Els millors bars de tapes de Barcelona

Quan el restaurador Kim Díaz es posa fil a l'agulla (Bar Mut, Muticlub, Entrepans Díaz), no s'hi posa per poc: la Bodega Solera, oberta l'estiu del 2023, és la interpretació que fa de la taverna gaditana creuada amb el bar de vins a la francesa. Cervesa ben tirada i una carta de vins majestuosa amb 650 referències. Una altra missió de la Solera és reivindicar el vi de xerès. Menjar? Molt i bé. Tenen un tallador de pernil amb titulació! Hi ha una pissarra lluminosa on conviuen delícies del sud com montaditos de renyà –sí, el llacet de pa– amb amanida russa i anxova, amb una amanida de tomàquet de Barbastre –marinat a AOVE hojiblanca i ceba adobada– i un canònic i catalaníssim fricandó de 'llata': un repertori ampli i versàtil, tan apte per menjar alguna cosa ràpida com per aposentar els colzes al marbre i viure la vida. No us perdeu el caíllo, muntadet de guisat que només fan a Caravaca de la Cruz i aquí.

En Francesc Beltri i en Nicolás de la Vega, xefs i copropietaris del restaurant creatiu i amb una estrella Michelin Slow & Low de Sant Antoni, han convertit un antic bar de barri humil i familiar en un establiment dedicat a la tradició culinària catalana i castellana que s'ha posicinat per mèrits propis entre els millors de Barcelona. La carta és curta; tres opcions de planxa, dos escabetxos, dues amanides, tres fregits, dos guisats i dues postres. Varia amb les temporades i no hi ha plats fixos, però sempre hi trobareu clàssics de llagrimeta; musclos en escabetx, mandonguilles, cap i pota, escórpora fregida, fricandó... Els preus van des dels 3,5 euros de la gilda fins als 15 euros dels sepionets. Tot i oferir espumosos, blancs, rosats i negres de cellers catalans i espanyols, tenen una especial predilecció pels vins generosos de Jerez. Tampoc hi falten per ser imprescindibles el licor cafè, vermut, ratafia, patxaran, anís, brandi i l'orujo. Amb terrassa.

Just davant del mercat de Sant Gervasi, al cor del Putxet, hi trobem aquest "híbrid de bodega de taula alta i bistró", en paraules del seu propietari, en Ricard Torres, empresari d'hostaleria amb tota una vida d'experiència en grups de restauració (17 anys a Tragaluz, per exemple). Garum és la idea que tenia Torres de fer un restaurant amb un toc personal, de cara al veí del barri. I on hi havia un garatge ara trobem aquest restaurant de cuina catalana, obert a finals del 2024, que es mou amb molta solvència entre el bar de vins –tenen 200 ampolles a preu de botiga, amb un plus de destapament in situ– la cuina de platillo, el bar de tapes i vermut i el menú de migdia.  

Ho tastem amb una cosa tan amortitzada com una croqueta: en fan una de fricandó i no ho ha trampa: fan una cassola de guisat, la refreden, la tallen amb beixamel i l'arrebossen. Boníssima. Com els bunyols de bacallà, on es nota el peix desfullat. Els plats calents i els guisats valen molt la pena, bé sigui un curri de pollastre estil tailandès –amb cuixa de pollastre de pagès desossada– o receptes que la roda de les modes ha ignorat, encara: una saborosa tonyina en escabetx amb bolets de temporada, per exemple. 

Can Bo fa referència a Francesc Cambó, una de les figures polítiques clau del catalanisme del segle XX. Aquest restaurant, de l'hotel Grand Central, però amb entrada independent, està situat a la Casa Cambó, un edifici noucentiusta que va ser la residència privada del pare de la lliga regionalista. Entreu al vestíbul i us sentireu com a Chicago; el polític va encarregar l'edifici a Adolf Florensa després d'una visita a la capital d'Illinois, fascinat per la nova arquitectura emergent després del gran incendi de 1871. 

Sigui com sigui, on no hi ha discussió possible és en l'excel·lència de la cuina, a càrrec del xef Lorenzo Cavazzoni, assessorat per Oliver Peña, xef Michelin de Teatro Kitchen Bar amb llarga trajectòria bulliniana. Som en el terreny de les tapes d'autor: Peña, un cuiner amb un sisè sentit per a l'hedonisme fi, proposa platets entre el que és vell i de moda i que piquen l'ullet a la cuina popular. Un bon exemple: un salpicón de peix llimona que s'escura amb patates xips, boníssim, o una llengua de vedella amb salsa verda i verduretes confitades. En terreny calent, valen molt la pena unes mandonguilles de vedella madurada, cop de puny de sabor, o uns canelons rostits amb pollastre, porc i cervell de vedella que aporta melositat. Sí, també hi ha tot un repertori més estàndard –som en un hotel– però Peña no oblidar de posar a l'abast del turista un suquet de peix en format tapa. Cavazzoni hi posa l’ànima del nord d'Itàlia: unes alcachofes cacio e pepe o una presa ibèrica amb salsa tonnata que et fan ballar tarantel·la. 

Aquest és el bar d'en Mathieu Pérez, un chef de Perpinyà amb molts anys de carrera que va tenir un bistrot d'èxit a París i un projecte arriscat de vins naturals a Ceret, el Percheron. Va ser el cap de cuina durant cinc anys del Bar Brutal, i a meitats del 2023 va decidir obrir Señora Dolores a Sant Antoni; un bar de tapes on es dedica en cos i ànima als fregits d'autor. I cuina amb una màquina de xurros! Lasanya arrebossada, xurros de patata brava, nyoquis, llenties guisades amb peus de porc i cansalada... No patiu si no voleu fregitel·la, doncs la meitat de la carta és crua; amanides d'encurtits, bistec tàrtar o peix cru, per exemple.

El Bar Roma es troba en una zona més aviat desangelada, prop de l’avinguda Roma, però ja s’encarreguen la Gala Massetti i en Jordi Saavedra de donar-li més vida al seu tram de carrer. La parella es va conèixer treballant a diferents aventures restauradores de l’Albert Adrià (Hoja Santa, Enigma, Tickets, etc.). Aquí t’ofereixen esmorzar (boníssima la pastisseria), vermut i cruspir-te el plat i les postres del dia. L’ensaladilla amb envinagrats casolans, piparres del Perelló i salsa vitello tonnato és un espectacle. Un altre hit és el sandvitx de milanesa de vedella amb tomàquet, enciam i maionesa amb pa de brioix. El Roma té sempre les portes obertes per a pop-ups simpàtics; val la pena estar pendent de les seves xarxes socials.

Aquest és el projecte personal del mestre del xup-xup i assessor rodamon que és en Josep Maria Massó. El cuiner que va obrir el Bar Cañete ha posat tot el cor i estil en un negoci que ha obert en associació amb el cuiner (jove, del 1993) Àlex López Lamiel, que ha passat per Cañete, Àbac o Nandu Jubany. Recuperen l'esperit de tapa i barra desenfada del Cañete, però amb un peu més en el mercat i la casa de menjars catalana que no pas en la taverna castissa. A més de la cosa popular hi trobarem aires clàssics d'alta cuina amb un gir informal: els raviolis de llebre tenen una demi-glacé i una potència de cuina de caça que fa caure de culs. Aquest és un lloc per fer-hi tapes de les bones a preus continguts i també per compartir principals. 

Aquesta bodega d’aires madrilenys i andalusos sorgeix de la col·laboració entre els xefs Víctor García i Omar Díaz (Bar Omar) i del creatiu Enric Rebordosa. Podria considerar-se gairebé com un museu dedicat al concepte de Javier. No només als Javiers famosos de la nostra cultura, sinó al prototipus de Javier que tots tenim a la ment: aquell que vesteix amb mocassins de color marró, simpatitza amb partits de dreta i és el malson de qualsevol dinar de Nadal. La diversió no només es reflecteix en la decoració, sinó també en la carta, que ofereix una varietat d’entrepans, escabetxos i banderilles sumades a postres de tota la vida, com el flam i les torrijas casolanes.

Petita bodega oberta l’any 1927 que ha canviat d’amos i de nom unes quantes vegades, però que sempre ha sabut mantenir l’essència. Botes de vi, neveres antigues, parets groguenques i tauletes de marbre. L’Àngel, un apassionat de les bodegues de tota la vida, se’n va fer càrrec el 2004 fins que la Verónica i en Gustavo van agafar el relleu fa relativament poc temps. Apassionats de la cuina i del vermut respectivament, han restaurat i millorat l'immoble amb un treball ple d'amor. La fama dels seus vermuts i platets ha traspassat les fronteres del barri, i trobar-hi lloc els caps de setmana és complicat, entre gent que es deleix pel seu capipota, bombes, mandonguilles amb picada ben feta i seitons fumats. Han mantingut i expandit una molt encertada selecció de vins a granel i embotellats, i tenen un vermut de la casa, barreja de diversos vermuts de Reus, que és excel·lent. 

Una altra Montferry us preguntareu. Sí, n'hi ha a Sants, a la Barceloneta, a Navas i n'hi havia gairebé a cada barri de la ciutat perquè era una franquícia que es va treure de la màniga Pere Virgili, de Montferri de l'Alt Camp. A inicis del 2024 es va fer càrrec la parella formada per Laura De Muller i Fabio Lapignola. Ella amb cognom de vermut de Reus, ell un cuiner napolità amb la ma trencada pels guisats catalans. Aquí es menja i beu molt bé i bé de preu: capipota amb cigrons, calamars guisats amb mongeta pinta i ou ferrat, croquetes excel·lents, botifarra tinta al vi blanc... Un festival de carta i cullera, ideal per compartir en alegre companyia.

El Grup Confiteria es va plantejar una tasca difícil: recuperar i renovar l’essència de l’antiga i mítica Xarcu de la plaça Molina, amb tanta història viscuda al barri, i ho ha aconseguit amb èxit. La Bodega Molina combina tradició i modernitat tant en la decoració com en una carta exquisida plena de tapes i platets gourmets que cal tastar. Des dels macarrons de la iaia o les mandonguilles amb sípia fins a un steak tàrtar fumat amb rovell d’ou i piparra, passant pels ous ferrats amb sobrassada de Mallorca i una varietat de truites que fan venir salivera. Hi podeu anar a qualsevol hora del dia, i menjar a dins o a la terrassa i al sol, us sentireu com a casa.

El Bar Vint-i-Quatre significa el retorn de Carles Abellan, un dels inventors del bar de tapes modern de Barcelona, a primera línia. La reconversió del segon Tapas24 en Bar Vint-i-Quatre significa que ha tornat per la porta grossa i fent el que millor sap fer: platets per compartir, que en realitat són platassos, per l'encert dels sabors, un producte fantàstic i la ruptura d'algun convencionalisme (sense passar-se de rupturista). La diferència amb Tapas24? Doncs que aquí prima més el factor de plat de temporada que no pas el tapeig (encara que, per descomptat, es pot practicar amb solvència amb alguns clàssics com el bikini o la truita trufada o les seves meravelloses croquetes de rostit de pollastre), i que el caràcter és de bar restaurant molt arreglat, però informal, on pots sopar amb americana o sense. Un lloc que, com els bons de veritat, no sol fallar.  

També conegut popularment com Los Pescaditos, pel seu peix blau acabat de pescar ben fregidet. Tenen vermut de la casa Perucchi, dels més antics de Catalunya. Fer el vermut aquí és sentir-se com un rei, dins una tasca d'aquelles que semblen de prinera línia de mar a Càdiz. Només preparen peixet fregit, amanida de tomàquet i un pinxo de botifarra, tot boníssim (i aquella coca de crema per postres!). La Merche Fructuoso fa 30 anys que porta la cuina del Bar La Plata. Si hi ha algú que tingui autoritat per explicar-vos com fer peixet fregit, és ella. 

El Denassus té un nom obvi i que ens encanta: els dos socis i propietaris, en Sergi Ruiz (nas d’or 2014) i l’Alejo Mailan són sommeliers i s'hi menja... de nassos! Aquest gastrobar va obrir l'estiu del 2019, i des d'aleshores s'ha establert com a un lloc de gaudir d'alt nivell hedonista a Poble-Sec. Ruiz i Mailan havien coincidit al Bar del Pla –que com a escola no està gens malament! A la cuina hi ha el xef Eduardo Orionda, que es fa càrrec d'una carta íntimament relacionada amb el menú dels vins: unes 150 referències, de les quals se'n serveixen una quinzena a copes. I per menjar? Ous trencats amb patates fregides i cecina fumada de Lleó, o els meravellosos callos i morro de la casa, per exemple. Ja acumulen al sarró plats icònics i creatius: la seva croqueta d'ànec Pequín i la truita trufada tenen fans.   

El cuiner Aimar Córdoba és un malalt de barra. I quan es va poder fer càrrec del bar al costat del costat de La Paloma, El Pollo, no s'ho va pensar. Córdoba és de Bilbao, i les seves truites a la basca (meloses, dolces, líquides) desacrediten els indocumentats del sense ceba. El Pollo té l'aire típic malenconiós del garito farta pobres del barri xinès, però quan arriben els plats es dispara l'alegria: el producte és fresc i de primera, i la carta té un apartat d'espectaculars plats de cullera (lluç de ganxo amb salsa verd i mongetes de Santa Pau) que te'ls podries trobar en un restaurant clàssic de Bilbao. Si us convenç la proposta d'Aimar, aneu al seu altre bar, La Polla.

Un bar maco de nassos: una barra neta de marbre blanc amb cuina a la vista i taules de tamboret alt. En Xavier, l’amo, va treballar en bars de Madrid, on va aprendre a tirar la canya. Té el bar i la barra a la sang: la seva família van ser els introductors del sifó a la província de Girona! Gent d’alta gastronomia per fer cuina de barri a preus de barri que podeu tastar al migdia en un menú de 16,50 €. Tenen uns musclos al vapor excel·lents i uns 'callos' per plorar. Els plats freds són una benedicció en barra, com l’amanida de cigronets amb el punt de vinagre amb tiralínies. Vermut de Morro Fi, bona tria de vins de la terra a copes i ull de llebre de tirador fresquet en porró.

La Cova Fumada al carrer Baluard és un fenomen que supera l'àmbit gastronòmic. Aquest restaurant popular de la Barceloneta no ha sortit de la propietat de la família de Solé des de l'any 1944, quan va obrir. Avui és al capdavant Josep Maria Solé, i fins fa poc no era estrany veure l'àvia Palmira pelant alls i patates a l'entrada. Aquí no hi ha reserves que valguin: la gent, locals i guiris, fa cua i colzes a partir de les dotze als seus mítics portals de fusta, per agafar un lloc. A l'origen, era una taverna de pescadors on acudia la gent a beure –es portaven el menjar– i pels anys 50, amb la moda, van començar a servir tapes calentes. Sigueu conscients: en aquest lloc i uns quants més hi ha l'origen de la famosa bomba de la Barceloneta. A jutjar per les riuades de gent que hi concorren la de la Cova és, segurament, la millor. Aquest mític establiment no falta mai a les llistes dels millors esmorzars de ganivet i forquilla.

El Bar Roma es troba en una zona més aviat desangelada, prop de l’avinguda Roma, però ja s’encarreguen la Gala Massetti i en Jordi Saavedra de donar-li més vida al seu tram de carrer. La parella es va conèixer treballant a diferents aventures restauradores de l’Albert Adrià (Hoja Santa, Enigma, Tickets, etc.). Aquí t’ofereixen esmorzar (boníssima la pastisseria), vermut i cruspir-te el plat i les postres del dia. L’ensaladilla amb envinagrats casolans, piparres del Perelló i salsa vitello tonnato és un espectacle. Un altre hit és el sandvitx de milanesa de vedella amb tomàquet, enciam i maionesa amb pa de brioix. El Roma té sempre les portes obertes per a pop-ups simpàtics; val la pena estar pendent de les seves xarxes socials.

La cervesa rossa de la casa és l'acompanyament ideal per a les seves saboroses tapes. No tenen una selecció molt grossa de cerveses, però ho compensen amb les seves delicioses canyes en got 'pielsen', aquells que semblen una flauta, amb el got refrigerat i la crema de la birra consistent. No fallen mai.

El mateix passa amb la teca: tenen un repertori de tapes i plats més consistents, com per exemple l'ensaladilla russa amb tonyina picat, o el filet a la planxa amb foie, que justifiquen l'etern retorn.  

Tapes, tapes i més tapes! La llista de clàssics aquí és interminable. Des de l’ensaladilla, amb pebrot escalivat, una de les més top de Barcelona, fins a les racions que no fallen mai en un lloc així: mandonguilles, bombes, braves, peixet fregit, croquetes (un dels recomanats!)... i tantes i tantes altres tapes que fan d’aquest bar un temple de la tapa popular tant per a veïns del barri com per a turistes que hi queden meravellats només de posar-hi un peu.

A més, tenen una carta de recomanats on podreu trobar des d’un gaspatxo fins a un carpaccio de moixama més que bons! Fa més de 60 anys que existeix i això es nota en la seva arquitectura, presidida per la barra original de fusta.

Una fórmula infal·lible: vermuts i tapes creatives per al comensal intrèpid, que vol anar més enllà de les croquetes. Un local agradable amb un petit menjador, un espai a l’entrada amb taules altes i un parell de petites barres. I una ubicació privilegiada al barri de Sants. La Mundana, que deu el seu nom a una sèrie de plats del món que trobem a la carta, tots revisats amb imaginació i respecte: la voluntat de jugar amb textures i gustos sense malmetre l’essència de la matèria primera. Exemples? Un carpaccio de cigala amb maionesa de yuzu, fresc i divertit; o una lasanya de peus de porc amb festucs!

Hi pots anar a veure el futbol i fer una birra i unes anxovetes (que netegen ells), unes braves ben bones, una tapeta de cecina (El Capricho) o la truita del dia (que fan al moment, sucosa, i feta amb ous ecològics). Hi pots anar a fer el vermut i aprofitar el solet que toca a la seva terrasseta collonuda de barri: a la plaça tranquil·la la mainada pot campar alegrement sense cotxes mentre els pares piquen una ensaladilla russa amb ventresca, uns musclos o tripa amb capipota. Hi pots anar a fer un esmorzar de forquilla o un soparet d’alegria improvisada entre setmana, els plats que cuina la Manoli són per sucar-hi pa: mandonguilles amb sípia, fricandó, melós de vedella, galta! Cassola de la bona.

El fill de la Manoli, en Jordi Marzo, després de treballar en moltes cuines reputades, va agafar els trapaus i el 2017 va tornar al barri on va créixer per fer-hi la seva: un racó familiar on tothom s’hi troba com a casa i s’hi menja de conya. 

Obert l'octubre del 2022, Can Marlau és el primer restaurant propi d'en Ferran Soler, qui fou cap de cuina de la Bodega 1900 de l'Albert Adrià. I aquí el xef hi aporta tot el valor afegit de la seva trajectòria i saber fer en un bar-restaurant gastronòmic –aquesta és la definició que fa servir– on trobareu una cuina catalana de casa de menjars i tapes impecable, amb tota la finesa, tècnica i producte que hom espera d'un bullinià ficat a la cosa tradicional. 

Soler aposta per una carta que a primera hora del dia només ensenya la poteta, amb esmorzars de forquilla potents i boníssims –ous ferrats amb xistorra, careta de porc, truita de bacallà i alls tendres...– i al migdia encara guanya més múscul i col·lagen amb cullera, guisats i tapes. Aquest és un lloc per als sucadors de pa en sèrie: el seu capipota –amb la mongeta blanca en lloc de cigrons, que aporta mantegositat– o una galta de vedella que la forquilla talla amb un copet són exemples de tècnica aplicada al fet popular. I la seva revisió de la bomba de la Barceloneta és excel·lent.  

Contracorrent Bar és un bar de veritat –barra i minicuina–, i no pas un restaurant immens amb tamborets alts i un cuiner Michelin dient que té un bar (i els preus són més de bar que d’alta gastronomia). El xef sicilià Nico Drago i la sommelier Anna Pla s’han formulat el repte “de fer un tapeig diferent amb vins naturals, però apte per al barri”: el deliciós carrer Ribes a Fort Pienc.

I a fe de Déu que ho aconsegueixen: mesclant Itàlia i Catalunya, i els plats de cuina popular: l’ensaladilla russa de pollastre a l’ast és diumenge al cub! Textura d'ensaladilla russa i sabor de pollastre a l'ast en una tapa de cinc euros que és com menjar-se un diumenge assolellat. 

'Tapicas' amb bona fama en aquesta taverna aragonesa, una de les referents de Nou Barris. Com a bons 'maños', aquí tot és 'ico'! Destaquen els 'chipironicos', els 'choquicos', el 'morrico fritico' i tota la resta de fregits que ho peten fort. També els tigres (musclos arrebossats) i els pebrots del Padrón. Les patates braves mereixen una menció a part: tot i no ser de les més sonades de Barcelona, podrien entrar a més d’un top 10 i són molt apreciades i, sobretot, recordades pel seu allioli contundent. Els caps de setmana el local està ple com un ou i és difícil aconseguir-hi una taula. Tingueu en compte que no reserven però sí que donen tanda a la salica de espera.

El millor de la cuina de Cadis ho trobareu en aquest minúscul bar ple d’alegria i bon humor. Les propietàries engeguen rock a tot drap per fer baixar el caçó en adob, un dels clàssics que fan a La Chana. Ben cruixent per fora i tendre i gustós per dins pel fet d’haver-lo macerat unes hores abans. Excel·lent l’atún anchoado, la moixama i les ortiguillas (quan en tenen). A l’hivern fan més plats de cullera com els cigrons amb pringá (carn d’olla) i tagarninas (cards) que ressusciten els morts. Per favor, que ens expliquin com elaboren el sagrat i més estiuenc salmorejo, perquè és una delícia que crea addicció! Mançanilla per regar-ho!

Un altre bar de barri que ha premut el botó de reboot és el Bar La Cañada. En JuanPe González (Banda Municipal del Polo Norte), ha revifat aquesta esplèndida barra inoxidable del 1980, al Poble-sec més tranquil, amb l’ajuda de l’actor-artista Nico Baixas i la Lina Ruiz. “Reproduïm una manera espanyola d’entendre el bar, amb gent dreta i bon producte de tota la mediterrània”, diu.

Ha ajuntat delicadeses fredes (olives de Bailén, tonyina fumada de Múrcia, embotits de Salamanca, formatges artesans...) amb una carta de vins a copes ben triats, i un parell de guisats que fa la seva mare: delicioses les mandonguilles amb records especiats de Casablanca, destí de l’exili republicà dels seus avis. Ja no hi ha els lloros dels primers any del bar, però sí molta alegria d’una clientela jove i farandulera. Atents al seu instagram, @lacanadabcn, que anuncia els concerts que hi fan.

En Nil Ros, l’amo de la Polleria Fontana, ve de nissaga gracienca d’aviram: d’aquí prové el nom del restaurant, les bàscules i les fotos en blanc i negre. L’àvia Fina li va ensenyar un grapat de receptes que triomfen, com ara els bunyols de bacallà, amb la flonjor i el gust exactes,
l’ensalada russa lligada amb ventresca i un toc d’olivada, croquetes d’upa, unes patates emmascarades amb botifarra negra, escarxofa i cansalada per llepar-se’n els dits... De les postres, destaca la crema de maracujà amb crumble, xocolata blanca, llima i escuma de coco,
memorable! Cuina honesta de tota la vida.