cada estació, i que consta de vuit plats i tres postres.

L'eslògan del restaurant és "On el Riu de la Plata s'uneix amb la Mediterrània". Va de cuina de fusió? No. En Nicolás Zas (ex Juno House, COME i desaparegut Ginette), xef i amo, ofereix una carta on la meitat dels plats es fan a la brasa o alguns dels seus ingredients hi passen durant l'elaboració. Uns exemples; còctel sòlid d'espuma d'herba mate, ginebra i llimona; empanada d'espàrrecs, formatge Urgèlia i romesco; enciam a la brasa i salsa criolla; gamba vermella, gazpachuelo, salsa verda i nyàmera; el 'katsu sando' de pedrer, fonoll adobat i ají groc; i la broqueta de llengua de vaca, vinagre de cabernet sauvignon i pebre rosa. Per postres, la seva versió desconstruïda del 'chajá', un pastís tradicional uruguaià de merenga, pa de pessic i préssec. De vins n'hi ha una trentena, majoritàriament catalans, però també argentins i uruguaians.

Aquí hi trobareu una carta breu amb sis platets per compartir i una desena de principals; carn (mandonguilles amb salsa muhammara), peix de temporada, pasta (orzo amb estofat de galta i formatge curat) i molta verdura (amanida d'albergínia fumada). En Panos Koulentianos ofereix receptes gregues tradicionals, però les executa amb el coneixement tècnic adquirit als restaurants on ha treballat; Hytra d’Atenes, Selene de Santorini, DiverXO de Madrid, entre d'altres. Un exemple és el xai 'patatato'; un plat de revetlla típic de l'illa d'Amorgos. Allà s'utilitza una sola olla per coure el tubercle i la carn a la vegada. Aquí, ell la fa a baixa temperatura i la presenta esgrunada. Cap plat de la carta supera els catorze euros. Els vins són els altres grans protagonistes del Mula. Els selecciona la distribuïdora Satyros Wine i tots són elaborats per petits productors catalans, espanyols i italians, però sobretot grecs. Dos motius més per anar al Mula? L'excel·lent música i la terrasseta, que és glòria beneïda.

L'Addis Abeba és un dels pocs etíops que hi ha a Barcelona. Serveixen combinats de carn o verdura acompanyat de la injera, el pa etíop fet de farina de tef d'aspecte similar a una crep francesa. Es menja com a Etiòpia, amb les mans, i les taules i cadires són baixetes. De fons, una música africana ens transporta a aquelles terres llunyanes. El local, molt ben ambientat, és rústic i acollidor. Un restaurant senzillament familiar. –T.V

Petita bodega oberta l’any 1927 que ha canviat d’amos i de nom unes quantes vegades, però que sempre ha sabut mantenir l’essència. Botes de vi, neveres antigues, parets groguenques i tauletes de marbre. La fama dels seus vermuts i platets ha traspassat les fronteres del barri, i trobar-hi lloc els caps de setmana és complicat, entre gent que es deleix pel seu capipota, bombes, mandonguilles amb picada ben feta i seitons fumats. La selecció de vins a granel i embotellats és encertada, i tenen un vermut de la casa que és una barreja de diversos vermuts de Reus, que és excel·lent. 

En Pere Cardona és un cuiner nòmada i verbívor: va escriure un llibre sobre vinagretes d’autor i receptes musicals (tenia una banda punk). Ja fa temps que porta la cuina de La Nova Farga, local bar, és a dir, el bar de referència del veí, primer i últim recurs, i amb un menú diari que és una institució. Sempre hi ha quatre primers i quatre segons, i Cardona –un cuiner amb coneixement i sornegueria– fa el petit miracle d’oferir, a un preu d’amic, plats com un fricandó de fetge o mandonguilles de carn i rap amb salsa d’escalivats, on conflueixen la tradició catalana i l’esperit creatiu. També tenen sensibilitat vegana, veïnal i molta conya: el seu mem de 'menús per empotrar' es va fer viral.

Durant anys va ser el mestre de cerimònies del desaparegut Tickets. Al costat d’Albert Adrià, el Xavi Alba va créixer i va aprendre, i en plena pandèmia es va aventurar per mostrar virtuts en un projecte personal. A la seva manera. En un pati interior de l’edifici de la Campana, Alba va muntar una bodega de barri amb una oferta de cassoles i esmorzars de forquilla que lidera l’ex Via Veneto Patrick Picarin. Entre altres 'must', verat en escabetx, porro al Josper amb ajoblanco, aleta de rajada, calamars farcits o fricandó. Té una terrassa tranquil·la, i una ensalada russa ja assentada a la ciutat i que s’inspira en la del Toni Romero del Suculent.

Si algú pot onejar amb tot el dret del món la pizza a Barcelona són ells. Pino Prestanizzi (calabrès) i Patricio Sodano, de Nàpols, van obrir, el 1989, La Briciola. Era un moment en què “només hi havia una pizzeria a la ciutat, i anar a sopar a l’italià era signe de distinció”, rememora Pino. El temps aquí s’ha aturat, però això és bo: han mantingut el nivell i treballen amb tot el producte, fins i tot l’aigua, de Nàpols. I la decoració és massa autèntica per titllar-la de kistch. Ara Pino és influencer dels de milions de seguidors, però recordem que en realitat és un gran pizzer. 

Tenen una carta ben escollida d’antipasti i plats de pasta, però l’estrella, esclar, és la pizza, en el seu cas fina, cruixent, res de napolitana barateta que ja en circulen moltes: “No hi ha res pitjor que una pizza gomosa i poc feta que et repeteixi”, diu en Pino.

Tothom es desfà en elogis quan parla de la Montferry. I és que val la pena. La bodega s’ha fet famosa pels seus entrepans per esmorzar, que per la seva dimensió mereixen el qualificatiu d’esmorzars de forquilla: el de botifarra esparracada amb daus d’albergínia, el de capipota amb chimichurri i el de tonyina de la bona amb formatge i tomàquet sec són algunes de les sorpreses que us hi esperen per aixecar els ànims matinals.

Pot semblar una vermuteria i prou, però compte, la Mundana va més enllà. En podem dir gastrobar o restaurant a seques. A La Mundana creen amb fum, de castanyes concretament, que surt d’un fumador que van fer els mateixos amos per poder elaborar uns quants plats: és el cas de l’ostra fumada i el verat en escabetx de curri vermell. La brasa explota a La Mundana amb la flor de gírgola, formatge ricotta i salsa satay, o la corbina macerada en miso, puré de pastanaga i gingebre, salsa de taronja i mostassa. 

Aquest restaurant té nom de xef. I ben merescut! El cuiner Nobu Matsuhisa ha plasmat la seva creativitat al pis vint-i-tres de l’Hotel Nobu cinc estrelles, renovant l’imaginari japonès –va estudiar gastronomia clàssica a Tokio– en recollir la sembra dels viatges que ha fet per tot Amèrica i avantposant el producte local. Una llarga llista de propostes d’última tendència japonesa que resulten en un Yellowtail amb jalapenyo o un Black Cod amb miso amb una excepcional posada en escena.

A Sants, en Daniel Molina, un xef madrileny amb mili al BarraFina –tapes Michelin a Londres– o al Dani García, entre d’altres us invita a l’hedonisme. Ha agafat un polsim de bagatge de cada lloc, que dosifica en una carta de truites individuals d’alta volada, poc quallades per filosofia i necessitat: es fan al moment, i en surten tres cada quinze minuts. Es renoven per temporada –la truita de calçots amb romesco vola– però de deu receptes mai cau la truita brava: una truita de patates coberta per una salsa brava a la madrilenya, fusió triomfal de les dues tapes més demanades de la història. L'altre puntal del negoci són unes tapes molt ben fetes, tot preparat des de zero i sense processats. Ah! I la cervesa excel·lentment tirada. 

A l’antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló, convertida –amb èxit– en un espai veïnal autogestionat des de fa anys, sempre s’hi cou alguna cosa. Passa el mateix al bar restaurant que hi ha dins del recinte, a la part que dona a Gran Via. Es diu Cantina LAB, és una cooperativa i té una terrassa on es fa de tot: calçotades, vermuts musicals, DJ sets, cinema a la fresca i qualsevol esdeveniment digne de ser celebrat. Per si això no fos prou, de la cuina en surten menús de migdia, tapes i platets a preus enrotllats. Si sou una colla mixta de carnívors, vegetarians i vegans, a la Cantina hi trobareu opcions que acontentaran a tothom.

Ignorem quines són les tres mentides a les que fa referència el nom d’aquest local, un dels de moda de Sants. “On la ignorància és felicitat, és una bogeria ser savi”, deia el poeta anglès. El que sí sabem del cert és que a la seva carta hi trobareu clàssics mexicans molt ben executats; antojitos (la tlayuda d’Oaxaca i el moll d’os de vedella sobre una base de blat de moro, fesols, salsa verda i formatge fresc són els nostres favorits), set tacos diferents, i plats costaners i d’interior (carn, carn i més carn). Aquí les tortillas són artesanals i es fan amb blat de moro nixtamalitzat. A part d’una teca que us farà embogir, també podreu demanar còctels delirants, com el Bloody Maria amb tequila reposat o el Porn Sants Daiquiri.

És Sants el barri amb més bars i restaurants cooperatius de la ciutat? Molt possiblement. L’Abarka n’és un d’ells i neix amb dos objectius clars; ser una cooperativa sense ànim de lucre d'iniciativa social que treballa per la inserció laboral de gent migrada i/o racialitzada i difondre la gastronomia de l’oest del continent africà; de Senegal, Gàmbia, Costa de Marfil i Nigèria. A la carta hi ha des de menjar del carrer com les fatayas de tonyina (empanades); platassos com el tabulé de fonio amb mango o el mafe (guisat de vedella o verdures amb crema de cacahuets acompanyat d’arròs), i delicioses postres com el 'ngalakh' (mill, pasta de cacauet i fruit del baobab). Però la cosa no acaba aquí; també tenen servei de càtering i un food truck.

Ens encanta el que fa La Deskomunal, una sala de concerts i restaurant cooperatiu que va néixer de la unió de l'enyorat Koitton Club i el Kop de Mà: aquí programen música en directe i hi fan festes i sessions amb una manca de prejudicis absoluts i bon gust exquisits, però això també va ple d'hedonisme i sarau de primera divisió. L'altra pota de la cooperativa és un restaurant on podreu torbar un bon menú de migdia de dilluns a divendres, i a les nits sopars de grup per encàrrec, amb opcions veganes i vegetarianes en tots els casos. L'entrada al restaurant és pel carrer Tenor Masini, 5.