Els millors restaurants del Born

Els barcelonins potser no en fem gaire cas, però el 7 Portes és un dels restaurants més antics de Barcelona i, encara ara, és un dels llocs de referència pel que fa a bona cuina tradicional de la nostra ciutat. A l’hora d’escollir quin plat és el més representatiu d’aquesta casa, afloren els dubtes: n’hi ha tant per triar!

Els canelons trufats de festa major es barallen amb els arrossos de temporada i les paelles per veure quina és la recepta de més èxit d’aquest establiment. Així i tot, no cal arribar a aquest punt del receptari català per veure la bona cuina al 7 Portes: uns ‘senzills’ (no insubstancials) bunyols de bacallà es tornen un bé preuat a la taula del comensal. I val molt la pena anar-hi a menjar per amarar-se de la monumentalitat de l'espai i l'excel·lència del servei. 

Arrecerat entre la Via Laietana i el Born, és una casa de menjars oberta el 1991 i que ha resistit 32 anys amb el mateix concepte: una barra amb una cuina i un menjador annex. Cada dia, en Joan Pérez penja una quartilla amb uns 25 plats, tot producte fresc i de mercat, que cuina la Mercè Rosselló. Més que un restaurant, és una extensió de la casa del client, que gaudeix de plats de cuina casolana, molta qualitat i nul·la pretensió. 

En el seu origen un restaurant argentí, Arcano ara és un restaurant català i barceloní centrat en la cuina a la brasa i especialitzat en carns premium. Així, són famosos el seu entrecot d'ojo de bife i el seu filet angus, dos talls argentins que el comensal pot combinar amb acompanyament al gust. Però també són molt populars el seu tàrtar d’angus i la ploma ibèrica amb crema de cacauets i moniato fumat.

Només entrar-hi ja ve de gust quedar- s’hi; sostre de volta, taules altes, mobiliari de fusta i, sobretot, aquella barra de marbre plena de delicadeses, que és una meravella. Plats del dia, tapes i platets clàssics i de factura impecable són la màxima representació del local. És pecat no tastar les croquetes de calamar amb tinta, el caneló de la casa i el cruixent de cua de bou amb foie-gras. La carta, amb vins catalans i internacionals, té ampolles que costen de trobar on sigui. 

Amagadet dins del mercat de Santa Caterina hi ha un tresor que es conserva amb el pas dels anys. El Bar Joan, una perla en forma de restaurant on podreu gaudir des d’un fabulós capipota per esmorzar fins a un entrepà de xistorra que us tornarà a la vida. Amabilitat i tracte proper darrere la barra, com si els coneguéssiu de tota la vida, vaja! Sumeu-hi bona cuina catalana i... res més reconfortant! Al migdia haureu de fer cua. 

Mestres de la graella basca, a Cadaqués –guanyat a un basar dels porxos d’en Xifré– hi trobareu “un foc diferent del basc i una aproximació radical a l’arròs”, diu el cuiner i director de Sagardi, Iñaki López de Viñaspre. Radical perquè els sis arrossos de la carta “es fan des de zero, amb foc de ceps o pollancre, i cap altre lloc a Barcelona fa això”. L’altre puntal de la carta, esclar, és el mar i muntanya i el platillo (que no és un plat petit! Les racions aquí i a l’Empordà són de vida!). Clàssics com les mandonguilles amb sípia i els peus de porc farcits amb botifarra de perol i gambes són cuina analògica contra allò virtual i digital.

Des de finals dels 80 que a Barcelona ens pot agafar la rauxa i dir, amb els ulls encesos i la butxaca foradada diem: anem a Cal Pep? L’alegria és instantània. Quan el vaivé de locals que obren i tanquen és el pa de cada dia, és un gust poder tornar a aquells restaurants que ens han fet feliços, com aquest, que des de l'any 1989 que ens ofereix la seva barra allargada, la seva cuina franca i exquisida, els seus clàssics que mai no fallen. Que no hi heu anat, que no el coneixeu?

Obert el 1944 per la família gallega Millán, aquest restaurant va satisfer la gana del molts pescadors i treballadors portuaris a base de caldo gallec, sopa de peix i sardines a la brasa. Gairebé setanta anys després, es va traspassar a un client de tota la vida. Aquest va preservar l’aire familiar de l’establiment i va apostar per la continuïtat; gambes de Vinaròs, musclos del Delta de l'Ebre, llagostins de Palamós; cargols punxencs, crancs, cloïsses, navalles, ostres i percebes de la costa gallega. El gran canvi va ser obrir la cuina perquè els clients, un cop triat el marisc i peix, poguessin veure tot el procés de preparació. 

Desgraciadament, el tsunami de la pandèmia es va endur per davant la fonda urbana Senyor Parellada del Born, oberta gairebé durant 40 anys i un referent a la ciutat. El grup de restauració Isabella’s l’ha reobert com a Carmina. Al mig del pati interior, una elegant barra i al voltant, les taules (no oblideu que va ser un dels locals més bonics de Barcelona, i això ho reté). El xef, en Josep Maria Massó, ha creat una oferta gastronòmica per apropar la cuina tradicional a les generacions més joves. A la carta hi podeu trobar versions actualitzades de plats com el fricandó amb ceps, l'arròs de muntanya a la cassola o les carxofes amb romesco. Esmorzars de forquilla, dinars i sopars. Obre cada dia de l'any. 

Si voleu viure una experiència molt singular al centre de Barcelona amb plats molt deliciosos i la possibilitat d'entretindreu-vos amb jocs envoltats d'art, Clubhaus és una molt bona elecció. Aquest espai situat al Born i amb un toc canalla i molt atrevit us oferirà nits de molta diversió. A més, la seva àmplia oferta gastronòmica tampoc us decebrà perquè el seu xef, Joel Serra, juga amb els extrems i presenta un menú innovador que fusiona a la perfecció l'autèntica 'street food' amb influències d'Àsia i Mèxic. 

Al Costa Pacífico hi trobareu alguns dels millors cebiches de la ciutat en un local alegre i ben decorat sense pretensions, ben il·luminat i molt ben atès. L’elecció del peix i la sàvia maceració, les combinacions, l’original joc de les espècies i l’afegit màgic del picant fan del seu cebiche clàssic un dels més valuosos de Barcelona. Aquest restaurant és un dels pocs mexicans de la ciutat comtal dedicat a la cuina marinera d’aquest gegant de la gastronomia. No us perdeu els tacos de peix estil ensenada, amb peix fresc arrebossat, col, maionesa i alvocat. 

En quatre paraules; l’'izakaya' del Tragaluz. Als fogons, el jove Àlex Vall. Pregunta: Què pot sortir malament quan passes els teus anys formatius colze a colze amb en Hideki Matsuhisa del Koy Shunka? Resposta: Res. Bar de sushi i robata (graella de carbó) oberts a la vista.

Vint plats, wok, planxa, tres postres (dos gelats i un coulant) i sis tipus de sake. Servei eficient que sap aconsellar; escolteu-lo. Decoració cuidada, molt Tragaluz; estil industrial amb detalls vintage, taules grans de fusta i bona il·luminació. Ambient distès i informal. Només sopars. És un 'izakaya', per tant, racions petites, però molt temptadores: costella lacada, Fideus udon amb bolets, katsu sando, sushi de nivell... Icones del menjar de carrer i de taverna. Cal reservar. 

Amb una d’aquelles cartes poètiques que prometen un viatge gastronòmic i sensorial, Bistro Helena proposa des d’un bacallà amb carxofes i fondue de cherries fins a un steak tàrtar de Black Angus, gelat de mostassa i pa pintatu. Tenen moltes receptes mediterrànies d’estil avantguardista, però sense oblidar-se dels canònics: un bon pa amb tomàquet o una crema catalana cremada al punt. 

Aquest petit local a prop de Santa Maria del Mar es transforma en un homenatge diari a la millor matèria primera procedent del port de Roses de la mà de la cinquena generació de la família Gotanegra, d’aquesta localitat. El xef Rafa Zafra, d’escola elBulli, i per tant molt coneixedor d’aquests productes, ofereix “pornocuina” d’aquesta matèria en versió marinera: receptes senzilles que respecten al màxim un producte extraordinari. 

Queda alguna cosa per fer, en la sobreexplotada fal·lera de les hamburgueses? Sí! Tornar a la simplicitat! La smash burger és una hamburguesa que, en contraposició al luxe acumulatiu desencaixaboques a 15 euros, és una simple bola de carn picada que s’aixafa a la planxa en el moment de la cocció i porta pocs ingredients en panet. La formula és tan senzilla com efectiva; 120 grams de vedella amb cogombres en vinagre, ceba, formatge, mostassa i salsa anglesa. El Fast és un diner minimalista; només s’hi serveix la cheeseburger, un entrepà de pollastre i patates fregides (i els divendres, filet de peix arrebossat). 

Restobar de sandvitxos, hamburgueses i entrepans artesanals. En destaquem l’hamburguesa de vedella amb formatge gouda, bacó, enciam, melmelada de ceba i nabius, o la vegetariana de llenties, formatge Monterrey Jack, tomàquet, alvocat, ceba confitada i maionesa de pastanaga. Si veniu famèlics, demaneu unes braves per picar mentre espereu. Atenció perquè fan les patates al forn damunt d’un llit de sal grossa, les deshidraten i les fregeixen lleugerament. Tremendament cruixents. 

Tenim força oferta de cuina de mercat, però no sempre es fa amb personalitat i originalitat. En una minestra de beines del Fismuler hi ha alguna cosa més que unes beines, o en unes aletes de pollastre amb rovell, moniato i tòfona. El concepte té molt a veure a explotar els sabors a la senzillesa, apostant pels productes de proximitat i de qualitat. Un exemple d’àpat? Mitja ració d’amanida de bonítol al sarment amb patata ratte i confitats (una delícia amb el toc melós de la ceba) i mitja de calamars amb bolets de card, un plat delicadíssim. Per postres, un pastís de formatge demolidor.

És tota una garantia saber que rere un local asiàtic hi ha el britànic Gilles Brown, copropietari del Mosquito i el Red Ant. La seva aproximació a la gastronomia del sud-est asiàtic és metòdica i obsessiva amb la qualitat. El Grasshopper és encara és més petitet que el Ramen Ya Hiro: una petita barra baixa amb capacitat per a quinze comensals. També elaboren els seus propis fideus, i hi afegeixen 'kansui', una solució alcalina perquè l’aigua tingui una propietat similar a la del Japó (i la pasta sigui elàstica i absorbent). Tenen els tres tares (miso, soja i marisc) i també un ramen vegetarià. 

El grup Sagardi i Hideki Matsuhisa, de l’estrella Michelin Koy Shunka, han inaugurat davant de Santa Caterina Ikoya, l’izakaya (taverna japonesa) que el xef nipó havia somiat sempre. Ikoya és un espai monumental equipat amb una robata –graella japonesa– on Matsuhisa executa la visió del Mediterrani nipó que el va portar a ser el primer japonès Michelin. En brasa, llenguado batashoyu –amb soja i mantega– amb pèsols, tataki de vaca vella que es fon a la boca o un tàrtar de tonyina amb encenalls de formatge blau cantàbric que desmenteix el tòpic que peix i formatge són maridatge impossible. Tenen una de les millors bodegues de sake del país.

Un altre racó ben guardat del Born: el Joanet. En aquest restaurant, amb més aparença de bar de barri que de local cool com els que abunden al seu voltant, et cuiden i et consenten com mai: peixos a la planxa, carns de qualitat, verduretes... sense gaires filigranes, però perfecte per al migdia de qualsevol dia laborable en què després s’ha de tornar a la feina i, si pot ser, sense un pes a l’estómac que t’impedeix continuar endavant. El menú perfecte per guardar la línia, vaja. El menjador vessa de 'working class' que hi troba un refugi del menjar casolà i a la terrassa us sentireu com al cafè del poble. Els vespres dels caps de setmanes ofereixen tapes fetes amb amor, com les dels bars de tota la vida.

Van conquistar els amants del ramen al Gòtic amb el Koku Kitchen (Carabassa,19), i des del 2016 fan el mateix al Born amb un local molt més gran de dues plantes. La inferior, decorada com si fos una estació de metro, està dedicada a glorificar els fideus amb brou japonesos, mentre que en la planta que dona al carrer també ofereixen altres meravelles asiàtiques, com ara gyozes, buns i baos (panets asiàtics) farcits de delícies com tempura de gambes o pollastre arrebossat. El seu banoffee és pura luxúria: un llit de galeta salada, compacta com un lingot d’or, i coberta per una capa de plàtan laminat que es desfà en un esquitx de toffee.

En un típic carrer estret del Born, hi ha ben amagadet un petit restaurant íntim i acollidor anomenat La Cua Curta. És de l’Adrià Nieto, ex-Soho House. Primer va ser dels seus avis i després dels seus pares, i ara ell el capitaneja juntament amb la Inés Müller. Ofereixen amanides currades, fustes de formatges i embotits, carpaccios, tàrtars i patés casolans –de rocafort i tòfona, o d’escalivada amb anxoves, per esmentar-ne dos– . Però, sobretot, fondues; la clàssica d’emmental i gruyère, una segona a la qual s’hi pot afegir un tercer formatge de la carta o una tercera que inclou un toc especial (bolets, sobrassada, fruits vermells o pernil ibèric). Per mullar: pa, crudités o fruita.

El local és bonic i amb un menú de migdia irresistible. Aquest podria ser un resum de Le Cucine, un italià que fa honor a la cuina de tota la vida, ben feta, un restaurant que ens és familiar. Gràcies a l’aprovisionament de bones matèries primeres, moltes importades d’Itàlia, el restaurant pot presumir de plats com la lasanya, la pasta casarecce amb crema d’ous i els nyoquis amb tomàquet, ricotta i albergínia. Els italians tenen la mà trencada en les postres, que tenen la dolçor de les famílies ben avingudes, així que no deixeu de tastar-hi delícies com la cassata i la pannacotta.

Fa anys que exerceix de far gastronòmic de l’entorn del mercat del Born un restaurant asturianocatalà, on les faves i el cabrales s’uneixen al mar i muntanya o la botifarra. A la carta sòlida hi podreu trobar fabada asturiana (esclar!), llobarro amb samfaina, pil-pil de pebrots del piquillo i miniverdures, i filet de vaca amb crema de cabrales, iuca fregida i puré de poma, per exemple. I de postres? Sorbet de sidra, poma i mandarina. La carta líquida us farà molt feliços; la selecció de vins és de les millors del barri. Hi veureu una secció batejada com a eno-boges en què les principals enòlogues d’Espanya són les protagonistes.

En aquesta taverna asiàtica podreu degustar diverses varietats de dumplings o crestes xineses (farcides de porc, vedella, verdures, llagostins o tofu). I també altres delícies com l’ànec fregit, el pollastre i l’albergínia bang bang –amb un toc picant–, els bunyols de peix thai i les sopes wonton i pho. Tapes humils i econòmiques, però no menys interessants i gustoses, amb la garantia que totes les masses estan fetes a casa. 

La recuperació de plats tel·lúrics de la tradició mexicana passats pel sedàs de les tècniques d’avantguarda és el leitmotiv de Joan Bagur, xef amb arrels menorquines però amb anys d’experiència a Mèxic. Entre els plats estrella, cal reivindicar el pop tatemado i el mole amb pollastre del Prat. Cal mencionar les tortillas i el guacamole preparat a taula, entre d’altres. L’Oaxaca també pot presumir d’una mezcaleria amb més de 200 marques, i una atractiva decoració amb cuir, fusta i acer com a elements predominants. Sabies que tenen la seva pròpia horta mexicana? Cada dia porten al restaurant el que cultiven ells mateixos a prop de Barcelona

No, no és una pizzeria vegana. És un acrònim que respon a les sigles de Neapolitan Authentic Pizza. El propietari, l’Antonello, ens explica que la seva intenció és “traslladar aquí la pizza napolitana amb els preus d’allà”. Ha seguit obsessivament els requisits de la DO –forn de llenya, temps de cocció, farina i tomàquet italià– i el resultat és una pizza superlativa i barata en un lloc reduït, una mica sorollós i ple de jovent italià. 

Un lloc amb carisma: al Passadís del Pep podràs menjar una cuina marinera amb la millor matèria primera possible, que cuinen amb senzillesa i mestria. El tracte té la calidesa d’una casa de menjars amb les prestacions de l’alta gastronomia. Aquest restaurant el va obrir en Joan Manubens l’any 1980, i s’hi accedeix des d’un passadís al costat d’un caixer automàtic. 

La cuina oberta, del tot tradicional, està dominada per un forn de llenya fet a mida, un enginy que ret homenatge als grans mestres napolitans. Allà es cuinen amb paciència i sense presses les diferents parts del porc marinades i rostides, cadascuna al punt just per poder gaudir al màxim de totes les seves qualitats, a més d’unes coques que són enveja. El restaurant, situat rere el Consolat de Mar i amb una terrassa increïble i tranquil·la, és el resultat de l’aliança de dues famílies entrellaçades per l’amor als productes tradicionals, el grup Sagardi i el restaurant amb estrella Michelin Els Casals.

Dir que el Red Ant és el germà petit del Mosquito és prou garantia per aproximar-se a aquesta proposta 'low cost', creativa i informal. Si el Mosquito i el Grasshopper són plens, feu via cap a l'amagadet i discret Red Ant. Hi trobem una carta de tapes molt ben facturades amb una gran presència dels 'noodles', que arriben a la taula amb acompanyaments exòtics marca de la casa. Hi trobareu quatre menes de ramen diferents –tots d'alta qualitat, recordeu que aquesta gent fa els seus propis fideus– i també amb matisos pel que fa als altres restaurants de la casa: cada cuiner té la seva fórmula de caldo.

La història de La Estrella ve de lluny, d’abans que es construís l’estació de França, quan allà gairebé hi arribava el mar i les barques carregades de pesca. En Jordi i la Pepi, la quarta generació davant del restaurant que ha sabut ajustar plats del passat i present, ofereixen cartes curtes que varien segons la temporada, ingredients frescos de qualitat i proximitat i una bona selecció de caves, xampany, vins ancestrals, cerveses i vermuts de cellers petits i familiars. Una especialitat és el bacallà, excel·lent en qualsevol de les seves quatre versions. El farcit de foie-gras i salsa de porto n’és un bon exemple.

En Marc Martínez, el propietari, ofereix un producte de primera al Born, on els restaurants amb cara i ulls dirigits al públic local, i a preus populars, costen de trobar. Rooster & Bubles és l'actualització de les clàssiques pollastreries-restaurant dels anys seixanta, on la gent podia menjar mig pollastre amb una copa de cava. Per deu euros, et porten a taula mig pollastre a l'ast amb patates rostides amb allioli. Criat a terra i amb alimentació natural, és una delícia humil de la qual n'escures fins i tot els cartílags. També ofereixen croquetes de pollastre molt fines, amanides amb producte de temporada i una ensaladilla russa de primera. 

La interpretació d’un superxef  del concepte de la tapa. Jordi Cruz presenta les tapes de tota la vida fetes a la seva mida i des d’una visió més creativa. Fixeu-vos, per exemple, en els calamars a l’andalusa amb maionesa de citronella o les braves amb allioli escumós i sofregit picant, així com un híbrid entre el taco i el bistec tàtar. Les racions es poden prendre de forma individual, per compartir o en menú degustació. Els bars de tapes no estan renyits amb l’alta cuina, el bon producte i el servei eficaç. Si no us podeu gastar la morterada que val accedir a l'Olimp de Cruz però voleu conèixer el seu estil, aquesta és la vostra opció. 

És un clàssic en matèria d’entrepans, i des dels seus inicis té joies com el sandvitx deels sobrassada i formatge, entre d’altres, amb un proveïdor d’excepció: la granja i l’hort que la família Rovira té a Sagàs (Berguedà), i que també serveix de rebost a la cuina d’Els Casals, amb una estrella Michelin. Diu l’Oriol Rovira del seu Sagàs que la seva no és ni tan sols una cuina de mercat, sinó “de finestra”. I és que tot el que se serveix al restaurant del Born són productes que es veuen des de la finestra de la seva habitació. 

Allà on hi havia el bistrot de grat record Ginette –un local bufó, arrecerat i d’aires romàntics– ara hi ha el Sophie Gastrobar, que tot i que manté el nom afrancesat, tira més cap a la banda de la Barcelona tapera i desenfadada (el local és propietat d’Elsa y Fred, pioners en la gastrobarització del Born). Mires la carta i penses: un altre lloc de tapes modernes? Sí i no. Perquè els plats poden semblar molt recurrents, però l’execució té molta mà esquerra, toquen bon producte i tunegen receptes que d’altra banda avorririen.

Una parella de francesos residents a Barcelona van obrir un take away a la francesa, com si estiguéssim a París. En col·laboració amb la xef francesa Chloe Saasa, s’ha elaborat una carta on el protagonisme és per a les quiches (de verdures, de raclette, de salmó i espinacs, de patata i ceba,...) que es poden acompanyar amb amanida com a pack per dinar. També és lloc per a smoothies, bagels salats i postres dolces, com galetes i una delícia anomenada brownie amb Snickers.
Poca broma: el 2022 van guanyar el premi a la Millor Quiche del Món, un guardó que atorga ni més ni menys que l’Associació Francesa per la Protecció de la Quiche (APQ). 

Els tlaxcales són unes postres típiques de l’estat de Tlaxcala que s’elaboren amb massa de panotxa de blat de moro i sucre i es modelen en forma de pa triangular o rodó. No ho sabíeu, oi? És que el propòsit d’aquesta cantina és aquest: recuperar la cuina tradicional mexicana amb un format dinàmic i jugar amb plats que moltes vegades no són prou coneguts aquí (per això no és gens estrany tenir mexicans de veïns de taula). Un exemple: l’aguachile, plat típic de la costa pacífica de Mèxic, fet amb gambetes crues, xilis, llima, verdures fresques i aigua. Val la pena tastar també la sopa de tortilla, els chilaquiles i les enchiladas.

L’eslògan d’aquest restaurant càlid i d’ambient nòrdic no pot ser més clar: cuina vegetariana per a vegetarians i no vegetarians. Escèptics de la verdura, l’equip del The Green Spot té arguments molt sòlids per desmuntar-vos tots els prejudicis. Com? Amb més de trenta plats originals, suculents i temptadors com els bolets maitake amb albergínia al forn, salsifís, anacards i miso blanc i l’hamburguesa de fesols negres i pa brètzel. Atenció també amb la pizza negra amb carbassa, api i ceba caramel·litzada, festucs i formatge de cabra ecològic. 

Vint anys porta el Tanta com a veí fix en un dels carrerons encantats del Born, amb quatre parets decorades a l’estil vintage i contemporani que li donen hostalatge com si fos una casa de barri. És el primer restaurant del grup San Telmo, liderat per Isidro Marqués, apassionat de la restauració i format a la Hofmann. I bé que es nota! Només cal assaborir alguna de les tapes del menú per comprovar-ho: aletes de pollastre amb salsa hoisin, cítrics, tabasco i gingebre; o camembert fregit amb melmelada de tomàquet i torradetes. 

El Transatlàntic passa desapercebut en un barri on despunten els locals guiri friendly. Tombes la cantonada i gairebé piques de morros amb aquest fabulós bar restaurant, refugi del curriqui i el jubilat. És restaurant de menús de treballadors, d’aquells autèntics, sí! Als matins, entrepans quilomètrics per atipar els estómacs famolencs. Al migdia, menús dignes dels fogons més casolans. Consell: afanyeu-vos a entrar-hi si veieu que al cartell de la porta hi diu que hi ha patates de pobre –amb xoriço, boníssimes–, macarrons generosos i lasanya casolana. I segons com bacallà amb samfaina, fricandó i una excel·lent brinça, tall de vedella tendríssim.

Elegant i alhora familiar, el restaurant de l’hotel The Barcelona EDITION presenta una carta quasi de metro zero, amb els ingredients més frescos del veí mercat de Santa Caterina, i ho fa en harmonia amb un entorn càlid i modern. Una gastronomia de mercat honesta i creativa a càrrec de Pedro Tassarolo, arrelada a la tradició espanyola i del Mediterrani, però posant-hi una mica de la seva salsa. Amb plats d’autor per compartir: la croqueta de ragú de pop amb maionesa de tomàquets, alls rostits i oli de pebre vermell de la Vera o la cazuelita de musclos en escabetx de safrà.