Els millors restaurants de Gràcia

El xef Fabio Gambirasi i la Roser Asensio fan una cuina honesta i màgica amb els millors productes frescos, ecològics, silvestres i salvatges de la terra i del mar. La seva gastronomia intenta ser fidel als sabors originaris i crea una harmonia gustativa d’allò més sorprenent. I com es concreta tot això que us expliquem? En un menú de degustació amb els deu platets més icònics de l’Agreste per 80 €. Si voleu tirar de carta, també podeu, eh; fregola sarda amb llamàntol; bacallà confitat amb tripa i col kale; medalló de peus de porc, farcit de pedrers de vedella, fons de carn, col llombarda adobada, mostassa i pols de fonoll. Un imperdible.

Aleia, a la primera planta del Casa Fuster –un hotel cinc estrelles gran luxe–, és un projecte gastronòmic molt ambiciós i a quatre mans entre el xef argentí Paulo Airaudo (que ja talla el bacallà al restaurant Amelia, a Sant Sebastià) i l'andalús Rafa de Bedoya. La unió de les arrels italianes d’Airaudo amb el toc de Xerès de Bedoya s’uneixen per crear un estil del tot personal, que acaba de cristal·litzar amb les influències asiàtiques. La degustació són onze passos amb una estudiadíssima posada en escena i que acaba amb un crescendo intens de sabors de temporada. Ha aconseguit la primera estrella Michelin en un temps rècord.

És una de les bodegues de barri mítiques a Gràcia, de les poques que hi havia abans de l’allau tavernera que va arribar a la zona. Ja ens sembla bé. Fer el vermut o la cervesa en locals amb gràcia hauria de ser assignatura obligatòria cada setmana. La Quimet manté la identitat dels seus orígens tot i que ara ja no és tan sols un local de venda de vins, sinó un bar on prendre bons embotits, formatges i platets com pop amb patata, ensaladilla casolana, etc. 

Si passeges pel carrer de Bonavista, deus haver ensopegat amb un raconet de fusta clara i una barra baixeta i petitona, que convida a fer-hi parada i fonda. És el Bar But, un lloc càlid i que t’acull amb la porta oberta: presidit per una barra on et trobes el cuiner elaborant els plats just davant teu. Obert d’esmorzar a sopar, la cuina gira al voltant de les coccions a baixa temperatura, la raw food i té un petita carta de baos. Són platets pensats per compartir i apostant pel producte. I bona tria de vins naturals, tots a copes.

El Xavi Montes és un taverner vocacional, d’aquells que són molt més amables que graciosos. I al Bar Casi, amb una façana de bareto de cigaló guerriller, és on desplega tot el seu encant natural. A la part costeruda i deserta de Gràcia, el Casi va obrir l’any 1978 (veureu la llicència amb la mirada d’orgull del seu pare emmarcada en un raconet). Quan passes per un barri desert i veus un bar a petar de gent, alguna cosa hi donen. 

D’aquells bars de tota la vida que tant hi pots esmorzar de forquilla, com fer-hi el cafetó assegut discretament amb el diari, com recarregar les piles amb un menú potent. A Can Ros sempre hi ha caliu. Hi menjaràs capipota, cargols, croquetes, un entrepà de mandonguilles (sí, sí, de mandonguilles. Avui no dinaràs, tingues-ho clar!) o una truita d’escarxofa mítica, de les que recordaràs per sempre més i, si ho vols, per esmorzar! La gràcia és que hi pots anar a qualsevol hora que sempre tindràs una cosa o altra per menjar i mai t’hauràs quedat amb gana quan surtis per la porta. 

La Camila ocupa el meravellós espai d’indeterminació d’un bon bar de barri: allà on pots prendre un cafè, menjar un entrepà o fer un mos calent, i on tens la certesa que ho podràs fer tot amb solvència. En contraposició amb les cafeteries d’especialitat que et volen encolomar un flat white per una pasta, les propietàries són baristes experimentades que aposten pel cafè amb llet. I el producte de proximitat del barri: aquí podreu gaudir de truites de patates sucoses i croissants de La Nena, teca de Les Tres a la Cuina, cervesa artesana de Garage Beer, vermut casolà de La Marín... I sense que costi un ull de la cara. El local és preciós: un bar de barri refet amb bon gust i minimalisme.

El cuiner Carles Pérez de Rozas té un equip a prova de bombes, i el ja no tan jove Berbena no és una promesa sinó una ferma realitat. Parteix de la més acurada artesania de proximitat per elaborar uns plats que sorprenen i enamoren basant-se estrictament en els productes de la temporada. Tot es fa al moment i davant dels nassos; una aposta clara pels bàsics, amb pa de massa mare fet a casa, una exigent selecció de vins i formatges i un cafè d’especialitat. Anarquia deliciosa: fan i desfan la carta quan volen, i el mateix passa amb els horaris. 

"És una braseria sense pretensions", però amb un gir gastronòmic important. Ho expliquen Rafa Panatieri i Jorge Sastre Bravo, que han obert Brabo a la Gràcia, un restaurant on les brases són les protagonistes.  "Gir gastronòmic" ho afegim nosaltres, després d'haver pogut tastar la proposta d'aquest restaurant dels chefs creadors de Sartoria Panatieri, una de les millors pizzeries d'Europa. A Brabo la cosa va de foc i producte. La carta és breu, amb 15 plats. Tot gira al voltant d'una graella a la vista en un local amb capacitat per a unes 40 persones i una zona a la part superior que pot acollir fins a 16 comensals. Elaboracions senzilles, acompanyaments treballats i uns entrants (carabassa en tres textures, tàrtar de porc fumat, paté de campanya casolà…) que rivalitzen en interès amb els plats principals.

A l’extraradi de Gràcia, hi ha una bodega centenària que val la pena visitar: tines enfosquides del fum de tantes vides, els menjadors amb mobles d’època i taules de marbre, i la cuina al fons, com mana la tradició. Als fogons, en Manolo s’empesca combinacions guanyadores com els musclos saltats amb albergínia, les anarkobraves (patates fregides amb allioli de tinta de pop). Al migdia tenen un menú senzill, i bo i bé de preu, amb peix del dia de segon, que sempre és d’agrair i no gaire habitual de trobar pels llocs. El Bodega Manolo és un local dels de tota la vida, i com que està fora del circuit habitual, l’ambient és molt familiar i el ritme més humà.

Si us penseu que d’arrossos bons només en podeu menjar a la Barceloneta esteu ben equivocats. Aquí teniu l’Envalira per demostrar-vos que hi ha vida més enllà del barri mariner quan d’aquest cereal es tracta. En fan de diferents però l’arròs a la milanesa de l’Envalira arreplega tants adeptes que si es posessin tots en fila arribarien a la frontera. El fan amb carn variada trossejada i el típic sofregit català. Al final, hi afegeixen un grapat de formatge que es desfà amb l’escalfor. De vici! Però és que aquí tot és bo. 

En Paco Benítez (Noma, L’Eggs) i Pedro Baño (Caelis, Lluçanès) són dos xefs que van reobrir l’antiga fonda Cal Robert –27 anys de vida– el 2021. “Més que cansats de l’alta cuina, estàvem tips d’estar en projectes d’altri i grans grups. Vivim a Gràcia, volem sostenibilitat i fer feina de proximitat, comprar al comerç del barri”, explica Baño. La casa de menjars al segle XXI, com ho exemplifica la seva brutal reversió del capipota. Benítez és mexicà del DF i troba el punt de connexió de Mèxic amb la picada catalana i el xup-xup, explícit en un concepte meravellós com els peus de porc amb mole. 

Vegans, vegetarians i gent no vegana sense prejudicis cap al menjar vegà; us entusiasma la gastronomia mexicana? Doncs, preneu nota; al Gallo Santo hi teniu una carta curta amb mossos interessants. D’entrants podeu optar pels omnipresents nachos amb ‘formatge’ de patata o les flautes de moniato. Els burritos van amb arròs, pico de gallo, fesols, blat de moro, crema d’anacards, enciam, pebrot i ceba i els complements que us vingui de gust. De tacos us recomanem els d’arbre de pa al pibil amb ceba morada, salsa verda i fesols negres o els de tinga de pastanaga. 

Rere la façana entre ocre i carabassa d’un edifici que havia estat una vaqueria, el Goliard és un lloc de pelegrinatge migdies i nits: quan fas el menú de 16,80 euros tens la sensació d’estar dinant a la carta; de nit, tant el menú de degustació (26,90 euros!) com els altres plats són per llepar-se’n els dits. L’espai, bonic, dissenyat amb gust, es divideix en dos menjadors: un que dona al carrer, i l’altre més lluminós, de sostres alts, interior. Què s’hi pot menjar? Bacallà i patata confitada gratinats amb allioli d’alls escalivats. Un ossobuco que hi canten els àngels. La festa d’uns peus de porc desossats i escamarlans pelats. L’únic problema és que costa triar: t’ho fotries tot perquè tot és de primera.

Aquest establiment de street food és conegut pels seus kebabs vegans que fan la boca aigua. Amb l’objectiu d’eliminar d’una vegada per tots els prejudicis cap a la cuina vegana, els de Good Shit han elaborat un menú de diversos entrepans, tots elaborats amb productes fets sense crueltat animal. Escull el preparat proteínic que creus que millor encaixarà al teu dürum: pot ser d’Heura (en un panet de blat) o de seitan (en una truita de blat). 

A l’Insolent han creat un dels plats més interessants de l’era moderna: el mini xuixo farcit d’estofat de coll de xai amb maionesa de ras el hanout. Un mos sorprenent que cal tastar tant sí com no, que demostra la irreverència i el joc rere del projecte ideat per Julià Castelló (de la pastisseria Can Castelló), Miquel Garcia (Celler de Can Roca), Pedro Huerta i Javier Custodio. Ubicat a l’hotel La Casa del Sol, el restaurant ofereix esmorzars, dinars i sopars i amaga una fantàstica terrassa a l’àtic. A la carta, encisen amb tàrtars de remolatxa, canelons d’escamarlans i mandonguilles de porc i calamar amb salsa chili crab. De postres? Un xuixo, però a la brasa, amb canyella, cardamom, poma caramel·litzada i gelat de formatge cremós.

Al primer mos, ja saps que La Brillantina és un lloc interessant. En Santiago Macías, xef colombià, i la seva parella, Vanesa Zorzoli, pastissera argentina, van tenir deu anys un restaurant a Buenos Aires. Ara, a Gràcia, La Brillantina és una proposta informal que vessa talent i reflexió, amb una carta que resumeix la cuina popular de Llatinoamèrica: des d’uns esplèndids tacos de tortilla de iuca amb pollastre fins a un encocado, cassola de peix i marisc del Carib colombià.

Quantes vegades hem sentit allò de “cal apropar el vi als joves”? Doncs en un moment que la cervesa artesana cada cop s’eslititza més, La Graciosa ho fa. No en digueu wine bar: La Graciosa és la casa de la Debora (sarda, filla de vinyes) i Gianluca (sommelier milanès, ex Bar Brutal). En uns baixos de Gràcia, aquests apassionats del vi natural manegen unes cinquanta referències de petits productors, exposades amb el preu pintat a l’ampolla per triar i remenar, i centrats en la selecció afinada més que en l’extensió. 

Des de l'any 2007, La Panxa del Bisbe enamora graciencs i barcelonins vinguts de totes les contrades. El podríem descriure com un “bistrot on pots menjar una cuina molt treballada amb producte de primera i a preus no excessius”. La Panxa ofereix bona matèria primera, coccions al punt i combinacions amb sentit. Alguns exemples: xai de Rupit a baixa temperatura amb bulgur, panses, pinyons i iogurt d’ovella o llobarro amb api de fulla i fonoll a la brasa i oli d’herbes. Ofereixen dos menús; el variadillu per 42 euros i el pica-pica per 33 euros.

Pocs llocs trobareu com aquest: un viver cultural que es dedica a promoure cultura emergent i amb una proposta gastronòmica tan curosa com la seva programació. Aquest antic garatge és un restaurant diàfan, que disposa d’un escenari per on desfilen propostes sovint encreuades amb la gastronomia: com una graellada argentina amb poesia i cúmbia!

La Vermuteria del Tano pertany a la categoria de bar de tota la vida amb clientela del barri. S’ha ben guanyat aquest pedestal, i és que ja va obrir l'any 1927 com a bodega! En Tano se la va quedar a finals dels anys noranta, i l’ha mantinguda com a institució indiscutible. El vermut és Perucchi, i abans es venia també a granel. Respecte ala teca, serveixen llaunes de qualitat. Entre l’assortiment de conserves ofereixen, per exemple, unes bones banderilles d’oliva i anxova, seitons, escopinyes, musclos, sípia, carxofes... El marbre, la porta de ferro i un ambient entre hipnòtic i eufòric en fan un lloc imprescindible. Si hi aneu, hi tornareu.

Els ambaixadors d’aquesta terra somiada del vermut es mouen amb passió a la barra, t’il·lustren, t’aconsellen. Las Vermudas ofereix un centenar de referències de vermut d’arreu del món i còctels. Organitzen tallers i treuen pit amb el seu vermut reserva: El Cónsul. Les mossegades per acompanyar-los, com els tequeños amb reducció de vermut, estan a l'altura de les circumstàncies. I tenen una segona seu a Sant Antoni (Calàbria, 39) i també Las Vermudas University (Viladomat, 107). 

Caçadors de racons amagats de la ciutat; al principi del carrer Minerva hi ha un portal de fusta: si l’obriu, sorpresa! Un preciós pati amb terrassa. Sou a Les Filles Cafè. Cuina sana, de proximitat i ecològica pensada per acontentar carnívors, flexitarians, vegetarians i vegans. Interiorisme de revista de disseny; servei atent i clientela Upper Diagonal. Brunch, dinars i sopars amb propostes d’allò més eclèctiques.

La marisqueria de Gràcia té un germà! I és un germà gran. Al Lluritu 2 hi caben, agafeu-vos, fins a un centenar de persones. La carta és la mateixa que al Lluritu 1, però ampliada: els propietaris, l’actor Carlos Cuevas i els seus amics Pol Puigventós i Gerard Belenes, el defineixen com una marisqueria desenfadada i no s’estan d’hòsties: minimalisme al plat amb coccions precises de planxa i brasa (res de fogons) i producte top a un preu raonable: pop, sepionets, navalles, tellines, escamarlans, etc.  

Fan pizzes sense gluten i amb opció de formatge vegà. És un paradís per a celíacs perquè no cal patir per la contaminació creuada. La massa s’aconsegueix amb arròs, blat de moro i tapioca, amb un punt exacte de finor i crocant que queda al nivell de la massa italiana de pizza per sabor i textura (i et cau millor a la panxa!). Tenen moltes més opcions a la carta, sempre sense gluten: des d'aperitius i entrants (sempre hi ha una crema del dia), fins a amanides, pastes i risottos. 

En Gonzalo Álvarez, caraqueny de naixement, format a la Hofmann i amb tretze anys com a segon xef d’un restaurant espanyol de Tòquio amb estrella Michelin, va decidir tornar a Barcelona amb la maleta plena de tècniques i lliçons gastronòmiques nipones. Sense por i en plena pandèmia, va obrir el seu restaurant al local de l’antic Capet per oferir una carta molt personal on ingredients de temporada mediterranis dialoguen harmònicament amb ingredients japonesos. 

Mutenroshi Ramen ofereix exactament el que el seu nom suggereix: un restaurant de ramen –amb altres receptes del sud-est asiàtic–ambientat en l’univers Bola de Drac. Saben el que es fan: és un dels tres restaurants del grup de restauració Muten, molt reconegut amb els restaurants Kame House a Sabadell i Muten Town a Badalona. Aquí hi trobareu una carta extensa que tresca per les especialitats japoneses més pop i que els fans del manga idolatren. 

"En dic cuina d’autor perquè m’invento plats, barrejo coses i hi poso de la meva collita, no pas per pretensió", explica el palentí Jonatan Izquierdo, que amb la seva sòcia i parella, la Laura Humanes, van obrir Oníric el gener del 2024, on hi hagué la primera Panxa del Bisbe: aquell restaurantet deliciós amb ulls de bou i un abarra de pedra massissa. Venen de l’alta cuina (Moments, el Nova d'Orense...) i la seva intenció és reptar el comensal amb avantguarda i provocació. Però que s’ho pugui permetre: menú degustació i menú de migdia a preus molt continguts. Exemples? Un intens tàrtar de cor de vaca amb maionesa de kimchi, amb rovell d’ou curat en soja que et ratllen al moment, que aporta sal i melositat, o un calçot juganer, entre el confit golós i ricota i el sabor auster d’un praliné de civada.

Creativitat de la bona: amb substància i els peus a terra, que trobareu a cor que vols en l'esmentat menú degustació, com per exemple en uns calamars amb cogombre, sobre brots de soja, cacauets i salsa cèsar. Aquí hi ha molta feina: menú de migdia, degustació i carta no es presten plats entre si.  

En Nil Ros, l’amo de la Polleria Fontana, ve de nissaga gracienca d’aviram: d’aquí prové el nom del restaurant, les bàscules i les fotos en blanc i negre. L’àvia Fina li va ensenyar un grapat de receptes que triomfen, com ara els bunyols de bacallà, amb la flonjor i el gust exactes, l’ensalada russa lligada amb ventresca i un toc d’olivada, croquetes d’upa, unes patates emmascarades amb botifarra negra, escarxofa i cansalada per llepar-se’n els dits... 

Un dels primers emblemes de la renovació gastronòmica d’aquesta ciutat. Els anys passen, però la qualitat i el bon gust queden. Una cuina sense trampes, hereva dels sabors de la cuina catalana tradicional, però revisada i posada al dia per ajustar-la als gustos actuals. Tòfones, bolets i espàrrecs són alguns dels productes que compren directament als productors. Tota l’oferta de la carta és important, però hi destaca la bona cocció i la presentació d’uns peixos salvatges que provenen dels millors proveïdors. 

Si els ‘linguine alle vongole e bottarga' d’aquest restaurant sard fossin una cançó, seria 'Sapore' di sale de Gino Paoli. La pasta de sèmola de blat amb cloïsses, ous de llissa dessecats, tomàquet i all ens fa sentir raigs de sol encegadors als ulls, salnitre als llavis i el Mediterrani al paladar. Volem vendre la nostra nonna a canvi de poder capbussar-nos a la salsa que queda al fons del plat, però ens conformem sucant-hi pa Guttiau; unes làmines fines i cruixents de sèmola de blat dur.