Restaurants del barri del Born a Barcelona

No, no és una pizzeria vegana. És un acrònim que respon a les sigles de Neapolitan Authentic Pizza, i existeix on hi va haver l’excel·lent i bufó Rococó. No ploreu la pèrdua, val molt la pena: el propietari, l’Antonello, ens explica que la seva intenció és “traslladar aquí la pizza napolitana amb els preus d’allà”. Han seguit obsessivament els requisits de la DO –forn de llenya, temps de cocció, farina i tomàquet italià–  i el resultat és una pizza superlativa i barata en un lloc sorollós: ple de jovent italià, ja està tot dit.

Taqueria gastronòmica: ells es defineixen així. Aquest mexicà jove i saborós vol recuperar els plats tradicionals d'aquesta gran cuina amb un format dinàmic. Bona carta de 'tacos', sopes mexicanes i plats que poques vegades es veuen per aquí. Al migdia disposen d'un menú molt econòmic on es pot gaudir d'uns tacos de 'sudadero' excel·lents, nachos i unes postres casolanes delicioses que podrien cobrar molt més cares.

Amagadet dins del mercat de Santa Caterina hi ha un tresor que es conserva amb el pas dels anys. El Bar Joan, una perla en forma de restaurant on podreu gaudir des d’un fabulós capipota per esmorzar fins a un entrepà de xistorra que us tornarà a la vida. Amabilitat i tracte proper darrere la barra, com si els coneguéssiu de tota la vida, vaja! Sumeu-hi bona cuina catalana i... res més reconfortant! Al migdia haureu de fer cua. El menú que serveixen és senzill (d’aquells que et cuiden: força planxa i verdura), però excel·lent i el producte, esclar, no pot ser més fresc tractant-se d’un bar de mercat. Avís! L’arròs negre té molts adeptes, pregunteu quin dia el tenen i reserveu!

La recuperació de plats de la tradició mexicana és el 'leitmotiv' de Joan Begur, xef amb arrels menorquines però amb anys d’experiència a Mèxic. Entre els plats estrella, cal reivindicar el pop 'tatemado' i el mole amb pollastre del Prat. Cal mencionar les 'tortillas' i el guacamole preparat a taula, entre d’altres. A més del restaurant, l’Oaxaca pot presumir d’una 'mezcaleria' amb més de 200 marques. Sabies que tenen la seva pròpia horta mexicana? Cada dia porten al restaurant 'chiles', 'jalapeños', 'nopales' i més productes cultivats per ells mateixos a prop de Barcelona.

El restaurant Gravin té la gràcia de tenir un esperit de trattoria italiana, però amb un aire fresc i renovat de cuina regional mediterrània. No es limita a oferir una cuina típica i més que coneguda, sinó que progressa cap a una cuina més cosmopolita, moderna, però sense allunyar-se de la tradició i del caràcter casolà que caracteritzen les diferents cuines d’Itàlia. El seu creador, en Giovanni, és de la Pulla; el seu xef, en Cristian, és venecià. Té un servei excel·lent amb cambrers romans i un sommelier professional, en Giuseppe. Es donen les condicions per passar-hi grans moments.

Quants locals poden xulejar de tenir dues terrasses encisadores? I de servir-hi exquisits platets de temporada, fets amb cura i ingredients de proximitat? El Tantarantana és un oasi enmig del Born i té una carta per a tots els paladars; amb opcions pàtries (seitons, ous estrellats), italianes (raviolis de mascarpone i espinacs, risotto de ceps trufats) i alguna asiàtica (musclos amb coco i xili).

És un clàssic en matèria d’entrepans i té un proveïdor d’excepció: la granja i l’hort que la família Rovira té a Sagàs (Berguedà), que serveix també de rebost a la cuina d’Els Casals, amb una estrella Michelin. Tot el que se serveix al restaurant del Born, des de les verdures i hortalisses fins a les carns i els embotits, són productes que es veuen des de la finestra de la seva habitació. Val la pena tastar delicadeses com l’entrepà xinès amb cansalada de porc. Tot directe de la terra, sense intermediaris.

L’eslògan d’aquest restaurant càlid i d’ambient nòrdic no pot ser més clar: cuina vegetariana per a vegetarians i no vegetarians. Escèptics de la verdura; l’equip del The Green Spot té arguments molt sòlids per desmuntar-vos tots els vostres prejudicis. Com? Amb més de 30 plats originals, suculents i temptadors com la pizza de massa de coliflor, pebrots de Padró, porro, espinacs, feta i pinyons o l’hamburguesa de fesols negres i pa 'pretzel'.

El Mosquito és la repera de l'exotisme. Elaboren cuina cantonesa excel·lent i, en especial, els famosos farcellets xinesos, els dim sum. En Giles, l'amo del restaurant, és un anglès que, després de viatjar durant anys per Àsia, va decidir obrir un restaurant xinès a Barcelona, evitant tots els tòpics. Per encara desviar-se més del lloc comú, té quatre assortidors de cervesa anglesa exquisida i, si no sou de canyes, ofereix més de setanta marques de cervesa artesana catalana i d'arreu del món. A més, pregunteu-li el que us passi pel cap, l'enciclopèdia de la birra la va escriure ell.

El nom de Xavier Franco és un vell conegut de l’alta gastronomia a Barcelona. Seu va ser el restaurant Saüc, on ja es posava de manifest l’obsessió del cuiner amb el millor producte. El nou projecte que assessora segueix aquesta línia, i a més la perfecciona, apostant per un producte 'genuïnament local', proper, reconegut i de temporada. Un producte (ostres del Delta, vedella de Girona, secallones d’Aiguafreda…) que arriba a taula poc manipulat, amb tocs contemporanis, amb l’objectiu de posar en valor les denominacions d’origen catalanes.

En Gonzalo Rivière i el xef Luca Marongiu van tancar Els Garrofers d’Alella per capitanejar un nou projecte gastro. Aquí s’hi despatxa cuina 'slow food' i de proximitat d’una complexitat al·lucinant. Munten i desmunten el producte i en bifurquen les possibilitats per disparar el sabor. Avorrida, la coliflor? No si es rosteix el tronc i amb les flors se’n fa una crema amb praliné salat d’ametlla. Mmm...

Si no ho saps, no hi pares. El Transatlàntic passa desapercebut en un barri on despunten els locals guiri friendly. És restaurant de menús de treballadors, d’aquells autèntics, sí! Als matins, entrepans quilomètrics per atipar els estómacs famolencs. Al migdia, menús dignes dels fogons més casolans, a deu euros. Consell: afanyeu-vos cap a dins si veieu al cartell (totalment DIY) de la porta que avui hi ha patates de pobre–amb xoriço, boníssimes–, macarrons generosos o lasanya casolana. I segons com, bacallà amb samfaina, fricandó o una excel·lent entranya, tendríssim tall de vedella.

No podeu anar a l’altre barri –ni fotre-us un altre bao, curri, cebiche o pizza– sense haver tastat abans la truita trempera de Cal Pep, al punt i feta al moment, amb aquell gustet fumat del pebre vermell de la Vera que li dona el xoriço Tia Felipa i l’allioli per damunt. O les escarxofes arrebossades, o les cloïsses amb pernil, amb un suquet que demanaràs tot el pa que faci falta per no deixar-ne gota. Els segons piquen però la qualitat és indiscutible: el corball a la donostiarra és sensacional, el filet també. Però sereu igual de feliços si demaneu peixet fregit, sèpia amb cigrons o unes mandonguilles.

Casa Delfín es va fer un bon lífting general fa poc temps, en canviar de propietaris. Però hi ha cirurgies que milloren les faccions i quasi no es noten. Ara és un local que, tot mantenint l’aspecte de casa de menjars, és més dinàmic, té una carta tradicional però més diversa i la seva terrassa és un bé de Déu de gent. I, com a tot bon bar-restaurant de barri, fa un horari continuat des de les 9 del matí fins a la mitjanit, ampliat, els divendres i dissabte, fins a la 1 de la matinada. Perfecte per dur-hi aquells amics de fora que s’entesten a tastar la paella a mig matí, en sortir de Santa Maria del Mar.

Fa quasi 90 anys que aquest bar, un clàssic dels vermuts d’abans, és obert i continua en peu de guerra com sempre. Que no us faci enrere la munió de turistes que s’hi solen aplegar. De vegades toca esperar però l’espera us valdrà la pena. El Xampanyet és un imprescindible per les seves mítiques anxoves del Cantàbric, que ells mateixos confiten i serveixen en vinagre, sense oli, per l’assortiment de conserves de qualitat i pels bons embotits i formatges que tenen a la carta. Feu-vos un lloc entre la multitud i vermutegeu com uns senyors en aquesta taverna amb història.

En una minestra de beines del Fismuler hi ha alguna cosa més que unes beines, o en unes aletes de pollastre amb rovell, moniato i tòfona. Un exemple d’àpat? Mitja ració d’amanida de bonítol al sarment amb patata ratte i confitats (una delícia amb el toc melós de la ceba) i mitja de calamars amb bolets de card, un plat delicadíssim. De segon, mandonguilles de be anglès pre-salé amb remolatxa rostida, plat del qual els anglesos estarien tan cofois com del 'fish and chips'. Per postres, un pastís de formatge demolidor.

En aquest petit local es transforma la millor matèria primera procedent del port de Roses en un homenatge diari. El xef Rafa Zafra, d’escola elBulli, ofereix receptes senzilles que respecten al màxim un producte extraordinari. En voleu exemples? Uns sensacionals calamarsets fregits acompanyats de gota negra (maionesa i tinta), uns musclos fumats amb el forn Josper o navalles en escabetx tebi.

Darrere de tota gran brasa hi ha un gran forn. Això és una boutade que m’he inventat, però que en el cas del Pork Boig Per Tu –la braseria dedicada al porcí dels Rovira– és certa. L’Oriol Rovira parla amb passió del seu forn I-Rational (en contraposició a la marca Rational): un forn portat de Sicília que arriba a temperatures de 400 graus i de fa un any i mig no s’ha refredat mai del tot. El carbó del forn és un as a la màniga que alimenta una brasa per on passen delicadeses de porc nostrat: cansalada del coll i peu de porc de cal Rovira, camallot de Ciutadella, botifarres de perol, blanca i negra... La birra és el nou vi i el porc, la nova vedella!  

Ara que ‘populisme’ és l’insult màxim, recordem l’accepció positiva: el poder, per al poble. El Chigre –una sidreria a Astúries, dit pel manubri obreampolles– també és el bar que ha obert el cuiner asturià Fran Heras, del Llamber. Un lloc planer i senzill, basat en la dualitat sidra/vermut i en l’encreuament Astúries/Catalunya. I vol ser popular i populista. No és gens habitual que un cuiner mencioni tres vegades el sindicalisme, un terme que, com a populista, en l’imaginari neocon es pronuncia com qui tira un gargall: “Els 'chigres' es van desenvolupar a les mines, i s’hi bevia i s’hi discutia de política”, diu Heras. La fusió que proposa és, de tan senzilla, quasi revolucionària: “Mesclar producte asturià amb cuina catalana i viceversa”. Entén la cuina espanyola com Luján i Perucho –cuines diverses connectades– més que no pas una, gran i amb variacions regionals. “Només tenim producte català i asturià, la meva mare em va demanar un rioja i li vagi dir que no havia entès res”, riu. Tenen sota el mateix sostre xoriço –ecològic i d’aquí– amb sidra d’allà, boníssim. O tigres sense feina: els molt asturians musclos arrebossats però sense closca. El lligam entre nacions per Heras és 'gastrosindical': “La primera vaga durant el franquisme va ser a Astúries, i després vau venir els catalans. Dos pobles lluitadors amb lligams”. Aclareix, però, que en el seu 'chigre' “vol ajuntar obrers i burgesos, veïns i turistes, i que s’hi mengi percebe i xoriço”. Un bar equipat amb tiradors de

Cada vegada tinc més clar que on es menja més bé és en els locals que fan menys soroll. És el cas del Blau, un restaurant italià petitó on podreu menjar unes pizzes al tall delicioses, pastes exceŀlents i uns menús de migdia, en què tots aquests plats tenen cabuda. Obert també al matí i al vespre (platets italians ben cuidats). Ah! I si aneu com bojos buscant bon cafè a Barcelona, anoteu-lo al vostre mapa!

En l'ombrívola i agraïda frescor de Can Cisa, es pot apreciar la primorosa remodelació que han fet d'una taverna de barri. La reverència per la religió del barril i el doll i la pressió veïnal han portat als bessons Colombo, propietaris del restaurant Xemei, a combinar una botiga de vins a l'entrada amb el manteniment d'una barra de vins a granel i bótes. Davant hi ha unes 300 referències de vins, tots ecològics o biodinàmics d'arreu del món, sense cap química o additiu, i a preus ni cars ni barats, en una franja molt interessant. Una taverna d'estil antic que ven vermut a doll.

Les mandonguilles amb sípia són el gran exemple de pragmatisme i practicitat de la nostra cuina. Uneix el concepte de mar i muntanya amb ingredients econòmics i fàcils de manipular: sípia, carn picada, un sofregit de verdures i pèsols. Cap cuiner de la terra no ho és si no ha fet mai unes mandonguilles amb sípia. Tampoc no és tal un restaurant de cuina catalana que no les faci. Al Senyor Parellada passen la prova amb nota. I es permeten donar-li la volta al nom, donant rellevància al cefalòpode. Haureu de demanar sípia amb mandonguilles. Ara bé, entre setmana, hi tobareu com a plat del dia un bon arròs, a molt bon preu, i altres clàssics de la terra com el bacallà amb mongetes del ganxet.

El Narciso és autènticament italià. Fan entrepans amb 'schiacciata' –focaccia toscana condimentada amb oli i sal– i embotits i formatges irresistibles. El més bàsic, de mortadel·la amb salsa de tòfona és cruixent i orgàsmic. Si teniu alguna moneda més a la butxaca, afegiu-hi mozzarella i una copeta de spritz. Un dels grans forns de la ciutat els fa el pa segons la seva recepta. I de les nou schiacciata, no puc oblidar la de porchetta amb crema de nous. L’horari és intensiu, tan apte per al take away frenètic com per a l’'slow food': taules d’embotits i formatges selectes, vinets i còctel. 

Sovint anem de restaurant i fem un primer i un segon, però el plat únic és el que mana a casa. Plat Únic ens proposa un àpat més casolà, més familiar i amb cuina tradicional de producte. El menú inclou un sol plat –un costellam de vaca gallega, amb una selecció d’envinagrats i tres guarnicions– i postres, de 13 a 22.30 h. Omple el got d’aigua i de vi totes les vegades que vulguis; tot per 32 euros. El preu també és únic.

Van conquistar els amants del ramen al Gòtic amb el Koku Kitchen Ramen (Carabassa, 19), i des del 2016 fan el mateix al Born amb els buns, els entrepans asiàtics de moda. A banda dels suculents baos casolans, heu de tastar els 'dumplings', la sopa vietnamita 'pho' i les costelles cantoneses. El seu 'banoffee' és pura luxúria: un llit de galeta salada, compacta com un lingot d’or, i coberta per una capa de plàtan laminat que es desfà en un esquitx de 'toffee'.