Coses per fer a Barcelona al setembre

Tota la informació sobre la festa gran de Barcelona: concerts, activitats tradicionals, propostes infantils... Aquí ho tens tot!

Com ja és tradició, els actes de la Diada acabaran enguany amb els concerts gratuïts que organitza Òmnium Cultural cada 11 de setembre al passeig Lluís Companys. Aquesta serà ja la 23a edició de la Festa per la Llibertat, que aplega sempre una multitud al voltant de l'Arc de Triomf amb ganes de gaudir d'alguns dels grups més representatius de la música en català i de la fira que s'hi instal·la al voltant. Si l'any passat els encarregats d'animar la gent des de l'escenari van ser Al·lèrgiques al Pol·len, Ginestà i Flashy Ice Cream, enguany seran Svetlana, Auxili i DJ K-ZU els que posaran la cirereta als actes de la jornada.    

- 5, 6 i 7 de setembre: Circuit Vintage amb el Tot a 1 euro, al carrer Zamora, 78; el Picnic Tropical, al carrer Llull, 105; el Vintage Poblenou, al carrer d’Àvila, 78; el Plataforma Vintage, al carrer Pere IV, 93, i l’A Kilo Vintage, al carrer Pere IV, 117 (entrada gratis)

- 5, 6 i 7 de setembre: Akilo Pop Up, al Mecal Factory, al carrer Llull, 105 (entrada gratis)

- 13 de setembre: La Puça del Clot-Aragó, al carrer Aragó amb el carrer del Clot (entrada gratis)

- 14 de setembre: Tot a 5 euros!, al carrer Llull, 105 (entrada gratis)

- 20 i 21 de setembre: Flea World, al Museu Marítim (entrada 1 euro)

- 28 de setembre: Bargain Garden: Tot a 10 euros o menys, al jardí de les Aigües, al carrer Ramon Turró amb el carrer Wellington (entrada 1 euro)

- 28 de setembre: Los 22 del Market, al carrer Llull, 68 (entrada gratis)

- Cada divendres, dissabte i diumenge de setembre: La Petite Parade Vintage, al carrer Corretger, 5 (entrada gratis)

- Cada divendres, dissabte i diumenge: Il Capo Vintage Market, al carrer de l’Escorial, 121 (entrada gratis) 

Aquest abril i maig l'escocès Edwyn Collins s'acomiada definitivament dels escenaris espanyols amb una última gira per tot el territori. The Testimonial Tour. A Last Lap Around Spain és un recorregut per diverses ciutats que inclou parada a Barcelona el dimarts 5 de maig a La Nau.

Figura clau del pop britànic que va començar liderant el grup Orange Juice i ha construït una trajectoria plena de cançons que s'han convertit en clàssics, com A girl like you o Rip it up.

La seva historia és també de ressistencia. Després de patir dues hemorragies cerebrals el 2005, que el van obligar a una llarga recuperació i li van impedir tornar a tocar la guitarra, Collins va aconseguir reinventar-se i continuar publicant música. Des de llavors, ha tret cinc discos més, l'últim del 2025, Nation shall speak unto nation.

S'ho han pres amb calma. Es van dissoldre oficialment el 1998 i l'últim concert que van fer, segons Setlist.fm va ser al Palau d'Esports de Granollers el 22 de març de 1996. És a dir, que el 3 i el 7 de maig de 2026, quan pugin a l'escenari de l'Estadi Olímpic Lluís Companys ja farà 30 anys. Així són Manolo García i Quimi Portet, que durant tres dècades, i sense pretendre-ho, han engrandit la llegenda d'El Último de la Fila amb la seva absència i amb dues carreres en solitari tan diferents com riques i complementàries. 

Fa un temps ja van donar senyals que alguna cosa s'estava coent, quan van publicar Desbarajuste piramidal (2023) un doble àlbum (dos vinils i tres CDs) on reinterpretaven 24 de les seves cançons. A més, es van encarregar de tocar tots els instruments, de manera que es van passar llargues estones tancats junts a l'estudi de gravació. El disc no va anar acompanyat de concerts, de manera que la il·lusió inicial va anar perdent pistonada... fins ara, amb l'anunci d'una nova gira aquest 2026, que passarà per nou ciutats espanyoles, també Barcelona.

La prodigiosa guitarra d'Eric Clapton tornarà a plorar a Barcelona més de vint anys després de la seva última visita. El músic anglès, llegenda del blues i del rock amb 80 anys ja complerts, només farà dues dates a l'Estat espanyol, a Madrid el 7 de maig (Movistar Arena) i al Palau Sant Jordi el 10 de maig del 2026. És una gran notícia per als fans de cançons, riffs i solos clavats a la memòria col·lectiva d'unes quantes generacions com Layla, Cocaine, Tears in heaven i Wonderful tonight. 

Amb una trajectòria que travessa sis dècades i que inclou grups com The Yardbirds, John Mayall’s Bluesbreakers, Cream, Derek and the Dominos i col·laboracions amb gent com The Beatles, Aretha Franklin, Bob Dylan, Elton John, Sting i B.B. King; Eric Clapton és història viva de la guitarra elèctrica (i fins i tot de l'acústica, si ens atenim a l'èxit massiu que va tenir el seu Unplugged per a l'MTV l'any 1992).     

La mística del rock and roll sovint s'erigeix en la mitologia del perdedor ple de talent, el 'beautiful looser' que ha fregat la fama i la fortuna amb la punta dels dits. Això es podria aplicar a The Hangmen, una banda de punk-rock de Los Àngeles que l'any 1989 va tenir molts punts per petar-ho: trepitjaven aquell terreny tant del punk californià on country i el rockabilly conflueixen amb el riff accelerat –en deien cowpunk– amb antecessors tant il·lustres com X o The Blasters. Tenien cançons meravelloses, urgents i melòdiques. Van estar a punt de treure un primer disc, Suicide doors a Geffen –la discogràfica de Guns'n'Roses– però al darrer moment la multinacional es va fer enrere. 

I The Hangmen tornen a Barcelona amb una gira europea que celebra els seus 40 anys de vida, tota una victòria. The Hangmen mereixen molta més consideració i parròquia: tenen un cantant, Bryan Small, amb una personal veu que sembla la d'un Tom Petty emprenyat, i un guitarrista, Jimmy James, as de la 'slide guitar' (també als no menys meravellosos perdedors Junkyard) que fon el sud d'Estats Units amb l'acceleració de garatge. I sobretot, poden presumir d'un repertori que combina el punk-rock primigeni amb atmosferes de country-rock desèrtic, blues tavernari i melodies emotives amb un toc d'espagueti western que se't claven al cap, com en el recent i exquisit 'Stories to Tell' (2023). Mentre us grateu la butxaca pels 160 euros que demana el més jove dels Stones, aquí teniu artistes que s'hi deixen la pell tocant el seu blues a un metre de la vostra cara, pel preu d'un menú.  

Oques Grasses, Mushka, The Tyets, Love of Lesbian, Els Catarres, 31 FAM, Ginestà i Maria Jaume actuaran al Parc del Fòrum el 16 de maig en la gran festa que Damm prepara per al seu 150è aniversari. És un cartell de festival, però en horari diürn o familiar, de 15 a 23 h i serà una nova oportunitat per veure en directe el grup de Josep Montero abans que s'acomiadi definitivament dels escenaris amb els quatre concerts a l'Estadi Olímpic i també al Cabró Rock.  

Que Bad Bunny és un artista que va més enllà del reggaeton és una cosa que ja fa anys que intuíem. No només per la música, sinó que la seva dimensió política també l'ha diferenciat de molts altres artistes que semblen més preocupats per la festa, el sexe i els diners que per una altra cosa. Ja ho va demostrar al Sónar del 2019, quan va amagar-se tot el concert darrere una màscara després de participar en les manifestacions contra el governador de Puerto Rico al costat de cantants com Residente i Ricky Martin. 

D'això ja fa set anys, i ara tornarà per tercera vegada a Barcelona (la primera va ser al Reggaeton Beach Festival) i ho farà amb un disc en què, ara sí, l'estil transcendeix el gènere. Es tracta de DeBÍ TiRAR MáS FOToS, un àlbum (un dels millors del 2025) que s'allunya de l'electrònica i ret homenatge a les arrels de la música llatina abraçant elements com el piano, el vent-metall i les percussions.

Els concerts seran el 22 i el 23 de maig del 2026 a l'Estadi Olímpic Lluís Companys i formaran part d'una gira mundial que passa per República Dominicana, Costa Rica, Colòmbia, Mèxic, Perú, Xile, Argentina, Brasil, Austràlia, Japó, Espanya, Portugal, Alemanya, Països Baixos, Regne Unit, França, Suècia, Polònia i Itàlia. Curiosament, o no tant, el tour evita els Estats Units. 

El festival Mas i Mas va néixer a Barcelona fa més de vint anys per omplir l'agost de música en directe, un mes en què tradicionalment la ciutat es buidava d'activitat cultural. Durant tot aquest temps, ha anat creixent i ara encara l'edició més ambiciosa –la 23a–, amb una quarantena de concerts durant sis mesos –de l'1 d'abril al 6 de setembre– en diverses sales de Barcelona, les 1 i 3 del Jamboree –que és la seu del festival–, el Palau de la Música, la sala 2 de Razzmatazz, La Paloma i Paral·lel 62. 

Inaugurarà el festival la vibrafonista californiana Sasha Berliner, el dimecres 1 d'abril al Jamboree, però hi ha molts altres noms internacionals al programa. I el jazz és la columna vertebral del programa, esclar, però no només. Per exemple, el nigerià Seun Kuti, representant de l'afrobeat, gènere de qui el seu cèlebre pare Fela Kuti en va ser pioner, amb el seu grup Egypt80; això serà el 7 de maig a Razzmatazz 2.

També hi seran Ghost-Note, la banda de funk, jazz i hip-hop liderada pels bateria i el percussionista d'Snarky Puppy, Robert Sput Searight i Nate Werth, que arriben amb un elenc de músics que han treballat amb artistes com Prince, Snoop Dogg, Kendrick Lamar, Herbie Hancock i Erykah Badu, el 6 de juliol al Jamboree; i la cantant de soul i R&B brasilera-noruega Charlotte Dos Santos, el 16 de maig també al soterrani de la plaça Reial. 

La 31a edició del Cicle de Cançó Barnasants aplega 59 concerts a diverses sales de Catalunya, Balears, l'Alguer i el País Valencià amb noms com Carmen Consoli, Marc Parrot, Feliu Ventura i Fetus. Hi haurà sis produccions pròpies i més de 25 estrenes discogràfiques. L'homenatge a Lluís Llach Llach – Gener 76. 50 anys obrirà el cartell amb dos concerts al Palau de la Música, el 27 i 28 de gener, i la cloenda anirà a càrrec de la cantautora Montse Castellà, que celebra 30 anys de carrera, el 10 de maig a Amposta.

També s’ha programat, el 24 d'abril al Casino l'Aliança del Poblenou, un homenatge a Robe Iniesta, líder i cantant d’Extemoduro, que va morir recentment i on participaran diversos artistes. Més informació i entrades al web del festival. 

El Guitar BCN 2026 inclou tres cites al Palau Sant Jordi, el recinte cobert més gran de la ciutat. Els encarregats d'omplir-lo seran Amaral, tancant la seva gira Dolce Vita Tour al desembre; el fenomen hip-hop Hijos de la Ruina (Natos, Waor i Recycled J), que portaran els seus beats massius al maig; i la cantautora canària Valeria Castro, que ha passat de l'Auditori Fòrum al Sant Jordi en temps rècord.

El festival comença amb Bebe a Razzmatazz (8 de gener), Duncan Dhu (15 de gener) al Palau de la Música i Alcalá Norte (24 de gener), la banda del moment de l'escena post-punk madrilenya al Sant Jordi Club. El germà petit del Sant Jordi també acollirà el duo Marlena i els granadins La Plazuela, que presentaran el seu esperat segon disc amb la seva fusió de flamenc i electrònica. També al Sant Jordi Club, Iván Ferreiro farà un repàs a la seva trajectòria, des de l'època de Los Piratas fins a l'actualitat.

De què va? D'un escultor desconegut d’època romànica, conegut com el Picasso del segle XII. En les cares geomètriques amb ulls expressius del Mestre de Cabestany i en la desporporció i els volums impactants de les seves escultures hi ha tot allò que des del present hem sabut anomenar modernitat. Amb aquesta exposició, el MNAC ret homenatge a l'escultor més cèlebre del romànic català tot partint de la incorporació recent de noves peces al museu; concretament, fragments que formaven part de la portalada de marbre del monestir de Sant Pere de Rodes.

Per què hi heu d'anar? Per endinsar-vos en la construcció del mite de l’abadia de Rodes, un espai únic, destinació de peregrinatge, vinculat a un paisatge ancestral i a l’antiga Roma, que va acabar convertit en una ruina. El Mestre de Cabestany va escollir aquell indret per a fer la seva obra mestra, i això ens diu molt de les passions que movien el misteriós escultor, que va admirar els antics en va imitar les tècniques per crear un llenguatge visual molt disruptiu pel segle XII. 

De què va? Els colors de la ciutat ara competeixen amb els del “mestre del color”, que aterra en una exposició al CaixaForum. L’explosió cromàtica d'Henri Matisse es podrà veure en aquest museu de la ciutat fins al 16 d'agost en el marc de l’exposició Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura, organitzada en col·laboració amb el Centre Pompidou de París amb l’objectiu de mostrar al públic barceloní com el geni francès va revolucionar l'art del segle XX. 

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix prop d'un centenar d'obres per explicar per què la seva visió de la pintura va ser (i en molts casos, continua sent) una llar acollidora per a la modernitat i una influència per a generacions de creadors posteriors. Ara bé, en l’exposició no hi ha només obres de Matisse, sinó que les 45 obres del pintor fauvista dialoguen amb 49 peces d'altres gegants de l'art com Picasso, Braque, Derain, Raoul Dufy, Le Corbusier o Sonia Delaunay. Un dels grans reclams és la presència de 'La Moulade', una peça clau pintada a Cotlliure que va marcar el naixement del moviment fauve i que serveix com a eix central d'aquesta col·lecció inèdita a la ciutat.

De què va? El Centre d’Arts Santa Mònica acull L’assalt de la il·lusió, que es pot visitar fins al 27 de setembre, una exposició coral que reuneix treballs de diversos artistes per analitzar com l’art ha contribuït a construir allò que entenem com a realitat. A través d’una posada en escena canviant i plena de trampes visuals, la mostra connecta tècniques històriques de representació amb problemàtiques actuals com la postveritat, la manipulació mediàtica o la irrupció de la intel·ligència artificial.

Per què hi heu d'anar? L’exposició està concebuda com un trajecte en moviment constant. Miralls, vels i parets mòbils configuren un espai que es transforma a mesura que el visitant avança, generant una sensació d’inestabilitat que afecta directament la percepció. Pintura, fotografia, vídeo i instal·lació conviuen en un mateix recorregut, fent evident com cada llenguatge construeix una idea diferent de realitat.

De què va? Seguint un estel fugaç és el títol de l'exposició del Monestir de Pedralbes sobre el llegat fotogràfic de Khadija Saye, artista gambianobritànica que va capturar la identitat, la memòria i la dimensió espiritual de l’experiència negra a través de la càmera. La mostra es pot visitar del 6 de febrer al 31 de maig i és especialment rellevant perquè és la primera exposició dedicada a l’artista a Espanya i la primera retrospectiva a escala mundial. Saye va assolir reconeixement internacional amb Dwelling: in this space we breathe (Habitatge: en aquest espai respirem), presentada al Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia de 2017, on va ser la participant més jove.

Per què hi heu d'anar? L'exposició segueix la breu però potent trajectòria de Saye, que va morir tràgicament en l’incendi de la torre Grenfell el 2017, on vivia amb la seva mare i on ambdues van perdre la vida, juntament amb setanta persones més. Una jove promesa que va deixar una empremta inesborrable com a artista i com a persona compromesa amb la seva comunitat. Filla de la diàspora, va créixer en un entorn multicultural al barri de Hammersmith (Londres), i les seves obres mostren una recerca que uneix l’experiència íntima amb qüestions universals.

De què va? El Palau Robert presenta Mako, un projecte expositiu impulsat per Casa Àsia i la Fundació J. Llorens Artigas que ret homenatge a la dissenyadora i ceramista japonesa Mako Artigas. L’exposició es pot visitar del 13 de març al 7 de juny i ofereix una mirada àmplia a més de cinquanta anys de trajectòria artística, marcada per la sensibilitat, la matèria i el color.

Per què hi heu d'anar? L’exposició reuneix una selecció representativa del seu treball: des dels primers teixits estampats (1959-1970), vinculats a la fàbrica familiar al Japó i a les seves etapes a Catalunya i París, fins als dibuixos per a firmes com Kenzo, Dior, Courrèges o Paco Rabanne. A aquestes peces s’hi afegeixen ceràmiques de gres i porcellana creades en les darreres dècades, on el gest es torna més íntim i la forma més essencial.

De què va? Entre finals del segle XIX i inicis del segle XX, els Nabís volien restalir la unitat de l’art i aplanaven el terreny per la modernitat que vindria. Aquest moviment, situat a la transició entre el modernisme i les primeres avantguardes, es caracteritzava per un diàleg constant entre la pintura, l’arquitectura i les arts decoratives gràcies al joc entre el color, la forma i el ritme de les composicions artístiques. Ara, els Nabís entren dins de La Pedrera en la primera gran exposició monogràfica a Barcelona d’aquest moviment. 

Per què hi heu d'anar? La mostra reuneix una àmplia selecció d’entre finals del segle XIX i inicis del segle XX que ens permeten conèixer els principis estètics i conceptuals d’aquest grup artístic que va explorar el caràcter decoratiu de la pintura i la van trobar la manera d’integrar-la en la vida quotidiana. 

De què va? Fins al 6 de setembre, el Museu Tàpies acull la mostra El moviment perpetu del mur, una exposició que explora el paper que la noció de mur va desencadenar en l’obra d’Antoni Tàpies des del context de la Segona Guerra Mundial fins a les dècades posteriors, tant a nivell simbòlic com pictòric i físic.

Per què hi heu d'anar? A través d’aquest recorregut es plantegen noves perspectives sobre el desenvolupament del seu llenguatge pictòric i sobre la relació entre obra, espai i espectador. L’exposició pren com a punt de partida quatre exposicions individuals que l’artista va realitzar durant aquesta dècada —a les Galerías Layetanas de Barcelona (1950 i 1954), a la Galerie Stadler de París (1956) i a la Sala Gaspar de Barcelona (1960). Cadascuna d’aquestes mostres presentava grups d’obres diferents i també solucions de muntatge diverses. El projecte analitza com aquests dispositius expositius —la il·luminació, la disposició de les obres o el color de les parets— poden influir en la percepció i interpretació de la pintura. Alhora, també explica com l’obra de Tàpies va ser interpretada per crítics, pensadors i historiadors de l’art del moment, i com es connecta amb debats presents en el pensament artístic contemporani.

De què va? El CCCB acull, fins al 25 de maig, l'exposició "Rodoreda, un bosc" dedicada a la radicalitat literària i l'imaginari creatiu de l'escriptora en llengua catalana més important del segle XX. Comissariada per l'assagista i crítica literària Neus Penalba, la mostra pretén allunyar-se dels tòpics, sovint ensucrats, que han envoltat la seva figura i mostrar la faceta més contemporània de Rodoreda, on l'escriptura transita entre el realisme i la fantasia per parlar-nos de la innocència, el desig, el suïcidi, el desarrelament, l’escarni o la metafísica. 

Per què hi heu d'anar? La mostra se serveix de la metàfora del bosc per concebre l'espai expositiu. Les sales es connecten orgànicament, utilitzant aquest símil per explicar la trajectòria de l'autora a través d'un recorregut per les arrels literàries i l'experiència del desarrelament de l'exili, els troncs marcats per la vivència de la guerra, les branques que dialoguen amb la cultura occidental i les capçades que freguen el cel i acullen ocells. A través d'aquesta estructura es despleguen més de 400 peces entre obra plàstica, instal·lacions, documents i audiovisuals, incorporant originals de la Fundació Mercè Rodoreda.

De què va? Fins al 28 de setembre de 2026, el MACBA acull Presoners de l’amor. Fins al sol de la llibertat, la primera exposició a l’Estat espanyol dels artistes Basel Abbas i Ruanne Abou-Rahme. La mostra reuneix obres que recorren gairebé dues dècades de la seva trajectòria i reflexionen sobre la memòria, l’exili i les formes de resistència davant l’opressió i l’espoli de Palestina.

Per què hi heu d'anar? A través de veus, cançons, sons i imatges, els artistes connecten experiències personals amb històries col·lectives de lluita i, en una aparent paradoxa, posen l’accent en la importància de l’alegria, de l’amor i de la imaginació col·lectiva com a formes poderoses de resistència, fins i tot —i sobretot— en condicions extremes.

De què va? Del 6 de març al 17 de maig, el CCCB acull l’exposició Tenim disset anys. Un retrat col·lectiu al CCCB, un espai on es recullen les obres de més de tres-cents adolescents que expliquen què vol dir aquest número per a ells a través de la fotografia, el cinema i la paraula.

Per què hi heu d'anar? A l’exposició es poden veure fotografies, filmacions i textos en primera persona: mirades genuïnes que fugen dels prejudicis dels adults i dels codis habituals de representació de l’adolescència avui. Els autors són estudiants d’instituts de Catalunya, Lituània i Romania que han participat en tallers de creació fotogràfica i artística per explorar altres maneres de retratar-se i mostrar-se.

Quan en Marcel arriba a casa de la Clara, la seva millor amiga de l'adolescència, fa anys que no la veu. Ella celebra l'aniversari i és a dalt amb els amics. Ell, però, triga a pujar. I s'entreté a l'habitació d'ella mirant un suro ple de fotografies. On ell no hi és. Han passat els anys i han passat moltes coses. Ja no són joves-joves i la realitat sovint té poc a veure amb el desig del passat.

Cesc Colomina ha escrit una obra tendra i viva sobre el descobriment de l'amor i el pas del temps, sobre el que vam voler ser i el que som. El seu protagonista està encarnat per un Roc Bernadí que interpreta tots els papers d'aquesta peça que és com un xiuxiueig (no és ben bé un monòleg, ja que hi ha ben bé mitja dotzena de personatges, sinó una obra per a un sol intèrpret). L'actor mira el públic en tot moment, tot buscant la complicitat dels espectadors, que passen bona part de la funció amb els llums de platea oberts. Ens parla a nosaltres.

Convertir les tragèdies tebanes de Sòfocles (Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona) en un muntatge de dues hores i escaig amb personalitat, sense sobreentesos, amb dinamisme, sense que tot sembli massa ràpid, com ha fet Ferran Dordal és una proesa. El públic no té la sensació de veure tres obres, sinó una de sola. El clàssic atenenc ja les va escriure seguint un fil temporal, que comença amb el poble pregant perquè Èdip lliuri Tebes de la pesta i acaba amb Creont descobrint els cossos morts d'Antígona i del seu fill Hèmon. Enmig, una gran història.

Carlota Subirós s'ha fet seu el paisatge desèrtic dels afores d'Atenes (Colonos) per centrar la seva peça. Un espai immens, esquitxat amb quatre matolls, per on fa circular els seus personatges durant la funció. Només al que podríem considerar el primer acte, el que correspon a Èdip rei, passa davant del desert, al que representa el palau del sobirà de Tebes, tot i que ja ens el deixa veure a través d'un gran finestral. Subirós dirigeix la desena llarga d'actors i actrius de manera convincent, amb un tall classicista que feia temps que no li vèiem. Però té un problema.

No era fàcil portar Permagel a escena amb una forma que fos teatral. Victoria Szpunberg i Albert Pijuan podrien haver tirat pel dret i fer com l'autora, Eva Baltasar, i començar pel preludi del final i resseguir la prosa fins al capítol de tancament. Però sortosament s'han complicat la vida i han desfet la novel·la per refer-la, per capgirar-la, amb afegits de presentació dels personatges i una línia temporal clara. Per, en definitiva, transformar un artefacte literari en un artefacte teatral.

Maria Rodríguez Soto entoma el repte d'encarnar aquesta dona a punt de fer els 40, lesbiana, solitària, amb instints suïcides, tieta, germana i filla. Tampoc no és gaire senzill ficar-se en aquesta pell, dins aquest món, i sortir-ne victoriosa. Com s'interpreta algú que vol matar-se, que no suporta la família, que no encaixa, però que adora la neboda? Com es manté la mirada, la respiració, quan et pintes una ratlla al braç per on voldries que hi anés la fulla d'afaitar? Quan escarneixes mare i germana?

Els sopars, al teatre, els carrega el diable. Col·locar en escena unes quantes parelles al voltant d'una taula és sinònim de comèdia, de confessions i de gresca assegurada. I, en aquest sentit, Perfectes desconeguts no és gaire diferent a alguns dels clàssics, teatrals o cinematogràfics, dels últims temps, com El sopar dels idiotes, The party o Els veïns de dalt. El tema sempre és què provoca que l'àpat descarrili. I aquí Paolo Genovese va decidir fer que els seus comensals, amics des de fa dues dècades, acceptessin la juguesca d'abandonar els mòbils a taula i compartir tot el que els arribés mentre sopaven.

Som a casa de la Mònica (Marta Bayarri) i en Ferran (Eduard Farelo) la nit d'un gran eclipsi de lluna. Els primers a arribar són en Toni (Albert Prat) i la Carlota (Vanessa Segura), seguits de l'Edu (Cristian Valencia) i l'Alba (Júlia Molins). En Pep (Biel Duran), el divorciat del grup, ve sol. Tots són professionals liberals, tret de l'Edu, que porta un taxi, i tots representen un cert estereotip: la mare atabalada, el pare despreocupat, la taciturna, el bon jan, la divertida... Tots, també, tenen algun secret. I el joc del telèfon, proposat per l'Alba, els posa nerviosos: alguns accepten de seguida, confiats, d'altres s'hi resisteixen, sospitosos.

Ànima podia haver-se desenvolupat com tots els musicals d'època, amb prínceps blaus, belles dorments, un biaix de gènere pudent i tot el sucre que vulguin. I, de fet, el musical que ha estrenat el TNC, ambientat als anys 30 del segle passat, als EUA, sembla que ha d'anar per aquí. Perquè tenim la nostra protagonista, la Greta (Paula Malia), que marxa del seu poble per provar sort a Hollywood, i deixar enrere la pobresa i una vida planificada. La salvarà un home caritatiu? No, una història creada el 2024 no pot ser com Cantant sota la pluja.

I això que tenim tot l'univers Disney al davant, el del naixement de l'imperi, el de la creació de Blancaneu, el primer llargmetratge animat i en color de la història. El somni de la Greta és treballar per al gran Walter (Oriol Burés). No ho aconseguirà a la primera, com ja podíem esperar. L'argument, tanmateix, anirà agafant tocs de comèdia d'embolics, més enllà de la història de formació i superació d'una dona que ho té tot en contra. I fins i tot riurem. En aquesta complexitat hi ha el punt a favor d''Ànima'. I una direcció escènica de Gara Roda que sap treure suc a un giratori capaç de transformar l'escena en pocs instants.

De què va? Quan la malaltia sense solució irromp com un huracà en la quotidianitat d'un nucli familiar, els rols s'hauran de redefinir. I si la mare està condemnada als estralls que provoca l'alzheimer, el marit i les dues filles tractaran de sobreviure a una terrible onada emocional que sembla no acabar mai. I per a la Claudia, que als seus 18 anys tot just està trobant i assumint la seva identitat, s'inicia un camí de complicadíssim equilibri entre cures, per una banda, i sacrificis i renúncies vitals, per l'altra.

Per què l’has de veure? Més enllà de ser la gran triomfadora del darrer Festival de Màlaga, tot un aval pel cinema espanyol dels darrers anys, Yo no moriré de amor suposa una extraordinària carta de presentació per Marta Matute, la seva directora i guionista, que posa en imatges els records i els traumes de l'experiència pròpia. Sense escarafalls, fugint de la pornografia emocional i de trucs narratius barats, la pel·lícula aposta pel naturalisme, la subtilesa i les emocions contingudes però suficientment impactants i versemblants, a l'hora de parlar de temes com les cures, l'empatia i la família.

I encara una raó més per no perdre's aquest excel·lent llargmetratge: el seu repartiment, amb Sonia Almarcha, Tomás del Estal, Laura Weismahr i la gran sensació que suposa el descobriment de Júlia Mascort. A la pell de la Claudia, l'actriu catalana fa tot un recital interpretatiu que li va donar el premi a Millor Actriu a Màlaga. No serà l'únic.

Quan s'estrena? El 8 de maig.

Dir.: Marta Matute (Espanya, 2026). 94 min.

De què va? Una mort misteriosa que fa tota la pinta de ser un assassinat. Un grapat de sospitosos i unes particulars investigadores que tracten d'ajudar a un policia no gaire espavilat a esclarir el misteri. Fins aquí, tot normal. No ho és tant el fet que la víctima sigui un pastor, i les encaparrades en resoldre l'homicidi siguin les seves ovelles, ben instruïdes en l'art detectivesc perquè el seu traspassat amo els llegia novel·les de crims totes les nits abans d'anar a dormir.

Per què l’has de veure? Perquè és una magnífica opció per anar al cinema en família. Produïda per Phil Miller i Christopher Lord (els directors de Proyecto Salvación), i amb l'esperit de pel·lícules com Paddington (2014) o Babe, el porquet valent (1995), aquesta juganera i encantadora pel·lícula pica l'ull als clàssics whodunnits (aquell subgènere en el que cal esbrinar qui dels sospitosos és el culpable d'un crim) a l'estil Agatha Christie i també deixa anar alguns moments commovedors en la relació entre el pastor i el seu ramat, i en reflexions sobre la pèrdua i la família escolida.

En tot cas, Les ovelles detectives està travessada per un entranyable sentit de l'humor obert a tots els públics. Amb Hugh Jackman a la pell del pastor assassinat i Nicholas Braun (el cosí Greg de la sèrie Succession) com a atribolat cap de policia d'una comunitat rural, el repartiment del film inclou també una divertidíssima Emma Thompson.

Quan s'estrena? El 8 de maig.

Dir.: Kyle Balda (EUA, 2026). 108 min.

De què va? Davant de 60.000 persones entregades, els Hombres G ho peten en un concert a Ciutat de Mèxic. No som pas a finals dels anys 80, quan la banda va irrompre convertint-se en tot un fenomen musical a una Espanya que començava a deixar enrere la Movida, però també a Llatinoamèrica. L'actuació en qüestió forma part de la nova vida d'un grup que va començar a fer soroll l'any 1985 i que, durant set anys, va trencar rècords de vendes de discs. Després d'una dècada de silenci i distanciament, a principis dels 2000 es van retrobar. Avui, els seus components ja han fet els 60 anys, i gaudeixen d'una segona joventut, allò que ells mateixos defineixen com els millors anys de les seves vides.

Per què l’has de veure? Entre l'exercici de nostàlgia i el retrat íntim, el documental parla de l'èxit inesperat d'aquell grup d'amics d'adolescència que dedicaven divertides cançons a mamons patidors i noies cocodril o amb marcapassos, i que van arribar a protagonitzar un parell de pel·lícules (dirigides pel gran Manolo Summers, pare de David, el líder de la banda). Però la pel·lícula també reflexiona sobre el preu de l'èxit, sobre malentesos i distanciaments, sobre l'impacte del dol en la creació, i sobre segones oportunitats. Que, ara mateix, els Hombres G segueixin omplint els seus concerts d'un públic intergeneracional, a Espanya i a Llatinoamèrica, suposa un petit miracle. I el documental s'encarrega de parlar-ne, fent una repassada a 40 anys de trajectòria.

Un dels ganxos de Los mejores años de nuestra vida és la capacitat dels seus directors, Charlie Arnaiz i Alberto Ortega, per construir documentals visualment molt atractius i plens de ritme, com han demostrant a Anatomía de un dandy (sobre la figura de l'escriptor Paco Umbral) o Waldo (sobre el músic Waldo de los Ríos), i a sèries com Raphaelismo i Supergarcía.

Quan s'estrena? El 8 de maig.

Dir.: Charlie Arnaiz i Alberto Ortega (Espanya, 2026). 108 min.

De què va? Tot just quatre hores abans de que s'executi la sentència, un pres li explica a un capellà què l'ha portat fins al corredor de la mort. Fill de l'hereva d'una fortuna incalculable, expulsada per la seva família després de quedar-se embarassada, el nostre home promet a la seva mare que lluitarà per fer valer els seus drets i recuperar el seu cognom. Encara que, per aconseguir-ho, hagi de convertir-se en un assassí.

Per què l’has de veure? Per seguir atents a la progressió de Glen Powell com a hereu de Tom Cruise (ell mateix va etiquetar-lo com a tal, després de coincidir a Top Gun: Maverick), ara com a protagonista absolut d'una comèdia negríssima inspirada en un clàssic, Ocho sentencias de muerte (1949).

Òbviament, queda molt lluny d'aquella magistral icona de la productora Ealing, en la qual Alec Guinness interpretava fins a vuit personatges diferents. Però, tot i això, Jugada maestra és una simpàtica proposta que satiritza la cultura de la cobdícia de les elits econòmiques. A banda del carisma de Powell, la pel·lícula compta amb Margaret Qualley i Ed Harris arrodonint el repartiment.

Quan s'estrena? El 15 de maig.

Dir.: John Patton Ford (Regne Unit, 2026). 105 min.

De què va? Farta de la precarietat del sector, una periodista cultural i crítica de cinema (Judit Martín) convenç el seu marit (Berto Romero) de deixar-ho tot i obrir un negoci ben singular: una pizzeria temàtica.

Per què l’has de veure? Per seguir explorant l'univers creatiu de l'inclassificable i polifacètic Carlo Padial: busqueu els seus vídeos per PlayGround, llegiu Dinero gratis o Doctor Portuondo (que després va convertir en sèrie per Filmin) o veieu pel·lícules com Mi loco Erasmus (2012) i aquella Algo muy gordo (2017) en la qual unia forces còmiques amb un Berto Romero que torna a ser protagonista d'aquest nou llargmetratge.

Ara al costat d'una Judit Martín–quina química còmica tenen– que ens ha fet plorar de riure al teatre, a la tele (en programes com Polònia o Està passant) i a la ràdio (és, entre d'altres, la Vane del Versió RAC1). I que aquí interpreta una mena d'alter ego de Desirée de Fez, parella del director, guionista de Pizza Movies i una de les més respectades crítiques de cinema del país, també autora de la novel·la No la dejes sola.

Una amalgama de talents, i la col·laboració de cares conegudes (Joaquín Reyes, Bruna Cusí, Raúl Arévalo, Tamar Novas, Miguel Noguera...), al servei d'una comèdia romàntica que no s'assembla a cap altra comèdia romàntica, i que, del costumisme a l'autoficció, passant per la tendresa i el surrealisme més extravagant, ens diverteix mentre parla de la precarietat de la premsa cultural, de crisis personal i de parella, i de la importància del cinema a les nostres vides.

Quan s'estrena? El 15 de maig.

Dir.: Carlo Padial (Espanya, 2026). 95 min.

De què va? Amb la caiguda de l'Imperi, els governants de la Nova República s'enfronten a la dispersió dels supervivents senyors de la guerra imperials. En aquest context, el caçador de recompenses Djin Djarin i el seu jove aprenent Grogu són enviats amb una missió: perseguir els membres del Consell de l'Ombra que amenacen la pau a la galàxia.

Per què l’has de veure? No necessitareu cap motiu per anar a veure la pel·lícula si sou seguidors de totes les branques obertes en la saga Star Wars. En aquest cas, i després de tres temporades en format sèrie de The Mandalorian, tornen el personatge interpretat per Pedro Pascal i el carismàtic Grogu, més conegut com Baby Yoda, que va robar els cors dels fans des de la seva primera aparició a Disney+. Amb Jon Favreau als comandaments de la nau, en funcions de guió i direcció, aquest salt al cinema forma part d'una ambiciosa ampliació de l'univers creat per George Lucas: a banda de les sèries que omplen l'oferta de la plataforma de Disney, es planegen un grapat de pel·lícules, directament vinculades o no al Mando-verse (o a les tramas interconnectades de The Mandalorian, El libro de Boba Fett i Ashoka). La primera, prevista per maig de 2027, es Starfighter, amb Ryan Gosling, però seguiran, com a mínim, tres llargmetratges més. Tornant al film que ens ocupa, i enmig d'un secretisme que es va trencant puntualment amb accions com la projecció gratuïta d'un avançament de vint-i-cinc minuts en diverses sales del país, sí destaca un dels grans fitxatges al repartiment: una icònica Sigourney Weaver que s'apunta a la festa, segons explica l'actriu, motivada per compartir escenes amb Grogu.

Quan s'estrena? 21 de maig.

Dir.: Jon Favreau (EUA, 2026). 135 min.

De què va? Aconseguir que la darrera vaca de la seva explotació ramadera es quedi prenyada és l'objectiu de l'Empar, una granjera de 60 anys que pateix pel futur del seu negoci. Per aconseguir-ho demanarà ajuda a un empresari ramader i s'enfrontarà a mig poble.

Per què l’has de veure? Per l'al·legat que proposa en favor d'una forma de vida, la rural, que es resisteix a desaparèixer malgrat tenir cada vegada més elements en contra. I, també, per l'aposta (es diria que) revolucionària de donar veu a una protagonista veterana independent i empoderada, tota una raresa en una indústria com la cinematogràfica, que acostuma a invisibilitzar els conflictes de personatges femenins d'aquesta edat.

L'actriu valenciana Isabel Rocatti, un altre veterà com Pep Munné i Carlos Cuevas encapçalen el repartiment d'aquesta història de segones oportunitats amb característiques de comèdia romàntica. Amb esperit de feel-good movie, i fent servir els paisatges quasi com si es tractés d'un western, Cowgirl arrisca i guanya.

Quan s'estrena? 21 de maig.

Dir.: Cristina Fernández Pintado i Miguel Llorens (Espanya, 2026). 109 min.

De què va? Els jocs de confessions al voltant d'una taula, i després d'haver pres massa copes de vi, els carrega el dimoni. Quan l'Emma i en Charlie tasten el catering del seu futur banquet de noces acompanyats d'una altra parella d'amics íntims, tots quatre es plantegen riure reconeixent la pitjor cosa que mai han fet a la vida.

En aquest moment, la bonica història d'amor dels protagonistes, pròpia d'una comèdia romàntica made in Hollywood, fa un tomb inesperat. I és que la revelació del tèrbol secret del passat de l'Emma fa que en Charlie deixi de veure-la com la noia dels seus somnis, i que els seus amics passin a menysprear-la immediatament, posant en perill el casament planejat.

Per què l’has de veure? D'entrada, cal dir que les primeres projeccions als Estats Units han polaritzat la crítica especialitzada. Nosaltres ens situem molt a favor d'una proposta que busca incomodar i generar conversa: perquè en la premissa d'El drama, que convé no revelar, es creuen algunes línies vermelles, i situa l'espectador enmig d'un dilema que el fa plantejar-se què faria de trobar-se en un cas similar.

Comptar amb una parella protagonista tan icònica com la que formen Zendaya i Robert Pattinson alimenta la potència transgressora d'un relat que, en el fons, porta al límit l'ansietat pròpia dels nuvis abans de donar el sí. Sàtira social, humor negríssim i situacions extremes són les constants d'una equació molt conseqüent coneixent les altres pel·lícules del seu director i guionista, el noruec Kristoffer Borgli. Només cal recuperar les seves anteriors, i esplèndides, Sick of myself (2022) i Dream scenario (2023), per aplaudir la seva capacitat de sorprendre i descol·locar el públic.

Quan s'estrena? El 29 de maig.

Dir.: Kristoffer Borgli (EUA, 2026). 106 min.

De què va? Un brot psicòtic trenca per la meitat la progressió d'una atleta que lluita per ser a l'elit. Enmig d'autoexigències i reptes continus, embolcallada per la pressió constant imposada pels seus entrenadors i per una imperiosa necessitat de demostrar que pot ser la millor, la Cristina peta.

I no és gaire conscient de què li està passant fins que s'imposa la capriciosa realitat. A partir d'aquí, el seu complicadíssim camí de recuperació trasbalsarà les dinàmiques emocionals amb la seva família, i portarà la Cris a un complicat procés d'autoconeixement.

Per què l’has de veure? Perquè posa al damunt de la taula amb sensibilitat i rigor un assumpte tan actual i urgent com és la salut mental. En aquest cas aplicada a l'esport d'elit, després d'haver-se conegut casos tan mediàtics com els de Simone Biles, Ronald Araújo i Ricky Rubio. L'acostament contingut, quasi analític, que proposa la cineasta debutant Laura García Alonso s'escapa de l'emoció simplista i s'enfoca en l'angoixa i la desesperació d'una protagonista superada.

Amb cruesa però també amb certa esperança, la cineasta posa el focus i dona pistes ben valuoses sobre de quina manera cal acompanyar algú que pateix malalties mentals: des de l'amor i l'empatia, sense retrets. Compte amb la feina de la jove Alba Sáez i la química que té amb Marina Salas i Alex Brendemühl, la seva germana i el seu pare a la ficció.

Quan s'estrena? El 29 de maig.

Dir.: Laura García Alonso (Espanya, 2026). 96 min.

De què va? Ell és novel·lista i misantrop. Ella, molt més sociable, és professora universitària especialitzada en el cinema d'Alfred Hitchcock. Després de dues dècades de matrimoni, la rutina s'ha instal·lat a casa seva, la passió s'ha esfumat, res no sembla que pugui evitar una crisi. Fins que ella, des de la finestra i com a espectadora privilegiada del pis del davant, creu veure el seu veí assassinant la seva dona. Les prou ben fonamentades sospites portaran a la parella a assumir una improvisada i adrenalítica investigació.

Per què l’has de veure? Amb una carismàtica parella protagonista formada per Gilles Lellouche i Laetitia Casta, el cineasta Rémi Bezançon construeix una divertida comèdia tan juganera com didàctica: assenyalant directament a La finestra indiscreta però omplint la trama de picades d'ull narratives i formals al cinema d'un Alfred Hitchcock que és un personatge més, Asesinato en la tercera planta és, quasi, una classe de cinema que funciona igualment per neòfits i per cinèfils.

Més enllà de fer servir el cànon hitchcockià com a vertebrador de la pel·lícula, Bezançon també fa referències a Godard, Truffaut, Woody Allen i Philippe de Broca. El director de films com El primer día del resto de mi vida (2008) o La biblioteca de los libros rechazados (2018) continua encertant amb un cinema elegant que connecta molt bé amb el públic, sí, però conscientment allunyat de les comèdies més populatxeres de la indústria francesa.

Quan s'estrena? El 29 de maig.

Dir.: Rémi Bezançon (França, 2026). 106 min.

Una sola nit. Cap segona oportunitat. El pròxim 13 de maig a les 19.30 h, el Gran Teatre del Liceu acull una única funció de Semiramide, de Gioachino Rossini: una d’aquelles cites que passen ràpid, però deixen empremta. Una òpera en versió concert (sense escenografia), on tota la força recau en la música i en unes veus capaces de convertir el bel canto en pura tensió dramàtica. 

Estrenada el 1823 a Venècia i inspirada en la tragèdia de Voltaire, Semiramide és una obra de frontera: una de les darreres òperes italianes de Rossini, un comiat amb focs artificials vocals i ombres dramàtiques que encara avui enlluernen. La trama és pura dinamita emocional: la mort del rei Nino, un assassinat sense nom i una reina atrapada entre el desig i el pes del passat. Semiramide s’enamora sense saber que el seu amor és també el seu mirall més fosc. Aquí no hi ha innocents, només veritats que esperen esclatar.

Rossini desplega una arquitectura sonora que és alhora virtuosa i visceral: àries impossibles, conjunts que respiren tensió i, sobretot, moments que exigeixen als intèrprets una tècnica gairebé sobrehumana. Entre ells, l’ària “Bel raggio lusinghier”, una joia que brilla, retratant la lluita interna d’una reina dividida entre el cor i la corona.

A més, el Liceu ha apostat fort per aquesta vetllada irrepetible amb dos cantants que són pura adrenalina vocal. D’una banda, Vasilisa Berzhanskaya en el rol de Semiramide, una de les veus més excitants del panorama actual, capaç de fer del bel canto una filigrana viva, plena d’agilitat i elegància. De l’altra, el contratenor Franco Fagioli, un fenomen tècnic que converteix les coloratures en vertigen pur, amb una expressivitat que travessa l’escenari com una fletxa, cantarà el rol d'Alsace.

No és només una òpera. És una cita amb el límit de la veu humana, amb la bellesa que incomoda i fascina alhora. I, sobretot, és una oportunitat única: una sola funció, una sola nit. Al Liceu, això vol dir una cosa molt concreta: si hi ets, ho recordaràs; si no, algú t’ho explicarà amb els ulls brillants.

Hi ha obres que traspassen la ficció i acaben influint en la realitat. Això és el que va passar amb Les tribulacions del jove Werther, la novel·la que Johann Wolfgang von Goethe va publicar el 1774 amb només 25 anys. Inspirada en vivències personals, explica la història d’un jove que, incapaç d’assumir que la dona que estima es mantingui fidel al seu compromís amb un altre home, acaba suïcidant-se. L’impacte del llibre va ser immens: es va convertir en un fenomen literari, però també en un problema social, ja que va provocar una onada de suïcidis per amor entre joves europeus que s’identificaven amb el protagonista.

Més d’un segle després, Jules Massenet va quedar fascinat per aquesta història i en va fer una òpera. Va començar a compondre-la el 1885, però l’estrena, el 1892 a la Wiener Staatsoper, no va tenir gaire ressò. Amb el temps, però, Werther va triomfar a Ginebra i sobretot a París en la seva versió francesa, fins a esdevenir una de les obres més importants del repertori operístic. I ara la podreu veure al Gran Teatre del Liceu, amb funció especial LiceuUNDER35 el día 2 de maig i funcions normals fins al 17 de maig. I amb un repartiment de gran nivell que compta amb el tenor Xabier Anduaga, que fa el seu debut absolut en aquest rol. 

L’òpera se centra en el món interior dels personatges. Werther és un home extremadament sensible que viu un amor impossible per Charlotte, promesa a un altre. Aquesta tensió entre sentiment i deure es tradueix en una música íntima i carregada d’emoció. El paper de Werther és especialment exigent per al tenor, mentre que Charlotte protagonitza alguns dels moments més intensos i dramàtics de l’obra.

La posada en escena, dirigida per Christof Loy i procedent del Teatro alla Scala, aposta per una lectura psicològica i minimalista. Ambientada als anys cinquanta, presenta un escenari sobri dominat per un gran mur que simbolitza la barrera entre el món íntim de la família —inaccessible per a Werther— i l’exterior. Aquesta escenografia reforça la sensació d’aïllament i d’ofec emocional dels protagonistes.

El desenllaç és tràgic: les convencions socials impedeixen que l’amor prosperi. Werther, desesperat, es lleva la vida, i Charlotte arriba massa tard per salvar-lo, just quan finalment confessa els seus sentiments. El contrast final, amb el cant innocent dels nens a l’exterior, accentua encara més la força emocional de l’obra i deixa una imatge colpidora sobre el conflicte entre emoció i norma social. Aquí podeu aconseguir les entrades!

Seguint un estel fugaç és el títol de l'exposició del Monestir de Pedralbes sobre el llegat fotogràfic de Khadija Saye, artista gambianobritànica que va capturar la identitat, la memòria i la dimensió espiritual de l’experiència negra a través de la càmera. La mostra es pot visitar del 6 de febrer al 31 de maig i és especialment rellevant perquè és la primera exposició dedicada a l’artista a Espanya i la primera retrospectiva a escala mundial. Saye va assolir reconeixement internacional amb Dwelling: in this space we breathe (Habitatge: en aquest espai respirem), presentada al Pavelló de la Diàspora de la Biennal de Venècia de 2017, on va ser la participant més jove.

Un estel fugaç

L'exposició segueix la breu però potent trajectòria de Saye, que va morir tràgicament en l’incendi de la torre Grenfell el 2017, on vivia amb la seva mare i on ambdues van perdre la vida, juntament amb setanta persones més. Una jove promesa que va deixar una empremta inesborrable com a artista i com a persona compromesa amb la seva comunitat. Filla de la diàspora, va créixer en un entorn multicultural al barri de Hammersmith (Londres), i les seves obres mostren una recerca que uneix l’experiència íntima amb qüestions universals.

La seva obra en pla zenital

A la mostra, podreu descobrir gran part del seu llegat, com els seus primers anys com a artista. Entre 2010 i 2013, mentre estudiava fotografia a la University for the Creative Arts de Farnham, Khadija Saye va concebre el retrat com una eina emancipadora per revelar la complexitat de la societat contemporània. D’aquesta etapa destaquen tres sèries: Madame JoJo’s (2011), amb retrats de la comunitat trans i travesti del Soho; People, sobre la mirada femenina negra com a resposta al colonialisme; i Living, amb retrats de gambians als seus salons londinencs. 

La seva sèrie més reconeguda, Dwelling: in this space we breathe (2017), consta de nou autoretrats en ferrotip que exploren identitat, espiritualitat i trauma a través d’objectes rituals gambians. Després de la seva mort, gran part de la seva obra es va perdre en l’incendi de la torre Grenfell i la sèrie només s’ha pogut preservar completa en format serigrafiat.

Si voleu veure a aquesta artista en majúscules, aquí teniu tota la informació. També podeu participar en una visita d'autor amb la comissària (diumenge, 8 de març a les 12h), en un taller de retrat fotogràfic intervingut (diumenges 12 d'abril i 10 de maig, d'11 a 13h) i de visites guiades a l'exposició en català i castellà. 

Si aneu on faci falta per escoltar el vostre músic preferit, ja no cal que feu quilòmetres fins a la capital: amb el Festival Music Veu, els teniu més a prop que mai. La trobada programa concerts d’artistassos com Rosario, Alfred García, Mariona Escoda o The Christians en diversos indrets de l’Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia, i no només això, sinó que escull espais singulars perquè l'experiència sigui encara més grandiloqüent. Alguns exemples? L’Espai Cultural Fòrum Berger, el Teatre Municipal Ateneu d'Igualada, el Teatre Casal de Vilafranca del Penedés –Societat La Principal o cellers emblemàtics del Penedès com Celler Avgvstvs Forvm, Jean Leon, Família Torres, Codorníu, Juvé y Camps entre altres.

Programació completa

Per començar l'any amb bon peu, la travessia musical arrenca el 2 de gener amb un Concert d'Any Nou a càrrec de l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat a la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. I això és només la punta de llança d’un programa espectacular. El festival continuarà el 18 de gener amb Laura Andrés, que presentarà el seu projecte Piano Piano a l’Espai Cultural Fòrum Berger, una de les pianistes més personals del panorama neoclàssic actual.

El mes de febrer s’obrirà el dia 8 amb Halldor Mar Trio, la formació del músic islandès establert a Catalunya conegut per les seves versions folk-pop i la capacitat de transformar cançons populars en peces delicades. La programació seguirà el 22 amb In Crescendo, el grup vocal que després de celebrar el seu desè aniversari s’endinsa en IN, un nou espectacle a cappella que revisita grans hits internacionals. Sense gaire pausa, el 28 portarà humor amb Miki Dkai, que arribarà a Sant Pere de Ribes amb l’espectacle Padre de Familia: Cosas de Casa.

El mes de març oferirà una doble cita destacada: el dia 14, Gerard Quintana i Jordi Batiste revisitaran l’univers de Dylan a Igualada; i el 21, la proposta d’e-Strings, un quintet de cordes elèctriques que, acompanyat de bateria i teclats, fusiona músiques i estils en un directe potent. Tot seguit, el 28, el Teatre Casal de Vilafranca acollirà Michael Legend, un tribut a Michael Jackson que repassa els moments més icònics del Rei del Pop.

A l’abril, el dia 12, el festival planta els peus a Sant Sadurní d’Anoia amb Mariona Escoda, guanyadora de la primera edició d’Eufòria, abans de continuar cap al Vendrell el 25 amb l’energia ben alta de The Black Barbies. El mes de maig arribarà carregat de grans noms: el 23 actuarà Alfred Garcia a Família Torres, i el 30, The Christians, llegendes britàniques del soul-pop, protagonitzaran una nit molt especial a Jean Leon.

El juny serà un mes intens amb l’acústic de Sole Giménez el dia 6 a Segura Viudas i el tribut impecable de bROTHERS iN bAND a Dire Straits el 13 a Codorníu, espai que també rebrà el 14 Rosario, una de les veus més carismàtiques del flamenc-pop. També hi farà parada Maria Jaume el 21, amb el seu indie íntim a Bell-Esguard, i Clarence Bekker Band el 27, que omplirà d’energia el celler Juvé & Camps.

Ja a ple estiu, el 25 de juliol comptarà amb La Reina del Pop, tribut a La Oreja de Van Gogh, a les Caves Rovellats, mentre que el 24 d’agost els més petits i famílies podran gaudir d’Els Atrapasomnis en un concert gratuït al Parc El Tívoli. La recta final del festival arribarà al setembre amb les havaneres de Port Bo el dia 19, a l’Espai Far de Vilanova i la Geltrú, i amb la poesia musical de Roger Mas el 26, que tancarà el cicle entre vinyes al celler Llopart. A quin us apunteu? Aquí podeu comprar les entrades!

Un festival que suma cultura i compromís social

Enguany, l’acció social va destinada a l’Associació Autisme amb Futur, entitat que treballa per oferir serveis, acompanyament i oportunitats a infants, joves i adults amb autisme. L’objectiu és millorar la qualitat de vida de les persones amb trastorn de l’espectre autista i de les seves famílies.