Coses per fer a Barcelona el divendres a la nit
Die 120 tage von Sodom
El director suís Milo Rau, que ens va estremir amb Five Easy Pieces fa dues temporades, trasllada a escena els escrits del marquès de Sade i el cinema de Pier Paolo Pasolini. Un joc de la mirada entre realitat i ficció amb els actors de la Schauspielhaus Zürich i de Theater HORA, una companyia formada per persones amb discapacitat intel·lectual. Teatre polític d’investigació sobre la veritat, la bellesa i la bondat. Creació i direcció: Milo Rau. Dramatúrgia: Stefan Bläske i Gwendolyne Melchinger. Intèrprets: Noha Badir, Remo Beuggert, Gianni Blumer, Matthias Brücker, Nikolai Gralak, Matthias Grandjean, Julia Häusermann, Sara Hess, Robert Hunger-Bühler, Dagna Litzenberger Vinet, Michael Neuenschwander, Matthias Neukirch, Tiziana Pagliaro, Nora Tosconi i Fabienne Villige.
Les guitarres d'en Quico Pi de la Serra
Exposició que ens mostra la magnífica col·lecció de guitarres que Quico Pi de la Serra, un dels músics de més relleu en la historia sonora i col·lectiva del país, ha anat recollint a diversos continents durant la seva trajectòria vital. Objectes tots ells íntimament lligats a la seva labor musical i la seva experiència artística i de vida.
Miguel Noguera: Ultrashow
Miguel Noguera és un dels humoristes d'avantguarda i amb el seu espectacle aconsegueix apropar-se als límits de la gràcia. Pot semblar que repassi apunts com que faci grans reflexions teòriques... tot basat en la complicitat amb el públic. Els crítics han comparat el seu espectacle apocalíptic a '2001: Odissea a l'espai' i Noguera és el monòlit.
Stanley Kubrick
El cervell de Stanley Kubrick era una màquina perfeccionista, neuròtica. S’expressava amb la veu calmada de Hal 9000 però per darrere tenia els ulls de Jack Nicholson amb una destral. L’obsessionava el blanc de la nau que s’arrossegava a través dels planetes com un cuc còsmic a '2001. Una odissea de l’espai', de les figures lletoses del Korova Milk Bar i dels Cristos dansaires de l’habitació d’Alex DeLarge. L’obsessionava el vermell de la moqueta de l’hotel Overlook i de la piruleta que llepava Lolita. L’obsessionava l’huracà de bitllets com papallones furioses a l’aeroport d’'Atracament perfecte'.L’exposició del CCCB és al·lucinant, un camí d’entrada a la ment del geni, laberíntica com l’orgia de màscares d’'Eyes wide shut', com les trinxeres sinuoses on els soldats de 'Senders de glòria' enfonsaven les botes al fang fins als genolls, pregant i arrossegant-se per no ser executats. Des dels seus inicis com a fotògraf a la revista 'Look' o com a documentalista de la vida del boxejador Walter Cartier fins a tots els projectes que va deixar inacabats, s’estén un recorregut electritzant, a estones infernal, a estones satíric, a estones pur artefacte pop. No hi falten els 'storyboards' que Saul Bass va dibuixar per a les escenes de batalla d’'Espàrtac', ni les fotografies que Weegee va fer de Peter Sellers quan es preparava per al multipersonatge de 'Dr. Strangelove'. Hi ha el vestuari de 'Barry Lyndon' i de les terrorífiques bessones de 'La resplendor', maquetes de vehicles espac
Velázquez i el Segle d'Or
Costa imaginar el transcurs de la pintura sense l'existència de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660). Mestre de mestres. Venerat pels grans artistes, la seva influència traspassa segles i fronteres. Prova en són, per exemple, les diverses versions de 'Las Meninas', un dels seus quadres més emblemàtics, que Dalí i Picasso s'entestaren a interpretar una vegada i una altra; també la pertorbadora sèrie que Francis Bacon va crear a partir del retrat del papa Innocenci X; o la famosa sentència de Manet després de visitar Madrid: "Velázquez és el pintor dels pintors...
