Restaurants Sarrià-Sant Gervasi amb reserva online

Inaugurat el 1974, premi FAD d’interiorisme, la història d’Il Giardinetto va estretament lligada a la Barcelona creativa de finals dels 60 i principis dels 70, encara que el seu naixement va ser just en l’instant en què les residències de cap de setmana van aniquilar el moviment de la Gauche Divine. El 2004, Poldo Pomés, fill del fundador, Leopoldo Pomés, va agafar les regnes del restaurant per oxigenar-lo, amb dues idees clares al cap: restaurar la carta i ser fidel a la màgia estètica que el va fer emblemàtic. A Il Giardinetto es respecta la temporalitat dels productes, carxofes amb ous a l’hivern, o tallarines amb trufa blanca a la tardor, i es respecta el llegat Correa-Milà.Però la fidelitat no està renyida amb la modernitat i, per seguir el signe del temps, Poldo va decidir allargar la barra del bar i la va obrir al carrer, animat per l’auge dels platets de barra –minibiquini de foie gras en cruixent de pa de mel i espècies o roques de parmesà amb làmines de mortadeŀla de Bolonya i bresaola marinada– i per l’auge del gintònic i de les copes llargues sota cels sense estació. S’hi està tranquil, a la barra, compartint destiŀlats amb iŀlustres companys, on es parla, sovint, de literatura. Vaig sopar una burrata amb ametlla torrada i tomàquet sec macerat, un tàrtar de tonyina picant amb vinagreta de soja i gingebre, i de postres, bola de coco amb taronja amarga. I per beure, un gintònic de Seagram’s. Un cop a baix, vaig dubtar entre una caipirinha, un mojito, un còctel Marga

Un cartell d’en Barceló d’una de les darreres corrides de José Tomás al damunt d’una rastellera de pernils Joselito. Barra de marbre, rajoles hidràuliques de sanefa profunda, sostres alts, ambient modernista. Els cambrers són educats i atents i en Carlos, un dels hereus del negoci familiar (hi són des del 1964!), s’encarrega de transmetre’t la carta com cal, amb gràcia. El Bonanova és un restaurant que traspua classe pels quatre cantons i la cuina està a l’altura de les circumstàncies i del preu, que pica: 60-70 euros per barba. La carxofa la fan confitada i a la brasa, badada com un flor: la primera de l’any i una delícia. La seva ensaladilla és esponjosa i amb pocs elements (un tel de ceba, un fil de pebrot, patata, sardina, xips de moniato) l’encerta. Amb la tripa de bacallà i capipota fan un cim: costa trobar-ne i és ben bé l’apoteosi de la untuositat, amb una samfaina que li va molt bé per contrapuntar l’excés. L’arròs de colomí gairebé em fa saltar les llàgrimes: dels millors que he tastat mai. Tot el vol d’una au –i la vermellor de la seva carn– capturat entre grans enfosquits per trompetes de la mort: cuina de nivell, memorable. Molta categoria. Estalvieu o robeu, és igual, però aneu-hi.

Després d’anar a veure una companya dels vells temps en els quals em dedicava com a professional a destrossar l’art del cinema, vaig entrar sense tenir-ho previst a The Room Service. Situat en la cruïlla de Bonanova amb Via Augusta –els pares o les filipines contractades a preus irrisoris que porten els nens a les escoles altes pateixen a diari aquest cul d’ampolla–, havia llegit algunes ressenyes dedicades a The Room Service. La majoria valoraven la carta i l’estil juvenil, informal i actual del local, i com que jo sóc juvenil, informal i actual, vaig entrar-hi amb la intenció de beurem un gintònic de Seagrams per esborrar del meu cap el cercle virtuós de núvols que corria pel meu cervell.  No feia fred i em vaig instal·lar a la terrassa. La veritat és que m’hi vaig trobar bé. I entre cabòria i cabòria, vaig decidir demanar la carta i escollir alguna cosa comestible que amortís els efectes d’un gintònic bo. La meva elecció va ser curta. Un biquini de pagès, uns 'arancini' d’aires sicilians i un hummus molt fi. És probable que el lector estigui pensant en la barreja entre el gintònic i l’hummus, però en el moment de cantar el plats escollits, el gintònic ja era història, i el vi elegit va ser un criança de La Montesa. Escriuen les ressenyes que The Room Service és un lloc de moda, i encara que jo sigui juvenil, informal i actual, les modes m’importen relativament poc. Per entendre’ns: m’agrada més 'The Newsroom' que 'Breaking bad'. The Room Service esta

Una terrassa-jardí encantadora que és un paradís en plena primavera o a l’estiu. Decoració cuidada al més mínim detall, discreció i bona carta de cuina del Mediterrani. Foie gras carameŀlitzat amb gelea de Sauternes, arròs negre de calamarsons, bistec tàrtar o l’hamburguesa amb salsa de xampinyons. Ambient relaxat i passiu, per desconnectar de les pressions diàries.

Es complicat trobar bons restaurants de cuina marinera a Sant Gervasi, però aquesta etiqueta la podem adjudicar al Patrón. Excel·leix en ostres i marisc –és de la mateixa propietat que el Botafumeiro, una bona manera aquí per començar un àpat és una dotzena d'ostres gallegues– i disposa en carta de peix fresc de la subhasta del dia: bou de mar preparat al natural, tipus taxngurro al forn, peixos salvatges o arrossos al carbó són algunes de les opcions marineres. La filiació gallega també els permet servir carns DO gallegues de criança pròpia al estil dels 'asadores' del nord. Disposa de set estances privades que imiten cabines de vaixell.

Memorias de China és la solució més còmoda per als executius de la zona alta que volen aprofitar l'hora de dinar per parlar de feina sense perdre massa temps ni allunyar-se de l'oficina. Aquí troben un menú de qualitat per 27,50 euros i un servei ràpid. Les albergínies fregides amb all són més senzilles però igual de bones que els llagostins o el llamàntol. L'home amb cara d'actor de pel·lícula de Bruce Lee és el propietari, Lam Chueng Ping. També és el president de la Unió d'Associacions Xineses de Catalunya i un dels principals impulsors del kung-fu al nostre país. –A.R

Al final de la senyorial avinguda del Tibidabo, al barri de Sant Gervasi, es troba un dels restaurants de Barcelona amb millors vistes sobre la ciutat. El salons del Mirabé s'obren com una balconada i les vistes, que sobrevolen edificis icònics com la Sagrada Família, la Torre Agbar i, fins i tot, l'hotel W, es perden a l'horitzó infinit que delimita el mar. És un lloc esplèndid per anar en parella, en família, amb amics o companys de feina, tant en grups petits com grans. La seva carta està farcida de plats basats en la cuina mediterrània, entre els que destaquen un munt d'entrants per picar, amanides i pastes, que varien en funció de l'època de l'any, i una àmplia proposta de segons amb diversos tipus de carns i peixos cuinats amb receptes sorprenents. A tot això cal sumar una gran varietat d'arrossos, com el negre, el caldós de gambes, el de verdures, el de llamàntol... Obert tradicionalment a la nit, des de gener de 2019 ha ampliat horari i proposa de dilluns a divendres  un menú de migdia per 29 € que no vol perdre l'essència variada de la carta i que inclou, de forma permanent, diversos arrossos a escollir. A més d'oferir una gastronomia deliciosa, també proposa bons còctels, que són ideals per brindar amb la ciutat als peus.  

La Dama, un emblema de la burgesia dels vuitantes i els norantes que volia menjar modern, ha reobert sota la direcció del trio format per Josep Maria Parrado (Bar Cañete, a la sala), Mariana Isaza (a càrrec de la cuina) i l’artista plàstic Peter Cauro, que porta la dimensió social del local. Volen convertir aquest espai singular –ubicat en el principal d’una esplèndida finca modernista de Sayrach, no us perdeu el seu impressionant vestíbul– en un local social gens diferent de les 'social houses' de Londres, amb dinar, sopar, nit, però obert tot el dia amb una barra de cocteleria. I per fer-ho han fet una reforma sòbria que ha omplert les diverses estances del restaurant de fusta noble i obres de pop art (hi ha quadres de Joan Ponç! i dibuixos originals de la revista The New Yorker). Amb una base de cuina clàssica afrancesada –però amb el barroquisme de Josep Maria Bullich alleugerit–, el xef Bruno Zubek planteja plats de produte de primeríssima qualitat, tocats amb tècnica però sense amagar el poder de la matèria primera: Chateaubriand amb salsa bearnesa, cranc reial o un arròs de conill amb ous de sípia en són alguns. No vingueu amb presses: aquest és un lloc per seure, menjar i estar-s'hi tres hores.

Situat en una antiga finca modernista a Sarrià totalment reformada, el Dos Torres ofereix cuina de mercat de molt bona qualitat. En la seva gran terrassa es pot menjar sota l'ombra de la gran palmera que presideix l'estança i a la nit assaborir bons còctels en un ambient tranquil. Com diuen ells: "Impulsat pels arbres del jardí, el Dos Torres és un refugi de sabors, a totes hores".  I sí: la carta és un bon exemple de cuina mediterrània –en la seva accepció més literal, aquí hi trobareu accents 'gastro' que van des d'Andalusia a Itàlia, amb algun toc asiàtic– amb plats com espaguetis 'vongole' amb bitxo i sofregit d’alls o pop en tempura sobre parmentier i escabetx de ceps. Obert cada dia! 

Amb més de trenta anys de vida, ja ha esdevingut un clàssic. Hi trobareu una cuina catalana de festa major posada al dia, amb tocs francesos i unes croquetes de rostit glorioses. Recomanat per parelles, aires íntims i romàntics.