Els 100 millors bars de Barcelona

De què va? El clàssic bar Manchester Raval, que durant deu anys es va dedicar a l'indie i postpunk, va tancar el juny de 2024. Però hem tingut sort que pocs mesos després hi va obrir el Bar Moebius. Aquesta és la criatura de l'arquitecte interiorista xilè Ricardo Voss, que té les mateixes intencions que el seu paisà Pablo Neruda: la de fer que el bar sigui la part més important de casa perquè s'hi reuneixen els amics. 

Moebius? Em sona a suec. Doncs has de llegir més. En homenatge al genial autor de còmic francès, aquest és un bar de ciència-ficció que destil·la 'Blade Runner' per les quatre bandes: una barra transparent amb llums de neó d'efecte infinit, rengleres de televisors-ull que et miren... Fins i tot un ventilador hologràfic! Per si no n'hi hagués prou, disposat d'una carta de cocteleria pròpia la mar d'aconseguida, i d'un escenari on passen coses en petit format, bé sigui un xou de burlesc o música en directe. 

De què va? Un tros del barri Xino concentrat a un petit bar ravaler. En Leandro, el seu amo, va obrir el Makinavaja el 2010 al mateix carrer de les Carretes que el va veure néixer, un bar dedicat a la memòria del dibuixant de còmics Ivà i al seu gran personatge Makinavaja, un lladre de bon cor. Alt i gros com un Sant Pau, emprenedor noctàmbul i anarquista, Leandro es coneix el Raval de dalt a baix i n’és una mena de patriarca paio.

Per què hi he d'anar? Bones tapes: la salsa de les seves braves és fantàstica; les bombes, boníssimes. Música en directe tres cops a la setmana: vermut rock els dissabtes al migdia, jazz els dimarts al vespre i nits de flamenc els dijous a les 22 h. El bar en si mateix és un museu ple de memorabilia de la Barcelona punk, anarquista i llibertària dels anys vuitanta (no us perdeu la paret-altar dedicada a Ivà). El Maki és un lloc amb caliu i música popular, un refugi familiar on els parroquians són gent del Raval de tota la vida i on tothom hi és benvingut. Un bocí viu i bategant d'una Barcelona quasi extingida, vaja. 

De què va? Focacha, l'aventura de La Confiteria oberta el març del 2025 a Tuset, al barri de Sarrià, és una cocteleria retrofuturista amagada rere una focacceria. Hi ha diversos nivells de lectura, com és habitual en els seus bars: un homenatge a la moguda de la gauche divine i el Bocaccio d'Oriol Regàs, però també a l'arquitecte i dissenyador Verner Panton, dignificador del plàstic i el plexiglàs a base de geni colorista. Focacha et sacseja, però de manera amable: la llum de la sala de la barra, envoltada per mòduls de colors intensos i cromàtics, es reflecteix subtilment a la base de la barra, creant una atmosfera dinàmica i immersiva. Com fotre's un còctel al bell mig de la pel·li de Barbarella, tu.

I com s'hi beu? L'estil de cocteleria va cara barraca: tragos creatius, elegants i rotunds, com un Dolly Parton, a base de tequila, soda de síndria i bitter de xipotle. Picant, afruitat i cítric, una delícia que ni fumeja ni enrampa. I la focacceria de la porta, amagada rere una nevera falsa, no és per fer bonic: hi ha una carta d'entrepans italians catalanitzats a càrrec d'en Víctor Ferrer, com una focaccia de botifarra rostida esparracada, amb crema de bolets i stracciatella, salsa verda i que no té res a envejar a la porchetta. Com diuen ells... Make Tuset great again! 

De què va? És gairebé un speak easy, bromeja Edir Malpartida, del Bareto Olímpic, a l’altra banda de la barra d’aquesta cocteleria d’aires clàssics. Oberta des del 1985, l’ha rescatada juntament amb Antonio Naranjo, d’Especiarium: ells són dos dels bartenders al capdavant de la nova escena coctelera de Barcelona. Tot i que hi ha alguns petits retocs respecte al local que hi havia, la cocteleria Sapely, han mantingut l’essència d’un espai que destil·la classicisme, no només en la decoració, sinó també en la carta de còctels, i que sens dubte cal incloure entre els millors llocs de la ciutat per anar a fer una copa. 

Com s'hi beu? Un bar d’aquells on ve de gust tornar i on no hi ha problema per demanar una cervesa o un gintònic, reivindica Malpartida. Els preus moderats també animen a repetir la visita. Davant de les cocteleries on l’experiència mana, aquí res de focs artificials: cristalleria senzilla i una vintena de combinats on es respecta l’elaboració tradicional. 

De què va? Sips reuneix Marc Álvarez (ex-cap de cocteleria d'Albert Adrià) i Simone Caporale, quatre vegades millor cocteler del món a The Artesian de Londres: dos dels millors 'bartenders' del món en una cocteleria sense barra que va ser nomenada Millor bar del món per la llista World's 50 Best Bars 2024.

I què s'hi beu? Tragos d'aquells que us deixaran bocabadats: com un Crypto, que es beu posant el nas en una càmera olfactiva, semblant a un ou obert: beus una base de ginebra, kiwi clarificat i Armanyac Calvados, i tens fulles d'estragó, farigola i llorer a la cambra, a prop del nas.  També tenen una altra característica que encara els fa més singulars: una zona diferenciada del bar, Esencia by Sips, que ofereix un menú degustació de còctels en vuit passes! 

De què va? Els propietaris de La Confiteria van agafar l'antic i mític bar Nus, han canviat birres per gresols i l’han convertit en una mena de catau alquímic amb molta gràcia i ple de sorpreses –miralls que distorsionen, casa la senyora Josefa, que us portarà el menjar en tàpers si li encarregueu, àmfores amb aigua de Tamariu..– on, entre alambins i matrassos, destil·len molts dels licors que fan servir pels còctels.

I què demano? La carta és un prodigi d'imaginació: el Camp Nou, amb xarop d’anet, farigola i coriandre, gin destil·lat de la casa, llima i mançanilla és d’una frescor i gust insòlits. El Suculent, a base de tequila i mescal infusionats amb coriandre, xarop de pebrots i llima, és espaterrant. Visca els invents del Dr. Stravinsky!

De què va? En aquest sumptuós palauet de l'Eixample hi trobem JOK. L'acrònim del periodista Joan Maria Pou, l’empresari Oriol Badia i Kim Díaz com a assessor (Bar Mut) dona nom a "un projecte de factoria cultural amb concerts, presentacions de llibres, xerrades, monòlegs... que volem finançar amb un bon restaurant i una bona cocteleria", explica Pou. 

I com s'hi beu? Doncs s'hi beu tan bé com s'hi menja. La cocteleria de JOK ha pres una entitat i una embranzida que la situa entre les millors barres de Barcelona, per ètica i estètica, més dedicada al sabor i la creació de combinats coherents i juganers que no pas a l'efectisme. El cap de la casa, l'Adrià Batlle, s'empesca tragos dedicats a Barcelona com el Somorrostro: un còctel que barreja el whisky Buffalo Trace, el Bonanto i l’Amaro del Capo, amb una aroma caramel·litzada i un sabor intens.  Si voleu us faran un trago a mida i us l'explicara o us posarà el còctel clàssic que us vingui de gust. Podeu agafar-hi un gran gat, jugar a Gran Gatsby o les dues coses, és clar.  

De què va? El Sidecar a la plaça Reial fou, des del 1982 fins al 2024, una sala de referència musical i un local imprescindible per entendre la música en directe i la nit de Barcelona. Des de la seva obertura el 1984, el Sidecar ha acollit uns 6.000 concerts, esdeveniments i espectacles amb artistes de gran renom dins el panorama musical espanyol i internacional com ara Sidonie, New York Dolls o Franz Ferdinand.  Després de la seva jubilació, Roberto Tierz va traspassar el local al grup de cocteleria que engloba els bars  Creps al Born, Bar Sauvage i La Farola, una referència del bon beure a Barcelona i dels més concorreguts del Passeig del Born. 

El Sidecar em flipava. I ara què? Doncs no siguis gamarús titavella i continua fitxant. Al bar de dalt ara hi trobareu una cocteleria d'alt nivell –amb copes un xic més cares, és la vida– i sessions de DJ a l'altura de les circumstàncies, amb especialistes tot terreny com Joe Cabana i Two Smoking Fellaz, ara amb més presència de techno i house. La programació de música en directe, al soterrani, continua igual amb gust i regularitat exquisits (però amb una sonorització millor!)

De què va? A Pere IV amb Llacuna hi ha una cocteleria que sembla treta d’una sèrie de David Simon, amb un component sòrdid d’allò més acollidor. Penombra taronja, fòrmica, cuir... Som en un 'dive bar', que és la versió nord-americana del bar de vell de tota la vida, i on tant et fan un còctel com et posen birres i entrepans. No són de Brooklyn: en Carles Vélez, fill de Poblenou, va conèixer la seva parella, la Sen Enver, londinenca, a Nova York. Treballaven en bars un davant de l’altre, i es van passar una desena llarga d’anys recorrent els Estats Units a través de l’hostaleria. El retorn a casa l’han fet obrint Henry’s, un local que destil·la bon rotllo.

A part de macos, s'hi beu bé? De nassos. Cocteleria d’autor amb nivell–fan ells els infusionats i clarificats– i pots prendre-hi meravelles com un Smoking Melon, encreuament fumat i retro de Japó i Mèxic. Les canyes estan ben tirades, hi ha happy hour de còctels de Spritz a 5 euros i també cuinen unes 'smash burgers' fetes amb brinça tremendes. Els preus més aviat populars els situen en franja de barri. 

De què va? Garage 442 és un bar i club d'electrònica ubicat a la modernista Casa Comalat, a l'avinguda Diagonal, just a la frontera sud de Gràcia. El local va néixer el 2016 amb la intenció de donar una nova vida a un local on des del 1984 hi havia el mític bar El Garatge Hermètic. Si aquell local tenia com a vaixell insígnia el seu famós futbolí (explica la llegenda que Maradona va estar jugant unes partides una nit boja dels 80), el que caracteritza Garage 442 és la seva aposta per ser un dels referents de la música electrònica de Barcelona.

Què hi punxen? Sessions house, electro, dark disco, passant pel techno en totes les seves variants, així com italo-disco, EBM/industrial o drum and bass, una programació eclèctica i underground que fa que cada nit sigui diferent. El local ha apostat des de sempre pel talent jove local, però també et pots trobar amb estrelles internacionals inesperades. Com quan Arcade Fire i Jarvis Cocker es van apoderar de la cabina de manera improvisada estirant la nit fins a altes hores del matí. Gens malament, si vas aviadet a fer-ho una copa i t'hi trobes aquestes patums.  

De què va? Aldea (Esparteria, 14) és una cocteleria d’autor que es caracteritza pel seu caràcter gairebé de refugi climàtic. Molt bé, em direu, totes les bones cocteleries ja són un refugi en si mateixes. No us ho discutiré. Però en entrar a Aldea, situada en un cantó robust del carrer Esparteria, notes una frescor que va més enllà de l’aire condicionat. T’hi asseus en calma i penombra, en un ambient inspirat en els cenots mexicans, entre parets de pedra antiga i mobiliari fet a mà. Aldea és un oasi de calma.

I què s’hi beu? Els responsables i creadors d’Aldea són la parella de bartenders Silvia Dorninger i Francesco Falco (austríaca i italià). Van viure uns quants anys al Carib, i cada glop remet a un bon record. D’unes vacances a Mèxic en surt el còctel High Waves, amb aranja, pinya, coriandre, chipotle, tequila... i destil·lat de nachos! O el Piedra Santa, un combinat de plàtan, miso, caramel, ordi torrat i rom, ideal per servir de postres. Perquè de fet també s’hi pot menjar. Tenen un apartat a la carta amb tres sandos, entrepans japonesos, d’allò més substanciosos, ideals per fer un mos ràpid i continuar amb la nit. 

De què va? Al número 7 del tranquil carrer de Mèxic, podem trobar un dels locals de música de ball més interessants de la ciutat. Es tracta de M7 Club, un local que s'inspira en alguns dels clubs més underground de Berlín i que ofereix un menú musical caracteritzat per l'electrònica en totes les seves versions, la gran majoria actual, però on definitivament no hi ha cabuda per a altres estils de música més comercial.

Però això no va ple de turistes? Doncs no. El més fort del local és la seva aposta musical per a la qual, a més de comptar amb artistes nacionals i internacionals, setmanalment se celebra l'esdeveniment Lokals, en què es dona l'oportunitat de punxar artistes de la ciutat els divendres, i que ja s’ha convertit des de fa temps en una cita ineludible per als fans de l’electrònica. 

De què va? Universal és un cognom de bar molt recurrent, però no el confoneu amb el mitificat 'disco-paf' on es reunia la joventut de l''upper'. El Bar Universal d'Aribau és una cocteleria pura i dura, d'aquelles on seus en una barra, beus i parles (en definitiva, d'això van els bars). Tot i que el van obrir el 2024, respira nostàlgia ben entesa: barra i taules altes de marbre, ebenisteria fosca i uns preciosos ulls de bou amb diorames il·luminats rere els vidres, que recorden aquells visors de diapositives en forma de tele de plàstic que comprava la iaia quan feia turisme per les Espanyes. 

Molt maco, però jo vull una copa. Doncs la carta de cocteleria no desentona amb aquest bon gust un xic peculiar: són tragos de creació pròpia, però no us espereu ni gadgets ni fum, més aviat combinats servits en gots 'highball' de mescles elegants i tirant a cítriques. Cada còctel està dedicat a una sèrie de televisió vuitantera de les que van fer època: Miami Vice, Alf, McGyver, Magnum... Un exemple: un A-Team, barreja de vodka, lima, lemongrass, i ginger beer. 

De què va? Els germans Montero, en David i en Carlos, són pioners en la recuperació del ritual del vermut i en el ressorgiment de la bodega a Barcelona: l’any 2010 van salvar del tancament la Bodega Quimet, que abaixava la persiana per jubilació de l’Eugeni, el fill d’en Quimet. I ho han tornat a fer: el 2025 van reobrir la centenària Bodega Nulles (Nàpols, 239. 934 58 21 66), una bodega de l’Eixample Dret en actiu des de principis del segle XX, després d’un any sencer de tancament i restauració.

I com s’hi beu? De manera càlida i tradicional, d'una manera molt semblant a la del Quimet. El sostre és ple de bótes de vi i tancs de cervesa fresca, hi ha aixetes de vermut, Priorat, Gandesa, vermut una altra vegada, les ampolles es venen a preu de botiga amb un petit suplement per obrir-les a taula. I s’hi menja molt i bé, en una barra amb tapes fresques de la casa, i també hi ha un expositor de rostisseria amb les delicadeses casolanes fresques del dia: vitello tonnato, fricandó, tomàquets confitats amb tàperes i anxova, una ensaladilla russa boníssima, ostres, embotits i formatges selectes tallats al moment...

De què va? En plena pandèmia, el maig del 2021 va obrir el 45/33. Un espai original, modern i integrador, molt diferent dels que solem trobar al Raval. Un local modern i imprescindible si vols assabentar-te del que està de moda a la nostra ciutat. El primer que crida l'atenció és la seva grandària, que supera molt la del seu local germà, el 33/45, ubicat a Joaquim Costa, però del qual manté la seva essència: és també un lloc per beure i menjar alguna cosa tranquil·la amb amics, tenir una cita o traçar el pla per a una llarga nit.

Beure i més? El defineixen com a un multiespai cultural, i compta amb una petita galeria d'art a l'entrada, zona de sofàs, una altra de taules i un petit estudi de so on es graven els programes de la ràdio 33/45 i on sovint es fan sessions de DJ. També hi podreu trobar una àmplia varietat de còctels entre els quals, a més dels clàssics, destaquen especialitats com l'Iruña's Muller, amb patxaran, i creat per David, el cocteler navarrès del local. Per menjar: frankfurts, 'burgers', patates amb diferents extres i entrepans, i diverses opcions vegetarianes.

De què va? La febre pels 'listening bars' o bars d'audiòfils d'origen nipó està quallant a Barcelona.  Oblicuo és el primer 'hi-fi bar' de Gràcia, un local amb un sistema de so i un disseny acústic per caure de cul a terra, però també amb barra de vins naturals i còctels d'autor deliciosos. L'Oblicuo és també un 'concept bar' inspirat en les estratègies creatives obliqües de Brian Eno i Peter Schmidt, on tots els elements de decoració estan pensats i fets a mida per acollir de la millor manera la meravellosa nitidesa i calidesa del sistema de so fet a mida.  

Banda sonora OK. I el mam? Amb programació de DJ's que us posaran discos impossibles de trobar a Spotify, això és una experiència reposada que rematen els vins naturals i els còctels amb un twist creatiu. La idea del bar és que hi puguis anar a sentir música, però sense que això tapi les converses. La increïble precisió del so fa que totes dues coses siguin compatibles i que, a més a més, sorpresa, quan vagis al lavabo t'envolti un ambient de música clàssica.

De què va? Aquesta restaurant-cocteleria és el producte de la unió de Tato Giovannoni (Florería Atlàntica de Buenos aires) i Diego Cabrera (Salmon Guru, a Madrid), dos dels  bartenders argentins més rellevants del món. El resultat són meravelles d’aspecte auster i sabors nous, dedicats als països que van enviar immigrants a Argentina.

Com per exemple? El Grècia, una redefinició del Dry Martini a còpia de macerar 'metaxa' i 'tsipouro' amb fulles de parra i tàpera. Com beure’s el Mediterrani d’un glop i que et pugi al cap. Aquí estan molt més concentrats a treballar els sabors dels licors –que infusionen amb virtuositat– i les seves combinacions, que no pas a fer guarniments plens de gadgets. I també s'hi menja. A dalt, La sobrietat de Brasero –ciment, maó, fusta– es correspon amb una cuina de brasa i graella argentina, però europeïtzada i amb personalitat. 

De què va? Petita bodega oberta l’any 1927 que ha canviat d’amos i de nom unes quantes vegades, però que sempre ha sabut mantenir l’essència. Botes de vi, neveres antigues, parets groguenques i tauletes de marbre. L’Àngel, un apassionat de les bodegues de tota la vida, se’n va fer càrrec el 2004 fins que la Verònica i en Gustavo van agafar el relleu fa relativament poc temps. Apassionats de la cuina i del vermut respectivament, han restaurat i millorat l'immoble amb un treball ple d'amor.

Mam i teca, bé? Bé? Millor! La fama dels seus vermuts i platets ha traspassat les fronteres del barri, i trobar-hi lloc els caps de setmana és complicat, entre gent que es deleix pel seu capipota, bombes, mandonguilles amb picada ben feta i seitons fumats. Han mantingut i expandit una molt encertada selecció de vins a granel i embotellats, i tenen un vermut de la casa, barreja de diversos vermuts de Reus, que és excel·lent. 

De què va? El concepte del 'listening bar' o bar d’escolta va néixer al Japó als anys 50. Es tracta de locals on tot gira al voltant de la música. S’hi prioritza la qualitat del so i ofereixen un ambient tranquil i acollidor per gaudir d’un bon disc sense distraccions. Avui dia es poden trobar a moltes capitals del món. Barcelona no es podia quedar enrere: aquí tenim el Curtis, un 'listening bar' dotat d’un equip de so impressionant i una programació musical de dijous a diumenge amb DJs, col·leccionistes de discos i selectors que punxen exclusivament en vinil. Soul, jazz, funk, disco i hip-hop solen ser els estils més habituals.

Ep, que jo vull mam! També és una cocteleria on podem gaudir de combinats que remeten al món de la música (Italo Pisco, Gin Scott Heron, Liquid Love i Latin Strut), una botiga de discos i una sala de lectura amb llibres i revistes sobre música. Per completar la carta, el Curtis ofereix cerveses pilsner i artesanals, vins (en tenen tres de naturals per triar), una mica de pica-pica si vas a fer-hi el vermut, entrepans planxats en pa de coca i pastissos. I si voleu estar al dia de la programació, el millor és que els seguiu a les seves xarxes socials: @curtisaudiocafe

De què va? En ple barri del Raval. En Juanjo, el bàrman més carismàtic i apassionat de Ciutat Vella, ens farà i ens explicarà uns còctels que curen tots els mals dins aquell raconet de món que sembla una cabina de vaixell revestida en fusta i pòsters tropicals. La millor manera d’agafar el timó de la teva vida, de vegades, és començar o acabar el dia amb un dels còctels fets amb amor i granadina que hi serveixen.

I què demano? El Juanjo és un mestre, us farà el que volgueu. Però té la mà trencada a revaloritzar aquells còctels maltractats pel turisme; ell els dignifica amb afecte i bon producte. Com un daiquiri immillorable, per exemple.  

De què va? Negroni té esperit clàssic, però gasta un look contemporani, en un elegantíssim negre, que s'allunya de la fusta envellida i les decoracions pre-Transició tan comunes a les cocteleries més canoses.

I què hi bec? No tenen carta, però només cal respondre a un parell de preguntes per tenir davant teu, a l'instant, una copa que et costarà oblidar. Preparen un Negroni que et posa els ulls en blanc i et posseeix com si fossis la nena de 'L'exorcista', i també també tenen la mà trencada amb el Moscow Mule i el Whisky Collins.

Quan s'hi ha d'anar? Si passeu un dijous qualsevol, potser hi trobareu fent copa i barra el personal més 'alcoòlic' de la ciutat: músics de Manel i Mishima, fins i tot uns quants redactors de Time Out Barcelona!

De què va? Si Mortadelo i Filemón obrissin una cocteleria, seria quelcom similar al Bareto Olímpic: L'Edir Malpartida i l'Adal Màrquez (ex Boadas) i l'Antonio Naranjo (Dr Stravinsky, Especiarium) s'han fet càrrec del Bar Olímpic: una barra de tota la vida d'aires 'carajilleros' refundada com a Bareto Olímpic. Si existeix el retrofuturisme, això és 'futurocarajillisme': el trio de mixòlegs han volgut retre homenatge al bareto popular, als combinats amb brandy, pomada i Licor 43, amb un regust d'humor Bruguera. 

Però va de broma? En absolut. Aquí teniu alguns dels millors coctelers del món reivindicant el cubatasso de camisa oberta i 'nomeolvides' amb bona matèria primera. Gaudeixo d'una brutal Mamadeta & Tonic, versió de la beguda de la festa major de Santa Tecla –Chartreuse groc i verd– amb tònica, refrescant i divertida. Els cóctels són a preus assequibles, i deu ser l'única cocteleria del món on la carta t'anima a compartir (o no) un litre de calimotxo. El Bareto té un aire despreocupat i 'cañí': és seure aquí i tenir ganes d'agafar un bon gat. 

De què va? Ubicat a la part més alta de Gràcia, per sobre de la Plaça Rovira, lluny de l'enrenou i on encara queda barri, els seus propietaris defineixen el bar Fino com a un bar modern amb ànima de botiga de queviures. Un local sense cuina on, i vet aquí un altre tòpic, han convertit en virtut aquesta carència. La proposta va més enllà de les conserves i els embotits i aposta per donar un toc propi a una selecció excel·lent de producte.

Però s'hi beu? Molt i bé. La carta de vins és inquieta i canviant, i podríem caure en la temptació de definir Fino Bar com a bar de vins naturals. Però els parroquians exigeixen –i reben– menjar del bo i tall fred selecte: la màquina de tallar embotits és l'estrella del lloc. 

De què va? Racó càlid, envoltat de fusta mil·lenària i clients amb corbata i frondosos bigotis... El grandiós Josep Maria Gotarda és un autèntic graduat en l'art del còctel. Desmembra les ampolles, dissecciona la coctelera, fa el que sigui perquè la copa ens arribi perfecta, amb l'allure dels beuratges fets amb les entranyes.

I què demano? Aquí Gotarda i els seus deixebles cuinen uns gintònics d'alta volada i fan miracles amb les receptes de sempre. De fet, el seu Cosmopolitan obligaria James Bond a canviar de religió, a abandonar la litúrgia del Martini sec i a sortir de festa amb les noies de 'Sexe a Nova York'. També són uns virtuosos fent cocteleria de whisky, i els seus Moscow Mule revifarien un mort.

De què va? El Bar El Pollo pica pedra des del 2021 i s'ha llaurat la justa reputació de ser un dels bars de tapes més sòlids de Barcelona. I ara té una germana petita: el Bar La Polla és porta amb porta del Pollo, i té una vocació de barra pura i dura, amb bon beure i tapes fredes. És al cor del Raval, on hi hagué el Bar Jarana, un d'aquells bocins de l'antic barri Xino ja desaparegut. 

S'hi beu bé? I s'hi menja! Només tenen llicència C1, sense cuina calenta, i per això han tret el seu millor repertori de salaons, confitats en vinagre, ensaladilles i truites. El bonítol curat amb piperrada –llit de pebrots escalivats– és una delícia refrescant, i del llom de porc curat te'n fotries un quilo. El mam és d'excel·lent: tiren la canya amb destresa sobrenatural, i el repertori de còctels és ben fet, curt i personal: un expresso martini amb orujo de cafè, pisco sour, vermuts amb Cynar... És una cantonada de bar amb tradició: aquí hi van beure durant 40 anys els assistents a La Paloma, i així seguiran, per sort.  

De què va? El Two Schmucks el van construir en Moe Aljaf i l’A. J. White amb les seves mans. Amb material reciclat i suor. Un 'do it yourself' bíblic que va passar de ser bar popular amb bona mà pels còctels i entrepans boníssims a esdevenir una cocteleria de nivell. Fins al punt que en la llista dels World's Best Bars del 2022 van entrar en la setena posició un bar que van engegar amb quatre duros i amb material tret de contenidors. Ni en Moe ni l'AJ hi són, però ha quedat al capdavant de la barra la 'bartender' francesa Pomme Modeste.

Segueix sent un lloc fiable? El Papa és catòlic? La carta de còctels, que canvia cada mes, segueix sent un catàleg de tècnica i creativitat i d'irreverència: tenen els nassos de fer una versió del Cafè Irlandès amb cites al McFlurry! Fan el que els dona la gana; tant hi trobareu còctels de tirador com nit de grans èxits. El veritable valor afegit del Two Schumcks és que un dels millors bars del món té esperit gamberro –no direm allò tan lamentable de canalla– i pots acabar la nit amb els peus damunt la taula. Fes això al Dry Martini i la propera consumició serà a la comissaria. 

De què va? En Luca Corradini, propietari i 'bartender' de Mariposa Negra, i la seva parella, la Teresa Sáez, a càrrec del màrqueting i les xarxes, l'estiu del 2024 van obrir la cocteleria Bestiari al carrer Rec, on hi hagué aquell clàssic de la bona barra anomenat Borneo. Corradini, talentós 'mixòleg' italià que fou un dels caps de l'American Bar del Savoy, ha aplicat la mateixa filosofia que al Mariposa Negra: artesania radical tant en els líquids com en els sòlids. Fa bona part dels licors i fabrica tots els gots!

Però això no ho havia fet, ja? No! Això és nou. El Bestiari connecta el magisteri alcohòlic de Corradini amb el bestiari medieval de Barcelona. Gots fets de coure i estany –els fabrica a la rerabotiga del bar!– i receptes de creació pròpia on molts dels licors –bé siguin d'ametlla o taronja– són també casolans. Alerta, que tots estan dedicats a un animaló –o fera ferotge– del bestiari barceloní. A mi m'enamora l'Estarrufadet, el trago dedicat al dragó bebè de Poblenou, amb limoncello casolà, melmelada de gerds, llimona, boldo –herba silvestre medicinal– suc de taronja i essència de pi. 

De què va? La Textil Collective –situada en un antic magatzem tèxtil, a l'Eixample dret, just davant de la Casa Calvet– ha esdevingut un temple i punt de pelegrinatge per a l'aficionat a la cervesa artesana. I també és un dels espais dedicats a la restauració més singulars de Barcelona: els seus 1100 m2 acullen un bar de cervesa artesana i cocteleria, un restaurant de brasa, una cafeteria i una fàbrica de cervesa que té una capacitat de producció de 120.000 litres anuals. Fundada pel mestre cerveser Brian Blazek el 2021, al bar de l'entrada hi trobareu una barra de cervesa amb 18 tiradors, i tota la birra es produeix a la fàbrica que hi ha uns metres més endins.

I s'hi menja? I s'hi balla! La cerveseria té una oferta de tapes i menjar de carrer fet amb els fastuosos recursos de brasa de la cuina. Així que pots endrapar delicadeses de cocció molt lenta i ingesta immediata, com per exemple un entrepà de porc esfilagarsat estil Carolina del Nord que es fon a la boca, amb salsa barbacoa a la mostassa i 'coleslaw' amb all fumat. La carta és canviant: en funció del pop-up que succeeixi pot agafar accents veneçolans, mexicans o el que pertoqui. I ull, que al soterrani hi ha el bar d'audiòfils 303, amb selectes sessions de DJ que es beneficien d'un impressionant sistema de so.

De què va? Tothom es desfà en elogis quan parla de la Montferry. La bodega s’ha fet famosa pels seus entrepans per esmorzar, que per la seva dimensió mereixen el qualificatiu d’esmorzars de forquilla: el de botifarra esparracada amb daus d’albergínia, o el de capipota amb chimichurri. Aquest lloc és especial: un punt clau en la recuperació del vermut i la bodega a Barcelona.   

Però s'hi beu? I tant! Us serviran un cafè amb una relació qualitat-preu excel·lent, però aquí l'especialitat és el vermut i el vi a doll, que serveixen en gots de 'chato' a un preu popularíssim. El blanc, esclar, és el daurat de Gandesa i el negre és un magnífic priorat. 

De què va? La cocteleria Monk, del Grup La Confiteria, és rere un 'colmado' pakistanès i dins una finca de finals del segle XVIII: una façana realista a prova de bombes que amaga un bar únic en la seva categoria. L'espai és impressionant: tot un estudi de les varietats del rosa en un bar sobri i senyorial. Al vàter hi sona música minimalista i un sistema lumínic trastoca com veieu els colors

I què s'hi beu? Alta cocteleria d'autor que ret homenatge a artistes com Kubrick, Moroder, Kraftwerk. I molt estètica: els còctels estan pensats en com la llum els impacta! I a les parets hi ha instal·lacions d'art lumínic que es poden comprar. Una bona prova del mam estratosfèric és un meravellós Philip Glass is Dry, homenatge al dry martini amb una redestil·lació d'infusió d'algues, sake, cítrics i tintura de bolets. Creueu la paret que sembla Krypton, i accedireu a una església on en lloc d'hòsties reparteixen alguns dels millors còctels de tirador que he tastat en la meva vida. 

De què va? Una de les escasses cocteleries clàssiques que trobareu a l'epicentre guiri del gòtic. El bar el va obrir l'any 1968 una neboda del Tarradella. El seu actual propietari, l'Àngel Juez, és un paio d'aquells que és història viva de la nit de Barcelona, i que sap portar un bar amb mà esquerra. Deixeu-vos acollir pels seus sofàs de vermell decimonònic, i la fusta, la intimitat, la música a volums no invasius. 

I què bec? A la barra, a més, aposten per la cocteleria de la vella escola, gens cridanera, d'èpoques passades, però executada sempre amb canell honoris causa. La seva pinya colada és excel·lent, per exemple, encara que us en podeu fiar de totes les copes, sens dubte. 

De què va? No us deixeu enganyar pel seu aspecte atrotinat (un dels seus encants), aquesta taverna té més esperit i bona teca que tots els locals de disseny de Barcelona junts. I em quedo curt. Els ideòlegs i rescatadors de la Bodega Carol tenen dos i tres dits de front. Van agafar una taverna de vell sobrada de personalitat i, en lloc de tornar-se bojos, van decidir mantenir el seu encant de tuguri obrer intacte. La van encertar. A un parell de minuts de la parada d’Encants, la Carol és un requadre entranyable de rajola, totxana i fusta.

I què bec? No hi falten els barrils reconvertits en taula, les bótes de vi gegants a les altures i els assortidors de vi barat i bo, de cooperativa. Les mitjanes van que volen i emplenen la barra i les taules de la terrassa de cadàvers de vidre retornable. Un vinil de Joan Capri a una vitrina, una bóta de vi penjant de la porta del vàter... La Bodega Carol és la pera. Acull un públic de barri que va dels 25 als 60, és un exemple viu de la clàssica taverna cañí de Barcelona i està sobrada d’una cosa que escasseja a la ciutat: sentit de l’humor! 

De què va? Un bar de rock and roll dels de veritat, fundat per gent com Charly Raw, que han fet tots els papers de l'auca: promotors, venedors de discos i periodistes. Sovint hi trobareu el grup de torn de l'Apolo fent la pirmera o la darrera. Hi sóna tot allò que sigui bo: de Sly & the Family Stone a Dead Boys.

I què s'hi beu? Doncs al contrari del que passa en els bars de rock and roll, aquí les copes són fiables. Els gintònics són bons, no els inunden de ginebra, i també us posaran alguns vins a copes que no estan gens malament. I sobretot hi ha la possibilitat sòlida d'acabar fent el toc amb egregis rockers que toquen a la sala Apolo. I de tant en tant també us hi trobareu algun concert de bandes locals d'alta qualitat i molta ideologia. Aquí el rock and roll és una ideologia. 

De què va? El bar Polaroid és un mausoleu dels 80, un homenatge a les instantànies amb requadre blanc. Vinils, cintes de VHS i les famoses càmeres farceixen les parets poc il·luminades, com un decorat de La Bola de Cristal. El color se l'endú la barra, d'on pengen llums florescents d’aquest mil·lenni que fagocita la nostàlgia i en fa penjolls. De la paret hi penja un vestit de superheroi que du a la pitrera una CH de roba groga

I que s'hi beu? La gentada s'hi abraona ja a partir de les set de la tarda perquè és un bar, com els d'abans, on un hi entra per avançar la nit. La cervesa té preus dels vuitanta! No destaca per la qualitat suprema, però els còctels són decents. Aquest és un lloc per deixar-se anar per la seva calidesa, i aprofitar els cicles constants de cinema, concursos i promocions. 

De què va? Una de les grans cocteleries d'Europa, pioners dels tragos d'autor a Espanya. Se les saben totes. La barra és l'escenari de les coreografies més complicades. Aquí  es venera el còctel. No goseu sortir sense haver provat el Dry Martini –sense competència a Barcelona– i alguna de les creacions magistrals de De Las Muelas.

I què demano? Mira la carta i pregunta. Tot i la seva popularitat i el 'punch' mediàtic del seu bàrman, el Dry Martini continua sent una referència ineludible. I és que, senyors, això no és una cocteleria, és una església. La gran virtut d'aquesta barra senyorial és que compagina les creacions de cocteleria d'avantguarda i creativa amb una atenció de la vella escola.

De què va? Aquest és una cocteleria especial. Especial i especiada! Un dels socis és l’Antonio Naranjo –millor ‘bartender’ d’Espanya 2019!–, conegut arreu per les seves meravelles quasi alquímiques al Dr. Stravinsky. T’assalta la visió de sis tiradors a la paret, un per còctel, tragos d’alta qualitat, que mesclen cada dia i posen al barril. 

I què demano? Tots els licors dels tragos que no són de barril porten una espècie (o d’altres coses) incorporada artesanalment, per mitjà, per exemple, d’infusió, maceració o ‘fat-wash’, una tècnica que extreu el sabor d’un aliment greixós. I així poden fer... Bourbon amb croissant! O macerar tequila amb cera d’abella! Que es fa servir pel còctel 666, que a més porta xilis i la Coca-Cola amb tocs especiats, de la que Naranjo n’és co-responsable.

De què va? A Mariposa Negra, Luca Corradini –qui el 2015 era un dels caps de cocteleria de l'American Bar del Savoy de Londres, la cocteleria més antiga d'Anglaterra, icona mundial del beure fi– té un taller on dibuixa els gots, els imprimeix en 3D, i amb un motlle de guix els dona forma en fang, i els enforna a 1050°.

Però a mi el got m'és igual! Si jo bec birra a morro! D'acord, home del Renaixement. Pensa que Corradini també fa alguns dels licors, com un exquisit amaro -licor d'herbes digestiu- i un no menys llaminer licor de taronja, que intervenen en creacions com el Sèrum de la Papallona: Ginebra, 'marraschino', pastís, pera conference i mel de lavanda- alguna cosa molt especial, per la frescor com em baixa per la gola i m'empeny a xumar: res a veure amb aquests exèrcits de 'catximbes' barroques que tenen pinta (i sabor) de Pato WC. I si vols cocteleria clàssica, te la farà encantat. 

De què va? Aquest cau fascinant que sembla aturat en el temps conserva la brillantor del passat i ofereix un servei de cocteleria espectacular. Boadas va obrir l'any 1933 i va significar la inauguració de la cocteleria contemporània a Barcelona i a l'Estat espanyol, com qui diu. Si va ser prou bona per abeurar Vázquez Montalbán i Hemingway, per exemple, per tu també ho hauria de ser.

Però s'ha mantingut bé? La catedral segueix més viva que mai, destacada. La van comprar els propietaris de l'estratosfèrica Sips, en Simone Caporale i Marc Álvarez, per fer una cosa molt concreta: deixar-la exactament igual: si no hi veniu d'ençà el 2005, veureu que no s'ha mogut ni un escuradents (llevat del fet que ara hi ha un servei de sala que acomoda el client). Quan veus com escandallen la mescla del dry martini –que segueix igual d'excel·lent– saps que beuràs història viva. 

De què va? Aquest local soterrani, darrera la Plaça de Sant Jaume, és tot un clàssic. Una petita joia interada en la ruta del modernisme de Barcelona, i una petita sala de concerts on poder gaudir, amb una acústica molt bona, d'actuacions de blues, jazz i comèdia. 

I què demano? Però no és un clàssic quiet: en Jose, el propietari, ha trobat una manera diferent de navegar per la cocteleria clàssica: gimlet amb tequila, whisky sour amb absenta! Tasteu un Paraigua Poison: rom, midori, suc de taronja i pinya.

De què va? Barna Brew és un santuari de la cervesa artesana a Sant Antoni, amb una fàbrica adossada d’on surten els líquids dels assortidors. Al Barna Brew es fabriquen el seu propi mannà i no són uns aficionats: van de debò. Tenen cerveses premiades a concursos de prestigi. Compto vuit assortidors, amb cerveses estacionals, clàssics premiats i alguna marca convidada.

I què demano, el primer cop? Demaneu una degustació amb joies de la casa, per fruir amb els matisos de cada especialitat, i no us talleu amb els platets freds i 'snacks' per al maridatge (molt bé la moixama amb formatge i alvocat). 

De què va? Aquesta monumental cerveseria ofereix trenta tiradors, tots ells de cervesa artesana, en constant rotació, i parant especial atenció a Naparbier, marca de cervesa Navarra d'alta qualitat. També bona teca, amb plats com el cebiche de corball, tàrtar de Wagyu amb sorbet de cervesa Naparbier i musclos a la manera que es preparen a Bèlgica. Hi trobareu altres opcions més clàssiques, com el platet de pernil tallat a mà o unes braves ben picants.

Però què bec? Demana, remena i pregunta. També hi trobareu tots els estils de cervesa que hi ha al mercat, d'elaboradors internacionals: anglesos, belgues, alemanys, etc... Si sou amants de la curiositat, el celler del Biercab ofereix una selecció d’ampolles de cervesa que us deixarà estabornits. 

De què va? Va ser l’avi del Joan Carles, tercera generació al capdavant d’aquest bar mític, qui va començar a preparar, el 1929, la tapa estrella d’anxoves del Cantàbric, “que es pesquen a la primavera, ja que les de l’agost, de retorn, són més primes i tenen el greix menys integrat a la carn”, explica.

I què s'hi beu? El xampanyet i el vermut de qualitat –tenen proveïdors de confiança, no ho dubteu ni un moment– reguen les tapes senzilles, però efectives, d'aquest indret que aplega tant a turistes com a nadius. Un cop arriben al local, es guarden en una cambra durant dos anys per tal que es confitin i se serveixen amb unes gotes de vinagre de vi, sense oli.

De què va? Benvinguda sigui l’Ølgod, una cerveseria artesana al cor del Raval que punxa la barbaritat de 30 barrils; el nom no deixa espai per al dubte: Ølgod és un poble danès i significa déu de la birra, i a l’entrada hi veiem runes i un vaixell víking. Es dediquen a la cervesa artesana d’arreu del nord (encara que sempre amb una presència gens testimonial de la producció local).

I què hi demano? Com és habitual en el món de la cervesa artesana 'cool', el que val la pena és demanar uns quants tastets al bàrman, i així sabreu què és el que us agrada. Sovint us hi trobareu inauguracions de barril amb el fabricant. I la teca vegetariana no està gens malament. 

De què va? L’entrada enganya: mai diries que aquesta creperia amaga una de les millors barres de Barcelona. La clau és superar la tírria inicial i endinsar-se en aquest espai recarregat, sobrat de ritme i presidit per una barra senyorial: un tronc d’arbre partit. Les creps són la propina d’una cocteleria atrevida i amb sentit de l’humor, un factor que es troba a faltar a les barres més tradicionals. Els còctels de Creps al Born es cuiden fins al més mínim detall. Estètica sorprenent. Creativitat al límit. Elegància. Innovació... Molt novaiorquès. I el xou està garantit.

I què s'hi beu? S'hi beu i s'hi balla! En cap altra cocteleria de la ciutat es remena tant el cul entre la barra i la paret com aquí. Ara bé, amorteixen les ressaques amb un model de bar sostenible impecable. Il·lustra la dualitat diversió/serietat un clàssic de la casa, el Popeye Sour: una explosió de cachaça envellida, suc de llima i gingebre... i espinacs! Espraiat amb mezcal, olores fum i cos, però t'empasses una plantofada d'energia cítrica i verda que et posa com un mariner de la Setena Flota quan sortien pel Born.

De què va? Un bar de barri que ha premut el botó de 'reboot'. En JuanPe González (Banda Municipal del Polo Norte), ha revifat aquesta esplèndida barra inoxidable del 1980, al Poble-sec més tranquil, amb l’ajuda de l’actor-artista Nico Baixas i la Lina Ruiz. “Reproduïm una manera espanyola d’entendre el bar, amb gent dreta i bon producte de tota la mediterrània”, diu.

Com s'hi beu? S'hi menja i s'hi beu de nassos! Ha ajuntat delicadeses fredes (olives de Bailén, tonyina fumada de Múrcia, embotits de Salamanca, formatges artesans...) amb una carta de vins a copes ben triats, canyes de cervesa tirades amb mil·limètrica exquisidesa i vermut de la cooperativa de Falset, lleuger i deliciós. I un parell de guisats que fa la seva mare: delicioses les mandonguilles amb records especiats de Casablanca, destí de l’exili republicà dels seus avis. Ull a una molt bona programació cultural. 

De què va? Per als que som del morro clàssic, el més fàcil és reivindicar bars de vell davant la proliferació d’espais moderns. No obstant això, alguns cops els rondinaires ens trobem amb llocs com el Collage. És un bar, però pretén convertir-se en una mena d’oasi artístic/etílic on art i còctel es confonen en dansa seductora: una celebració de la creativitat al servei del fetge. Compro.

I què demano? Al Collage, els còctels d’autor són pura imaginació artística: Beltran Ferri, el cap, és tota una institució en el món de la cocteleria de Barcelona (i axiò vol dir arreu del món, també). Les pocions de la casa –també tenen els clàssics– responen a les pulsions creatives d’uns 'bartenders' que saben de què va. Tenen experiments memorables, com el Cazador de Mosquitos, amb Tanqueray, shakerato amb citronel·la, litxi i crema de móra, o l’Spring Perfume, amb maduixa, Smirnoff, alfàbrega, suc de llimona i nabius. I la decoració està a l’altura de les circumstàncies. 

De què va? Té el 'look' atrotinat de les associacions culturals alternatives. Si el que vols són cambrers amb cos d'Adonis, David Guetta a tota llet i Absolut amb Red Bull a preu de petroli, millor que vagis a l'Opium Mar. L'Antic Teatre és un espai vell i reciclat, però té una de les millors terrasses interiors que he vist en la meva vida.

I què demano? Doncs res de l'altre món: vi, combinats i cervesa. Ara bé, aquí la importància passa per gaudir d'un pati gegantí amb brots anàrquics de vegetació, per prendre la fresca, agafar el puntet a base de quintos i fer temps abans de les activitats culturals que hi celebren. Mourinho no podia tenir més raó: aquí hi fan teatre del bo.

La part final del carrer de la Mercè, els darrers metres del Gòtic abans de convertir-se en el Born, sempre han sigut màgics. I en aquests darrers metres hi ha el Motor Oil, que pren el relleu del bar Bollocks. Segueix sent impressionant: som en una immensa cocteleria-diner d'estètica roquera, farcida de memorabilia d'un dels socis, el DJ i promotor Max Ochoa, MadMax de Nasty Mondays (motos penjades! Un pinball d'Aerosmith!), amb una carta de cocteleria a càrrec del bartender Marco Tagliabue, cap de Creps al Born, tercer associat, i una selecció musical repartida entre el mite dels plats DJ Yoda, quart copropietari, i el propi Max. Per si no n'hi hagués prou, les hamburgueses i el pollastre fregit, a preus d'amic, van a càrrec de La Gringa.

De què va? Presidit per l’elegància de tres sofàs Chester marrons i un finestral que dóna al tranquil carrer de Ferrer de Blanes, el Bloody Mary Cocktail Lounge aixopluga el bevedor amb bona música retro, il·luminació penombrosa i una barra en forma d’angle folrada d’ampolles.

I què demano? Juguen amb un catàleg d’uns deu Bloody Mary diferents. I el millor és que proposen un maridatge amb algunes de les seves variants més sofisticades, copes antològiques que arriben amb una tapa ben maridada. Tasto el Bloody Casear, un experiment demencial amb regust de cloïsses i una tapa de tonyina molt refrescant. L’Alessandro remena la coctelera com un mestre. Es tracta d’una copa orgiàstica que entra com l’aigua!

De què va? Impertèrrita i resistent, la Bodega Massana continua en peu de guerra a Horta des de fa més de 80 anys. Sembla que no hagi passat el temps en aquesta taverna de les de sempre. Aquí preparen uns esmorzars com Déu mana amb, per exemple, capipota, peus de porc, escalivada amb anxoves i botifarra amb seques. La cuina ha evolucionat i sempre s'hi menja bé. 

I per beure? Són especialistes en bon vi a dojo, vermut i canyes ben tirades. Gaudir amb un porró de DO Priorat, vi ranci i moscatell, però també de Rioja, Verdejo o Ribera de Duero ens recorda que abans d'haver-hi sommeliers hi havia bodeguers. Podeu comprar els vins a granel. Ulls al 'vintònic', un combinat de ginebra macerada amb pells de taronja, llimona i branques de canyella.

De què va? Compte amb l'austeritat de l'entrada. Molts de vosaltres hi haureu passat per davant i mai no us hi haureu fixat, ni tan sols al curiós dibuix de dos homes muntats en un tàndem. Suposo que les cortinetes de la porta contribueixen a conferir a aquesta cocteleria un aire d'intimitat i de petit comitè que agrada molt als sibarites de la copa. Tandem és una cocteleria exquisida.

I què s'hi beu? Bàrmans joves vestits a l'antiga, col·lecció interminable de destil·lats i canells preparats per executar qualsevol recepta amb una punteria de franctirador. Compte amb el Gin Fizz: després del segon et caurà bé fins i tot la teva sogra.

De què va? A finals dels 90 va obrir l’Olivia, que va durar un any, preàmbul del Benidorm, bar que va marcar època i on hi va passar de tot. Deu anys més tard va venir el Tahití amb la seva sofisticada cocteleria tiki, i el Javi Cejas, el responsable de tot plegat, va decidir reinventar-se altre cop. La Bodega Berlanga vol ser un local d’aquells de tota la vida, sense més pretensió que poder-hi fer tranquil·lament uns gots amb els amics. Ara: quins gots! És a dir: l’important està molt bé.

I què demano? Tenen una artesana de tirador per llepar-se’n els dits, la Fort, de l’Hospitalet, de l’amo del Vaso de Oro de la Barceloneta, en rossa i negra. O l’espectacular Aperitivo Berlanga, a base de vermut vermell, picón, Laphroaig i rom Plantation. També en tenen a base de cervesa, com l’Austrohúngaro, amb cervesa, xarop de poma, tequila i mezcal. Preus molt ajustats, i per si no n’hi hagués prou, amb cada consumició et posen una tapeta.

De què va? Al cor del Raval, hi ha La Cobra: un bar victorià, fosc i deliciosament macabre: una guineu dissecada t’observa des de les altures. Fedor Jeftichew, el nen licantrop, et saluda des d’una foto penjada a la paret. Vincent Price et somriu. Banyes de cérvol. És com si fossis en un 'megamix' de 'Freaks' de Tod Browning i la sèrie 'Carnivàle'.

Apart d'acollonir... què s'hi beu? Excel·lent selecció de birres. Els gintònics volen. Carta de còctels curta, però robusta. Demanes al taverner que et prepari el còctel de la casa, i t’arriba un Toqui: una relectura del Moscow Mule amb pisco, cervesa de gingebre, merquén i altres prodigis alquímics. Ets en un museu demoníac, un pou al·lucinatori que palpita a ritme de rock dur, amb un raconet dedicat a Edgar Allan Poe! I fins i tot hi podreu veure xous en directe de 'shibari' –allò del gaudi sexual mentre et lliguen– amb estètica demoníaca. No hi vagis amb amics de l'Opus Dei! 

De què va? París té les seves terrasses cobertes i uns fanals de pel·lícula. Nosaltres tenim cellers amagats com el Tano. Una porta plena d'adhesius, les taules de marbre, el caliquenyo i la noia amb el diari de diumenge sota el braç que s'explica a glops de vermut i mos d'anxoves, banderilles i escopinyes. Quina gana passen a París.

I què s'hi beu? El seu irreductible vermut de la casa, que es fan portar des de Girona. Un excel·lent Perucchi, que serveixen a pal sec (o amb glaçons, llimona i oliva, si els ho demaneu. Aquest no és un lloc de sofisticacions). Però la solera del lloc i la solvència del mam i els aperitius en conserva –escopinyes, musclos, seitons... tot de primera!– fan que tingui un lloc perenne en els nostres cors. 

De què va? També conegut popularment com Los Pescaditos, pel seu peix blau acabat de pescar ben fregidet. Tenen vermut de la casa Perucchi, dels més antics de Catalunya. Fer el vermut aquí és sentir-se com un rei, dins una tasca d'aquelles que semblen de prinera línia de mar a Càdiz. Només preparen peixet fregit, amanida de tomàquet i un pinxo de botifarra, tot boníssim. L'entranyable Merche Fructuoso, que va portar durant més de 30 anys la cuina, va morir, però segueixen brodant la seva recepta de peixet fregit senzill i saborós.

I per beure? Doncs cervesa ben fresqueta en format quinto i un vermut de la casa que no desmereix la cruixent greixositat del seu canònic peixet fregit. Vermut, morralla fregideta i pintxo de botifarra és una estona de cel dominical.

De què va? És un dels grans clàssics locals de tapes de la Barceloneta, amb cambrers uniformats de cambrer clàssic, un detall difícil de trobar avui en dia a la ciutat. A part de ser un dels llocs de referència on tiren bé la canya a Barcelona, també hi gaudireu de tapes de sempre com patates braves, pebrots de Padrón i ensaladilla, i d’altres de més marineres com gambes, cloïsses o calamarsets, tal com mana en un històric barri de pescadors.

Però s'hi beu bé? Ho dius seriosament? De quin planeta vens? Aquí hi tiren la millor canya de Barcelona i de les millors d'Espanya. Glops d'or líquid sàviament coronats per un núvol de glòria escumosa.

De què va? Hi ha comerços amb història i la Bodega Neus n’és un. Ho reivindica amb l’eslògan: “Despatxant des del 1917”. És a Benet Mercadé, un carreró de Gràcia dit així en honor al pintor natzarenista. Els nois de La Vermu, els actuals propietaris, han volgut mantenir l’emblema del lloc, així que cada dia serveixen capipota.

I què demano? La passió per seguir amb la tradició es veu reflectida a la carta de begudes i tapes. Si voleu una copa de vi, haurà de ser de bota i tindrà un preu irrisori, com el de les bodegues on reomples l’ampolla d’aigua amb vi. També hi podeu prendre un bon vermut, una especialitat de la casa que mai falla, i acompanyar-lo amb unes tapes clàssiques: bacallà amb samfaina, truita de bacallà i bomba catalana, entre d’altres propostes.

De què va? La Núria, propietària, cambrera i mestra de cerimònies –juntament amb el seu marit Enrique– d’aquest bar que un dia va ser taverna, defineix la criatura com “un bar de barri”. I probablement aquesta és la millor manera de recollir l’essència d’aquest espai agradable i proper,  sense pretensions estètiques, un bar en què, i algun defecte havia de tenir, no hi ha ningú que es digui Chiqui, perquè ja existia l’any 1959, quan els pares de l’Enrique el van agafar en traspàs. De mica en mica, “quan van començar a obrir supermercats, el vam reconvertir en bar”, explica l’Enrique.

I què s'hi beu? És un bar atípic i alhora tradicional, un lloc on només venen conserves, entrepans, vins a granel i, la joia de la corona, el vermut de la casa, molt popular entre els aficionats a aquest beuratge: tant els nouvinguts com els de tota la vida, que coincideixen molts cops a mitja tarda compartint tragos.

De què va? La Camila ocupa el meravellós espai d’indeterminació d’un bon bar de barri: allà on pots prendre un cafè, menjar un entrepà o fer un mos calent, i on tens la certesa que ho podràs fer tot amb solvència. En contraposició amb les cafeteries d’especialitat que et volen encolomar un flat white per una pasta, les propietàries són baristes experimentades que aposten pel cafè amb llet i cervesa artesana de Garage Beer i vermut casolà de la Marín.  

I per menjar? Segueixen la mateixa filosofia de producte de proximitat del barri: aquí podreu gaudir de truites de patates sucoses, croissants de La Nena, teca de Les Tres a la Cuina... I sense que costi un ull de la cara. El local és preciós: un bar de barri refet amb bon gust i minimalisme.

¿De què va? Quan us posàveu el primer full d’espinacs al gintònic, l’Elephanta ja feia temps que dominava l’art d’aquest còctel. El local gracienc va apostar pel gintònic molt abans del boom d’aquesta beguda, i fa tan bé la seva feina, que ara que la moda sembla haver-se apaivagat i el suflé gintoniquer ha baixat, encara se’l considera justament una referència de garantia en això de barrejar ginebra amb tònica com Déu i la Reina Mare d’Anglaterra manen.

¿I què demano? Doncs un gintònic de categoria olímpica! Com una joia de color ambre amb punt de llimona i una ginebra infusionada amb herbes que es diu St. Engelbert. És un dels millors gintònics que he tastat en molt de temps. La copa rodona gelada, els glaçons, la dosificació dels ingredients, tot està perfectament ajustat.

De què va? Màscares, miralls, caps de nines terrorífiques, algun crani d’animal i gravats antics: el Macabra Bar, ubicat en ple epicentre del Raval, una mica apartat de les sobresaturades artèries d’aquest barri, té un cert aire de gabinet de curiositats amb les seves llumetes, parets fosques, semipenombra i cortines. Aquí els agraden la mort i les calaveres, però no patiu, només en l'àmbit estètic. 

Per beure? Us recomanem el de la casa, el Macabra: amb base de ginebra, Campari i melmelada de fruits vermells, i el Mango Miller, amb tequila, mango i Xili de Jalapa. Finalment, al Macabra Bar també podreu calmar la gana amb, entre altres opcions, uns suculents natxos vegetarians o un entrepà de 'cochinita pibil' que, sens dubte, és un dels èxits de la seva cuina. 

De què va? La gent de Creps al Born són al darrere del Bar Sauvage, un espai que manté l’essència de Creps al Born, però es mostra més ambiciós. Al fons de la sala principal, per exemple, trobareu Pink Taco, una taquería de butxaca que està oberta fins a altes hores de la nit. Al soterrani hi ha un club brutal que recorda una gruta i compta amb dues barres de còctels diferents: clàssics i amb rom. I als plats, DJ històrics i d'alta gamma de la ciutat, com el DJ Yoda.  

Què em recomanes, clarivident? La carta del Sauvage és una lliçó de creativitat i sentit de l’humor. Veig una foto d’Arnold Schwarzenegger i m’emociono; pertany al còctel Mr. Muscle: un glop verd, fumat i refrescant amb espinac, cachaça, mescal, llima i oli d’oliva. La copa és tan deliciosa que m’acomiado dels enèrgics i simpàtics cambrers a l’estil Terminator: 'I’ll be back'.

De què va? Balius és una cervesa 'afterwork' un vermut de diumenge i sobretot un còctel de dissabte a la nit: s'ha establert com a la cocteleria popular de Poblenou, i un dels llocs del barri on es practica una vida nocturna cívica, als antípodes del no massa llunyà merder del triangle golfo.  Si us decanteu per la cocteleria, tasteu el Bourbon Bulleit, per exemple, a base de mescal, aranja i canyella (encara que si us ve de gust un dry martini de tota la vida, també us el faran i molt bé). Balius és també un lloc on gaudir de concerts de jazz els diumenges al vespre. 

Només beure? No. Tenen una petita carta de snacks treballats per fer coixí i fer un vermut de traca: combo de xips, olives, seitons, anxoves i piparra, daus de salmó marinats amb vinagreta de soja i mel o setions i anxoves del cantàbric, per exemple. Tot de primera categoria: els propietaris són el Grup La Confiteria, que han mantingut el preciós cartell i l'estètica exterior d'un històric adroguer. Una cocteleria per a tots els públics que ens encanta i fa barri.  

De què va? El 2022 va reobrir Rouge, la mítica cocteleria del Poble-sec. I ho va fer amb una excitant programació cultural i una nova i seductora carta de beure, però també de menjar. I mantenint, malgrat els canvis, la seva essència de búnquer cultural connectat amb la ciutat. Es tracta d’un espai on podrem gaudir de sessions de DJ, de nits de comèdia, pòdcasts en directe i converses amb artistes. 

I què s'hi beu? Set còctels de culte dedicats a la història del barri. Com el Mula 54, homenatge a l’antiga discoteca Studio 54, el Margarida, per la Xirgu, i el Mustang, pel grup de rock, originari del barri. A l’hora de picar, han optat per una original selecció de cinc brioixets planxats creats amb el xef Alberto Ibáñez, com el de pollastre a l’ast, tòfona amb ceps i bomba del Poble-sec. 

De què va? Aquesta cervesera artesana de Barcelona, fundada el 2015, té un bar al Poblenou: és en aquell deliciós local entre la Rambla i la platja on hi hagué el no menys deliciós Bar Local, i gaudeix d’una terrassa enorme i mig secreta. Al segon Garage Bar hi tenen dinou tiradors (en volien fer vuit però es van descomptar!) d’una cervesa que elaboren tres quilòmetres amunt, a Sant Andreu, i que serveixen en perfectes condicions. 

I saben tirar bé la canya? Oblideu-vos de l’aberració de la cervesa a punt de glaç amb la copa de congelador. Una IPA com la seva s’ha de servir a 7 ºC, i la seva Lager Calvell, en honor al barri, és pur Oktoberfest que surt a 4,5 ºC. Per si fos poc, hi sona rock and roll amb criteri i tenen un pizzer italià de primera línia, l’Antonio Marco, que amassa unes pizzetes boníssimes. A Madrid tiren millor la canya? Hi ha tòpics zombies que eren certs fa vint anys i no s’han adonat que són morts i enterrats. 

De què va? Impulsat per el maître Ignacio Ussía, aquest espai conjuga restaurant i cocteleria sense imposar fronteres. Pots demanar menjar de la carta a la barra i pots beure còctels mentre sopes. Cada còctel és pura fantasia, i l’acompanyem amb els snacks de la casa: mochis de capipota i ostres amb cansalada. Si els aperitius són així, no vull ni imaginar el que surt dels fogons del restaurant. 

Però què demano? El White Truffle Pisco Sour, amb mel de tòfona blanca, pisco, llimona, bíter i xocolata blanca és una meravella. També l’Arashi Spirit, un glop japonès complex i evocador. Envoltat de destil·lats macerats i altres experiments, el 'bartender' es mou ràpid a la barra i cuida tant el contingut com el continent.

De què va? El blog dels del Morro Fi, ja no funciona, però aquest 'wordpress' va ser una referència a l'hora de tornar a recomanar barres de tota la vida, a recuperar el vermut. I d'exploradors de paradisos d'anxova i secallona van passar a muntar el seu propi oasi.

I què s'hi beu? El bar del Morro Fi també va esdevenir referència. En menys d'un quadrilàter de rajola, el Marcel serveix el vermut que sempre hagués volgut trobar en un bar. Les canyes del Marcel amaguen un secret que només podreu veure si esteu molt atents a les mans d'aquest home que ja es coneix com el Rimbaud de la canya. Dos dits de justícia poètica, és el que trobo en cada got.

De què va? Aquest bar és, sense, dubte, una de les grans joies modernistes de Barcelona. Va obrir l'any 1912 com a confiteria, esclar, i ha passat moltes etapes. L'encarnació que molts recordareu és la de bar normal i corrent de finals dels 90: sense cap carisma especial, però el brutal encant de la fusta i miralls de l'antic aparador feien que prendre-hi una cervesa normal i corrent fos tota una experiència. 

I ara, què? El 2017 el grup de restauració especialitzat en alta cocteleria La Confiteria –fanàtics del lloc, ja veieu quin nom es van posar– en va assumir la gestió i li van rentar la cara. Això inclou també una carta de còctels excel·lents a preu assequible. Algunes de més complicades i aparatoses, altres reformulacions de clàssics. Com per exemple el Mefisto: una deliciosa i picant derivació ravalera de la Margarita amb Tequila, chipotle, cogombre, gingebre i llima.  

De què va? L'Ocaña ha esdevingut un lloc imprescindible a Barcelona: la Plaça Reial ha passat de tenir tot un angle tancat a gaudir d'un macroespai amb restaurant, terrassa i dos clubs que senten com a propis tant els turistes com els locals. L'Ocaña Club és un petit secret que val la pena conèixer: un club discotequer soterrani amb una exquisida cocteleria. 

S'hi balla? S'hi beu? A cabassos! L'entrada sol ser gratuïta, i podeu optar per arrepapar-vos en sofàs de cuir i veure passar la nit i la fauna, o remenar el cul al ritme de l'electrònica de la bona. En els dos casos gaudireu de tragos d'alt nivell, receptes d'autor com el Mango Mule, o també podeu demanar els vostres còctels fetitxe. I val a dir que a preus molt interessants, si tenim en compte que som en un soterrani ple de personal 'utracool'. Que no us faci mandra o vergonya baixar-hi: aquí hi ha diversió de la bona. 

De què va? Nuts Indulgence Club combina el millor de la modernitat líquida coctelera i el classicisme. No és qualsevol cosa: és el bar que han muntat en Josep Maria Morera –dissenyador de l'ampolla de Font Vella, per exemple– i l'interiorista Lázaro Rosa-Violan. Han refet l'espai amb elements de la seva col·lecció personal, plena d'art i antiguitats: unes cariàtides de fusta d'Amsterdam, vidrieres d'un castell de Carcassona, vitrines d'un bar de Milà, fusta noble de Venècia... una làmpada del castell de Púbol! Tot està pensat al mil·límetre, des de la proporció d'alçada entre tauleta i sofà fins al teixit art decó dels sofàs: tot és original i valuós.

D'acord, però i el mam? Doncs tant afinat i excels com l'interiorisme; alcohol d'alta gamma i mà fina que reversiona clàssics del bon beure sense desvirtuar-los, com per exemple un Moscow Mule amb extracte de gingebre. També hi trobareu versions de jazz els caps de setmana a la nit a càrrec de solvents duets, i sopars de delicadeses per encàrrec.  

De què va? A l’Old Fashioned, no hi vas a veure, hi vas a beure. El local és petit, està decorat amb gust i resulta acollidor, però on es cou la teca de veritat és a la barra. El Luca i el Bruno –italià i portuguès respectivament– vesteixen amb armilla i corbata, impecables, tenen experiència internacional i són uns estetes del còctel sense por d’experimentar; dos dels millors bàrmans que m’he trobat en aquesta santa ciutat.

De veritat? Prova un Martini Tiramisú, un caprici extravagant, sorprenentment agradable a la boca. És com beure el pastís italià en format líquid. I tasto un Bloody Mary tunejat que mereix figurar entre els més grans de Barcelona –l’acompanyen amb unes perles de llimona i pebre que s’han de paladejar després de la copa–. Impressionant.

De què va? Just al costat del pont de Vallcarca, la bodega cooperativa La Riera és un bar de barri, obrer i anarquista. No tingueu por: aquí tothom hi és ben rebut, i les canyes són de cervesa bona i ben tirades. Allunyat del brogit urbà i turístic, aquí hi trobareu una bodega de tota la vida amb caliu i un gens dissimulat i saludable esperit anarquista.

I què s'hi beu? Per beure, vi i vermut a doll, vi d’ampolla de cooperativa i ecològic, cerveses artesanes, ratafia, sucs ecològics… I tot fet al territori català. Per menjar, una carta de bons entrepans, tapes i amanides (on es privilegia el fet vegetarià: fan la seva pròpia sobrassada vegana), a preus populars. Sovint hi trobareu concerts en format de butxaca, festes i karaoke. 

De què va? Capacitat màxima per a 20 persones. Una barra. Uns quants tamborets. Un grapat de tauletes. I tira milles. Al Pony, no hi trobareu mobiliari de Neukölln. Zero concessions al disseny escandinau. No, aquí no fan cursets de sushi, ni estan obsessionats amb la cervesa artesana. El Pony és un bar de tota la vida i punt. I en aquests temps en què tothom busca noves sensacions, que et venguin un gos vell amb un collar nou, una bufetada de realitat com aquesta s’agraeix.

Com s'hi beu? La barra és vella, està deliciosament cruixida, és un pedaç d’història viva i pel seu llom llisquen cubates i gintònics ben preparats durant tota la nit. Per cert, no us passeu de llestos amb el mam, aquí van als bàsics, no es compliquen la vida. O com diuen ells, casa de begudes. 

De què va? El Born resisteix com pot la bufetada de la gentrificació. Al carrer del Rec, un dels símbols del barri, la llegendària cocteleria Gimlet, amb gairebé 40 anys d’història, ha reviscut retent homenatge al detectiu Marlowe de  Raymond Chandler, mantenint la meravellosa barra, aplicant colors sobris i elegants i recordant en la decoració el personatge que dona nom al local.

I què tal la carta? Doncs viatja en el temps. I els còctels són d’una altra galàxia. Preparen el gimlet que bevia Marlowe, per descomptat, però ens decantem pels exemplars d’autor: El Sol y Sombra, amb alfàbrega, bergamota, pisco i Italicus, és orfebreria pura. Però el més curiós és La Mirada de Marlowe: li expliques al 'bartender' com ets, i ell et prepara un glop adequat a la teva personalitat. Molt millor que anar al psicòleg, on vas a parar.

De què va? Amb els anys el Leo s’ha convertit en un temple de peregrinació de la Barceloneta. No pots dir que ets 100% barceloní si no has posat un peu en aquest bar! La Leo, la propietària, és com una mamma italiana. Cuida el client com si fos el seu propi fill. Aquestes parets, que homenatgen el rumber Bambino, però de les quals també en pengen instantànies de vida de la propietària i família, han vist de tot.

Per què hi has d'anar? La solera i l’ambient del Leo és fascinant. Música, cerveses, vermut i converses interminables amb l’agradable propietària et fan estar enganxat a aquest local: hi vols tornar un dia i un altre, a descobrir què t’hi espera. Pot semblar mundà, però sovint són les coses més terrenals les que donen sentit a la vida, no?

De què va? Un bon dia la Flora Saura, presentadora de televisió, va topar amb un bar de les Corts que es traspassava i va decidir fer un cop de cap. Va enredar el David Carabén –cantant de Mishima i marit seu– i un amic, en Zico. I dit i fet: La Javanesa va obrir el setembre del 2016. El nom ve d’una cançó del gran Serge Gainsbourg, que la va escriure com si fes servir l’argot javanès, que utilitzaven putes i macarres.

I com s'hi beu? De fàbula. És una cocteleria perquè el barri ho demanava. Ara serveix autèntiques meravelles, receptes pròpies i d’altres caçades al temple dels temples del còctel, el Suffolk Arms de NYC. Per exemple, un Dispara i Apunta fet de mescal, pinya natural emulsionada amb cinc pebres i aiguamel durant 24 hores i Bittermens: una delícia fumada i picant. O bé un Crosta, del 1850, amb brandi, triple sec de mandarina, cireres marrasquines amb amaretto, suc de llima i un cop d’angostura. El David diu que a La Javanesa "no hi ha càlcul, hi ha passió". I això es nota. Visca!

De què va? Meteoro és una associació cultural i club on s’esdevenen alguns dels concerts, exposicions, tallers i projeccions més interessants de la ciutat. Meteoro s’ha convertit en un dels locals d'oci i cultura més avantguardistes de la ciutat, i dona cabuda a estils i festes que no tenen cabuda en locals més grans: punk, una festa de reggaeton ben hot, una fosca sessió de techno underground o una nit de flamenc queer.

I el beure? Doncs molt bé, gràcies. Han fet les coses amb solvència, i a la barra, hi destaquen combinats com el Moscow Mule, les micheladas i, per descomptat, el seu licor cafè, enviat directament des del celler artesanal d’un senyor d’Ourense. Et calen més excuses per tornar a sortir?

De què va? Com qui troba un 'match' a Tinder que dura més d’una cervesa i un clau, així et sents quan entres al Samba Brasil. Un bosc exòtic i sense fum, on pots omplir els pulmons d’aire, una sensació quasi inimaginable entre els bars atapeïts de Barcelona. Les falgueres, palmeres i l’heura són un embolcall perfecte per a les taules del jardí i la bassa plena de carpes, que s’amaga al bell mig del pati interior, on els somiadors desorientats han llençat cèntims.

I què demano? La terrassa et convida a prendre’t alguna de les especialitats de la casa: potser els millors mojitos i caipirinhes de Barcelona. Un local apadrinat per la gent del barri, on tant pots trobar un grup de joves fent postureig a Tik Tok com un senyor gran rellegint el seu llibre preferit amb un golden retriever entrelligat a les cames.

De què va? Allà on era i funcionava el Bar Paloma, Ramon Lamarca i el seu fill Marc va parir el Bar Calders, a la cantonada del passatge amb el nom de l'escriptor català i el carrer Parlament. L'homenatge a l'escriptor no es limita al nom: poden trobar-se en aquest auster i elegant local llibres de Pere Calders. En l'oferta s'inclouen alguns plats mexicans, en record a l'involuntari exili de l'escriptor al país asteca, com el guacamole, els nachos o les quesadillas.

I el mam, què? Doncs molt bé, gràcies. Bé? Excel·lent! Aquest és un dels temples del vermut de Barcelona: el de la casa, boníssim, us sortirà per molt pocs diners. I la seva carta de còctels de vermut és iconoclasta i completa. I no cal dir que tiren la cervesa amb un joc de canell i una escuma d'ambre de nivell superior. El 2020 van complir deu anys en plena forma. 

De què va? Aquest bar és insòlit: amb un espai amplíssim i passat de mític antre rocker (abans va ser el Valhalla, l'Urbe i el Corto Maltés) està dedicat al skate, el punk, i el hard-rock. Treballat fins al mínim detall -a l'entrada hi ha un expositor d'art urbà– el local compta amb un 'half-pipe' -mig tub gegant de ciment– a la rerebotiga perquè la clientela hi vagi a patinar. La decoració està feta amb mil taules de skate trencades.

I què s'hi beu? Doncs cerveses de marques 'mainstream', licors d'herbes ben forts com el Berliner Luft i mojitos preparats amb força encert. Potser no és la millor cocteleria del món, però sí un club nocturn i bar de rock and roll amb un carisma skate-punk-stoner que fa caure de culs.   

De què va? El Senyor Vermut és un local de barri, de l’Eixample Esquerre, per ser més exactes, un fet que no és banal. Ja ho diu la cançó escrita pel cantant més famós de Xàtiva, que "qui perd els orígens, perd la identitat”.

I què s'hi beu? Dirigit per la família Miralles, el Senyor Vermut té en el vermuteig la seva espina dorsal. El migdia que vaig tornar al Senyor Vermut, la beguda del dia era el Negroni i vaig començar per un còctel fet amb una part de ginebra, una de vermut vermell i una tercera de bíter, normalment Campari. Diuen que el Negroni desperta la gana, i així va ser.

I s'hi menja? Un gaspatxo de préssec, unes croquetetes –fantàstiques les de ceps–, un capipota amb el sabor dels menuts que preparava la meva àvia Josefina, unes braves interessants, no superlatives, i una broqueta moruna ben marinada amb oli i espècies, per exemple. 

De què va? L'espai gastronòmic de Cervesa Moritz, en el que havia sigut l'antiga fàbrica, és tot un festival de beguda i menjar. Hi trobem una amplíssima carta de tapes d'arreu del món, a càrrec de Jordi Vilà, on menjar alsacià i espanyol es donen la mà. Tot plegat acompanyat d'un bar de vins i un restaurant.

Però, i la birra? En l'espai de cerveseria, amb la barra més llarga de la ciutat, hi podem prendre cervesa sense pasteuritzar, connectada directament del tirador al tanc d'una microcerveseria! En aquest espai rehabilitat integralment per Jean Nouvel, també es pot visitar la microcerveseria, però sobretot val la pena passejar-hi sense pressa i descobrir els detalls arquitectònics –murs vegetals, finestres periscòpiques– que fan de la Fàbrica Moritz un dels edificis públic més sorprenents de la ciutat i tot un parc temàtic pels amants de la cervesa.

De què va? Abans subministrava electricitat al barri. Ara ofereix un altre tipus d’energia: bon vermut casolà, tapes mítiques i ambient assegurat. L’'ensaladilla' és segurament la més popular, feta bàsicament de patata, cranc i ou, però se’ns acudeixen una bona llista d’altres menges que heu de tastar: truita de patates, croquetes, formatge manxec, embotits curats…

I què s'hi beu? Doncs l'habitual en aquests casos. Vermut de la casa més que recomanable, cervesa molt ben tirada i vi a granel, varietat bodega: és a dir, Gandesa, blanc daurat vell i negre jove. 

De què va? Hi ha gent que pot reproduir de memòria totes les alineacions del Barça des del primer any de la seva fundació i n'hi ha que s'aprenen cadascuna de les parades de tren de Mollerussa a Grenoble. La mateixa memòria selectiva tenen a La Cervecita, aquest bar i botiga del Poblenou.

I què demano? Doncs cervesa haurà de ser. Són uns malalts de les birres. Trobareu cerveses de tot el món i perquè no en fabriquen a la Lluna. Munten xerrades per donar a conèixer la cultura cervesera, ofereixen maridatges i estan molt atents al que es fa a casa. I la seva bonhomia i manca de pretensions el converteixen en el perfecte bar local a Poblenou, allunyat de les rutes turístiques. Aquí venen i beuen els del barri. 'Eastenders' versió 'craft beer'. 

De què va? Després d’un viatge a enoteques i restaurants de Venècia, un parell d’amics van decidir muntar una vinateria amb la mateixa filosofia del país veí. Disposat a copiar aquest bon costum, els dos amics van voler traslladar la mateixa generositat en aquest local del call de Barcelona. 

Només vins italians? No del tot. A part de vendre vins de tot l’Estat, ofereixen un bon assortiment de vins italians que els agraden i també el famós aperitiu venecià, l’Spritz. Zona d’Ombra ha nascut des del primer dia amb la vocació de vendre ampolles per endur-nos a casa, però si decidim quedar-nos-hi per tastar les seves croquetes de cabrales o el pernil ibèric, només ens cobren 4,50 euros per obrir-nos l’ampolla que pagarem a preu de celler. Bon pa, bon vi, i tot allò de la rima que em nego a reproduir. 

De què va? Sant Antoni demanava a crits una cocteleria com el Bitter i venir-nos al cap aquell “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. I és que el Nacho, un dels tres propietaris, ve d’establiments com el Milano, el Caribbean i el Negroni, aquella vella escola coctelera l’esperit de la qual ha volgut mantenir al seu Bitter, sense oblidar que a ell, com passava a Foix, l’exalta una barbaritat el nou.

I què s'hi beu? Aquí no hi trobareu cocteleria molecular però sí herbes naturals (romaní, farigola, alfàbrega i lavanda són les seves preferides) en beuratges delicats i suggeridors, que s’allunyen de la cocteleria clàssica, però en saben mantenir les arrels i un respecte profund al que representa. També hi ha còctels amb mescal, senyal inequívoc que el Bitter està atent a les modes, i una carta que diu “hola, com va?, voleu veure la carta o preferiu que parlem?". 

De què va? El Villa fa olor de salnitre. Hi pots escoltar les gavines. És una vermuteria diferent, marinera. En lloc de fregits i tapes pesants, hi impera el producte fumat i en salaó, el marisc en conserva; aliments del mar ajustats a un entorn que pretén fer-nos viatjar a la costa andalusa.

I què s'hi beu? Una selecció meravellosa de vermuts nacionals i estrangers, cervesa ben tirada, rebujito i mançanilla, entre d’altres. I les tapes fredes passarien el test de qualitat a qualsevol taverna andalusa. La safata amb peix en salaó és de traca. 

De què va? Fa cinquanta anys que aquesta bodega és a Nou Barris. El Miquel va agafar-la i ha volgut conservar-ne tot el mobiliari, les bótes antigues i fins i tot el terra, devorat pel vinagre i el vi. Els matins d'entre setmana el repoblen els jubilats. S'asseuen parsimoniosos darrera dels vidres amb una canya a la mà i giren els seus ulls entelats cap a aquesta vegetació escardalenca que són els Jardins de l'Alfàbia.

I què s'hi beu? Això és una bodega de veritat. Els veïns entren al celler amb la garrafa de plàstic dins d'una bossa perquè no regalimi el vi. Quant temps feia que no ho vèiem, això! En Miquel sap molt bé en quin barri és i ens diu que serveix anxoves, seitons, combinats... a un "preu raonable".

De què va? A les catacumbes de la Casa Camper, sembla una cocteleria clandestina del Hollywood dels anys 50. Dues taules de billar americà en un estat impecable presideixen: els tacs, penjats a les parets; les boles, perfectament disposades al tapet. Litografies i quadres envolten aquest speakeasy i condueixen la mirada del bevedor al púlpit, la barra.

I què demano? Acosteu-vos a l’hipnòtic pentinat afro de l’Archie, un bartender d’altíssima volada que prescindeix de carta i prefereix parlar amb el client. Em porta un Bloody Mary de wasabi i pateixo un atac de priapisme etílic: deliciós. Remena el canell i es treu del barret un Strawberry cocoa amb vodka i polsim de xocolata. I el paio l’encerta sempre. De fet, a la meva companya li prepara un glop vigoritzant amb fruita de la passió. Diuen que és un afrodisíac infal·lible. Diuen, diuen, diuen...

De què va? Al darrere del Museu Picasso hi ha una plaça. A la plaça hi ha un bar amb una porta antiga de fusta pintada de verd on hi posa “Bar Bodega Flassaders 1956”. A l’entrar trobes, a mà esquerra, la barra, llarga, i al mig del pas, l’eterna màquina escura-butxaques, xacra dels nostres temps mai prou denunciada. Al fons, una dotzena de tauletes i al sostre llums fluorescents. Als anys 30 hi venien anarquistes, ara els escassos nadius que queden al Born i turistes que s'aprofiten de la seva magnífica terrassa.  

I què demano? El Flassaders té poc glamur, és un bar popular: els quintos a un euro trenta-cinc i els cafès a un euro amb deu, passen el futbol a la televisió sempre encesa, com la ràdio, que fa de coixí de fons a les converses dels parroquians. Canyes ben tirades i un vermut decent: el magnetisme i el caixet popular del lloc fan la resta.  

De què va? Les Gens que J'aime sorgeix de les profunditats de l'Eixample com una bèstia del passat, que diuen que era molt divine i encara més gauche. De l'any 1967, en parlen els miralls de l'entrada. Era l'època en què els nens de casa bona escoltaven Les feuilles mortes i muntaven bars, com sempre s'ha fet, per reunir-hi els amics. Tenien el cap a París, i van voler construir un local com els d'allà, una espècie de cova bohèmia d'un Boulevard Saint Germain, a la ciutat que va enterrar el Boulevard Rosa. Les escales de Les Gens cruixen verídiques com un animal de fusta que s'endinsa dins el vellut tèrbol d'aquest entresòl. 

I què s'hi beu, entre tanta foscor i decadència? Doncs còctels clàssics i solvents i també invents refrescants de la casa, com un Between the sheets que passa com l'aigua, però té 'punch'. I alerta, que podeu reservar-hi hora amb una tarotista perquè us tirin les cartes! 

De què va? Què hi beuré? La Tieta és amb prou feines una barra de marbre farcida de bons vins, ampolles de vermut i un d'aquells llocs on tiren bé la canya, a més amb una terrassa encantadora. A la carta de vins no hi trobareu res clàssic, s'enamoren d'un vi mallorquí i la setmana següent perden el cap per un vi gallec. Ara, la gràcia és la calidesa i la bonhomia que es genera en aquest microclima de mam gurmet, un dels llocs clàssics de Poble-sec per mèrits propis. Van obrir el 2008, molt abans de l'apocalipsis pintxo de Poble-sec. 

Però també s'hi menja, oi? Aquest bon fer l'encomanen també al menjar; sense fer experiments estranys, però amb creativitat, preparen cuina bona de tota la vida ben feta. Aneu-hi amb el morro a punt sempre per tastar coses bones: com per exemple, brou i broqueta –tassa de brou i una broqueta amb la carn d'olla!– o un verat escabetxat amb cítrics, així com conserves de les bones. 

De què va? Un premi FAD d'interiorisme sempre és una bona carta de presentació... Tot i haver-lo guanyat el 1985, l'any que va estrenar-se. Aquest bar-cocteleria, on també es pot jugar al billar, manté la seva atmosfera 'british' i un mobiliari dissenyat a mida per Carles Riart.

I què demano? L'Snooker té fama merescuda per tres coses: és una cocteleria de les bones, i destaca en la seva selecció d'alcohol premium, sobretot en l'apartat whisky. Tenen unes 3000 referències, i a la barra en acció unes 300 (amb un parell d'ampolles del seu museu del mam et podries acabar de pagar la hipoteca). Segon, és un temple del billar (els pots llogar per hores). I tercer, quan el periodisme volia dir alguna cosa, aquí s'hi reunia la premsa a compartir rumors, confidències i 'scoops' (ara t'hi trobaràs a gent 'rajant' a twitter). 

De què va? Una cocteleria mexicana de veritat és possible. L’Oaxaca és un temple gastronòmic , però el que potser no coneix tanta gent és que al seu costat es troba la mescaleria del mateix nom, un espai celestial on l’alquímia etílica del tequila i el mescal no té secrets per al bartender. El racó perfecte per portar la parella i saltar-vos el sopar, no sé si m’enteneu. L’Oaxaca és un camp de mines per a enamorats i parelles que necessiten una empenteta.

I què s'hi beu? La carta de còctels és un pecat des de la primera fins a l’última lletra. Segurament és el lloc amb més marques de mescal i tequila que he vist en la meva vida, la llista de margarites fa que em mossegui el llavi –n’hi ha un de xocolata i gerds!–, però per pujar la temperatura res millor que un clamato, un 'bloody mary' a la mexicana amb gust de cloïssa, i un vampiro en bolsa, obra d’art amb polpa de tomàquet, tequila, bitxo i espècies. Foc! 

De què va? La decoració és sòbria, però en cap moment us sentireu fora de joc. Hi ha alguna cosa en aquesta cocteleria que et transmet una caloreta especial (segurament és la barra de caoba). Això és un bar de veritat i el bàrman sabrà comprendre al neòfit i li recomanarà un còctel sense errar el tret.

I què demano? De totes maneres, si no us agrada fer malabarismes etílics sense xarxa, ja sabeu el que toca: un bon Gimlet, que per això són els millors de Barcelona. Estic convençut que si el Philip Marlowe existís hauria instal·lat una tenda de campanya a la porta d'aquesta veterana cocteleria.

De què va? Aquella frase que es llegeix en totes les guies turístiques sobre el "marc incomparable" sospito que es va inventar per Torre Rosa. Beure's un còctel a l'antiga casa d'un indià et fa pujar 60 escalafons de cop a l'escala de Richter. No se m'acut cap altre lloc a Barcelona més ideal.

Escolta, i què demano? Darrere de la barra hi trobareu en Jordi Reig, el secretari dels bàrmans de Catalunya, que us ho explicarà tot i més sobre els diversos tipus de rom i sobre com s'ha de remenar un bon mojito. Si no esteu per explicacions i voleu imaginar-vos que sou a l'Havana, només cal que sortiu a la terrassa i mireu la lluna.

De què va? Els responsables d’aquest miracle en zona de guerra turista són el Benoit i la Núria, una parella que fa rutllar el negoci amb una cadència hipnòtica. La llum és càlida en aquest 'bar/cave à vins', una cova atemporal que supura màgia a cada racó, i aconsegueix una harmonia indescriptible entre celler, teca i atmosfer

I què s'hi beu? La seva passió pels vins naturals fa de l’Ànima del Vi una exhibició de marques única i majestuosa. En aquest bar de vins només treballen amb vins naturals, sense additius, vins que han evitat ingerències químiques i manipulacions humanes per arribar a taula gairebé incorruptes. Es nota. El blanc s’evapora com aigua al desert.

De què va? El Barbara Ann és potser l’únic bar de la ciutat –atenció, no sessió esporàdica– que es manté com a seu fixa de sonoritats de pop dels seixanta i rock’n’roll en la seva accepció original, la dels cinquanta. I continua la tasca evangelitzadora d’aquest local, obert el 1989, programant sessions amb mirada àmplia però precisa. Ho fan amb DJ savis en matèria de garatge, beat, rhythm’n’blues i soul. Entre vinils de Little Richard i The Cynics, podeu fer una partida al pinball de The Who.

I què s’hi beu? Doncs cervesa excepcionalment ben tirada i una secció de cocteleria clàssica elaborada amb mà ferma. Té justa fama el Bloody Mary de la casa.

De què va? Sense estridències ni impostures, aquest és un bar que acull tota la família LGBTI + al cor de Raval. El seu ambient amable i divertit, amb un toc canalla molt de barri, els ha portat a celebrar el seu desè aniversari aquest 2021, mentre molts altres, malauradament, es van quedar pel camí.

I s'hi beu i s'hi menja bé? Vermut del bo, cervesa ben tirada, i ofereixen tapetes d'aperitiu –truita de patates, hummus, seitons, formatge...– i estan complotades amb les veïnes Las Fernández: podeu demanar el que us vingui de gust de la seva carta i cruspir-vos-ho a la terrasseta de La Casa de la Pradera, que, atenció, es pot reservar.