Coses per fer a Barcelona a l'agost

De què va? La bellesa és un tema que ens obsessiona. Com una ombra o un elefant rosa que ens persegueix allà on anem, però que en realitat entenem ben poc i que és difícil d’encabir dins d’un sol calaix. Potser perquè n’hi ha molts on posar-lo. Aquesta és la intenció d’El culte a la bellesa, una exposició al CCCB que es pot visitar fins al 8 de novembre i que fuig de tancar la bellesa en una única capsa; i si ho fa, és a la manera del gat de Schrödinger: és viva i morta alhora i totes les possibilitats hi són latents.

Per què hi heu d'anar? Una mostra tan bella com inquietant que recorre l’evolució dels ideals de bellesa al llarg de la història, analitza com s’han construït els cànons estètics i reivindica els cossos i les belleses exclosos de la norma. Posa en diàleg obres d’art, documents, objectes històrics i instal·lacions contemporànies per abordar temes com l’estatus, la salut, l’edat, el gènere o la raça. Presenta, entre d’altres, obres de William Hogarth, Angelica Dass, Laura Aguilar, Juno Calypso, Zed Nelson, Shirin Fathi, Narcissister, Ismael Smith, Isidre Nonell, Josep Masana, Colita, Sandra Gamarra, Esther Ferrer, Regina José Galindo, Maria Alcaide, Colectivo Ayllu, Lorenza Böttner, Marina Vargas, Arvida Byström, Harriet Davey o Renaissance Goo x Baum & Leahy.

De què va? Els colors de la ciutat ara competeixen amb els del “mestre del color”, que aterra en una exposició al CaixaForum. L’explosió cromàtica d'Henri Matisse es podrà veure en aquest museu de la ciutat fins al 16 d'agost en el marc de l’exposició Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura, organitzada en col·laboració amb el Centre Pompidou de París amb l’objectiu de mostrar al públic barceloní com el geni francès va revolucionar l'art del segle XX. 

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix prop d'un centenar d'obres per explicar per què la seva visió de la pintura va ser (i en molts casos, continua sent) una llar acollidora per a la modernitat i una influència per a generacions de creadors posteriors. Ara bé, en l’exposició no hi ha només obres de Matisse, sinó que les 45 obres del pintor fauvista dialoguen amb 49 peces d'altres gegants de l'art com Picasso, Braque, Derain, Raoul Dufy, Le Corbusier o Sonia Delaunay. Un dels grans reclams és la presència de 'La Moulade', una peça clau pintada a Cotlliure que va marcar el naixement del moviment fauve i que serveix com a eix central d'aquesta col·lecció inèdita a la ciutat.

De què va? Mikel Adán Tolosa presenta a l’espai Rampa del Centre d’Art La Capella Perquè m’agrada viure aquí, un conjunt d’escultures florals fetes de mantega que qüestionen quina influència exerceix el material en la representació. Aquesta exposició gratuïta es pot visitar fins el 5 de juliol.

Per què hi heu d'anar? El projecte té l’origen en un episodi menor de la biografia artística de l’escultor Manolo Hugué (1872-1945). Durant els seus anys de joventut, Hugué va fer una sèrie d’escultures, avui desaparegudes, fetes amb mantega i que, de fet, van ser exposades com a reclam publicitari d’una mantegueria.

De què va? Entre el 18 de juny i el 6 de setembre, el centre KBr de Fundació Mapfre reuneix dues exposicions que dialoguen des de llocs aparentment allunyats però amb una mateixa pregunta de fons: què pot revelar i com de fonda pot arribar a ser una fotografia?

Per què hi heu d'anar? D’una banda, la primera retrospectiva europea de Minor White, una de les figures més influents de la fotografia nord-americana del segle XX; de l’altra, una revisió de l’obra de Joaquín Tusquets de Cabirol, autor fonamental per entendre una determinada mirada sobre la Catalunya de postguerra. Aquí podeu comprar una entrada conjunta.

De què va? És la nova exposició de Lúa Coderch a Can Framis – Fundació Vila Casas (que es pot visitar fins l'11 d'octubre). La mostra parteix d’una intuïció senzilla però inquietant: en un moment en què sembla que tot és visible, potser el que escasseja no són les imatges sinó la capacitat d’imaginar-les. I davant d’aquest esgotament, Coderch no proposa recuperar una mirada original, sinó atendre allò que encara no sabem veure.

Per què hi heu d'anar? Les peces —escultures, vídeo, intervencions tèxtils i instal·lacions— construeixen un recorregut entre processos físics i imatges mentals: el creixement vegetal, els llamps, les percepcions que neixen dins l’ull o els anells d’un arbre convertits en una mena de projecció cap al futur. A mesura que avança l’exposició, la visió deixa de ser una cosa estable per convertir-se en una forma d’espera.

De què va? Entre la contenció i l’excés, entre el càlcul i la intuïció, entre el seny i la rauxa, el Disseny Hub Barcelona proposa tornar a mirar l’arquitectura catalana no com una successió d’estils, sinó com una conversa que travessa generacions i que reapareix, amb formes diferents, en la manera d’habitar i donar forma al territori.

Per què hi heu d'anar? Seny i rauxa. Notícia de l’arquitectura catalana, que es pot visitar fins el 6 de setembre, reuneix més de 500 peces per construir un relat que travessa un segle i mig d’arquitectura feta a Catalunya. Però el recorregut no segueix una cronologia convencional ni una història de noms il·lustres: la mostra busca connexions, repeticions i tensions entre projectes de moments molt diferents per preguntar-se si existeix una continuïtat profunda en la manera de construir al país.

De què va? El Centre d’Arts Santa Mònica acull L’assalt de la il·lusió, que es pot visitar fins al 27 de setembre, una exposició coral que reuneix treballs de diversos artistes per analitzar com l’art ha contribuït a construir allò que entenem com a realitat. A través d’una posada en escena canviant i plena de trampes visuals, la mostra connecta tècniques històriques de representació amb problemàtiques actuals com la postveritat, la manipulació mediàtica o la irrupció de la intel·ligència artificial.

Per què hi heu d'anar? L’exposició està concebuda com un trajecte en moviment constant. Miralls, vels i parets mòbils configuren un espai que es transforma a mesura que el visitant avança, generant una sensació d’inestabilitat que afecta directament la percepció. Pintura, fotografia, vídeo i instal·lació conviuen en un mateix recorregut, fent evident com cada llenguatge construeix una idea diferent de realitat.

De què va? Fins al 6 de setembre, el Museu Tàpies acull la mostra El moviment perpetu del mur, una exposició que explora el paper que la noció de mur va desencadenar en l’obra d’Antoni Tàpies des del context de la Segona Guerra Mundial fins a les dècades posteriors, tant a nivell simbòlic com pictòric i físic.

Per què hi heu d'anar? A través d’aquest recorregut es plantegen noves perspectives sobre el desenvolupament del seu llenguatge pictòric i sobre la relació entre obra, espai i espectador. L’exposició pren com a punt de partida quatre exposicions individuals que l’artista va realitzar durant aquesta dècada —a les Galerías Layetanas de Barcelona (1950 i 1954), a la Galerie Stadler de París (1956) i a la Sala Gaspar de Barcelona (1960). Cadascuna d’aquestes mostres presentava grups d’obres diferents i també solucions de muntatge diverses. El projecte analitza com aquests dispositius expositius —la il·luminació, la disposició de les obres o el color de les parets— poden influir en la percepció i interpretació de la pintura. Alhora, també explica com l’obra de Tàpies va ser interpretada per crítics, pensadors i historiadors de l’art del moment, i com es connecta amb debats presents en el pensament artístic contemporani.

De què va? Fins al 28 de setembre de 2026, el MACBA acull Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat, la primera exposició a l’Estat espanyol dels artistes Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme. La mostra reuneix obres que recorren gairebé dues dècades de la seva trajectòria i reflexionen sobre la memòria, l’exili i les formes de resistència davant l’opressió i l’espoli de Palestina.

Per què hi heu d'anar? A través de veus, cançons, sons i imatges, els artistes connecten experiències personals amb històries col·lectives de lluita i, en una aparent paradoxa, posen l’accent en la importància de l’alegria, de l’amor i de la imaginació col·lectiva com a formes poderoses de resistència, fins i tot —i sobretot— en condicions extremes.

De què va? El MACBA acull La tercera torsió, un projecte de l’artista Anna Moreno que revisita alguns dels projectes utòpics dels anys setanta impulsats per l’arquitecte Ricardo Bofill. A través del cinema, la instal·lació i la investigació artística, l’exposició planteja una reflexió sobre les tensions entre les aspiracions utòpiques de l’arquitectura moderna i les realitats socials i polítiques que sovint en van impedir la materialització.

Per què hi heu d'anar? El projecte pren com a eix central el film The Terminal Beach, que documenta l’estat actual d’un assentament nòmada construït el 1979 al desert algerià per l’estudi de Ricardo Bofill. Aquest projecte, concebut dins del període més experimental de l’arquitecte, va quedar inconclús i exemplifica les contradiccions entre el somni utòpic i la realitat política i social de l’època.

Si hi ha algun gènere teatral que tots els catalans dominem, ens dediquem o no professionalment a la interpretació, és el dels dinars familiars. Cadascú es coneix les seves coses, però qui més qui menys domina la litúrgia implícita de l’ocasió, treu les seves millors armes per sobreviure l’àpat i fa les filigranes necessàries per abordar o evitar temes concrets. Com que tot plegat ens resulta familiar –mai més ben dit–, pujar-ho a l’escenari funciona de meravella.

I més si és amb un repartiment encapçalat per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, els pares d’una família convencional que han fet un canvi de vida i han marxat de la ciutat a perseguir la fantasia eco amb la que tot urbanita ha fet volar coloms algun cop. Els acompanyen, amb gairebé el mateix grau de protagonisme, Sara Espígul, Miranda Gas i Júlia Bonjoch, que són les seves tres filles i Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati, que fan de les parelles de les filles. I aquest elenc, precisament, és un dels principals encerts del muntatge. No només perquè tots ells són professionals excel·lents i sòlids, sinó perquè és tan coral que no se sap dir qui és el protagonista de la història.

El número setze dels arcans majors és la Torre, si parlem del tarot; i és la proposta que Oriol Puig Grau, l’autor resident de la Sala Beckett enguany, ha escrit especialment pel Grec 2026. Al tarot, la carta representa un canvi brusc i sobtat, la seva aparició comporta canvis i fins i tot daltabaixos que ho regiren tot. A l’obra, qui origina el caos és el llamp que cau a una casa, ara abandonada, a La Varda.

Laura Roig interpreta una periodista que, a partir d’una fotografia que li crida l’atenció, decideix fer un reportatge sobre les festes que es fan al casalot. Ho investiga en tres entrevistes que seran tres actes: amb una de les joves assistents a les festes (Mariona Pagès), amb l’antiga propietària de la casa (Lluïsa Castell) i amb la filla d’un antic treballador de la casa (Alba Pujol). Totes treballant amb contenció però amb solvència. Cal destacar també l’espai lumínic i sonor, de Raimon Rius i Fernando Epelde respectivament.

“Què és un artista?” es pregunta el mateix Oscar Wilde a través de la veu i el cos d’Àngels Gonyalons en un prefaci que ens adverteix que els textos no són morals o immorals: només estan o ben o mal escrits. L’autor serà el narrador de la seva pròpia història i, aquests dies al Romea, ho fa a través d’una de les millors diccions de Catalunya.

El desplegament de talent de Gonyalons és de nota, fa gairebé tots els papers de l’auca: també és Dorian Gray, el protagonista obsessionat amb la seva bellesa i joventut; Basyl Hayward, el pintor encarregat de retratar-lo, Sybil Vane, actriu i el primer gran amor de Dorian; i també Lord Henry, amic i mala influència per en Dorian.

En el seu 50è aniversari, el festival Grec omplirà aquest estiu de clàssics del teatre i la dansa europeus, com Rosas, Angélica Liddell, Calixto Bieito i Romeo Castellucci, i de noms nous que no hem vist mai a Barcelona, com Florentina Holzinger, Ntando Cele i Jinyeob Lee. Fem un repàs del millor de les arts escèniques del món que ens arribarà a la nostra ciutat aquest mes de juliol. Perquè mig de segle de vida no es fa cada any. 

Quan pensem en el Grec, tots ens n'anem automàticament a les propostes de teatre, dansa i circ, però més enllà de les anomenades arts escèniques, el festival d'estiu de Barcelona també presenta una nodrida programació de concerts. Destaquen, al Teatre Grec, Les Flors Prohibides (13 de juliol, amb Anna Andreu, Clara Peya, Mar Pujol i Cora Novoa, entre altres), Yerai Cortés (19 de juliol), Cançons del Grec (20 de juliol, amb Estrella Morente, Rosa Zaragoza, Maria del Mar Bonet, Mayte Martín, Lucia Fumero, Tarta Relena i Borja Penalba, entre d'altres), Walid Ben Selim / Raül Refree / Vincent Moon (21 de juliol), Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona (22 de juliol), Sébastien Tellier (25 de juliol) i La Nit del Músic Alt, (28 de juliol, amb la Banda Municipal de Barcelona buscant els límits del teatre musical). 

Més enllà del Teatre Grec, la sala Paral·lel 62 acull els espectacles conjunts entre Carlos de Jacoba i Ciutat (16 de juliol) i entre Baiuca i Júlia Colom (16 de juliol), però també hi haurà concerts a L'Auditori (Aurora Bauzà & Pere Jou, 10 i 11 de juliol), al Pavelló Mies van der Rohe, al Museu de la Música, a la Sagrada Família (Arrels de llum, 16 de juliol), al Museu d'Història, al pati de la seu del Districte Nou Barris (que acull el cicle de flamenc Desvarío), al Centre Artesà Tradicionàrius, al Teatre Apolo i a la Capella del MACBA. Consulta la programació completa al web del festival. 

Les Nits Occident torna a omplir els jardins del Palau de Pedralbes de música d’artistes com Sting, que hi actua el 7 de juliol dins el marc de la gira mundial STING 3.0. L’esx Police arriba acompanyat per Dominic Miller a la guitarra i Chris Maas a la bateria, amb qui presentarà la seva peça més recent: I wrote your name (Upon my heart).

També hi seran Taburete, el Mag Lari amb l’espectacle de màgia Strafalari, i el 8 de juliol Carles Sans presentarà Per fi me’n vaig, un xou que posarà fi a 45 anys de carrera. Vanesa Martín és una altra de les confirmades, que actua el 10 de juliol per estrenar Casa mía, el seu nou treball discogràfic. 

El Guitar BCN 2026 continua a l'estiu amb concerts de Danny Elfman presentant les seves composicions per a pel·lícules de Tim Burton (4 de juliol, Auditori del Fòrum), el famós actor Jeff Goldblum al capdavant de la seva the Mildred Snitzer Orchestra (5 de juliol, Luz de Gas), el guitarrista Eric Johnson (6 de juliol, Razzmatazz 2) i l'ex cantant de Mecano Ana Torroja (16 de juliol, Palau de la Música).

Després de les vacances, també hi ha concerts de Fito Páez (3 de setembre, Palau de la Música), Alex Ubago (17 de setembre, Palau de la Música), Perotá Chingó (25 de setembre, Paral·lel 62), Riopy (30 de setembre, Paral·lel 62), Álvaro García (17 d'octubre, Razz 3), Valeria Castro (30 d'octubre, Palau Sant Jordi), Jorge Drexler (31 d'octubre, Palau Sant Jordi), Buhos (14 de novembre, Palau de la Música), Pastora (10 de desembre, Apolo) i Amaral (18 de desembre, Palau Sant Jordi).  

El festival Mas i Mas va néixer a Barcelona fa més de vint anys per omplir l'agost de música en directe, un mes en què tradicionalment la ciutat es buidava d'activitat cultural. Durant tot aquest temps, ha anat creixent i ara encara l'edició més ambiciosa –la 23a–, amb una quarantena de concerts durant sis mesos –de l'1 d'abril al 6 de setembre– en diverses sales de Barcelona, les 1 i 3 del Jamboree –que és la seu del festival–, el Palau de la Música, la sala 2 de Razzmatazz, La Paloma i Paral·lel 62. 

Inaugurarà el festival la vibrafonista californiana Sasha Berliner, el dimecres 1 d'abril al Jamboree, però hi ha molts altres noms internacionals al programa. I el jazz és la columna vertebral del programa, esclar, però no només. Per exemple, el nigerià Seun Kuti, representant de l'afrobeat, gènere de qui el seu cèlebre pare Fela Kuti en va ser pioner, amb el seu grup Egypt80; això serà el 7 de maig a Razzmatazz 2.

També hi seran Ghost-Note, la banda de funk, jazz i hip-hop liderada pels bateria i el percussionista d'Snarky Puppy, Robert Sput Searight i Nate Werth, que arriben amb un elenc de músics que han treballat amb artistes com Prince, Snoop Dogg, Kendrick Lamar, Herbie Hancock i Erykah Badu, el 6 de juliol al Jamboree; i la cantant de soul i R&B brasilera-noruega Charlotte Dos Santos, el 16 de maig també al soterrani de la plaça Reial. 

Les nits de divendres a La Pedrera s'omplen de jazz amb una nova edició del Talents Jazz, el cicle que dona visibilitat a les noves generacions de músics de l’escena local. Del 29 de maig al 31 de juliol, el terrat de l’emblemàtic edifici de Gaudí acull onze concerts protagonitzats per artistes del Conservatori del Liceu, el Taller de Músics Escola Superior d'Estudis Musicals (ESEM) i l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).

El festival s’ha consolidat com una plataforma per descobrir projectes emergents, connectar joves músics amb professionals consolidats i donar impuls a les futures veus del jazz, en un format de proximitat que combina música en directe i una vista espectacular de Barcelona. Aquest any, a més, arriba amb una novetat destacada: la creació de la Big Band Talents Jazz, formada per alumnat dels tres centres participants.

L’entrada general, de 42 euros, inclou l’accés a les golfes de l’edifici, el concert i una copa de cava.

De què va? Quan Little John, el seu antic company de saquejos i assassinats, li demana ajuda, un envellit Robin Hood no s'ho pensarà gens. Però en aquesta ocasió sortirà ben malparat de la batalla, i, ferit de gravetat, acabarà en les mans de la germana Brigid, potser l'única capaç de curar-li les ferides. Les físiques i les de l'ànima.

Per què l’has de veure? Violenta i visceral, sobretot en el seu primer acte, i també tremendament íntima, aquesta mirada revisionista del mite diu adéu a la clàssica visió romantitzada de l'eterna icona del cinema d'aventures, el lladre de rics que repartia els seus botins entre els pobres. L'arquer de Sherwood que interpreta un Hugh Jackman bestial, a tots els nivells, carrega amb la culpa i el pes d'anys d'assassinats sense compassió. La fabulosa interpretació de l'actor australià fa inevitable pensar en el seu Lobezno crepuscular a Logan (James Mangold, 2017). El director Michael Sarnoski (Un lugar tranquilo: Día 1) aposta per l'austeritat formal, la creació d'una atmosfera aterridora i l'atenció al detall: l'ambientació, les localitzacions, tot plegat ens transporta al segle XIII. I ens ofereix una pel·lícula sorprenent que deconstrueix la llegenda i enllaça a molts nivells amb la magistral Robin y Marian (Richard Lester, 1976). Bill Skarsgård (el pallasso d'It) i Jodie Comer (Killing Eve) acompanyen Jackman en el seu improbable camí a la redempció.

Quan s'estrena? El 3 de juliol.

Dir.: Michael Sarnoski (EUA, 2026). 123 min.

De què va? L'Ayman és un adolescent català de pares marroquins que viu a Cornellà. La seva mare fa feines a una casa de Vallvidrera, i, per atzar, la filla dels amos convida el jove protagonista a la seva festa d'aniversari. Hermanos explica l'odissea de l'Ayman i els seus dos amics de l'ànima per tal d'arribar a un esdeveniment que els confrontarà a les seves expectatives i desitjos.

Per què l’has de veure? La segona pel·lícula de Carol Rodríguez Colás té com a directora la seva germana, Marina: juntes van escriure l'opera prima de la primera, Chavalas (2021). Com passava llavors, les cineastes tornen a Cornellà per explicar una història d'orgull de barri. A mode de coming-of-age urbà, que serveix també de retrat de les desigualtats imperants a la perifèria barcelonina, Hermanos conquereix per la seva veritat i per l'abordatge de qüestions com la identitat, el pes dels orígens familiars, els prejudicis socials i els conflictes generacionals. I compte amb la química dels tres protagonistes, els debutants Badr Oubahassou, Omar Mills i Pau Márquez.

Quan s'estrena? El 3 de juliol.

Dir.: Carol y Marina Rodríguez Colás (Espanya, 2026). 83 min.

De què va? Fent realitat el seu anhel de filmar una pel·lícula sobre els orígens del seu país, el cineasta filipí Lav Diaz proposa una epopeia que reflexiona sobre el poder, la conquesta i la idea de civilització. El film segueix la peripècia de Fernando de Magallanes, un ambiciós navegant portuguès que aconsegueix convèncer el rei Carles V per finançar la seva arriscada expedició cap a les terres d’Orient. Després de superar motins d’una tripulació castigada per la fam, la nau Victòria arriba a les illes de l’arxipèlag malai. És llavors quan emergeix la figura del conqueridor obsessionat amb l’expansió del cristianisme, desencadenant revoltes violentes fora de control.

Per què l’has de veure? Per la personalitat del director de From what is before (2014) o La mujer que se fue (2016). Autor de culte entre la cinefília més radical, Lav Diaz proposa un exercici que fuig de la condició d'heroi de Magallanes i de la construcció dels símbols, qüestionant el mite dels descobridors i posant el focus en les massacres que van acompanyar el procés de conversió al cristianisme de tants i tants pobles colonitzats. Filmada en color, amb preses llargues y quasi sense primers plans, el director compta amb la interpretació d'un entregat Gael García Bernal en la pell del protagonista. I una curiositat que reforça l'autoria de Lav Diaz: el coproductor de Magallanes és Albert Serra amb Andergraun Films, i el català Artur Tort col·labora amb el mateix Diaz en funcions de direcció de fotografia i muntatge.

Quan s'estrena? El 3 de juliol.

Dir.: Lav Diaz (Portugal, 2025). 160 min.

De què va? A punt de completar la seva transició i en un moment vital raonablement bo, un home trans descobreix que està embarassat. Trasbalsat per una notícia que no s'esperava, l'Ángel haurà de prendre la decisió de tirar endavant i ser pare, posant a prova la seva identitat, els seus plans de vida i la manera d'entendre la seva pròpia masculinitat.

Per què l’has de veure? Per la manera de plantar cara al tabú que proposa la pel·lícula: “cal respondre l'odi amb tendresa radical”, afirma la directora Patricia Ortega (Mamacruz). I ho fa construint un ecosistema de personatges que són, essencialment, bona gent. La família composada per Kiti Mánver, María León i un magnífic Jorge Sanz dona tot el suport del món al protagonista, Zack Gómez-Rollins, i ajuden el públic a trobar-se amb un relat a contracorrent, que mai converteix en traumàtica ni dolorosa la condició del personatge principal. La tendresa radical contra la intolerància de la que parla Ortega és ben present en una pel·lícula-abraçada que també surfeja amb elegància assumptes com el cis passing (el terme que es refereix a la percepció d'una persona trans com a home o dona cis per part de la resta de la gent). I que, fonamentalment, deixa l'espectador (no trànsfob) amb una enorme sensació de bon rotllo.

Quan s'estrena? El 3 de juliol.

Dir.: Patricia Ortega (Espanya, 2026). 98 min.

De què va? Tres amigues es reuneixen per caçar conills a la finca d'una d'elles. Una jornada que serveix per l'alegria del retrobament però també per airejar traïcions i punyalades, infidelitats i draps bruts. Enmig d'una calor insuportable, asfixiant, és impossible no recordar que, seixanta anys enrere, i en aquella mateixa reserva de caça a Extremadura, es va viure una terrible tragèdia.

Per què l’has de veure? Per la gosadia quasi suïcida de voler reinterpretar una de les grans obres mestres de la història del cinema espanyol, com fou La caza. Amb un grapat de picades d'ulls al clàssic de Carlos Saura, que funcionava com una més que crua al·legoria d'aquella Espanya de vencedors i vençuts després de la Guerra Civil, Días de caza exerceix la crítica social i fa una radiografia del país en els nostres temps, marcat per l’especulació immobiliària, el tràfic d’influències i la corrupció política. Més enllà, la pèl·lícula és una exhibició interpretativa de les seves quatre protagonistes: les veteranes Carmen Machi, Blanca Portillo i Rossy de Palma, i la jove Zoe Arnao (Las niñas).

Quan s'estrena? El 3 de juliol.

Dir.: Pedro Aguilera (Espanya, 2025). 94 min.

De què va? Durant la Segona Guerra Mundial i refugiat a París, el polonès Czeslaw Jan Bojarski, enginyer i inventor que no aconseguia patentar les seves idees, falsificava documents per a jueus perseguits pel nazisme. Acabada la guerra, casat i amb dos fills per mantenir, va traslladar el seu talent dels passaports als bitllets. Durant quinze anys va portar una doble vida i, conegut com el Cézanne dels falsificadors, va portar de corcoll la policia i el Banc de França. 

Per què l’has de veure? Per l'atractiu d'un personatge tan polièdric com Bojarski, explicat amb el pols característic d'un cineasta tan experimentat com Jean-Paul Salomé, signant de pel·lícules de gènere com La máscara del faraón i Espies entre les ombres. El director i coguionista aprofita per proposar un mirall entre la realitat del París de posguerra i els dies que vivim, posant el focus en el racisme de la societat francesa amb els refugiats estrangers. A més, Salomé afegeix gotes de ficció a la realitat, jugant amb una suposada rivalitat entre Bojarski i el comisari Mattei, obsessionat durant anys per capturar-lo.

En aquest tan cinematogràfic joc del gat i la rata, el cineasta fa un homenatge a dues de les seves pel·lícules favorites: Heat (com feia Michael Mann amb els personatges de Robert De Niro i Al Pacino, a La copia perfecta també hi ha una única trobada cara a cara entre falsificador i policia) i  El cercle vermell (d'on pren el nom del comisari Mattei en una picada d'ull al personatge de Bourvil al clàssic de Jean-Pierre Melville).  

Quan s'estrena? El 10 de juliol.

Dir.: Jean-Paul Salomé (França, 2025). 128 min.

De què va? L'Andrea és una nena mexicana de 12 anys que decideix creuar la frontera i arribar als Estats Units per reunir-se amb la seva mare. En el seu perillós viatge, decideix fer-se passar per un nen (“em van dir que les nenes ho passen molt pitjor”, li sentirem dir, prenent consciència que la violència es multiplica si ets una dona) i s'enfrontarà a la persecució policial, la corrupció i l'amenaça dels traficants de persones. 

Per què l’has de veure? Per l'arriscada aposta del barceloní Román Parrado a l'hora de mostrar des de dins l'èxode infantil, més de 140.000 nens ressegueixen cada any la ruta migratòria mexicana sense companyia adulta. A mig camí entre la ficció i el documental, el cineasta va rodar la pel·lícula en dues fases: en una primera, va fer un retrat absolutament documental, acompanyant tanta gent que busca arribar a la terra promesa posant la vida en perill. Mesos després, Parrado i el seu petit equip va tornar a la frontera mexicana per incrustar els seus actors no professionals en aquella realitat. 

Ficció i realitat conviuen en un muntatge que fa servir imatges de totes dues filmacions. Això fa que Andy respiri veritat, un dels grans valors d'una pel·lícula que, en el fons, combina les característiques dels coming-of-age (les històries de descobriment i de trànsit), el cinema d'aventures i les road-movie. Un enfoc tan estimulant com atípic que converteix Andy en tota una sorpresa que no s'hauria de deixar passar.

Quan s'estrena? El 10 de juliol.

Dir.: Román Parrado (Espanya, 2026). 107 min.

De què va? Després de passar-se una dècada lluitant a la Guerra de Troia, el retorn a casa d'Odisseu, el rei d'Ítaca, serà llarg i carregat de perills. Mentre la seva esposa Penèlope i el seu fill Telèmac esperen la seva tornada enmig de conspiracions per apropiar-se del tro, l'heroi haurà d'enfrontar-se a tempestes, amenaces de cíclops i sirenes, i tot un seguit de proves que posaran en perill la seva vida.

Per què l’has de veure? És, sense dubte, la pel·lícula més esperada de l'estiu. En el retorn de Christopher Nolan al cinema, tres anys després de l'oscaritzada Oppenheimer (2023), el cineasta britànic es llença amb la seva producció més ambiciosa, plantejant-se una complexa adaptació del poema èpic d'Homer. Amb un repartiment de luxe (Matt Damon, Tom Holland, Anne Hathaway, Zendaya, Robert Pattinson, Charlize Theron i el raper Travis Scott), i amb escenes com la caiguda de Troia o les batalles navals que deixaran bocabadats els espectadors, La Odisea és el primer llargmetratge rodat íntegrament amb càmeres IMAX, i en 70 mm. Així doncs, Christopher Nolan ens torna a assegurar una experiència immersiva sense comparació, i una projecció espectacular en sales condicionades amb aquesta tecnologia. 

Quan s'estrena? El 17 de juliol.

Dir.: Christopher Nolan (Regne Unit, 2026). 172 min.

De què va? Després de que, per tal de tancar les esquerdes del multivers, un encanteri del Doctor Strange hagi fet oblidar el món de qui és Peter Parker, l'heroi sota la màscara d'Spider-Man es dedica a combatre el crim a temps complet. Sense vida personal, amb amics que ja no el recorden, la soledat fa que la foscor es vagi apoderant d'un Peter que, al mateix temps, s'haurà d'enfrontar a una terrible amenaça que ni tan sols pot imaginar. 

Per què l’has de veure? Després de les tres exitosíssimes pel·lícules de Spider-Man amb Tom Holland, el jove actor britànic obre un nou cicle amb aquesta Brand new day, la gran aposta de Marvel per reconnectar amb uns fans que semblaven esgotats i incapaços de seguir el laberíntic i inacabable mapa d'adaptacions dels còmics a la pantalla. Confiant en la força mediàtica de la parella Holland-Zendaya, i en aparicions d'altres dels herois de la casa (Mark Ruffalo torna a ser Bruce Banner/Hulk, i Jon Bernthal recupera el seu Castigador), aquesta mirada al personatge és més madura i fosca, deixada enrere l'etapa estudiantil del protagonista.

El canvi de to queda en mans del director Destin Cretton, ja amb experiència a Marvel després de rodar dues de les seves adaptacions menys convencionals, Shang-Chi y la leyenda de los diez anillos i la sèrie Wonder Man. Així doncs, i tot i el secretisme que envolta Brand new day, podríem ser davant la pel·lícula que renovi l'interés pels superherois a la gran pantalla després d'un seguit de decepcions que no semblaven tenir final. 

Quan s'estrena? El 29 de juliol.

Dir.: Destin Cretton (EUA, 2026). 150 min.

De què va? L'Atenea viu en una casa d'acollida de nenes orfes, esperant que algun dia, potser, una família decideixi adoptar-la. Poc abans de fer els 18, una parella se l'endú a la casa que tenen, enmig d'un bosc sobre el qual s'explica una llegenda en que hi viu un monstre. Una bèstia que segresta criatures perdudes de les quals mai més se'n torna a saber res.

Per què l’has de veure? Per l'atreviment narratiu i la força de les imatges del debut al llargmetratge de Bàrbara Farré (guanyadora del Gaudí amb el curt La última virgen). Amb Mala bèstia, la cineasta proposa un sensorial i pertorbador relat sobre el trànsit a l'adultesa, sobre el creixement i els canvis propis de qui deixa enrere la infantesa per entrar al món adult entre incerteses i pors. Farré fa una reconfiguració dels contes infantils clàssics, i suggereix més que explica, fent servir simbolismes i construint una atmosfera visualment molt atractiva. La pel·lícula suposa també una magnífica carta de presentació de la valenciana María Schwinning (la protagonista de la sèrie Olivia de Disney+). Se'n sentirà a parlar d'aquesta jove actriu, que aquí comparteix protagonisme amb Iria del Río i Roger Casamajor. 

Quan s'estrena? El 31 de juliol.

Dir.: Bàrbara Farré (França, 2026). 94 min.